“ELOGI DE
LA QUOTIDIANITAT”
Aquest
és el títol d’un capítol d’un llibre de Josep M. Esquirol, que porta com a
significatiu subtítol: “Que n’és, de senzilla, la vida”. Passades Festes,
tornem a la quotidianitat. Litúrgicament, d’aquest temps intermedi entre el
cicles de Nadal i el de Pasqua, en diem temps “ordinari”. Mireu bé, el fil
biogràfic de cadascú de nosaltres es fa–¡i és gràcia i, a més, tan agradós, a
fi de comptes!- dins de les coses i fets ordinaris, dit altrament, en la quotidianitat, en el tram tram del dia a
dia, per moltes raons plenes d’obvietat. Hi ha un rellotge vital fet i pastat en
l’ordre tranquil, és a dir de la pau, segons Agustí, encara que ell inverteix
els termes per definir la pau: és la tranquil·litat dins d’un ordre. No podem
caure en el miratge de cercar-la, aquesta, en la notorietat, en el selfi o en el
etc, etc... Avui la gent està massa pendent de l’actualitat pel que
suposa de novetat fugissera, de l’insòlit. No hi ha, de tota manera, cosa
millor que saber a cada moment què he de fer i, si li puc donar l’elixir de les
ganes fer-ho ben fet, amb gràcia i com un servei, ja tinc guanyat el “bon dia”,
o “dia bo”, com vulgueu dir-ne. Afortunadament ens movem en termes de
senzillesa. L’autor referit porta un fragment d’una poesia de Rilke que no puc
deixar de citar-la: “Mostra-li el senzill que configurat de generació en
generació, viu com a cosa nostra, ran de la mà, en la mirada. Digues-li les “coses”.
Es quedarà parat...” Segueix l’autor del llibre, de qui prenem la cita: “Evitem
cercar sempre l’extraordinari, ans admirem-nos del senzill i aprenem a
preuar-lo perquè, segons com es miri, és el més sublim de tot. Heus aquí una
bona lliçó, La tenim molt a l’abast de la mà i, potser per això, és de les més
difícils. Apropiar-se (no pas en el sentit de la possessió) de la quotidianitat
i de la senzillesa de la vida d’alguna manera “ens salva”. Amb això ja estaria
tot dit”.
¿A
què ve tot aquest enfilall d’obvietats, tan fàcils de dir que no de fer? Ara ho
veureu de seguida. Passem ja directament a l’evangeli de les bodes de Canà,
bodes que s’allargaven dies i dies, segons les tradicions jueves.
Invitem-nos-hi i posem-nos discretament a les taules més fora mà i, atents, escoltem
i veiem què és el que passa. Maria, per parenta, hi ha estat convidada i també hi
compareixen Jesús i els primers deixebles. Qui ho narra és Joan, traspassat a
la “colla” inicial de Jesús, de deixeble que fou del Baptista. Recordem que des
de la mort de Jesús per recomanació final, podríem dir testamentària, posa la
seva Mare, Maria, a cura de qui des d’aleshores la tindrà com a pròpia i -diu Joan- que després “se l’emportà a casa seva”. Maria
li hauria parlat, d’entre d’altres, d’aquest episodi que de primer moment sobte
per la conversa que tenen tots dos; ella com a bona mestressa de casa nota que
ja comença a escassejar el vi, i per tant perilla el final de la festa. Jesús
dóna com a excusa de no actuar-hi que encara no ha arribat la seva “Hora”. Tot
i així, Maria diu als criats: “Feu el que Ell us digui”. Ella coneix el seu
fill i li té una fe esperançada més enllà de la normalitat... ¿Es pot dir que
força el miracle?
Jesús
no fa miracles només pensant en ell, sinó sempre al servei dels altres. És el
seu tarannà. L’operació es posa en marxa. No es podia aigualir la festa! Feta
l’operació, amb un rere fons de desfer-se dels lligams del ritualisme... El cap
de servei lloa els esposos, tots dos ignars, del què ha passat. No s’hi afegeix
res directament relacionat amb les noces. Joan hi fa el comentari usual que en
els altres episodis o signes que en diu ell: “Així manifestà (revelació
d’alta tensió experiencial) la seva glòria i els seus deixebles cregueren en
Ell”. Que és la finalitat, segons Joan, de tots els senyals (miracles) que
anirà fent Jesús al llarg de la seva missió. Diu al seu evangeli tot peculiar,
diferent dels sinòptics: “Jesús va fer altres senyals prodigiosos que no es
troben en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu
que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu
Nom”. Ha de ser molt important aquest
passatge per incloure’l entre els escollits, pocs, però significatius en
el seu evangeli. És el primer de tots ells. Joan ja va experimentar la primera
crida!
Aquesta
escena dóna peu a moltes reflexions:
- No s’explica com explana el diàleg entre Jesús i la seva Mare. Estem confosos!
- Jesús es mou fent un miracle de caire domèstic, de baixa tensió.
- La meravella es descriu amb termes de cosa quotidiana. El meravellós en la discreció, que ni tan sols mereix cap comentari fora del que fa cap de servei.
- L’hora, terme freqüent en Joan, aquí podria indicar que era possiblement en una altra ocasió que Jesús pensava fer un miracle més en relació amb la seva missió.
- Maria és mare de les coses domèstiques. No hi ha res on no hi pugui florir un petit miracle. Santa Teresa ho deia així: “También entre pucheros anda Dios”.
- No hi ha fets ni coses petites. Tot depèn de l’esperit que hi posem.
- No hi ha temps ordinaris. Tots són susceptibles de cops de gràcia.
- “Convertir l’aigua en vi” podria ser un lema a l’abast de tothom.
- En tot pressupost diari hauria de deixar espai per a l’imprevist.
- Déu és imprevisible i novedós i li agrada fer-nos “bones passades”!
- Déu i nosaltres juguem a parar i a amagar i a descobrir on Ell s’amaga...
- Llegeixo en “La Joia de l’Evangeli”: “És la joia que es viu enmig de les coses de la vida quotidiana, com a resposta a l’afectuosa invitació del nostre Pare Déu: “Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé... No et privis de passar un bon dia” (Sir 14, 11, 14) Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes paraules!”. Cita que va precedida d’unes paraules del profeta Sofonies: “Potser –diu Francesc- la invitació més encomanadissa és d’aquest profeta, el qual ens mostra el mateix Déu com un centre lluminós de festa i de joia que vol comunicar al seu poble aquest goig salvífic. M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre; per l’amor que et té, per tu està content i crida de goig”.
- Després de viscudes les Festes te les emportes de camí: ¿són bons records o són regustos llaminers espiritualment que sostenen el teu to vital, espiritual i tot? Parlo del sentit cristià rodó... Jesús punt de referència en el cor.
- No desitgem més enllà de la normalitat, magnificada pel teu esperit fort i tendre.
- Siguis creatiu; ho seràs “si estàs per” fer el que fas, per qui ho fas, com ho fas i amb la motivació més fonda: per a què ho fas? Això t’il·luminarà la normalitat.
- “La vida es bella, ya verás” que cantava X amb un somriure als llavis i als ulls.
- No deixis que la rutina empobreixi el que fas, posa-hi amor i motivació amb “el per a qui ho fas”. Tot enquadrat domèsticament, amb la casa com a centre vital.
- Que per a tots els de casa se sentin convidats al “nostre Canà”. “A bodes em convides! Tots a “ser l’alegria de la casa”. Comunió i comunicació, clar!
- Em deia un company molt estimat: “A cada comunitat hi hauria d’haver un pallasso”. El bon humor és el secret de saber viure i s’encomana: és “viral”..
- La casa ha de ser bella de bellesa senzilla. Per la bellesa dels qui l’habiten, i per freqüents tocs de gràcia i novetat. Que tothom s’hi trobi com a casa seva. “Si no vius per a servir, no serveix per a res la teva vida”. ¿Saps de qui és aquesta frase? Una persona que té normalment el somriure als llavis i sempre saluda i beneeix. Els gestos són la persona. Omplim de ritus la convivència, tant de bo!
- No et deixis portar per la rutina que és verí i mata la petita felicitat que hi has de portar i de trobar a la teva “normalitat”.
- Dolçor i tendresa a casa. No esperis que comencin els altres. Un petó i una bona abraçada fan lluir els ulls de tothom. Són gratuïts però també són deguts.
- Avançar-se a servir en les coses petites que es fan grans de sobte, oh poder màgic! Tu mateix en quedaràs sorprès i et posarà un bon, un bon regust al cor.
- Casa, Llar, escalforeta, suavitat; viu i deixa viure. Pensa sempre en plural. Família és nosaltres i vosaltres a la vegada. Acollir i ser-hi acollits: què més vols! Canà és sinònim de boda i és a casa teva. ¿Fins ara no ho has descobert?
Diumenge II
de durant l’any, aquest jubilar, 17 de gener del 2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada