dissabte, 22 de desembre del 2012

Homilia del diumenge 23/12/2012 del P. Josep Mª Balcells


PAS  A  LA  TENDRESA

                        Parlem poc de la tendresa, perquè ens anem endurint, fent el camí invers al de la saviesa. “Els colps ens fan la vida”. I no advertim que l’ametlla del cor de la vida és dins de la closca. Una casa esdevé intimitat si les portes ens són obertes. Les entranyes de la vida són dolces, tenen capacitats immenses de crear, de generar i regenerar vida. La imatge més esplendent de la “condició humana” és sens dubte la maternitat. La maternitat universal. Tots hem estat “portats” al món i a la vida. S’han de traspassar “portes” en diferents “passos” en la vida. Recordeu les portes que ha d’obrir “El cavaller de l’armadura oxidada” per arribar a ser l’ametlla polida d’ell mateix, i no ho fa sense diversos acompanyants... Diu un autor: “Si la maternitat no es limita al fet físic de posar una criatura al món, sinó que presenta un vessant simbòlic, igual de decisiu a l’hora de generar i regenerar la persona, aquest es resumeix, potser, en el concepte d’acompanyament. És mare –i també pare, però sobretot mare- qui acompanya una persona en els moments de pas de la vida”. Sense dolor no s’arriba a la dolcesa més gran del part. A la vida no hi venim pas sols. Tots som fills de maternitat. Cal no oblidar-ho ara que encetem una de les pàgines més tendres de l’evangeli: L’escena de l’encontre entre Maria i Elisabet, descrita bellament per Lluc. Avui l’evangeli ens invita a obrir delicadament les portes de la casa de Zacaries i en un raconet contemplar una escena única on la tendresa femenina arriba a nivells inefables...
                        Un dels misteris del Rosari se’n diu “la Visitació”, paraula que només  fem servir en el cas que intentem glossar. No n’hi ha prou amb la “visita”, visitació és tota una altra cosa que un simple “passa, entra, parlem i dediquem si es vol unes hores a conrear lligams de parentiu o veïnatge o amistat, i adéu”. Tota una altra cosa...

                        Maria  va a atendre a la seva parenta, ja entrada en anys que viu el miracle d’una concepció i gestació excepcionals. Fa dies fatigosos de camí, la casa de Zacaries és a pocs kilòmetres de Jerusalem, Ain Karem, i ella baixa de Galilea, de Natzaret. Mireu els mapes i sabreu ponderar el llarg viatge.

                        Ja l’àngel que li anuncia a Maria la seva singularíssima concepció del Messies li posa com a comprovació de que “per a Déu no hi ha res impossible”. Poder, el de Déu, que s’autolimita, per deixar que la vida sigui normalment la vida viva mateixa. De natural els fets se succeeixen amb “naturalitat i la concòrdia” que els són propis, però... a la vida, i més a la història, hi ha moments determinants en els què Déu Creador sempre actua com vol i sap. Inefable. Crec, Senyor, però sosté i augmenta la meva possible incredulitat...

                        Maria, sabedora de la gestació avançada (“ja està de sis mesos”) de la seva parenta, que li és anunciat com a prova, no demanada sinó lliurada per gràcia, de que hi ha moments en què les persones poden passar a ser protagonistes d’històries que marquen un abans i un després, ni sospitades ni mai abans esdevingudes, Maria, dic, es posa en camí llarg i penós -els temps són els temps- i va de Nord a Sud de Palestina. Ella sap què està succeint en el clos de les seves entranyes i sap que Déu ha fet també el do de poder tenir un fill, a Elisabet, ella que tenia l’estigma de l’esterilitat, segons criteris culturals del seu temps...

                        Maria no té espera i surt “decidida” sense pensar en ella, sinó amb el desig de servir Elisabet en els últims mesos fins al naixement de Joan, del qual dirà més tard Jesús que “és el més gran nascut de dona” –i sempre present la paradoxa en Jesús- de que, això no obstant, qualsevol dels menuts del Regne són més grans que ell, que Joan... ¡Inefable una altra vegada!

                        Entra i va “disparada” primer que tot a fer-li els compliments a la seva parenta. Elisabet amaga el miracle que viu, entre ella i el seu espòs i es troba que Maria la felicita i li fa les mostres de tendresa que només saben fer les dones i més si estan en estat. Elisabet en la salutació de Maria sent com  el seu fill en les seves entranyes es mou, i s’ajunta a la festa íntima de les dues dones-mares. Tot és una “inundació de l’Esperit Sant” i li és revelat el misteri dels misteris en el si de la seva parenteta, Maria; i portada per l’Esperit Sant, de sorpresa en sorpresa, sent aquell moment com un “moment estelar” i “crida amb totes les forces”, així ho narra Lluc. Tot d’una se li revela l’inesperat i s’oblida d’ella mateixa i prorromp: “Ets beneïda, Déu t’ha beneït, i jo m’hi ajunto, ets benaurada entre totes les dones i és beneït el fruit que madura en les teves entranyes, en el teu ventre, Jesús”. És exclamació i és revelació a la vegada. Una, porta a l’altra. I més encara. Veu que és ella la que hauria de revertir visita: “Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me”. Un cop desvelat el misteri que fa niu al si de Maria hauria de ser ella la que es posés a servir a la seva jove parenta. Paradoxes –una vegada més- de la vida i sobretot de la fe.

                        En les paraules que profereix a continuació ens mostra el gran valor -de  preu de gràcia- en Maria. La lloa exaltant la seva fe modèlica, li passa pel pensament l’ombra fugaç de la incredulitat del seu espòs, Zacaries, i diu exultant contraposant actuituds: “Feliç tu que has cregut”. Aquest que és un perquè. És el fonament del capteniment de Maria, dona de fe entre totes les dones creients. “Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. És un acte de fe d’Elisabet, que profèticament li confirma que serà la Mare del Messies, efectivament. Dues dones, dues com no n’hi ha, dones d’una fe incommensurable.

                        La fe és una maternitat. És la gestació de Crist en nosaltres. És la gestació del Crist total –ara ho sabem-, de l’Església que ja és i que ha de venir. És la nostra pròpia gestació. Som fills de Déu. Som germans i germanes del Crist. De Crist es diu: “Nascut de dona, nascut sota la Llei”. De cadascú de nosaltres es pot dir amb tota propietat espiritual i evangèlica que Maria és la nostra segona Mare, la Mare de la gràcia, “la mare de l’ànima”. També puc escriure, imitant Pau: “Nascuts espiritualment de dona (Maria), nascuts sota la gràcia (NT).

                        Ja només falta que Maria deixi parlar el seu cor. És el moment adequat. Forma part de la divina conversa de dues dones agraciades, cadascuna segons la mesura del que Déu ha volgut per a cadascuna. Arriba el moment precís de la des-velació del designi de Déu. I Maria exulta amb i en el Magnificat.
                       
                        Ho miro des de la fe. Estic trasbalsat. Tot plegat em supera dintre de la senzillesa d’aquest encontre, però amb una micurrina de fe puc seguir en un raconet de la Casa de Zacaries l’emoció compartida, exultant de fe, de la que em comuniquen aquestes dues dones d’excepció. Arriben a ser una “pàgina viscuda” com a testimoni ocular. Maria entona el Magnificat, que per a mi esdevé com l’himne de la fe de l’any de la Fe. És la contribució que hi fa de present Maria a que comprenguem una mica més l’amplada, la llargada, l’altesa i la profunditat del “món de la FE”.

                        “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa...

                        Bé deia aquell autor parlant a propòsit dels personatges d’una novel·la: “Tot (en l’escena de la visitació també) tendeix a l’essencial –i encara així sobren paraules Potser per la importància que té la mirada –el segon més important sentit, després del silenci- La mirada de Déu que floreix tantes vegades al text sagrat fa profundes a les persones mirades tan delicadament, tan maternalment. Paraula, mirada. Silenci. Escoltar embadalit el diàleg, estar-hi present, mirant –admirant- i després entrant en el gran silenci, tot ell ple de comunicació. Dues maternitats, les més grans de les hagudes i per haver. Benaurades maternitats, plenitud de la dona.

                        En el document més important del Concili Vaticà II hi ha tot un llarg capítol que porta per encapçalament: “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. Només apunto uns fragments del proemi: “Maria unida a Ell amb un lligam estret i  indissoluble, és ennoblida per tal que sigui l’engendradora del  Fill (de Déu), i, per tant, filla predilecta del Pare i el temple de l’Esperit Sant. Aquest altíssim privilegi fa que sobrepugi de molt totes les altres criatures, del cel i de la terra, talment, però, que es troba unida a tots els homes del llinatge d’Adam que s’han de salvar, més encara, “esdevé literalment mare dels membres del Crist..., ja que, empesa per l’amor, ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest Cap, neixin dins l’Església”. És per això que fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular de l’Església, i també com el seu més bell tipus i espill en la fe  i en la caritat, i que l’Església Catòlica, guiada per l’Esperit Sant,l’honra com a mare amantíssima amb el més filial afecte”.

                        “Per aquesta raó el Concili no té cap més propòsit que el de projectar llum, sia entorn del paper de la Verge Maria en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic, sia entorn dels deures dels homes redimits envers ella, la Mare del Crist i la mare dels homes, dels creients especialment”.

                        Diumenge quart d’Advent, 23 de desembre del 2012.   Barcelona