MESTRE
(BO) , FEU QUE HI VEGI
Per
similitud amb l’escena del “Jove Ric”, he afegit el bo que no hi és en el text,
però sí -i molt!- en l’actitud amb què el nostre cec s’atansa a Jesús. Ja,
antecedentment al fet del miracle, en la pregària que insistentment li adreça,
li dóna l’apel·latiu de “Fill de David”, expressió que denota que sap i creu
que és el Messies. Per cas ben singular Marc ens dóna el nom del cec: “Fill de
Timeu”: Bar-Timeu, a l’usança del temps. Surt a l’evangeli, per tant, personalitzadament,
perquè en la primera lleva de deixebles havia de ser ben conegut,
no hi ha més. Vegem la seva resposta al “ves” que li diu Jesús, “va” i havent deixat
mantell i la condició de pobre que pidola, ha rebut amb la vista el sentit
pregó del veure, és a dir:“i el seguia camí enllà”. S’afegeix a la
comitiva, d’ara en endavant serà un deixeble dels acomboiats a la primera crida.
Contraposició amb l’escena del tornar-se endarrere del Jove-Ric. A tots dos els
va mirar i els estimà; i quina resposta tan diferent en un i en l’altre! Ric i
pobre, vet-ho-aquí! La capa i tot la deixa. Seguir Jesús vol dir veure-ho tot
des d’una perspectiva diferent, nova, total. “Veure i seguir-lo tot és u.
L’evangeli no ens diu què va veure-veure! Devia ja veure a la vegada amb uns
ulls ben diferents. Veié Jesús i l’estimà!
Tot
comença pel “dolç mirar” de Jesús. Jesús fou un gran comunicador, diríem avui.
Ell sap que allò que en diuen la comunicació no-verbal és la més eficaç, la que
transporta i irradia l’amor-amor! Sebastià Serrano en sap un niu. En “El regal
de la comunicació” hi trobareu un excel·lent mestratge. I del tot
pràctic, i tant!
Aquest
passatge evangèlic es introdueix en el que seria la pedagogia evangèlica del “vident”. Es diu vident del qui ha
vist coses que els altres no han vist mai. Estupefacció! Els cristians des del
baptisme som “il·luminats” pel sol esplendent que és Jesús gloriós, i que, des
que la “confessió madura de la fe” ha entrat dins nostre; i que, per tant, hauríem
de tenir un mirar diferent. En diuen els ulls de la fe. Que és sempre d’admiració: donant sentit
a la pregària del Glòria de la Missa: Us
lloem/ us beneïm,/ us adorem,/ us glorifiquem,/ ua donem gràcies,/ per la
vostra immensa glòria. Ulls poètics o bé espirituals, com sigui. Ressonàncies
evangèliques, les que vulgueu. Per començar una benaurança: “benaurats,
benaurats: “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”. “Jesús,
esplendor de la glòria del Pare” ens dirà Pau. I el salm: “En Ell hi ha la font
de a vida i veiem la llum en la seva llum. Crist és laVisibilitat de la
invisibilitat del Pare. Si heu seguit la invitació que us vaig fer de llegir
aquests dies tota la Carta als efesis, segur que haureu fet una parada, un
“calderó” musical, en el fragment que hem llegit avui, dijous a la missa, que
bé podríem cantar amb la tornada del salm responsorial d’avui: “És magnífic el
que el Senyor fa a favor nostre” (obrint-nos els ulls a la magnificència de la
naturalesa i a tota altra transcendència). “Amb quin goig ho celebrem!” Els
salms en van plens a vessar: “Quan em desvetlli us contemplaré cara a cara, fins
a saciar-me’n”. La meva mare va voler que ho posessin al recordatori del seu
traspàs”. Ho tinc com un lema per a la meva vida. Quan em desvetlli...
Pregària i confiança en la gràcia que no ens mancarà, mai: Paraula de Déu!.
Agustí m’ajuda a trobar el sentit més evangèlic d’aquesta expressió del
deixondir-nos, del despertar-nos, d’obrir els ulls a tanta llum de dins...que bé
podem dir de qualsevol de nosaltres, perquè patim de cegueses múltiples.
Diu Agustí i ho expressa a les seves Confessions: “Amonestat que retornés a mi
mateix, vaig entrar en el meu interior guiat per Vós, i ho vaig poder fer, perquè
Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig
veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva
ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota
carn viva, que brillés més i més clarament i ho omplís tot amb la seva
grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de
totes aquestes. No estava sobre la meva ment com l’oli sobre l’aigua o com el
cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi perquè m’havia creat per ella. Qui
coneix la veritat coneix aquesta llum”.
“Oh
veritat etern, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós sou el meu Déu;
per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, Vós em
prenguéreu perquè jo veiés que existia
el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar.
I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus
raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me
que em trobava lluny de Vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la
vostra veu que ve de lluny: Sóc menjar
d’adults; creix i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el
menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi.
“I
buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte de gaudir de Vós;
només la vaig trobar abraçant em mitjancer
entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el
que clama i diu: Jo sóc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no
tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a
fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet
a la debilitat de la nostra naturalesa.
“Vaig
trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a
estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre i no fora; i us buscava per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre
aquestes coses boniques que Vós vau crear , Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb Vós. Em
retenien lluny de Vós aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Vós
cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir
i vau foragitar la meva ceguesa;
exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós; us he gustat i
tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau” (Confessions X, 26).
Pàgina per llegir-la i pregar-la!
Agustí
és un clàssic que ens dóna a entendre que la via del seguiment de Crist és un
anar-nos desvetllant per la llum de l’Esperit i aconseguint una lucidesa
que només en profunditat la pot oferir la que hem anomenat els ulls de la Fe. Aquests ens permeten de
veure-ho tot en perspectiva evangèlica. Que potencia la visió natural que ens
fa passar d’un veure la materialitat, la formosor, la realitat abastable
a ulls humans, a mirar amb ulls de proximitat afectiva i empàtica
persones i també la natura mateixa, com ho han cantat els poetes, a començar
pel mateix Maragall: “Si el món és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau
vostra a dintre de l’ull nostre,/ què més ens podeu dar en una altra vida.//
Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,/ i el cos que m’heu donat,
Senyor, i el cor/ que s’hi mou sempre... / i temo tant la mort!// Amb quins sentits me’l fareu veure, / aquest cel
blau damunt de les muntanyes, / i el mar , i el sol que per tot brilla?... Ja
ho sé que sou, Senyor; prô on sou,
qui ho sap?/ tot lo que veig se vos assembla en mi.../ Deixeu-me creure,
doncs, que sou aquí. I quan
vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquests ulls humans/
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans/ per contemplar la vostra faç
immensa./ Sia’m la mort una major naixença! No es perd res estimant el creat,
ans ens atresora per l’eternitat. “Déu Tot en tot i en tots. (síntesi de Pau, a
ús nostre, cecs miraculats amb visió evangèlica!)
No cal esperar en el més enllà, avui per un
aprofundiment en l’evangeli ja sabem que vivim el goig del més ençà. Ens haurien d’ensenyar a aprofundir el veure per passar al nostre mirar i passar a la plenitud de l’admirar, que ja intuïa Maragall i que
els místics i poetes ja ho celebraven. “És quan dormo que hi veig clar” (el
nostre Foix ja ho notava en les seves vetlles creadores). El Càntic dels
càntics se’n fa un ressò que Joan de la Creu ho ha sabut cantar: “En la noche
dichosa/ en secreto, que nadie me veia/ ni yo miraba cosa/ sin otra luz y guía/
sino la que en el corazón ardía// aquesta me guiaba/ más cierto que la luz del
mediodía/ a donde me esperaba/ quien yo bien me sabía/ en parte donde nadir
parecía” O bé: “Apaga mis enojos,/ pues que ninguno basta a deshacellos,/ Y
véante mis ojos, /pues eres lumbre de ellos/ Descubre tu presencia,/ y máteme
tu vista y hermosura,/ Mira que la dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con
la presencia y la figura.// ¡Oh, cristalina fuente,/ si en esos tus semblantes
plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas
dibujados. Quanta veritat, i quanta bondat, i quanta bellesa ens perdem...
Senyor, feu que hi
vegi!
Per
als qui en tenim més de la setantena, de bon tros!, us porto ressonàncies de
quan érem nens i també de quan érem més espigadets: “Ulls del bon Jesús,
mireu-me”... Fem-ne un revival, si recordeu. Allò passat reviu de tant en
tant.. Nostàlgia? Digueu-ne com vulgueu. Nostre, ben nostre i punt
Diumenge
XIX de durant l’any, 25 d’octubre del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada