Homilia del diumenge 27/01/2013 del P. Josep Mª Balcells

DONAR  LA   PRIMACIA  A   LA  PARAULA

                                   Comença avui la “lectura contínua” de Lluc. Cada evangelista té les seves característiques peculiars. Cal ponderar “qui, a qui i com” escriu. Potser també podríem posar-hi el “per què i el per a què” que en Lluc queda ben explicitat. Ja hi tornarem. Ara com ara, ens cal subratllar que, del Vaticà II ençà, la Paraula ha pres un relleu i una freqüència que no tenia abans, i més pels llatins... El 30 de setembre del 2010 el papa Benet ens obsequiava (per la riquesa) la seva Exhortació postconciliar VERBUM DOMINI, a la qual havia precedit com sempre el Sínode homònim “La Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Esglèsia”. ¿Què pretenen una i altre? Ho poso en present per prevenir que no siguin considerats aigües passades; estem tan mal acostumats al diari, al telediari, que el d’avui queda empès pel de demà, i si no és pa del dia, ja el considerem rosegó. ¿Què pretenen, dic, sinó posar permanentment la Paraula sobre la taula de cada dia; és difícil vèncer hàbits de formació que no responen on avui es posa l’accent, tot i donar un pas de gegant. No pietisme i oracions prefabricades o bé expansions i pregàries del que ens falta. L’espiritualitat d’avui es recolza sobre la Paraula viva, present i eficaç i molt personalitzada. ¡Bíblia, bíblia, bíblia entre les mans! Ajudats dels que en saben més i ens poden fer de guies experts. Per això s’ha d’insistir en tenir a la tauleta de nit dos o tres llibres que ens esperen, per desfer l’enganyadora màgia d’estar al dia només puntejant diaris per sobre i telediaris on se’ns dóna la novetat, el “plat del dia”. La cultura insubornable demana no córrer, demana no “picar”, no entretenir-se en els títols de lletra grossa o les il·lustracions, els “sants” que en dèiem, que són depredadores de la profunditat, de la ponderació, de passar del “jo ho he vist o entrellegit” al formar-se opinió i a saltar del saber a la saviesa...

                                   Bé, tornem a agafar el document del Papa Benet ja esmentat i ponderem el què seria com a hàbit d’espiritualitat el que s’amaga amb la denominació de lectura contínua d’un evangelista, aquest any, Lluc. Diu Benet XVI: “Déu ens ha fet a cadascú capaços d’escoltar i de respondre a la Paraula divina”.  Segueix: “L’home ha estat creat en la Paraula i viu en ella; no s’entén a si mateix, si no s’obre  a aquest diàleg. La Paraula de Déu revela la naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem vertaderament cridats per gràcia a “con-formar-nos” ( a prendre la seva figura) amb Crist el Fill del Pare, dient: “Per això,  i a ser “trans-formats” en Ell”. Pastoralment ens sol·licita el papa, dient: “Per això, hem de fer qualsevol esforç per a fer veure la Paraula com una obertura als propis problemes, com una resposta als nostres interrogants, com un eixamplament dels propis valors i, a l’ensems, com a una satisfacció de les pròpies aspiracions”.

                                   Déu és permanentment una invitació al diàleg. Déu sap escoltar, perquè està en i per a nosaltres. I en Ell és tan fecunda la Paraula com el silenci. A nosaltres, en canvi, ens són sobreres paraules i ens manquen dosis llargues de silencis expectants que fan fecundar la i les paraules, no tan sols la Paraula.

                                   La primera lectura d’avui és una autèntica posada en escena del què significa “descobrir” el Llibre i amb ell la Paraula. És també una invitació a posar-nos en situació i, si hi afegim la segona lectura passem de l’individu a la qualitat de Poble que sap que quan un escolta de veritat, en el fons i de retruc, són tots els que escolten, per mor de la Comunió dels sants. Si us sembla una exageració haurem de recórrer a la fe, perquè ens en doni consciència viva. La Paraula és viva i és lligam, afaiçona la i les persones. Tots som fills de les paraules, les pròpies i les dels altres. Cal posar paraula, cal saber escoltar, cal aprendre a rumiar-la, com feia Maria; la Paraula ens fa deixebles i enforteix la comunió. Ja ho diu el llibre del Gènesi: “Al principi era la Paraula. Tot comença per la Paraula i tot ho aprofundeix la Paraula. “Déu invisible mogut per l’amor, parla al cor dels home com a amics, tracta amb ells per tal d’invitar-los i rebre’ls a la seva companyia”. La paraula fa madurar, fa família i amistat, dóna el goig del bon tracte, i si se sap escoltar fa impacte i fa niu al cor. No hi ha cosa pitjor que ser sordmuts, en el sentit espiritual: bloqueig, enclaustrament... Entrar a l’església, és entrar en sintonia i en sentir l’eco de la Paraula estimada. On arriba la Paraula es tornen fèrtils les arideses. Ja ho hem après de fa temps: “No sols de pa viu l’home, sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu” Per la Paraula tenim accés a la intimitat amb Déu i a la pròpia intimitat. Ens redescobreix a nosaltres mateixos i en profunditat. Tota paraula té potencialitats ignorades que arriben al cor, la ment, l’esperit. Quan la paraula és sàvia fa savis als qui l’escolten. La paraula no és la xerrameca habitual. Tenir el do de la paraula no és tenir-ne molta, sinó continguda i que arribi a fons. Diuen que com més madura és una persona, menys paraules ocioses, sobreres i superficials usa i més vista (mirada) i oïda (silenci escoltador) es torna.

                                   La paraula està emparentada amb el silenci i en la lluïssor dels ulls i amb el somriure als llavis. La paraula ens fa intel·ligents (etimològicament, ens fa més penetrants: intus (dintre) i leggere (llegir).

                                   Quan és Déu qui parla, hi ha creació. Recordeu que el relat del Gènesi fa repetidament: “I Déu digué” i pel conjur de la Paraula va sortint tot el món, tant del visible com de l’invisible. Moltes vegades he manifestat el goig que tinc de saber que la creació passa la frontera del visible i ens obre al “país de les meravelles”. És com traspassar el mirall on s’hi amaga tot un món. Em quedo de preferència el món de l’invisible, allí s’hi amaguen les explicacions, els significats i el misteri...

                                   Del Verb diu Benet XVI: “La Paraula no sols es pot oir, no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure (i estimar): Jesús de Natzaret”. Un rostre amable que ens diu tantes coses i tantes amoretes. És l’Espòs que captiva l’esposa, el nuvi que amanyaga la núvia i es fa i promou presència, comunicació, trobar-s’hi bé, acarona i fa feliç.  Faig un salt del Càntic dels càntics a sant Joan de la Creu: “En una noche oscura con ansias en amores inflamada... O bé: “¿A dónde te escondiste, Amado, y me dejaste con gemido?

                                   No em cansaré de dir i repetir que hem de posar Paraula en la nostra vida quotidiana. Tenim “Paraula i Vida”. Fem-ne un hàbit de la lectura de l’evangeli i dels petits comentaris. Tanquem els ulls. “Veiem” què ens diu la Paraula. Rumiem-la uns moments. Gravem a la memòria una petita frase i fem que es torni pregària al llarg del dia com si fos una jaculatòria. Deixem-nos amarar de Déu i del que ens digui i anem-la seguint dia a dia.  Manca encara una paraula sobre el Mestre interior: “Amb el creixement de la vida en l’Esperit creix també, en el lector, la comprensió de les realitats de les que parla el text bíblic. La intensitat d’una autèntica experiència eclesial acreix sens dubte la intel·ligència de la fe vertadera respecte a la Paraula de Déu; recíprocament, s’ha de dir que llegir en la fe les Escriptures augmenta la mateixa vida eclesial. D’aquí es percep de manera nova la coneguda frase de san Gregori Magne: “Les paraules divines creixen amb qui les llegeix”.

                                   M’agradaria que aquesta fos una característica de la nostra parròquia real i virtual: tots “tocats” per la Paraula. “-És Paraula de Déu! -Us lloem, Senyor!” No me’n cansaré i ho aniré dient –respectuosament- oportunament i importunament. Deixeu-me en la meva dèria, però feu-me cas, sisplau!

                        Diumenge III de durant l’any, 27 de gener del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 20/01/2013 del P. Josep Mª Balcells

QUÈ  NO  POT  UNA  MARE?

                                   No és estrany que la litúrgia encara tingui l’episodi de les bodes de Canà com una més de les “manifestacions” o epifanies fetes –per dir-ho així- fora del temps de la infància de Jesús, però amb un fort lligam amb el cicle nadalenc, tot ell ple de les manifestacions diverses que hi tenen lloc. Llegeixo en l’antífona del Magníficat del dia d’Epifania: “Celebrem un dia santificat per tres miracles: avui, l’estel va guiar els mags al pessebre; avui, a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist, per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà, al·leluia”. Ja n’és de bonic ajuntar en el goig de Nadal el que és un signe de com Déu està present i actiu en les celebracions de l’amor humà…

                                   És llaminer tot el simbolisme que té, com a telò de fons, la celebració d’unes noces vilatanes que, segons els costums de l’època, s’allargaven fins a una setmana i tot. El nucli de tot és més aviat que la situación esdevé  un xic compromesa –els ve a mancar el vi!- i això pot fer perillar la festa que es concentra en els entaulaments propis d’aquestes noces de poble.  Maria, dona que està en tot i per a tot, s’adona de la contingència que potser passa desapercebuda a la majoria, contingència que en aquest cas i moment no és menor, car entrebancs com que vingui a mancar el vi en una festa que gira sempre entorn de la taula pot aigualir el gust de la bona festa. A fe que no és petita cosa, i Maria és intuïtiva i de seguida en fa una valoració precisa. “Noia de poble, Maria”

                                   Maria fa un a part amb el seu fill: “No tenen vi!”. No és una constatació, sinó una velada petició. Jesús llegeix els llavis  i el cor de Maria i hi veu com una urgència a resoldre. Maria hi va ser invitada a noces en primer lloc, gairebé independentment de la invitació que es fa també a Jesús amb els seus novells deixebles.  Vol dir que devia tenir una relació estreta amb la família dels esposos. Vol dir –probablement- que podria sentir-se afectada en primera persona per qualsevol daltavall que pogués ocòrrer. La resposta immediata de Jesús és de no sentir-s’hi implicat directament, però intueix com una invitació a no desentendre-se’n. Aquestes paraules en resposta no tenen un to de “deixa-ho còrrer”, L’afirmació que hi fa seguidament ja ens porta més enllà de la mateixa narració: “Dona, encara no ha arribat la meva “hora”, Aquest “encara” dóna entenent que ja arribarà el seu moment. “Hora” per a Joan té una lectura integral: fa referència a la missió i a l’acompliment definitiu que té encomanats pel Pare. Tota la vida de Jesús vindrà marcada per aquesta “hora”, que no és temporal, sinó de manifestació mesiánica i de Fill de Déu. Joan (13, 1) posa en boca de Jesús: “La seva hora, la de passar d’aquest món al Pare”. Ja s’endevina la densa significació que inclou. Són successives accions en les que es va omplint de contingut l’”hora” que anirà descapdellant-se fins a l’última, la definitiva,  la de la seva glorificació, morint en creu…

                                   Joan, en llavis de Jesús posarà per tres vegades l’expressió “dona”, amb una connotació molt profunda cada vegada: amb la seva Mare, amb la Samaritana i amb Maria Magadalena. Suposa en les tres oportunitats la consideració d’esposa que té el cor obert del seu espòs. La vinculació afectiva farà que “els temps” s’avancin. Maria sap que el seu Fill ja ha pres en el seu cor la determinació anticipatòria. Què és el què no pot una mare!

                                   Però tornem a la conversa entre Maria i Jesús a Canà. Justament estem al capítol segon de l’evangeli. Jesús no ha tingut gairebé temps redaccional d’aplegar els primers deixebles, obrint-los –això sí- a expectatives de “coses més grans”: “Veure el cel badat completament i amb un estol d’angels pujant i baixant a l’entorn d’aquest “Home-Déu”. Presència viva de Déu enmig dels “seus”. Preanunci…

                                   Maria exercint suaument els oficis de Mare, diu confiadament, malgrat les aparences dilatòries: “Feu el que Ell us digui”. Poseu-vos a la seva plena disposició…

                                   Ja el que segueix té el valor d’acompliment del primer Miracle. Miracle de tall domèstic, això precisament el fa més gran. Sembla que encara estem a les primeres manifestacions nadalenques. Té tot un bon regust d’intervenció menuda, amb el mateix encant de quan Déu es manifesta als pastors. No hi ha cap espectacularitat, tot dins d’una casa de novells esposos i amb actuacions de terceres persones. Els beneficiaris no fan més comentari que el del cap de servei: “Tothom serveix primer els millors vins…però tu has guardat fins ara el vi millor. Sense més glòria i al·leluia.

                                   És Joan qui dirà al final de l’evangeli amb un to estrictament narratiu: “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creare en Ell”. En els signes de Joan són indispensables sempre dues mirades: la dels fets narrats i la nota gairebé a peu de pàgina: l’efecte que suscita en els seus deixebles que passen de ser espectadors a ser protagonistes.

                                   L’evangeli de Joan és més una selecció de fets prodigiosos que una narració seqüenciada. La finalitat d’aquests fets ja es veu aquí, prototipus dels que aniran succeint-se : que als seus deixebles, que sempre d’alguna manera l’acompanyen, se’ls obren els cors a creure. En efecte, dirà Joan a l’epíleg: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos  que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i creient, tingueu vida en el seu nom. La finalitat primera concernia als seus deixebles, la darrera; la d’ara, ens afecta a nosaltres, que en llegir-ho ens fem coprotagonistes. El desvetllament de la fe, sempre en primer lloc…

                                   No sabem res dels esposos. Ni sabem més reacció que la sòbria del cap de servei. En Joan l’episodi té connotacions bíbliques. Les piques eren per a les purificacions tan en lìnia amb l’AT. El vi no pot fer més que referència a l’eucaristia, les noves noces, que és la màxima expressió de l’amor ja insinuat en les primeres lectures: Jesús tractarà el poble de Déu com a esposa seva. “Jo me l’estimo”. “Tindrà-marit”, “Déu estarà content de tenir-te, com el nuvi està content de tenir la núvia”. “Veuran la teva –meva- glòria. T’imposaran un nom nou, designat pels llavis del Senyor”. El mateix salm responsorial ja s’avança abans de la manifestació de la glòria a Canà i és invitació a contar-cantar a tots els pobles els prodigis del Senyor. No diguem ja en plena efervescència de l’Esperit que descriu Pau –de visu, amb comprobació directa- tots  amplíssims i diverso dons de l’únic Esperit, que els distribueix a beneplácit.

                                   Una remarca només –i és deguda- que no ens pot estranyar després de les ponderacions nadalenques de Maria. Ella juga aquí com en tot el cicle de Nadal –ho diu amorosament, filialment el Vat. II- un paper de Primera Dama en l’entramat de la narració de l’evangeli d’avui i ens esperona a mostrar una plena i incondicional confiança en Jesús. El mateix títol del vuitè capítol de la Constitució sobre l’Església ja ho diu a les clares pel goig nostre. No em vull estar de dir-ho per respondre als missatges nadalencs sobre i envers Maria: “La Benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”: “La Verge Maria, predestinada des de tota l’eternitat com a Mare de Déu amb mires a l’encarnació del Verb diví, esdevingué en aquest món, per un designi de la divina Providència, la mare adorable del diví Redemptor, la seva associada, generosa i asenyalada com ningú. I la humil esclava del Senyor. Concebent el Crist, donat-lo a llum, criant-lo, presentant-lo al Pare en el temple, sofrint amb el seu fill morent a la creu, col·laborà a l’obra del Salvador, en un grau totalment singular, per l’obediència, la fe, l’esperança i un amor ardent, amb vista a restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. És per això que ens va ser mare en la línia de la gràcia. Maria per gràcia de Déu exaltada després del Fill per damunt de tots els àngels i homes, com escau a la santíssima mare de Déu, que intervingé en els misteris de Crist, és venerada amb tota raó per l’Església amb un culte especial. I, de fet, des de temps molt antics la santa Verge és honorada amb el títol de “Mare de Déu”, a l’ampara de la qual els fidels es refugien suplicants en tots els perills i necessitats”. Fa al·lusió a la pregària tan antiga que jo em permeto posar-la tota sencera, per la devoció que ens hi encomanà sant Calassanç i per l’antiguitat d’ella mateixa. Es calcula que és dels segles II –III. Pau VI la va cualificar de “venerable per la seva antiguitat i admirable pel seu contingut: “Sota el vostre mantell ens emparem santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge gloriosa i beneïda”. Així sia

                        Diumenge II de durant l’any, 20 de gener del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 13/01/2013 del P. Josep Mª Balcells

DÉU  EN  CRIST  SE’NS  VA  MANIFESTANT

                                   Avui, completem amb la teofania del Baptisme de Jesús al Jordà de mans de Joan el cicle litúrgic de Nadal, encetat i preparat en les sucoses quatre domíniques d’Advent. Tot aquest cicle litúrgic ha estat d’una riquesa de Paraula de Déu, amb un seguit de “manifestacions” que fan corona a aquesta antífona que l’hem repetida bo i trobant-hi tots els gustos espirituals: “Se’ns ha manifestat el Crist: veniu , adorem-lo”, que tradueix aquell mantra repetitiu del salm: “Perdura eternament el seu amor”.

                                   Cada manifestació comporta el seu propi missatge.

                                   Cabdal en l’Anunciació. Déu prendrà naturalesa i condició humana en el si de Maria. Meravella! Com pot ser..? És! El mateix arcàngel que preludiava la vinguda de Joan, donant el do de la maternitat a la que fins aleshores “era tinguda per estèril”. Déu s’encarna en Maria i amb ella en tota la nissaga humana en certa manera, com diu el Vaticà II: “Com que en Ell la natura humana ha estat assumida,no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim.  Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Corroborat per aquestes expressions: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. En Ell troben la seva font i hi atenyen la seva coronació la condició humana. Ell és la imatge del Déu invisible(Col1, 15), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat.” Déu s’encarna i aquesta és la manifestació suprema que corona totes les altres, superant les expectatives del poble de la Promesa, i que posa fil humà, visible, a tota la història de la humanitat sencera. Hi ha un passat d’esperances que desemboca en un present on només la fe és la clau d’interpretació, car ella veu més enllà del que ofereixen els ulls terrenals. Aquesta presència es projectarà de mil i una formes tot el futur dels futurs. En Ell s’abracen cel i terra, el finit amb l’infinit, el visible amb l’invisible. La història, en Jesús, recomença no només per datar esdeveniments (anys abans/després de la seva naixença) sinó per “recapitular-ho tot en el Crist”.  En Ell tot reprèn principi; amb Ell farem camí nou; en Ell tot pren nou sentit  i sentit final i de plenitud. És tan gran aquest esdeveniment que mai arribarem  a entendre què vol dir, quina significació amaga/desvela; com anirà afectant el propi viure. Ell serà el Salvador d’aquells que admeten que tenen tants i tants àmbits existencials a salvar i a curar, com també d’aquells que ignoren els seus mals i les pròpies incapacitats. Salvar significa obrir-se progressivament  -perquè som humans i aprenen a viure a poc a poc, moltes vegades després de topades, fracassos, etc- obrir-se, dèiem, a una vida insospitada que va més enllà de tot esquema. Novetat absoluta!

                                   I seguim cronològicament en les teofanies que el mostren vivent i actuant: En el naixement on hi ha dos testimonis d’excepció:la seva mare, Maria, que veu miraculada la seva experiència de Mare i Verge a la vegada. Sense intervenció de baró. Això fa somriure als savis d’aquest món i meravella als savis en l’experiència de Déu. Déu necessitava una mare perquè mai poguessin pensar que Crist no era veritablement un de nosaltres i que amb totes les de la llei era home vertader; home “singular”, és cert, però amb geografia i història datables, com qualsevol de nosaltres.

                                   Després es descabellen altres teofanies. La dels pastors que se senten  implicats amb aquest anunci personalitzat: “us ha nascut”. Déu, ho sabem prou, privilegia el tracte amb els petits, els no-tinguts per a res, marginats. Tots, tots fets de “nissaga divina”.

                                   Vindran després no se sap ben bé d’on i per què els reis-mags-savis guiats per una estrella, altra manifestació diferent, teofania a fi de comptes. S’esvalota Herodes en una minifestació “per terceres persones”, com passa sovint i ell i els poders fàctics que sempre tenen por de forces adverses, que imaginen que els volen sostreure poders i regalies... Pobres-pobres que no entenen res perquè porten orelleres i només es miren i remiren ells mateixos. S’han perdut la manifestació, ofegant-la!

                                   Ve a continuació com un dens silenci de trenta anys, més o menys i ens plantem al dia i hora del baptisme de Jesús al Jordà. El Pare presenta en públic el seu Fill, el seu estimat: “en tu (com a home) m’he complagut... alguns evangelistes afegeixen en altres teofanies: “Escolteu-lo”. Paraula aquesta de la major densitat humano-divina. No és fàcil escoltar i menys quan anirem de sorpresa en sorpresa, bo i prenent nota del què diu, viu i fa. En Ell la Paraula divino-humana hi ha dos secrets junts: El “Shemà Israel i el Jo sóc, Jo us dic”. Ens veiem invitats a recórrer els camins de la coneixença, del reconèixer-lo una i altra vegada, de sentir-lo per l’oïda i per les antenes de la Fe. Aquesta és la teofania o manifestació permanent. A través de la Paraula de Déu. Interpretació al cor des d’aquesta Paraula de la història petita, la nostra i la més gran que engloba llocs, temps i persones innumerables...

                                   Hi ha dues manifestacions encara per ressaltar: l’Eucaristia, centre permanent de la seva presència i acció i els moments de cada mort que floriran en sengles resurreccions i en vida més enllà de la vida. Manifestació i Presència de Déu que s’obrirà a un cara a cara, goig complet i acomplert més multidimensional de tot el que podem preveure, somiar i desitjar... “Sigui la mort una major naixença”. “M’ensenyaràs el camí de la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, elícies per sempre”.

                                   Déu s’ha fet tan proper que ens ha volgut per a Ell. En Crist Déu ho és tot en tots.

                                   Aquest és el misteri de Nadal ple de teofanies que he anat copsant a mesura que ell m’ha anat guiant com demanava Newman en la seva pregària: “Conduïu-me, dolça Llum, conduïu-me, vós, sempre més endavant”, i com jo m’he deixat portar en plena confiança. Nadal és l’encarnació permanent.

                                   Anem, obrim camins inèdits, la gràcia ens hi invita, ens acompanya i ens dóna nous sentits, per saber que Déu no és a prop, sinó que s’ha fet gairebé u per la comunió que ens és oferta. Tot petit pas en la fe serà una nova teofania, i de manifestació en manifestació anirem aprofundint qui és Déu i qui sóc jo, fill en el Fill, germà en el Germà. Tot el futur agafa un to de present etern.

                        Diumenge del Baptisme de Jesús, 13 de gener de 2013  Barcelona

Homilia del diumenge d'Epifania 06/01/2013

S’ENCAMINAREN  VERS…

                        La saviesa sempre ens porta a encaminar-nos, ens posa en recerca permanent. No en tenim mai prou del què som i del què tenim. Parlo a nivell de saviesa, no al nivell ras del “tenir”. Precisament la saviesa ens descobreix que el misteri del viure no estar en tenir sinó en ser (Recordeu aquest llibre d’en Fromm: l’alternativa, la o que s’intercala, ho diu ben clar: “Ser o tenir”) ser més, ser en creixença, ser en progrés . La vida rau en el moviment de desembolicar, això, etimològicament, vol dir desenvolupament, trobar el què hi ha dins. No està en el moviment que és desplaçament geogràfic o històric (fer anys!), sinó en veure-hi més clar, més a fons, més en explicitar tants i tants implícits. Passem per la vida “no veient”, perquè no mirem i no  mirem perquè no admirem. ¡Aquest nou sentit de la mirada i del silenci...! Li haurem de donar crèdit a aquest autor que diu –sembla que com emfàticament- “Tot tendeix a l’essencial –i encara hi sobren paraules. Potser que la importància que té la mirada –el segon més important dels sentits, després del silenci- A través dels ulls es vehiculen de forma instantània missatges complexos, de persona a persona; més important encara: és a través de la mirada que es construeix la realitat compartida... El fet de veure o no les coses , en decideix l’existència” de l’epíleg de l’obra altament recomanable “L’acabadora”.

                        Des del Concili Vaticà II ençà se’ns ha advertit de la importància de saber llegir “els signes dels temps”, cosa que no es fa sense la capacitat exercida d’aconseguir el que en diuen l’”atenció plena” i la capacitat de “discerniment”  (junts mindfullnes i sant Ignasi)

                        Nadal (Déu fet home) ens adverteix de que no hi ha cosa, persona petita que no amagui i/o desveli la seva riquesa interior, el seu secret del qual pot molt ben ser que el portador en sigui inconscient.  Hi ha, efectivament, una realitat nova, profunda en la realitat on rellisquen sovint el nostre veure sense saber mirar; i molt menys , admirar.

                        Potser que més que mags, reis, els hauríem de conceptuar com a savis els tres misteriosos personatges que varen saber interpretar i immiscir-se  en “els signes dels temps”. Tot ve simbolitzat com un estel guiador que els –i ens- encamina vers la coneixença –millor dit la reconeixença- de realitats superiors que no són les que infaustament no vivim i que dissortadament se’ns escapen i amb elles el goig i el sentit del viure.

                        Diem que cadascú té la seva estrella –o com el petit Príncep el seu petit planeta- a la qual un ha de fer referència contínua després del viatge per la vida, després de veure les incongruències on anem muntant el nostre viure anodí. Desencantament, desencís se’n pot dir de la manera –escàpola- que tenim de viure. Aquests savis que anomenem no sé ben bé per què: Melcior, Gaspar i Baltasar, han estat atents al cel i a la terra i s’han encaminat vers... fins a prosternar-se davant de l’infinit en el finit, davant de l’infant (=el que no parla) on s’hi amaga la Paraula.

                        Oh, la fe, vera llum del cor que ens fa veure amb nitidesa els secrets del viure, que ens fa adorar el que vertaderament és adorable, d’aquell que sempre dóna, tot demanant; i que demana, tot donant...

                        La paradoxa és llei de natura i de gràcia. Dos mons que són un de sol, però que un ha de posseir la clau d’entrada en l’altre.

                        Nadal, paradigma de la grandesa de la petitesa, ens ha de posar en  guàrdia per no perdre l’ocasió de la lliçó que ens obre el camí de la saviesa. No és possible la saviesa, estantissos com estem, ronsejant, escarxofats en els sofàs del zapping donant giragonses per la vida no viscuda, sinó lliscada pels ulls i per vida que no porten més que a l’abaltiment.  La tele ens fa mers espectadors només; ens fa addictes a la diversió que sona tant com dispersió. ¿Què fan avui? Apa, anem a Teletodo i de resultes ens trobarem vacus, buits. Potser farts...

                        Cal saber llegir, amb lectura comprensiva, cal saber llegir entre línees, cal saber interpretar. El misteri demana saviesa i la saviesa pausa, contemplació, aturada i voluntat decidida de reprendre el camí per una altra via, com els Mags. Hem de saber despistar els que només tenen un “sol” camí que fan amunt i avall veient sempre el mateix, és a dir no veien res, dit sigui amb tots els respectes...

                        Us recordo i recomano un petit llibret que aprofundeix una pel·lícula que ambdós promouen el que sol·licita el mateix títol. “El cambio” Només encetar-lo pres d’una altre llibre explica el que pretén.  “No hay nada malo en buscar la felicidad... Pero hay un mayor placer del alma... Hay algo más importante que la felicidad o la infelicidad, y es el significado. Porqué el significado la transfigura todo.... Si lo que estás haciendo tiene significado para ti, es irrelevante si eres feliz o desgraciado. Estás satisfecho, tu espíritu no está solo... Pertenece. El cambio es una invitación , tanto en este libro como en la película del mismo título, para explorar este proceso de pasar de una vida sin metas a otra cargada de significado y propósito”.

                       

                        Em ve a la memòria que tinc a l’abast un llibre d’en Panikkar que té per títol “La Plenitud del Hombre” i com a subtítol: Una Cristofanía. No perdo de vista que avui és el dia de l’epifania. Tot Nadal ha estat una repetida i magnífica teofania. La revelació, des-velació de Déu, que s’ha fet tan proper que és possible que el confonguem amb un de més. ¡Atenció que hi ha misteri! Que Jesús no és un home qualsevol; tot el contrari. És el mirall , el primer i l’últim de tota la corrua humana. Descalcem-nos prosternem-nos com els Reis: estem davant per davant del misteri. Pau als efesis parla de “la plenitud dels temps Déu ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència, ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva glòria” (Ef 1, 10-12) Seria imperdonable que no encertéssim la novetat que sempre entranya l’amor més gran, l’amistat més gran, la sintonia més gran. El camí i l’estrella estan a punt...

                        Acabo al·ludint a la cita que fa en Panikkar del que li va dir Crist a Teresa: “Teresa, búscate en mi; búscame en ti”. Deixem-ho així, que seria molt llarg...

                        Bon any NOU en la novetat del Nadal d’enguany tot amarat de FE que ens fa viure en “un altre món”. El món del SENTIT. A reveure.

            Diumenge de l’Epifania del Senyor, 6 de gener de 2013  Barcelona                       

Homilia del diumenge 30/12/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA  FAMÍLIA  LA   MILLOR  INVERSIÓ A LLARG  TERMINI…

                        En el meu Credo humà un dels primers articles és la família i donades les experiències que hom pot veure cada dia me’n ratifico més i més. Perdoneu la referència personal que hi ha com a substrat en les meves afirmacions o sentiments. Tota una vida “portada i sentida” al servei de les famílies voldria ser un aval d’aquest llegat que voldria deixar-lo per escrit, perquè algú en algun lloc i en un temps a venir pugui sintonitzar amb les meves experiències.

 

                        No us estranyi que us digui que la família és objecte de fe. I qualsevol vivència que un pugui tenir-ne queda subjecta a la confiança que es necessita, perquè no decaigui mai, siguin quines siguin les experiències que un vagi acumulant al llarg de la vida. En la família s’hi ha de creure, posar-hi totes les esperances humanes, sempre que no es demani més del que pot donar, que no és pas poc; i que com més treballada un la tingui, més llargues poden ser les esperances i els goigs que un en cull. No deixeu mai de creure-hi malgrat desafeccions, pseudotrencaments i inesperats trencacolls. Estem a la font de la vida i en plena operació de treure vida de la que tu li has posat.

                        Aprofito l’oportunitat litúrgica de la Sgda. Família per animar-vos a sentir-la com a actitud o capteniment indeclinable i a treballar-la cada dia, com qui posa, com fèiem quan érem infants, algun centimet a la guardiola. Qui estalvia –i aquí ve la paradoxa- no estalviant sentiments, relació, “lligams” en el dia a dia, deixant respirar per compte propi i respectant respostes, algunes àdhuc feridores... Qui sap que és una inversió que és de màxima rendibilitat humana, però que sempre és a llarg termini, però que és l’assegurança mútua millor que un pugui fer i somiar per un futur que sempre arriba. No ens trobarà desprevinguts, no. La família a dalt de qualsevol rànquing...

                        La família no la fan els pares sols, sinó tots, pares i fills a la vegada, sense tancar-se ni encapsular-se en cap individualisme a un, a dos, a tres o quatre. Perquè jo sé que això es pot donar. Si la família no ens fa créixer a tots a la vegada és que no està madurant i que no la podem posar com a font de consolacions, ni com a refugi, sinó  com a font de vida, com la deu a la que un torna sovint i allí assaboreix records, atencions, petons i altres expressions casolanes –potser mai tan ben dit-: és un lloc natural per gaudir, plorar, ajudar-nos i per fer bescanvis, ajudar-nos a mirar endavant tot i no oblidant de la cantera, la mateixa, d’on procedim.

                        No és gens bo trencar relacions –les que siguin- en l’arbre de les tres i ara encara quatre generacions. Pares-fills: el nucli dur, que en diuen ara, i dues apertures: una, amunt de l’arbre genealògic: els avis paterns i materns. Avui aquesta relació ha pres volada, que no sigui únicament per necessitats imperioses de treball. Que els menuts coneguin i estimin els avis, que puguin tenir records amables, “hores dolces” passades junts i tot el que ja elabora l’amor natural. Que no es perdi cap avi pel camí de la vida. Reteixir les imatges d’una i altres. Això rendibilitza a llargues distàncies. Un record  amable, dolç, parlat  i documentat: això no té preu; més ben dit: com més temps passa més valuós és aquest llegat de comunió. L’altre apertura va en la línia dels germans-pares i dels cosins. Avui els cosins fan  moltes vegades de família ampliada; i fer que es tractin, es coneguin, s’estimin és un goig que perdurarà temps enllà... De la família seria bo passar a la família de famílies. Ser amics-pares dels amics-fills. Tenir algunes festes conjuntes, crear grups de pares que d’acord amb les limitacions i/o possibilitats de les edats fa bona la dita d’en Pla: coneguts, saludats i amics=estimats. Aquests grups “explotats” a temps primicers fan la família de famílies una maduració d’amistats i d’obertures al social, que després floriran en un saber que no vaig ni estic mai sol a la vida, sinó que puc donar o posar la mà –dos gests a destacar-, sabent que no hi haurà ni es pot témer, no dic rebuig sinó regalada agradositat i complaença. ¡Hui, i què en fa de temps que vàrem llegir Joan Salvador Gavina! No em feu dir coses, narracions, fets narrats, però m’ha quedat allò que dignifica l’haver viscut, llegit, assaborit lliçons de vida. No imposats, fruit d’una lectura a quatre mans, a quatre ulls o més... La pitjor experiència dels menuts és encapsular-se en la pròpia família, normalment ara de poques persones. Cal airejar el més que es pugui la família: tot l’humà creix a partir de la relació. L’altre em fa a mi i jo el faig a l’altre. i de dos es passa a quatre i es va multiplicant. Hem après a llegir, escriure i “comptar”. Quan els altres comencen a comptar en la meva vida, és senyal d’haver pujat imperceptiblement un graó de maduresa humana.

                        La família no vol dir “tenir” fills, sinó pujar-los en el dia a dia amb  una sostinguda paciència. Cal observar-los, conèixer-los a cadascú segons la seva pròpia identitat; tots són diferents, però s’han de tractar diferenciadament, no establint diferències. No hi ha experiència més bonica que veure’ls créixer i estimar-los en la seva creixença. No siguem nostàlgics, no els considerem més petits del “grans” que van essent. Ara ve a tomb l’expressió de El Profeta de Khalil Gibran quan parlant dels fills, diu: “Els teus fills no són els teus, sinó de la vida desitjosa de si mateixa. No venen de tu, sinó a través teu, encara que estan amb tu, no et pertanyen...”

                        Els arbres per pujar drets i arribar a tenir una bona capçada se’ls ha de redreçar, posar-los un puntal perquè no s’aviciïn. Els fills són una delícia en ells mateixos i convé fer inversió d’afecte, mesurat d’acord amb el que necessiten i demanen. L’amor no falla mai, si som madurs nosaltres. Mai finalitat meva, que no siguin ells mateixos. Posposar les meves necessitats d’afecte és fer-los a ells madurs com nosaltres. L’educació és més “d’estar per a ells”, sense que es vegin controlats, com asfixiats. Que puguin volar sense traves, però amb el discerniment que han de tenir els pares per marcar espais, línies vermelles, que diuen avui... tot esdevé un acte continuat de presència. ¡Quina paraula més bonica!  És com viure un present ple de nosaltres, proper, subtil, com una aura que ens embolcalla silenciosament, amb silencis que parlen i diuen sense dir, però que omplen, omplen tant...

.

                        Els tenim a càrrec. No us desanimeu, perquè “pujar-los” només es pot fer a base d’ànima. Per això trobo encertada l’expressió “fill d’ànima”, com es narra a l’esplèndida novel.la l’Acabadora. No se m’ha perdut en el buit el paràgraf que ja vaig citar, en part, de l’epíleg (tot ell un brodat, i la cirereta del pastís): “La maternitat no es limita al fet físic de posar al món una criatura, sinó que presenta un vessant simbòlic, igual de decisiu a l’hora de generar i regenerar la persona, aquest es resumeix, potser, en el concepte d’acompanyament. És mare –i també pare, però sobretot mare- qui acompanya una persona en els moments de pas de la vida. Sardenya, en aquest aspecte, és una terra plenament mediterrània, on un patriarcat de façana amb prou feines dissimula un matriarcat profund, molt més consolidat i determinant. Per descomptat, és el sexe femení qui té cura –quasi en exclusiva- d’alimentar els vincles de parentiu i de veïnat. Una veritat com un temple. Són les mares les que “fan les famílies”, com les he somiat més amunt. Són les “lloques” que apleguen la i les famílies. A cada tronc familiar hi hauria d’haver una mare-àvia troncal que dóna aixopluc i cohesió al grup. I que és un gust memorable pel fet de propiciar el retrobar-se tots els que “pertanyen” al grup familiar. Són experiències que s’han de fer, espaiades, però unes quantes vegades  l’any. Ho deixo perquè no acabaria. Ara, després de l’experiència corresponent a aquests dies, ja em considero ple de “familiarititis” per temps, tot esperant la propera...

                        No he dit encara res de la litúrgia d’avui. Em dol i no, perquè no sabem a penes res de com vivia la Família Sagrada. Els ulls de la fe són tafaners de sí. Quantes persones han trobat a Natzaret o a Betlem les coordenades d’un viure a més i millor profunditat: en vull destacar dues que seran potser tres, vés a saber, que em són conegudes: Sant Jeroni que allí, en l seu cas a  Betlem hi va fer la traducció al llatí de tots els llibres sagrats, Charles de Foucauld que a Natzaret hi va habitar i s’hi trobava com a casa seva i hi va escriure les seves precioses meditacions que estan a l’abast de qui vulgui; i les paraules que hi va pronunciar el gran Pau VI de visita a Natzaret en la suposada casa de la família de Jesús. Us en poso un tast: “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida de Crist: és l’escola de l’Evangeli.

                        En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força , pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot a, sense adonar-nos-en, a imitar-lo.

                        Aquí, certament percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre fàcilment qui és Crist. Aquí aprenem per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre nosaltres i, en certa manera, ens l’expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per manifestar-se en el món. Aquí tot té la seva veu, tot té la seva significació.

                        Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’Evangeli.

                        Ella ens ensenya, de bell antuvi, el silenci. Tant de bo rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh, silenci de Natzaret! Ensenya’ns  a clavar-nos en els bons pensaments, a atendre les mocions interiors espirituals, a estar preparats per a escoltar sense error els consells secrets de Déu, i els manaments dels mestres veritables. Ensenya’ns com ens són imprescindibles i el que  valen l’adequada formació, l’estudi, la meditació, l’ordre personal i íntim de vida, i l’oració que, en el seu secret, és vista només per Déu.

                        Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa, nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades, inviolables, que ens demostri com ho és , de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que pugui substituir; que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental en l’ordre de la societat.

                        Finalment aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió de Natzaret! Oh, casa del fill de l’obrer! És principalment aquí que desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora del treball humà...”

                        Diumenge de la Sagrada Família, 30 de desembre del 2012  Barcelona

Homilia del diumenge 23/12/2012 del P. Josep Mª Balcells

PAS  A  LA  TENDRESA

                        Parlem poc de la tendresa, perquè ens anem endurint, fent el camí invers al de la saviesa. “Els colps ens fan la vida”. I no advertim que l’ametlla del cor de la vida és dins de la closca. Una casa esdevé intimitat si les portes ens són obertes. Les entranyes de la vida són dolces, tenen capacitats immenses de crear, de generar i regenerar vida. La imatge més esplendent de la “condició humana” és sens dubte la maternitat. La maternitat universal. Tots hem estat “portats” al món i a la vida. S’han de traspassar “portes” en diferents “passos” en la vida. Recordeu les portes que ha d’obrir “El cavaller de l’armadura oxidada” per arribar a ser l’ametlla polida d’ell mateix, i no ho fa sense diversos acompanyants... Diu un autor: “Si la maternitat no es limita al fet físic de posar una criatura al món, sinó que presenta un vessant simbòlic, igual de decisiu a l’hora de generar i regenerar la persona, aquest es resumeix, potser, en el concepte d’acompanyament. És mare –i també pare, però sobretot mare- qui acompanya una persona en els moments de pas de la vida”. Sense dolor no s’arriba a la dolcesa més gran del part. A la vida no hi venim pas sols. Tots som fills de maternitat. Cal no oblidar-ho ara que encetem una de les pàgines més tendres de l’evangeli: L’escena de l’encontre entre Maria i Elisabet, descrita bellament per Lluc. Avui l’evangeli ens invita a obrir delicadament les portes de la casa de Zacaries i en un raconet contemplar una escena única on la tendresa femenina arriba a nivells inefables...

                        Un dels misteris del Rosari se’n diu “la Visitació”, paraula que només  fem servir en el cas que intentem glossar. No n’hi ha prou amb la “visita”, visitació és tota una altra cosa que un simple “passa, entra, parlem i dediquem si es vol unes hores a conrear lligams de parentiu o veïnatge o amistat, i adéu”. Tota una altra cosa...

                        Maria  va a atendre a la seva parenta, ja entrada en anys que viu el miracle d’una concepció i gestació excepcionals. Fa dies fatigosos de camí, la casa de Zacaries és a pocs kilòmetres de Jerusalem, Ain Karem, i ella baixa de Galilea, de Natzaret. Mireu els mapes i sabreu ponderar el llarg viatge.

                        Ja l’àngel que li anuncia a Maria la seva singularíssima concepció del Messies li posa com a comprovació de que “per a Déu no hi ha res impossible”. Poder, el de Déu, que s’autolimita, per deixar que la vida sigui normalment la vida viva mateixa. De natural els fets se succeeixen amb “naturalitat i la concòrdia” que els són propis, però... a la vida, i més a la història, hi ha moments determinants en els què Déu Creador sempre actua com vol i sap. Inefable. Crec, Senyor, però sosté i augmenta la meva possible incredulitat...

                        Maria, sabedora de la gestació avançada (“ja està de sis mesos”) de la seva parenta, que li és anunciat com a prova, no demanada sinó lliurada per gràcia, de que hi ha moments en què les persones poden passar a ser protagonistes d’històries que marquen un abans i un després, ni sospitades ni mai abans esdevingudes, Maria, dic, es posa en camí llarg i penós -els temps són els temps- i va de Nord a Sud de Palestina. Ella sap què està succeint en el clos de les seves entranyes i sap que Déu ha fet també el do de poder tenir un fill, a Elisabet, ella que tenia l’estigma de l’esterilitat, segons criteris culturals del seu temps...

                        Maria no té espera i surt “decidida” sense pensar en ella, sinó amb el desig de servir Elisabet en els últims mesos fins al naixement de Joan, del qual dirà més tard Jesús que “és el més gran nascut de dona” –i sempre present la paradoxa en Jesús- de que, això no obstant, qualsevol dels menuts del Regne són més grans que ell, que Joan... ¡Inefable una altra vegada!

                        Entra i va “disparada” primer que tot a fer-li els compliments a la seva parenta. Elisabet amaga el miracle que viu, entre ella i el seu espòs i es troba que Maria la felicita i li fa les mostres de tendresa que només saben fer les dones i més si estan en estat. Elisabet en la salutació de Maria sent com  el seu fill en les seves entranyes es mou, i s’ajunta a la festa íntima de les dues dones-mares. Tot és una “inundació de l’Esperit Sant” i li és revelat el misteri dels misteris en el si de la seva parenteta, Maria; i portada per l’Esperit Sant, de sorpresa en sorpresa, sent aquell moment com un “moment estelar” i “crida amb totes les forces”, així ho narra Lluc. Tot d’una se li revela l’inesperat i s’oblida d’ella mateixa i prorromp: “Ets beneïda, Déu t’ha beneït, i jo m’hi ajunto, ets benaurada entre totes les dones i és beneït el fruit que madura en les teves entranyes, en el teu ventre, Jesús”. És exclamació i és revelació a la vegada. Una, porta a l’altra. I més encara. Veu que és ella la que hauria de revertir visita: “Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me”. Un cop desvelat el misteri que fa niu al si de Maria hauria de ser ella la que es posés a servir a la seva jove parenta. Paradoxes –una vegada més- de la vida i sobretot de la fe.

                        En les paraules que profereix a continuació ens mostra el gran valor -de  preu de gràcia- en Maria. La lloa exaltant la seva fe modèlica, li passa pel pensament l’ombra fugaç de la incredulitat del seu espòs, Zacaries, i diu exultant contraposant actuituds: “Feliç tu que has cregut”. Aquest que és un perquè. És el fonament del capteniment de Maria, dona de fe entre totes les dones creients. “Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. És un acte de fe d’Elisabet, que profèticament li confirma que serà la Mare del Messies, efectivament. Dues dones, dues com no n’hi ha, dones d’una fe incommensurable.

                        La fe és una maternitat. És la gestació de Crist en nosaltres. És la gestació del Crist total –ara ho sabem-, de l’Església que ja és i que ha de venir. És la nostra pròpia gestació. Som fills de Déu. Som germans i germanes del Crist. De Crist es diu: “Nascut de dona, nascut sota la Llei”. De cadascú de nosaltres es pot dir amb tota propietat espiritual i evangèlica que Maria és la nostra segona Mare, la Mare de la gràcia, “la mare de l’ànima”. També puc escriure, imitant Pau: “Nascuts espiritualment de dona (Maria), nascuts sota la gràcia (NT).

                        Ja només falta que Maria deixi parlar el seu cor. És el moment adequat. Forma part de la divina conversa de dues dones agraciades, cadascuna segons la mesura del que Déu ha volgut per a cadascuna. Arriba el moment precís de la des-velació del designi de Déu. I Maria exulta amb i en el Magnificat.

                       

                        Ho miro des de la fe. Estic trasbalsat. Tot plegat em supera dintre de la senzillesa d’aquest encontre, però amb una micurrina de fe puc seguir en un raconet de la Casa de Zacaries l’emoció compartida, exultant de fe, de la que em comuniquen aquestes dues dones d’excepció. Arriben a ser una “pàgina viscuda” com a testimoni ocular. Maria entona el Magnificat, que per a mi esdevé com l’himne de la fe de l’any de la Fe. És la contribució que hi fa de present Maria a que comprenguem una mica més l’amplada, la llargada, l’altesa i la profunditat del “món de la FE”.

                        “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa...

                        Bé deia aquell autor parlant a propòsit dels personatges d’una novel·la: “Tot (en l’escena de la visitació també) tendeix a l’essencial –i encara així sobren paraules Potser per la importància que té la mirada –el segon més important sentit, després del silenci- La mirada de Déu que floreix tantes vegades al text sagrat fa profundes a les persones mirades tan delicadament, tan maternalment. Paraula, mirada. Silenci. Escoltar embadalit el diàleg, estar-hi present, mirant –admirant- i després entrant en el gran silenci, tot ell ple de comunicació. Dues maternitats, les més grans de les hagudes i per haver. Benaurades maternitats, plenitud de la dona.

                        En el document més important del Concili Vaticà II hi ha tot un llarg capítol que porta per encapçalament: “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. Només apunto uns fragments del proemi: “Maria unida a Ell amb un lligam estret i  indissoluble, és ennoblida per tal que sigui l’engendradora del  Fill (de Déu), i, per tant, filla predilecta del Pare i el temple de l’Esperit Sant. Aquest altíssim privilegi fa que sobrepugi de molt totes les altres criatures, del cel i de la terra, talment, però, que es troba unida a tots els homes del llinatge d’Adam que s’han de salvar, més encara, “esdevé literalment mare dels membres del Crist..., ja que, empesa per l’amor, ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest Cap, neixin dins l’Església”. És per això que fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular de l’Església, i també com el seu més bell tipus i espill en la fe  i en la caritat, i que l’Església Catòlica, guiada per l’Esperit Sant,l’honra com a mare amantíssima amb el més filial afecte”.

                        “Per aquesta raó el Concili no té cap més propòsit que el de projectar llum, sia entorn del paper de la Verge Maria en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic, sia entorn dels deures dels homes redimits envers ella, la Mare del Crist i la mare dels homes, dels creients especialment”.

                        Diumenge quart d’Advent, 23 de desembre del 2012.   Barcelona