PANTOCRÀTOR
Començar
amb aquesta expressió, no gens habitual, ens porta de la mà a la figura
majestàtica que fronteja a l’absis de l’església de sant Climent de Taull a la
nostra pirinenca vall de Boí. Pel Pirineu hi ha un esplet d’esglésies i esglesioles
d’un característic romànic nostrat que ens meravella, vestigi d’una fe arrelada
en aquelles muntanyes que ens són un goig i relíquies preuadíssimes. He pres
aquesta imatge perquè la trobo plenament adient a la Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món.
Sabem, perquè al mateix evangeli d’avui narrat amb una finor incomparable per
Joan, que Jesús és un Rei no assimilable a cap monarca hagut i per haver. El
presenta d’una forma, que explícitament n’hem dit majestàtica, per dir i no dir
que és Rei i que no ho és a la nostra visió que tenim de reialesa. Estem en una
figuració del més enllà, però en mancar-nos paraules, ho expressem amb
tocs solemnials de les coses i persones d’aquí. No en tenim cap més
possibilitat. Déu és l’Altre sempre.
Destaquem de la imatge alguns trets
clarament significatius: Tot centrat en una mirada profunda que sembla sortir
en relleu del rostre i de tota la figura, contornejada per una mena d’el·lipse
que els entesos en diuen -a la italiana- màndorla, que vol dir ametlla i que
inclou el món, més encara tot l’univers
al seu voltant. Allò que Panikkar en dirà intuició cosmoteàndrica que
ajunta en una paraula que ell mateix ha fornit, indicant la inclusió de cosmos
o univers, de Déu i d’antropos o home. Tots ells, formant una unitat
indissociable, que té com a figura referencial a Jesucrist, com ens dirà Joan a la segona lectura:
“Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat, el Sobirà dels reis de
la terra”. Assegut, símbol de reialesa, sense corona, beneint amb la mà dreta a
l’usança bizantina amb els dos dits, portant el llibre dels evangelis on s’hi
pot llegir: “Jo sóc la llum del món”. A cada costat a nivell del rostre hi ha
les primeres lletres de l’abecedari grec: alfa i omega que donen entenent que Jesús
és el principi i la fi de tot l’existent, Senyor de la història. També és el mateix Joan qui ens alliçona,
dient solemnement: “Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet i l’Omega,
que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de
venir, el Déu de l’univers. Intueixo
també que aquesta imatge de Jesús Rei donarà pas a les magnífiques Majestats amb Jesús a la creu i portant
una corona reial en comptes de la d’espines. Totes dues figures, ben nostres, i
que ens endinsen en una reialesa tan diferent, que no té parió possible en
termes humans.
Avui
posem punt i final al pelegrinatge de tot l’Any Litúrgic. Prenem peu també dels
misteris del Rosari que hem anat meditant i celebrant: els misteris de Goig
(amb la joia del Nadal), els misteris de la Llum a través dels diumenges de tot
l’any, atresorant els ensenyaments lluminosos del Mestre i tot ell coronat pels
misteris de Dolor i de Glòria amb un misteri pasqual, integral i integrador.
Resum de tota una vida d’un Déu fet Home, encarnat en la història i més enllà
de la mateixa història humana, elevada aquesta amb una vocació divina, incoant
el “Regne de Déu, universal i etern, Regne de veritat i de vida; Regna de
santedat i de gràcia; Regne de justícia,
d’amor i de Pau”. Ja la Col·lecta, com sempre, ens obre un portell de
revelació: “Oh Déu, clement i benigne, Vós heu volgut reunir totes les
coses, en el vostre Fill estimat, Rei de l’univers; feu que tota la creació,
alliberada de l’esclavatge, us serveixi fidelment i us glorifiqui per sempre”.
Això ens recorda l’Himne cristològic de la carta als efesis que jo voldria tenir-lo
com l’himne a Crist Rei, perquè el
veig amb consonància plena amb la solemnitat que celebrem; himne que canta el
misteri dels plans de Salvació, de salut a tots els nivells. Designi amorós
portat a terme, arribada la plenitud dels temps, de recapitular en Crist totes les coses, sense excepció, segellats com
estem des del Baptisme amb el segell de l’Esperit Sant promès, segell que ens
són les arres de l’herència “que Déu ens té reservada, quan ens redimirà
plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.
Us el recomano: Ef 1, 3-14).
La
figura del Crist Majestat, com l’anomena Teresa de Jesús en els seus escrits,
és la visibilitat, més, la tangibilitat de Déu, que de tant apropar-se s’ha fet
germà nostre i “per Ell, amb Ell i en Ell” tenim accés a Déu i l’anomenem Pare i ens hi sentim verament
fills en el Fill. De fet és el que hem intentat de mantenir viu i actiu durant
tot l’any, assignatura fonamental de tots els coneixements i aprenentatges que hem privilegiat durant
tota l’anyada. Que no és altre que el que Pau, entre precs i constatacions i
lloances, posa a la consideració i resum per a nosaltres de tot el curs seguit
–és de desitjar que amb profit!-: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el
Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació
perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada
interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,
quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens
dóna entre el sants, i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els
creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç amb què va obrar en el
CRIST, quan el ressuscità d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt
del cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania,
i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món
present com en el futur. Déu ho ha posat
tot sota els seus peus (Salm 8, 7) i a Ell, Cap de tot, l’ha fet cap de
l’Església que és el seu Cos, la Plenitud d’aquell qui omple totes les
coses”. Com podeu ben veure i comprovar no he fet més que seguir amb el primer
capítol d’aquesta epístola, cor de Pau, cor de Crist. Amén.
Què
més hauria de dir, sinó que acabéssim de llegir-la enterament, una i altra
vegada, perquè és la carta que Pau ens va escriure per a nosaltres i encara
més, en ocasió d’aquesta Diada final d’aquest Any, que hauria de ser cabdal i
el gran tema d’aquest nostre curs d’evangelització?
En tot cas, podríem concloure donant el màxim
de sentit al moment de l’elevació, després de la consagració del pa i del vi,
quan, en la meravella del misteri que se’ns ha obrat a ulls de la fe, a
instàncies del sacerdot celebrant ens invita a Proclamar el misteri de la Fe:
- Anunciem la vostra mort;
- Confessem la vostra Resurrecció;
- Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús.
O bé al moure’ns a Aclamar el Misteri de la
Fe, responem:
- Salvador del món, salveu-nos,
- Vós que ens heu alliberat
- Per la vostra creu i la vostra Resurrecció.
O bé, en la resposta a la testificació solemne
de la Fe:
Aclameu el misteri de la Fe:
- Cada vegada que mengem aquest Pa i bevem
aquest
Calze,
- Anunciem la vostra mort,
- Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
Solemnitat
de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 25 de
novembre del 2018 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada