UN ABANS I UN DESPRÉS
DE NADAL
Amb
aquest diumenge, que fa de frontissa entre el cicle nadalenc i els anomenats “diumenges
de durant l’any”, ens invita a fer una mena de resum o de balanç de com ens han
anat les experiències espirituals pròpies d’aquests dies, que suposen un
pre-Nadal, és a dir, l’Advent i un post-Nadal que coincideix amb l’inici de la
missió de Jesús, predicant el Regne. Després, d’entre les manifestacions (teofanies)
de Déu d’aquests dies de Nadal, se’ns n’afegeix una de major, val a dir, la presentació
pública de Jesús, ja adult, en ocasió del seu Baptisme, presentació o revelació que fa la mateixa Trinitat, de
Jesús com a Messies i Senyor, revalidant-lo
(en persona, vida i missatge) pel Pare i per la vinguda de l’Esperit, ungint-lo
de cara a la missió: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he
complagut”. Així es posarà en marxa l’evangeli de Marc.
Comencem
per l’Advent que és com iniciar un camí de desig, de crida i a reestrenar com
una nova novetat (sí, dic bé): la Bona Nova. En Déu sempre hi ha novetat
i espai obert per a l’estupor i la meravella. Ho hem dit moltes de vegades que -qui
té fe- no comença mai de zero un nou camí, perquè com eterns pelegrins en cerca
d’un Déu més gran, d’un Déu experimentat ja altres vegades, la fe ens retorna
en una i altra ocasió fins a l’adoració
de la persona de Jesús, el qual en la seva humanització ens dóna un més i
major aprofundiment de la seva persona i, en conseqüència, també de nosaltres
mateixos. Ambdós coneixements són complementaris –són saviesa- i tenen la
mateixa arrel. Ho repetiré pel goig que hi trobo, tot subratllant-ho, per així
poder veure-ho i viure-ho més i millor. Jesús model acabat d’Home i, d’altra
banda, l’home que es troba en profunditat emmirallant-se en Jesús, a qui seguir
vol dir configurar-s’hi, prendre’n forma i maneres, dibuixant-ne les actituds
més essencials, això, sí, en la mesura humana del possible. El Vaticà II ens
diu insistentment: “Jesús és la imatge de Déu invisible, Ell és l’home perfecte
que ha restituït la semblança divina.
Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida”, (vertader
Déu i vertader home concret “d’un temps i d’un país” i, definitivament amb la
Resurrecció, fet Rei i Senyor universal de tota la humanitat). “Per això mateix
la natura humana ha estat elevada a
una dignitat sublim” (tu, ell, jo,
nosaltres). “Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes, per tant
el misteri de l’home (tu, ell, jo, nosaltres, de tots temps i llocs) no
s’aclareix sinó en el misteri del Verb
encarnat... Ell en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu
amor, “manifesta” plenament (no de cop, sinó al llarg de moltes experiències,
de molts Advents i Nadals viscuts) a l’home a si mateix i li descobreix
la seva vocació altíssima, és a dir “l’
última vocació de l’home (que) és veritablement una sola, és a dir, divina”. I
afegirà el Vaticà II: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la
vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home des que neix és invitat a un
col·loqui amb Déu: no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és
conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix
lliurement aquest amor i es dóna al seu Creador” (Constitució conciliar:“Església
i Món d’avui”).
Per
això, durant l’Advent el profeta Isaïes, com és de veure en la primera lectura
d’avui, obre el camí de retorn d’un exili de la Babel de tots els temps, potser
més i tot avui, que aquesta es podria condensar en la confusió i el caos en
la manera de viure, i que no pocs pretenen prescindir del misteri de
Nadal, fent caricatures del tot alienes a l’esperit de llarga tradició
cristiana. Sense Nadal no entenem ni a Déu ni a nosaltres mateixos, com ens ha
dit el Vaticà II i l’experiència de la vida ens ho confirma.
Segueix
Isaïes, que ha sigut el nostre company d’Advent: “Consoleu, consoleu el meu
poble, perquè hi ha esperança, perquè s’ha acabat la seva servitud”. És l’hora
de l’alliberament. Posem-nos en marxa pel camí que el Senyor ha obert, la via
sacra que en diu ell: abaixant muntanyes i turons, alçant les fondalades i
llavors apareixerà la glòria del Senyor i tothom veurà que el Senyor ha parlat.
Puja pregoner, alça ben fort la veu, digues a les viles de Judà: “Aquí teniu el
vostre Déu, no tingueu por! Vetlla com un pastor pel seu ramat”. “Ens ha nascut
un fill que ens fa fills de Déu als qui creuen en el seu nom; i vam contemplar
la seva glòria, glòria que té del Pare com a Fill únic, ple de gràcia i de
veritat”, com hem llegit aquests dies diverses vegades en Joan (Pròleg).
Així
es fa, en la crida i realitat vista viscuda per nosaltres, l’acompliment de la
profecia d’Isaïes, posant en camí d’anada dels pastors que troben el Nen
i la seva Mare com els hi havia dit l’Àngel en anunciar-los-ho i comencen els
àngels a escampar pels cels el “Glòria” Diem-lo amb renovada consciència, amb
fe. I s’omplen cel i terra de la “Joia
de l’Evangeli”. I Betlem es converteix en el centre del Nadal de tots. Sense
l’adoració de Jesús, reconeixent-lo com a Messies i Senyor, no hi ha Nadal.
Tots aquests dies hem fet camí d’anada i, acomplert el goig de “veure el
Messies” i d’adorar-lo; després emprenem camí de tornada tot lloant el
Senyor i escampant arreu el do de tenir-lo infant en els nostres braços com va veure’l
Simeó, cridat també ell a fer camí cap al Temple per assaciar el seu desig de veure
en vida Déu en l’Infant Jesús. És l’Esperit qui ens encamina cap a Jesús, i
després en conseqüència donarem testimoni joiós de que Déu és l’Emmanuel, i que
és i serà amb nosaltres (tu, ell, jo, nosaltres) “cada dia fins a la fi del
món”.
Tot
camí evangèlic té dues fases: anada i
retorn. Anada per descobrir que Déu hi és i a tot arreu, i que cal
trobar-lo, fer-nos-el propi. Tenir-hi frec, fer-nos-el “domèstic”, de casa;
crear-hi lligams, establir-hi ritus de comunió, fent que Ell ompli de sentit el
propi viure, i fer-nos-en de retop testimonis, com diu Joan: “Allò que era des
del començament, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls,
que hem contemplat, allò que les nostres mans han palpat referent a la Paraula
de la Vida, -perquè la vida s’ha manifestat, i l’hem vista i en donem testimoniatge i us anunciem la vida
eterna, la que era prop del Pare i se’ns ha aparegut- allò que hem vist i
sentit, us ho anunciem també a vosaltres, a fi que també vosaltres tingueu
comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill
Jesucrist. I us escrivim aquestes coses a fi que la nostra joia sigui plena”.
Aquest és el camí de tornada de Joan: amor rebut i, en conseqüència, testimoni.
Amor d’anada i testimoni de tornada. Tots dos camins en realitat formen un de
sol. L’anada és de tornada de tantes coses fútils i el de tornada és d’anada a
dir tot el que hem vist. Evangeli i Evangelització.
Donem
també veu a Pau en la seva epístola a Titus que ens deia el dia de Nadal:
“Germans, quan s’ha revelat la bondat de Déu, salvador nostre, i l’amor que Ell
té als homes, no l’han mogut les obres que nosaltres havíem fet, sinó la seva
bondat que ens salva amb un bany d’aigua regenerador i amb el poder renovador
de l’Esperit Sant que ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres per
Jesucrist, el nostre Salvador. I continua avui a la segona lectura: “S’ha
manifestat la gràcia salvadora de Déu a tots els homes i ens instrueix perquè
visquem en aquest món amb sobrietat, justícia i pietat. Hi ha una referència
explícita al nostre Baptisme: “Ens va salvar per mitjà del bany de regeneració
i de renovellament de l’Esperit Sant, que Ell vessà abundosament en nosaltres
per Jesucrist, Salvador nostre, a fi que justificats per la seva gràcia,
esdevinguem hereus de la vida eterna que esperem”. Bon dia, avui, per ser rebatejats en Esperit i en acceptar la
missió de fer creïble i ben visible, que com a deixebles hem de seguir el camí
d’anada i de tornada que ens ofereix el seguiment de Jesús. I encara una última
cosa: la consonància del Nadal amb el posar-nos “en sortida” per testimoniar
tot el que hem viscut. Això comporta la urgència de llegir amb gratitud
l’exhortació del papa Francesc “La Joia
de l’Evangeli” i de posar-nos en el camí de la nova evangelització. Camí
d’anada: entrar més a fons en l’evangeli, és a dir, en Jesús. I camí de
tornada: proposar-nos l’anunci de l’Evangeli i fer-ho amb “Joia”. Diu el papa
Francesc: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist”. “La joia de
l’evangeli que omple la vida dels deixebles és una joia missionera. Aquesta
joia és un signe que l’Evangeli ha estat anunciat i està donant fruit.
Constituïm-nos en totes les regions de la terra en un “estat permanent de
missió”. En dos mots. Nadal ben viscut, Nadal amb futur. Nadal no passa mai, si
l’hem viscut a peu de misteri de l’Encarnació.
Diumenge
del Baptisme del Senyor, 10 de gener del 2016.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada