AIGUABARREIG DE
CREU I DE
GLORIFICACIÓ
Caminants,
estem en ruta, en el GR quaresmal, que va de pujada cap a Jerusalem, amb tot el
que això significa d’acompliment de la missió de Jesús, al qual seguim a
invitació seva; camí que suposa també, i ben clarament com un aiguabarreig, una
confluència de passió i de glorificació. A l’alçada del capítol novè de l’evangeli
de Lluc, i que és el d’avui, ens situarem. Per a Lluc és el moment biogràfic en que
s’aniran precipitant els esdeveniments finals i que rubricaran tota la vida i missió de Jesús. A partir d’ara
trobarem diàlegs afinats amb els seus deixebles que tindran el rerefons d’una visió
inèdita i de ruptura amb els esquemes mentals tradicionals sobre què, qui i com es manifestarà el Messies,
l’enviat de Déu. Això produeix un xoc entre els seus mateixos deixebles, fins
al punt d’apuntar els més propers; tenim el cas de Pere com a exponent
d’incomprensió, àdhuc de rebuig. I els arrossegaran com un enigma i com un pes
que els farà ensopegar fins a fets acomplerts. Ja ho digué el vell Simeó a les
infanteses de Jesús, precisament narrades pel mateix Lluc: “Mira, diu a Maria, Aquest
és destinat a ser causa que molts caiguin o s’aixequin a Israel, i com a
senyera que trobarà contradicció”,
“ensopec”, també se’n diu.
Mirant
de donar una doble panoràmica amb els dos contexts del fet de la Transfiguració
narrat avui en la litúrgia, veurem com es plantegen les causes i també les
conseqüències d’aquest fet insòlit i, per dir-ho planament, desconcertant, inhabitual
en el fer de Jesús. De bones a primeres, Lluc planteja la gran pregunta, que
mai hauríem de deixar com dita, perquè resta sempre oberta a ulls humans de la
fe: “I vosaltres (tu, jo , tots), ¿qui dieu que sóc jo? Pere, primari a tot ser-ho, tant per a bé com
per a mal, s’avança i diu: “El Messies de Déu”. Jesús li ha de dir que això no
ho ha dit de per si sol, com perquè sigui fruit de la seva intuïció de deixeble
avantatjat, sinó per directa revelació del Pare. Jesús que sempre es mostra
reticent a que el mal interpretin per una enutjosa visió nacionalista, àdhuc
zelota, els fa callar “severament”; que no ho diguin i encara més, afegeix
asseverant i ben fort: “Cal que el
Fill de l’home pateixi molt i sigui rebutjat dels ancians, dels grans sacerdots
i dels escribes, sigui mort i ressusciti el tercer dia”. Aquest cal té dimensions pregones; ells no les
capten, ni en els fets que es preanuncien, ni arriben a captar aquesta
imperiosa oportunitat (cal; per no dir: “necessitat”). Més tard ho entendran, molt més tard, ells i
nosaltres... O encara no, nosaltres?
Aleshores digué a “tothom”, com volent que ho
entenguessin tots, a nivell de compromís de seguidors, els ho expressa
ben solemnement; i això és tan vàlid per a aquell moment com per ara i per a
cadascú de nosaltres. Fem atenció: “Si
algú vol venir darrera meu, que es negui
a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi”. I com per
a arrodonir-ho, com per a donar-li un abast més simbòlic: “Aquell qui vulgui
salvar la vida, la perdrà; però el qui la perdi per causa meva, aquest la
salvarà”. I encara més, personalitzant, afegeix: “qui s’avergonyeixi de mi i de
les meves paraules, d’ell s’avergonyirà el Fill de l’home”. Expressions ben
contundents que ens haurien de fer pensar!
A nosaltres, encara avui, hem d’haver-ne
experimentat i sabut tantes, a l’avançada, per poder-ho entendre! La vida de
Jesús té un entramat de relacions amb el Pare que ens són misteri i ens costa
de veure-ho amb la visió humana de Jesús i en la seva relació íntima amb el
Pare. Jesús té missió en tota la seva
vida i hi ha una concurrència de voluntats que a nosaltres ens fan estremir. “
Pare, si és possible que passi de mi aquest calze, però amb tot que es faci la vostra
voluntat i no la meva”. Deixem-ho per a quan toqui, oh misteri de l’ànima
humana de Jesús... Com que els veu desconcertats, seguint el fil d’aquest “suspens”
de no aclarir-se i de les repugnàncies humanes que nota en ells, Lluc posa a
continuació una escena privilegiada per
als tres capdavanters dels seus deixebles; se’ls emporta com de costum muntanya
amunt i es queda en pregària i tot d’una es “transfigura” davant d’ells i l’acompanyaven Moisès i Elies també
inicialment transfigurats, parlant del seu traspàs a Jerusalem. Deixant
de banda l’atzagaiada de Pere en dir que, com es feia a la festa dels
tabernacles, seria bo d’estar-nos aquí i plantar-hi tres tendes per a gaudir
d’aquests moments de glòria. En aquestes, apareix un núvol i els cobreix i
sabent que el núvol significava la presència de Déu s’esglaien i més en sentir
una veu que deia com en el dia del seu Baptisme al Jordà: “Aquest és el meu
fill, l’elegit, escolteu-lo”. Trobaren a
continuació a “Jesús tot sol”. Curiosament Lluc diu que ells van callar; no van
contar a ningú, aleshores, res del que havien vist... Com interpretar aquest
silenci? Esglaiats, temorosos, incapaços de digerir aquesta revelació...? Massa
clar parlaven de la passió immediata, oh rodament de cap...
A
continuació, Lluc relata, com després de la guarició d’un endimoniat la gent “es
meravellava de la grandesa de Déu”. Per preservar-los de l’admiració que
suscitava en fets i paraules, torna altra volta a admonir-los amb èmfasi:
“Vosaltres conserveu a les vostres orelles aquestes paraules: el Fill de l’home
ha de ser posat a les mans dels homes”. Lluc més aviat parlant a distància de
segles diu per al nostre ensenyament responent a les “grans volades (?)” dels
deixebles que barrinen i discuteixen entre ells per veure qui serà qui
primejarà al costat del “somiat messianatge” de Jesús. I com n’estaven
d’ofuscats, ai mare! Jesús els surt al
pas, posant un infant al seu costat i els diu (¡oh vergonya seva i nostra!): “El
qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, i el que m’acull a mi, acull
al qui m’ha enviat; perquè el més petit d’entre vosaltres és el més
gran!”.
Posem-nos
altra volta, pelegrins, en camí vers Jerusalem. Ja sabem com acabarà aquest
viatge: a mans de les autoritats del poble i dels romans. En l’aparent fracàs
es desvelarà una definitiva “transfiguració”, a més també promesa per a tots
nosaltres, a condició de saber estar al seu costat amb una fe tan lúcida i
transfigurant com perquè es produeixi una remodelació del nostre sentit de
viure i de sofrir, sabent que àdhuc a la creu, tanmateix amb la nostra, l’hem
d’acompanyar. Ja ho fa palès la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vós que ens maneu
d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra
Paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació
de la vostra glòria”
- Per quantes quaresmes més ens caldrà recórrer?
- Per quantes paraules i exemples de Crist haurem de passar?
- Per quanta il·luminació haurem de posar la nostra pobra fe?
- Per quantes creus haurem d’ajudar a portar com a Cirineus per tal d’entendre al ver Messies, no a les tradicions que són traïcions? Ai, Pere, i nosaltres amb tu!
- Per quants de dubtes s’haurà d’ennuvolar el “Si algú vol venir amb mi...”?
- Per què tanta por al sofriment, quan sabem que sempre és compartit per i en Jesús?
- Per quantes més resistències caldrà passar fins a saber portar el dolor dels altres?
- Quan arribarem a entendre que si no ens fem com uns infants no entrarem al Regne de Déu?
- A l’amar s’hi correspon el sofrir. Axioma i experiència per a tot cristià.
- Estar al costat de la Creu; només s’hi estan els més propers/amics/seguidors de Jesús. Fent costat a Maria, Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos Salve!
Diumenge II de Quaresma, 21 de febrer del 2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada