Homilia del diumenge 18/11/2012 del P. Josep Mª Balcells

¡NO  TINGUEU  POR!

                        Quantes vegades no ho va dir Jesús als seus deixebles per tal d’apaivagar tota mena de temença o bé per identificar-se una vegada ressuscitat i encara ha de ressonar i ben fort avui, perquè som molts fills de la por o perquè encara queden resquills de por, per no haver entès el missatge de Jesús. No les maldestres explicacions que ens feien en catecismes d’altres temps que no foren millors, encara que molts s’ho pensin..

                        Déu té l’última paraula. Tranquils ja que estem en bones mans, de millors no n’hi ha. Ja poden trontollar els fonaments i caure els decorats. Tot ha d’acabar sortosament en aquell emblemàtic “en el amor está todo mi ejercicio”.

                        Tot i el llenguatge que en diem apocalíptic que vol escriure el final de tot i de tots. Quan es despenjaran els bastidors, l’obra del nostre viure segueix tot i que està arribant al final de la representació, apunta al final de la “jornada” en el que es veu a venir el trobament cara a cara amb un Déu al que, tot i ser ben sapastres, no es pot dir que no hàgim pretès de servir-lo, d’acord amb els missatges dels últims diumenges en què Marc ens donava les notes essencials per poder fer amb modèstia i bona voluntat el traspàs de l’efímer allò permanent , de l’accessori a l’essencial. Recordo el títol d’un llibre més que clàssic: “De lo temporal a lo eterno” de Juan Eusebio Nieremberg, que no sé si el vaig arribar a llegir mai, però que ja només pel títol ja intuïa per on anaven les coses. A la vida arriba –va arribant- un moment personal i un altre d’universal en què l’obra que representem està ja propera al desenllaç, estem en una espècie d’Auto Sacramental; “El gran teatro del mundo” on cadascú ha representat el paper que li pertocava i que s’ha afanyat a fer-lo el millor que ha sabut i és l’hora de fer ponderació ara anticipada, avant la lêttre, oberts nosaltres mateixos a l’autocrítica, a ponderar els encerts i els desencerts en que acostumem a caure...

                        Acaba avui l’evangeli de Marc, que ens ha acompanyat durant els diumenges d’aquest any litúrgic, però avui potser ens ha sorprès i se’ns fa estrany aquest llenguatge hiperbòlic, tot ell ple de simbolismes per dir-nos que tot té un  final. No és el papus –perdoneu-me l’expressió-; és Déu qui té l’última paraula, un Déu a qui hem ja descobert com a Pare que ens ha  volgut com a fills –“i ho som” precisa Joan- i que sense ser-ne massa conscients hem maldat qui més qui menys, qui més airós qui més despenjat per fer el nostre paper de fills amb tots els matisos, amb ganes o bé desmenjats... Fills sempre, però per gràcia.

                        És l’hora de saber quin paper hem fet –o millor dit- encara estem fent, perquè per a molts de nosaltres ja estem a l’últim tram de la vida, en el tercer acte de la representació, quan es desclou el desenllaç i es desembulla l’ordit del nostre viure. Si bell és viure, més bell serà acabar amb dignitat i modèstia, per encetar-ne una altra, allò d’una “major naixença”.

                        No és l’hora de la “por escènica” que aquesta ja l’hauríem d’haver tingut als primers passos de l’obra que representàvem. I a fe que la vàrem tenir... Ens hauria d’haver esdevingut professsionalment un progressiu afermament d’identificació amb el personatge que representàvem –i que en definitiva- som.

                        No sabem no el dia ni l’hora, però no deixa de ser assenyat saber que ho tenim més o menys a la vora, més més que no pas menys, i que encara podem afinar en els darrers assajos fent més ben caracteritzat i més propi el personatge o figurant que estem representant. Cadascú el seu paper en el repertori...

                        Sóc conscient de que alguns ja veiem que s’atansa l’hora del do de pit, del clímax del propi paper. I que hem de fer per manera que el personatge sigui, digui, faci de la millor manera segons l’autor i el director han pensat.

                        No fem ni tan sols l’assaig general, possiblement. El que sí és que d’assaig en assaig anem perfilant el personatge amb les observacions (evangèliques dominicals, les  darreres sobretot). ¡Ep, anem guiats i ben guiats! L’Esperit Sant no és figura decorativa: és ell qui “movimenta” l’escena.

                        Pensem que qui més hi pateix en l’encert de la representació és el propi director, amb qui ens hem de posar en sintonia creixent per tal de trobar el punt just en la representació. I el nostre èxit en realitat és l’èxit del director i del propi autor, si hem sabut interpretar-los d’acord a com ens tenen pensats i somiats. El mèrit primer és d’ells.

                        No podem fallar-los en la vertadera –definitiva- representació, que és única i ja no hi ha possibilitats de rèpliques i d’esmenes; ens hi juguem la qualitat de la representació. Actor, director i autor fan una tríade que han de saber-se entendre i són tots tres els que han de quedar satisfets per la sintonia entre el concebre i el fer...

                        Com més ajustades siguin les sessions d’assaig , millor anirà la funció final. Ara és bo que ens mirem al propi mirall per veure si “actuem” com convindria i com s’espera de mi.

                        També tinc ben clar que un mal actor pot arruïnar una obra sencera. Que hi ha, conscients o no, una coresponsabilitat escènica. I que el bon paper d’un pot millorar el dels altres i l’obra de retruc. És molt significatiu que del grup escènic se’n digui companyia de tots els que surten i actuen en la mateixa obra o representació. A les pel·lícules al final hi surten tots els implicats en l’obra en una tirallonga de mai no acabar. Tots han contribuït a l’èxit o menys... de l’obra.

                        Tornant a l’evangeli d’avui amb la nostra mentalitat se’ns faria molt difícil d’explicar el com i el perquè apareix aquest tipus de literatura o de narració que desballesta cel i terra, i què pretén de fet. La pitjor interpretació seria la de la por, omplir el cor del desastre que s’escau. Simbolismes a tot donar. Serens amb tot. “Ell s’acosta”.

                        Estem en les millors mans en les què podem estar. Els trontolls estant a les mans de Déu no passen més enllà d’un balanceig, d’un gronxament. Res de tsunamis ni trasbalsaments... Per tant, procurem ser bons actors i fora, fora la por escènica..

                        Ell s’honora definint-se com a Pare i com Amor. Honorem nosaltres el nom de fills. No diem confiadament en l’Eucaristia: “mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança: la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”. En la resposta el reconeixem com al nostre Déu d’Amor.  “Confia fill, la teva fe t’ha salvat.

            Diumenge XXXIII de durant l’any, 18 de novembre de 2012  Barcelona