L’ABRAÇADA, AMB EN
REMBRANDT DE FONS
Donem-nos
una minuts de respir. Posem-nos davant per davant del quadre de Rembrandt: “El
retorn del fill pròdig”. D’entrada, mirem-lo intensament i després cloguem els
ulls per uns moments, que se’ns poden fer deliciosament llargs, millor que
millor. Una breu entrellucada fora i tornem al quadre que se’ns va configurant
per dins... Deixem que es vagi impregnant de records, potser de lectures,
d’altres experiències. Intentem de formular el sentit global del nostre mirar i
admirar: Tot és –esdevé- una abraçada,
una singular abraçada, com a expressió d’humanitat íntima o bé d’una visió
evangèlica, al fil de la paràbola...
Una
abraçada. ¿O dues? Primer la més
directa, d’impacte, la més ostensible: la del pare ja gran que -braços, capa, rostre,
capteniment- abraça el fill. Per un moment se’m fusionen les figures d’un Pare
i una Mare a la vegada. M’hi porten les explicacions de Nouwen que hi sap veure
amb justesa dues mans ben diferents: la d’un de Pare que estreny fortament cap
al seu pit o ventre o millor cap a les
entranyes, i una altra de materna que suaument plana amorosa sobre el fill. Ell,
el Pare-Mare, amb els braços oberts que fan niu i coveta... El fill reposa la
cara sobre el Pare-Mare; se sent del tot acollit. El Pare-Mare tanquen els ulls
per indicar el grau d’intimitat de l’escena, del moment històric per a tots dos
o tres. És una abraçada singular, ho sabem: tots ells que la viuen; i nosaltres,
per la narració de la paràbola. Són d’aquelles abraçades que estan cridades a
deixar record vivent i que podran rebrollar a cada moment. És com un re-naixement,
com una re-generació en la major amplitud de sentits. És d’aquells moments
inaugurals de la vida d’un infant-nadó: posats per primera vegada als genolls
del Pare i en braços de la Mare. Quan succeeix, excepcionalment i de grans com
en aquest cas del fill que ja es donava per mort i ha tornat a vida, perdut i
joiosament retrobat, allò és glòria per a tots. Vertaderament és com un nou
naixement. Tanta és la prodigalitat –tota altra- del Pare-Mare! Sentor de
primavera!
Darrerament,
tots a seguici del mestratge de Francesc, ens deixem portar per aquestes
expressions d’emocions molt profundes i parlem sense les vergonyes d’altres
temps en què la vida íntima, emocional, era més continguda en el dir i el fer.
Cal dir que avui hi ha, al meu parer, una vulgarització de suposades mostres
d’afecte que són més rituals o mancades d’aquella significació de relació
afectivo-emocional d’altres temps. Avui el petó substitueix maldestrament
l’encaixada de mans, juntament amb una mirada, tan saboroses ambdues, d’altres
moments. També passa amb l’abraçada encara que no tant com el petó. Hem avançat
això sí en parlar de la nostra vida emocional i ja el mateix Francesc usa aquest
llenguatge dins de les relacions interpersonals. Fins al punt de demanar una revolució
de l’afecte i de la tendresa. Se’n farà ressò, per exemple, la reflexió de
fi d’any de Cristianisme i Justícia que desenvolupa aquesta tesi i que la
presenta com una vertadera revolució: “Capgirem el món des de l’afecte i la
tendresa” tot i parlar dels problemes oberts en aquest 2015, que sintetitzarà
en cinc: la qüestió ecològica; la insuportable desigualtat; de l’hostilitat i
el rebuig a l’hospitalitat i l’acollida; la revolució de la cura (seria el
procés de la humanització) i l’Any de la Misericòrdia. “Diu: “No hi ha afecte
sense l’altre a qui estimar. L’afecte s’expressa amb paraules, gestos, actituds
i fets, i agafa tota la persona, en transforma el cap, el cor, els sentits. En
l’abraçada, ens abracen; en la mirada als ulls, ens miren; en la cordialitat,
se’ns escalfa el cor; en la carícia, ens acaronen la pell... No hi ha riquesa
que compri l’afecte o que desterri l’odi, ni hi ha diners que construeixin
l’esperança i la confiança. En la nuesa
de la nostra humanitat i de la comunitat humana en general, aquesta tasca ens
correspon a cadascun de nosaltres, confiant, això sí, que en el cor de cada
home i cada dona Déu hi ha sembrat la llavor de l’Amor. Sense afecte i
tendresa, sense dedicar temps i energia a cuidar-nos, externalitzem (comptabilitzem) costos. Els paguen el nostre
cos i la nostra psicologia; els paguen els més vulnerables i els exclosos
d’aquest món; els paga la natura; els paguen les dones; els paguen els nens i
les nenes, les relacions de veïnatge, la família, els amics”. Acabo de tenir
notícia de que un bisbe s’adreça als seus feligresos dient “Llevemos la caricia
de Dios a los hombres”. Tot fa de ressò de les invitacions de Francesc una i
altra vegada. Diu a la Butlla de l’Any Sant: “Com desitjo que els anys venidors
estiguin impregnats de misericòrdia per poder sortir a l’encontre de cada
persona portant la bondat i la tendresa de Déu!” Tornarà a dir: “La
misericòrdia no és una realitat abstracta, sinó una realitat concreta amb la
qual revela el seu amor, que és com el d’un pare o una mare que es commouen en
el més profund de les seves entranyes pel propi fill. Que és com dir que es
tracta realment d’un amor “visceral”. Prové des del més íntim com un sentiment
pregon, natural, fet de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó”. Cita
les paràboles de la misericòrdia de Lluc on “Déu és presentat sempre ple de
joia sobretot quan perdona. En elles hi trobem el nucli de l’Evangeli de la
nostra fe, perquè la misericòrdia es mostra com la força que tot ho venç, que
omple d’amor el cor i que consola amb el perdó”. En parlar llargament del perdó
diu: “El perdó de les ofenses esdevé l’expressió més evident de l’amor misericordiós i per a nosaltres els
cristians és un imperatiu del que no podem prescindir. Com n’és de difícil
moltes vegades perdonar, tanmateix el perdó és
l’instrument posat a les nostres fràgils mans per tal d’aconseguir la
serenitat del cor. Deixar caure el rencor, la ràbia, la violència i la venjança
són condicions per a viure feliços!”
Ens
trobem certament amb una altra manera de dir i d’expressar-nos on la realitat
de la vida se’ns manifesta també des de la dita intel·ligència emocional.
Quanta més riquesa no hi ha en les invitacions genèricament fetes a nom de la misericòrdia! L’espiritualitat no és
una cosa abstracta, inaccessible, sense posar els peus a terra; la concreció
sobretot de i a les persones és un “trobar-se”, un “Fer-se càrrec, carregar i
encarregar-se de la realitat” (un bon comentari de la paràbola del bon
samarità, número 172 dels quaderns de CJ). Ho corrobora aquest número 8 de la
Butlla: “Jesucrist, rostre de la
misericòrdia del Pare”: “Amb la mirada fixa en Jesús i en el seu rostre
misericordiós podem percebre l’amor de la Santíssima Trinitat. La missió que
Jesús ha rebut del Pare ha estat la de revelar el misteri de l’amor en plenitud:
“Déu és amor”, Joan ho afirma per primera i única vegada en tota la Sagrada
Escriptura. Aquest amor s’ha fet ara visible i tangible en tota la vida de Jesús.
La seva persona no és res més que amor. Un amor que es dóna i s’ofereix
gratuïtament. La seva relació amb les persones que se li atansen deixen veure
quelcom únic i irrepetible. Els signes que realitza sobretot envers els pecadors,
els pobres, els exclosos, malalts i sofrents porten de si el distintiu de la
misericòrdia. En Ell tot parla de misericòrdia. Res trobarem en Ell que estigui
mancat de compassió”. I també insisteix
Francesc: “Com és de veure i notar, la misericòrdia en la Sagrada Escriptura és
la paraula clau per a indicar l’actuar de Déu envers nosaltres. Ell no es
limita a afirmar el seu amor. Ans el fa visible i tangible. L’amor, després de
tot, mai podrà ser una expressió abstracta. Per la seva mateixa naturalesa és
vida concreta: intencions, actituds, comportaments que es verifiquen en el
viure quotidià. La misericòrdia de Déu és la seva responsabilitat envers nosaltres. Ell se sent responsable, és a dir, desitja el
nostre bé i vol veure’ns feliços, plens d’alegria i serens. És en aquesta
mateixa amplitud d’ona que s’ha d’orientar l’amor misericordiós dels cristians.
Com estima el Pare, de la mateixa manera estimen el seus fills...” “La
misericòrdia és la paret mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva
acció pastoral hauria d’estar embolcallat per la tendresa amb la que es
dirigeix als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoni envers el món
hauria d’estar mancat de misericòrdia. La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor
misericordiós i compassiu”. El papa Francesc ha mostrat la cara afable tant de
Jesús com la seva mateixa! Li hem d’agrair de presentar-nos una Església tan
humana, tan humana que de tan humana només pot ser divina. Els temps ens
demanen a crits aquest compromís i en ell hi podem veure una revolució de
l’afecte i de la tendresa. Així acaba la Reflexió de fi d’any de CJ: “Sens
dubte és ara, quan el mal ens deixa nus i a la intempèrie, que hem de confiar
en el poder de l’afecte i de la tendresa, i des d’allò més petit de les nostres
relacions i vides quotidianes, tranformar el món”. I si ens hi poséssim? El
poc de molts no deixa de ser una riquesa res menyspreable. Endavant i coratge!
La resposta la tenim en el mirar esperançat, en les abraçades insubstituïbles,
en una paraula: en “humanitzar la humanitat a partir d’allò més proper”.
(Casaldàliga)
Diumenge IV de
quaresma, 6 de març de l’Any de la Misericòrdia, 2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada