SABER ACOLLIR,
SENTIR-SE ACOLLITS
Plantar
la tenda és una expressió estimada pel poble d’Israel. Precisament es va
constituir com a poble en el desert. Allí hi ha les arrels, les referències més
estimades per a tots els isrealites. Allí, només recalar en un indret, el que
fos, de primer plantaven la Tenda de l’Aplec amb l’Arca de l’Aliança i un xic
apartats per mor del respecte s’aixecaven tot un estol de tendes on feien
parada i estada. Per això, tenda és un símbol d’allò més entranyable d’un poble
que se sentia protegit nit i dia pel núvol que cobria el Tabernacle. En
recordança d’aquest fet, cada any rememoraven tots els esdeveniments amb la
Festa dels Tabernacles. A Jerusalem s’hi aixecaven durant una setmana llarga unes
tendes provisionals per oferir i donar gràcies a Yahvé pels fruits de la terra.
Això tenia lloc després de les collites i a la tardor. L’expressió tabernacle o
tenda té moltes referències al llarg de tant l’Antic com del Nou Testament.
Durant
les nostres festes de Nadal hem llegit vàries vegades el text fundacional del
Proemi de l’evangeli de Joan. Ho vàrem fer el mateix dia de Nadal i avui el
tornem a proclamar: “El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre
nosaltres la seva tenda i hem contemplat la seva glòria, Però també hi diu que
“I vingué a casa seva i els seus no l’acolliren. Però a tots els qui el reberen,
als qui creuen en el seu nom, els va donar poder d’esdevenir fills de Déu.
Plantar
la tenda és l’expressió d’un poble que es va constituir en el desert. Tenda vol
dir en termes nostres igual a casa. “Tenir casa” és la manera primigènia de dir
tantes coses! Expressió carregada de simbolismes. Tot el més essencial a nivell
humà queda reflectit en aquest mot: casa. “Casa meva, casa nostra”, vol dir
pertinència, identitat. Poder exclamar: “Finalment a casa!”. Lloc de retorn.
“La casa és sempre símbol de la intimitat
descansada. Assentament, repòs, detenció. També per això la cabana és més
casa que el gratacel. Perquè el que preval és el recer i el repòs de la intimitat.
No és tant el confort, ni el luxe, com el recolliment i l’acolliment”. (La
resistència íntima. Josep M. Esquirol). “Som de tal casa”. “A cal, a ca seva, a
can”. És el lloc referencial, sempre que hi hagi el caliu, com a pagès, del foc
a terra. Abans es comptava per focs. Aquest poble té tants focs. El caliu físic
i sobretot el caliu humà, calidesa de la mare i del pare, dels germans. Casa
equival a família: “són de can... El drama dels desnonaments, esqueixaments,
trets de casa! Ho hem vist a la tele. Quin drama, som inhumans! ¿On queden els
drets fonamentals?; ¿es pot viure sense sostre, sense intimitat? Casa és
arrels, protecció, és refugi, són pares, són germans. Arribar a casa és
descans, acollida, és tenir racons, secrets. És taula, abraçada, és comunicació,
és obrir com una flor el cor de la vida. És estil de ser, d’estar, de fer. Allí
hi tenim retalls de vida. Ja ho diu el poeta Margarit: “Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim. I és lloc on va quedant la vida”.
Nadal
és acolliment de Jesús. El papa Francesc ens invitava a fer del Trobament de Jesús un “Esdeveniment
personal i comunitari”. Sense aquesta experiència tan ben representada per
Simeó tenint el Nen als braços i dient que ja podia morir perquè l’Esperit ja
li havia donat aquesta gràcia, i per Anna, la velleta, que havent participat
d’aquesta escena no parava de parlar del Nen a tothom. Acollir-lo és tenir-lo a
Ell per l’Evangeli total;
con-figurar-s’hi, no és una doctrina, no és un llibre d’on poder treure
pensaments encoratjadors. És una Persona
en la qual jo li descobreixo tot un misteri de proximitat, tanta que hi ha un
bescanvi d’Ell en mi i de mi en Ell! És la descoberta d’un amic amb qui
establir una comunió: saber acollir-lo i sentir-se acollit. Acolliment, quina
actitud més entranyable! No sols és tracte, sinó entranyar-se. Pau ho
expressarà de moltes maneres, obrint-nos el seu cor amb les experiències
personals, fins a tal punt que no havent conegut en vida el Mestre és conscient
que se l’ha revelat tant endins, que arribarà a dir que per a ell “el viure
és Crist”. Això en farà d’ell un apòstol amb vocació de cridar a salvació
la gentilitat. Evangelitzar serà una imperiositat, el gran repte de la seva
vida. Escriurà sovint als seus deixebles com avui se’ns fa palès en la segona
lectura, on després d’entonar aquest himne tan exultant que jo l’he pres com a himne
per resar-lo cada dia: “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist,
que ens beneí en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”.
I les benediccions són la crida, la vocació a ser fills seus. Ell ens ha
concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim”. I acabarà amb la
pregària que fa per a nosaltres, avui, com feia per als seus efesis: “No paro
de donar gràcies per vosaltres... perquè el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el
Pare de la glòria, us doni un esperit de
saviesa que us reveli l’autèntic coneixement d’Ell”. Parlàvem d’un
trobar-nos fit a fit, d’un saber-lo acollir i al mateix temps que sentir-nos
acollits per Ell, sabedors de la riquesa divino-humana que ens transmet,
donant-nos entrada en la seva tenda, fent-nos de la seva família, tenint
a Déu com a Pare i a Ell com a Germà per sempre. Això deu ser Nadal, dic jo; i
un Nadal que es reactualitzarà dia a dia. Aquest mateix Nadal que “Maria, per
la seva banda, conservava tots aquests records i els meditava en el seu cor”.
Nadal íntim, el de Maria. Silenci, contemplació. No es ressenyen paraules
seves. La presència no demana paraules...
Tot
l’evangeli és ple de les ressonàncies dels acolliments que ens fan família de
Déu, U i Tri. Anem a pouar en Joan que en escriure un evangeli s’hi descriu ell
mateix amb l’experiència de qui n’és un deixeble predilecte i per tant un
introductor en l’àmbit de Déu: “A tots els qui el reberen va donar poder
d’esdevenir fills de Déu”. Mateu i Lluc porten la mateixa referència: “Qui us
acull a vosaltres, a mi m’acull i a qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat”.
I la sorpresa de propis i estranys del capítol 25 de Mateu: “Vaig tenir fam,
set, era foraster, estava despullat, malalt, presoner, i em donàreu el que necessitava... ¿Senyor quan... vàrem fer tot això? Ja us dic jo que en la mesura en què ho vau
fer a uns d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu... I l’altra
sorpresa dels qui no ho feren! S’adonen tard que hi ha comunió de béns entre el
necessitats i els acollidors i entre aquests i el mateix Mestre, i més encara
amb el seu Pare. Acollir l’Altre, tot altre, ni que sigui en els més petits és
proporcional a sentir-se acollit per Déu. Li retreien a Jesús que acull
pecadors i menja amb ells... Tot l’evangeli es concentra en donar i rebre. Més,
primer rebre abans de donar! Tota la iniciativa ve de Déu, de qui hem rebut “gràcia
sobre gràcia”. Acollir és ser misericordiosos com Déu ho és i esplèndidament!
Francesc ho deia no fa pas massa: “Jo sóc a la porta i truco. Si algú escolta
la meva veu i m’obre la porta, entraré,
soparé amb ell i ell amb mi”. Però imaginem-nos és el Senyor que truca a la
porta del nostre cor! I en l’última gran visió de l’Apocalipsi, així es
profetitza de la Ciutat de Déu: “Les seves portes no es tancaran mai durant el
dia”, la qual cosa significa sempre, perquè “no hi haurà nit”. Hi ha llocs en
el món on les portes no es tanquen amb clau, encara n’hi ha. Però n’hi ha tants
on el més normal és que estiguin tancades i barrades. No ens hem de rendir a la
idea d’aplicar això a la nostra vida, a la vida de família, de la ciutat, de la
societat. I encara menys a la vida de l’Església. Seria terrible! Una Església
inhòspita, així com una família tancada en ella mateixa, degrada l’evangeli i
fa que el món es torni àrid. Cap porta
tancada en l’Església, cap! Totes ben obertes. La gestió simbòlica de les
“portes” –dels llindars, dels passos, de les fronteres- s’ha tornat crucial. La
porta ha de guardar, és cert, però no rebutjar. La porta no s’ha de forçar, al
contrari, es demana permís, perquè l’hospitalitat brilla en la llibertat
de l’acollida, i s’enfosqueix en la prepotència de la invasió. La porta s’obre
sovint, per veure si fora hi ha algú que espera, i potser li falta valor,
potser no té força per trucar. Quanta gent ha perdut la confiança, no té el
valor de trucar a la porta del nostre cor cristià, a les portes de les nostres
esglésies... I són allà, no tenen valor, els hem tret la confiança: per favor,
que això no passi mai. La porta diu moltes coses de la casa, i també de
l’Església. La gestió de la porta demana un acurat discerniment i, al mateix
temps, ha d’inspirar una gran confiança”. (Després fa un agraïment per a tots
els qui guarden les portes, totes les portes. En diuen la noble paraula d’Acolliment, acollidors. “Sempre amb un somriure, manifestant
sempre l’acolliment d’aquella casa”, (d’aquell col·legi –hi afegeixo jo-) “d’aquella
església, així la gent se sent feliç i acollida en aquest lloc”.
Ja
ho dèiem a l’inici d’aquestes paraules: Ara a l’inrevés de com les formulàvem: sentir-nos acollits per saber acollir. Canvi,
en funció d’un per.
Diumenge segon
després de Nadal, 3 de gener del 2016.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada