LES
“MISSIONS” ENCARA , I MÉS.
Avui
festa, commemoració o urgència de les MISSIONS
–més bé n’hauríem de dir en singular, Missió- com ho fa el papa Francesc.
Efectivament hauríem de treure la pols de la primera Exhortació Apostòlica seva,
“La Joia de l’Evangeli”. Han passat, dia més dia menys, el bon tou de cinc anys
des que la adreçà “A tots els fidels laics. Només començar a
obrir pàgina ja llegim –a qui, a quants, com?- “En aquesta exhortació vull
adreçar-me als fidels cristians per invitar-los (recordeu aquella
paràbola de les excuses per respondre a la invitació personalitzada no res
menys que a les noces del fill del Rei; massa llarg el parèntesi...)
invitar-los, diu, a una etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia (?), i indicar camins per a
la marxa de l’Església en els pròxims anys –i en van cinc i quin balanç
personal i parroquial en fem?
Anant
passant fulls poc a poc, perquè no se’ns en perdi res ni mica, hi llegim: “Quan
l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als
cristians el veritable dinamisme de la realització personal! Aquí descobrim una
llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que
la lliurem als altres. Això és, en definitiva, la missió”.
Així,
com de passada, en ponderar la permanent novetat de Crist, fa una afirmació
molt encomanadissa: “Ell és sempre jove i font constant de novetat”. Deu ser,
aquest, un pensament rellevant dels seus, del papa, perquè ha donat títol a un
llibre de converses amb Leoncini, que porta precisament a primera plana aquest
esplendorós “Déu és Jove” (publicat
fa poc). A dins, només encetar pàgina, ens trobem amb el “millor” Francesc que,
a guisa de dedicatòria, diu així: “Als lectors de totes les edats, rubricat
així: Per una revolució de la tendresa. Revolució, aquesta, que empalma
amb el document que estem rellegint ara que bé podríem anomenar el seu “pregó”
(crida i invitació d’inici de pontificat) que va dirigit a tres públics: “En
primer lloc, esmentem l’àmbit de la pastoral ordinària, animada pel foc de
l’Esperit, per encendre els cors dels fidels que regularment freqüenten la
comunitat i que es reuneixen el dia del Senyor per nodrir-se de la seva Paraula
i del Pa de vida eterna. També s’inclouen en aquest àmbit els fidels que conserven
una fe catòlica intensa i sincera, expressant-la de diverses maneres, encara
que no participin sovint del culte. Aquesta pastoral s’orienta al creixement
dels creients, de manera que responguin cada vegada millor i amb tota la seva
vida a l’amor de Déu”. “En segon lloc, adreçat a “les persones batejades que no
viuen les exigències del Baptisme, no tenen pertinença cordial a l’Església i
ja no experimenten el consol de la fe. L’Església, com a mare sempre atenta,
s’esforça perquè visquin una conversió que els retorni la joia de la fe i el
desig de comprometre’s amb l’Evangeli. Finalment, remarquem que
l’evangelització està essencialment connectada amb la predicació de l’Evangeli
als qui no coneixen Jesucrist o sempre l’han rebutjat. Molts d’ells
busquen Déu secretament, moguts per la nostàlgia del seu rostre, àdhuc en
països d’antiga tradició cristiana. Tots tenen el dret de rebre l’Evangeli. Els
cristians tenen el deure d’anunciar-lo sense excloure ningú, no com qui imposa
una nova obligació, sinó com qui comparteix una joia, assenyala un horitzó
bonic, ofereix un banquet desitjable. L’Església no creix per proselitisme sinó
“per atracció”.
El
cor bondadós del papa Francesc ens ho té dit i redit. Ell voldria atènyer a tants
i tants... Utilitza les prèdiques de la missa de Santa Marta, les audiències
públiques a la plaça de Sant Pere. Es prodiga als mitjans. Aquesta voluntat
evangelitzadora del papa té uns bons antecedents en Sínodes dedicats al tema i
amb les exhortacions corresponents. Voldria destacar la de sant Pau VI:
“L’anunci de l’evangeli” (1975); la primera encíclica de sant Joan Pau II: “La
missió del Redemptor”(1990) on ens invita a l’evangelització “perquè aquesta és
la tasca primordial de l’Església i representa encara avui el major
desafiament per a l’Església i la causa missionera ha de ser la primera”. Torna
a parlar Francesc i ens diu: “la sortida
missionera és el paradigma de tota
l’obra de l’Església” i ho rubrica amb la menció que fa de l’Església llatinoamericana,
que tant bé coneix: “No podem quedar-nos tranquils en espera passiva als
nostres temples. Fa falta passar d’una pastoral de mera conservació a una
pastoral decididament missionera” (document d’Aparecida 2007)
El
plantejament és prou clar. Entre tots hauríem de proposar-nos el vessant
pràctic bé a nivell personal, bé comunitari i també social. En aquests tres
documents citats al final de tots ells passen els papes a suggerir
possibilitats de fer una col·laboració missionera. Esmentem-ne algunes, seves i
nostres:
-evangelitzar
suposa estar en permanent evangelització pròpia personal.
-els
anomenen “evangelitzadors amb Esperit”.
-si no hi ha joia en la pròpia
vivència de la fe, no encomanarem el nucli de la fe.
-Jesús
és el principi, el percurs i la finalitat o terme de tota evangelització.
-la millor predicació és la pròpia
vida vivificada per la fe. No tant les pràctiques sinó la transparència en el
tracte evangèlic amb les persones que ens envolten.
-l’Esperit Sant és qui promou
primàriament l’evangelització. Cal invocar-lo amb aquesta finalitat. Només Ell
ens donarà l’”audàcia” (parresia) per anunciar-lo amb veu alta i en qualsevol
temps i lloc, fins i tot a contracorrent” (paraules del papa Francesc)
-“el pulmó de la pregària” sempre ha
de passar davant i mantenir-lo. El fervor només pot procedir d’un Jesús viscut.
“Un estat permanent de missió” demana un estat també permanent de pregària per
a tots els evangelitzadors, nosaltres i altres.
-diu Francesc: “com voldria trobar
les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre,
generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!”(els adjectius
no són superflus, tots canten amb veu pròpia)
-l’amor a la Paraula de Déu, en la
Bíblia mateixa, llegida sempre en el text amb els seus contextos. La Bíblia
sempre oberta a casa com a sagrari de presència eficaç.
-llegir, rumiar cada dia uns
minutets i treure’n una frase a recordar durant el dia. Això es pot fer amb el
text de “la Missa cada dia” o bé amb “Paraula i Vida” aquest any proper amb
reflexions o comentaris de les Benetes de Montserrat. És la lectio divina.
-no donar exemple, sinó “testimoni”
viu del kerigma, d’allò substancial que em dóna comunió directa amb el Déu de
Jesucrist i amb els germans: Comunió dels sants.
-privilegiar
l’amor que Déu em dóna, àdhuc per damunt de la vida (salm).
-aprofundir en el sentit comunitari,
secundar les ofertes a pertànyer a grups o bé a seguir cursos bíblics, socials.
Fer de catequista: la fe que no s’expressa personalment no dura, perd quirats,
s’empobreix.
-atendre a la formació permanent:
Llegir els documents de l’Església actual, bé els del papa, bé els que
conformen els plans pastorals del propi bisbat, i altres.
-llegir les oportunitats de “lectura
contínua” a suggeriment sobretot de les lectures dels diumenges que tenen
continuïtat en diverses setmanes seguides.
-seguir
setmanaris com Catalunya cristiana o similars.
-seguir
catreligio@catalunyareligio.cat.
També Radio Estel.
-“desenvolupar el gust espiritual
d’estar a prop de la vida de la gent. La
missió és passió per Jesús, però al mateix temps, una passió pel seu poble”
(Francesc).
-“toquem la misèria humana i entrem
“en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la
tendresa de Jesús. Quan ho fem, la vida sempre se’ns complica meravellosament i
vivim l’experiència de pertànyer a un poble” (Francesc).
-“només pot ser missioner algú que
se senti bé buscant el bé dels altres, desitjant la felicitat dels altres”
(Francesc)
-“cada persona és digna del nostre
lliurament. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix
el nostre afecte i lliurament” (Francesc).
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
XXIX de durant l’any, 21 d’octubre del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada