dissabte, 30 de gener del 2016

Homilia del diumenge 31/01/2016 del P. Josep Mª Balcells

                                               QUIN  ÉS  EL  TEU  CARISMA?

                                               Us sona això del carisma? Prenc del Decret sobre l’apostolat dels laics del Concili Vaticà II: “La vocació cristiana implica com a tal la vocació a l’apostolat... Els laics tenen el dret i el deure de fer apostolat, a causa de la seva unió amb Crist, el Cap. Efectivament, el seu Baptisme els ha empeltat en el Cos Místic de Crist, i la seva confirmació els ha afermat amb la força de l’Esperit Sant: per això esdevenen qualificats per a l’apostolat, pel mateix Senyor... Aquest apostolat és viscut en la fe, l’esperança i la caritat que l’Esperit Sant vessa en el cor de tot membre de l’Església... Per exercir aquest apostolat, l’Esperit Sant, que santifica el Poble de Déu mitjançant el ministeri dels sagraments, dóna també als fidels dons particulars distribuint-los a cadascú, un per un, per tal que tots, “segons la gràcia rebuda”, distribuint-la els uns als altres esdevinguin “Bons administradors” d’una múltiple gràcia de Déu, per a construir en la caritat tot el Cos sencer. Pel fet d’haver rebut un d’aquests “carismes”, ni que fos el més humil, se’n deriva per a cadascun del fidels el dret i el deure d’exercir-lo, al si de l’Església i del món, per bé dels homes i l’edificació de l’Església, en la llibertat de l’Esperit “que bufa allà on vol”, i en comunió constant amb tots els germans en Crist... Essent Crist la font i l’origen de tot apostolat de l’Església, per haver estat enviat pel Pare, és evident que la fecunditat de l’apostolat  dels laics depèn de la seva unió vital amb Crist, segons la paraula del Senyor: “Qui resta en Mi, i Jo en ell, aquest donarà molt de fruit, perquè sense Mi no podeu fer res”. Exerceixen concretament el seu apostolat, lliurant-se a l’evangelització i santificació dels homes; semblantment quan s’esforcen a penetrar d’esperit evangèlic l’ordre temporal i malden pel seu progrés, fins al punt que la seva activitat, en aquest camp, és clarament un testimoni de Crist i coopera en la salvació de l’home. Com que allò que especifica la condició de laics és aquesta existència que menen enmig del món i de les tasques temporals, són cridats per Déu a acomplir el seu apostolat en el món, a la manera de llevat, gràcies al vigor de la seva vida cristiana”. La vida espiritual pròpia del laic té uns trets especials segons la vida de cadascun d’ells, com són la vida conjugal i familiar, el celibat i la viudetat, i també l’estat de salut i les tasques professionals i socials. Cal desenvolupar sempre les qualitats i dons rebuts, especialment els que s’emmotllen a les pròpies condicions de vida, i emprar els dons personals rebuts de l’Esperit Sant”. (Fins aquí: Paraula del Concili).

                                               Avui recomponem les tres lectures segones dels tres diumenges darrers com una unitat, que no vam tocar al  seu moment, esperant de fer-ho avui. Pertanyen totes, de seguit, de la Primera Carta de Pau als Corintis. Les trobareu al capítol 12 des del 4 verset fins al 13, 13. S’hi dibuixa l’acció de l’Esperit Sant en tots i cadascun de nosaltres d’una manera personalitzada que sintetitza la proclamació del Credo (curt) sobre l’Esperit Sant que engloba, formant un tot, tota l’acció evangèlica fins a l’Amén. Aquí queda ben patent que l’Esperit Sant és l’anima “animadora” de tots i cadascun dels membres del Cos Místic de Crist, essent-ne Ell el Cap i el qui recapitula tot el visible com l’invisible en la seva persona. “Ell és el Cep i nosaltres les sarments”. Tot està en la fluïdesa de la saba que vivifica tots els membres de l’Església. Diu Pau que en Ell i en nosaltres hi ha les manifestacions de la seva acció gratuïta: cadascú rep dons particulars, que són serveis, que són miracles i que tots han d’actuar “en bé de tothom”. L’Esperit que actua és un, però hi ha diversificació de dons i de carismes. Pluralitat i diversitat en la unitat que relliga l’Esperit únic. Tothom té el seu carisma que podem definir com un do específic i personal com una mena de vocació o crida a posar-la al servei de l’Església i del món, molt concreta i amb aplicacions que les veuràs com a pròpies, el que no vol dir que siguin exclusives. Et pren tot l’alè vital enfocat a un servei que tu no vols ni pots deixar de sentir-ho i d’exercir-lo ara i en continuïtat. Gratuït en rebre’l i gratuït en donar-lo. Raó, goig i responsabilitat. “I que no deixaré per res del món”, que deia de sí, Calassanç, cridat a servir els infants i adolescents, educant-los i evangelitzant-los; i es posà ell tot sol en un principi, perquè sentia aquest servei com a vocació i crida personals. Després vindria la conformació institucional del mateix carisma.  Mira en el teu passat i si hi veus una continuïtat en sentir-te ple en algun aspecte que poses al servei de qui sigui, és molt possible que ja s’hagi anant formulant el que et serà goig i compromís ara i en endavant... S’està configurant el teu carisma! A vegades un ho percep donant un repàs a la seva vida...

                                               El diumenge passat ens manifestava que el Crist és com el cos humà. Tots els membres formen un tot. Tots són interdependents i solidaris. Ens ajudem contínuament els uns als altres, encara que no en siguem conscients. No hi ha qui val més, ni qui val menys. Tots cooperem al benestar del cos, i en conseqüència, de l’ànima. Això ben vàlid en el cos físic és comparable tan o més en el que en diem el Cos Místic. Ja ho solc dir que és més potent el que en nosaltres és invisible que allò que és visible. Crist n’és el CAP del qual deriva tot (“sense mi no podeu res”), i tots nosaltres som el Cos Místic, la nervatura que fa que siguem uns i harmònics. Som un “sistema” tan complex i ric que mai no en serem prou conscients ni agraïts. Tot, tot, sense excloure res: ¡què sabem dels misteris i de les ignoràncies de l’entramat del cos, menys encara de l’esperit, de l’alè vital, de la profunditat del ser humà: meravella, estupefacció
L’Amor tot ho mou, ho remou, ho commou, ho rega i n’és l’increment i el fa créixer, florir i fructificar. L’Amor és –com deia Teresa de Lisieux, el cor del Cos Místic que ella volia ser. El Cor és com l’Esperit Sant que tot ho plenifica i ho ungeix i perfuma. L’amor és el substracte, l’humus de tota vida cristiana. És saba, és sang, és nervi, és alè.

                                               Avui amb l’Himne de la Caritat que és el Carisma fundacional de tots els carismes, encetem la Pàgina Central del misteri cristològic (Crist), pneumàtic (Esperit Sant), eclesial (Mare i Mestra) i també humà (Obert a tothom, present, passat i futur: les llavors del Regne disseminades arreu, tots fills de Déu). L’amor és Déu i a Déu s’encamina, i en Déu té la seva plenitud. La participació en l’amor no deixa de ser afortunadament iniciativa primera del Déu Creador (Pare), Redemptor (Jesucrist) i Santificador (Esperit Sant). És el tot o res. En sentit direccional perquè és molt difícil mantenir-nos en l’amor. Sort que el “desig d’amor” ja és amor incipient. I Déu ja el dóna per bo d’entrada. Si jo fes l’impossible, si donés tot el que tinc i no tingués caritat o amor, res no hauria donat; si donés la ciència que no tinc o que pogués aconseguir, si en mi hi manca la caritat, seria un bluf, una burla. Si... si... em donés tot jo i no tingués caritat o amor, de res em serviria. “La caritat no caducarà MAI!

                                               Ara seria el moment de desgranar una a una les característiques de les facetes polièdriques de l’amor. No ho farem, per deixar-ho com a deures permanents de les Humanitats Divinitzades. Convé mirar-nos al mirall dels nostres amors petitons i prendre en consideració diària una per una les connotacions de l’AMOR. Això ens portaria amb el vent de l’esperit a confrontar-nos amb l’ideal del viure de Crist i nostre, de cristians. Posar-ne un avui, i demà el següent, a la porta de la nevera o en un lloc de pas per a recordar-nos-ho. Tantes voltes com en siguin necessàries (i seran moltes). Tot pren inici com ens digué Benet XVI en l’encíclica Deus Caritas est. Que comença així: “Déu és amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu en ell”. Aquí se’ns ofereix una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida”. El desig del papa Benet és “suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví”. Segueix: “L’amor de Déu per nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres”. “L’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. L’amor sempre s’ha d’estar purificant per no perdre dimensió altruista. L’amor apassionat per l’home és també un amor que perdona. Déu estima tant l’home que, fet home ell mateix, l’acompanya fins a la mort i, d’aquesta manera, reconcilia la justícia i l’amor. Amor a Déu i amor al proïsme es fonen entre si: en el més humil trobem Jesús i, en Jesús, trobem Déu. L’amor del proïsme és un camí per trobar també Déu, i que tancar els ulls davant del proïsme ens converteix també en cecs davant Déu. L’amor creix a través de l’amor. L’amor és “diví” perquè prové de Déu, ens uneix a Ell i, mitjançant aquest procés unificador, ens transforma en un Nosaltres que supera les nostres divisions i ens converteix en una sola cosa, fins que al final Déu sigui “tot per a tots”. Recorda: tothom té el seu carisma propi. Saps quin és actualment el teu? Discerneix, busca, truca, demana. No et complicarà la vida, tot a l’inrevés te la unificarà i el goig de fons no et deixarà mai. Et sentiràs cridat per l’Esperit a fer el que Ell et donarà a conèixer i serà en tu, acompanyant-te i fent-te feliç en el petit o més gran servei, en bé de l’Església i en el món concret on faràs obra de Déu. Benaurat, benaurat tu i els altres!


                        Diumenge IV de durant l’any, 31 de gener del 2016.  Sabadell