dissabte, 13 d’octubre del 2018

Homilia del diumenge 14/10/2018


PREGAR  AMB  LA  SAVIESA  DELS  SALMS

                                               No em cansaré mai de fer l’elogi dels salms. Expressió tots ells d’una saviesa de llarg recorregut. Amb els salms havia pregat el poble d’Israel. Amb ells havien pregat Jesús, Maria i un desbordat seguici de deixebles del que és la Paraula, i doncs dels savis amics de Déu. La litúrgia n’està ben amarada i la Paraula -convertida en cant- ens dóna un privilegiat accés a Déu. Els salms inicialment eren per ser cantats. Són poesia que enlaira i guareix. És per la via de les emocions que ens prenen i que, fent-les nostres, les hi donem ecos actualitzats i personals que ressonen i s’amplifiquen. El cantoral que usem a les Eucaristies en va ple, sigui en aclamacions o bé ritmant-los i cantant-los. Uns exemples, entre molts: “El Senyor és el meu pastor no em manca res i el salm corresponent 23.  Petits però densos fragments esdevenen com jaculatòries o bé, dit a la moderna, “mantres”, que són elevacions de “La pregària del cor” (autor: Leclerc). Taizé n’ha fet una reinvenció a base de repeticions, pausades, que propicien un ambient distès de pregària. No cal dir que la trobem en el rés de Laudes (nom ben significatiu de lloances) i també a Vespres. N´és un moment fort diari que ens pot endinsar en una experiència que, segons la invitació eclesial, ens permet associar-nos al culte públic de tota l’Església, que ens fa sentir, ser i saber-nos “orants en la comunió dels sants”. Podríem tenir una primera i vivenciada experiència a partir del llibre titulat “Correspondència entre Magda Heras i Ignasi Fossas” que es van intercanviar a petició de la doctora, demanant-li que li ensenyés a pregar; i que es fa deliciosament a través dels salms. (evidentment és de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, del qual Fossa n’era el Prior) És una manera plena d’humanitat i d’accés a Déu. A qui no ha tingut una iniciació als salms, aquest llibre d’experiències li portarà la serenor i la saviesa de la pregària de molts pobles i cultures.

                                               Tornem al propòsit que ens mena a parlar del Salm Responsorial, que sempre el tenim després de la primera lectura. Que és el ressonador orant del tema que lliga temàticament amb la lectura anterior. L’hauríem de dignificar amb un recitat que comportés una certa musicalitat. Hauria de ser invitador a la pregària. El fet d’intercalar l’aclamació ens podria comportar un moment de pregària sostinguda, esponjosa. Avui, acompanya la petició narrada en el fragment reportat pel llibre de la Saviesa que, al seu torn, reprèn la pregària que el jove Salomó, a penes nomenat rei, adreça a Déu: “Jo sóc molt jove i no sé com haig de governar... Concedeix al teu servent que tingui enteniment per a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal; perquè, ¿qui serà capaç de governar aquest teu poble que és tan gran?”. Al Senyor li va plaure la súplica que Salomó li feia. Llavors Déu li digué: Ja que has demanat això, i no una llarga vida, o riqueses...; ja que tan sols has demanat discerniment per judicar, faré el què dius” i li concedeix la saviesa... I ara empalmem amb la lectura primera d’avui, significativament, del llibre de la Saviesa. Ell, Salomó, ja de jove, obté el que nosaltres demanem, d’acord al salm d’avui, que és el 89, on la “saviesa del cor” prové de saber “comptar els nostres dies”. Expressió aquesta que va en consonància amb el discerniment que podem (hauríem de) fer dels nostres dies reviscuts i destriats. La saviesa com a prerrogativa de la destil·lació de les pàgines viscudes al llarg d’una vida arran d’evangeli.  Discerniment i experiència de la vida. Que no tothom les té, si només es fia de “l’encert de l’obra de les nostres mans” (salm). Ara és el bon moment per posar-hi la pregària de la col·lecta d’avui. “Preguem: Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé”. Aquesta gràcia de la saviesa la notem quan, com Salomó, la preferim al poder i a les riqueses. Fixem-nos que afegeix que la saviesa l’aprecia més que la salut(!) i que la boniquesa(!); fins a tal punt la valora, que la vol que li faci de llum la claror de la qual no té posta. I, per si no fos pas poc, afegeix que la “saviesa del cor” m’ha aportat, a més, altres riqueses, tantes com si em brollessin de les mans...

                                               L’escena narrada, avui en l’evangeli de Marc, s’avé, com no podria ser pas d’altra manera en un tot, amb l’entramat del què hem vist en la primera lectura sobre la saviesa i la seva relació paradoxal amb les riqueses. Ho veurem en el jove que s’atansa a Jesús. Una escena d’entrada molt prometedora i amb un final desil·lusionant, i més, afegint-hi l’ensenyament “pesant” que se’n deriva. Entrem en escena també nosaltres...

Resultat d'imatges de Jesucristo i el joven                                               Un jove, sorprenentment, es posa de genollons davant d’un  Jesús que estava per emprendre camí. L’actitud del jove, espontània i que ens pren a tots d’un interès pel gest i pel tenor de la conversa... La pregunta ve precedida d’un preciós “Mestre bo!: ¿Què haig de fer per posseir la vida eterna?” Jesús deriva aquesta lloança a Déu, i li fa per resposta: “¿Ja saps què diuen els manaments?”. Noteu que inclou en la llista que li especifica: el “no robis, no facis cap frau”. Cal tenir-ho present, per la resposta que dóna el jove, que argueix que no havia defraudat i que les riqueses eren més o menys netes... El jove s’atreveix a dir que ja ho ha observat tot des de petit. Instantàniament hi ha una nota sostinguda... “Jesús se’l mirà i l’estimà”. I després d’una pausa preciosa, plena d’afecte, li afegeix, bo i sobreactuant aquesta estimació: “Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens, i dóna-ho als pobres i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”. Això el contrarià, i se n’anà tot trist, perquè era molt ric”. Doble frustració, la del jove i la de Jesús, que esperava una prompta disponibilitat; i que va propiciar una admonició feta als seus deixebles; i “passejant una mirada” altra vegada d’estimació, però premonitòria: “Per als rics què n’és de difícil d’entrar al Regne de Déu!” Sorpresa ara en els deixebles. Però Jesús -en l’estimació que ho denota aquesta  expressió, única en Marc: “Fills meus”, rebla el clau i remarca la dificultat que suposa estar “posseït” per les riqueses. Els deixebles s’exclamen: “I qui es podrà salvar?” Altra mirada d’estimació de Jesús: “Als homes, els és impossible, a Déu no, perquè Déu ho pot tot”.

                                                Tornar a les súpliques del salm responsorial o bé a la col·lecta ens posaria pau i ens donaria la convicció que, referida a nosaltres la proposta, ens seria d’ajut –la gràcia de Déu de per mig- per poder-nos desprendre de les riqueses, mica a mica, que així permetrien satisfer un anhel honest donar “d’un pas més”, d’un posar-nos a les mans del Mestre, que bé ens ensenyaria com desfer-nos dels lligams sapròfits de les riqueses, que impedeixen de veure i viure com expressió cabal d’una saviesa evangèlica. La riquesa, l’afecció a la riquesa, resulta un punt de discriminació entre Déu i Moloc. El cor s’endureix i s’empega amb les riqueses. No ens sobresaltem. Hi ha una gradualitat en el tenir i el deixar de tenir. Tot es regeix per una pedagogia que posa seny, mesura i procés i progrés. No es tracta de fer l’heroicitat d’un Francesc d’Assís que, conseqüent amb la literalitat de la proposta de Jesús d’avui, es despulla davant del seu pare, li retorna els vestits i se li queda nu davant. No, no és això, si un no hi és cridat amb una crida especial. (No farem ara una apreciació respecte de la professió religiosa de pobresa. El més segur és que en sortiríem ben galdosos! Deixem-ho per a millor ocasió). No cal arribar a aquest extrem. Jesús és un gran pedagog i anirà fent veure i seguir el camí des del poc “al més i millor”. Temps al temps. Anar alleugerint sobre tot l’ambició que acostuma a anar lligada a les riqueses. No el tenir, sinó el posseir, estar “posseït”, que és una actitud abassegadora... Que n’és de difícil –no impossible evidentment!- ser un ric després, desposseït. Allò del camell... metafòric. Allò del sutil hilillo que impide volar a la avecilla, de Joan de la Creu. Ni més ni menys! Cal filar ben prim o, si no, una “naderia”, un no-res no ens deixa agafar vol...

                                                           És de tota evidència que el tema de les riqueses va lligat, per contraposició, a la “saviesa del cor”. No cal perdre-hi massa temps en fer disquisicions; són sobreres. Totes les lectures avui ens hi posen l’accent. Deixem-nos prendre o treure capes del cor per tal d’alleugerir l’equipatge, si volem seguir Jesús amb mesurada passa. La saviesa és un do, claríssim. De moment podem fer-ne la col·lecta -d’ara i aquí- i esperar que el Senyor ens miri amb estimació i ens doni el petit coratge de, si més no, plantejar-nos l’anar aprofundint en la praxis quotidiana “La saviesa d’un pobre” que és el títol d’un llibre ben vàlid per anar estovant el tema neural de l’evangeli. Benaurats ells!

P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXVIII de durant l’any, 14 d’octubre del 2018.  Sabadell