TRES EN
LÍNIA: HARMÒNICS BÍBLICS
Sempre
acostumen a sintonitzar la primera lectura amb l’evangeli. Avui tenim una
sorprenent singularitat. Són les tres lectures les que fan harmonia bíblica.
Mirem de veure-ho detalladament. Les tres lectures subratllen en tres
personatges la seva disponibilitat al
que Déu manifesti envers el seu present i futur, això malgrat el reconeixement
i la proclamació de la seva indignitat (també ho fem nosaltres, siguem-ne
conscients o no, abans de la comunió eucarística: “Senyor no sóc digne que
entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima!).
Serà la gràcia la que obrirà un nou curs a la Paraula de Déu, que és allò més important dels passatges bíblics
que avui ens mostren una coherència total. Sentir, escoltar, acollir, gaudir
com un do de “tota aquesta saviesa i penetració que tenim” en meravellar-nos de
la Paraula de Déu que ressona molt endins, com vinguda de la profunditat del
misteri...
És
Déu mateix qui purifica (Isaïes), qui elegeix (Pau) qui preconitza com a capdavanter
d’una tasca “encomanada” (Pere). Dirà Pau explícitament que tots els
elegits tenen una mateixa causa: ser pregoners de la Paraula de Déu, (“Us recordo la Bona Nova que us vaig anunciar i
que vosaltres acollireu”): “Tant si sóc jo, com si són ells, això és tot el que
prediquem. I això és el que vosaltres feu cregut”.
Sempre
hi ha de base la consciència de la indignitat davant de tan alta comesa
(ser “pescadors d’homes”, en el sentit d’obrir a aquestes persones els seus
cors a Déu qui crida. Així s’expressen tots ells: Isaïes: (“Ai de mi, no podré
parlar, jo que sóc un home de llavis impurs”). També és l’actitud de Pau: (“Jo
sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol,
perquè vaig perseguir l’Església de Déu”). I Pere: (“Senyor, allunyeu-vos de
mi, que sóc un pecador”).
Quina
és la intervenció inicial de Déu en ells, talment que dels tres en fa uns enviats:
Isaïes: (“Em tocà els llavis amb aquella brasa”). Pau: (“Finalment el darrer de
tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi”). Pere: (“calaren
les xarxes. Així que ho feren , agafaren tant de peix que les xarxes
s’esquinçaven”)
Hi
ha una disponibilitat prompta, tot i
que saben que es tasca que els sobrepassa. Isaïes: (“Aquí em teniu:
envieu-m’hi”). Pau: “Us recordo la Bona Nova que us vaig anunciar i que
vosaltres acollíreu”). Pere: (“Ho deixaren tot i se n’anaren amb Ell”).
En
l’àmbit de la fe que posa en marxa l’enviament a compartir la gràcia de l’evangelització
vol dir esdevenir pregoners, a la nostra manera. Sempre es donen aquests
elements en tota crida, en tota vocació: d’una part, la iniciativa sempre
parteix de Déu, cosa que suposa un canvi
interior sense el qual la crida, el voler de Déu, no trobaria ressò.
Isaïes: (“El teu pecat ha estat perdonat”). Pau: (“Per gràcia de Déu sóc el que
sóc”). Pere: (“Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res,
però ja que Vós ho dieu calaré les xarxes”).
A
dia d’avui, aquesta litúrgia torna a mobilitzar l’Església, la petita Església
que som cadascun de nosaltres, els creients. Sentim com Francesc, fent-se ressò
del Vaticà II i dels moments de gràcia que són els nostres, crida a obrir-nos a la urgència d’una
renovada Evangelització. Primer crida els pregoners: si no hi ha molt de
calatge -“tira mar endins”- en la nostra fe viscuda, ¿creieu que hi haurà
sacsejada evangelitzadora en l’Església? Sembla utòpic, també els hi podia
semblar a Isaïes, Pau i Pere abans que la veu i l’acció de Déu es posés en
marxa! ¿Què pregonarem (pregonar vol dir: alçar la veu, fer de nunci, fer una
proclama) si no sabem què, com i a qui anem enviats? En dues paraules. Evangeli
nostre, Evangelització vostra. Tots ens hem de fer com uns Isaïes, Pau o
Pere, quan es re-inauguren els temps del Regne, que són els nostres. No en
tingueu cap dubte. “El Regne és a prop, enmig nostre”. El Regne de l’Amor del
Pare, fet Mirall de vida en el Fill i sota la xardor de l’Esperit que fecunda
de gràcia bo i obrint de bat a bat els nostres cors.
No
patiu per saber què hem de fer, dir, viure, compartir. Temin full de ruta:
Evangelis amarats, puntejats, subratllats i admirats; i traducció pràctica a
l’avui: “La joia de l’Evangeli”. Amb això, a fons, no necessitem res més; el què
falta se’ns donarà d’escreix: “Busqueu primer el seu Regne i la seva justícia,
i tot us serà donat de més a més”.
Dèiem
el diumenge passat; bo serà recordar-ho: “La vocació cristiana implica com a
tal la vocació a l’apostolat... Els laics tenen el dret i el deure de fer apostolat, a causa de la seva unió amb
Crist, el Cap. Efectivament, el seu Baptisme els ha empeltat en el Cos Místic
de Crist, i la seva Confirmació els ha afermat amb la força de l’Esperit, per
això esdevenen qualificats per a l’apostolat, pel mateix Senyor...
Aquest apostolat és viscut en la fe, l’esperança i la caritat que l’Esperit
vessa en el cor de tot membre de l’Església... Exerceixen concretament el seu
apostolat, lliurant-se a l’evangelització
i santificació dels homes; semblantment quan s’esforcen a penetrar d’esperit
evangèlic l’ordre temporal i malden pel seu progrés, fins al punt que la seva
activitat, en aquest camp, és clarament un testimoni de Crist i coopera
a la salvació de l’home. Com que allò que específica
la condició de laics és aquesta existència que menen al mig del món i de
les coses temporals, són cridats per Déu a acomplir el seu apostolat en el món.
A la manera de llevat, gràcies al vigor de la seva vida cristiana”. (És ¡Paraula
del Concili Vaticà II!).
M’agradaria concretar el tema que
ens han ofert les lectures d’aquest diumenge, sobretot en vista a l’entrada en
el temps de Quaresma que és com Déu ens planteja un canvi de tendència o de to
en la nostra vida. De qui viu la seva fe en un poc o no gaire, passar a més; de
qui ja va pels camins del més (plus ignacià) passar a millor (que és el que ens
diu Pau: “I ara us vull mostrar un camí molt més excel·lent. Mentrestant
subsisteixen la fe, l’esperança i la caritat: totes aquestes tres; però la més
gran de totes és la caritat”).
Primera
proposta –mes aviat re-proposta, una vegada més-Amb el llibret Paraula i Vida 2016 o similars: cada
dia una lectura “angelada” de l’evangeli de cada dia. Fins que esdevingui un
hàbit ben refermat (Lloat, sigui Déu!).
Segona
proposta: Durant el temps de Quaresma llegir, rellegir, fer “lectura divina” de
l’Exhortació apostòlica del papa Francesc La
joia de l’evangeli. ¡què preciós, quin petit miracle fer-ho en diàleg,
almenys entre dos!
Que
tingueu una activa Quaresma diferent i que la diferència la marquin aquestes
dues propostes que tant de cor us faig avui! Gràcies.
I
si en lloc de tres en línia fossin
quatre, cinc o sis...! Bingo!
Diumenge
IV de durant l’any, 7 de febrer del 2016.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada