VINE TAMBÉ TU A TREBALLAR A LA VINYA
Mai és tard, si el Senyor et pren per a treballar, ni que sigui per una hora. Sabent com acaba la paràbola, aquesta hora serà ben bé l’hora de Déu i excepcionalment meva. Sabem que la crida a treballar a la vinya val tant com treballar magníficament per al Senyor i per als germans. Tot comença amb una crida discreta, “apa, vine tu també”. Avui a la plaça que és on es planten els qui s’han de llogar (com si diguéssim a la plaça Urquinaona, segons diuen). Som grandets els que esperem la benèvola indicació de l’Amo. Ja hem passat pels dos primers estadis del desenvolupament de la trilogia de “trobar-nos” en el carrer de cada dia, segons les indicacions del nostre benamat Pla: “saludats, coneguts i amics”. I justament apareix el Petit Príncep expectant al lloc d’espera per ser llogat, i que pensa trobar amics possibles perquè darrerament està cercant-ne un i que farà de la seva casual trobada amb l’aviador que es troba al desert i a cavall de la conversa amb ell, en farà la millor amistat de la seva vida. I, així, dona tombs pel món i torna al Born. Li anirà descabdellant tota la seva història des de l’asteroide B 612 i passant per tot el llarg de la història que ens narra Saint-Exupéry i que dona veu a l’aviador que és ell mateix i que ens invita a aprofitar tota la setmana per fer una deliciosa relectura del llibret que és una meravella, que conté poesia i psicologia a manta. I les escenes finals et posen el cor enarborat i a “cent per hora” o millor en un comiat que “no és un adéu per sempre”, sinó un “a reveure” mirant i “alçant la mirada” com ens varen dir al peu de la Torre de Jesús i veuràs com “no hem perdut aquesta presència que ens ha fet “amics per sempre”, comenta l’aviador poc abans que el noiet de “cabells d’or” li diu que ja vol tornar a l’estrella, a casa seva”. “És un misteri molt gran. Per vosaltres que també estimeu el petit príncep, com per mi, “a l’univers no hi ha res d’igual si en algun lloc, no se sap on, un be que no coneixem s’ha menjat una flor o no, una rosa... Mireu el cel. Pregunteu-vos: el be s’ha menjat la flor o no? I veureu com tot canvia... “I cap persona gran no entendrà que això sigui tan important”. No doneu per finida la lectura d’un llibre que us ha enamorat. Deixeu-ne per fer una rellegida més; digueu-vos que cap sigui la última relectura. Jo em dic que “sempre sigui la penúltima”, per no perdre el goig de poder tornar-hi una vegada més.
Tot això en el context de l’eucaristia del diumenge que va plena de suggeriments: “Cerqueu el Senyor, cerqueu com fa el petit príncep que va cercant qui li doni les respostes esclaridores, respecte del be i la rosa. “Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo ara que és a prop. És tan generós ho dirà l’amo, atallant els de la primera tongada d’aparaulats per anar a la vinya... “Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra”. Pau serà dialècticament tan rotund: “Si Crist no ha ressuscitat, nosaltres no ho farem pas”. Però les coses són ben diferents, perquè “Crist que és la nostra vida, glorificarà el nostre cos”. I com Pau , “si puc fer un treball profitós veig més necessari que continuï en la vinya del Senyor i ajudar-vos ni que sigui en allò minso que us puc fer. Ja ens ho ha ben dit la Col·lecta d’avui que l’anirem repetint tota la setmana els dia que ens ho permeti la mateixa litúrgia o bé prenent-la com a mantra pel nostre compte: “Oh Déu, Vós heu volgut que tota la llei consistís en l’amor a Vós i al proïsme, feu que complim els vostres (de)manaments, i arribem així a la vida eterna”. També, ja sabeu que la meva dèria són les tres oracions de l’eucaristia: Al moment de les ofrenes demano: “Accepteu, Senyor, els dons del vostre Poble...” (Atenció al document del Vaticà II sobre l’Església com a poble de Déu, que som tots nosaltres) “perquè obtingui en la celebració dels sagraments allò que creu per la FE”. I -ja ho sabeu. que a la tercera va la vençuda- que és la de la postcomunió: “Ens heu alimentat, Senyor, amb els vostres sagraments; ajudeu-nos a mostrar en la nostra vida els fruits de redempció que aquí hem rebut”.
Una altra idea que m’ha pervingut una i altra vegada és de tall plenament sinodal. Perquè totes les conclusions sinodals sintetitzades en la “comunió, participació i missió” fan cap a desembocar en la crida a posar-nos en “pla de treball anant a la vinya en missió d’evangelitzar”, que és com els ho diu als corintis com l’alternativa de Pau: el meu desig és de morir ja, per estar amb Crist, com incomparablement millor, però -pensant en vosaltres- veig més necessari que continuï la meva vida corporal, és a dir: anar a la vinya del Senyor i guanyar-me el pa i la vida de cada dia”. Llegeixo en el número 142: “La formació dels deixebles missioners comença amb la iniciació cristiana: (baptisme, confirmació i eucaristia) i s’hi arrela. En la història de cada un hi ha l’encontre amb moltes persones i grups o petites comunitats que han contribuït a introduir-nos en la relació amb el Senyor i en la comunió amb l’Església: pares i familiars, padrins i padrines, catequistes i educadors, animadors de la litúrgia i treballadors en l’àmbit de la caritat... A vegades, acabat l’itinerari de la iniciació, el lligam amb la comunitat s’afebleix i la formació es descuida. Ser deixebles missioners del Senyor no és un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió contínua, creixement en l’amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist ( (Ef 4, 13) i obertura als dons de l’Esperit per un testimoni viu i joiós de la FE. Per això és important redescobrir com la celebració dominical de l’Eucaristia forma cristians: “La plenitud de la nostra formació és la con/formació a Crist [...] no es tracta d’un procés mental, abstracte, sinó d’esdevenir Ell”. Per a molts fidels, l’Eucaristia dominical és l’únic contacte amb l’Església: tenir cura de la celebració de la millor manera, amb especial atenció a la homilia i a la participació activa de tots, és decisiu per a la sinodalitat. A la missa, en efecte, succeeix com una gràcia donada des de dalt, abans que resultat dels nostres esforços: sota la presidència d’un i gràcies al ministeri d’alguns, tots poden participar en la doble taula de la Paraula i del Pa. El do de la comunió, missió i participació –les tres pedres angulars de la sinodalitat- es realitza i es renova en cada Eucaristia. Tot sense pèrdua, no us ho sembla? I encara més al número següent continua la conversa amb el to de afermar-se bé i enfilar escales amunt (recordeu: la catedral de Girona!): “Una de les peticions que ha sorgit amb més força i de tot arreu al llarg del procés sinodal és que la formació sigui integral, continuada i compartida. La seva finalitat no és només l’adquisició de coneixements teòrics, sinó la promoció de la capacitat d’obertura i encontre, de compartir i col·laborar, de reflexió i discerniment en comú, de lectura teològica de les experiències concretes, Per tant, ha d’interpel·lar totes les dimensions de la persona (intel·lectual, afectiva, relacional i espiritual) i incloure experiències concretes acompanyades adequadament. Altrament marcada ha estat la insistència en la necessitat d’una formació en què participin junts homes i dones, laics, consagrats, permetent així créixer en el coneixement i estima mutus i en la capacitat de col·laboració. Això requereix la presència de formadors adients i competents, capaços de confirmar amb la seva vida tot allò que transmeten amb la paraula: només així la formació serà realment generadora i transformadora”. Us torno a invitar a rellegir el Petit Príncep i a refer el seu periple per aquests asteriodes de Déu i a aprendre vivencialment tot el que ens pot aportar aquest amic de l’ànima, saludat, re/conegut, amic-amic de veritat. El secret de la Guineu ens pot obrir la mirada del cor.
P.Josep Mª Balcells.
Diumenge XXV i setmana, 20 de setembre del 2026 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada