ENCARA TENIM
“POR” A L’”AMOR”?
Bona,
Santa Setmana Gran dels misteris de Jesús i de la seva Església, tota ella, des
del dissabte anterior a Rams fins que duri en el cor i en la nostra
espiritualitat CRISTiana. Que s’allargui per tots els presents de Déu.
Visca la VIDA en la vida de tothom, sense exclusions de cap mena. On són les
fronteres per a ningú? Sort que vivim a les perifèries de tot i de tots! Oh, si ho sabéssim! “On hi ha caritat i amor
allí hi ha Déu”. Això és cantar el missatge de Jesús en versió joànica. Recordo
que us vaig insinuar (només exhortació com fa tot l’evangeli: “Cal que...
Recordeu la frase? “Si algú vol...” Aquesta és l’espiritualitat del Mestre:
“Qui tingui oïdes que escolti”). La meva invitació era a llegir de seguit, sense córrer, pausadament tot
l’evangeli de Joan, com ha fet i segueix fent la litúrgia aquestes dues
darreres setmanes, l’anterior i aquesta fins el “Passio” del Divendres Sant, que
sempre és el de Sant Joan, que és més que la Passió dels sinòptics. És la
“passió apassionada” de l’Amor MISERICORDIÓS de Jesús envers el Pare del qual
n’és el ROSTRE visible, entranyable, i envers tots i cadascun de nosaltres,
persona a persona. Llegim, llegim també la Butlla del Jubileu extraordinari
d’aquest any, revelador de Déu Pare, del seu rostre: Jesús; de tots els homes
nous. Que no passin aquests dies sants sense un bany lustral en la misericòrdia. El seu encapçalament diu:
“Francesc, bisbe de Roma, servent
dels servents de Déu, a tots els qui llegeixin aquesta carta (oberta,
piulada...): Gràcia, misericòrdia i pau. Comença amb aquesta
declaració (reveladora, des-veladora): “Jesucrist és el ROSTRE de la MISERICÒRDIA
del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta (darrera) Paraula.
Ella s’ha tornat viva, visible i el seu cimal en Jesús de Natzaret. El Pare,
“ric en misericòrdia” (Efesis 2,4), després d’haver revelat el seu nom a Moisès
com a “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor” (Èxode 34,
6), no ha cessat de donar a conèixer de diverses maneres i en molts moments de
la història la seva naturalesa divina. En la “plenitud del temps” (Gàlates 4,
4), quan tot estava disposat segons el seu pla de salvació, Ell envià el seu Fill, nascut de la Verge Maria, per a revelar-nos de manera definitiva el seu amor. “Qui l’ha vist a Ell, ha vist
el PARE (cf. Joan 14, 9). Jesús de Natzaret, amb la seva paraula, amb
els seus gestos i amb la seva persona, revela la misericòrdia de
Déu”. La senzilla i irradiant fe del “nostre” Francesc està -per gràcia del
Pare amorós i creador, del Fill, segell de tota fraternitat i de l’Esperit Sant
que manté l’alè de l’evangeli per portar-lo a plenitud- està fent, dic, que “repensem la imatge que tenim de Déu,
d’un Déu que, no essent el de Jesús, encara suscita més por que gràcia. Aquest no és el Déu de Jesucrist, Fill de Déu i
Fill de l’Home. Aquell, el de la por,
no ho és, no ho pot ser de cap de les maneres. Justament en els evangelis,
sempre de Joan, d’aquests dies, d’ahir i d’avui, ens diuen ben a les clares per
a la FE, que a preguntes dels jueus se li planteja: “Qui ets tu?”...
(Recordem
que Jesús va fer, el primer, aquesta primera pregunta: “Què diuen qui sóc jo?” (Actualitzem-la
aquesta pregunta a la gent del nostre entorn. És interessant veure què diuen,
si diuen, i com ho diuen, o no saben, no
contesten: pregunta oberta. Segona pregunta més oberta encara, perquè
l’hem d’anar fent-nos-la contínuament i progressiva: “Que dieu, vosaltres?”: “Què dic, jo?”: Aquí hi ha tela per a escriure’n tot un llibre,
com el que estic llegint ara mateix: “Els elements essencials de la fe
cristiana” del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, de la col·lecció Saurí
(retorn a les fonts, trobar venes d’aigua soterrada, significativa manera
d’obrir col·leccions) de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en la
florida dels llibres religiosos dels anys ’70. En Miquel Estradé n’era el
coordinador: garantia de fe bíblica. Què dius de tu mateix en referència a la
fe? Una fe creïble, germans i germanes.
Tercera
pregunta, que és resposta, també i que –atenció- també i sobretot és per
a tots nosaltres: la pregunta dels jueus
a Jesús: Qui ets, tu? Escoltem què
respon Jesús, interessantíssim i tan novedós que ja ho hem oblidat de tan
superficials que podem ser, o que no
se’ns va donar oportunament abans de deixar el primer niu cristià: casa nostra,
església domèstica, les catequesis -com diuen ara- d’iniciació o bé mistagògica
o mistèrica, testimonis vivencials de l’evangeli. No foren suficients els que
rebérem: de devoció, de ser bones persones, de religiositat, de pietat, ai las!
No ho hem fet, tots plegats, massa bé! (És eufemisme!) Amb la dotació que ens
van donar anem a la intempèrie, només a la defensiva, sense el goig de la FE. Encara
amb la por que no acabem de lliurar-nos-la. Ai las, altra vegada!
Joan, sempre Joan: capítol 8, versets del 21
al 30 i anant endavant...). Atenció, aquí va la resposta de Jesús!: “Vosaltres
sou d’aquí baix, JO SÓC d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món (en sentit pejoratiu,
per Joan; s’ha d’entendre bé no és fugida del món real; és només del decadent,
el del mal), “JO no sóc d’aquest món. Us he dit que morireu amb totes les
vostres culpes, perquè si no creieu que JO SÓC, no us en podreu pas alliberar”.
I ara ve l’explicitació de la gran resposta, la de Jesús en l’estil de Joan: “Jesús
els respongué: “Justament us ho estic dient. Tinc molt a dir i a condemnar de
vosaltres, penseu que el qui m’envia diu
sempre la veritat i jo, en aquest món, no dic sinó allò que li he sentit dir.
Ells no entengueren que es referia al Pare”. I els digué: “Quan haureu enlairat
el Fill de l’Home, coneixereu (en el sentit joànic, per experiències de
FE, no de religiositat només...) que JO SÓC” (això digué Déu a Moisès des de la
bardissa incandescent; “així m’anomenareu”). Llarga lliçó evangèlica que algun
dia ens hauran de fer i haurem de viure-la a menys que ens quedem enclaustrats
en una visió de “religiositat”, encara que sigui “còsmica”, una mica
“panteitzant” com la d’Einstein que no va voler passar mai d’un respectuós
“agnosticisme”, que no pot afirmar, però que no pot negar Déu. Un bon
teilhardià, a mitges, llàstima! que no li havien dit mai què és la fe evangèlica;
i no es refiava de la que suposadament veia, més religiositat que no fe. La de
molts cristians que estan per evangelitzar encara, que no han rebut-acollit
encara la fe, oferta per Jesucrist. Continua dient: “No faig res pel meu
compte, sinó que dic allò que el Pare m’ha ensenyat. El qui m’envia és amb
mi; no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li és plaent. En sentir
això, molts van creure en Ell”.
Remato amb el principi i el final de l’evangeli del dimecres passat, també de
Joan (capítol 8, versets del 31 al 42, que com podeu veure n’és la continuació
del del dimarts): Jesús digué als jueus que havien cregut en Ell: “Si us manteniu ferms en el que jo us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la
veritat i la veritat us farà lliures”.
I al final: “No tenim més Pare que Déu”. Jesús els diu: “Si Déu fos el vostre
Pare, m’estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i “vinc de Déu; no he vingut pas pel meu compte, sinó que Ell m’ha enviat”.
Així
s’expressava, en el llibre abans citat, el director aleshores de la revista
setmanal “Presència” (quin capçal més d’ara, encara, segons Francesc!): “I a
poc a poc, mentre encara vivia sota el terror de l’autoritat i de la llei, unes
lectures, unes paraules, uns testimoniatges i unes vivències m’havien posat
davant per davant de Jesucrist. Així
quan va caure el teló de fons, restà dempeus –i més viva que mai- la figura de
primer pla, o potser fou ella mateixa la que es va anar imposant fins a fer
ridícul i absurd tot el muntatge que
persistia al darrera. El fet és que va restar tot sol, cada vegada més visible,
com el gran alliberador de la meva
vida personal i de tota la història humana. Des d’aleshores i d’una manera creixent,
qualsevol altre paisatge s’ha anat esborrant fins a fer possible que la meva FE
d’avui es redueixi, em penso, a una sola paraula –la PARAULA-, que és també una
PERSONA: JESUCRIST. I això s’ha esdevingut d’una manera gradual i silenciosa,
sense cap esforç especial de part meva, tan gratuïtament, com si fes honor al
que diuen que és la FE: una GRÀCIA. Ara, després d’aquesta justificació
indispensable, ja puc dir quina és l’essència de la meva FE: JESUCRIST. Confio
en Jesucrist. Confio en Jesús de Natzaret, l’home que va viure en un moment
precís de la història i que com diu Blai Bonet, “va deixar els pares, l’ofici,
el poble, res dins aquesta butxaca, res dins l’altra, i se’n anà per la
carretera, literalment a la bona de Déu, a donar la cara i a lluitar contra el
mal, sense explicar-lo mai”. Diu moltes més coses, però ara és ja, crec, el
moment precís d’agafar el text directe de la Butlla: “Jesús el ROSTRE de la
misericòrdia del PARE”, i entrar en la Porta Santa de qui ÉS i SERÀ per sempre,
Jesucrist, misericordiós que en diem confessant-ho: SENYOR, Déu nostre!
Afegim-hi,
com a premissa al document de Francesc, el que diu la Primera Carta de Joan,
capítol 4, del versets 7 en endavant: “Estimats, estimeu-vos mútuament, perquè l’amor ve de Déu, i tot aquell que
estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El que no estima no coneix Déu, perquè
DÉU ÉS AMOR. L’Amor de Déu envers nosaltres s’ha manifestat en això: que Déu ha
enviat el seu Fill unigènit al món a fi que visquem per Ell. En això consisteix
l’amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que és Ell qui ha estimat el
primer... En l’amor no hi ha por (temor), sinó que l’amor (Misericordiós)
perfecte fa fora la Por”. Cal llegir una
vegada i altra aquest text. És com l’entrada al pensament i a l’espiritualitat de
Jesús, de Francesc i, ¿per què no nostra?
Aquí comença la nostra fe i confiança plenes! Jesús és el rostre de la
misericòrdia del seu Pare-Mare! És el gran salt de la
religiositat a la FE. Mentre això no sigui un fet vivencial estem encara
llastats per i en la religiositat (el regne de les pors, de la Por). Passem a
l’amor, passem-hi, demanem a Jesús que ens passi a la fe: l’amor en acció, en l’experiència,
en les vivències. “Sense mi no podeu fer res”. No ho creus de cor i de veritat?:
manca de FE!; ho creus?, dóna gràcies a Déu perquè ara t’ha fet el do, la
gràcia de la FE.
“La
primera veritat de l’Església és l’amor de Crist”. (n. 12) “Que la Quaresma
d’aquest Any Jubilar sigui viscuda amb major intensitat, com a moment fort per
a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu. Quantes pàgines de la Sagrada
Escriptura poden ser meditades en les
setmanes de Quaresma per a redescobrir el rostre misericordiós del Pare”. (n.
17). La FE no són unes creences, és una espiritualitat que empeny, suggereix,
anima, porta a l’acció, reconeixent que és l’Esperit Sant el company invisible
dels nostres romiatges...
“Aquesta
és la Fe de l’Església”, que es diu solemnement després de proclamar el Credo el dia del Baptisme i
que re-novarem el dia de Pasqua o en
la vetlla de preparació i celebració de la Pasqua. Pasqua eterna per a tothom,
vius i difunts
Setmana
Santa, dies 20 al 27 de març del 2016.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada