Homilia del diumenge 25/11/2018

PANTOCRÀTOR

                                               Començar amb aquesta expressió, no gens habitual, ens porta de la mà a la figura majestàtica que fronteja a l’absis de l’església de sant Climent de Taull a la nostra pirinenca vall de Boí. Pel Pirineu hi ha un esplet d’esglésies i esglesioles d’un característic romànic nostrat que ens meravella, vestigi d’una fe arrelada en aquelles muntanyes que ens són un goig i relíquies preuadíssimes. He pres aquesta imatge perquè la trobo plenament adient a la Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Sabem, perquè al mateix evangeli d’avui narrat amb una finor incomparable per Joan, que Jesús és un Rei no assimilable a cap monarca hagut i per haver. El presenta d’una forma, que explícitament n’hem dit majestàtica, per dir i no dir que és Rei i que no ho és a la nostra visió que tenim de reialesa. Estem en una figuració del més enllà, però en mancar-nos paraules, ho expressem amb tocs solemnials de les coses i persones d’aquí. No en tenim cap més possibilitat. Déu és l’Altre sempre.

                                               Destaquem de la imatge alguns trets clarament significatius: Tot centrat en una mirada profunda que sembla sortir en relleu del rostre i de tota la figura, contornejada per una mena d’el·lipse que els entesos en diuen -a la italiana- màndorla, que vol dir ametlla i que inclou el món,  més encara tot l’univers al seu voltant. Allò que Panikkar en dirà intuició cosmoteàndrica que ajunta en una paraula que ell mateix ha fornit, indicant la inclusió de cosmos o univers, de Déu i d’antropos o home. Tots ells, formant una unitat indissociable, que té com a figura referencial a Jesucrist,  com ens dirà Joan a la segona lectura: “Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat, el Sobirà dels reis de la terra”. Assegut, símbol de reialesa, sense corona, beneint amb la mà dreta a l’usança bizantina amb els dos dits, portant el llibre dels evangelis on s’hi pot llegir: “Jo sóc la llum del món”. A cada costat a nivell del rostre hi ha les primeres lletres de l’abecedari grec: alfa i omega que donen entenent que Jesús és el principi i la fi de tot l’existent, Senyor de la història.  També és el mateix Joan qui ens alliçona, dient solemnement: “Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers.  Intueixo també que aquesta imatge de Jesús Rei donarà pas a les magnífiques Majestats amb Jesús a la creu i portant una corona reial en comptes de la d’espines. Totes dues figures, ben nostres, i que ens endinsen en una reialesa tan diferent, que no té parió possible en termes humans.

                                               Avui posem punt i final al pelegrinatge de tot l’Any Litúrgic. Prenem peu també dels misteris del Rosari que hem anat meditant i celebrant: els misteris de Goig (amb la joia del Nadal), els misteris de la Llum a través dels diumenges de tot l’any, atresorant els ensenyaments lluminosos del Mestre i tot ell coronat pels misteris de Dolor i de Glòria amb un misteri pasqual, integral i integrador. Resum de tota una vida d’un Déu fet Home, encarnat en la història i més enllà de la mateixa història humana, elevada aquesta amb una vocació divina, incoant el “Regne de Déu, universal i etern, Regne de veritat i de vida; Regna de santedat i de gràcia; Regne de  justícia, d’amor i de Pau”. Ja la Col·lecta, com sempre, ens obre un portell de revelació: “Oh Déu, clement i benigne, Vós heu volgut reunir totes les coses, en el vostre Fill estimat, Rei de l’univers; feu que tota la creació, alliberada de l’esclavatge, us serveixi fidelment i us glorifiqui per sempre”. Això ens recorda l’Himne cristològic de la carta als efesis que jo voldria tenir-lo com l’himne a Crist Rei, perquè el veig amb consonància plena amb la solemnitat que celebrem; himne que canta el misteri dels plans de Salvació, de salut a tots els nivells. Designi amorós portat a terme, arribada la plenitud dels temps, de recapitular en Crist totes les coses, sense excepció, segellats com estem des del Baptisme amb el segell de l’Esperit Sant promès, segell que ens són les arres de l’herència “que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. Us el recomano: Ef 1, 3-14).

                                               La figura del Crist Majestat, com l’anomena Teresa de Jesús en els seus escrits, és la visibilitat, més, la tangibilitat de Déu, que de tant apropar-se s’ha fet germà nostre i “per Ell, amb Ell i en Ell” tenim accés a Déu  i l’anomenem Pare i ens hi sentim verament fills en el Fill. De fet és el que hem intentat de mantenir viu i actiu durant tot l’any, assignatura fonamental de tots els coneixements  i aprenentatges que hem privilegiat durant tota l’anyada. Que no és altre que el que Pau, entre precs i constatacions i lloances, posa a la consideració i resum per a nosaltres de tot el curs seguit –és de desitjar que amb profit!-: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre el sants, i quina és la grandesa immensa  del seu poder que obra en nosaltres, els creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç amb què va obrar en el CRIST, quan el ressuscità d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. Déu ho ha posat tot sota els seus peus (Salm 8, 7) i a Ell, Cap de tot, l’ha fet cap de l’Església que és el seu Cos, la Plenitud d’aquell qui omple totes les coses”. Com podeu ben veure i comprovar no he fet més que seguir amb el primer capítol d’aquesta epístola, cor de Pau, cor de Crist. Amén.

                                               Què més hauria de dir, sinó que acabéssim de llegir-la enterament, una i altra vegada, perquè és la carta que Pau ens va escriure per a nosaltres i encara més, en ocasió d’aquesta Diada final d’aquest Any, que hauria de ser cabdal i el gran tema d’aquest nostre curs d’evangelització?

                                                En tot cas, podríem concloure donant el màxim de sentit al moment de l’elevació, després de la consagració del pa i del vi, quan, en la meravella del misteri que se’ns ha obrat a ulls de la fe, a instàncies del sacerdot celebrant ens invita a Proclamar el misteri de la Fe:

                                                - Anunciem la vostra mort;

                                                - Confessem la vostra Resurrecció;

                                                - Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús.

                                                O bé al moure’ns a Aclamar el Misteri de la Fe,                                                                             responem:

                                                 - Salvador del món, salveu-nos,

                                                 - Vós que ens heu alliberat

                                                 - Per la vostra creu i la vostra Resurrecció. 

                                                O bé, en la resposta a la testificació solemne de la Fe:

                                                   Aclameu el misteri de la Fe:

                                                 - Cada vegada que mengem aquest Pa i bevem aquest

                                                           Calze,

                                                 - Anunciem la vostra mort,

                                                 - Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.

 P. Josep Mª Balcells

 Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 25 de                                             

 novembre del 2018  Sabadell

Homilia del diumenge 18/11/2018

“AMB  DÉU  O  SENSE”

                                               Queden escassament deu dies per posar punt i final al nostre pelegrinatge pel vast any litúrgic. Penso que seria de profit intentar donar-li una mirada amb perspectiva global, per tal de fer una mena de balanç –en un altre moment n’havíem dit exàmens- del nostre viure amb el propòsit de fer vida evangèlica, amb més o menys matisos personals, certament. Aquestes repassades va bé de fer-les de quan en quan. Com que posar-nos-hi en fred, ens podria costar un xic, us proposo una manera de fer que ens podria facilitar el camí. La idea –us sóc clar- m’ha vingut perquè en un grup de diàleg hem pres com a base llegir i comentar el llibre del títol mateix que encapçalen aquestes reflexions (“Amb Déu o sense”). És un carteig entre dues persones de gran crèdit intel·lectual i humanista, Torralba i Montoro, sobre intercanvi de parers en molts aspectes de la vida -diguem-ne- interior, donat que creuen ambdós en la transcendència de l’existència, evidentment des de visions diferents, tot i que coincideixen a voltes.

                                               Nosaltres podem ser un tercer interlocutor possible. Això es produeix ja en tota mena de lectura i lectors interessats. El gènere epistolar ho facilita. No són a intercanviar dues maneres de veure, sinó tres. Jo puc, doncs, confrontar-m’hi. Em faciliten temes i punts de vista, i hi puc assentir o dissentir o bé posar-hi els meus matisos. Com que la conversa que posen en joc porta a obrir intimitats en referència al Déu possible o no, ens poden donar pauta ben bé per pensar en els temes que susciten. Del seu pensar puc passar molt bé a escatir els propis pensaments i parers, respecte dels punts que proposen o susciten. Per altra part, només seguint l’Índex temàtic del llibre, veig que s’obren perspectives tan àmplies que hi poden ser compreses les meves pròpies. Per això, fent el punt al seguit de temes que intercanvien, hi trobaré els seus parers i jo mateix hi podré dir la meva... Així, obriré pas a una reflexió de gran abast que em permetrà de fer la revisió molt pròpia d’un final de “curs pastoral”, del qual n’hem parlat darrerament...

                                               Aquests dies de fi de “curs litúrgic” venen empesos per un  gènere literari, l’apocalíptic, que ens ve massa ample i el trobem excessivament orientat sobre les “ultimitats” -mort, presentació davant Déu, judici- massa tancades, però, amb una visió de temença i no pas de misericòrdia, que és a la que ens ha orientat vivament el papa, Francesc. No que no ens sentim pecadors, no, ben poca cosa!, però Jesús ens ha ofert la dimensió de l’amor incommensurable de Déu “que vol - explícitament- salvar tots els homes”. Aquesta és l’esperança ferma en la què fonamentem el final feliç de curs i de vida, que és la que es dedueix i transparenta en tota la vida i missatge de Jesús.

                                               Serà molt més il·luminador i profitós, crec, acompanyar aquests mestres en les seves presentacions múltiples sobre el diví i l’humà, que no pas encallar-nos en centrar-nos en les nostres defallences i desorientacions o bé en les nostres  ai, “migdiades” espirituals. No ha de ser un d’aquests malaguanyats “exàmens de consciència” a l’ús... Per tal d’ajudar-nos, només us poso els subtítols del penúltim capítol del llibre al qual he fet al·lusió darrerament tantes vegades, “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”, que porta per modest títol “Algunes notes de la santedat en el món actual”. Crec que són actituds bàsiques amb les quals poder entrar a reflexionar sobre el nostre viure i conviure, des d’una perspectiva evangèlica. Són aguant, paciència i mansuetud; alegria i sentit de l’humor; audàcia i fervor; en comunitat; en pregària constant.  Amb aquestes actituds al sarró podem iniciar aquest camí iniciàtic amb el llibre de referència que us proposava. Ja veureu com ens en serà d’enriquidor!

                                               Potser ens reconfortarà l’esperit, en contraposició als obscurs i trasbalsadors termes de la narració apocalíptica, posar els textos bàsics que fan ferma i vivaç la nostra fe en Jesucrist, Senyor nostre, de mans de sant Pau a les epístoles que hem seguit darrerament, com són la dels efesis i la dels filipencs:

            - “I l’Esperit és la penyora de l’heretat, que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.

            - “En Ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.

            - “Però Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran, que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que heu estat salvats. Per mitjà de Jesucrist, Déu ens ha ressuscitat amb Ell i ens ha entronitzat dalt al cel juntament amb Ell”.

            - “Que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”.

            - “Renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat”.

            - “Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist”.

            - “Perquè sapigueu discernir allò que més us convé. Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia, que rebem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu”.

            - “Perquè per a mi viure és Crist, i morir m’és un guany; però, si continuo vivint, podré fer un treball profitós”.

            - “Vosaltres resplendiu en el món com estrelles en el cel, perquè manteniu amb fermesa la paraula de vida. Així, el dia que vindrà el Crist podré gloriar-me de no haver corregut o treballat en va”.

            - “Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts”.

            - “Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què Ell sotmetrà a si mateix tot l’univers”.

                                               En tenia preparades també de l’epístola als de Coloses, però ja crec que queda prou i ben dibuixat allò que en diem les darreres preguntes, o millor, les darreres respostes que ens posem aquests dies finals del curs pastoral.

                                               Transcrivint aquests punts lluminosos de Pau, el meu esperit gaudia molt més que amb la narració apocalíptica que poca cosa ens diu a nosaltres, ja curats d’espant, només seguint el dia a dia d’aquest nostre món, lacerat i romput pels mils descosits de tanta guerra, que la perden tots, els que les promouen i els que les pateixen. Això dia sí, dia també, desventuradament.

                                               Us desitjo que us atreviu a fer una lectura en paral·lel d’aquesta obra proposada, que tant i tant fa pensar, almenys a mi. Bona lectura!

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XXXIII de durant l’any, 18 de novembre del 2018  Sabadell

Homilia del diumenge 11/11/2018

DÉU  HA  MIRAT  LA  MEVA  PETITESA…

                                               No puc fer-hi més; em retorna una i altra vegada aquest passatge de l’evangelista sant Lluc (10, 21), després del retorn de les “pràctiques” d’evangelització dels setanta dos deixebles (símbol dels “primerencs aprenents” de fer d’evangelitzadors, com som nosaltres?). Jesús en aquesta pregària d’acció de gràcies i en reconeixement de l’obra que han anat fent, bo i ponderant les meravelles obrades davant de l’estupefacció dels prematurs sembradors de les llavors del Regne, s’enlaira cels amunt i exclama: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills els secrets del Regne que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. Noteu aquests termes fonamentals: revelar:=donar a conèixer experimentalment en el dia a dia; senzills:=oh grandesa dels humils, dels petits!; els misteris, els secrets:=allò que s’obre al cor dels lúcids, allò que resta amagat, perquè “és do seu”; del Regne:=que és la missió dels que ens anomenem cristians: conèixer, reconèixer, agrair, viure, sobretot viure-ho i encomanar-ho.

                                                Dit i proclamat això, passarem al tema bàsic que es dedueix de les lectures d’avui. Avui, el protagonisme el tenen dues dones que són mirall d’allò que té de més exquisit l’evangeli. Primer: la mare que estant a les últimes, a requeriment del profeta Elies, a qui no coneix però a qui dóna crèdit admirable, i li dóna els aliments necessaris de tota necessitat per al seu fill i per a ella mateixa... Superlativa  generositat, premiant la confiança en les paraules del profeta de que no els mancaran mai més farina i oli des d’aleshores enllà. Segon: la velleta admirable que ofereix allò que necessita per a viure, oblidant-se d’ella mateixa per honorar el seu Déu. Escena d’or en la penombra del Temple, però a ulls plens d’amor de Jesús, invitant als seus deixebles a entendrir-se davant d’aquesta escena única de totes totes.... Una de les escenes més entranyables de tot l’evangeli !

                                               Tot plegat, això m’ha fet pensar en aquest número 12 del document recent del papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”, on fa l’elogi de les dones per la seva sensibilitat en captar el perfum de l’evangeli viscut.  Diu així: “Dins les formes variades de santedat, vull destacar que el geni femení també es manifesta en estils femenins de santedat, indispensables per a reflectir la santedat de Déu en aquest món. Precisament, fins i tot en èpoques en què les dones van ser més relegades, l’Esperit Sant suscità santes la fascinació de les quals provocà nous dinamismes espirituals i importants reformes en l’Església. Podem esmentar sant Hildegarda de Bingen, santa Brígida, santa Caterina de Siena, santa Teresa d’Àvila o santa Teresa de Lisieux. Però m’interessa recordar tantes dones desconegudes o oblidades que, cada una de la seva manera, han sostingut i transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoniatge”. No és pas una concessió efectista del papa. Sabem bé que aquest és el seu pensament ben manifest. Jo hi estic molt i molt d’acord! Què ens passaria a l’Església si un dia perdéssim la presència i acció callada de les dones i la seva sensibilitat pels valors espirituals? Podríem afegir a la llista, i tant!, moltes persones estimades de la nostra pròpia coneixença. Algunes ben properes. Lloat sigui Déu!

                                               En un altre moment, el papa Francesc, en el mateix document (números 144, 145) ens diu bo i recomanant-nos-ho de fer: “Recordem com Jesús invitava els seus deixebles a prestar atenció als detalls. El petit detall que s’estava acabant el vi en una festa. El petit detall que faltava una ovella. El  petit detall de la viuda que va oferir dues monedetes. El petit detall de tenir oli de reserva per a les llànties per si el nuvi trigava. El petit detall de demanar als seus deixebles que miressin quants pans tenien. El petit detall de tenir un foguet preparat i un peix a la graella mentre esperava els deixebles de bon matí. La comunitat que preserva els petits detalls de l’amor en què els membres es cuiden els uns als altres i constitueixen un espai obert i evangelitzador, és lloc de la presència del Ressuscitat que la va santificant segons el projecte del Pare”. Posa una nota a peu de pàgina que m’entusiasma: “Especialment recordo les tres paraules clau: “si us plau, gràcies, perdó”, perquè “les paraules adequades, dites en el moment just, protegeixen i alimenten l’amor dia rere dia”. A vegades, per un do de l’amor del Senyor, enmig d’aquests petits detalls ens són regalades consoladores experiències de Déu”.

                                               Existeix una pedagogia-aprenentage de les coses, dels fets petits, dels detallets -en diu el papa- que comporten un món de meravelles:

            - l’amor petit de cada dia no necessita admiradors.

            - que la teva mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra.

            - tot acte de generositat, per mica que sigui, és un cant a la vida.

            - donar buscant l’anonimat és “obra d’autor”, admirable per a un mateix.

            - fer una senzilla pregària tancat en un lloc discret és cosa memorable.

            - només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú. (Joan XXIII)

            - només per avui faré una cosa que no desitjo fer. (Joan XXIII)

            - només per avui tindré màxima cura del meu aspecte: cortès en les meves maneres, no criticaré ningú, no pretendré disciplinar ningú, sinó a mi mateix.(ídem)

            - només per avui tractaré de viure al dia, sense voler resoldre els problemes de la meva vida, tots de cop.(ídem)

            - intentaré sorprendre’m a mi mateix, fent l’inesperat.

            - “esforça’t en el teu quefer, com si de cada detall que pensis, de cada paraula que diguis, de cada peça que posis, de cada cop de martell que donis depengués la salvació de la humanitat; perquè en depèn, creu-ho! (Maragall)

            - “también entre pucheros anda Dios (Teresa de Jesús)

            - la millor mesura és la discreta desmesura.

            - no guanyaràs mai a Déu en generositat.

            - posa el teu esforç en donar un pas més, quan creguis que no pots més...

            - defuig els focus, els primers plans, els selfis, l’instagram,  altres fatuïtats.

            - allò poc però amb amor té un valor inestimable.

            - allò petit és bell. Beautiful!

            - donar sense esperar retorn. Quina grandesa!

            - allò quotidià i domèstic té un preu incalculable.

            - donar gràcies magnifica allò que reps.

            - ves per la vida meravellant-te, seràs feliç i en faràs.

            - el petit saber no ocupa lloc. Atent, atansa’t a persones, coses. Present!

            - suma, no restis; si pots, multiplica.

            - avui es fia, demà també! Les petites confiances obren el cor dels altres.

            - si no us feu com uns infants no entrareu en el Regne del Pare.

            - la maternitat és una qualitat de l’esperit: donar vida generosament, a doll. Les mares omplen la llar del seu bon fer. La confiança bessa del cor de la mare. Inoblidable.

            - posa’t en mans de Déu, hi sentiràs confort. Amor només es paga amb amor.

            - dona deu venir de dòmina, perquè madonna és la senyora. Se n’és en el fer dolç

            - Maria és la dona que més ha donat. “Ha fet meravelles, veient la meva petitesa.

            - un i un no fan dos en les matemàtiques de Déu, sinó fan: nosaltres, un poble.

            - en els petits acabats està la bellesa

            - val més una interjecció, un signe d’admiració que un d’interrogació.

            - l’amor a la saviesa (filo-sofia) val més que el posseir; val més ser que tenir.

            - no pretenc grandeses ni coses massa altes per a mi (salm)

            - finesa d’esperit obliga.

            - el que has rebut gratuïtament, dóna-ho gratuïtament.

            - els fruits de l’Esperit: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix.

            - sigueu persones de bon tracte. Perfuma la presència arreu. Que quan no hi siguis present notin la teva absència.

P. Jpsep Mª Balcells 

Diumenge XXXII de durant l’any, 11 de novembre del 2018.  Sabadell

Homilia del diumenge 04/11/2018

ÉS  TEMPS  DE  FER  SÍNTESI

                                               Anem cap a la fi de l’Any litúrgic. Amb aquest diumenge, més (+) els que queden d’aquesta mesada, ens plantem al terme del nostre viatge, pelegrinatge, viadors com som, d’allò que en castellà en diuen romeros (A. Machado té un poema molt bonic que ha estat musicat moltes vegades i del que tots en sabem algun vers...) Abans dels exàmens de final de curs hem de fer-ne una repassada per tenir una visió global i els fets o esdeveniments més importants de tota la cursa-curs; i ens hem de preparar per poder promocionar –passar de curs- i tirar endavant amb nous cursos i experiències de saviesa evangèlica.

                                               La pregunta que solen fer els estudiants de poca solera als seus professors és aquesta: Què ve per als exàmens? Avui l’evangeli ens ho mostra patentment amb la pregunta i resposta que li dóna Jesús al mestre de la Llei; hi tenim l’essencial del curs. Aquest evangeli de Marc també ve narrat pels altres sinòptics. Deixeu-me dir que tenen algunes variants que cal especificar: En Mateu es diu que la pregunta era feta per temptar-lo, o sia per veure quina resposta donava i poder-lo rebatre o posar-lo en evidència, com solien fer-ho. Aquí i avui, en Marc, li donem al mestre que pregunta la cortesia de pensar que anava de bona fe. Estem davant de la més important pregunta i resposta de tot l’any currricular. Aquesta pregunta té en Jesús dues respostes inclusives. Es pregunta per un, per quin és el manament més important i la resposta és doble: “dos en un”. Atenció al cor evangèlic de Jesús que coneix les Escriptures, no faltava més. Però atenció a aquest “dos que són en un”. No es compleix el primer sense complir conjuntament amb la conseqüència que se’n deriva. Això no és únicament la Llei (la Torà) sinó que és la quinta-essència de l’Evangeli, rellegits per Jesús.

                                               Coses a notar: Mireu com s’expressa la Llei: Sempre va per davant una proclamació de la fe en un Déu, que és únic. D’aquí prové que digui: “Shemà Israel” “Escolta Israel”: Així es diu a la primera lectura que és del Deuteronomi (6-8), però hi afegeix la cita del Levític (19,18). Amb aquella entrada emfàtica: “Shemà Israel”: així començava la pregària que feien els israelites dues vegades al dia. Jesús, com a bon israelita també la feia; d’aquí que així comença la resposta. Era costum portar-los en unes cintes de pergamí dins d’unes capcetes lligades al braç o bé en unes cintes, les filactèries, argúcies (?) per a no deixar de recordar-ho durant al jornada. Fidelitat a la lletra! Sentit màgic que ens pot dispensar de ser i no de fer...

                                               “Amb tot el teu ésser: cor, ànima, pensament, forces”. És un semitisme per donar entenent que ha de ser total, completa. És significatiu que parli d’aquestes facultats corporals i espirituals, amb tot.

                                               “No hi ha cap manament més gran que aquests. Noteu que Jesús juga clarament al “dos que és en un”.

                                               El mestre de “la Llei i dels Profetes” hi afegeix el que diu Osees(6,6): “És millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar”.

                                               Jesús pondera el que ha dit el Mestre tan assenyadament i li diu com a resposta una cosa singular: no és ja la resposta dintre de la Llei i els Profetes, sinó que “no estàs lluny del Regne de Déu”. El veu en camí de les noves reformulacions del NT. De fet, molts dels mestres de la Llei es van convertir a l’evangeli. Parlo de després de la destrucció del Temple, de la dispersió i de l’emergència de les primeres comunitats, nascudes just després de la Resurrecció. Pere convoca ja a conversió, en tenim dades en el llibre dels Fets dels apòstols.

                                               Curiosament, en Lluc, en aquesta escena el mestre fa al final i com a afegit: Mestre: “I quin és el meu proïsme?” Bona pregunta, perquè per a un israelita el proïsme es quedava circumscrit en la gent del seu poble d’Israel. Mai d’un estranger, cal no oblidar-ho. I Jesús a continuació li explica com a resposta, en forma de paràbola, la “El bon samarità”. Queda el mestre de la Llei, de cop i volta, lligat per la paràbola! Jesús li afegeix, perquè es mulli. La resposta és l’adequada però evasiva: “Aquell a qui va tractar amb amor o misericòrdia”. Impossible que digués: el samarità, que era un heretge i un proscrit per la Llei: Jesús dirà taxativament: hem d’estimar àdhuc els enemics Mateu 5, 43-48).

                                               Acaba el passatge mateix en Lluc: Llavors li digué: “Vés, i tu fes igual”.

                                               El cor de l’evangeli el tenim avui ben consignat, és la lliçó bàsica de tot el curs. Aquest és el punt fonamental que “va per a exàmens”. Ja ho diu sant Joan de la Creu: “A la tarde te examinarán en el amor. Aprende a amar como Dios quiere ser amado”. O bé com  ho cantava en la més secreta intimitat: “Y ya sólo en amor es mi ejercicio”. Casaldàliga ho deia així: En arribar davant de Déu el meu cor s’obrirà com una flor i sortiran tots els noms dels que hauré estimat en vida”.

                                               No oblidem que cor rima amb cordial, cordialitat, concorde, concòrdia, concordar, concordat,  coratge, record, recordatori. Tenir el cor indivís: allí hi caben Déu i els germans. Els clàssics parlaven de la “Pregària del cor”.

                                               Fem ara com una repassada amb les coses que han anat sortint en les diverses lliçons del curs: - Llegir abans d’acabar aquest cicle a qui ens ha obert el cor de Jesús: a l’evangelista Marc pausadament però continuadament, amb les notes a peu de pàgina en la Bíblia Interconfessional Catalana.

                                                    - Subscriure’s a “La missa de cada dia” (fascicles mensuals) o bé a Paraula i Vida: l’evangeli de cada dia amb comentaris cada any diferents. Pel proper seran les benedictines de Montserrat.

                                                    - S’aconsella tenir-lo com a quadern d’alumne = alumne etimològicament vol dir el que és alimentat. Subratllant, unint paraules concordants.

                                                    - Adquirir-lo i recomanar-lo, difondre’l discretament a aquells que el rebran com expressió de regal, de compartir. Què millor que regalar l’evangeli de mans dels nous evangelitzadors que cerca el papa Francesc.

                                                    - Fer-me la pregunta de si he instituït com un hàbit esforçat i coratjós la lectura diària i sobretot de les lectures de l’evangeli dominical, meditar-la, pregar-la i treure’n un petit pensament, que serveixi de record, de jaculatòria o de mantra.

                                                 

                                                  - He llegit el document “Alegreu-vos i celebreu-ho”, el darrer que parla de la santedat a nivell de casa, carrer, el Déu de les coses petites?

                                                    - M’habituo a saber llegir les cites dels llibres del NT. Destacant així l’abans i el després del text que “estudio”. El contex, important. Maria feia passar pel cor els esdeveniments de la seva vida domèstica i missional del seu Fill.

                                                    - He fet una lectura continuada de la segona lectura que se sol llegir a fragments, seguits en les misses de diumenge. Darrerament De la Carta als Efesis, ara durant aquest mes de la Carta als Filipesos, també de la Carta als Hebreus.

                                                    - He resat amb el salm responsorial.

                                                    - Llegeixo Catalunya cristiana. Hi estic subscrit?

                                                    - Sintonitzo amb ràdio Estel, en moments de pregària o de notícies.

                                                    - Valoro la pregària pública: sobretot Laudes, Vespres, Completes, les transmissions de les Misses de Montserrat, de la 2, etc?

                                                    - Contribueixo a campanyes en favor dels marginats: Càritas, Mans Unides, Acnur?

                                                    - He llegit algun dels llibres aconsellats? Ara sortiran les propostes del Sínode sobre els joves: seguir-ne els comentaris.

                                                    - L’amor comença per casa, és amor preferent, privilegiat, perquè es potencia. El cor de l’evangeli és domèstic. Als efesis en tenim una bona referència. És comunional. És la Comunió dels sants fe

 Bon final de curs, bons exàmens. Òptimes qualificacions!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXXI de durant l’any, 1 i 4 de novembre del 2018  Sabadell

Homilia del diumenge 28/10/2018

MESTRE (BO) , FEU  QUE  HI VEGI

                                               Per similitud amb l’escena del “Jove Ric”, he afegit el bo que no hi és en el text, però sí -i molt!- en l’actitud amb què el nostre cec s’atansa a Jesús. Ja, antecedentment al fet del miracle, en la pregària que insistentment li adreça, li dóna l’apel·latiu de “Fill de David”, expressió que denota que sap i creu que és el Messies. Per cas ben singular Marc ens dóna el nom del cec: “Fill de Timeu”: Bar-Timeu, a l’usança del temps. Surt a l’evangeli, per tant, personalitzadament, perquè en la primera lleva de deixebles havia de ser ben conegut, no hi ha més. Vegem la seva resposta al “ves” que li diu Jesús, “va” i havent deixat mantell i la condició de pobre que pidola, ha rebut amb la vista el sentit pregó del veure, és a dir:“i el seguia camí enllà”. S’afegeix a la comitiva, d’ara en endavant serà un deixeble dels acomboiats a la primera crida. Contraposició amb l’escena del tornar-se endarrere del Jove-Ric. A tots dos els va mirar i els estimà; i quina resposta tan diferent en un i en l’altre! Ric i pobre, vet-ho-aquí! La capa i tot la deixa. Seguir Jesús vol dir veure-ho tot des d’una perspectiva diferent, nova, total. “Veure i seguir-lo tot és u. L’evangeli no ens diu què va veure-veure! Devia ja veure a la vegada amb uns ulls ben diferents. Veié Jesús i l’estimà!

 

                                               Tot comença pel “dolç mirar” de Jesús. Jesús fou un gran comunicador, diríem avui. Ell sap que allò que en diuen la comunicació no-verbal és la més eficaç, la que transporta i irradia l’amor-amor! Sebastià Serrano en sap un niu. En “El regal de la comunicació” hi trobareu un excel·lent mestratge. I del tot pràctic, i tant!

                                               Aquest passatge evangèlic es introdueix en el que seria la pedagogia evangèlica del “vident”. Es diu vident del qui ha vist coses que els altres no han vist mai. Estupefacció! Els cristians des del baptisme som “il·luminats” pel sol esplendent que és Jesús gloriós, i que, des que la “confessió madura de la fe” ha entrat dins nostre; i que, per tant, hauríem de tenir un mirar diferent. En diuen els ulls de la fe. Que és sempre d’admiració: donant sentit a la pregària del Glòria de la Missa: Us lloem/ us beneïm,/ us adorem,/ us glorifiquem,/ ua donem gràcies,/ per la vostra immensa glòria. Ulls poètics o bé espirituals, com sigui. Ressonàncies evangèliques, les que vulgueu. Per començar una benaurança: “benaurats, benaurats: “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”. “Jesús, esplendor de la glòria del Pare” ens dirà Pau. I el salm: “En Ell hi ha la font de a vida i veiem la llum en la seva llum. Crist és laVisibilitat de la invisibilitat del Pare. Si heu seguit la invitació que us vaig fer de llegir aquests dies tota la Carta als efesis, segur que haureu fet una parada, un “calderó” musical, en el fragment que hem llegit avui, dijous a la missa, que bé podríem cantar amb la tornada del salm responsorial d’avui: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre” (obrint-nos els ulls a la magnificència de la naturalesa i a tota altra transcendència). “Amb quin goig ho celebrem!” Els salms en van plens a vessar: “Quan em desvetlli us contemplaré cara a cara, fins a saciar-me’n”. La meva mare va voler que ho posessin al recordatori del seu traspàs”. Ho tinc com un lema per a la meva vida. Quan em desvetlli... Pregària i confiança en la gràcia que no ens mancarà, mai: Paraula de Déu!. Agustí m’ajuda a trobar el sentit més evangèlic d’aquesta expressió del deixondir-nos, del despertar-nos, d’obrir els ulls a tanta llum de dins...que bé podem dir de qualsevol de nosaltres, perquè patim de cegueses múltiples. Diu Agustí i ho expressa a les seves Confessions: “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar en el meu interior guiat per Vós, i ho vaig poder fer, perquè Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn viva, que brillés més i més clarament i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes. No estava sobre la meva ment com l’oli sobre l’aigua o com el cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi perquè m’havia creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum”.

                                               “Oh veritat etern, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, Vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de Vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: Sóc menjar d’adults; creix i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi.

                                               “I buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte de gaudir de Vós; només la vaig trobar abraçant em mitjancer  entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu  per damunt de tot, beneït per sempre, el que clama i diu: Jo sóc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet a la debilitat de la nostra naturalesa.

                                               “Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre i no fora; i us buscava  per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que Vós vau crear , Vós estàveu  amb mi, però jo no estava amb Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós; us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau” (Confessions X, 26). Pàgina per llegir-la i pregar-la!

                                               Agustí és un clàssic que ens dóna a entendre que la via del seguiment de Crist és un anar-nos desvetllant per la llum de l’Esperit i aconseguint una lucidesa que només en profunditat la pot oferir la que hem anomenat els ulls de la Fe. Aquests ens permeten de veure-ho tot en perspectiva evangèlica. Que potencia la visió natural que ens fa passar d’un veure la materialitat, la formosor, la realitat abastable a ulls humans, a mirar amb ulls de proximitat afectiva i empàtica persones i també la natura mateixa, com ho han cantat els poetes, a començar pel mateix Maragall: “Si el món és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,/ què més ens podeu dar en una altra vida.// Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,/ i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor/ que s’hi mou sempre... / i temo   tant la mort!// Amb quins sentits me’l fareu veure, / aquest cel blau damunt de les muntanyes, / i el mar , i el sol que per tot brilla?... Ja ho sé que sou, Senyor; prô on sou, qui ho sap?/ tot lo que veig se vos assembla en mi.../ Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. I quan vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquests ulls humans/ obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans/ per contemplar la vostra faç immensa./ Sia’m la mort una major naixença! No es perd res estimant el creat, ans ens atresora per l’eternitat. “Déu Tot en tot i en tots. (síntesi de Pau, a ús nostre, cecs miraculats amb visió evangèlica!)                                  

                                               No  cal esperar en el més enllà, avui per un aprofundiment en l’evangeli ja sabem que vivim el goig del més ençà. Ens haurien d’ensenyar a aprofundir el veure per passar al nostre mirar i passar a la plenitud de l’admirar, que ja intuïa Maragall i que els místics i poetes ja ho celebraven. “És quan dormo que hi veig clar” (el nostre Foix ja ho notava en les seves vetlles creadores). El Càntic dels càntics se’n fa un ressò que Joan de la Creu ho ha sabut cantar: “En la noche dichosa/ en secreto, que nadie me veia/ ni yo miraba cosa/ sin otra luz y guía/ sino la que en el corazón ardía// aquesta me guiaba/ más cierto que la luz del mediodía/ a donde me esperaba/ quien yo bien me sabía/ en parte donde nadir parecía” O bé: “Apaga mis enojos,/ pues que ninguno basta a deshacellos,/ Y véante mis ojos, /pues eres lumbre de ellos/ Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura,/ Mira que la dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura.// ¡Oh, cristalina fuente,/ si en esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados. Quanta veritat, i quanta bondat, i quanta bellesa ens perdem...

Senyor, feu que hi vegi!

                                               Per als qui en tenim més de la setantena, de bon tros!, us porto ressonàncies de quan érem nens i també de quan érem més espigadets: “Ulls del bon Jesús, mireu-me”... Fem-ne un revival, si recordeu. Allò passat reviu de tant en tant.. Nostàlgia? Digueu-ne com vulgueu. Nostre, ben nostre i punt

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XIX de durant l’any, 25 d’octubre del 2018.  Sabadell

Homilia del diumenge 21/10/2018

LES “MISSIONS” ENCARA ,  I  MÉS.

                                               Avui festa, commemoració o urgència de les MISSIONS –més bé n’hauríem de dir en singular, Missió- com ho fa el papa Francesc. Efectivament hauríem de treure la pols de la primera Exhortació Apostòlica seva, “La Joia de l’Evangeli”. Han passat, dia més dia menys, el bon tou de cinc anys des que la adreçà “A tots els fidels laics. Només començar a obrir pàgina ja llegim –a qui, a quants, com?- “En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los (recordeu aquella paràbola de les excuses per respondre a la invitació personalitzada no res menys que a les noces del fill del Rei; massa llarg el parèntesi...) invitar-los, diu, a una etapa evangelitzadora marcada  per aquesta joia (?), i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys –i en van cinc i quin balanç personal i parroquial en fem?

                                               Anant passant fulls poc a poc, perquè no se’ns en perdi res ni mica, hi llegim: “Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal! Aquí descobrim una llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la lliurem als altres. Això és, en definitiva, la missió”.

                                               Així, com de passada, en ponderar la permanent novetat de Crist, fa una afirmació molt encomanadissa: “Ell és sempre jove i font constant de novetat”. Deu ser, aquest, un pensament rellevant dels seus, del papa, perquè ha donat títol a un llibre de converses amb Leoncini, que porta precisament a primera plana aquest esplendorós “Déu és Jove” (publicat fa poc). A dins, només encetar pàgina, ens trobem amb el “millor” Francesc que, a guisa de dedicatòria, diu així: “Als lectors de totes les edats, rubricat així: Per una revolució de la tendresa. Revolució, aquesta, que empalma amb el document que estem rellegint ara que bé podríem anomenar el seu “pregó” (crida i invitació d’inici de pontificat) que va dirigit a tres públics: “En primer lloc, esmentem l’àmbit de la pastoral ordinària, animada pel foc de l’Esperit, per encendre els cors dels fidels que regularment freqüenten la comunitat i que es reuneixen el dia del Senyor per nodrir-se de la seva Paraula i del Pa de vida eterna. També s’inclouen en aquest àmbit els fidels que conserven una fe catòlica intensa i sincera, expressant-la de diverses maneres, encara que no participin sovint del culte. Aquesta pastoral s’orienta al creixement dels creients, de manera que responguin cada vegada millor i amb tota la seva vida a l’amor de Déu”. “En segon lloc, adreçat a “les persones batejades que no viuen les exigències del Baptisme, no tenen pertinença cordial a l’Església i ja no experimenten el consol de la fe. L’Església, com a mare sempre atenta, s’esforça perquè visquin una conversió que els retorni la joia de la fe i el desig de comprometre’s amb l’Evangeli. Finalment, remarquem que l’evangelització està essencialment connectada amb la predicació de l’Evangeli als qui no coneixen Jesucrist o sempre l’han rebutjat. Molts d’ells busquen Déu secretament, moguts per la nostàlgia del seu rostre, àdhuc en països d’antiga tradició cristiana. Tots tenen el dret de rebre l’Evangeli. Els cristians tenen el deure d’anunciar-lo sense excloure ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una joia, assenyala un horitzó bonic, ofereix un banquet desitjable. L’Església no creix per proselitisme sinó “per atracció”.

                                               El cor bondadós del papa Francesc ens ho té dit i redit. Ell voldria atènyer a tants i tants... Utilitza les prèdiques de la missa de Santa Marta, les audiències públiques a la plaça de Sant Pere. Es prodiga als mitjans. Aquesta voluntat evangelitzadora del papa té uns bons antecedents en Sínodes dedicats al tema i amb les exhortacions corresponents. Voldria destacar la de sant Pau VI: “L’anunci de l’evangeli” (1975); la primera encíclica de sant Joan Pau II: “La missió del Redemptor”(1990) on ens invita a l’evangelització “perquè aquesta és la tasca primordial de l’Església i representa encara avui el major desafiament per a l’Església i la causa missionera ha de ser la primera”. Torna a parlar Francesc i ens diu: “la sortida missionera és el paradigma de tota l’obra de l’Església” i ho rubrica amb la menció que fa de l’Església llatinoamericana, que tant bé coneix: “No podem quedar-nos tranquils en espera passiva als nostres temples. Fa falta passar d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera” (document d’Aparecida 2007)

                                               El plantejament és prou clar. Entre tots hauríem de proposar-nos el vessant pràctic bé a nivell personal, bé comunitari i també social. En aquests tres documents citats al final de tots ells passen els papes a suggerir possibilitats de fer una col·laboració missionera. Esmentem-ne algunes, seves i nostres:

            -evangelitzar suposa estar en permanent evangelització pròpia personal.

            -els anomenen “evangelitzadors amb Esperit”.

            -si no hi ha joia en la pròpia vivència de la fe, no encomanarem el nucli de la fe.

            -Jesús és el principi, el percurs i la finalitat o terme de tota evangelització.

            -la millor predicació és la pròpia vida vivificada per la fe. No tant les pràctiques    sinó la transparència en el tracte evangèlic amb les persones que ens envolten.

            -l’Esperit Sant és qui promou primàriament l’evangelització. Cal invocar-lo amb aquesta finalitat. Només Ell ens donarà l’”audàcia” (parresia) per anunciar-lo amb veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent” (paraules del papa Francesc)

            -“el pulmó de la pregària” sempre ha de passar davant i mantenir-lo. El fervor només pot procedir d’un Jesús viscut. “Un estat permanent de missió” demana un estat també permanent de pregària per a tots els evangelitzadors, nosaltres i altres.

            -diu Francesc: “com voldria trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!”(els adjectius no són superflus, tots canten amb veu pròpia)

            -l’amor a la Paraula de Déu, en la Bíblia mateixa, llegida sempre en el text amb els seus contextos. La Bíblia sempre oberta a casa com a sagrari de presència eficaç.

            -llegir, rumiar cada dia uns minutets i treure’n una frase a recordar durant el dia. Això es pot fer amb el text de “la Missa cada dia” o bé amb “Paraula i Vida” aquest any proper amb reflexions o comentaris de les Benetes de Montserrat. És la lectio divina.

            -no donar exemple, sinó “testimoni” viu del kerigma, d’allò substancial que em dóna comunió directa amb el Déu de Jesucrist i amb els germans: Comunió dels sants.

            -privilegiar l’amor que Déu em dóna, àdhuc per damunt de la vida (salm).

            -aprofundir en el sentit comunitari, secundar les ofertes a pertànyer a grups o bé a seguir cursos bíblics, socials. Fer de catequista: la fe que no s’expressa personalment no dura, perd quirats, s’empobreix.

            -atendre a la formació permanent: Llegir els documents de l’Església actual, bé els del papa, bé els que conformen els plans pastorals del propi bisbat, i altres.

            -llegir les oportunitats de “lectura contínua” a suggeriment sobretot de les lectures dels diumenges que tenen continuïtat en diverses setmanes seguides.

            -seguir setmanaris com Catalunya cristiana o similars.

            -seguir catreligio@catalunyareligio.cat. També Radio Estel.

            -“desenvolupar el gust espiritual d’estar  a prop de la vida de la gent. La missió és passió per Jesús, però al mateix temps, una passió pel seu poble” (Francesc).

            -“toquem la misèria humana i entrem “en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la tendresa de Jesús. Quan ho fem, la vida sempre se’ns complica meravellosament i vivim l’experiència de pertànyer a un poble” (Francesc).

            -“només pot ser missioner algú que se senti bé buscant el bé dels altres, desitjant la felicitat dels altres” (Francesc)

            -“cada persona és digna del nostre lliurament. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i lliurament” (Francesc).

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIX de durant l’any, 21 d’octubre del 2018.  Sabadell