PAS A LA
TENDRESA
Parlem poc de
la tendresa, perquè ens anem endurint, fent el camí invers al de la saviesa.
“Els colps ens fan la vida”. I no advertim que l’ametlla del cor de la vida és
dins de la closca. Una
casa esdevé intimitat si les portes ens són obertes. Les entranyes de la vida
són dolces, tenen capacitats immenses de crear, de generar i regenerar vida. La
imatge més esplendent de la “condició humana” és sens dubte la maternitat. La
maternitat universal. Tots hem estat “portats” al món i a la vida. S ’han de traspassar
“portes” en diferents “passos” en la vida. Recordeu les portes que ha d’obrir “El
cavaller de l’armadura oxidada” per arribar a ser l’ametlla polida d’ell mateix,
i no ho fa sense diversos acompanyants... Diu un autor: “Si la maternitat no es
limita al fet físic de posar una criatura al món, sinó que presenta un vessant
simbòlic, igual de decisiu a l’hora de generar i regenerar la persona, aquest
es resumeix, potser, en el concepte d’acompanyament.
És mare –i també pare, però sobretot mare- qui acompanya una persona en els moments de pas de la vida”. Sense dolor
no s’arriba a la dolcesa més gran del part. A la vida no hi venim pas sols.
Tots som fills de maternitat. Cal no oblidar-ho ara que encetem una de les
pàgines més tendres de l’evangeli: L’escena de l’encontre entre Maria i Elisabet,
descrita bellament per Lluc. Avui l’evangeli ens invita a obrir delicadament
les portes de la casa de Zacaries i en un raconet contemplar una escena única
on la tendresa femenina arriba a nivells inefables...
Un
dels misteris del Rosari se’n diu “la Visitació”, paraula que només fem servir en el cas que intentem glossar. No
n’hi ha prou amb la “visita”, visitació és tota una altra cosa que un simple “passa,
entra, parlem i dediquem si es vol unes hores a conrear lligams de parentiu o
veïnatge o amistat, i adéu”. Tota una altra cosa...
Maria va a atendre a la seva parenta, ja entrada en
anys que viu el miracle d’una concepció i gestació excepcionals. Fa dies fatigosos
de camí, la casa de Zacaries és a pocs kilòmetres de Jerusalem, Ain Karem, i
ella baixa de Galilea, de Natzaret. Mireu els mapes i sabreu ponderar el llarg
viatge.
Ja
l’àngel que li anuncia a Maria la seva singularíssima concepció del Messies li
posa com a comprovació de que “per a Déu no hi ha res impossible”. Poder, el de
Déu, que s’autolimita, per deixar que la vida sigui normalment la vida viva
mateixa. De natural els fets se succeeixen amb “naturalitat i la concòrdia” que
els són propis, però... a la vida, i més a la història, hi ha moments
determinants en els què Déu Creador sempre actua com vol i sap. Inefable. Crec,
Senyor, però sosté i augmenta la meva possible incredulitat...
Maria,
sabedora de la gestació avançada (“ja està de sis mesos”) de la seva parenta,
que li és anunciat com a prova, no demanada sinó lliurada per gràcia, de que hi
ha moments en què les persones poden passar a ser protagonistes d’històries que
marquen un abans i un després, ni sospitades ni mai abans esdevingudes, Maria,
dic, es posa en camí llarg i penós -els temps són els temps- i va de Nord a Sud
de Palestina. Ella sap què està succeint en el clos de les seves entranyes i
sap que Déu ha fet també el do de poder tenir un fill, a Elisabet, ella que
tenia l’estigma de l’esterilitat, segons criteris culturals del seu temps...
Maria
no té espera i surt “decidida” sense pensar en ella, sinó amb el desig de
servir Elisabet en els últims mesos fins al naixement de Joan, del qual dirà
més tard Jesús que “és el més gran nascut de dona” –i sempre present la
paradoxa en Jesús- de que, això no obstant, qualsevol dels menuts del Regne són
més grans que ell, que Joan... ¡Inefable una altra vegada!
Entra
i va “disparada” primer que tot a fer-li els compliments a la seva parenta. Elisabet
amaga el miracle que viu, entre ella i el seu espòs i es troba que Maria la
felicita i li fa les mostres de tendresa que només saben fer les dones i més si
estan en estat. Elisabet en la salutació de Maria sent com el seu fill en les seves entranyes es mou, i
s’ajunta a la festa íntima de les dues dones-mares. Tot és una “inundació de
l’Esperit Sant” i li és revelat el misteri dels misteris en el si de la seva
parenteta, Maria; i portada per l’Esperit Sant, de sorpresa en sorpresa, sent
aquell moment com un “moment estelar” i “crida amb totes les forces”, així ho
narra Lluc. Tot d’una se li revela l’inesperat i s’oblida d’ella mateixa i
prorromp: “Ets beneïda, Déu t’ha beneït, i jo m’hi ajunto, ets benaurada entre
totes les dones i és beneït el fruit que madura en les teves entranyes, en el
teu ventre, Jesús”. És exclamació i és revelació a la vegada. Una , porta a
l’altra. I més encara. Veu que és ella la que hauria de revertir visita: “Qui
sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me”. Un cop desvelat el
misteri que fa niu al si de Maria hauria de ser ella la que es posés a servir a
la seva jove parenta. Paradoxes –una vegada més- de la vida i sobretot de la
fe.
En
les paraules que profereix a continuació ens mostra el gran valor -de preu de gràcia- en Maria. La lloa exaltant la
seva fe modèlica, li passa pel pensament l’ombra fugaç de la incredulitat del
seu espòs, Zacaries, i diu exultant contraposant actuituds: “Feliç tu que has
cregut”. Aquest que és un perquè. És el fonament del capteniment
de Maria, dona de fe entre totes les dones creients. “Allò que el Senyor t’ha
fet saber es complirà”. És un acte de fe d’Elisabet, que profèticament li
confirma que serà la Mare del Messies, efectivament. Dues dones, dues com no
n’hi ha, dones d’una fe incommensurable.
La
fe és una maternitat. És la gestació de Crist en nosaltres. És la gestació del
Crist total –ara ho sabem-, de l’Església que ja és i que ha de venir. És la
nostra pròpia gestació. Som fills de Déu. Som germans i germanes del Crist. De
Crist es diu: “Nascut de dona, nascut sota la Llei”. De cadascú de nosaltres es
pot dir amb tota propietat espiritual i evangèlica que Maria és la nostra
segona Mare, la Mare de la gràcia, “la mare de l’ànima”. També puc escriure,
imitant Pau: “Nascuts espiritualment de dona (Maria), nascuts sota la gràcia
(NT).
Ja
només falta que Maria deixi parlar el seu cor. És el moment adequat. Forma part
de la divina conversa de dues dones agraciades, cadascuna segons la mesura del
que Déu ha volgut per a cadascuna. Arriba el moment precís de la des-velació
del designi de Déu. I Maria exulta amb i en el Magnificat.
Ho
miro des de la fe. Estic
trasbalsat. Tot plegat em supera dintre de la senzillesa d’aquest encontre,
però amb una micurrina de fe puc seguir en un raconet de la Casa de Zacaries
l’emoció compartida, exultant de fe, de la que em comuniquen aquestes dues
dones d’excepció. Arriben a ser una “pàgina viscuda” com a testimoni ocular.
Maria entona el Magnificat, que per a mi esdevé com l’himne de la fe de l’any
de la Fe. És la contribució que hi fa de present Maria a que comprenguem una
mica més l’amplada, la llargada, l’altesa i la profunditat del “món de la FE”.
“La
meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè
ha mirat la petitesa de la seva serventa...
Bé
deia aquell autor parlant a propòsit dels personatges d’una novel·la: “Tot (en
l’escena de la visitació també) tendeix a l’essencial –i encara així sobren
paraules Potser per la importància que té la mirada –el segon més important
sentit, després del silenci- La mirada de Déu que floreix tantes vegades al
text sagrat fa profundes a les persones mirades tan delicadament, tan
maternalment. Paraula, mirada. Silenci. Escoltar embadalit el diàleg, estar-hi
present, mirant –admirant- i després entrant en el gran silenci, tot ell ple de
comunicació. Dues maternitats, les més grans de les hagudes i per haver.
Benaurades maternitats, plenitud de la dona.
En
el document més important del Concili Vaticà II hi ha tot un llarg capítol que
porta per encapçalament: “La benaurada Verge Maria , Mare de Déu, en el misteri de Crist i de
l’Església”. Només apunto uns fragments del proemi: “Maria unida a Ell amb
un lligam estret i indissoluble, és
ennoblida per tal que sigui l’engendradora del Fill (de Déu), i, per tant, filla predilecta
del Pare i el temple de l’Esperit Sant. Aquest altíssim privilegi fa que
sobrepugi de molt totes les altres criatures, del cel i de la terra, talment,
però, que es troba unida a tots els homes del llinatge d’Adam que s’han de
salvar, més encara, “esdevé literalment mare dels membres del Crist..., ja que,
empesa per l’amor, ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest
Cap, neixin dins l’Església”. És per això que fins i tot és saludada com un
membre supereminent i enterament singular de l’Església, i també com el seu més
bell tipus i espill en la fe i en la
caritat, i que l’Església Catòlica, guiada per l’Esperit Sant,l’honra com a
mare amantíssima amb el més filial afecte”.
“Per
aquesta raó el Concili no té cap més propòsit que el de projectar llum, sia
entorn del paper de la
Verge Maria en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic,
sia entorn dels deures dels homes redimits envers ella, la Mare del Crist i la
mare dels homes, dels creients especialment”.
Diumenge
quart d’Advent, 23 de desembre del 2012.
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada