divendres, 18 de març del 2016

Homilia del diumenge de Rams 20/03/2016 del P. Josep Mª Balcells

 ENCARA  TENIM  “POR”  A  L’”AMOR”?

                                               Bona, Santa Setmana Gran dels misteris de Jesús i de la seva Església, tota ella, des del dissabte anterior a Rams fins que duri en el cor i en la nostra espiritualitat CRISTiana. Que s’allargui per tots els presents de Déu. Visca la VIDA en la vida de tothom, sense exclusions de cap mena. On són les fronteres per a ningú? Sort que vivim a les perifèries de tot i de tots!  Oh, si ho sabéssim! “On hi ha caritat i amor allí hi ha Déu”. Això és cantar el missatge de Jesús en versió joànica. Recordo que us vaig insinuar (només exhortació com fa tot l’evangeli: “Cal que... Recordeu la frase? “Si algú vol...” Aquesta és l’espiritualitat del Mestre: “Qui tingui oïdes que escolti”). La meva invitació era a llegir de seguit, sense córrer, pausadament tot l’evangeli de Joan, com ha fet i segueix fent la litúrgia aquestes dues darreres setmanes, l’anterior i aquesta fins el “Passio” del Divendres Sant, que sempre és el de Sant Joan, que és més que la Passió dels sinòptics. És la “passió apassionada” de l’Amor MISERICORDIÓS de Jesús envers el Pare del qual n’és el ROSTRE visible, entranyable, i envers tots i cadascun de nosaltres, persona a persona. Llegim, llegim també la Butlla del Jubileu extraordinari d’aquest any, revelador de Déu Pare, del seu rostre: Jesús; de tots els homes nous. Que no passin aquests dies sants sense un bany lustral en la misericòrdia. El seu encapçalament diu: “Francesc, bisbe de Roma, servent dels servents de Déu, a tots els qui llegeixin aquesta carta (oberta, piulada...): Gràcia, misericòrdia i pau. Comença amb aquesta declaració (reveladora, des-veladora): “Jesucrist és el ROSTRE de la MISERICÒRDIA del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta (darrera) Paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i el seu cimal en Jesús de Natzaret. El Pare, “ric en misericòrdia” (Efesis 2,4), després d’haver revelat el seu nom a Moisès com a “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor” (Èxode 34, 6), no ha cessat de donar a conèixer de diverses maneres i en molts moments de la història la seva naturalesa divina. En la “plenitud del temps” (Gàlates 4, 4), quan tot estava disposat segons el seu pla de salvació, Ell envià  el seu Fill, nascut de la Verge Maria, per a revelar-nos de manera definitiva el seu amor. “Qui l’ha vist a Ell, ha vist el PARE (cf. Joan 14, 9). Jesús de Natzaret, amb la seva paraula, amb els seus gestos i amb la seva persona, revela la misericòrdia de Déu”. La senzilla i irradiant fe del “nostre” Francesc està -per gràcia del Pare amorós i creador, del Fill, segell de tota fraternitat i de l’Esperit Sant que manté l’alè de l’evangeli per portar-lo a plenitud- està fent, dic, que “repensem la imatge que tenim de Déu, d’un Déu que, no essent el de Jesús, encara suscita més por que gràcia. Aquest no és el Déu de Jesucrist, Fill de Déu i Fill de l’Home. Aquell, el de la por, no ho és, no ho pot ser de cap de les maneres. Justament en els evangelis, sempre de Joan, d’aquests dies, d’ahir i d’avui, ens diuen ben a les clares per a la FE, que a preguntes dels jueus se li planteja: “Qui ets tu?”...

                                               (Recordem que Jesús va fer, el primer, aquesta primera pregunta: “Què diuen qui sóc jo?” (Actualitzem-la aquesta pregunta a la gent del nostre entorn. És interessant veure què diuen, si diuen, i com ho diuen, o no  saben, no contesten: pregunta oberta. Segona pregunta més oberta encara, perquè l’hem d’anar fent-nos-la contínuament i progressiva: “Que dieu, vosaltres?”: “Què dic, jo?”:  Aquí hi ha tela per a escriure’n tot un llibre, com el que estic llegint ara mateix: “Els elements essencials de la fe cristiana” del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, de la col·lecció Saurí (retorn a les fonts, trobar venes d’aigua soterrada, significativa manera d’obrir col·leccions) de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en la florida dels llibres religiosos dels anys ’70. En Miquel Estradé n’era el coordinador: garantia de fe bíblica. Què dius de tu mateix en referència a la fe? Una fe creïble, germans i germanes.

                                               Tercera pregunta, que és resposta, també i que –atenció- també i sobretot és per a tots nosaltres: la pregunta  dels jueus a Jesús: Qui ets, tu? Escoltem què respon Jesús, interessantíssim i tan novedós que ja ho hem oblidat de tan superficials que podem ser,  o que no se’ns va donar oportunament abans de deixar el primer niu cristià: casa nostra, església domèstica, les catequesis -com diuen ara- d’iniciació o bé mistagògica o mistèrica, testimonis vivencials de l’evangeli. No foren suficients els que rebérem: de devoció, de ser bones persones, de religiositat, de pietat, ai las! No ho hem fet, tots plegats, massa bé! (És eufemisme!) Amb la dotació que ens van donar anem a la intempèrie, només a la defensiva, sense el goig de la FE. Encara amb la por que no acabem de lliurar-nos-la. Ai las, altra vegada!

                                                Joan, sempre Joan: capítol 8, versets del 21 al 30 i anant endavant...). Atenció, aquí va la resposta de Jesús!: “Vosaltres sou d’aquí baix, JO SÓC d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món (en sentit pejoratiu, per Joan; s’ha d’entendre bé no és fugida del món real; és només del decadent, el del mal), “JO no sóc d’aquest món. Us he dit que morireu amb totes les vostres culpes, perquè si no creieu que JO SÓC, no us en podreu pas alliberar”. I ara ve l’explicitació de la gran resposta, la de Jesús en l’estil de Joan: “Jesús els respongué: “Justament us ho estic dient. Tinc molt a dir i a condemnar de vosaltres, penseu que el qui m’envia diu sempre la veritat i jo, en aquest món, no dic sinó allò que li he sentit dir. Ells no entengueren que es referia al Pare”. I els digué: “Quan haureu enlairat el Fill de l’Home, coneixereu (en el sentit joànic, per experiències de FE, no de religiositat només...) que JO SÓC” (això digué Déu a Moisès des de la bardissa incandescent; “així m’anomenareu”). Llarga lliçó evangèlica que algun dia ens hauran de fer i haurem de viure-la a menys que ens quedem enclaustrats en una visió de “religiositat”, encara que sigui “còsmica”, una mica “panteitzant” com la d’Einstein que no va voler passar mai d’un respectuós “agnosticisme”, que no pot afirmar, però que no pot negar Déu. Un bon teilhardià, a mitges, llàstima! que no li havien dit mai què és la fe evangèlica; i no es refiava de la que suposadament veia, més religiositat que no fe. La de molts cristians que estan per evangelitzar encara, que no han rebut-acollit encara la fe, oferta per Jesucrist. Continua dient: “No faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m’ha ensenyat. El qui m’envia és amb mi; no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li és plaent. En sentir això, molts van creure en Ell”. Remato amb el principi i el final de l’evangeli del dimecres passat, també de Joan (capítol 8, versets del 31 al 42, que com podeu veure n’és la continuació del del dimarts): Jesús digué als jueus que havien cregut en Ell: “Si us manteniu ferms en el que jo us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”. I al final: “No tenim més Pare que Déu”. Jesús els diu: “Si Déu fos el vostre Pare, m’estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i “vinc de Déu; no he vingut pas pel meu compte, sinó que Ell m’ha enviat”.

                                               Així s’expressava, en el llibre abans citat, el director aleshores de la revista setmanal “Presència” (quin capçal més d’ara, encara, segons Francesc!): “I a poc a poc, mentre encara vivia sota el terror de l’autoritat i de la llei, unes lectures, unes paraules, uns testimoniatges i unes vivències m’havien posat davant per davant de Jesucrist. Així quan va caure el teló de fons, restà dempeus –i més viva que mai- la figura de primer pla, o potser fou ella mateixa la que es va anar imposant fins a fer ridícul i absurd  tot el muntatge que persistia al darrera. El fet és que va restar tot sol, cada vegada més visible, com el gran alliberador de la meva vida personal i de tota la història humana. Des d’aleshores i d’una manera creixent, qualsevol altre paisatge s’ha anat esborrant fins a fer possible que la meva FE d’avui es redueixi, em penso, a una sola paraula –la PARAULA-, que és també una PERSONA: JESUCRIST. I això s’ha esdevingut d’una manera gradual i silenciosa, sense cap esforç especial de part meva, tan gratuïtament, com si fes honor al que diuen que és la FE: una GRÀCIA. Ara, després d’aquesta justificació indispensable, ja puc dir quina és l’essència de la meva FE: JESUCRIST. Confio en Jesucrist. Confio en Jesús de Natzaret, l’home que va viure en un moment precís de la història i que com diu Blai Bonet, “va deixar els pares, l’ofici, el poble, res dins aquesta butxaca, res dins l’altra, i se’n anà per la carretera, literalment a la bona de Déu, a donar la cara i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai”. Diu moltes més coses, però ara és ja, crec, el moment precís d’agafar el text directe de la Butlla: “Jesús el ROSTRE de la misericòrdia del PARE”, i entrar en la Porta Santa de qui ÉS i SERÀ per sempre, Jesucrist, misericordiós que en diem confessant-ho: SENYOR, Déu nostre!

                                               Afegim-hi, com a premissa al document de Francesc, el que diu la Primera Carta de Joan, capítol 4, del versets 7 en endavant: “Estimats, estimeu-vos mútuament, perquè l’amor ve de Déu, i tot aquell que estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El que no estima no coneix Déu, perquè DÉU ÉS AMOR. L’Amor de Déu envers nosaltres s’ha manifestat en això: que Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que visquem per Ell. En això consisteix l’amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que és Ell qui ha estimat el primer... En l’amor no hi ha por (temor), sinó que l’amor (Misericordiós) perfecte fa fora la Por”.  Cal llegir una vegada i altra aquest text. És com l’entrada al pensament i a l’espiritualitat de Jesús, de Francesc i, ¿per què no nostra?  Aquí comença la nostra fe i confiança plenes! Jesús és el rostre de la misericòrdia del seu Pare-Mare! És el gran salt de la religiositat a la FE. Mentre això no sigui un fet vivencial estem encara llastats per i en la religiositat (el regne de les pors, de la Por). Passem a l’amor, passem-hi, demanem a Jesús que ens passi a la fe: l’amor en acció, en l’experiència, en les vivències. “Sense mi no podeu fer res”. No ho creus de cor i de veritat?: manca de FE!; ho creus?, dóna gràcies a Déu perquè ara t’ha fet el do, la gràcia de la FE.

                                               “La primera veritat de l’Església és l’amor de Crist”. (n. 12) “Que la Quaresma d’aquest Any Jubilar sigui viscuda amb major intensitat, com a moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu. Quantes pàgines de la Sagrada Escriptura poden ser meditades  en les setmanes de Quaresma per a redescobrir el rostre misericordiós del Pare”. (n. 17). La FE no són unes creences, és una espiritualitat que empeny, suggereix, anima, porta a l’acció, reconeixent que és l’Esperit Sant el company invisible dels nostres romiatges...

                                               “Aquesta és la Fe de l’Església”, que es diu solemnement després  de proclamar el Credo el dia del Baptisme i que re-novarem el dia de Pasqua o en la vetlla de preparació i celebració de la Pasqua. Pasqua eterna per a tothom, vius i difunts

Setmana Santa, dies 20 al 27 de març del 2016.   Sabadell