MOBILITZACIÓ GENERAL
Les
lectures d’aquesta mitja setmana d’abans del primer diumenge de Quaresma donen
el to, el sentit i l’estil d’escometre amb vigoria renovada tot allò en què ja les col·lectes ens posen l’esperit com d’alerta: “exercici
quaresmal, milícia cristiana; preveniu els nostres actes amb la vostra
inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda; que les pràctiques siguin tant les
exteriors com que hi correspongui la sinceritat de tot el nostre cor;
conscients de la nostra feblesa ens sentim protegits amb la vostra mà
poderosa”. Ull viu que aquí es ventilen coses de gruix espiritual! Aquí hi
vibren ressons de re-començament. Recomença una nova etapa en l’Esperit.
Atents.
El
tema fontal –és més suggeridor aquest mot que no pas dir fonamental- d’aquestes
jornades (venen de jornal, del que un
es guanya amb el treball de cada jorn) és la reiterada invitació que ens
fan Isaïes, Pau i sobretot Jesús a l’evangeli d’avui quan escric, que com a
capdavanter de les milícies cristianes passa al davant i ho veurem a les
temptacions que experimenta i venç al desert. Ell sempre passa al davant; no
com alguns militars d’alta graduació que amb l’excusa de muntar les estratègies
es queden a reraguarda. D’això en sabem molt i molt... Les invitacions de Jesús
són aquestes: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix (ai, els
dimonis del nostre inconscient!), que prengui cada dia (no dia, sí, dia no) la seva
creu (la de les coses petites i quotidianes, lleugeres, normalment, si no
les fem més grosses per la tossuda no acceptació), i que m’acompanyi (què
discret i què motivador: Ell passa davant... com no seguir-lo?)
Coratge!
Qui tingui oïdes per escoltar que escolti. Crida a tota l’Església i a tots els
“cuquets” d’ella; crida a posar-se en peu de... pau. Donem-nos la pau com si
fos una mútua benedicció, abans de començar el nostre camí o pelegrinatge
quaresmal amb destí a la Pasqua. I tot amb ganes de ser tinguts, ni que sigui
en to menor, com a instruments de pau. Deixo a discreció les meravelles de l’oració de sant Francesc
d’Assís, almenys com a utopia del que podríem ser, tot i sense renunciar-hi
mai. El desig sostingut de “n’ar-hi nant” ja n’és un dels graons inicials ben
consistents.
Atenció,
que es fa lleva àdhuc dels veterans, dels de la “reserva”, dels que ja van fer
la mili en temps passats i que van fer les seves batalletes en d’altres
moments. “Hi ha lloc per a tota la gent”. Quantes vegades he sentit als
veterans que què hi poden fer ells! –jo per l’edat també ja m’hi compto-. Ara,
a la nostra edat ja ens hem “guanyat” (?) les guerres i les paus d’anys
endarrere! No podem pas avançar mirant i conduint pel retrovisor. O sigui que
ja ens acomodem a ser, i a ser tinguts per uns “retros”. O com em confessava
una velleta que “ja a la meva edat què vol que pequi!” Ai, senyora, quina gràcia
que em fa! Que no hauria d’anar a l’oftalmòleg o bé a fer-se mirar com està
de cataractes? En fer-nos grans el vano de la nostra consciència es va
estrenyent i empetitint-se i no veiem ni valorem més que les petites i
recurrents petites coses del frec de cada dia. I què me’n diu de l’afegitó de
l’enumeració dels “pecats” que confessem en el “Jo, pecador?”. Diem
pausadament: “he pecat de pensament, paraula, obra i omissió”. Ja la tenim armada! Aquí en l’omissió hi ha un mirall que
o bé està tan ignorat de brut que està o bé ja ens el saltem per manca d’ús. No
sé si la meva ignorància em permet de dir que són les omissions com “forats
negres” que ho xuclen tot. Pregunteu-ho en tot cas al Dr. David Jou.
Crida i mobilització general com la que
fa Francesc en “La joia de l’Evangeli” al final del capítol primer, per més
precisió, al número 49. El cito llarg llarg, perquè sóc mal pensat i sospito
que no el teniu potser a mà: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de
Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he
dit a sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada,
ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel
tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una
Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic
d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i
preocupar la nostra consciència, és que germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat
amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un
horitzó de sentit i de vida. Més que la
por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures
que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges
implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha
una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar
vosaltres mateixos”.
O
és que només resem la primera part del parenostre i acabem amb la petició de
que el Senyor ens doni avui el pa de cada dia? I el que ve a continuació? Sí, segueix i ens és molt nostre, tant com
les sublimitats de la primera part. Diem: “Perdoneu les nostres culpes, així
com nosaltres perdonem els nostres deutors; i no permeteu que nosaltres caiguem
a la temptació,. Ans deslliureu-nos de qualsevol mal”. Consciència de ser
“deutors –nosaltres!-” dels que pensem que ho són ells amb nosaltres, i conscients
també de la nostra debilitat espiritual. De com caiem sovint i reiteradament en
les mateixes pedres. Tots tenim els nostres “dimonis” i sabem de les seves
incursions en el teixit del nostre viure de cada dia. Exemple el tenim en
l’evangeli d’avui. Jesús és escomès per l’esperit del mal. I són temptacions de
gran calat. Ell les venç recorrent a la Paraula de Déu. També seria la nostra
millor manera de fer-les-hi front. Faríem santament de fer un bon discerniment una bona analítica
per comprovar com estic de forma i de to espiritual, abans de començar el
pelegrinatge quaresmal. Hi ha una metodologia d’ús que ja ve avalada per moltes
experiències tan personals com col·lectives. Són els “veure”, “jutjar” i
“actuar”. Desgranem-los un a un. Veure. Rebobinant el nostre passat,
veure els punts aguts i les tendències més manifestes. Seria situar-nos
èticament. No es tracta pas d’un examen previ a l’acte de reconciliació. Veure
el perfil evangèlic que tenim, el to habitual on plantegem el nostre viure i conviure.
Després hauríem de fer un Judici nostre davant les urgències i les
mocions que sentim sovint provinents de la presència de l’Esperit que ens fa
veure contrastant-ho entre el que som i el que podríem ser, si fóssim més obsequiosos
amb el que ens diu l’evangeli, com a fites a aconseguir amb un sentit de
discreció i de concreció, sempre tenint en compte que és l’Esperit qui
condueix, si li ho deixem, la nostra consciència i els compromisos a executar.
Després vindrà o vindria el posar-nos a actuar d’acord amb el principi
de la realitat experiencial. Ni més ni menys. Som el què fem i fem el què som.
Voldria
amb tot parlar més del vessant positiu de la nostra vida cristiana i no tant de
les nostres deficiències, que mai falten. Parlem de l’àmbit de la gràcia que
ens envolta com el núvol de la presència i acció de Déu que hi veiem en la Tenda
de l’Aplec i en la Transfiguració. Assenyaladament als cims de les muntanyes o
bé, segons Jesús ens ha alliçonat, en la presència de les perifèries, de què en
parla Francesc...
Hi
voldria afegir aquestes tonificadores paraules de Francesc: “Quan la predicació
és fidel a l’evangeli, es manifesta amb claredat la centralitat d’algunes veritats i queda clar que la predicació moral
cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi, no és una mera filosofia pràctica ni un
catàleg de pecats i errors. L’Evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva,
reconeixent-lo en els altres i sortint de nosaltres mateixos per buscar el bé
de tots. Aquest invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes
les virtuts estan al servei d’aquesta resposta d’amor. Si aquesta invitació no
brilla amb força i atractiu, l’edifici moral de l’Església corre el perill de
convertir-se en un castell de cartes, i aquí rau el nostre pitjor perill.
Perquè no serà pròpiament l’Evangeli el que s’anunciï, sinó alguns accents
doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El
missatge perillarà de perdre la seva
frescor i deixarà de tenir “olor d’Evangeli”.
Quedo descansat després de dir-me a mi mateix i a tots vosaltres el que
ens acaba de dir Francesc. Quin bé de Déu d’home i de seguidor de Crist!
L’enhorabona!
Estem
a les portes, a punt de començar aquesta nova quaresma que voldríem que fos nova,
que hi poséssim la major capacitat de creativitat. Transitarem per paratges
nous, si busquem la novetat de què parla Francesc: “Jesús sempre pot, amb la
seva novetat, renovar la nostra vida i la nostra comunitat, i encara que
travessi èpoques fosques i febleses eclesials, la proposta cristiana mai no
envelleix. Jesucrist també pot trencar
els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn amb la seva
constant creativitat divina. Cada vegada que intentem tornar a la font i
recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes
creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades
de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció
evangelitzadora és sempre “nova”! Deixem-ho tot en les mans de Déu amb tota
senzillesa i convicció: Ell “ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho
ofereix tot”. Com n’és de refrescant i d’entusiasmador llegir la paraula de
Francesc que ens pot donar la fermesa i la convicció d’encetar “nova” quaresma,
seguint punt per punt La joia de
l’evangeli. Bona ruta!
Diumenge
1er. de Quaresma, 14 de febrer del 2016.
Sabadell
Bibliografia mínima introductòria: Biografia del silencio.
Pablo d’Ors. (Siruela)
Escribe y anima la red de meditadores: Asociación “Amigos
del desierto.
Recollim unes obres de fa molt de temps, però que són com
sortides de nou, molt apropiades per a la noble cursa o marató de la Quaresma:
- Catherine de Hueck Doherty : Pustínia
- : Sobornost Publicacions Abadia de Montserrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada