dissabte, 13 de febrer del 2016

Homilia del diumenge 14/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

MOBILITZACIÓ  GENERAL

                                               Les lectures d’aquesta mitja setmana d’abans del primer diumenge de Quaresma donen el to, el sentit i l’estil d’escometre amb vigoria renovada  tot allò en què ja les col·lectes  ens posen l’esperit com d’alerta: “exercici quaresmal, milícia cristiana; preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda; que les pràctiques siguin tant les exteriors com que hi correspongui la sinceritat de tot el nostre cor; conscients de la nostra feblesa ens sentim protegits amb la vostra mà poderosa”. Ull viu que aquí es ventilen coses de gruix espiritual! Aquí hi vibren ressons de re-començament. Recomença una nova etapa en l’Esperit. Atents.

                                               El tema fontal –és més suggeridor aquest mot que no pas dir fonamental- d’aquestes jornades (venen de jornal, del que un es guanya amb el treball de cada jorn) és la reiterada invitació que ens fan Isaïes, Pau i sobretot Jesús a l’evangeli d’avui quan escric, que com a capdavanter de les milícies cristianes passa al davant i ho veurem a les temptacions que experimenta i venç al desert. Ell sempre passa al davant; no com alguns militars d’alta graduació que amb l’excusa de muntar les estratègies es queden a reraguarda. D’això en sabem molt i molt... Les invitacions de Jesús són aquestes: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix (ai, els dimonis del nostre inconscient!), que prengui cada dia (no dia, sí, dia no) la seva creu (la de les coses petites i quotidianes, lleugeres, normalment, si no les fem més grosses per la tossuda no acceptació), i que m’acompanyi (què discret i què motivador: Ell passa davant... com no seguir-lo?)

                                               Coratge! Qui tingui oïdes per escoltar que escolti. Crida a tota l’Església i a tots els “cuquets” d’ella; crida a posar-se en peu de... pau. Donem-nos la pau com si fos una mútua benedicció, abans de començar el nostre camí o pelegrinatge quaresmal amb destí a la Pasqua. I tot amb ganes de ser tinguts, ni que sigui en to menor, com a instruments de pau. Deixo a discreció les  meravelles de l’oració de sant Francesc d’Assís, almenys com a utopia del que podríem ser, tot i sense renunciar-hi mai. El desig sostingut de “n’ar-hi nant” ja n’és un dels graons inicials ben consistents.

                                               Atenció, que es fa lleva àdhuc dels veterans, dels de la “reserva”, dels que ja van fer la mili en temps passats i que van fer les seves batalletes en d’altres moments. “Hi ha lloc per a tota la gent”. Quantes vegades he sentit als veterans que què hi poden fer ells! –jo per l’edat també ja m’hi compto-. Ara, a la nostra edat ja ens hem “guanyat” (?) les guerres i les paus d’anys endarrere! No podem pas avançar mirant i conduint pel retrovisor. O sigui que ja ens acomodem a ser, i a ser tinguts per uns “retros”. O com em confessava una velleta que “ja a la meva edat què vol que pequi!” Ai, senyora, quina gràcia que em fa! Que no hauria d’anar a l’oftalmòleg o bé a fer-se mirar com està de cataractes? En fer-nos grans el vano de la nostra consciència es va estrenyent i empetitint-se i no veiem ni valorem més que les petites i recurrents petites coses del frec de cada dia. I què me’n diu de l’afegitó de l’enumeració dels “pecats” que confessem en el “Jo, pecador?”. Diem pausadament: “he pecat de pensament, paraula, obra i omissió”. Ja la tenim armada! Aquí en l’omissió hi ha un mirall que o bé està tan ignorat de brut que està o bé ja ens el saltem per manca d’ús. No sé si la meva ignorància em permet de dir que són les omissions com “forats negres” que ho xuclen tot. Pregunteu-ho en tot cas al Dr. David Jou.

                                               Crida i mobilització general com la que fa Francesc en “La joia de l’Evangeli” al final del capítol primer, per més precisió, al número 49. El cito llarg llarg, perquè sóc mal pensat i sospito que no el teniu potser a mà: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit a sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que germans nostres visquin  sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó  de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

                                               O és que només resem la primera part del parenostre i acabem amb la petició de que el Senyor ens doni avui el pa de cada dia? I el que ve a continuació?  Sí, segueix i ens és molt nostre, tant com les sublimitats de la primera part. Diem: “Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors; i no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació,. Ans deslliureu-nos de qualsevol mal”. Consciència de ser “deutors –nosaltres!-” dels que pensem que ho són ells amb nosaltres, i conscients també de la nostra debilitat espiritual. De com caiem sovint i reiteradament en les mateixes pedres. Tots tenim els nostres “dimonis” i sabem de les seves incursions en el teixit del nostre viure de cada dia. Exemple el tenim en l’evangeli d’avui. Jesús és escomès per l’esperit del mal. I són temptacions de gran calat. Ell les venç recorrent a la Paraula de Déu. També seria la nostra millor manera de fer-les-hi front. Faríem santament de fer un bon discerniment una bona analítica per comprovar com estic de forma i de to espiritual, abans de començar el pelegrinatge quaresmal. Hi ha una metodologia d’ús que ja ve avalada per moltes experiències tan personals com col·lectives. Són els “veure”, “jutjar” i “actuar”. Desgranem-los un a un. Veure. Rebobinant el nostre passat, veure els punts aguts i les tendències més manifestes. Seria situar-nos èticament. No es tracta pas d’un examen previ a l’acte de reconciliació. Veure el perfil evangèlic que tenim, el to habitual on plantegem el nostre viure i conviure. Després hauríem de fer un Judici nostre davant les urgències i les mocions que sentim sovint provinents de la presència de l’Esperit que ens fa veure contrastant-ho entre el que som i el que podríem ser, si fóssim més obsequiosos amb el que ens diu l’evangeli, com a fites a aconseguir amb un sentit de discreció i de concreció, sempre tenint en compte que és l’Esperit qui condueix, si li ho deixem, la nostra consciència i els compromisos a executar. Després vindrà o vindria el posar-nos a actuar d’acord amb el principi de la realitat experiencial. Ni més ni menys. Som el què fem i fem el què som.

                                               Voldria amb tot parlar més del vessant positiu de la nostra vida cristiana i no tant de les nostres deficiències, que mai falten. Parlem de l’àmbit de la gràcia que ens envolta com el núvol de la presència i acció de Déu que hi veiem en la Tenda de l’Aplec i en la Transfiguració. Assenyaladament als cims de les muntanyes o bé, segons Jesús ens ha alliçonat, en la presència de les perifèries, de què en parla Francesc...

                                               Hi voldria afegir aquestes tonificadores paraules de Francesc: “Quan la predicació és fidel a l’evangeli, es manifesta amb claredat la centralitat d’algunes veritats i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi,  no és una mera filosofia pràctica ni un catàleg de pecats i errors. L’Evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i sortint de nosaltres mateixos per buscar el bé de tots. Aquest invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes les virtuts estan al servei d’aquesta resposta d’amor. Si aquesta invitació no brilla amb força i atractiu, l’edifici moral de l’Església corre el perill de convertir-se en un castell de cartes, i aquí rau el nostre pitjor perill. Perquè no serà pròpiament l’Evangeli el que s’anunciï, sinó alguns accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El missatge perillarà  de perdre la seva frescor i deixarà de tenir “olor d’Evangeli”.  Quedo descansat després de dir-me a mi mateix i a tots vosaltres el que ens acaba de dir Francesc. Quin bé de Déu d’home i de seguidor de Crist! L’enhorabona!

                                               Estem a les portes, a punt de començar aquesta nova quaresma que voldríem que fos nova, que hi poséssim la major capacitat de creativitat. Transitarem per paratges nous, si busquem la novetat de què parla Francesc: “Jesús sempre pot, amb la seva novetat, renovar la nostra vida i la nostra comunitat, i encara que travessi èpoques fosques i febleses eclesials, la proposta cristiana mai no envelleix. Jesucrist  també pot trencar els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina. Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre “nova”! Deixem-ho tot en les mans de Déu amb tota senzillesa i convicció: Ell “ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. Com n’és de refrescant i d’entusiasmador llegir la paraula de Francesc que ens pot donar la fermesa i la convicció d’encetar “nova” quaresma, seguint punt per punt La joia de l’evangeli. Bona ruta!

                        Diumenge 1er. de Quaresma, 14 de febrer del 2016.  Sabadell

Bibliografia mínima introductòria: Biografia del silencio. Pablo d’Ors. (Siruela)
Escribe y anima la red de meditadores: Asociación “Amigos del desierto.

Recollim unes obres de fa molt de temps, però que són com sortides de nou, molt apropiades per a la noble cursa o marató de la Quaresma:


  • Catherine de Hueck Doherty : Pustínia
  •                                                :  Sobornost  Publicacions Abadia de Montserrat