Homilia de Pasqua del 27/03/2016 del P. Josep M

RESURRECCIÓ(NS), MISTERI(S) DE LA NOSTRA FE

                                               “Jesús de Natzaret amb la seva Paraula, amb els seus Gestos i amb tota la seva Persona revela la misericòrdia de Déu”, escriu Francesc només començar el text de la Butlla en la què ens invita a sempre -però insistentment en aquesta Setmana Santa Jubilar- a obrir-nos a la MISERICÒRDIA. En aquest text, tal com s’indica en  nota a peu de pàgina, hi ha una cita del Vaticà II, que jo vull portar a consideració, perquè explicita tota la visió que tinc de que Jesús ens va redimir amb tota la seva vida, no solament amb la passió, mort, amb la seva creu, tot i el seu realisme i la plètora de significacions que comporta. Llegeixo a la Constitució Dogmàtica sobre la Revelació Divina: “Després que Déu ha parlat moltes vegades i de moltes maneres per mitjà dels profetes, “aquests darrers dies ens ha parlat a nosaltres per mitjà del Fill”, perquè envià el seu Fill, el Verb etern que il·lumina tots els homes, a fi que visqués entre ells i els manifestés els secrets de Déu. Jesucrist, doncs,  el Verb encarnat, home enviat als homes, diu les paraules de Déu i acompleix l’obra de la salvació que li confià el Pare. Jesucrist, doncs, veure el qual és veure el Pare, amb la seva total presència i manifestació personal, amb paraules i obres, amb senyals i miracles,i, principalment, amb la seva mort i resurrecció gloriosa d’entre els morts, finalment enviant-nos l’Esperit de la veritat, acabà la revelació i confirmà, amb el testimoni diví, que Déu viu amb nosaltres per alliberar-nos de les tenebres del pecat i de la mort i ressuscitar-nos per a la vida eterna” (n. 4)

                                               Endinsem-nos-hi: Sempre he cregut que tota la vida de Jesús tenia aquest sentit de globalitat, de ser “un tot u”: encarnació- nativitat- vida privada- vida de missió per al Regne- mestratge- fets meravellosos- passió- mort i -resurrecció. Aquesta densitat regeneradora, reconfiguradora, redemptora, conversió noatra en fills de Déu, ho era tot en tots. No convé parcel·lar la vida de Jesús, el seu missatge i la seva obra de fer emergir l’home Nou. D’Ell ens afecta tota la persona, el seu pensament, els seus sentiments, les seves expectatives envers cadascú. Ell, fet igual a nosaltres per tal de poder-nos aproximar, compartir trets humans (en tant, semblant a nosaltres, i tan llunyà, tan diví al mateix temps, amb capteniments singulars reconeguts per la bona gent, pels seus oients, possibles deixebles: (“ningú no havia parlat i fet com Jesús”!). Ell fill d’un fuster, Jesús de Natzaret, veí, company de fatigues i no obstant Déu i Home vertaders. La seva biografia no s’explica per l’abundància de referències sinó concentrant-la en l’essencial, tal i com la narra Pau als filipesos: “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, el qual, essent de condició divina, no cregué haver-se d’aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s’anorreà (es féu res) prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes...” Tot en el seu viure té llavors de vida més plena, Vida que després s’expandirà i ens en farà partícips. No podem separar i compartimentar la Setmana entera, ressaltant-ne només Dijuos Sant, Divendres i la Vetlla i Diumenge pasquals: resseguiu tots els fets que subratlla la litúrgia de cada dia de la setmana, a partir del capítol 19, des del verset 28 (de Lluc) en endavant i veureu moltes més actuacions que són –l’altre dia en digué la “passió apassionada” en un sentit més ampli, que crec que avala que la missió de Jesús no queda circumscrita en la passió en sentit estricte, sinó embolcallant tota la seva vida. També vaig expressar, amb tot el respecte degut, que el Via Crucis era només una, si voleu, venerable devoció, però la vida de Jesús, tota ella, narrada in extenso, és Paraula de Déu. I em sembla que potser ens hem deixat portar pel sentimentalisme més que per la percepció dels sentiments profunds de l’ànima de Jesús. Això suposa una immersió en la espiritualitat, en les vivències, en com vivia Jesús tot el tràfec de la seva vida: decepcions, mals entesos, trampes dels fariseus, dels poders  religiosos dominants dels seus “antagonistes”. La seva intimitat en les pregàries a cor obert que tenia amb el Pare. Que no les sabrem mai, però que ens en queden constància com a fets freqüents. Així llegeixo en Lluc, que és l’evangelista d’aquest Any Litúrgic en el capítol 21, verset 37: “De dia ensenyava al temple, però després sortia per passar les nits a la muntanya anomenada de les Oliveres; i tot el poble, de bon matí, anava al temple per escoltar-lo”.

                                               Tot això es magnifica amb aquests capítols de Joan, que ens permeten una immersió en el cor efusiu, tendre, afectuós de Jesús, que us he invitat a seguir aquests dies des del capítol 13 - 17: rentada dels peus de tots els deixebles; invitació a seguir-lo pas a pas, donant, així com en una paràbola viscuda en vosaltres, és a dir en el vostre llegir atentament, donant, dic, a entendre quin és el sentit de la seva vida i missió. Segueixo llegint: Denuncia la traïdoria d’un d’ells; la desvelació a Joan i Pere de que és Judes qui portat per Satanàs el “vendrà” per una quantitat irrisòria. Trair i vendre: no podia baixar més en la indignitat, ¡com la veuria Jesús en la seva decepció profunda, quan més endavant en les paraules de comiat i de consol arribarà a dir al Pare que els ha conservat i n’ha tingut cura de tots, excepte l’home de la perdició. Era de nit, diu concisament Joan. Anuncia que serà glorificat pel Pare, havent acomplert la seva missió d’estendre el Regne de l’Amor del Pare. Els diu que més endavant els vindrà a recollir per a fer-los participants de la mateixa glorificació actuada ara dins de poc en Ell. Els dóna un manament nou que serà d’identificació significativa: “fillets, (quina expressió més dolça!), estimeu-vos els uns als altres com Jo us he estimat”. Pere surt amb una estimació massa carregada de primarietat. Jesús li ha de dir que en comptes de “donar la vida” per Ell, el negarà repetidament...

                                               Ja en la triada dels capítols més intensos de tot l’evangeli de Joan, del 14 fins al 17 inclusiu: paraules de comiat i de consol. Promesa de l’assistència de l’Esperit Sant, el Protector, enviat pel Pare en nom seu, Ell us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit (quines evocacions tan segures, tan amades, tan pregones, tan enamoradisses...”). Després venen les paraules del comiat més impressionant que mai, mai s’hagi pogut viure.

                                               Hi ha a continuació com un parèntesi que s’inicia en el capítol 15 i es perllonga fins al 17 inclusiu, amarat de la revolució de l’afecte i tendresa i fa que entris en contemplació filial, fraterna, exquisida, com un perfum de primavera -jo no sé com ponderar-la -només s’hi adiu amb el silenci en el fluir d’uns sentiments sempre nous. És l’Ànima Christi, vivifica me; cordis Cristi salva me... Segueixen els capítols 16 i 17. Paladegeu-los, assaboriu-los, deixeu-vos prendre per la proximitat espiritual que s’hi viu; quedeu-vos-hi... Aleshores estareu promptes per viure la Passió des de dins de Jesús. Veureu de seguida que tindrà un to diferent: és l’exaltació de Jesús com a Rei i Senyor de cadascú de nosaltres. Viureu anticipadament el goig de la Resurrecció com un ramell de misteris de goig, de llum, de passió gloriosa i de Resurrecció amb Jesús fet Senyor de tot el cosmos. “Com a Rei universal i etern: Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau” (prefaci de Crist Rei, coronament de l’Any litúrgic i cloenda de l’Any Sant de la misericòrdia).

                                               “Que la Quaresma d’aquest Any Jubilar sigui viscuda amb major intensitat, com a moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu”.  “Misericordiosos com el Pare és el “lema” de l’Any Sant. En la misericòrdia tenim la prova de com Déu estima. Ell ho dóna tot de si mateix, per sempre, gratuïtament i sense demanar res a canvi. Ve a ajudar-nos quan l’invoquem. És bonic que la pregària quotidiana de l’Església comenci amb aquestes paraules: “Sigueu amb nosaltres, Déu nostre. Senyor, veniu a ajudar-nos” (salm 70, 2), l’auxili que invoquem és ja el primer pas de la misericòrdia de Déu envers nosaltres. Ell ve a salvar-nos de la condició de debilitat en la qual vivim. I el seu auxili consisteix a permetre’ns captar la seva presència i proximitat. Dia rere dia, tocats per la seva compassió, també nosaltres arribarem a ser compassius amb tothom”. (Francesc)

                                               Una pasqua reeixida, viscuda a ple, do gratuït de Déu Pare i que no quedi mai de fer-nos veure i viure els misteris de tots els misteris: Crist Senyor Ressuscitat i Ressuscitador.

Vetlla pasqual i diumenge de pasqua de la Resurrecció del Senyor, 27 de març del 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge de Rams 20/03/2016 del P. Josep Mª Balcells

 ENCARA  TENIM  “POR”  A  L’”AMOR”?

                                               Bona, Santa Setmana Gran dels misteris de Jesús i de la seva Església, tota ella, des del dissabte anterior a Rams fins que duri en el cor i en la nostra espiritualitat CRISTiana. Que s’allargui per tots els presents de Déu. Visca la VIDA en la vida de tothom, sense exclusions de cap mena. On són les fronteres per a ningú? Sort que vivim a les perifèries de tot i de tots!  Oh, si ho sabéssim! “On hi ha caritat i amor allí hi ha Déu”. Això és cantar el missatge de Jesús en versió joànica. Recordo que us vaig insinuar (només exhortació com fa tot l’evangeli: “Cal que... Recordeu la frase? “Si algú vol...” Aquesta és l’espiritualitat del Mestre: “Qui tingui oïdes que escolti”). La meva invitació era a llegir de seguit, sense córrer, pausadament tot l’evangeli de Joan, com ha fet i segueix fent la litúrgia aquestes dues darreres setmanes, l’anterior i aquesta fins el “Passio” del Divendres Sant, que sempre és el de Sant Joan, que és més que la Passió dels sinòptics. És la “passió apassionada” de l’Amor MISERICORDIÓS de Jesús envers el Pare del qual n’és el ROSTRE visible, entranyable, i envers tots i cadascun de nosaltres, persona a persona. Llegim, llegim també la Butlla del Jubileu extraordinari d’aquest any, revelador de Déu Pare, del seu rostre: Jesús; de tots els homes nous. Que no passin aquests dies sants sense un bany lustral en la misericòrdia. El seu encapçalament diu: “Francesc, bisbe de Roma, servent dels servents de Déu, a tots els qui llegeixin aquesta carta (oberta, piulada...): Gràcia, misericòrdia i pau. Comença amb aquesta declaració (reveladora, des-veladora): “Jesucrist és el ROSTRE de la MISERICÒRDIA del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta (darrera) Paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i el seu cimal en Jesús de Natzaret. El Pare, “ric en misericòrdia” (Efesis 2,4), després d’haver revelat el seu nom a Moisès com a “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor” (Èxode 34, 6), no ha cessat de donar a conèixer de diverses maneres i en molts moments de la història la seva naturalesa divina. En la “plenitud del temps” (Gàlates 4, 4), quan tot estava disposat segons el seu pla de salvació, Ell envià  el seu Fill, nascut de la Verge Maria, per a revelar-nos de manera definitiva el seu amor. “Qui l’ha vist a Ell, ha vist el PARE (cf. Joan 14, 9). Jesús de Natzaret, amb la seva paraula, amb els seus gestos i amb la seva persona, revela la misericòrdia de Déu”. La senzilla i irradiant fe del “nostre” Francesc està -per gràcia del Pare amorós i creador, del Fill, segell de tota fraternitat i de l’Esperit Sant que manté l’alè de l’evangeli per portar-lo a plenitud- està fent, dic, que “repensem la imatge que tenim de Déu, d’un Déu que, no essent el de Jesús, encara suscita més por que gràcia. Aquest no és el Déu de Jesucrist, Fill de Déu i Fill de l’Home. Aquell, el de la por, no ho és, no ho pot ser de cap de les maneres. Justament en els evangelis, sempre de Joan, d’aquests dies, d’ahir i d’avui, ens diuen ben a les clares per a la FE, que a preguntes dels jueus se li planteja: “Qui ets tu?”...

                                               (Recordem que Jesús va fer, el primer, aquesta primera pregunta: “Què diuen qui sóc jo?” (Actualitzem-la aquesta pregunta a la gent del nostre entorn. És interessant veure què diuen, si diuen, i com ho diuen, o no  saben, no contesten: pregunta oberta. Segona pregunta més oberta encara, perquè l’hem d’anar fent-nos-la contínuament i progressiva: “Que dieu, vosaltres?”: “Què dic, jo?”:  Aquí hi ha tela per a escriure’n tot un llibre, com el que estic llegint ara mateix: “Els elements essencials de la fe cristiana” del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, de la col·lecció Saurí (retorn a les fonts, trobar venes d’aigua soterrada, significativa manera d’obrir col·leccions) de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en la florida dels llibres religiosos dels anys ’70. En Miquel Estradé n’era el coordinador: garantia de fe bíblica. Què dius de tu mateix en referència a la fe? Una fe creïble, germans i germanes.

                                               Tercera pregunta, que és resposta, també i que –atenció- també i sobretot és per a tots nosaltres: la pregunta  dels jueus a Jesús: Qui ets, tu? Escoltem què respon Jesús, interessantíssim i tan novedós que ja ho hem oblidat de tan superficials que podem ser,  o que no se’ns va donar oportunament abans de deixar el primer niu cristià: casa nostra, església domèstica, les catequesis -com diuen ara- d’iniciació o bé mistagògica o mistèrica, testimonis vivencials de l’evangeli. No foren suficients els que rebérem: de devoció, de ser bones persones, de religiositat, de pietat, ai las! No ho hem fet, tots plegats, massa bé! (És eufemisme!) Amb la dotació que ens van donar anem a la intempèrie, només a la defensiva, sense el goig de la FE. Encara amb la por que no acabem de lliurar-nos-la. Ai las, altra vegada!

                                                Joan, sempre Joan: capítol 8, versets del 21 al 30 i anant endavant...). Atenció, aquí va la resposta de Jesús!: “Vosaltres sou d’aquí baix, JO SÓC d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món (en sentit pejoratiu, per Joan; s’ha d’entendre bé no és fugida del món real; és només del decadent, el del mal), “JO no sóc d’aquest món. Us he dit que morireu amb totes les vostres culpes, perquè si no creieu que JO SÓC, no us en podreu pas alliberar”. I ara ve l’explicitació de la gran resposta, la de Jesús en l’estil de Joan: “Jesús els respongué: “Justament us ho estic dient. Tinc molt a dir i a condemnar de vosaltres, penseu que el qui m’envia diu sempre la veritat i jo, en aquest món, no dic sinó allò que li he sentit dir. Ells no entengueren que es referia al Pare”. I els digué: “Quan haureu enlairat el Fill de l’Home, coneixereu (en el sentit joànic, per experiències de FE, no de religiositat només...) que JO SÓC” (això digué Déu a Moisès des de la bardissa incandescent; “així m’anomenareu”). Llarga lliçó evangèlica que algun dia ens hauran de fer i haurem de viure-la a menys que ens quedem enclaustrats en una visió de “religiositat”, encara que sigui “còsmica”, una mica “panteitzant” com la d’Einstein que no va voler passar mai d’un respectuós “agnosticisme”, que no pot afirmar, però que no pot negar Déu. Un bon teilhardià, a mitges, llàstima! que no li havien dit mai què és la fe evangèlica; i no es refiava de la que suposadament veia, més religiositat que no fe. La de molts cristians que estan per evangelitzar encara, que no han rebut-acollit encara la fe, oferta per Jesucrist. Continua dient: “No faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m’ha ensenyat. El qui m’envia és amb mi; no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li és plaent. En sentir això, molts van creure en Ell”. Remato amb el principi i el final de l’evangeli del dimecres passat, també de Joan (capítol 8, versets del 31 al 42, que com podeu veure n’és la continuació del del dimarts): Jesús digué als jueus que havien cregut en Ell: “Si us manteniu ferms en el que jo us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”. I al final: “No tenim més Pare que Déu”. Jesús els diu: “Si Déu fos el vostre Pare, m’estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i “vinc de Déu; no he vingut pas pel meu compte, sinó que Ell m’ha enviat”.

                                               Així s’expressava, en el llibre abans citat, el director aleshores de la revista setmanal “Presència” (quin capçal més d’ara, encara, segons Francesc!): “I a poc a poc, mentre encara vivia sota el terror de l’autoritat i de la llei, unes lectures, unes paraules, uns testimoniatges i unes vivències m’havien posat davant per davant de Jesucrist. Així quan va caure el teló de fons, restà dempeus –i més viva que mai- la figura de primer pla, o potser fou ella mateixa la que es va anar imposant fins a fer ridícul i absurd  tot el muntatge que persistia al darrera. El fet és que va restar tot sol, cada vegada més visible, com el gran alliberador de la meva vida personal i de tota la història humana. Des d’aleshores i d’una manera creixent, qualsevol altre paisatge s’ha anat esborrant fins a fer possible que la meva FE d’avui es redueixi, em penso, a una sola paraula –la PARAULA-, que és també una PERSONA: JESUCRIST. I això s’ha esdevingut d’una manera gradual i silenciosa, sense cap esforç especial de part meva, tan gratuïtament, com si fes honor al que diuen que és la FE: una GRÀCIA. Ara, després d’aquesta justificació indispensable, ja puc dir quina és l’essència de la meva FE: JESUCRIST. Confio en Jesucrist. Confio en Jesús de Natzaret, l’home que va viure en un moment precís de la història i que com diu Blai Bonet, “va deixar els pares, l’ofici, el poble, res dins aquesta butxaca, res dins l’altra, i se’n anà per la carretera, literalment a la bona de Déu, a donar la cara i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai”. Diu moltes més coses, però ara és ja, crec, el moment precís d’agafar el text directe de la Butlla: “Jesús el ROSTRE de la misericòrdia del PARE”, i entrar en la Porta Santa de qui ÉS i SERÀ per sempre, Jesucrist, misericordiós que en diem confessant-ho: SENYOR, Déu nostre!

                                               Afegim-hi, com a premissa al document de Francesc, el que diu la Primera Carta de Joan, capítol 4, del versets 7 en endavant: “Estimats, estimeu-vos mútuament, perquè l’amor ve de Déu, i tot aquell que estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El que no estima no coneix Déu, perquè DÉU ÉS AMOR. L’Amor de Déu envers nosaltres s’ha manifestat en això: que Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que visquem per Ell. En això consisteix l’amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que és Ell qui ha estimat el primer... En l’amor no hi ha por (temor), sinó que l’amor (Misericordiós) perfecte fa fora la Por”.  Cal llegir una vegada i altra aquest text. És com l’entrada al pensament i a l’espiritualitat de Jesús, de Francesc i, ¿per què no nostra?  Aquí comença la nostra fe i confiança plenes! Jesús és el rostre de la misericòrdia del seu Pare-Mare! És el gran salt de la religiositat a la FE. Mentre això no sigui un fet vivencial estem encara llastats per i en la religiositat (el regne de les pors, de la Por). Passem a l’amor, passem-hi, demanem a Jesús que ens passi a la fe: l’amor en acció, en l’experiència, en les vivències. “Sense mi no podeu fer res”. No ho creus de cor i de veritat?: manca de FE!; ho creus?, dóna gràcies a Déu perquè ara t’ha fet el do, la gràcia de la FE.

                                               “La primera veritat de l’Església és l’amor de Crist”. (n. 12) “Que la Quaresma d’aquest Any Jubilar sigui viscuda amb major intensitat, com a moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu. Quantes pàgines de la Sagrada Escriptura poden ser meditades  en les setmanes de Quaresma per a redescobrir el rostre misericordiós del Pare”. (n. 17). La FE no són unes creences, és una espiritualitat que empeny, suggereix, anima, porta a l’acció, reconeixent que és l’Esperit Sant el company invisible dels nostres romiatges...

                                               “Aquesta és la Fe de l’Església”, que es diu solemnement després  de proclamar el Credo el dia del Baptisme i que re-novarem el dia de Pasqua o en la vetlla de preparació i celebració de la Pasqua. Pasqua eterna per a tothom, vius i difunts

Setmana Santa, dies 20 al 27 de març del 2016.   Sabadell

PUNT  I  FINAL  O  PUNT  I  SEGUIT?

                                               Mai s’arriba al final de res. Ni que ho pugui semblar. El present sempre obre portes al futur. Sempre hi ha un més o un menys en tot el que vivim. Som corredors, runners, que se’n diu avui. La meta final és la intrigant utopia, bé de saber més, de viure més intensament, d’obrir nivells de qualitat de vida encara inèdits. Som gent del present, però amb mirada sempre oberta a un demà millor. Recullo el testimoni de Gabriel Magalhâes en el seu llibre “Mirall de vida” (Una lectura quotidiana de l’Evangeli): “He anat fent sempre el que és possible, fins i tot quan tot em sembla perdut, absolutament perdut. Es tracta d’un hàbit que m’agradaria conservar al llarg de la vida, si Déu m’ho permet. Fer sempre el que és possible, fins i tot quan creiem que no val la pena fer res. Per més estrany que això pugui semblar, és aquest camí estret, aquest camí d’aparent desesperació, el que ens condueix a la trobada amb la resurrecció... No hem de tenir massa por dels nostres dimonis passats, dels nostres desordres. Caminem, amb tot això que som, cap a Jesús, cap al Pare, i arribarem a la puresa d’una resurrecció final”.

                                               Consonància de base amb el pensament de Francesc: “L’ideal cristià sempre invitarà a superar la sospita, la desconfiança permanent, el temor a ser envaïts, les actituds defensives que ens imposa el món actual. Molts miren d’escapar dels altres cap a una privacitat còmode o cap al reduït cercle dels més íntims i renuncien al realisme de la dimensió social de l’Evangeli. Perquè, així com alguns voldrien un Crist purament espiritual, sense carn i sense creu, també es pretenen relacions interpersonals només vehiculades per aparells sofisticats, per pantalles i sistemes que es puguin encendre i apagar a voluntat, Mentrestant, l’Evangeli ens invita sempre a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seva presència física, amb el seu dolor i les seves reclamacions, amb la joia que s’encomana en un constant cos a cos. La veritable fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si mateix, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens convida a la revolució de la tendresa. L’aïllament, que és una traducció de l’immanentisme, pot expressar–se en una falsa autonomia que exclou Déu, però pot també trobar en l’aspecte religiós  una forma de consumisme espiritual a la mesura del seu individualisme malaltís. El retorn al sagrat i les recerques espirituals que caracteritzen la nostra època són fenòmens ambigus. Més que l’ateisme , avui se’ns planteja el desafiament de respondre adequadament a la set de Déu de molta gent, perquè no mirin d’apagar-la en propostes alienadores o en un Jesucrist sense carn i sense compromís amb l’altre. si no troben en l’Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli de vida i de pau al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a la fecunditat missionera, acabaran enganyats per propostes que no humanitzen ni donen glòria a Déu”.

                                               Vàrem començar la cursa quaresmal amb una motivació per de més evangèlica: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi”. A instàncies de Francesc cridàvem a mobilització general, ho recordeu? Mobilitzar-se, apuntar-se al més i millor...

                                               Les lectures d’aquest diumenge i setmana Va. de Quaresma ens esperonen a no defallir ni a cansaments, ni a rutines, ni a dubtes. En la cursa o a meitat d’ella sempre hi pot haver un punt de defalliment en el propòsit d’encalçar una progressiva millor coneixença i tracte íntim amb Jesús. Precisament ara en el moment en què més forts i ardits hauríem d’estar...  Vegem panoràmicament totes les invitacions a sostenir el ritme vigorós de la cursa “maratoniana” de la Quaresma, ara que estem a les envistes de la Setmana Santa.  “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món que es va entregar a la mort” (Col·lecta). No és córrer per córrer. Tenim un motiu de fons: imitar el capteniment de Jesucrist que és qui té la “plusmarca de l’amor”. Ens hi sentim esperonats perquè formem part amb Ell en aquesta “cursa per equips”. Fer el millor de part nostra i deixar la resta a Ell que honora a tots els “coequipiers” del seu “equip”. Aquesta és la nostra glòria, compartida amb Ell. “Tots junts (amb Ell) vencerem!”.

                                               Isaïes ens estimula amb aquestes paraules : “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues: estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?”  Pel desert s’obren les fonts d’un nou riu, al llindar del qual passarà la “via sacra”, el camí dels retorns, ¿el nostre camí quaresmal-pasqual? Així, “aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança”. “Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb”. “Ho crèiem un somni. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!” (salm).

                                               Pau , el nostre entrenador, ens enardeix en la cursa, a imitació d’ell mateix. “Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-ho com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. El que dèiem en començar: mai arribem al final de res. El nostre delit és córrer, batre propis rècords, res de competitiu en relació als altres. “No vull pas dir que ja he obtingut aquella plenitud que busco: corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apodera de mi. Germans, el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. Pau, corredor de fons!

                                               I, a més, el fermall d’or de les lectures d’avui referides a Jesús, d’aquell qui és “clement i misericordiós” i que se’ns manifesta esplendorosament amb l’actitud davant dels qui insidiosament el repten a respondre en el cas palès d’una dona adúltera. Jesús escamoteja la trampa que li posen. Jesús ho sabem, és perfecte Déu i perfecte home, però ara ens quedem meravellats del seu capteniment que els sobrevola i de tant! S’ajup, dibuixa al terra mentre diu com qui no diu res: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Segueix ajupit i dibuixant i hi ha una esfumadissa total, a partir -diu amb ironia Joan- dels més vells. Sol Jesús acotat i la dona dempeus. “On són?” Ironia fina! “Ningú no t’ha condemnat? Tampoc jo et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.  S’obre una pregunta, un dubte. ¿Què preval: la justícia o l’amor? Podrien semblar contradictòries!  Millor no podria acabar aquesta Quaresma de l’Any Jubilar sobre la misericòrdia. Francesc tracta en la Butlla d’aquest tema: “Recordem la relació existent entre justícia i misericòrdia. No són dos moments contrastants entre si, sinó un sol moment que es desenvolupa progressivament fins a aconseguir el seu àpex en la plenitud de l’amor... Per a superar la perspectiva legalista, seria necessari recordar que en la Sagrada Escriptura la justícia és concebuda essencialment com un abandonament confiat en la voluntat de Déu. Davant la visió d’una justícia com a sola observança de la llei que judica, dividint les persones entre justos i pecadors, Jesús s’inclina a mostrar el gran do de la misericòrdia que busca els pecadors per a oferir-los el perdó i la salvació... La misericòrdia no és contrària a la justícia sinó que expressa el comportament de Déu envers el pecador, oferint-li una ulterior possibilitat per a examinar-se, convertir-se i creure. Si Déu es detingués en la justícia deixaria de ser Déu, seria com tots els homes que invoquen respecte per la llei. Amb la justícia per si sola no n’hi ha prou i l’experiència ensenya que apel·lant solament a ella es corre el risc de destruir-la. Per això Déu va més enllà de la justícia amb la misericòrdia i el perdó. Qui s’equivoca haurà d’expiar la pena. Només que aquesta no es la fi, sinó el principi de la conversió, perquè s’experimenta la tendresa del perdó. Déu no rebutja la justícia. L’engloba i la supera en un esdeveniment superior on s’experimenta l’amor que està a la base d’una vertadera justícia”. Segons Francesc: “Aquesta justícia de Déu és la misericòrdia concedida a tothom com a gràcia en raó de la mort i de la resurrecció de Jesucrist. La Creu de Crist és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món, perquè ens ofereix la certesa de l’amor i de la vida nova”.

                                               Em permeto fer-vos aquest prec pre-pasqual: Aquests dies estem fent i seguirem fent durant la setmana vinent unes lectures de l’evangeli de Joan. Us prego que feu una lectura seguida de tot l’evangeli de Joan. Seria una entrada triomfal a la Setmana Santa, coronament de la “Quaresma Diferent”. Magalhâes té un dels darrers petits capítols sobre “L’evangeli de Joan”. Comença així: “Quan llegim els Evangelis, amb el temps n’hi ha un que va esdevenint el nostre preferit encara que continuem estimant-los tots. A mi em fascina el text de sant Joan. Això no vol dir que no apreciï la concisió de Marc, la misericòrdia de Lluc o les demostracions teològiques de Mateu. Senzillament, he anat creant una relació més intensa amb el testimoni evangèlic de Joan”. I va desgranant-ne els motius que són íntims de l’autor (no us els perdeu!). Jo els comparteixo a ple cor. Sempre és bo trobar algun “Amic de l’ànima” amb qui un se sent en profunda sintonia. Bon diumenge i bona pre-Setmana Santa amb Joan per guia i runner amb nosaltres!

Diumenge V de Quaresma, 13 de març del 2016.  Sabadell 

Homilia del diumenge 06/03/2016 del P. Josep Mª Balcells

L’ABRAÇADA, AMB  EN  REMBRANDT  DE  FONS

                                               Donem-nos una minuts de respir. Posem-nos davant per davant del quadre de Rembrandt: “El retorn del fill pròdig”. D’entrada, mirem-lo intensament i després cloguem els ulls per uns moments, que se’ns poden fer deliciosament llargs, millor que millor. Una breu entrellucada fora i tornem al quadre que se’ns va configurant per dins... Deixem que es vagi impregnant de records, potser de lectures, d’altres experiències. Intentem de formular el sentit global del nostre mirar i admirar: Tot és –esdevé- una abraçada, una singular abraçada, com a expressió d’humanitat íntima o bé d’una visió evangèlica, al fil de la paràbola...

                                               Una abraçada. ¿O dues?  Primer la més directa, d’impacte, la més ostensible: la del pare ja gran que -braços, capa, rostre, capteniment- abraça el fill. Per un moment se’m fusionen les figures d’un Pare i una Mare a la vegada. M’hi porten les explicacions de Nouwen que hi sap veure amb justesa dues mans ben diferents: la d’un de Pare que estreny fortament cap al seu pit o  ventre o millor cap a les entranyes, i una altra de materna que suaument plana amorosa sobre el fill. Ell, el Pare-Mare, amb els braços oberts que fan niu i coveta... El fill reposa la cara sobre el Pare-Mare; se sent del tot acollit. El Pare-Mare tanquen els ulls per indicar el grau d’intimitat de l’escena, del moment històric per a tots dos o tres. És una abraçada singular, ho sabem: tots ells que la viuen; i nosaltres, per la narració de la paràbola. Són d’aquelles abraçades que estan cridades a deixar record vivent i que podran rebrollar a cada moment. És com un re-naixement, com una re-generació en la major amplitud de sentits. És d’aquells moments inaugurals de la vida d’un infant-nadó: posats per primera vegada als genolls del Pare i en braços de la Mare. Quan succeeix, excepcionalment i de grans com en aquest cas del fill que ja es donava per mort i ha tornat a vida, perdut i joiosament retrobat, allò és glòria per a tots. Vertaderament és com un nou naixement. Tanta és la prodigalitat –tota altra- del Pare-Mare! Sentor de primavera!

                                               Darrerament, tots a seguici del mestratge de Francesc, ens deixem portar per aquestes expressions d’emocions molt profundes i parlem sense les vergonyes d’altres temps en què la vida íntima, emocional, era més continguda en el dir i el fer. Cal dir que avui hi ha, al meu parer, una vulgarització de suposades mostres d’afecte que són més rituals o mancades d’aquella significació de relació afectivo-emocional d’altres temps. Avui el petó substitueix maldestrament l’encaixada de mans, juntament amb una mirada, tan saboroses ambdues, d’altres moments. També passa amb l’abraçada encara que no tant com el petó. Hem avançat això sí en parlar de la nostra vida emocional i ja el mateix Francesc usa aquest llenguatge dins de les relacions interpersonals. Fins al punt de demanar una revolució de l’afecte i de la tendresa. Se’n farà ressò, per exemple, la reflexió de fi d’any de Cristianisme i Justícia que desenvolupa aquesta tesi i que la presenta com una vertadera revolució: “Capgirem el món des de l’afecte i la tendresa” tot i parlar dels problemes oberts en aquest 2015, que sintetitzarà en cinc: la qüestió ecològica; la insuportable desigualtat; de l’hostilitat i el rebuig a l’hospitalitat i l’acollida; la revolució de la cura (seria el procés de la humanització) i l’Any de la Misericòrdia. “Diu: “No hi ha afecte sense l’altre a qui estimar. L’afecte s’expressa amb paraules, gestos, actituds i fets, i agafa tota la persona, en transforma el cap, el cor, els sentits. En l’abraçada, ens abracen; en la mirada als ulls, ens miren; en la cordialitat, se’ns escalfa el cor; en la carícia, ens acaronen la pell... No hi ha riquesa que compri l’afecte o que desterri l’odi, ni hi ha diners que construeixin l’esperança i la confiança.  En la nuesa de la nostra humanitat i de la comunitat humana en general, aquesta tasca ens correspon a cadascun de nosaltres, confiant, això sí, que en el cor de cada home i cada dona Déu hi ha sembrat la llavor de l’Amor. Sense afecte i tendresa, sense dedicar temps i energia a cuidar-nos, externalitzem  (comptabilitzem) costos. Els paguen el nostre cos i la nostra psicologia; els paguen els més vulnerables i els exclosos d’aquest món; els paga la natura; els paguen les dones; els paguen els nens i les nenes, les relacions de veïnatge, la família, els amics”. Acabo de tenir notícia de que un bisbe s’adreça als seus feligresos dient “Llevemos la caricia de Dios a los hombres”. Tot fa de ressò de les invitacions de Francesc una i altra vegada. Diu a la Butlla de l’Any Sant: “Com desitjo que els anys venidors estiguin impregnats de misericòrdia per poder sortir a l’encontre de cada persona portant la bondat i la tendresa de Déu!” Tornarà a dir: “La misericòrdia no és una realitat abstracta, sinó una realitat concreta amb la qual revela el seu amor, que és com el d’un pare o una mare que es commouen en el més profund de les seves entranyes pel propi fill. Que és com dir que es tracta realment d’un amor “visceral”. Prové des del més íntim com un sentiment pregon, natural, fet de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó”. Cita les paràboles de la misericòrdia de Lluc on “Déu és presentat sempre ple de joia sobretot quan perdona. En elles hi trobem el nucli de l’Evangeli de la nostra fe, perquè la misericòrdia es mostra com la força que tot ho venç, que omple d’amor el cor i que consola amb el perdó”. En parlar llargament del perdó diu: “El perdó de les ofenses esdevé l’expressió més evident  de l’amor misericordiós i per a nosaltres els cristians és un imperatiu del que no podem prescindir. Com n’és de difícil moltes vegades perdonar, tanmateix el perdó és  l’instrument posat a les nostres fràgils mans per tal d’aconseguir la serenitat del cor. Deixar caure el rencor, la ràbia, la violència i la venjança són condicions per a viure feliços!”

                                               Ens trobem certament amb una altra manera de dir i d’expressar-nos on la realitat de la vida se’ns manifesta també des de la dita intel·ligència emocional. Quanta més riquesa no hi ha en les invitacions genèricament fetes a nom de la misericòrdia! L’espiritualitat no és una cosa abstracta, inaccessible, sense posar els peus a terra; la concreció sobretot de i a les persones és un “trobar-se”, un “Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat” (un bon comentari de la paràbola del bon samarità, número 172 dels quaderns de CJ). Ho corrobora aquest número 8 de la Butlla: “Jesucrist, rostre de la misericòrdia del Pare”: “Amb la mirada fixa en Jesús i en el seu rostre misericordiós podem percebre l’amor de la Santíssima Trinitat. La missió que Jesús ha rebut del Pare ha estat la de revelar el misteri de l’amor en plenitud: “Déu és amor”, Joan ho afirma per primera i única vegada en tota la Sagrada Escriptura. Aquest  amor s’ha fet ara visible i tangible en tota la vida de Jesús. La seva persona no és res més que amor. Un amor que es dóna i s’ofereix gratuïtament. La seva relació amb les persones que se li atansen deixen veure quelcom únic i irrepetible. Els signes que realitza sobretot envers els pecadors, els pobres, els exclosos, malalts i sofrents porten de si el distintiu de la misericòrdia. En Ell tot parla de misericòrdia. Res trobarem en Ell que estigui mancat de compassió”.  I també insisteix Francesc: “Com és de veure i notar, la misericòrdia en la Sagrada Escriptura és la paraula clau per a indicar l’actuar de Déu envers nosaltres. Ell no es limita a afirmar el seu amor. Ans el fa visible i tangible. L’amor, després de tot, mai podrà ser una expressió abstracta. Per la seva mateixa naturalesa és vida concreta: intencions, actituds, comportaments que es verifiquen en el viure quotidià. La misericòrdia de Déu és la seva responsabilitat envers nosaltres.  Ell se sent responsable, és a dir, desitja el nostre bé i vol veure’ns feliços, plens d’alegria i serens. És en aquesta mateixa amplitud d’ona que s’ha d’orientar l’amor misericordiós dels cristians. Com estima el Pare, de la mateixa manera estimen el seus fills...” “La misericòrdia és la paret mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar embolcallat per la tendresa amb la que es dirigeix als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoni envers el món hauria d’estar mancat de misericòrdia. La credibilitat de l’Església  passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu”. El papa Francesc ha mostrat la cara afable tant de Jesús com la seva mateixa! Li hem d’agrair de presentar-nos una Església tan humana, tan humana que de tan humana només pot ser divina. Els temps ens demanen a crits aquest compromís i en ell hi podem veure una revolució de l’afecte i de la tendresa. Així acaba la Reflexió de fi d’any de CJ: “Sens dubte és ara, quan el mal ens deixa nus i a la intempèrie, que hem de confiar en el poder de l’afecte i de la tendresa, i des d’allò més petit de les nostres relacions i vides quotidianes, tranformar el món”. I si ens hi poséssim? El poc de molts no deixa de ser una riquesa res menyspreable. Endavant i coratge! La resposta la tenim en el mirar esperançat, en les abraçades insubstituïbles, en una paraula: en “humanitzar la humanitat a partir d’allò més proper”. (Casaldàliga)

Diumenge IV de quaresma, 6 de març de l’Any de la Misericòrdia, 2016. Sabadell

Homilia del diumenge 28/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

EL  SENYOR  ÉS  COMPASSIU  I  BENIGNE

                                               Ja ens tocava parlar de la misericòrdia i ho fem en aquest diumenge III de Quaresma perquè d’alguna manera ens hi porten les lectures d’avui. Déu es fa present en la bardissa que, tot i cremant, no es consumia. Això va suscitar la curiositat de Moisès i s’hi va atansar. En aproximar-se, Déu es manifesta i Moisès es descalça per ser terra sagrada la que trepitja i se sent cridat en propi nom i llavors Déu li parla com el Déu dels seus Pares, a comptar des d’Abraham, com vàrem llegir diumenge passat en el moment en què feia una aliança amb ell i amb la seva descendència. El crida per enviar-lo als seus germans, perquè ha sentit el clam que proferien i  coneix els seus sofriments. I ha decidit d’alliberar-los de l’esclavatge dels egipcis i vol fer efectiva la promesa feta a Abraham de fer-los pujar a un país que regalima llet i mel. Es defineix com “el qui és”. Així es farà anomenar de tots ells per sempre. Renovarà el pacte amb el seu poble en ple desert i Moisès farà d’intermediari portant la veu i la voluntat de Déu envers el seu poble, tot i la seva rebel·lia sovintejada...

                                               Pau recordarà als cristians de Corint que tot i haver obrat coses grans amb ells, les gestes meravelloses, narrades als llibres del Pentateuc sobretot a l’Èxode, malgrat tot es lamentava de no haver tingut una correspondència per part d’ells i assenyalava que en el desert van morir molts d’ells i així Pau els volia advertir als seus enyorats deixebles i amb ells a tots nosaltres; d’aquí que restaren escrits aquests fets, com per guardar-ne memòria i ser previnguts. Per tant, “els qui es creuen estar ferms que mirin de no caure”. Cosa que queda evidenciada en l’evangeli on amb la paràbola de la figuera que no dóna els fruits esperats i que l’amo, benvolent, permet una nova oportunitat de deixar-la un any més, en espera de que amb una més intensa cura ja doni en endavant els fruits com s’escauen. Això té una correspondència amb la idea clau de què ens parla el papa Francesc quan dóna a Déu la definició de ser misericordiós, presentant Jesucrist com el rostre misericordiós del Pare. Té com a síntesi del misteri de la fe cristiana l’acció misericordiosa del Pare a través de Jesucrist. Déu es presenta com un Déu compassiu i misericordiós, lent a aïrar-se i pròdig en l’amor i la fidelitat. L’expressió “amor fidel” es repetida profusament a l’AT. Jesús és l’enviat pel Pare per a revelar-nos de manera definitiva el seu amor. “Qui el veu a Ell veu el Pare”. “Jesús de Natzaret –diu el papa- amb la seva paraula, amb el seus gestos, amb tota la seva persona revela la misericòrdia de Déu. Sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia. És font d’alegria, de serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia és la paraula que revela el misteri de la santíssima Trinitat. Misericòrdia és l’acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l‘esperança de ser estimats, no obstant el límit del nostre pecat”. “Som cridats a fer més fort i eficaç el nostre testimoni de creients”. Déu dóna de bon grat moratòries i espais de reconversió, d’obrir-nos al seu influx misericordiós. És tanta i tanta l’esperança que el papa ha posat en aquest Any Jubilar per amarar-ho tot en la tendresa del  perdó de Déu i del seu amor misericordiós...!

                                               Fins a 160 són les vegades que anomena la misericòrdia en la seva Butlla de proclamació del’Any Jubilar extraordinari, la té tant en el cor que no és estrany que n’hagi pres d’aquesta expressió el lema del seu pontificat. En llatí com és costum miserando et eligendo. És a dir, en tenir misericòrdia al mateix temps el va elegir. Amb una mirada profunda i plena de tendresa el va escollir a Mateu i de pecador i publicà en va fer un dels Dotze.

                                               Sant Lluc és el gran evangelista de la compassió i de la misericòrdia. Profusió de paràboles que expressen aquesta característica divina fruit de l’amor que n’és la mateixa definició segons Joan: Déu és Amor”. Dir misericòrdia és dir perdó set vegades set. Sempre i sempre. Per aquest motiu Jesús es dirigirà a Déu com a Pare. Tenim la paràbola de l’ovella perduda, de la moneda extraviada, del Pare i els dos fills seus. Aquest és un dels moments que commouen el cor, perquè Déu s’excedeix i es mostra fidel, ardit i d’una plenitud divina que ens meravella i ens força dolçament a fer obres, a tenir sentiments de misericòrdia, a tenir permanentment les portes de casa sempre obertes. La serenitat del cor, que n’és la conseqüència i que n’és testimoni, ens deixa plens de joia i agraïts. Perdonar, que no és fàcil, només ho podem fer empesos pel mateix Crist que així obrava arreu, arreu. Ens diu Francesc que “Déu no es limita a  afirmar el seu amor, sinó que el fa visible i tangible. La misericòrdia es converteix en ideal de vida cristiana i en criteri de credibilitat de la nostra fe. Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare del cel. “Benaurats els misericordiosos, perquè trobaran misericòrdia”. El papa ens mou a que sigui aquesta benaurança la que ens inspiri durant l’Any Sant. És determinant per a l’Església i per a la credibilitat del seu anunci que ella visqui i testimoniï en primera persona la misericòrdia. El seu llenguatge i els seus gestos han de transmetre misericòrdia per a penetrar en el cor de les persones i per a motivar-les a retrobar el camí de retorn al Pare”.

                                               Us heu fixat en que darrerament hi ha una tendència a “maternalitzar” bé sigui Déu, bé les relacions humanes. A Déu Pare hi afegim amb molta naturalitat Pare-Mare. En una societat que es veu moltes vegades òrfena de pares i singularment de mares ha florit el sentit de tendresa, d’estimació emotiva i cordial. Trobem bé i ens dóna serenor quan els salms ens mostren com Déu té entranyes de misericòrdia, que Déu estima entranyablement tot el que ha creat. Que Déu és més íntim que la nostra pròpia intimitat. Que Déu com una gestant ens va brodant en el secret del  si matern: “Tu has creat el meu interior, m’has teixit en les entranyes de la mare. Et dono gràcies perquè m’has fet tan admirable, les teves obres són meravelloses: ho reconec amb tota l’ànima...” Ell ens ha estimat abans de néixer, a tal extrem que fins i tot si una mare s’arribés a oblidar d’un fill de les seves entranyes, Ell no se n’oblidaria mai. Són constatacions de que l’àmbit dels sentiments s’ha badat i es manifesta més a les clares. Pau ens invita a “tenir  els mateixos sentiments de Crist Jesús”. Això promourà un estudi-pregària de la intimitat de Jesús. De com mirava, com tocava, de com irradiava. Quins eren els seus gestos. De com s’atansava a la gent. De com es compadia, de com plorava. Un Crist molt i molt humà. Pau diu als colossencs i a altres deixebles que no l’han conegut: “Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l’amor, arribin a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. En ell hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement”. De forma similar Pau els diu als efesis: “Prego al Pare que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força de l’Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”.(Ef 3, 16-19)  I encara escrivint als filipencs: “Així per tot el que en el Crist pot haver-hi d’exhortació, de persuasió caritativa, de donació d’esperit, d’afecte entranyable i de compassió, feu complet el meu goig tenint els mateixos sentiments, la mateixa caritat, una sola ànima, ben avinguts; no feu res per rivalitat, ni per vanaglòria, sinó al contrari, amb humilitat considereu els altres superiors a vosaltres mateixos, sense procurar cadascú pels propis interessos, sinó pels dels altres. “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús”.  Tant és així que Pau arriba a dir: “No sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi”.  En síntesi: Jesús és el nostre model de pensament, de sentiments, de paraules i d’accions. En Ell s’ha visibilitzat la misericòrdia del Pare-Mare.

                                               El culte a Maria ha revifat pels mateixos motius del que se’n diu avui la intel·ligència emocional que ha posat de relleu que els sentiments són molt importants en la nostra vida de cada dia. No és gens estrany, doncs, que el papa citi Maria com a mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos salve! “Al peu de la creu, en l’hora suprema de la nova creació, Crist ens porta a Maria. Ell ens porta a ella, perquè no vol que caminem sense una mare, i el poble llegeix en aquesta imatge materna tots els misteris de l’Evangeli. Al Senyor no li agrada que falti a la seva Església la icona femenina”. (La joia de l’Eva)                    

 Diumenge III de Quaresma, 21 de febrer del 2016.  Sabadell

                                               

Homilia del diumenge 21/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

AIGUABARREIG  DE  CREU  I  DE  GLORIFICACIÓ

                                               Caminants, estem en ruta, en el GR quaresmal, que va de pujada cap a Jerusalem, amb tot el que això significa d’acompliment de la missió de Jesús, al qual seguim a invitació seva; camí que suposa també, i ben clarament com un aiguabarreig, una confluència de passió i de glorificació. A l’alçada del capítol novè de l’evangeli de Lluc, i que és el d’avui, ens situarem.  Per a Lluc és el moment biogràfic en que s’aniran precipitant els esdeveniments finals i que rubricaran  tota la vida i missió de Jesús. A partir d’ara trobarem diàlegs afinats amb els seus deixebles que tindran el rerefons d’una visió inèdita i de ruptura amb els esquemes mentals tradicionals sobre què, qui i com es manifestarà el Messies, l’enviat de Déu. Això produeix un xoc entre els seus mateixos deixebles, fins al punt d’apuntar els més propers; tenim el cas de Pere com a exponent d’incomprensió, àdhuc de rebuig. I els arrossegaran com un enigma i com un pes que els farà ensopegar fins a fets acomplerts. Ja ho digué el vell Simeó a les infanteses de Jesús, precisament narrades pel mateix Lluc: “Mira, diu a Maria, Aquest és destinat a ser causa que molts caiguin o s’aixequin a Israel, i com a senyera que trobarà contradicció”, “ensopec”, també se’n diu.

                                               Mirant de donar una doble panoràmica amb els dos contexts del fet de la Transfiguració narrat avui en la litúrgia, veurem com es plantegen les causes i també les conseqüències d’aquest fet insòlit i, per dir-ho planament, desconcertant, inhabitual en el fer de Jesús. De bones a primeres, Lluc planteja la gran pregunta, que mai hauríem de deixar com dita, perquè resta sempre oberta a ulls humans de la fe: “I vosaltres (tu, jo , tots), ¿qui dieu que sóc jo?  Pere, primari a tot ser-ho, tant per a bé com per a mal, s’avança i diu: “El Messies de Déu”. Jesús li ha de dir que això no ho ha dit de per si sol, com perquè sigui fruit de la seva intuïció de deixeble avantatjat, sinó per directa revelació del Pare. Jesús que sempre es mostra reticent a que el mal interpretin per una enutjosa visió nacionalista, àdhuc zelota, els fa callar “severament”; que no ho diguin i encara més, afegeix asseverant i ben fort: “Cal que el Fill de l’home pateixi molt i sigui rebutjat dels ancians, dels grans sacerdots i dels escribes, sigui mort i ressusciti el tercer dia”. Aquest cal té dimensions pregones; ells no les capten, ni en els fets que es preanuncien, ni arriben a captar aquesta imperiosa oportunitat (cal; per no dir: “necessitat”). Més tard ho entendran, molt més tard, ells i nosaltres... O encara no, nosaltres?

                                                Aleshores digué a “tothom”, com volent que ho entenguessin tots, a nivell de compromís de seguidors, els ho expressa ben solemnement; i això és tan vàlid per a aquell moment com per ara i per a cadascú de nosaltres. Fem atenció: “Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi”. I com per a arrodonir-ho, com per a donar-li un abast més simbòlic: “Aquell qui vulgui salvar la vida, la perdrà; però el qui la perdi per causa meva, aquest la salvarà”. I encara més, personalitzant, afegeix: “qui s’avergonyeixi de mi i de les meves paraules, d’ell s’avergonyirà el Fill de l’home”. Expressions ben contundents que ens haurien de fer pensar!

                                                 A nosaltres, encara avui, hem d’haver-ne experimentat i sabut tantes, a l’avançada, per poder-ho entendre! La vida de Jesús té un entramat de relacions amb el Pare que ens són misteri i ens costa de veure-ho amb la visió humana de Jesús i en la seva relació íntima amb el Pare. Jesús té missió en tota la seva vida i hi ha una concurrència de voluntats que a nosaltres ens fan estremir. “ Pare, si és possible que passi de mi aquest calze, però amb tot que es faci la vostra voluntat i no la meva”. Deixem-ho per a quan toqui, oh misteri de l’ànima humana de Jesús... Com que els veu desconcertats, seguint el fil d’aquest “suspens” de no aclarir-se i de les repugnàncies humanes que nota en ells, Lluc posa a continuació  una escena privilegiada per als tres capdavanters dels seus deixebles; se’ls emporta com de costum muntanya amunt i es queda en pregària i tot d’una es “transfigura” davant d’ells i l’acompanyaven Moisès i Elies també inicialment transfigurats, parlant del seu traspàs a Jerusalem. Deixant de banda l’atzagaiada de Pere en dir que, com es feia a la festa dels tabernacles, seria bo d’estar-nos aquí i plantar-hi tres tendes per a gaudir d’aquests moments de glòria. En aquestes, apareix un núvol i els cobreix i sabent que el núvol significava la presència de Déu s’esglaien i més en sentir una veu que deia com en el dia del seu Baptisme al Jordà: “Aquest és el meu fill, l’elegit, escolteu-lo”.  Trobaren a continuació a “Jesús tot sol”. Curiosament Lluc diu que ells van callar; no van contar a ningú, aleshores, res del que havien vist... Com interpretar aquest silenci? Esglaiats, temorosos, incapaços de digerir aquesta revelació...? Massa clar parlaven de la passió immediata, oh rodament de cap...

                                               A continuació, Lluc relata, com després de la guarició d’un endimoniat la gent “es meravellava de la grandesa de Déu”. Per preservar-los de l’admiració que suscitava en fets i paraules, torna altra volta a admonir-los amb èmfasi: “Vosaltres conserveu a les vostres orelles aquestes paraules: el Fill de l’home ha de ser posat a les mans dels homes”. Lluc més aviat parlant a distància de segles diu per al nostre ensenyament responent a les “grans volades (?)” dels deixebles que barrinen i discuteixen entre ells per veure qui serà qui primejarà al costat del “somiat messianatge” de Jesús. I com n’estaven d’ofuscats, ai mare!  Jesús els surt al pas, posant un infant al seu costat i els diu (¡oh vergonya seva i nostra!): “El qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, i el que m’acull a mi, acull al qui m’ha enviat; perquè el més petit d’entre vosaltres  és el més gran!”.

                                               Posem-nos altra volta, pelegrins, en camí vers Jerusalem. Ja sabem com acabarà aquest viatge: a mans de les autoritats del poble i dels romans. En l’aparent fracàs es desvelarà una definitiva “transfiguració”, a més també promesa per a tots nosaltres, a condició de saber estar al seu costat amb una fe tan lúcida i transfigurant com perquè es produeixi una remodelació del nostre sentit de viure i de sofrir, sabent que àdhuc a la creu, tanmateix amb la nostra, l’hem d’acompanyar. Ja ho fa palès la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vós que ens maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”

• Per quantes quaresmes més ens caldrà recórrer?
• Per quantes paraules i exemples de Crist haurem de passar?
• Per quanta il·luminació haurem de posar la nostra pobra fe?
• Per quantes creus haurem d’ajudar a portar com a Cirineus per tal d’entendre al ver Messies, no a les tradicions que són traïcions? Ai, Pere, i nosaltres amb tu!
• Per quants de dubtes s’haurà d’ennuvolar el “Si algú vol venir amb mi...”?
• Per què tanta por al sofriment, quan sabem que sempre és compartit per i en Jesús?
• Per quantes més resistències caldrà passar fins a saber portar el dolor dels altres?
• Quan arribarem a entendre que si no ens fem com uns infants no entrarem al Regne de Déu?
• A l’amar s’hi correspon el sofrir. Axioma i experiència per a tot cristià.
• Estar al costat de la Creu; només s’hi estan els més propers/amics/seguidors de Jesús. Fent costat a Maria, Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos Salve!

                     Diumenge II de Quaresma, 21 de febrer del 2016.   Sabadell

Homilia del diumenge 14/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

MOBILITZACIÓ  GENERAL

                                               Les lectures d’aquesta mitja setmana d’abans del primer diumenge de Quaresma donen el to, el sentit i l’estil d’escometre amb vigoria renovada  tot allò en què ja les col·lectes  ens posen l’esperit com d’alerta: “exercici quaresmal, milícia cristiana; preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda; que les pràctiques siguin tant les exteriors com que hi correspongui la sinceritat de tot el nostre cor; conscients de la nostra feblesa ens sentim protegits amb la vostra mà poderosa”. Ull viu que aquí es ventilen coses de gruix espiritual! Aquí hi vibren ressons de re-començament. Recomença una nova etapa en l’Esperit. Atents.

                                               El tema fontal –és més suggeridor aquest mot que no pas dir fonamental- d’aquestes jornades (venen de jornal, del que un es guanya amb el treball de cada jorn) és la reiterada invitació que ens fan Isaïes, Pau i sobretot Jesús a l’evangeli d’avui quan escric, que com a capdavanter de les milícies cristianes passa al davant i ho veurem a les temptacions que experimenta i venç al desert. Ell sempre passa al davant; no com alguns militars d’alta graduació que amb l’excusa de muntar les estratègies es queden a reraguarda. D’això en sabem molt i molt... Les invitacions de Jesús són aquestes: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix (ai, els dimonis del nostre inconscient!), que prengui cada dia (no dia, sí, dia no) la seva creu (la de les coses petites i quotidianes, lleugeres, normalment, si no les fem més grosses per la tossuda no acceptació), i que m’acompanyi (què discret i què motivador: Ell passa davant... com no seguir-lo?)

                                               Coratge! Qui tingui oïdes per escoltar que escolti. Crida a tota l’Església i a tots els “cuquets” d’ella; crida a posar-se en peu de... pau. Donem-nos la pau com si fos una mútua benedicció, abans de començar el nostre camí o pelegrinatge quaresmal amb destí a la Pasqua. I tot amb ganes de ser tinguts, ni que sigui en to menor, com a instruments de pau. Deixo a discreció les  meravelles de l’oració de sant Francesc d’Assís, almenys com a utopia del que podríem ser, tot i sense renunciar-hi mai. El desig sostingut de “n’ar-hi nant” ja n’és un dels graons inicials ben consistents.

                                               Atenció, que es fa lleva àdhuc dels veterans, dels de la “reserva”, dels que ja van fer la mili en temps passats i que van fer les seves batalletes en d’altres moments. “Hi ha lloc per a tota la gent”. Quantes vegades he sentit als veterans que què hi poden fer ells! –jo per l’edat també ja m’hi compto-. Ara, a la nostra edat ja ens hem “guanyat” (?) les guerres i les paus d’anys endarrere! No podem pas avançar mirant i conduint pel retrovisor. O sigui que ja ens acomodem a ser, i a ser tinguts per uns “retros”. O com em confessava una velleta que “ja a la meva edat què vol que pequi!” Ai, senyora, quina gràcia que em fa! Que no hauria d’anar a l’oftalmòleg o bé a fer-se mirar com està de cataractes? En fer-nos grans el vano de la nostra consciència es va estrenyent i empetitint-se i no veiem ni valorem més que les petites i recurrents petites coses del frec de cada dia. I què me’n diu de l’afegitó de l’enumeració dels “pecats” que confessem en el “Jo, pecador?”. Diem pausadament: “he pecat de pensament, paraula, obra i omissió”. Ja la tenim armada! Aquí en l’omissió hi ha un mirall que o bé està tan ignorat de brut que està o bé ja ens el saltem per manca d’ús. No sé si la meva ignorància em permet de dir que són les omissions com “forats negres” que ho xuclen tot. Pregunteu-ho en tot cas al Dr. David Jou.

                                               Crida i mobilització general com la que fa Francesc en “La joia de l’Evangeli” al final del capítol primer, per més precisió, al número 49. El cito llarg llarg, perquè sóc mal pensat i sospito que no el teniu potser a mà: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit a sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que germans nostres visquin  sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó  de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

                                               O és que només resem la primera part del parenostre i acabem amb la petició de que el Senyor ens doni avui el pa de cada dia? I el que ve a continuació?  Sí, segueix i ens és molt nostre, tant com les sublimitats de la primera part. Diem: “Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors; i no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació,. Ans deslliureu-nos de qualsevol mal”. Consciència de ser “deutors –nosaltres!-” dels que pensem que ho són ells amb nosaltres, i conscients també de la nostra debilitat espiritual. De com caiem sovint i reiteradament en les mateixes pedres. Tots tenim els nostres “dimonis” i sabem de les seves incursions en el teixit del nostre viure de cada dia. Exemple el tenim en l’evangeli d’avui. Jesús és escomès per l’esperit del mal. I són temptacions de gran calat. Ell les venç recorrent a la Paraula de Déu. També seria la nostra millor manera de fer-les-hi front. Faríem santament de fer un bon discerniment una bona analítica per comprovar com estic de forma i de to espiritual, abans de començar el pelegrinatge quaresmal. Hi ha una metodologia d’ús que ja ve avalada per moltes experiències tan personals com col·lectives. Són els “veure”, “jutjar” i “actuar”. Desgranem-los un a un. Veure. Rebobinant el nostre passat, veure els punts aguts i les tendències més manifestes. Seria situar-nos èticament. No es tracta pas d’un examen previ a l’acte de reconciliació. Veure el perfil evangèlic que tenim, el to habitual on plantegem el nostre viure i conviure. Després hauríem de fer un Judici nostre davant les urgències i les mocions que sentim sovint provinents de la presència de l’Esperit que ens fa veure contrastant-ho entre el que som i el que podríem ser, si fóssim més obsequiosos amb el que ens diu l’evangeli, com a fites a aconseguir amb un sentit de discreció i de concreció, sempre tenint en compte que és l’Esperit qui condueix, si li ho deixem, la nostra consciència i els compromisos a executar. Després vindrà o vindria el posar-nos a actuar d’acord amb el principi de la realitat experiencial. Ni més ni menys. Som el què fem i fem el què som.

                                               Voldria amb tot parlar més del vessant positiu de la nostra vida cristiana i no tant de les nostres deficiències, que mai falten. Parlem de l’àmbit de la gràcia que ens envolta com el núvol de la presència i acció de Déu que hi veiem en la Tenda de l’Aplec i en la Transfiguració. Assenyaladament als cims de les muntanyes o bé, segons Jesús ens ha alliçonat, en la presència de les perifèries, de què en parla Francesc...

                                               Hi voldria afegir aquestes tonificadores paraules de Francesc: “Quan la predicació és fidel a l’evangeli, es manifesta amb claredat la centralitat d’algunes veritats i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi,  no és una mera filosofia pràctica ni un catàleg de pecats i errors. L’Evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i sortint de nosaltres mateixos per buscar el bé de tots. Aquest invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes les virtuts estan al servei d’aquesta resposta d’amor. Si aquesta invitació no brilla amb força i atractiu, l’edifici moral de l’Església corre el perill de convertir-se en un castell de cartes, i aquí rau el nostre pitjor perill. Perquè no serà pròpiament l’Evangeli el que s’anunciï, sinó alguns accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El missatge perillarà  de perdre la seva frescor i deixarà de tenir “olor d’Evangeli”.  Quedo descansat després de dir-me a mi mateix i a tots vosaltres el que ens acaba de dir Francesc. Quin bé de Déu d’home i de seguidor de Crist! L’enhorabona!

                                               Estem a les portes, a punt de començar aquesta nova quaresma que voldríem que fos nova, que hi poséssim la major capacitat de creativitat. Transitarem per paratges nous, si busquem la novetat de què parla Francesc: “Jesús sempre pot, amb la seva novetat, renovar la nostra vida i la nostra comunitat, i encara que travessi èpoques fosques i febleses eclesials, la proposta cristiana mai no envelleix. Jesucrist  també pot trencar els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina. Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre “nova”! Deixem-ho tot en les mans de Déu amb tota senzillesa i convicció: Ell “ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. Com n’és de refrescant i d’entusiasmador llegir la paraula de Francesc que ens pot donar la fermesa i la convicció d’encetar “nova” quaresma, seguint punt per punt La joia de l’evangeli. Bona ruta!

                        Diumenge 1er. de Quaresma, 14 de febrer del 2016.  Sabadell

Bibliografia mínima introductòria: Biografia del silencio. Pablo d’Ors. (Siruela)

Escribe y anima la red de meditadores: Asociación “Amigos del desierto.

Recollim unes obres de fa molt de temps, però que són com sortides de nou, molt apropiades per a la noble cursa o marató de la Quaresma:

• Catherine de Hueck Doherty : Pustínia
•                                                :  Sobornost  Publicacions Abadia de Montserrat