EL ZERO
I L’INFINIT
Aquests
primers diumenges “ordinaris” ens presenten també les primeres sortides “missioneres”
de Jesús, anunciant el Regne. Des del Baptisme de Jesús, diumenge primer
d’aquest nou cicle litúrgic, model i paradigma dels nostres propis batejos, que
com el de Jesús ho foren “en poder, foc i Esperit Sant” –no ho perdem mai de
vista i d’identificacions que ens porten -ens haurien de portar- a les
sorpreses de Déu en el nostre viure amb ulls de fe! No ens bategem de
pròpia iniciativa, som batejats, no pel voler de les tradicions de la
família, no pel voler dels pares o per alguna “padrina” de casa, en tots
els sentits de la paraula: padrina de baptisme, les nostres àvies, besàvies o
super-àvies, que a la nostra terra prenen aquest nom de forma genèrica. Que no
ens les prenguin les àvies, plenes de saviesa de l’antigor!; per elles “reflotem”
valors ancestrals que no devem oblidar, i en això són més modernes, tenen més
futur que alguna generació última que ha descobert, així potser s’ho pensen
elles, la sopa d’all...
Reprenem
l’alè: Baptisme de Jesús, les bodes de Canà; avui, presentació oficial, pública de Jesús als seus paisans. La cosa va
anar així. Un dissabte qualsevol a la sinagoga s’ha reunit el poble nadiu que
ha vist créixer Jesús: nen, adolescent, jove i madur. Sabem ben poc més d’ell,
en aquestes etapes de la seva vida. Els evangelis no són memòries ni són apunts
biogràfics en el sentit històric rigorós (!?). Se sap que els dits de la
infantesa foren afegits posteriorment a la redacció de tot l’altre, conservat.
S’hi narren fets singulars, però poca cosa més. Jesús adult ja el tenim amb
fama i ben cofois els del seu poble, “i tothom el lloava”. Va anar en dissabte
a la sinagoga. En fi, hi havia molta expectació. S’aixecà i es presentà com era
costum a llegir la sagrada Escriptura. Va escollir un passatge d’Isaïes,
el gran profeta, que predeia la vinguda del Messies, d’una manera molt
personalitzada, en singular: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja
que m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat
a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar
en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor”.
És tota una proclama de bona teologia d’alliberament. I què bé que sona a oïdes
d’ara! Tant més als seus coetanis. Cada verb tenia una significació social i no
diguem religiosa que els era fàcil de explanar-ho. D’haver-ho fet Jesús hagués
sortit “en volandes” portat per la gent
entusiasmada, per a proclamar-lo rei, com ho intentaran de fer-ho més endavant...
Però... Una volta llegit, s’asseu (quan Jesús s’asseu ho fa com a Rabbí, mestre
de la Llei). Més expectació. Tots tenien els ulls posats en Jesús. Quina
solemnitat dintre de la senzillesa! Ell començà (aquest verb dóna un plus
d’expectació), dient-los: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.
La tràgica resposta del poble aplegat a la sinagoga que ja la sabem, ja la
comentarem diumenge vinent. Avui, ens quedem en la part noble de la
manifestació, és a dir, la revelació
màxima feta per Jesús. És el Messies, l’esperat de segles, l’ànima d’aquell
poble fonamentat en l’esperança. No fem com faran ells...! Hi cerquen miracles
per no ser menys que els de Cafarnaum... Aquí se’ns dóna, sense aquell rerefons
de glòria multicolor de la Transfiguració, la identitat divino-humana de Jesús.
Només hi falten les paraules del Pare d’aquell altre moment, solemnials, plenes
d’unció paternal: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat en predilecció, en qui
m’he complagut”. Fem-hi una parada obligada. Silenci, una punta de
contemplació. Descabdellem cada verb i
cada substantiu del gran Isaïes. Ho deixo a la vostra lectura divina. Avui ens ho diu a nosaltres, deixebles, seguidors,
estimats i estimadors... Respon a la nostra pregunta: I Tu, “qui ets?”
Transformem la nostra Eucaristia dominical en els moments de plena intuïció de
qui és Jesucrist per a nosaltres –singularitzem, per favor; no ens perdem
aquesta reactualització d’aquest passatge-. Potser ens hi espera una Trobada personal
amb Jesús, on la identitat es mescla amb la seva missió. No es manifesta allí
per presentar-se ell; és una des-velació íntima
nostra. Ens n’adonem! Fem d’aquest moment “un abans i un després”. La
litúrgia no és una reiteració, és una reviviscència, és un Encontre. O ara, o
vés a saber quan hi tornarà a haver una nova oportunitat! Tinguem els sentits i
els sentiments del cor ben a punt. Segur que Jesús ens vol dir unes paraules al
cor, mai sentides. Disposem-nos-hi. Em ve al pensament passatges del Càntic
dels Càntics o de Joan de la Creu... Us és fàcil tenir-los a mà? Feu-hi una
petita i densa immersió. Això serà un Nou Baptisme en l’Esperit, segur segur...;
ungits per l’Esperit; sí, ¡tu i jo, i tots nosaltres!. ¿És que no som capaços
de romandre uns moments de glòria de Jesús i nostra, ungits amb el perfum de
l’evangeli? Quina pobresa més pobra que tenim en l’experiència del transcendent! No ho dic per a ningú, sinó per a mi!
Almenys jo me n’adono, que no és pas poc...
Em
revenen com rebrollen les fonts d’una primavera de les antigues, en que cada
estació climàtica venia a compàs regular. Els ametllers florien a la primavera
i les mimoses no s’avançaven al dia universal de la dona, 8 de març. ¿Què em
revé? Ja sé que no us n’estranyareu. Em venen títols de lectures més o menys
recents. I se m’encén la dèria d’invitar-vos a deixar-vos prendre per la
“Follia de Llegir”, ¡benaurats vosaltres!, si sabeu remoure la inhabitud
d’escollir uns moments diaris, de
silencis, de sentir allò que algú va sentir, com dit a ell mateix: “tolle,
legge”, “pren i llegeix”. És una veu que no hauríem de desobeir. Tanca els ulls
uns moments no breus, fes atenció plena al teu interior i torna’ls a obrir, i a
poc a poc acarona les pàgines, línea a línea. Que et revinguin els gustos dels
qui han encertat i comencen a gaudir els sentits més nobles i profunds del
viure. Mira, admira, paladeja gustos sempre nous... Posa reflexió, pensar, poesia, més alta
volada en el teu compartir companyies sobre paper. Té això un gran misteri. No
corris, torna endarrere, no perquè no ho hagis entès, sinó per agrair a qui
t’escriu pensant-te com a lector, dilecte i entranyable. Llegir és viure i
conviure, és dialogar, és dubtar, és reafirmar-te, quan t’ha “pres” un
pensament profund que demana segones lectures o terceres, o més i tot. Compaginant
(noble paraula!) les precioses lectures de la litúrgia d’avui em venen al cor
aquests llibres: “Fit a fit amb Jesús”
(Velasco, Aleixandre, Pagola), “Tornar a
Jesús” subtítol: Vers la renovació de les parròquies i comunitats. (Pagola)
i l’última troballa feta aquesta mateixa setmana, ¡novetat de les bones! Ha
aparegut com si l’hagués somiat! Qui diu que no hi ha miracles? Allò que alguns
en diuen atzar, xamba, coincidències, només... Allà ells, jo tinc els meus modestos
però preciosos miracles, quan tinc els ulls d’infant o d’un Montaigne en
petitíssim. “Me paga ya la vida”: “Por sumar, por avanzar, me paga ya la
vida ” (Cançó d’Humet). El llibre perla, el cito ara mateix: “MIRALL DE VIDA. Una lectura
quotidiana de l’Evangeli. És de l’escriptor descobert ja als seus articles
sucosos a La Vanguardia. Del portuguès Gabriel Magalhâes. Quinto! Quina
coincidència-miracle i com van de bracet amb la campanya “Paraula i Vida” 2016,
que us he recomanat a sacietat i que difondre’ls per a mi és la meva modesta
manera de contribuir a la crida de Francesc de “sortir, sortir” a posar una
petita llavor d’evangelització. Voleu més evangelització que difondre la Paraula
de Déu, llegint-la dia a dia els trossets que ens invita a llegir-entendre-rellegir-lo-pregar-lo-posar-lo
en pràctica. El papa també ha fet darrerament una gran carambola recomanant
a tothom que llegeixin cada dia l’evangeli que, a més n’ofereix la seva
personal homilia en la missa de la capella de santa Marta que celebra al matí.
Se’n fan ressò molts webs, portals o com se’n diguin. L’obra de Magalhâes és
l’últim num. 83 de la col·lecció Crist i Cultura de la Fundació Joan Maragall.
Obriu la seva web i la podreu llegir directament
a internet. S’acaba de publicar!
Ah
sí, us transcric un passatge de Doroteu de Gaza, segle VI. Ell fa la comparació entre l’amor a Déu i als
germans. Jo ho aplico a Jesús, Principi i Fi, Alfa i Omega, Avui i per Sempre.
Perdoneu que jo ho apliqui al fet de llegir paraula de Déu. He signat aquestes
paraules amb “el zero i l’infinit” una lectura de fa una quarantena d’anys, de
la qual només m’ha quedat un fondal remot, més enllà del títol que ara ho
aplico permissivament -espero jo- a aquesta visió d’aquest Pare Antic. Som-hi:
“Parla d’un cercle que representa el món i al seu centre hi ha Déu (digues-li
Jesús). Els radis són els diferents camins i formes de viure o d’atènyer
l’infinit per part dels homes (per a mi ocasionalment els lectors, lectors
dignes d’aquest nom). Quan aquests avancen vers el centre per apropar-se més a
Déu, també es van apropant més els uns als altres. Fes-te amics dels llibres i
dels seus autors! Com més ho facis més a prop estaràs d’ells i de Jesús, si
llegeixes novetats selectes d’espiritualitat. Ens hem de peixar amb aliments
substanciosos, si som una mica més avantatjats en la fe, com diu Pau. Que no
som infants de Primeres Comunions! Els ralls del cercle ens atansen tant a
Jesús com més entrem en profunditat a l’Alfa i Omega de la nostra vida i també
de retop als nostres “proïsmes”. La lectura de l’evangeli ens fa caminar
conjuntament vers Déu i els germans. Tot el que ens fa més humans, a la curta o
la llarga, ens fa més divins. Bona lectura i millor profit, companys lectors/
lletraferits! Llegir Jesús! A les
persones se les llegeix, o no?
Diumenge
III de durant l’any, 24 de gener del 2016.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada