QUÈ NO POT
UNA MARE?
No
és estrany que la litúrgia encara tingui l’episodi de les bodes de Canà com una
més de les “manifestacions” o epifanies fetes –per dir-ho així- fora del temps
de la infància de Jesús, però amb un fort lligam amb el cicle nadalenc, tot ell
ple de les manifestacions diverses que hi tenen lloc. Llegeixo en l’antífona
del Magníficat del dia d’Epifania: “Celebrem un dia santificat per tres
miracles: avui, l’estel va guiar els mags al pessebre; avui, a les noces,
l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist, per salvar-nos, volgué ser batejat
per Joan en el Jordà, al·leluia”. Ja n’és de bonic ajuntar en el goig de Nadal
el que és un signe de com Déu està present i actiu en les celebracions de
l’amor humà…
És
llaminer tot el simbolisme que té, com a telò de fons, la celebració d’unes
noces vilatanes que, segons els costums de l’època, s’allargaven fins a una
setmana i tot. El nucli de tot és més aviat que la situación esdevé un xic compromesa –els ve a mancar el vi!- i
això pot fer perillar la festa que es concentra en els entaulaments propis
d’aquestes noces de poble. Maria, dona
que està en tot i per a tot, s’adona de la contingència que potser passa
desapercebuda a la majoria, contingència que en aquest cas i moment no és
menor, car entrebancs com que vingui a mancar el vi en una festa que gira
sempre entorn de la taula pot aigualir el gust de la bona festa. A fe que no és
petita cosa, i Maria és intuïtiva i de seguida en fa una valoració precisa.
“Noia de poble, Maria”
Maria
fa un a part amb el seu fill: “No tenen vi!”. No és una constatació, sinó una
velada petició. Jesús llegeix els llavis
i el cor de Maria i hi veu com una urgència a resoldre. Maria hi va ser
invitada a noces en primer lloc, gairebé independentment de la invitació que es
fa també a Jesús amb els seus novells deixebles. Vol dir que devia tenir una relació estreta
amb la família dels esposos. Vol dir –probablement- que podria sentir-se
afectada en primera persona per qualsevol daltavall que pogués ocòrrer. La resposta
immediata de Jesús és de no sentir-s’hi implicat directament, però intueix com
una invitació a no desentendre-se’n. Aquestes paraules en resposta no tenen un
to de “deixa-ho còrrer”, L’afirmació que hi fa seguidament ja ens porta més
enllà de la mateixa narració: “Dona, encara no ha arribat la meva “hora”,
Aquest “encara” dóna entenent que ja arribarà el seu moment. “Hora” per a Joan
té una lectura integral: fa referència a la missió i a l’acompliment definitiu
que té encomanats pel Pare. Tota la vida de Jesús vindrà marcada per aquesta
“hora”, que no és temporal, sinó de manifestació mesiánica i de Fill de Déu.
Joan (13, 1) posa en boca de Jesús: “La seva hora, la de passar d’aquest món al
Pare”. Ja s’endevina la densa significació que inclou. Són successives accions
en les que es va omplint de contingut l’”hora” que anirà descapdellant-se fins
a l’última, la definitiva, la de la seva
glorificació, morint en creu…
Joan,
en llavis de Jesús posarà per tres vegades l’expressió “dona”, amb una connotació
molt profunda cada vegada: amb la
seva Mare , amb la Samaritana i amb Maria Magadalena. Suposa
en les tres oportunitats la consideració d’esposa que té el cor obert
del seu espòs. La vinculació afectiva farà que “els temps” s’avancin. Maria sap
que el seu Fill ja ha pres en el seu cor la determinació anticipatòria. Què
és el què no pot una mare!
Però
tornem a la conversa entre Maria i Jesús a Canà. Justament estem al capítol
segon de l’evangeli. Jesús no ha tingut gairebé temps redaccional d’aplegar els
primers deixebles, obrint-los –això sí- a expectatives de “coses més grans”:
“Veure el cel badat completament i amb un estol d’angels pujant i baixant a
l’entorn d’aquest “Home-Déu”. Presència viva de Déu enmig dels “seus”.
Preanunci…
Maria
exercint suaument els oficis de Mare, diu confiadament, malgrat les aparences
dilatòries: “Feu el que Ell us digui”. Poseu-vos a la seva plena disposició…
Ja
el que segueix té el valor d’acompliment del primer Miracle. Miracle de tall
domèstic, això precisament el fa més gran. Sembla que encara estem a les
primeres manifestacions nadalenques. Té tot un bon regust d’intervenció menuda,
amb el mateix encant de quan Déu es manifesta als pastors. No hi ha cap
espectacularitat, tot dins d’una casa de novells esposos i amb actuacions de
terceres persones. Els beneficiaris no fan més comentari que el del cap de
servei: “Tothom serveix primer els millors vins…però tu has guardat fins ara el
vi millor. Sense més glòria i al·leluia.
És
Joan qui dirà al final de l’evangeli amb un to estrictament narratiu: “Així va
començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà
la seva glòria, i els seus deixebles van creare en Ell”. En els signes de Joan
són indispensables sempre dues mirades: la dels fets narrats i la nota gairebé
a peu de pàgina: l’efecte que suscita en els seus deixebles que passen de ser
espectadors a ser protagonistes.
L’evangeli
de Joan és més una selecció de fets prodigiosos que una narració seqüenciada.
La finalitat d’aquests fets ja es veu aquí, prototipus dels que aniran
succeint-se : que als seus deixebles, que sempre d’alguna manera l’acompanyen,
se’ls obren els cors a creure. En efecte, dirà Joan a l’epíleg: “Jesús va fer en
presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre.
Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el
Fill de Déu, i creient, tingueu vida en el seu nom. La finalitat primera
concernia als seus deixebles, la darrera; la d’ara, ens afecta a nosaltres, que
en llegir-ho ens fem coprotagonistes. El desvetllament de la fe, sempre
en primer lloc…
No
sabem res dels esposos. Ni sabem més reacció que la sòbria del cap de servei.
En Joan l’episodi té connotacions bíbliques. Les piques eren per a les purificacions
tan en lìnia amb l’AT. El vi no pot fer més que referència a l’eucaristia, les
noves noces, que és la màxima expressió de l’amor ja insinuat en les primeres
lectures: Jesús tractarà el poble de Déu com a esposa seva. “Jo me l’estimo”. “Tindrà-marit”,
“Déu estarà content de tenir-te, com el nuvi està content de tenir la núvia”. “Veuran
la teva –meva- glòria. T’imposaran un nom nou, designat pels llavis del Senyor”.
El mateix salm responsorial ja s’avança abans de la manifestació de la glòria a
Canà i és invitació a contar-cantar a tots els pobles els prodigis del Senyor.
No diguem ja en plena efervescència de l’Esperit que descriu Pau –de visu, amb
comprobació directa- tots amplíssims i
diverso dons de l’únic Esperit, que els distribueix a beneplácit.
Una
remarca només –i és deguda- que no ens pot estranyar després de les
ponderacions nadalenques de Maria. Ella juga aquí com en tot el cicle de Nadal
–ho diu amorosament, filialment el Vat. II- un paper de Primera Dama en
l’entramat de la narració de l’evangeli d’avui i ens esperona a mostrar una
plena i incondicional confiança en Jesús. El mateix títol del vuitè capítol de
la Constitució sobre l’Església ja ho diu a les clares pel goig nostre. No em
vull estar de dir-ho per respondre als missatges nadalencs sobre i envers
Maria: “La Benaurada Verge
MariaLa Verge Maria ,
predestinada des de tota l’eternitat com a Mare de Déu amb mires a l’encarnació
del Verb diví, esdevingué en aquest món, per un designi de la divina Providència ,
la mare adorable del diví Redemptor, la seva associada, generosa i asenyalada
com ningú. I la humil esclava del Senyor. Concebent el Crist, donat-lo a llum,
criant-lo, presentant-lo al Pare en el temple, sofrint amb el seu fill morent a
la creu, col·laborà a l’obra del Salvador, en un grau totalment
singular, per l’obediència, la fe, l’esperança i un amor ardent, amb vista a restaurar
la vida sobrenatural de les ànimes. És per això que ens va ser mare en la
línia de la gràcia.
Maria per gràcia de Déu exaltada després del Fill per damunt
de tots els àngels i homes, com escau a la santíssima mare de Déu, que
intervingé en els misteris de Crist, és venerada amb tota raó per l’Església
amb un culte especial. I, de fet, des de temps molt antics la santa Verge és
honorada amb el títol de “Mare de Déu”, a l’ampara de la qual els fidels es
refugien suplicants en tots els perills i necessitats”. Fa al·lusió a la
pregària tan antiga que jo em permeto posar-la tota sencera, per la devoció que
ens hi encomanà sant Calassanç i per l’antiguitat d’ella mateixa. Es calcula
que és dels segles II –III. Pau VI la va cualificar de “venerable per la seva
antiguitat i admirable pel seu contingut: “Sota el vostre mantell ens
emparem santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i
aparteu-nos sempre dels perills, Verge gloriosa i beneïda”. Així sia
Diumenge II de durant
l’any, 20 de gener del 2013 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada