AL PRINCIPI
TOT ERA UNA
ALTRA COSA...
Parlar
de la dona a l’Església ha estat sempre arriscat. Com ho és encara avui. Els
temps transmuten els costums. Però sabem que els costums arriba un moment que
se solidifiquen. Tenim a l’Església i en la societat una història ben
llastimosa respecte de la dona, parlant en general . Jo espero i desitjo de cor
i de pensament que vinguin temps millors i que, en pla d’igualtat de drets i deures socials,
culturals, econòmics, espirituals i religiosos
es vagin forçant i trobant camins d’igualtat i siguin valorades les
persones iguals en dignitat (la dignitat la té de si la persona, ningú li pot
arrabassar ni menystenir: li ve de Déu, a més a més, d’acord amb els mèrits
propis; dignitat és més que drets...) Canviar mentalitats, tot en tot, és tota
una autèntica odissea i en aquest fer ens hi hem de trobar tots junts i no
cedir per a res en el que és equitatiu. Les coses no estaven pensades per anar
seguint, per canviar aparentment per tal de no haver de canviar res o ben poc.
Voldria que fossin profètiques les paraules que els pares conciliars van
dirigir a les dones en els missatges de final del Vaticà II: Un signe dels temps: “La dignitat de la
dona i la seva vocació, objecte constant de la reflexió humana i cristiana, ha
assumit aquests darrers anys una importància molt particular. Ho demostren,
entre altres coses, les intervencions del Magisteri de l’Església, reflectides
en diversos documents del concili Vaticà II, que en el Missatge final afirma:
“Arriba l’hora, ja ha arribat, que la
vocació de la dona es compleix en plenitud, l’hora que la dona adquireix en el
món una influència, un pes, un poder mai no assolits fins ara. Per això en
aquest moment que la humanitat coneix una transformació tan profunda, les dones
il·luminades per l’esperit de l’Evangeli, poden AJUDAR MOLT A FER QUE
Anem,
retornem al principi dels principis. Anem a la relació mítica dels orígens. Al
Llibre del Gènesi. Quan dic mític vull dir una forma d’expressar per fer entenedor
allò del que mai ningú no podrà trobar la primera baula de la cadena. Deixem fer
la seva feina als paleontòlegs i que vagin ideant com podrien ser les coses abans,
impossible d’aconseguir científicament pel que fa referència al principi de
tot. Ja convé que la ciència trobi els seus límits i limitacions, la fa humil.
Així s’evita de donar per cert el que és dubtós. A part que jo penso que és més
fructífer el dubte, l’hipòtesi, que l’equació definitiva, que el dogma en
l’àmbit de la ciència...
Anem donant passos, a voltes definitius, altres en recerca;
s’expressa l’última paraula, fins que no en surt una de millor...
Jo
a l’avançada he de dir que m’hi perdo en física, arqueologia i tantes ciències
que fan temptatives i que van endavant a base “d’assaig – error” i van
perfilant així cada dia més les seves hipòtesis. Assaig en diuen i donen ple
significat de prova a la
paraula. Són molts “assajos” els que s’han de fer fins a
arribar a la “representació” definitiva.
Aquest és un món apassionant, el
de la ciència, no menys que el de la mitologia. ¿Com van anar les coses? I jo
què sé. Però no m’escarrasso a trobar dogmes. La mitologia està plena de poesia
i de significacions que anem descobrint més endavant, a base de comparacions,
de citacions. En la mitologia hi ha immers molt de misteri.
La
primera lectura d’avui ens porta al Gènesi: als començaments que són desbordats,
plens de poesia. Amb ella ens basarem per a fer afirmacions que tenen un valor
d’essencialitat:
- “Non seria bo que l’home estigués sol”.
- “Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi”. Qui, no què.
- Déu es posa a modelar i ho presenta tot a l’home perquè ho conegui i els hi posi un nom. El nom el posa l’home, no Déu. Notem-ho. Aquí hi deu haver alguna causa que jo desconec, però no puc deixar de constatar que és l’home qui posa nom. Aquesta acció anava a dir que té una significació fora del que per a nosaltres seria normal. Posar nom és senyal de domini.
- Va passant la corrua d’animals i el pobre Adam no troba res que li sigui d’ajuda i menys que li proporcioni companyia. No n’hi ha prou amb els animals domèstics, que vindran després. Seran més tard una bona ajuda, sempre de suplència, al meu entendre. Podem estimar els animals, però incomparablement les persones van davant...
- Déu s’adona que no ha quedat satisfet l’home amb la passarel·la dels animals.
- Es fa inevitable una nova acció que és tota una nova creació. La manera d’explicar-ho em resulta d’allò més bonica i poètica.
- Adam entra en un son profund. Els somnis profunds tenen gran significació mitològica i en la psicologia profunda. Adam entra en trànsit.
- Li pren, li treu uns de les costelles. ¿D’on? ¿Quina? Jo sempre he pensat poèticament que era la que rebia directament els batecs del cor d’Adam. Lliga més amb la finalitat expressa de donar ajut i companyia a Adam.
- De la costella en modela
- Es fa la presentació i l’home queda encisat (És la primera admiració humana que queda constada en el Gènesi: La dona normalment és més bella, harmoniosa físicament, psicològica, espiritual, culturalment.
- La seva admiració rau en la diferència i en la similitud: Dirà: “Os i carn com jo mateix; de la mateixa pasta meva, però diferent.
- De seguida cercarà de posar-li com a tot un nom: ni dona, ni femella, sinó ESPOSA. Nom correlatiu a espòs. Ara no li posarà mare: ho farà més endavant, anomenatla Eva. Espòs ve del llatí spondere que vol dir promès. Fa referència a la parella, digues-li matrimoni. Cal no perdre-ho de vista. Esposar, esponsalici, “desposori”. Tot al voltant del designi primer: que se siguin ajuda i acompanyament l’un envers l’altre.
- Unir-se: quina paraula més bonica i plena de
sentits. Vol dir formaran un sol cos i una sola ànima. Creixeran l’un per
i per a l’altre. Units, no lligats. És una actitud de base i que ha de ser
duradora. D’aquí en dependrà el futur de
- Es faran companyia: com més gran un es fa més sent la presència o l’absència del que són espòs o esposa (a parts iguals) Es seran mútuament ajudants i companys.
- Faran un projecte comú: això és la família: no tan sols engendrar fills, sinó “pujar-los”, fer-los créixer, fer-los participants de la finalitat creadora: ajudar-se, acompanyar-se. Creix al mateix temps la parella i la família: és llei de vida.
- Han estat creats a imatge i semblança de Déu: Déu no és solitari i és fora mida solidari. Altrament no s’explica què vol dir la creació humana. L’origen marca el destí: som comunió. I aquesta només és possible per l’Amor Mutu i Acompanyat.
- Així s’ha obert la peripècia humana, per designi de Déu. “El que Déu ha unit que ningú no ho separi”. És un desafiament a la provisionalitat, a la que desventuradament estem tan donats avui dia. La unió és el tot de la família.
- Déu té projecte de parella això des de la mateixa creació. Després hi tornarà a dir en una frase que és una autèntica meravella i que ¿no es vol? traduir per la seva similitud amb les paraules del Gènesi: estem a l’epístola als efesis. Us invito a rellegir evangèlicament Ef 5, 21 – 33. no amb ulls feministes d’alta tensió. És un passatge que és tan en paral·lel amb el Gènesi que jo el trobo insuperable. Anem a la substància i no ens deixem portar per l’ús decadent d’alguna paraula. Tot es desenvolupa en la més sublim dignitat tant de l’home com de la dona.
- Tornant al Gènesi Fou el dia sisè, l’últim, el
definitiu: “Déu va crear l’home a imatge seva , el va crear a imatge de
Déu, creà l’home i
- La creació de la parella és una creació inacabada. Es fa cada dia i a cada moment. En això som imatge i semblança de Déu que és creador a cada moment.
- La parella té missió: sigueu fecunds, creeu també vosaltres. Un món nou us espera, fruit del vostre pensar, fer, actuar, viure i conviure
No
vull parlar avui del divorci, perquè en puc entendre tants com vulgueu però no
deixen de ser a les antípodes del que Déu volgué i creà als inicis. La creació
de la parella està als inicis del projecte del Déu que crea perquè estima i
estima perquè crea. La parella concreta
es crea i es recrea ESTIMANT-SE, de veritat. I contemplar-los així és una
meravella que es mereix la consideració de que això que Ell i cadascuna de les
parelles és molt, però que molt bo. Us
desitjo sort, encert, tenacitat i que us feu
feliços.
Diumenge
XXVII de durant l’any, 7 d’octubre de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada