Homilia del diumenge 29/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

PERE  I  PAU: PAU  I  PERE

                                                           Després d’una tirallonga de festes entrellaçades totes elles amb el misteri de Crist, el seu –i nostre- misteri pasqual, avui ens surten pel camí –pelegrins que som- de l‘any litúrgic els que són capdavanters, per mèrits propis i, sobretot, per dons de Déu, els dos pilars fonamentals del misteri de l’Església: Pere i Pau. Així ho llegeix de l’Església el concili Vaticà II . Cal insistir en aquest fet de ser un veritable misteri l’Església, que ho és a imitació i semblança del misteri de la Santíssima Trinitat i naturalment del mateix Crist. En efecte, diu el Vaticà: “El misteri de la Santa Església es posa de manifest en la seva fundació, ja que el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant el missatge joiós, l’adveniment del Regne de Déu, promès de segles en les Escriptures: “S’ha acomplert el temps, deia, i és a prop el Regne de Déu”. L’Església “avança, bo i peregrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu” predicant la creu i la mort del Senyor fins que torni. Amb la força del Senyor ressuscitat pren vigoria per poder triomfar, amb paciència i amor, de les seves pròpies penes i dificultats, les internes el mateix que les externes i poder descobrir fidelment davant del món, el misteri, ni que sigui encara mig velat, del Crist, fins que es revelarà  al final de tot en plena llum”.

                                               Si a l’Església de Déu li traieu la profunditat i la densitat del Misteri, així despullada del seu millor vestit, es convertirà en una simple institució humana, que per més que hagi fet equilibris durant dos mil·lennis es troba faltada de tantes coses i és tan humana –en el sentit simple i feble de la paraula- que pot ser objecte de crítiques  per la seva absència de molta noblesa, àdhuc d’inhumanitats. Semper reformanda; sempre amb la necessitat de fer-hi “obres” de tota mena i envergadura: de retocs, de disseny, altres de més fortes:  de tirar envans, reduir l’excés de pes institucional; altres en voldrien fins i tot d’estructurals. El pes de tants anys  d’existència i l’haver passat per tantes peripècies culturals, socials i de valors, sempre –tantes sense mala fe!- se la pot fer diana de projectils i d’escomeses... Però quan diem supplet Ecclesia, en el fons volem dir que la seva institució divina aguanta força bé i li és al mateix temps d’esperó per anar canviant i rejovenint-se. Qualsevol reforma és un tornar a les fonts i rellegir-les amb ulls actuals, sense prejudicis dogmàtics en tantes coses. Quatre coses són essencials, les altres tenen molt valor circumstancial, poden ser subjectes a canvis... Hem de “fer dissabte” sovint a l’Església i no convertir-la en una botiga d’antiguitats i menys en un museu... Porta Ella la marca de les nostres debilitats.

                                               Anem, però, endavant: l’Església sense Crist, no té cap sentit; però siguem agosarats: l’Església sense Pau i Pere tampoc tindria massa sentit.

                                               Tres aspectes confirmen l’Església en els aspectes nuclears: el doctrinal vist i viscut des de la nostra fe, és a dir feta amb una lectura basada en la fe. La koinonia que és la comunió que es va fent i aprofundint i que és filla de la Trinitat i la diakonia, és a dir el servei a tot i a tots. El papa Francesc ha parlat de gradació; no tot té el mateix valor. Cal fer tot un escalat d’importància. No tot és igual.

                                               L’Església és per-als-altres, com ho fou el mateix Jesucrist i l’Esperit Sant que ens és donat sobretot per crear unitat i comunió, on la justícia primeja, segons els signes dels temps, més adequats, aquests, per a la nostra societat, més sensible com mai avui, respon no a la quantitat sinó a la qualitat i  vista en globalització: tots i tot formant una unitat d’independències. El món no és tan cristià com podrien pregonar les xifres que -de ser bones, si ho són- només són qüestió de números i responent a voltes a prejudicis que prejutgen cristianismes històrics i socials, demoscòpics. La vida evangèlica, que és la que compta no fa recompte dels inscrits als llibres de batejats, sinó de la presència activa i operosa que està present on hi ha necessitats, indigents i exclosos tant en l’ordre domèstic com social. Ser cristià ho engloba tot i  més...: persones, natura, societat, ciència, projectes de millora del món.

                                               Pere i Pau són dos columnes de l’Església naixent, quan s’anaven posant les primeres fileres de maons o carreus o bé de pedres cantoneres i   que van donar configuració a l’edifici eclesial. Ens en queden documentats els primers passos i alguns escrits que ja donen el primer sentit del que significa l’Església naixent.

                                               No fa gaire que vàrem celebrar l’any de Sant Pau. Jo crec que hauríem, si no de repetir, sí almenys de propiciar-ne una exploració més aprofundida. Una mena de màster en Pau. No n’hi ha prou amb una lectura directa i personal, menys si ens limitem a escoltar-lo en les proclamacions de les eucaristies. Necessitem un  guia que vagi donant valor significatiu, circumstancial o de context, àdhuc interactiu dins del corpus de les seves cartes. Darrerament m’ha vingut a mans un llibre de no moltes pàgines que sintetitza la figura i l’ensenyament de Pau. Ben accessible. Podria ser el text base per  estudiar-lo, millor en petits grups. No té més d’un centenar de pàgines, poc més. A Pau no n’hi ha prou de proclamar-lo com a Paraula de Déu en les eucaristies. Cal una lectura comprensiva i comprehensiva (és  a dir totalitzant) per veure el què significa un home enamorat de Crist i enamorador de cara als altres. “Ai de mi, si no evangelitzara!”

                                               ¿Voleu que us digui una cosa que potser farà mal a les pietoses oïdes de molts freqüentadors de les eucaristies dominicals?  A Pau se l’ha de llegir poc a poc, guiats per un bon mestre que no pressuposi res com a dit i sabut, sinó que vagi pas a pas teixint una xarxa de punts comuns i de referències que cal fer explícites i que ens donin amb precisió les característiques del seu pensar. Quin  home més gran, Pau! En trenta anys fa sembra de presència i escrits al centre del món d’aleshores que era la mediterrània o bé amb l’expressió més significativa: Mare Nostrum.

                                   Ah, em deixava de dir de quin llibre parlo: “Pau de Tars” “Un home cara a cara amb Déu, de Daniel Marguerat, que també té un llibre similar titulat “L’home que venia de Natzaret” “El que avui podem saber de Jesús” Tots dos publicats per la Claret en la seva col·lecció Glossa. Tots de bon i fàcil llegir.

                                               Un prec: hauríem de llegir més de tema cristià. Mai una formació pot prescindir de llegir llibres. Sempre trobarem l’adequat al moment personal i al nostre present. Fora de llibres pietosos, ara hauríem de saltar a cosa de major valor

                                               ¿Qui s’apuntaria a un club de Lectura sobre tema religiós. Tot a nivell de divulgació, només. Res d’elucubracions teològiques, que ja tenen els seus lectors especialitzats.

                                               El futur del cristià –i això és una altre tema en què hi vull entrar un altre dia- vindrà de formar petits grups on s’aprofundeixen els temes i les vivències al voltant de la Paraula de Déu. Aixequeu la mà els qui us hi veieu en cor. No els deixarem sols. Ho dic perquè hi crec. Això sí, segons les normes ja establertes a l’ús. Tothom havent llegit i subratllat i fent-se preguntes i/o admiracions i compartint-les sistemàticament en grups mensuals. Què menys podem fer per aixecar el nivell de la cultura religiosa. Cultura vol dir fer créixer, cultivar. Vol dir viure-hi més i millor. Trenquem motlles. Estem massa acostumats a que ens ho donin massa passat pel turmix. Pau parla de “vosaltres que sou espirituals”. A vosaltres se us ha de donar menjar de “grans”. Això suposa voluntat i temps! Tot el que sigui consistent suposa temps i dedicació. Apa, animeu-vos!

            Solemnitat de sant Pere i sant Pau, apòstols, 29 de juny de 2014.   Sabadell

Homilia del Corpus del diumenge 22/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

“PER  ELL,  AMB  ELL  I  EN  ELL…

                                               ...a Vós Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, tot honor i tota glòria pels segles dels segles.  Amén” Aquesta és la pregària-doxologia que clou el cànon o part central de l’Eucaristia. També se’n diu elevació menor que s’hauria de fer amb la major reverència i dignitat, perquè és com una mena de confirmació o ratificació de tot el que hem fet i viscut en la part que conté la consagració que ve a ser com una encarnació i resurrecció continuades a través de la història de salvació de l’Església i de cadascú de nosaltres. Amb raó diem sovint després de la doble consagració: Proclameu el misteri de la fe: anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús o altres de similars.

                                               Aquesta proclamació al Pare sobretot per Crist i en l’Esperit Sant dóna sentit ple a l’Eucaristia per la significació que engloba tant el contingut com el moment en què ho proclamem.

                                               Aquestes preposicions diferents i diria graduades en progressió van explicitant el sentit del que hem anat celebrant potser sense massa consciència de la profunditat a què ens van portant:

• PER ELL: tot el que és cristià passa per Ell. En Ell té el seu principi i n’és el motor. Sense Crist com a identitat pròpia del cristià, no hi ha cap consistència en el nostre viure “diferent”. És una obvietat dir que si som cristians és perquè la nostra existència està entroncada amb la seva persona i obra. És Ell que passa (i s’hi queda) en nosaltres. Ell té la iniciativa. Hi ha hagut una crida, una vocació, una voluntat de fer comunió per part d’Ell. Hi ha hagut un “trobament”, com bé diu Benet XVI. És Ell que s’ha deixat veure i a poc a poc se’ns han obert els ulls. Tot plegat va més enllà d’un coneixement hagiogràfic, més enllà d’una reconeguda moral superior. Ens hem involucrat mica en mica en tot el que Ell significa en si i en la progressiva capacitat de conèixer-lo, de reconèixer-lo i de viure’l, en definitiva. Tot això marca l’àmbit de la FE. Ell esdevé la veritat que fa plena la nostra existència.

• AMB ELL: és el company interior, és l’horitzó de la nostra  ESPERANÇA. És el camí. És la nostra brúixola que ens orienta i reorienta, que el camí  està ple de cruïlles i són possibles males marrades i només -si ens sabem deixar conduir-nos- encertarem les petites i saboroses metes del dia a dia. Ell opera a petit i quotidià objectiu i ens dóna el gustós encert en els passos que anem fent en l’immediat. És l’espertança-do teologal que sosté l’esperança-esforç, la companyia que ens dóna per anar-hi fent amistat, compenetració i afinitats d’esperit. És també l’esperança a mitjà termini, perquè sabem que arribarem junts després de fer una caminada que pot suposar un tram notable en el nostre viure. Som “viadors” i pelegrins en cerca i anhel d’aspectes singulars d’un petit món nou i d’una terra nova. I no podem oblidar que la nostra darrera pàtria rau en el més enllà del cada dia i de cada tram viscut. Té un  punt final que en realitat és el nostre ver principi i nova i major naixença.

• EN  ELL: Aquí hem de descalçar-nos perquè el terra és sagrat. Més que terra és la mateixa persona de Crist al qual ens anem adherint com l’heura a l’arbre, com la sarment al cep i en ella, en la persona de Crist, “vivim, ens movem i som”. Aquesta preposició és d’una dimensió mística (d’experiència vital) de comunió i d’unió de vida nova. Pau i Joan ens hi poden atansar perquè la utilitzen amb profusió, quan volen comentar que ens anem “fonent” en Crist i de dos en fa “pretesament” un. És com compartir la vida trinitària a nivell humà, amb els infinits límits que mai podrem petjar. “EN”, fa bona la pregària que fèiem de comunió i on l’AMOR ho és tot i ho fa tot. És posar el primer manament en execució limitada, però amb ganes de que pugui esdevenir cada vegada més ple, més dens, més unificador. El primer manament és: Déu és únic, Déu sobre tot, no avantposar res a Déu u i tri: Estima el Senyor, el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força”. És bo afegir-hi, com a “caminadors” que ho vagin facilitant, la continuació de la pregària que feien fidelment idiària els devots jueus, els anawuin: “Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono (que són els de sempre passats per l’elevació d’aquell:”Se us va dir... Jo us dic” que troba més profunditats que a la moral al peu de la lletra), inculca’ls als teus fills, parlen a casa teva i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis- Lliga-te-les a la mà amb un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de les portes  de casa teva i dels portals de la ciutat...” Llàstima que ho varen entendre massa literalment, perquè té una lectura metafòrica plena de profunditat. A veure quina és la nostra creativitat! Saber traduir!

• VÓS DÉU PARE OMNIPOTENT:a qui amb l’Eucaristia i en la petitona vida nostra de cada dia donem gràcies en llevar-nos: “Us dono gràcies per haver-me creat, redimit, fet cristià, i conservat en aquesta nit...” (Recordeu?). Tota l’Eucaristia és un himne de Crist (conjuntament -per gràcia- de tots nosaltres i dels absents i dels increients) al Pare donant-li gràcies, beneint-lo, estimant-lo, lloant-lo. Agafeu els verbs del Glòria del principi de la missa i anem-los desgranat un a un, parant atenció a la seva significació peculiar: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria. Valdria la pena recitar-los poc a poc pretenent  donar-nos-hi la seva pròpia significació. Ai la rutina i les presses que comporta!

• EN LA UNITAT DE L’ESPERIT SANT: És precisament Ell qui ens obre les immenses perspectives del Pare i del Fill i ensems ens regala la seva acció assistencial i de guia que ens porta al nucli de l’Eucaristia i a la santificació personal i eclesial. Res sense l’acció de l’Esperit, Pentecosta permanent, buf evangèlic, goig diví.

• TOT PODER I TOTA GLÒRIA PELS SEGLES DELS SEGLES: El poder, per a Déu, tradueix la capacitat de crear del no res, d’establir el Regne, d’estimar entranyablement. Poder transmès “a fi de conèixer-lo a ell, i també el poder de la resurrecció, amb participació en els seus sofriments tot configurant-me a la seva mort, per si puc arribar a la resurrecció d’entre els morts. No pas perquè ja hagi assolit el terme o que sigui ja perfecte, però corro per si me’n puc apoderar, ja que també el Crist Jesús es va apoderar de mi. El Cel tot és glòria i només glòria” (Ef 3, 15ss).

                                               Rovira Belloso en el seu llibre “Los sacramentos, símbolos del Espíritu Santo” diu que “l’Eucaristia és unió i encaix entre cel i terra, frontera entre l’eternitat i el temps, entre el Regne de Déu anhelat, el nucli del qual és Crist viu i la nostra història de cada dia. Per això s’ha dit que l’Eucaristia és el mostrador o la vitrina de l’escatologia. És la font i el centre de la vida de Déu oferta als homes, ja que “l’Eucaristia fa l’Església”: constitueix el poble com a Església de Déu, ungida per l’Esperit Sant. És Déu de l’amor que Déu ens té, a fi i efecte per a que li retornem amor per amor i per a que exercitem l’amor fratern. És també l’eix i vertebrador de la pastoral de l’Església i de la seva missió evangelitzadora, ja que és l’eix de tota comunitat eclesial. És finalment, el cimal de la vida cristiana perquè és la comunió més plena amb Crist, que és la nostra vida.

                                               Sant Tomàs diu sintèticament què és l’Eucaristia: Memorial de la Passió de Crist, el Present ple de gràcia i l’Anticipació del futur que ens serà donat. I del Concili recollim com un pom de flors primaverals: “Deixa a la seva estimada Esposa, l’Església, el memorial de la seva mort i de la seva resurrecció; sagrament de pietat, senyal de d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

·        AMÉN: ben fort, ben convençut, ben amorós, ben sostingut,  cantat si pot ser.

            Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist –Corpus- 22 de juny de 2014  Sabadell

Homilia del diumenge 15/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

DÉU  ÉS  ÚNIC  I  NO  N’H I  HA  D’ALTRE  FORA  D’ELL

  u i tri a la vegada. El nostre Déu, tal i com el professem nosaltres és més “misteri” que no pas el que denominen Déu tant els musulmans i jueus. Si creure en Déu és ja de per sí un misteri que ens depassa totalment, entre els cristians no deixa de ser el misteri dels tres misteris. Només la fe l’ateny i l’experiència derivada de la fe. En el credo (llarg) diem amb més èmfasi: Crec en un sol Déu.

                                             Per a totes les religions monoteistes res hi ha de més important que mantenir en tot i per tot en “combativa” exclusivitat que només hi ha un sol Déu, que és únic. Es saluden amb el nom del Déu que pel fet de ser únic és el mateix en les tres religions: Yahvé, Alà i Déu. En recitar el credo (curt) els cristians ajuntem al començament a Déu-Pare. Hi hauríem de posar una pausa, una coma perquè per a nosaltres Déu és u, unic –i ho hem de deixar ben clar tot i proclamar-ne tres persones, a continuació: Pare, Fill o Verb, tot i ser  diferent de les altres dues religions monoteistes.  Per a nosaltres també el gran  i primer misteri del nostre Déu és que és

                                               Diu el concili Laterà IV: “Creiem fermament i afirmem simplement que hi ha un sol Déu veritable, immens i  immutable, incomprensible, totpoderós i inefable, Pare, Fill i Esperit Sant: Són tres Persones, però una essència, una substància o naturalesa absolutament simple”.

                                               Deixant de banda Alà, el Déu dels mahometans, entrem perquè és també de la nostra tradició, en el dels jueus-Yahvé, que segons digué a Moisés és tradueix per: “Jo sóc el qui sóc” o bé “Jo sóc el qui és” o bé “El qui és”. Fa aquest comentari el Catecisme de l’Església Catòlica: “Aquest nom diví és misteriós. Per tal com Déu és un misteri. És tot alhora un nom revelat i com el refús d’un nom. Per això expressa Déu  de la millor manera: com aquell qui és, infinitament per sobre  de tot el que nosaltres podríem entendre o dir. És el Déu amagat (Is 45, 15) i el nom és inefable. I és el Déu que s’apropa als homes” Dient el seu nom ja amb això expressa que es vol comunicar, que vol donar-se Ell mateix, fer-se accessible, capaç de ser conegut més íntimament i de ser cridat personalment. També es presenta com el Déu dels teus Pares, indicant la vinculació que ha establert amb el Poble d’Israel. “Per respecte a la santedat de Déu, el poble d’Israel no pronunciava el seu nom. En la lectura dels llibres sagrats, el nom revelat era substituït amb el títol diví d’”Adonai” que vol dir Kyrios o Senyor. Amb aquest títol serà aclamada la divinitat de Jesús: “Jesús és el Senyor”. Progressivament es donarà a conèixer com a Pare que és la permanent declaració de Jesús i al qual està lligat en perfecta sintonia i amor per portar a terme la gran acció que  li és encomanada; i que ell mateix per tal de seguir la missió del Fill ens enviarà la tercera Persona, l’Esperit Sant, que en l’Església farà que siguin conegudes i estimades les tres Persones; per tant, Deu tri i u a la vegada. I anirà distribuint unes accions plenàries on, participant tots tres, no obstant les adjudiquem particularment o sobretot a cada una de les persones de la Santíssima Trinitat: Ho descriu molt bé un himne pasqual: “Glòria al Pare, que ens torna a crear/ recreant-se en els fills més encara./ Glòria al Fill, vencedor de la mort,/ que ens deslliura de tot esclavatge./ Glòria al Sant Esperit, Déu d’amor,/ que fecunda l’Església de gràcia./ Al·leluia, al·leluia, al·leluia! Amén.

                                               En una ocasió un mestre de la Llei s’acostà a Jesús i li va fer aquesta pregunta: Quin és de tots el primer manament? Jesús va respondre: “El primer és “Escolta (Shemà) Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la teva força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, Mestre, amb tota la raó dius que Ell és únic i que no n’hi ha d’altre fora d’Ell, que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb tota la força i estimar el altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. Llavors, Jesús veient que havia parlat assenyadament, li digué: “No estàs lluny del Regne de Déu”.

                                               La menció corresponent a la unicitat de Déu formava part de la pregària “Shemà Israel”, pregària que es deia cada dia , matí i vespre. Provinent tota ella dels llibres de l’AT.: DT6, 4-5; Lv19, 18; Dt 4, 35. La pregària continuava així: “grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono, inculca-les als teus fills, parla’n a casa teva i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà amb un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat”. Per als jueus Déu passa a ser de només la proclamació (l’acte de fe primordial) a convertir-se en un manament global que abasta totes les potencialitats de la persona humana. Ser i fer són el mateix.

                                               Segueix el Catecisme de l’Església Catòlica: Déu és veritat i amor. Déu va revelar-se a Israel com  aquell qui és ric en gràcia i en fidelitat. Aquests dos termes expressen d’una manera condensada les riqueses del nom diví. En totes les seves obres Déu mostra la seva benignitat, la seva bondat, la seva gràcia i el seu amor; però també la seva fiabilitat, la seva constància, la seva fidelitat  i la seva veritat. La veritat de Déu és la seva saviesa que mana en tot l’ordre de la creació i del governament del món. Déu l’únic creador del cel i de la terra és l’únic que pot donar el coneixement veritable de totes les coses creades en relació amb ell. Durant la seva història, Israel  va poder descobrir que Déu tenia una sola raó per a revelar-se-li i escollir-lo d’entre tots els pobles i fer-lo seu: l’amor gratuït. Aquest amor fins vencerà les pitjors infidelitats: arribarà fins al do més excels: “Tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit. “Amb un amor etern t’estimo; per això m’he mantingut bondadós amb tu”. El mateix Catecisme en descriu l’abast de la fe en l’únic Déu:

• Conèixer la grandesa i la majestat de Déu.
• Viure en acció de gràcies.
• Conèixer la unitat i la veritable dignitat de tots els homes.
• Servir-nos bé de les coses creades.
• Confiar sempre en Déu, fins en l’adversitat.

                                               ¡Què lluny estem de tenir Déu com a explicació i sentit de la nostra vida, de la de la natura i dels germans. Déu és la Comunió d’amor entre Ell i cadascú de nosaltres i entre tots i cadascun de nosaltres entre nosaltres mateixos! Vull deixar constància de com el  Vaticà II en començar a parlar de l’ateisme obre el número 19 de la Constitució sobre l’Església i el món d’avui: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la comunió de l’home amb Déu. L’home, ja des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix sinó perquè creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu Creador”.  Vull ajuntar aquesta pregària-poema que potser no coneixeu i és un goig entrar-hi de puntetes:                                                                                                                                                                                                                                             EL DESIG DE DÉU                                     

                   vós, el més enllà de tot,

                   com us puc anomenar amb un altre nom?

                   Quin himne us puc cantar?

                   Cap paraula no us pot expressar.

                   Quin esperit us pot abastar?

                   Cap intel·ligència no us pot concebre.

                   Només vos sou inefable,

                   car totes les paraules han sortir de vós.

                   Només vós sou incognoscible,

                   car tots els pensaments han sortit de vós.

                   Tots els éssers us celebren,

                   els qui parlen i els que són muts.

                   Tots els éssers us fan homenatge,

                   els qui tenen intel·ligència i els qui no en tenen.

                   L’universal desig, els clams de tots,

                   tendeixen cap a vós.

                   Tot el que existeix us prega,

                   i tot ésser que sap llegir en el vostre univers

                   us fa pujar un himne de silenci.

                   Només en vós fan estada totes les coses.

                   Tot va cap a vós en un mateix impuls.

                   Vós sou el fi de tots els éssers, vós sou únic.

                   No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:

                   vós teniu tots els noms; com us podria anomenar?

                    Vós, l’únic a qui no podem anomenar,

                   quin esperit celestial penetrarà el vel

                   que hi ha més enllà dels núvols?

                   Tingueu pietat, vós, el més enllà de tot;

                    com us podríem anomenar amb un altre nom?

                                   Gregori de Nazianç 
                   Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 15 de juny del 2014   Sabadell

                                              

                                              

Homilia del diumenge 08/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

NO  US  DEIXARÉ  ORFES

                                               Pentecosta és la gran solemnitat que culmina la festa de Pasqua, en la que la vinguda de l’Esperit Sant, promesa per Jesús en els darrers dies, en el seu comiat, ens dóna una empenta espiritual que ens omple del “sentit, gust i obra de Déu” i ens llença a la gran aventura de predicar el Regne de Déu, sabent i experimentant que l’Esperit de Déu n’és el motor, l’aire que es respira, l’unció perfumada que ens donarà fortalesa per poder portar el gran missatge del Regne de Déu, que no és altre que el del mateix Jesús. Jesús en quant a home fou ungit, ple de l’Esperit Sant i és Ell qui el conduïa en les seves predicacions per Palestina i Judea, sobretot. Ara aquesta missió del Pare s’ens ha revertit en i sobre nosaltres i per això Jesús ens envia un “altre” Consolador i tot el dinamisme de l’Esperit per portar missatge i testimoni arreu fins als confins de la terra i sobretot de les consciències. La seva vinguda i intervenció constant és la millor garantia de poder experimentar que som els seus deixebles i que Ell ens guiarà amb la seva gràcia i presència on convingui i on Ell mateix ens suggereixi.  Sense Ell no hi ha Església, no hi ha capacitat de testimoniatge, perquè Ell parlarà en les nostres paraules i en garantirà la seva eficàcia. Ell remou l’entramat de l’Església des de la invisibilitat; només per via indirecta i per sensibilitat adquirida pel tracte el “veiem” present i actuant. Ell ens dóna la consciència de que som fills de Déu en progressió i un s’hi troba tan i tan bé! I el deixa que porti les regnes el nostre cor i li sentim el gust de la gràcia. ¡Ai, si el tinguéssim més experimentat, més entranyat, més a flor de cor i de  pensament! Jesucrist deia: “pels fruits els coneixereu”. Just. M’hi agafo sempre que puc als fruits de l’Esperit que exposa Pau a la seva epístola als Gàlates.(Ga 5, 22). Ho he posat moltes vegades però no em canso d’enumerar-los, tot hi desitjant que es facin carn de la nostra carn i esperit del nostre esperit. Tots ells i més encara; que estic fent llista dels que surten ací i allà en les epístoles de Pau. Són innumerables. M’ha passat per la ment i el cor de rastrejar-los i de posar-los en una llista mensual a un per dia concentrat per tenir-los presents i així ens siguin motivadors del dia a dia;  i ja porto dos mesos i escaig plens i encara n’aniré trobant més i més. Res d’invenció meva, tots paraula de Déu... Tota la nostra espiritualitat prové de l’Esperit Sant que espiritualitza i que santifica. I ens rejoveneix i ens compromet en “La Vida segons l’Esperit”, dos llibres titulats així que tinc a mà: l’un de Lyonnet i de la Potterie i un altre de Leonardo Boff. Ja hi tornarem més endavant, potser no tots aquesta vegada...

         

                                      Durant aquestes dues setmanes últimes hem pogut llegir quasi diàriament que la vinguda de l’Esperit renovarà la faç de les consciències i ens donarà un coneixement gaudiós més profund de Déu i de Jesucrist. Ell es presenta com a complementació no tan extensiva sinó intensiva per aconseguir un major coneixement i reconeixement de les “coses” de Déu i lligar-les a la nostra vida de fe que com a arres i primícies instaurarà progressivament “el cel nou i la terra nova”, en esperança viscuts.

                                               Pentecosta ja era una de les festivitats més importants del poble jueu. Era la festa de la presentació en agraïment al Temple de la garba de la nova collita acabada de fer per aquells dies i a la qual s’hi va ajuntar la celebració de l’aliança que Déu i Poble es van fer mútuament en el desert. Els primers cristians hi varen ajuntar la celebració de la nova i eterna aliança que Jesús segellà en la Creu i Resurrecció. Aliança que nosaltres sabem que aquesta –que n’és l’última i definitiva- serà efectiva “per obra i gràcia” de l’Esperit Sant. De l’Esperit només en podem tenir experiència dintre de l’àmbit de la fe. Creure en l’Esperit és donar-li tota la fe de que som capaços.

                                               Tant Joan com Pau ens són els grans comunicadors del què significa i del que obra l’Esperit Sant que ja va obrar en Jesús, evidentment com a home.  De l’Esperit Sant se’n diuen les grans gestes i meravelles ja des de la mateixa concepció i gestació del Fill de Déu en les entranyes venerables de la “Verge i Mare de Déu”. La Visitació que hem celebrat fa ben pocs dies és un deliciós episodi ple de tendresa on l’Esperit Sant promou un encontre singular entre Maria i Elisabet, totes dues agraciades en forma, però, ben distinta; transides dels efectes  de l’Esperit Sant que remou l’infant encara no nadó, Joan, i la seva pròpia mare i que promourà el Magníficat de Maria que és el gran himne a l’Esperit Sant. “La meva ànima magnifica el Senyor...”

                                               ¿Perquè està passant mig desapercebut l’Esperit Sant que és el do preciosíssim que ens fa Jesús enviant-nos-el, perquè deixant-nos portar i guiar per Ell fem les obres del Regne: Coneixement de Déu Pare com amor constant envers el seu Fill i la fillada i els fruits d’evangeli que fa fructificar en els que s’obren a l’Esperit, allò que esdevé com a nucli del que significa una persona ungida per la “Vida segons l’esperit” Boff ho sintetitzarà així: “Es tracta de viure una praxi cristiana imbuïda alhora d’oració  i de compromís militant; que el compromís brolli de la plenitud de l’oració i que l’oració aflori del cor del compromís. Nova síntesi: “Passió per Déu dins la passió pel pobre”. “En tant que forma de vida, la fe viva implica una actitud contemplativa del món: cerca i troba les petges de Déu en tot i per tot. Tanmateix, no n’hi ha prou que la fe sigui  viva; cal que sigui vertadera. I només és vertadera la fe que es tradueix en amor i en justícia. Per agradar Déu no és suficient creure en Ell o invocar el seu nom; és necessari treballar per la justícia, per la veritat i per la pau del Regne de Déu. Només aquesta fe operant és vertadera i, doncs, salvífica. “La fe sense els fets és inútil” (Jm 2,21). La fe cristiana sap que Crist s’amaga en la densitat sacramental dels pobres. Sí, els pobres no tenen solament necessitats per satisfer, sinó que tenen  una riquesa oculta, que els és ben pròpia: ells són portadors privilegiats del Senyor, destinataris i hereus primers del Regne, evangeli vivent de tots els temps i de tots els homes (Puebla). Crist s’ha identificat amb el pobre i vol ser reconegut i servit en ell. “Jo tenia gana...” Mt (23,25). El servei al germà, la solidaritat amb la seva causa neixen del cor mateix de l’oració. L’oració il·lumina els ulls del creient per veure en el pobre i en la classe dels espoliats la presència sacramental del Senyor. Sense l’oració nascuda de la fe, la mirada esdevé opaca, i només pot entreveure la superfície de les coses, incapaç de copsar aquella pregonesa mística en la qual es consuma la unió amb el Senyor”.

                                               “Molts cristians tenen la intrepidesa, que els ve de la fe i de l’oració, de plantar cara als poders d’aquest món i de lluitar per la causa del poble i en defensa de la seva dignitat humiliada. Aquest actitud  continua  el  coratge  apostòlic

(parrhesia) i els ajuda a suportar les persecucions, presons, tortures i àdhuc l’eliminació

física. Nogensmenys, aquest tremp heroic no els dispensa pas d’exercir la paciència històrica per acompanyar el poble en la lenta caminada cap a la llibertat; perquè estan acostumats a sofrir la repressió de la pròpia esperança. Tenen plena confiança en el poble, en la seva fortalesa, en la seva voluntat de lluita..., a despit de les seves limitacions culturals. Creuen agosaradament en la força de l’Esperit, que actua en els humils, i en la victòria de la causa del Regne.

                                               “Aquesta actitud neix d’una visió contemplativa de la història, de la qual Déu és el Senyor” ( Del llibre d’en Leonardo Boff)

                        Diumenge de Pentecosta, 8 de juny del 2014    Sabadell

Homilia del diumenge 01/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

VEIG  ELS  CELS  OBERTS…

                                               ... I el Fill de l’Home dret a la destra de Déu.

                                               En els Fets dels Apòstols que anem llegint aquests dies del temps pasqual, hi ha un passatge corprenedor, ple d’una tendresa al temps que d’una fortalesa més que humana: això per part del diaca Esteve, que l’autor ens el presenta “ple de gràcia i de poder” i que “feia prodigis i grans miracles en el poble”. Van sortir de seguida un conjunt de jueus que volien disputar amb Esteve “però no podien resistir la saviesa i l’Esperit amb què parlava”. Els seus adversaris subornaren uns contradictors que deien que blasfemava contra Moisès i contra Déu. Altres afegien: “Aquest home no para de dir paraules contra el lloc sant i la Llei.  Ja empès al Sanedrí argüien que: “Li hem sentit dir que Jesús, aquest Natzarè, destruirà aquest lloc i canviarà els costums que ens va transmetre Moisès. Tots els qui seien al Sanedrí , el miraren aleshores fixament i veieren el seu rostre com el d’un àngel”.

                                               ¿Qui no hi veu un “doble” del què succeí amb el mateix Jesús? El gran sacerdot preguntà: “¿Són realment així aquestes coses que diuen?”  I ve a continuació un llarg discurs d’Esteve que resumeix la història d’Israel des d’Abraham fins a Moisès i exposa obertament les infidelitats del poble i acaba el seu discurs amb una formidable diatriba a tot el Sanedrí: “Indòmits de coll i incircumcisos de cor i d’orelles; vosaltres sempre feu oposició a l’Esperit Sant; així com els vostres pares, així també sou vosaltres! Van matar aquells que predeien l’adveniment del Just...”   Sentint això, es corsecaven de ràbia i cruixien de dents contra ell. Ell, però ple de l’Esperit Sant, mirant fixament el cel, veié la glòria de Déu i Jesús dret a la destra de Déu, i digué: “Veig obert el cel i el Fill de l’Home dret a la destra de Déu”. Ja sabeu com va acabar aquest episodi dels inicis del cristianisme: S’abraonaren contra ell i arrossegat fora de la ciutat l’apedregaven, mentre ell pregava i deia: “Senyor Jesús rebeu el meu esperit” I, agenollat, clamà amb veu forta: “Senyor, no els tingueu en compte aquest pecat!” I, havent dit això, s’adormí”. L’afirmació contundent de la glorificació de Jesús, com a Fill de l’Home i com a Senyor, conferint-li el Pare tot poder ja és una declaració definitiva de la seva Ascensió, sense explicacions del com i tanmateix del triomf de l’Home-Déu, que en vida amagava tot el que podia la seva divinitat.

                                               ¿Em direu per què no agafo els dos passatges de Lluc, l’un com a conclusió del seu evangeli i l’altre al començament dels Fets dels Apòstols amb les seves variants que ens parlen de l’Ascensió? Ho trec del llibret de Lohfink que es titula L’Ascensió de Jesús i porta per segon títol: ¿invenció o experiència? Diu de bones a primeres: “La representació del món que ens donen les ciències naturals s’ha encarregat d’arraconar totes les imatges pre-fonamentals de l’ascensió al cel. Avui tothom sap que l’Ascensió va lligada a la Resurrecció; són dos “fets” concomitants. De la mateixa manera que ningú va veure com Ressuscitava Jesucrist, tampoc ningú va veure com fou “Enlairat” al cel. Són dos fets que es produeixen en la invisibilitat de Déu. El veure Esteve Jesucrist dret a la destra del Pare vol dir que es glorificat i que és fet Senyor de cel i terra i que des d’allí recapitula tot el creat i la novetat que suposa el Regne d’uns cels nous i una terra nova. La litúrgia ens indueix en la ingenuïtat de dos “raptes” representats a ulls humans. Al seu evangeli a la fi fi acaba així: “Després se’ls endugué  fins a prop de Betània i, tot alçant les mans , els beneí  i mentre els beneïa, se separà d’ells, i era endut al cel. Ells el van adorar prosternats i retornaren a Jerusalem amb gran alegria. I contínuament eren al temple beneint Déu. En la narració dels Fets dels Apòstols a instàncies d’alguns dels apòstols li preguntaven quan seria que s’instauraria el Regne d’Israel, això en el segon relat. Mes Jesús els digué: “No és cosa vostra de conèixer els temps o moments oportuns que el Pare ha fixat amb la seva pròpia potestat, però amb la vinguda de l’Esperit Sant damunt vostre rebreu una força, que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tota la Judea i la Samaria i de cap a cap de la terra”.

Amb això Lluc volia desfer la idea que tenien els primers seguidors,tant els apòstols com els seus deixebles d’un retorn immediat de Jesús per judicar vius i morts i així establir el Regne del Pare, el seu propi i, a més a més, també el de l’Esperit Sant que rebrien a poc de la Resurrecció-Ascenció. Lluc posa l’entremig temporal i geogràfic d’una difusió del Regne feta als quatre punts de l’horitzó. Estem ara encara en temps de testimoniatge. I hi estem invitats tots perquè la força i el poder de l’Esperit Sant el tenim en nosaltres i ens motiva i empeny a proclamar que Jesús és -ell mateix- el Regne i que hem de viure segons vivia ell mateix: proclamem amb la nostra vida la de Jesús. Dels evangelis, com a recull de trets de la vida i accions de Jesús, passem a l’evangeli, en singular: estil de vida, seguiment proper del Mestre, entronitzat.

                                               ¿Com exemplifica Lluc l’Ascensió? Fent recurs al “rapte” que era ja ben conegut en l’Antic Testament. Casos típics: Enoc i sobretot Elies que fou endut cel amunt davant de l’atenta mirada del seu deixeble Eliseu, que s’hi jugava en veure’l marxar la transmissió del seu esperit, significat en el seu mantell que utilitzarà ell com a garantia d’haver rebut l’esperit i el poder del seu mestre. Caldria anar a rellegir aquest passatge deliciós (2R 2, 1ss). Us el recomano perquè ara ens trobarem amb la descripció de l’Ascensió plasmada a calc en aquesta pujada al cel, amb aquest rapte.  Torno als Fets dels Apòstols: Després d’enviar-los a “evangelitzar” segueix Lluc: “S’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc (recordeu la semblança amb els àngels que trobaren les dones en entrar al sepulcre buit) i que els digueren: Homes de Galilea, ¿Per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel”. Invitació explícita a “anar a convertir tots els pobles,  bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mateu) La versió de Marc diu així: “Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren pertot arreu, i al Senyor col·laborava la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien”.

                                               Sembla ser que fou Lluc qui escenificà l’Ascensió com un “rapte”, a l’estil dels que la tradició havia conservat sobretot per a Elies. “L’Església primitiva era molt conscient de la unitat interna de resurrecció, ascensió i vinguda de l’Esperit Sant”. Però també volia deixar ben clar que no era ara el temps de la parusia, sinó el temps del testimoniatge, de l’evangelització, de la fe viscuda en el present i d’una esperança sostinguda que es farà possessió i  plenitud quan Déu voldrà. La mateixa vinguda de l’Esperit Sant és la complementació de presència i d’efectivitat perquè sapiguem fer nostres els desitjos de Pau a la seva carta als efesis que hauríem de llegir com dirigida personalment a cadascú. Demana Pau”els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants”. “Tot ho ha posat sota els seus peus i a Ell l’ha fet cap de tot”.

                                               ¡Quin preciós engranatge entre tots els fets pasquals: Resurrecció, Ascensió i Vinguda de l’Esperit! Tot això és Pasqua. Acabem amb la col·lecta d’avui: “Deu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi”.  “Vaig a buscar-vos estada” “Ai de mi si no evangelitzés!” “Ajudeu la meva pobre fe”.

                        Ascensió del Senyor, 1 de juny de 2014.  Sabadell

Homilia del diumenge 25/05/2014 del P. Josep Mª Balcells

EL  MISTERI  QUE  ANEM  RECORDANT…

                                               ¿Es pot recordar un misteri o bé l’anunciat d’un misteri?  Certament que ambdues coses, però de manera ben diferent.  L’altra dia vaig visionar una conferència que va fer la Teresa Forcades que desenvolupava el títol L’experiència mística o la saviesa. Feia la distinció ben neta entre erudició i saviesa. Entre saber coses, conèixer objectes, tenir ciència en tot cas; i la saviesa que és experiència personal (saviesa ve del llatí sapere que vol dir assaborir, i suposa que està més a prop del cor que de la ment. Amb perdó: hi pot haver “un pou de ciència”, com se sol dir i tenir al mateix temps tot un veritable “incult”, és a dir un incultivat (en la recerca del sentit que tenen les coses, persones, esdeveniments... Aquí en la saviesa ens movem  en l’inescrutabilitat de tot “altre”: amb majúscula: Déu; o bé amb tercera dimensió (el per què o el per a què) d’això que en diem transcendències. (En parlen sovint Pànniker i Torralba).  De la visió de les coses, etc, en una sola dimensió en resulta el pensament únic, que és “impura” ideologia. La visió en dues dimensions ens dóna la superfície: llarg i ample. És fàcil veure i caure en la “superficialitat” de les coses, en la classificació espontània a cop d’ull de les persones. És la visió plana del món i de les persones. De la resultant de veure-ho en les tres dimensions en tenim la saviesa. Amb els anys ens pot venir “la saviesa el cor”, que diu el salm. Jo m’aventuro a parlar de la visió en quatre dimensions (pertanyent a l’àmbit de la fe). Aquí hi entra l’Esperit i ens dóna una experiència dels ulls de la fe: “Heus ací que faig noves totes les coses”.

                                               Si ens situem del tot en el que és objecte , i ens hi movem amb la prudència deguda –en tenim prou?- podem arribar a definir les coses i els objectes (mai estarà de més la humilitat que arriba a fer aquesta declaració tan humana de que “l’únic que sé és que no sé res”) O bé la del que creu saber-ho tot, ni que sigui en un àmbit concret. Ai, de l’autosuficient! Quan entrem en els rics mons dels subjectes, aquí hi  ha un camp obert a la saviesa (tercera dimensió) i també a la mística (quarta dimensió).  Justament Joan en els seus escrits que llegim aquests dies ens arriba a dir que és la fe i només la fe la que segella la nostra victòria contra el món; i ens va obrint a l’experiència mística de Déu (relació de Déu en i amb nosaltres i de nosaltres en i amb Déu). Aquí ens trobem en la relació o comunió intersubjectiva i és més propícia a l’experiència mística: “sento” Déu, em sento en Déu. No us espanteu pas, que estem  en el terreny més fondal de l’ésser humà i hem d’entrar-hi descalços i amb respecte i dignificació de l’Altre i dels altres com a persones. No hi ha individus, som persones.

                                               Diu i hauríem de dir l’antífona d’introducció, que ens la saltem, substituïda per un cant d’entrada. I és llàstima, perquè podríem fer ambdues coses que ens ajudarien a centrar-nos o millor a sobrecentrar-nos. Teilhard parla de la felicitat (le bonheur) a tres moments successius: descentrar-nos, centrar-nos, sobrecentrar-nos. Descentrar-nos: buidar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres fantasies, desigs, el voletejar d’allò que en diem inapropiadament “pensaments”: tot l’eixam que no ens deixa con-centrar-nos. El segon pas és centrar-nos: que suposa estar en nosaltres mateixos i deixar obert el cor al nostre millor jo: petit, silenciós, en actitud amable, receptiu. I així finalment podem entrar de puntetes en el sobre-centrar-nos en Déu o bé en els “transferts de Déu” en els altres, aquí sempre i només guanya l’amor a Déu o en el Déu que hi ha sempre en el fons de totes les creatures. Llavors s’afinen els sentits interns (de “sentir”, de percepció plena). Mireu de fer-ne ara mateix una experiència de despossessió plena i al mateix temps desitjosa des del Déu que ens inhabita. I mireu com ens surt de dins l’antífona introductòria d’aquesta guisa:

• Anuncieu, en plural... tots a cor, és com el cor de les dramatúrgies gregues...
• Aquesta nova: en la fe tot és novetat; no hi ha mai repetició; tot és nou de trinca, d’aquí ve la meravella que se’ns queda com a solatge en l’esperit.
• Amb crits d’alegria: crits que no són tant nostres com de l’Esperit, que com diu Agustí actua clamorosament i desfà la nostra sordesa i dóna una vivesa als ulls ungits per la fe que desperten, desescaten, desfan les nostres cataractes, la nostra ceguesa.
• Feu que tothom la senti d’un cap a l’altre de la terra: No em puc estar de fer referència a l’aleteig d’una papallona que pot tenir efectes als antípodes i pot desencadenar un tsunami espiritual a distàncies inconcebibles, vés a saber com i on; no sabria com explicar-lo, però en el terreny espiritual jo en tinc certesa, dispenseu-me la franquesa... La Comunió de tots en tot; la interdependència...
• La nova: no és sols novetat, és la meravella que inclou, el goig de saber-la i sentir-la i d’irradiar-la, de compartir-la, de desitjar-la per a tothom. Quina? Aquesta:
• El Senyor ha salvat el seu Poble: que som tots. Salvat (saludat: la pau sigui amb vosaltres!; no tingueu por!; ha sanat, sanejat, ha per-donat, ha agraciat, ha ungit; ha medicat, curat, ens ha benvolgut i ens ha fet fills seus, ens ha donat un Pare més que amorós, que vol el nostre bé, té els braços promptes a l’abraçada...
• Al·leluia: Corona de Pasqua. Les esperances ja s’han acomplert més del que hom podia pensar i desitjar. Ha esclatat el temps del goig pasqual. Que duri, que duri i s’escampi com un perfum de flors boscanes... Poesia, nois, sentida, olorada, embriagant...

                                               Dubto molt que hi hagi cap sant (no parlo de canonitzats) que no sigui un místic; dubto també que no hi hagi cap creient-creient que no hagi tingut alguna experiència mística. Potser no n’era conscient en el moment en què es donava, però segur que l’hem tingut alguna vegada. Ressuscito la veu autoritzada del p. Arintero que deia precisament això: Tots cridats a ser o tenir alguna o més experiències místiques. Rahner té raó: “Els cristians del segle XXI o seran místics o no seran”. Dues veus autoritzades. Bé valen buscar-la com feia Agustí, i altres, altres, més que no sembla...

                                                Entrem un xic en la col·lecta d’avui bo i recordant que encara estem en temps de pasqua: “Déu (totpoderós), feu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”.

                                               Altra vegada el fervor (sinònims: ardor, zel, calor, passió, entusiasme, intensitat, flama, ebullició: l’amor escalfa i crema d’alguna manera, abrusa).

                                               Joia: temps de joia, cinquanta dies, per aprendre’n el secret, l’hàbit, i encomanar-lo; que se’ns noti. La joia no és qualsevol cosa. Un do de l’Esperit.

                                               En honor del Senyor Ressuscitat: honorar, fer-li els honors, els reconeixements, l’estima, humilitat respectuosa, afecció, adhesió. És un els nostres, home igual i ¡tan diferent!, glorificat i seguit de nombrosa fraternitat. Tots en procés de resurrecció. “Jesús resuscitó en su vida, y cuando por su vida le condenaron a morir en la cruz, entonces acabó de resucitar, que deia Aguirre en el seu “Creo en la Vida”.

                                               El misteri: Des de dins del misteri de Déu, tot queda aureolat de misteri: tu per a tu, misteri; tu per a mi: misteri; Déu per a tots, misteri; tots en Déu, misteri. Ja ho sabeu que per a mi les paraules: invisible i misteri són les més suggestives de totes. Podeu senzillament dissentir. Jo les veig sempre subratllades...

                                               Que anem recordant: Ens hem quedat curts en l’expressió, que es bona de bon principi, però que té quarta dimensió; i la fe no recorda tan sols sinó que viu i reviu, actualitza, car la fe és la que ens obre ulls, oïdes i cor a percebre noves experiències del Déu de tots els misteris. “En memòria meva”en la consagració del pa i del vi: El misteri de l’Eucaristia! Passió, Mort i Resurrescció.

                                               Es manifesti: es vegi, es doni a conèixer; més: es reveli, sigui un esclat de testimoni, sigui una epifania. Disposats a donar raó de la fe i de l’esperança. De l’amor no en podem donar raó, donarem raons, però sempre insuficients, tot i que necessàries, com diu Tomàs d’Aquino.

                                               Sempre. Ai i quina paraula més utòpica! En la llei de l’esperit aquestes paraules no signifiquen gairebé res: sempre, mai, tot, ni el no res.

                                               En les nostres obres: tot el que es viu i és de dins té tendència a obrir-se i a sembrar llavors, que esclataran en pic arribi la primavera personal o col·lectiva. “Feu que naixin flors a cada instant”. La primavera està calcada d’un buf de mística si es mira amb ulls de fe.

                                               A l’evangeli es palesa que se’ns donarà l’Esperit Sant. Atenció que aquesta Pentecosta l’hem de redescobrir i només hi ha una manera de fer-ho: experimentar-ho. L’Esperit Sant és el pare de tota saviesa evangèlica i de tota mística. Preparem-nos. Queden dues setmanes per rebre la unció de l’Esperit. Comencem a exercitar-nos en terceres i quatres dimensions. La mística –no tingueu por- és l’experiència profunda de Déu i de les persones: en definitiva fills i filles de Déu. Amb l’Esperit recobrem la unció del dia del baptisme i de la confirmació.  “Vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres”.

                                               Sant Joan!: Oh, sant Joan: “El qui m’estima, és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament”. L’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà ¡recordar! tot el que us he dit i us ho  farà entendre” en tercera i sobretot en quarta dimensió.

 

     

                   “M’arriba de sobte la claror d’aquest nou dia

                        Que esdevindrà plenitud del meu somni feliç”.

                                                                      

                                                                       Salvador Espriu

      Diumenge VI de Pasqua, 25 de maig del 2014.   Sabadell

Homilia del diumenge 18/05/2014 del P. Josep Mª Balcells

L’ESGLÉSIA  NAIXENT  I  CREIXENT

                                               “La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe”. Els apòstols continuarien ocupant-se de la pregària i del ministeri de la paraula. Els diaques es dedicarien sobretot a l’ajuda dels pobres. El testimoniatge de les primers comunitats de creients -així se’ls anomenava en un principi-: suposava l’obertura a la fe i això era el determinant. L’Esperit Sant “jugava fort” i tothom veia amb estupefacció signes inèdits i  inaudits, com els del Mestre. D’aquí naixia el distintiu:“el fervor de tots els començaments”. El que prevalia aleshores era el contingut essencial (la fe en la Resurrecció de Jesús: el reconeixement com a Messies i com a Fill de Déu i en la participació en la glorificació del Fill de Déu i Home, que ens obria al goig de saber-se i sentir-se fills adoptius de Déu). I la forma o formes encara estaven obrint-se camí, amb les degudes diferencies que donaven un to d’espontaneïtat i de creativitat en les reunions i en les pregàries; eren molt obertes d’esperit aquestes primeres comunitats...

                                               Hem configurat una expressió que des del Concili darrer ha pres, a distintes velocitats, allò del retorn als principis o als inicis, a les fonts. Que tant té una lectura històrica, com de “credo” de les coses essencials. Es vivia i es promovia la “novetat” i la gent encara exultava en saber-se redimits (trets de molts esclavatges espirituals i morals freqüents entre el poble pagà). I per primer cop fou a Alexandria que els creients serien anomenats cristians. Paraula encunyada que era altament significativa de que el què es pretenia essencialment en la religió naixent era el seguiment de Jesús, el Crist. Aquella comunitat antioquena era molt viva i feu el primer atansament sistemàtic a la predicació entre els pagans. Això va esverar a la comunitat de Jerusalem dirigida per Jaume, més conservador, que va enviar a Bernabé per veure què es feia i com, el qual va donar per bona l’orientació i, a més a més, va anar a cercar  Pau que va predicar-hi el Crist Ressuscitat i les conseqüències de tot tipus que suposava, com es llegeix en les seves cartes dirigides a comunitats que ja després del Concili de Jerusalem fou acceptada aquesta nova orientació de la predicació o de la paraula personalitzada, com si fos la mateixa del Crist. L’intent de fer que els pagans que es volien convertir primer es fessin adherents al judaisme, que es circumcidessin i que seguissin amb el tríptic veterotestamentari: Temple, Torà i Profetes. Això es va debatre en el Concili de Jerusalem i es va aprovar el costum introduït a Antioquia. Cal dir que l’expansió del cristianisme primer fou fet en llocs on prevalien els helenistes i Pau, nascut a Tars dominava el grec, correntment parlat, no el pur, sinó l’anomenat la koiné. Tot plegat va servir per l’expansió primera, de la qual fou figura senyera Pau, que -tot i no haver conegut a Jesús en vida terrena- es tenia com apòstol per crida i vocació divina: se’n dirà: l’apòstol dels gentils.

                                               Va prevaler finalment que el cristianisme no era un afegit al judaisme, sinó que tenia entitat pròpia i que respectant “les Escriptures”, com diuen els evangelistes, el cristianisme era una manera totalment nova de viure, centrada en la vivència de la figura de Crist i dels seus ensenyaments. Escoltem a Pere en la segona lectura: “Acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és “escollida, de gran valor”. També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: “Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu no quedarà defraudat”. “És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut..., ara corona l’edifici”. “Vosaltres sou “un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu”, perquè “proclameu la lloança” d’aquell  que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable”. Església d’inici: cristiana, catòlica i apostòlica.

                                               La paraula que es difon arreu pren les característiques que van més enllà de la predicació solament. Se’ns posa de cop i volta en majúscula i ja s’entén que és el mateix Jesucrist ressuscitat qui és predicat i acollit. Ell mateix, juntament amb el Pare i l’Esperit que empenyen l’Església naixent i es mostren pròdigs en obres extraordinàries com queda narrat, en part en el llibre dels Fets dels Apòstols, que suposen uns dons i carismes fundacionals. Diu el Concili: “L’Esperit habita en l’Església i en el cor del creients com en un temple, allí hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu”. L’Esperit ho remou tot i fa vàlida l’expressió de Jesús: “Heus aquí que jo ho renovo tot”. Està en procés una nova creació, el que suposarà una nova i eterna aliança.

.

                     fe “cansada”, no promocionada per la cultura bíblica i l’experiència de la fe. Europa està cansada, la seva fe té més de religiositat que de “cultiu” de l’esperit. Manca, ens manca pregària; tot ho volem arreglar amb reforma de les estructures, i no dic que no s’hagin d’aprimar, però poso dos exemples d’allò que diuen alguns dels últims papes, precisament allò que tenien, exuberants, les primeres comunitats cristianes. No us poseu a riure, que no és intranscendent el què ens demanen: més i més fervor. Heus ací els dos exemples. El primer un paràgraf de Pau VI en l’encíclica Evangelii Nuntiandi: “Dels obstacles que perduren al nostre temps, ens limitem a citar la manca de fervor. Tant o més greu perquè ve de dins. Aquesta manca de fervor es manifesta en la fatiga i la desil·lusió, en l’acomodació a l’ambient i en el desinterès, i sobretot en la falta d’alegria i d’esperança. Per això, a tots aquells als quals per qualsevol títol o en qualsevol grau tenen l’obligació d’evangelitzar, Nos els exhortem a alimentar sempre el fervor de l’esperit. (Rom 12, 11s): “Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del Poble Sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat”. Per a que la Paraula tingui els seus efectes directes convé que qui la proclama estigui “posseït” per Ella. No es poden evadir com ho intentaven de fer els grans profetes de l’AT. Déu no admet excuses de cap mena, quan crida. Perquè ells hauran de parlar sota l’influx de la “Paraula de Déu”, essent-ne només altaveus, instruments seus, dels que s’espera que siguin dòcils a la transmissió simple i clara de la Paraula de Déu. Ella de per si mateixa parlarà i obrarà; revela i és llum i regla de vida. (X. Léon-Dufur: Vocabulari de teologia bíblica). I en tinc un de més recent, d’exemple que de segur us sonarà. Comença així “L’alegria de l’Evangeli” del papa Francesc: “L’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria. En aquesta Exhortació vull dirigir-me als fidels cristians per invitar-los a una nova etapa evangelitzadora marcada per l’alegria, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. Aires nous, noves invitacions, ¿retornem a l’Església de la primeria? L’alegria és fruit del fervor. ¿Per què no continueu llegint les paraules del papa Francesc? L’alegria és encomanadissa. I Jesús diu abans de marxar: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu en mi...” I rebla el seu amor als deixebles-apòstols que hauran d’evangelitzar d’aquí a poc: “Us he dit tot això (...) perquè la meva joia sigui també la vostra i la vostra joia sigui completa”. (Intimitats de Jesús als seus estimats: Jn 13 - 17) Participeu-ne, de la nova evangelització, començant per nosaltres, sense dilacions... Hi trobareu àdhuc allò que no us atreviu a pensar i desitjar. El goig és el do i fruit de l’Esperit Sant.

                          Sempre m’ha sorprès la personalització de la Paraula, com si fos un flux, una irradiació, una exaltació, un fer visible l’invisible. “La meva paraula és vida”, dirà, i encara més: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”. En el Concili hi van haver qui van dir que aquesta explosió de dons i de carismes eren propis només dels inicis per afermar el seu creixement i expansió primeres. Sort que es decantà finalment per dir que també avui hi són presents en grups davanters, que es comprometen fins al final i si convé amb la seva vida, vessada per Crist. Cosa que es de veure en llocs que ens són exemple de vida lliurada. Casaldàliga ens en mostra un bon grup que la gent els té com a sants, ni que no siguin canonitzats per l’Església, molts d’ells anònims, martiritzats en massa. L’Esperit bufa, i fort, com en els principis. I és bo que circulin aquestes gestes que es donen ací i allà. Sort en tenim perquè ens fan veure l’Església viva i lluitadora per causes com la justícia, la pau i la misericòrdia, per l’opció pels marginats, pels humiliats pels poderosos i ¡ai!, a voltes massa oblidats per la nostra poca fe o la nostra

                                   Diumenge V de pasqua, 18 de maig de 2014.  Sabadell