Homilia del diumenge 02/03/2025 i Dimecres de Cendra 05/03/025

                          CLOENDA,  INICI  QUARESMAL

                                               Tant la cloenda dels vuit primers diumenges de durant l’any com l’inici de la Quaresma que la tenim a les portes d’aquest dimecres de Cendra, totes elles les veig esclarides i fortament motivades per un Sínode que amb el Document final que conté les 155 conclusions i que porta per títol Per una Església Sinodal: Comunió, Participació, Missió. Aquest esdeveniment singular ens demana audiència, saber discernir la crida que ens fa el Crist, per conducte de l’Esperit Sant que comprometen l’Església, ara i ara mateix! per mor de no perdre temps-kairós, i de que ens impel·leix a possessionar-nos (empoderar-nos) en les invitacions que amb una certa urgència ens fa a tall de compromisos concrets l’Esperit Sant mateix... A semblança del que volia el recordat papa Joan XXIII envers l’incoat per ell mateix com una sorpresa descomunal, el Concili Vaticà II,  és a dir, obrir els finestrals de l’Església en totes les modalitats i llocs, per tal d’airejar-nos i deixar que el vent s’emportés allò de caduc, de petrificat, i de posar-nos de ple en les urgències dels moments històrics que vivim, això és: la urgent contemporaneïtat (!). També em permeto citar, com a complementarietat, l’expressió de pelegrins d’esperança, tal com ha escrit el papa Francesc recentment, per a qui demanem que el Senyor ens el deixi en actiu encara uns temps llargs més. Ara ens ha fet el prec, i -més encara- la urgència de posar en pràctica creativament els determinis del Sínode, acabat de fa unes setmanes. És i seria posar al dia el que feu Jesús acollint uns deixebles perquè anessin amb ell, formant una primera experiència de sinodalitat (fent camí junts) pels poblets de Galilea, a fi d’involucrar-los en l’evangelització, entrenar-los a fer serveis en bé de la bona gent de la seva terra, fent primer –això, sí- l’experiència d’obrir-se a una vivenciació fonda de Déu, com la visqué Joan –l’estimat especialment pel Mestre- i després irradiar-la testimonialment. En ells, col·legialment, es van posar en marxa el tríptic de comunió, participació i missió. No és pas fora d’osques pensar que les realitats viscudes del grup permanent de deixebles de i en Jesús, porti a dir que la sinodalitat és constitucional en l’Església, com ho proclama vàries vegades el mateix text del Sínode.

                                               Faríem bé d’adquirir el Document de les propostes finals, votades i sancionades pel papa Francesc que ens fa el “retorn al Poble de Déu de tot el que ha madurat  al llarg d’aquests anys, a través de l’escolta i del discerniment, i com a orientació autoritzada per a la seva vida i la seva missió”. “El Document final conté indicacions que, a la llum de les seves orientacions de fons, ara ja poden ser aplicades, tenint en compte els diferents contextos, del que s’ha fet i del que queda a fer per aprendre a desenvolupar cada vegada millor l’estil propi de l’Església sinodal missionera”. Les connotacions referides a la vida personal i comunitària estan preses en gran mesura de les quatre Constitucions del Concili Vaticà II i fan d’aquest Sínode com un perllongament de les predeterminacions conciliars i venen a ser com un nou intent d’assumpció del seu estil de veure, pensar i actuar, redibuixat amb una nova metodologia, pretesament participativa de tots els batejats, conscients de la gràcia sacramental que ens és infosa en el baptisme que ens constitueix com a poble de Déu: per la conversió explícita que suposa en línia immersiva amb l’estil evangèlic de la Paraula de Déu, fets deixebles de Jesucrist, viscut com a tracte i contacte permanents en una experiència de fe meravellada i joiosa, d’esperança tenaç i batallera i obrint escletxes a la civilització de l’amor com a motor, determinació, viscut com a gràcia rere gràcia. 

                                               Seria oportuníssim aprofitar la Quaresma d’aquest any sant promovent una lectura comentada en uns petits grups o comunitats suscitades “ad hoc”, de tal manera que en poguessin sortir d’aquesta primera experiència de formació i d’assumpció de les línies que conformen les claus de fons o línies mestres del Document, la pretensió del qual no és tenir (!) un nou document perdut en les lleixes ignorades del traster o més benignament en el despatx parroquial, sinó per fer-lo llibre de text pastoral; més m’atreviria a dir: comentar-lo en les homilies d’aquests dies, tant de debò! Fer-lo accessible a tot batejat (poso batejat per la insistència en anomenar-nos així personalment en el text del Sínode, així com també parla comunitàriament amb la designació de “poble de Déu”, com va fer senyaladament de tota l’Església en el Vaticà II en la Constitució sobre l’Església Capítol segon. Gran novetat conciliar, gairebé per estrenar, poc menys!

                                               Cal advertir que no és un document que es perdi en abstraccions o en precisions dogmàtiques, ni ordenacions canòniques, ni moralistes, va molt més enllà, cerca un nou model de viure-conviure eclesials, que aprofundeixi en el que som, no com a “objectes”passius d’un adoctrinament, sinó com a subjectes que prenen consciència de que avui som cridats sinodalment (caminar junts!, pelegrins d’esperança!) empesos per l’Esperit Sant com ho foren les primeres comunitats apostòliques, cridades a conversió (de veres i a fons!), renouers en les relacions, amb processos oberts al diàleg i al discerniment pastoral, a descobrir quin és el meu carisma (servei determinant al servei del bé comú eclesial), i preveure les possibilitats de ministeris a exercir, atents a la crida vocacional i a “anar a missioner improrrogablement als àmbits concrets on testimoniar l’evangeli de Crist i de l’Església i de i per cada batejat... Si tot això no es posa eclesialment en “sortida”, com ens demana el papa Francesc que ja utilitza i ens sorprèn agradablement amb aquesta expressió per encoratjar-nos, amb un esplèndid “nosaltres” (ell un de més!) que enamora i ens fa més deixebles que mai!, si tot això és només com una campana que dringa, haurem perdut l’ocasió “del segle” i ja podem retirar-nos als confins dels qui senten com plou fora i nosaltres seguint repapiejant en els butacons de la sala d’estar a caseta a veure plataformes i sèries repetitives. Passiu bé, senyors meus i senyores meves. Ja ens veurem quan s’acabi la pel·lícula on nosaltres som protagonistes. Amén, Jesùs!

                                               Qui s’apunta i vol discretament anar a totes, les totes possibles? Moment històric dels que es donen molt de quan en quan, si voleu donar crèdit a les meves asseveracions. Pensem que a l’Església hi ha hagut una mobilització de quatre anys i estem a les portes de poder veure’ns diferents i ben millorats, a l’estil nou propiciat per la posada en pràctica de les expectatives del papa Francesc, a qui saludem ben afectuosament, encara que només sigui en pregària! Comencem amb bon peu una quaresma que pot esdevenir un fet de transcendència personal i usem aplicant-nos amb ganes les denominacions sinodals renovades i plenament verídiques com a batejats i com a laics del Poble de Déu. Per molts anys, “ben curulls i a  vessar”.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VIII de durant l’any i Dimecres de Cendra, 2 i 5 de març del 2025  Sabadell

Homilia del diumenge 23/02/2025

                                 DÉU  COMPASSIU  I  BENIGNE

                                               Això ho diem del Pare que ens mira com a fills, estimats en el seu FILL estimat (recordeu que la veu del Pare ho va declarar i proclamar  en el Baptisme al Jordà i va tenir una revalidació en la Transfiguració en el Tabor), això mateix em plau de dir-ho amb tota la capacitat d’afirmació de l’Esperit Sant, citat i ennoblit pel papa (a qui desitgem que ens acompanyi uns altres anys més per acabar d’assimilar les seves intervencions, moltes d’elles sorprenents, com feia temps que no en sentíem!). Ara em referiré a tres documents recents que em demano a mi de ser-ne seguidor agraït, que ja els hem començat a dilucidar i a entrar-hi “al mode i estil nou: sinodal”. Ja ho hem iniciat en una Eucaristia d’un lloc determinat, promovent com uns deures-opcionals a fer, ara estem entrant en el recent: PER UNA ESGLÉSIA SINODAL: COMUNIÓ, PARTICIPACIÓ, MISSIÓ (Document final) consistent en reflexionar uns punts concrets i que, seguits diumenge a diumenge, anem puntuant sostingudament tot el document. Ho promovem a tots els assistents, intentant que tinguin a casa el document que anem seguint  i a més a més amb un grupet que ho vulgui ens reunim un quart d’hora després de Missa, només per veure’ns, per estimar-nos en el fet ja més personalitzat de trobar-nos i retrobar-nos. Allí fem una pluja d’idees, preguntes/respostes sintètiques, amb usura del temps, anant al gra i satisfactòriament per la constància en anar fent entre tots (participació) una parròquia a l’estil sinodal que vol caminar junts en el misteri del Crist que ens ha aplegat com a batejats que prenem consciència de ser-ho i de “voler-ho ser” i amb ganes de saber-ne més per la satisfacció de que ser batejat és per nosaltres el valor primordial del nostre viure i conviure per mostrar en nosaltres la credibilitat de ser el que som i volem ser més i més.

                                               Vàrem començar després de Nadal i ho vàrem iniciar amb el document Alegreu-vos-en i proclameu-ho que és una descortesia(!)no haver-lo llegit encara; i que és una invitació del papa a prendre consciència que per vocació i unció baptismal i de confirmació tots som invitats a esdevenir “sants” (no de pedestal i sense corona) sants dels que avui necessita el món d’ara allunyat, secularitzat, si m’ho permeteu dir-ho sense ganes d’ofendre ningú: pa-ga-nit-zat. El papa es lamentava que li diguessin que sempre parlava només dels pobres i de la justícia i de la pau i que no invitava a ser pietosos (no en el degradat sentit d’abans!) ni a ser cristians de veritat. Ell va dir, modestament, si no havíem llegit encara aquest document. Va ser una experiència vertaderament il·luminadora, llegiu-lo i m’ho sabreu dir. És els sants d’avui, amb una santedat accessible, no la de ser bones persones, que ho hem de ser per dignitat humana, sinó afegint-hi les característiques que ell en diu: domèstiques, portats per la gràcia de ser persones obertes a Déu i que donen gràcies per veure que ens perdem les ocasions de fer el bé als altres com uns bons samaritans que acullen, que fan el bé, estant atents als petits serveis que ens podem fer en el tram tram de cada dia. Hi fa un comentari en el document sobre les benaurances que fan delir de tan fàcils i tan transcendents, una autèntica descoberta i invitació amorosa a estar més pendents dels altres que de nosaltres mateixos. Feu-ne l’experiència i no cal que em digueu que la cosa “va a missa”. Després vàrem seguir amb el decret sobre l’any Sant que tothom té a casa i que l’anirem desenvolupant tot al llarg del 2025. Feina, i noble, que ens ha posat en “la via sacra” d’Isaïes com a “pelegrins d’esperança, cristiana però, per no fer volar coloms. Ja hi tornarem al llarg de tot aquest Any de Gràcia. Ara hem començat les conclusions/ millor propostes, perquè tenen un sentit operatiu, novedós, el papa parla de ser creatius, en el sentit d’allò que el papa ho proclama de sentir (escoltar i gaudir en el sentiment/emotivitat) la veu de l’Esperit Sant, del que  Jesucrist ens va prometre abans de ressuscitar i ascendir vers el Pare. És la pregunta que fa l’Esperit a cadascuna de les primeres esglésies, narrades per Joan en l’Apocalipsi. Què ens diu com a comunitat, anava a posar com a col·lectiu, però he vist que traïa el tríptic del Sínode: presentat com a comunió-participació-missió. Tothom a l’Eucaristia tindrà el document de les propostes-conclusions-inicials per anar-les deixatant poc a poc, practicant el que se’n diu “la conversa en l’Esperit”: moment d’escolta què em diu l’Esperit Sant a mi en tot el meu viure-conviure, fent l’art de l’escolta, per després comentar-ho amb els altres pelegrins d’esperança, en una con-versa mútua, allò tan oblidat que se’n diu de tota la vida i en puresa en tots els diccionaris del món: dialeg. Agafo el que tinc a mà i diu: “Conversa entre dues o més persones. També conversa entre els personatges d’una obra teatral, d’un film, d’uns que es troben en ocasió d’un esdeveniment per conversar o prendre posició d’idees contrastants per aclarir-se mútuament. Parla també, /oh estetes!) del món harmoniós d’una composició musical en què dos instruments, dues veus es responen l’un a l’altre (oh, polítics de mala xeixa, oïu-vos, què dimonis i doneu-nos exemples de persones que ens representeu! Tots, més enllà de partits). També posa: Comunicació bidireccional entre dos equips informàtics. (aquí sí que m’hi perdo...) només a destacar això de comunicació (paraula interessant a retenir; i més encara bidireccional!). Estem a la “casa comuna”, domèstics de Déu per anar amarant-nos de veritat i de vida. Pau diu els que som ungits per l’Esperit Sant que hem d’obrar portats per l’Esperit. I els que s’hi atreveixin fruitaran el que és singular, el fruit de l’Esperit Sant perquè els engloba tots. Eh, que em permeteu de tornar-los a escriure perquè no se’ns oblidin?: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix, allò que en diem que ens fereix tant la nostra vista amb això de control... temperància” (Ga 5, 22-23). Comencem aquest diumenge. Són conclusions estimulants, proactives que les hem de dialogar havent estat amb conversa amb l’Esperit per veure com m’invita a descobrir el meu carisma propi i desenvolupar-lo ministerialment (paraula molt precisa que vol dir posar-se al servei del bé comú d’una manera personal i específica. N’anirem parlant setmana a setmana fins que harmonitzem una Missa sinodal, creativa i que sigui discretament “cridanera”.al estil sàlmic perquè les nostres eucaristies han de ser acollidores, plenes de vigor espiritual, que siguin testimonials, que peixin els nostres esperits.

                                               Farem referències més disteses sobre les lectures que aniria molt bé que ens les llegíssim prèviament a venir a Missa i que ens les haguéssim no dic, llegit, sinó pregat. Abans ens deien que no podíem combregat si no ens havíem abstingut de menjar, ara ens hauríem de comprometre a haver llegit en Paraula i vida o millor en “La Missa de cada dia”. Ja som madurets com a creients i hauríem de parlar no d’oïdes sinó per haver-hi dedicat uns minutets, cadascú sabrà què, com, quan i on i perquè i per a què: preguntes clares de que anem no a complir un precepte de l’Església, sinó que anem a, una més, multiplicació del pa transformat en l’EU-Xaristia.

                                               Avui tenim un gran exemple en David del que ens dirà Lluc a l’Evangeli: la seva versió del Sermó de la muntanya que, ara en Lluc en diuen del pla. Les invitacions són de categoria: almenys escoltem-les amb dignitat i diguem: Senyor ajudeu-me que no m’hi veig amb cor... Amb la vostra ajuda gratuïta i permanent m’hi aniré acostant poc a poquet i aniré veient si trobo algú que ja ha assimilat aquesta  pressa grossa d’estimar els enemics. Això segons l’evangeli va de summa cum laude. Començaré per aquelles constatacions a les que m’hi podria anar obrint de mica en mica. Si ens hi volem fer nosaltres perquè ens creiem què, fracàs segur. El referents són tres: el Pare que ens ha perdonat un munt de vegades. Jesucrist que el Pare ens l’envià perquè aprenguéssim d’Ell que és l’Anyell de Déu, estimat perquè va estimar-nos Tant! Superlatiu Diem al Glòria: “perquè Vós sou, l’únic Sant. L’únic Altíssim Jesucrist, amb l’Esperit Sant, en la Glòria de Déu Pare. Nois, a esmolar-nos els instruments de lluita, demanem coratge i cantem: (és metàfora, com a mínim) el salm responsorial i  deixem-nos embolcallar per aquesta pregària doble: cantar és resar dues vegades, segons sant Agustí. Poc a poc decantem els mots essencials: “Estimeu els enemics (no et dic res!), beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. Una de més grossa: “Si algú et pega  a una galta, para-li l’altra (per aquí no puc, ho sento! Ja ho aprendràs al seu moment, per ara no toca,  més endavant). Si algú et pren una cosa no essencial, dóna-ho per donat. Aquesta va d’examen, atenció: “Feu als altres allò que ells us facin”. Ja veig que anem entrant a perdre-ns quan ens diran “Tal” com Jo us he estimat. Déu il·lumina la segona part: Sigueu compassius, no judiqueu, no condemneu, absoleu, doneu amb generositat. La imatge que ens porta l’evangeli em fa recordar quan les mestresses tornaven de l’hortet de casa amb el davantal ple, curull de peces de l’hort. Així poèticament hem d’estar davant de Déu: ningú guanya Déu en generositat: ens farà una mesura “atapeïda, sacsejada i curulla i més i tot: això és el “no va a más”, no sé com dir-ho: fins a vessar. Ai, Senyor, i, quins servents us heu “firat?”. Alguns, Senyor, ja han començat els seus carnavals, sense quaresma. Al país de Jauxa, disbauxa. No hi ha més! I aquest és el no-nostre, però que el tenim a tocar: sorolls, desmesura, dir-ne “animalades”, avui resulta ofensiu per mor dels que en morir els posen als testaments... Acabo de llegir al periòdic que tinc a mà en el QF(què fem?): ha començat la bogeria del Carnaval. Estiguem bons que no és pas fàcil...

P.  Josep Mª Balcells.

Diumenge VII de durant l’any sant, 23 de febrer del 2025   Sabadell

Homilia del diumenge 16/02/2025

                                        BENAURATS, BE(E)NAURATS

                                               El mateix títol ja em porta a la “tornada” de l’Evangeli d’avui que l’hem cantat moltes vegades i mai és sobrer tornar-ho a fer joiosament, perquè és la proposa com a “cànon de la santedat” senzilla però pregona, a començar pel propi papa Francesc que en el seu vademècum sobre la santedat entesa, aquesta, amb ulls d’Evangeli i amb ulls d’avui dia, que saben no veure, sinó mirar i endemés admirar les persones que ens haurien de ser referents o -si voleu- pals de paller perquè amb ells, elles, a la vora, es respiren sentors que tonifiquen, donen descans i inviten a una “resistència íntima” (Esquirol dixit), anar a contracorrent (en diu el papa) o bé a una “resiliència”, sostenibilitat, “parresia”, a la santedat, -diguem-ho clar i net-. El papa ens va escriure amb aquesta frase que surt al final com a colofó de les benaurances: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. (En llatí amb les dues paraules com comencen els documents eclesials, conciliars i sinodals: “Gaudete et Exultate”. En la part central del Document del papa Francesc s’hi donen uns senzills aterratges al dia a dia de les vuit benaurances que són com el clímax o l’epítom de la santedat que visqué Jesús i que varen veure els deixebles que acompanyaren i foren –millor- acompanyats per Jesús, Mestre, Profeta, “Guaridor” i Messies. Els volia a la vora, perquè convisquessin amb Ell. La convivència no traeix mai: som com són les nostres relacions domèstiques...

                                               Diu el papa: en el Capítol tercer del Document al·ludit: A la Llum del Mestre: “Pot haver-hi moltes teories sobre què és la santedat, abundants explicacions i distincions. Aquesta reflexió podria ser útil, però res no és més il·luminador que tornar a les paraules de Jesús i recollir la seva manera de transmetre la veritat. Jesús va explicar amb tota senzillesa què és ser sants, i ho féu quan ens deixà les benaurances (dues presentacions: la de Lluc: 6, 20-23: conté també malaurances, com ho veieu a l’evangeli d’avui); i les més arrodonides, les vuit que comenta el papa en el seu escrit que estan en (Mt 5, 3-12). Les benaurances “Són com el carnet d’identitat del cristià. Així, si algun de nosaltres es planteja la pregunta: “¿Com es fa per arribar a ser un bon cristià?: cal fer, cadascú de la seva manera, el que diu Jesús en el Sermó de les Benaurances. En aquestes s’hi dibuixa el Rostre de Benaurat del Mestre, que som cridats a transparentar/endevinar en la nostra vida diària. La paraula “feliç” o “benaurat” passa a ser sinònim de “sant”, perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu de la seva Paraula assoleix, en el lliurament de si mateix, la vertadera felicitat”.

                                               A l’Antic Testament benaurat vol dir feliç. Abunda aquesta expressió i se’n poden comptar més de cinquanta. Són felicitacions. Se’n diuen “macarismes”. Sobre tot surten en llibres sapiencials: com qui felicités algú per ser i fer com és i fa. La salut/ació que fa l’àngel a Maria és Salve, Agraciada. Jaire, Plena de gràcia, salutació que és ensems felicitació, desitjos de que siguis feliç, que tinguis salut i benestar, que experimentis la joia, el goig de viure i de saber que Déu està en tu i sobretot en el germà. El papa al·ludeix al capítol de l’Evangeli de Mateu, el 25 després de les dues paràboles (la de les deu verges i la dels talents) que són un estímul a viure amb coneixement i responsabilitat tot el devessall de gràcia sobre gràcia que és el viure la santedat primordial a que està cridat tot batejat, posa una escena del suposat judici final. El papa en diu el Gran Protocol. És a dir, com serem judicats: versets del 31 al 46 que és el judici de les sorpreses tant pels benaurats, així declarats pel Jutge que serà el mateix Jesús com al Fill de l’home que dirà als qui seran admesos: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam i em donàreu menjar; o que tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vàreu acollir; anava despullat i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a visitar-me. Llavors esclata la sorpresa: els justos li respondran: Senyor, ¿quan us vàrem veure afamat, i et donarem menjar... ¿Quan et vam veure malalt o a la presó i et vinguérem a veure’t? El Rei els respondrà: “Us ho asseguro: tot allò que féreu a un d’aquests germans meus més petits, a Mi m’ho fèieu”. Ja ho sabem: tota obra de misericòrdia es comptabilitzada com una benaurança i és signe de santedat i mereix la millor valoració, perquè la misericòrdia “és el cor de l’evangeli”. (Hi va haver un any sant dedicat a les obres de misericòrdia i fou l’any 2015). Efectivament aquests versets 35-36 de Mateu al capítol 25 “no és una simple invitació a la caritat: és una pàgina de cristologia, que il·lumina el misteri de Crist”. En aquesta crida a reconèixer-lo en els pobres i sofrents es revela el mateix cor i rostre de Jesús, els seus sentiments i opcions més profunds amb els quals tot sant mira de configurar-se.

                                               Només per posar accents a cadascuna de les benaurances hi posaré uns comentaris, esperant que féu cosa semblant cadascú de vosaltres.

            1ª: Pobres -. Lliures de tot esclavatge admès per debilitat. No idolatrar res ni ningú. Alliberament  interior. Un cor de pobre que hi ha optat. La divisa del papa: ser pobres, vivint amb els pobres. ¿Quin són els pobres avui: nens, dones, aturats, desnonats

             2ª: Humils -. ¿Qui soc jo davant de l’Altíssim? ¿Què tens que no hagis rebut? Sóc de poble, vinc de pagès. Puja o millor baixa els graons de la teva genealogia aviat tocaràs terra. La millor humilitat és la mansuetud amb el nostre tracte. Senzillesa.

             3ª -.  Sé domèstic, ser de casa. No sóc dels que es perden anant d’ací d’allà. Saber fer costat. Ser “presencial”. Que et trobin sempre qui et busca. Admira les paraules que comencen per sim/patia, sin/tonia, com/panyia, em/patia. Tot el que fa ajuda a que no es trobin-se sols. Siguem corals. Fer companyia.

             4ª -.  Justícia per  tothom, començant pels més desiguals, per baix. Pa per a tothom. Com/partir el pa per justícia. Saber fer el modestperò efectiu, miracle de la multiplicació dels pans: Càritas, mans unides, ONG efectives. Que la dreta no sàpiga que fa l’esquerra. Com/panys. Pa/beguda accessibles

             5ª -. Misericordiosos. Tingueu pietat de nosaltres, pecadors. Perdonar i eradicar  les llavors tenaces dels rancors. Saber oblidar: sense oblit no hi ha perdó. El perdó donat mesura el perdó rebut de dalt. El cor no mesura, és o no és generós. Apropar-se

             6ª -.Nets de cor. Tenir ulls panòptics que acaronin i somriguin. Tant tens de netedat de cor com et brillen els ulls. Besa amb el cor. El mirar net troba transparents coses i persones. Siguem llum ni que sigui d’una espelma. Llum que il·lumina i escalfa.

             7ª -. Fes-me instrument de pau! Doneu-vos la pau. Sembradors de llavors de pau: acostar-se, mirar als ulls, escoltar, dialogar. Que et trobin a faltar quan no hi ets, perquè posaves avinença, serenitat, donar la mà: encaixar-la. Mans a les mans. Avui serà per a mi dia de “mans-obertes”. Fer lligams, embastar possibles amistats

             8ª -. Sàpigues “entomar”. Sigues positiu. Cada dia té els seus “destrets”, que no ens vinguin mai de nou. No dramatitzar situacions. Saber ser tu mateix quan vagin maldades, hem de saber ser estoics en el sentit de saber més excusar que no tirar pel broc gros. Contenció de paraules, gestos, saber “senyorejar” per damunt de tot. Equànime, si no magnànim.

                                               Estem fent una experiència de tenir un quart d’hora després de la Missa dominical per veure’ns de prop, per anar sabent noms de cadascun, per fer un diàleg sobre document eclesial i indicant els números sobre fer-nos preguntes i respostes, per aclarir conceptes i així anar puntejant els pensaments, volers, desigs, del que anem llegint o rellegint, subratllant, admirant, exultant, compartint emotivitats contingudes, en una paraula convertint-nos en una assemblea sinodal acompanyar-nos en el camí que fa cadascú, posant vasos comunicants entre nosaltres, 

P. Josep Mª Balcells.

16/2/25  Sabadell

Homilia del diumenge 09/02/2025

                                        GRÀCIA  SOBRE  GRÀCIA

                                               Avui, prenent peu i motiu de la Col·lecta que diu molt escaridament: “Déu, vetlleu bondadosament per la vostra família; protegiu-la i defenseu-la sempre, ja que només espera en la vostra gràcia celestial”. Una invitació a parlar de la gràcia que és la que ens és determinant per entendre el canvi de to i de nivell de vida a la que ens ha portat Jesucrist. I hem de començar pel mateix proemi de l’evangeli de Joan, que de sobres sabeu que m’encisa cada vegada més i millor. Diu Joan només encetar el seu Evangeli: són els versets 16 i 17, que fan així: “De la seva plenitud (la de Crist fet un de nosaltres i infinitament més, incomparable) tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”. Sota aquesta nova manera de relació amb Déu ve gloriosament accentuada per la gràcia. Jesús ens ha estat el nostre Red-emptor (=comprador) i el nostre Salvador. La seva gràcia: favor, do, regal, obsequi, bondat. Noteu la rellevant diferència entre Moisès i el centrar-ho tot en la Llei i Jesús que obre la vivència, en la “Gràcia”, paraula nova, Pau la utilitza una enormitat de vegades, centrats sobretot amb les epístoles als Romans, les dues als Corintis, Gàlates i Efesis. Emblemàtic allò de que “d’allà on abundà el pecat, allí hi sobreabundà la gràcia”. “Ara impera la gràcia mitjançant  la justícia salvadora i ens porta a la vida eterna, per Jesucrist, Senyor nostre”. Així s’obre el capítol 6è que desclourà l’epígraf: “La nova vida en Crist. Ara hem de viure de la gràcia i per a la gràcia. Prou pensar en els nostres pecats que han quedat dissolts, cancel·lats, esborrats, rasats, esborrats, anul·lats, no sé com dir-ho. Jesús els ha assumit i desfets i ara només compta la graciosa bondat de Déu i això ens porta a viure en la excelsitud de la vida nova en Ell. Donem-ne gràcies com ho expressem en el Glòria de la Missa: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. Visquem la novetat de vida. De fer-ho amb cor agraït ens portarà a viure tots els fruits de l’Esperit Sant (sabeu que hi tinc tirada: “Amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix o temperància”). La nostra espiritualitat ha de ser deixar-nos portar per l’Esperit Sant. Allò de Pau arrodonint el què és la vida nova de Crist. Ho diu de meravella, Pau, que és el gran apòstol de la vida de la gràcia. Diu així: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. I qui si no? Siguem agraïts sempre.

                                               Com que la nostra arrossinada manera de veure i viure encara està encallada amb la visió dels nostres mancaments, siguem lliures amb aquest pensament: És de ben nascuts donar gràcies per tot el que hem rebut i el que anem rebent. A Déu no l’interessen els nostres pecats, sinó que anem despertant a un viure agraciat, ple de la gràcia que ens eleva com ho deia Simone Weil: “La gravetat -que tira avall- i la Gràcia -que ens eleva-“. Tinguem confiança en Déu, (la més i millor que puguem!), que ens porti a tenir confiança en nosaltres mateixos; Déu ens atrau i venç les caigudes de tensió evangèlica que per presumpció pròpia ens portaria avall, però mirant Jesús Redemptor i Salvador ja tenim ultrançada visió. Si caus, demana perdó i gràcia per no tornar-hi i endavant: confiança per confiança. Dels “fiats” és el Regne del Cel.

                                               Com que de gràcia no en sabem massa, per prèdiques més de l’Antic Testament que del Nostre que és el Nou en Jesucrist, em sembla que farem bé de llegir un florilegi sobre la Gràcia que  el copio del  Catecisme de l’Església Catòlica, a veure si corregim dèficits i ens enriquim amb pensaments de gràcia. Agraciats, no hi ha més! Això és la novetat del Nou Testament. La que ens fa viure Jesús, dador de gràcia, en tot moment, si en som conscienciosos. Ell “genera” generosament gràcia sobre gràcia. És o no  és? La gràcia no és un “esborrador” per cancel·lar, “borrar” pecats, sinó un regenerador, un vitalitzador, un empelt en els sarments del CEP eclesial! Punt i final

                                               La gràcia de l’Esperit Sant té el poder de justificar-nos, és a dir, de rentar-nos dels nostres pecats i comunicar-nos “la justícia de Déu per la fe en Jesucrist i pel Baptisme: “la seva mort fou una mort al pecat una vegada per sempre, però la seva vida és una vida  per a Déu. Així també vosaltres tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en el Crist Jesús (Rm 6, 8-11)

-.Pel poder de l’Esperit Sant, prenem part en la passió de Jesucrist morint al pecat, i en la seva resurrecció, naixent a una vida nova, som els membres del seu Cos que és l’Església, les sarments empeltades al cep que és Ell, esdevenim participants de la naturalesa divina. Per això en aquells en qui habita l’Esperit són divinitzats.

-.La primera obra de la gràcia de l’Esperit Sant és la conversió que opera la justificació de Jesús al començament de l’Evangeli: “convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop”. Sota la noció de justificació hem d’entendre a més del perdó dels pecats l’acolliment de la vida de la gràcia, la infusió de les virtuts de la Fe, de l’Esperança i de la Caritat que ara operaran en el nostre esperit, oberts a les invitacions permanents de Déu, per do i gràcia. Tot obra de la misericòrdia activa de Déu en nosaltres. S’obre un diví “joc” d’amor entre Déu i nosaltres. Deixem-nos oberts i operatius i Déu farà la seva obra d’autor en nosaltres. L’Esperit Sant és el mestre interior, som lliures per a Déu. La raó última de la nostra llibertat és deixar-nos amb una “passiva activitat” perquè faci fruitar com a fruit la santedat i a la fi en serà la vida eterna, ja ara, en el moment present.

                                               La nostra justificació ve de la gràcia de Déu, és consistent, és la fluïdesa vital que podem percebre en el pensament, voluntat, emotivitat, actituds vitals. “És el favor, auxili gratuït que Déu ens dóna per poder respondre a la seva crida: arribar a ser (en creixent empoderadament) fills de Déu, fills adoptius, participants de la vida divina. La gràcia és una participació a la vida de Déu. Ens introdueix en la intimitat de la vida trinitària. Pel baptisme el cristià participa de la gràcia del Crist, Cap del seu Cos. Aquesta vocació a la vida eterna, gràcia santificant, deïficant és l’obra de la santificació personal. És un do habitual, una disposició estable i sobrenatural que perfecciona l’ànima per fer-la capaç de viure amb Déu, d’actuar pel seu amor. Cal distingir la gràcia habitual, disposició permanent a viure i a actuar segons la crida de Déu i les gràcies actuals que designen les intervencions en el curs de l’obra de santificació. El mateix acolliment de la gràcia és ja una gràcia, una obra que propicia l’anar de gràcia en gràcia. La lliure iniciativa de Déu demana una apertura d’esperit perquè la voluntat amorosa tingui una resposta amorosa. És la gran aspiració a la vida obsequiosa a l’Amor que no ens faltarà mai. És la consciència de que a nosaltres ens tira, ens esperona a crear en el nostre entorn l’anomenada civilització de l’amor. Per Jesús viure és estimar, per Jesús només hem de tenir un mirada misericordiosa envers els altres. Mirar com mirava Jesús. Les aspiracions a la veritat, a la bondat, a la bellesa, a la unitat són gràcia del Déu nostre, entranyat, estem “embarassats” de Déu. La mateixa possibilitat de sentir, d’auscultar, de conèixer i de comprendre és fruit d’aquesta presència i acció de Déu. Hi ha gràcies d’estat: estàs casat, tens família, ten amics: tot això és presència i acció positiva de Déu en tu i els teus. Hi ha gràcies, vocacions de servei, són els carismes: cadascú el seu de present i pot ser que la gràcia ens en faci veure d’altres al llarg del camí de la vida. Les virtuts teologals són els nostres ulls per veure, són el nostre cor que estima el que la fe li fa veure. La sensibilitat, la tendresa, la bondat, l dolcesa, el goig i la pau que ens enfervoreixen.  Tot és obra de Déu nobiscum, l’en més inextricable. Els sants han forjat aquesta expressió que nosaltres només podem desitjar-la, que ens l’expliquin els que la viuen: Tot és gràcia. Qui més en sàpiga, més en diga.                  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V, 9 de febrer del 2024  Sabadell

Homilia del diumenge 02/02/2025

               PRESENTACIÓ  DE  JESÚS  EN  EL  TEMPLE 

                                               Amb el relat que respon a la veu profètica de Malaquies (és la primera lectura d’avui) coronem les diferents facetes panòptiques del nostre misteri de Nadal, sempre sondejant l’incommensurable misteri de l’Encarnació;  i volem posar-hi així com a punt i final, o millor seria dir-ne: i punts suspensius..., per la coneixença de l’inabastable misteri, que per a mi és el que els engloba tots, de la mateixa manera que Nadal és la irrupció de Déu entre els homes en la història global, en la persona de Jesucrist. Farem parada i fonda en la filigrana de la presentació que ens narra l’evangelista Lluc recollint la narració del fet profètic de la presentació que feu Simeó aprofitant l’escena de la purificació de Maria que comportà inesperadament l’anada -per suggestió de l’Esperit Sant- de Simeó al Temple (i col·lateralment de la profetessa Anna). Hi ha una conjunció de temes radicats en l’Antic Testament. L’escena esdevé al Temple, eix de l’espiritualitat d’Israel. El poble estava en candent expectació per la vinguda d’un Messies. Conflueixen precisament en el Temple Simeó i Anna i els pares amb el Nen Jesús; i Simeó beneeix els pares i sostenint Jesús en braços i com oferint-lo a Déu, prorromp en unes paraules d’intens goig i d’acció de gràcies per mor de la promesa feta per l’Esperit de que no moriria sense haver vist el Messies. Imatge preciosa digna de tota la tradició de les ofrenes fetes pels sacerdots en el Temple.  Amb una emoció total, bo i presentant-lo i oferint-lo a Déu, diu solemnement: “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com  li havíeu promès: “Els meus ulls han vist el Salvador, que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles, llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble”. No podem passar per alt les paraules que Simeó adreçà a la Mare, perquè guarden íntima relació dins del misteri de l’encarnació amb el “fet” de presentar-la sempre en comunió amorosa amb la Persona del seu Fill i la missió amb què compartirà tot un futur ara amagat, a penes mig entrevist només: “Aquest infant serà motiu de controvèrsia i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima”. És gairebé com passar pàgina de l’Antic Testament. Serà en el Temple, en efecte, on Jesús trobarà en el ministeri evangelitzador les confrontacions més acerbes  “Des d’aleshores oferiran al Senyor una oblació digna” ens ha recordat Malaquies. Com per cloure amb el cant responsorial, 23: “Portals alceu ls llindes que ja d’entrar el Rei de la glòria”, preciosa relíquia veterotestamentària ja que d’ara en endavant el Temple serà el propi Jesús que en serà a l’ensems l’oferent, l’oferta i víctima, àdhuc el mateix altar. Ho hem seguit amb la lectura de la Carta als Hebreus on Jesús com aquell qui diu clausurarà el Temple i les víctimes que s’hi oferirien... Una situació en paral·lel la trobem en el correlat, aparentment inexplicable, del fet de quedar-se a Jerusalem Jesús als dotze anys, davant les ànsies dels seus pares que desfan el camí de tornada i passen tres dies angoixosos tot buscant-lo arreu, fins a trobar-lo al Temple i recriminar-lo: “Fill meu, perquè t’has portat així amb nosaltres. I la resposta incomprensible: “No sabíeu que jo he d’estar en les coses del meu Pare”. Nota l’evangelista: “però ells no entengueren aquest resposta. Amb tot, afegirà Lluc com a colofó de tota la vivència: “Maria conservava tot això en el seu cor”.

                                               Escenes plenes del millor sentor de tot l’Antic Testament les imaginem en Maria i Josep en les llargues converses entre ells dos, mirant d’entreveure tot el futur del seu Fill, bo i intentant-lo de seguir en un saber i en un no saber... Així passarien en una convivència d’escolta i de sostenir-lo en tot i per tot, però no intuint-lo més que el que propiciava l’amor i la conjunció de destins. I van passar una trentena d’anys entre joies i ventures i desventures... Misteri de la vida privada i domèstica d’una encarnació que s’anava fent conviscuda i en el misteri d’intuicions tan sols... Oh, i com ens costa quedar-nos expectant descobrir el sentit de cada cosa i dia?

                                               Ara és el moment de viure en la litúrgia d’aquest diumenge d’una manera personalitzada les significacions fonamentals d’aquests misteris que en  perceben de viu en viu: presentació, manifestació o epifania, una més de les assignades al viure del Nadal, en major amplitud i més interioritzadament. És el misteri insondable de l’Encarnació, de la “presa i assumpció de la condició humana” de la persona de Jesús. Això ens afecta de ple. Ho hem dit de diverses maneres. Ell s’ha fet home, perquè nosaltres esdevinguem fills de Déu, copartícips de tota la riquesa que ens ha tocat per herència. “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió que dona glòria i lloança a la Gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat... La riquesa de la Gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”. Hem estat escollits abans de la Creació, “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls”. En Ell hem estat santificats, som ofrena grata a ulls de Déu. La nostra vida és sagrada i consagrada. No ens pertanyem. Estem vinculats a l’ofertori compartit amb Jesús en totes les nostres Misses. Cal fer-nos-en ben conscients i quan el sacerdot fa l’ofrena del pa i el vi i desgrana l’oració sobre les ofrenes hem de veure que no és el sacerdot, sinó Crist qui fa l’ofrena i no és tan sols de pa i de vi sinó també de nosaltres mateixos; i d’aquesta manera s’obrarà en nosaltres una commutació i esdevindrem cos i sang del Cos i Sang de Crist i de l’Església. El Baptisme que vàrem rebre nadons fou una llavor de Crist mort i sepultat al pecat i ressuscitats a vida nova, la de Crist en nosaltres. En l’ofertori ens hem d’oferir a Jesús perquè ens deixi compartir en la resurrecció que suposa comunicar-nos eucarísticament. Així la mateixa Eucaristia esdevé en nosaltres, tal com diu el Vaticà II: “El Fill encarnat, d’alguna manera, en cadascú de nosaltres, en la nostra natura humana”.

                                               Aquest dia és el dia de la celebració de totes les consagracions a Déu per intermedi de la mateixa consagració de Jesucrist. Tots tenim de base la consagració Baptismal, la de la Confirmació i també la del nostre estat: casats, sacerdots o religiosos. En efecte, llegeixo en el document conciliar sobre l’Església: “Tots els membres se li han de configurar fins que Crist sigui format en ells. Per això, som assumits en el misteri de la seva vida: configurats, commorts i conressuscitats amb Ell, fins que corregnem  amb Ell. Mentre peregrinem a la terra i seguim les seves petjades en la tribulació i la persecució ens associem als seus sofriments com el Cos al Cap, sofrint amb Ell, a fi de ser amb Ell conglorificats”. I afegeix: “participant  en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana, ofereixen a Déu la Víctima divina i ells mateixos amb Ella; així, tant per l’oblació com per la sagrada comunió, tots compleixen la pròpia part  en l’acció litúrgica, no pas de forma indiscriminada, ans cadascú a la seva manera. I refets en la sagrada Comunió amb el Cos de Crist, manifesten de manera concreta la unitat del Poble de Déu, que és encertadament significada i admirablement realitzada per aquest sagrament augustíssim. Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, dotats de tants i de tan grans mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cadascú pel seu camí, a la perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte”.

                                               Amb el nom de laics s’entén tots els fidels, menys els membres de l’ordre sagrat i de l’estat religiós, és a dir, els fidels cristians que, com incorporats a Crist pel Baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a llur manera del ministeri sacerdotal, profètic i real de Crist, per llur part realitzen la missió de tot el poble cristià en l’Església i en el món. La característica secular és pròpia i peculiar dels laics. Per llur pròpia vocació, pertoca als laics de cercar el Regne de Déu gestionant les realitats temporals i ordenant-les segons Déu. Viuen en el segle (=món), és a dir, en tots i cadascun dels deures i treballs del món i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, de les quals llur existència resulta com reeixida. Allí Déu els crida a contribuir com des de dins, a tall de llevat, a la santificació del món, practicant llur pròpia professió guiats per l’Esperit evangèlic i a presentar així Crist als altres, sobretot amb el testimoniatge de llur vida resplendent de fe, d’esperança i de caritat. Per això, els correspon en especial d’il·luminar i d’endreçar totes les coses temporals, a les quals són fortament vinculats, de manera que sense parar es realitzin i creixin i siguin segons Crist, a lloança del Creador i Redemptor.  Tos els laics tenen l’obligació gloriosa de treballar perquè el pla diví de salvació arribi cada vegada més a tots els homes de tots els temps i arreu del món, Cal, doncs, esbatanar-los la porta a fi que també ells participin activament en l’obra salvífica de l’Església, d’acord amb llurs forces i amb les necessitats dels temps. Davant el món, cada laic ha de ser testimoni de la resurrecció i de la vida del Senyor Jesús i signe del Déu vivent. Tots plegats i cada un per la seva part, han d’alimentar el món amb fruits espirituals (amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i temperància o control d’un mateix)   i escampar-hi l’esperit, del qual són animats aquells pobres, mansuets i pacífics, que el Senyor proclama benaurats en l’evangeli (Mt 5, 3-9). En una paraula, “allò que l’ànima és en el cos, això han de ser els cristians en el món”. Crec que la lectura i diverses relectures contemplatives del document del papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” us pot servir de valent, com ho tenim experimentant en un grup sinodal i enclòs en aquest Any Sant que l’hem de dinamitzar amb creativitat. Que Déu us beneeixi i us faci “sants” al mode accessible i realitzat en el viure i conviure domèstic, usual... Laus Deo!

P. Josep Mª Balcells.

Presentació del Senyor, 2 de febrer del 2025, Any Sant.   Sabadell    

Homilia del diumenge 26/01/2025

                          MANIFESTACIÓ  DE  MESSIANITAT

                                               Hem d’agrair que la litúrgia d’aquest diumenge ens presenti Lluc amb el seu evangeli, del qual durant tot l’any litúrgic ens en serà el torsimany; només encetar-lo a part de la dedicatòria i del treball que ha fet de recopilació, s’inicïa avui amb l’anada de Jesús al seu poble, Nazaret, ja envoltat d’una creixent anomenada per totes les terres de Galilea, i a la sinagoga després de la lectura del rotlle que és del profeta Isaïes que profetitza la vinguda del Messies i que Jesús el corona amb una clara solemnitat, dient-los: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Deixem fins aquí les paraules de l’Evangeli d’avui i deixant de banda tota la segona part del relat per ser ominosament un refús de la seva persona, tal que per poc no l’estimben pels espadats de la muntanya on s’assentava el seu poblet!  Avui, una vegada més prenem motiu de la declaració de Jesús, n’hem anat denominant epifania i manifestació, per poder viure de retop un deliciós allargament de les festes de Nadal, posant l’esguard del cor en el misteri de l’Encarnació, misteri que no varen voler copsar, tot el contrari, els seus convilatans; i sí, ho podem fer nosaltres, amb el “goig i l’aclamació”(Gaudete et Exultate) dels que anem fent via, intentant que la invitació del papa Francesc vagi calant en les entreteles del nostre cor, amb pas pausat, amb unes experiències “contemplatives” que ens permetin viure un Nadal més endinsat i més present en el “viure i conviure” de cada dia, fent de l’Encarnació l’eix suprem de l’atansament a l’Encontre amb Jesús, imatge visible del Déu invisible, Déu fet home, per mor de fer-nos-el el més accessible possible i per poder anar sospitant la riquesa que ens permeti sentir-nos fills en el Fill i germans (tutti) en el Germà, compartícips d’una herència-segell de l’Esperit Sant promès, “penyora que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria” (Ef 1, 13-14).

                                               Una altra manera de viure aquesta “Realitat” divino-humana, és com a poble sant que drets en la Proclamació solemníssima que feu Esdres al retorn de Babilònia, bo i escoltant la Lectura del llibre de la Llei. Beneïts per Esdres “tot el poble alçà les mans i respongué “Amén, amén”. Tota la gent “plorava”, mentre escoltava les paraules de la Llei. “No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força”. Veieu, comparant la primera lectura del llibre de Nehemies amb l’evangeli de Lluc, notareu com hi ha una correspondència d’actituds de reverència, d’estupor, perquè en ambdues proclamacions hi intuïm una presència i una acció divines que ens porten a les certeses corresponents d’una proximitat de Déu i d’una invitació a viure com a persones a qui Déu s’adreça per invitar-los a viure-conviure com a predilectes de Déu i de Jesucrist en relació amb nosaltres. Som poble, som església, som benamats!

                                               Això ens permet endinsar-nos en la segona lectura que d’alguna manera “remata” el tema del Cos Místic i de com ens hi situem en Ell cadascú de nosaltres, en condició de membre específic, singular, entre els quals hi ha una interdependència que és goig i compromís, diguem–ne vocació o al estil de Pau com a carisma. Pel fet de ser batejats, nosaltres compartim vida divina amb Jesús i amb els germans creients. Estem molt probablement “mancats o deficitaris del sentit comunitari”, de a penes saber-nos compartint el goig de pertànyer a un Cos enllaçat a un esperit, el Cap del qual és Jesucrist. D’això, vivencialment, en preníem principi i motiu de ser núvies del nuvi que és Jesucrist. La celebració del convit de Canà ens hi introduïa essent Pau en la Carta als corintis el que ens feia més que de Cap de Servei del Convit de noces. Fins on en tinc consciència viva i proactiva? De Déu vinc i en Jesucrist -viu i vivificador- en visc jo en el viure de cada dia, i a partir d’aquesta convicció jo em puc preguntar quina és la meva radicació, el meu lloc i situació en el conjunt de l’organisme viu, eclesial? Vencem, deconstruïm els individualismes pertinaços i apuntem-nos a una identificació com a membre concret, des d’on jo rebo i des d’on jo remeto. Tot és gràcia: rebuda, agraïda i revertida en el flux d’esperit que és la participació de la vida divina. “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme,  un sol Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que és el tot i és en tots”. Acaba aquesta magna visió del que és el Poble de Déu com un Cos, com una existència comunitària tan en dins per la intercomunicació de tots en tot, com pel fluir en connexió de tots en tots i en tot. Fins aquí arriba la imatge del Cos Místic i de la relació de cada membre en cada membre i de la connexió “ad extra”, la vida divina que circula empesa per cada membre amb la seva funció específica i correlacionada amb el tot. Encara més, perquè és el mateix Esperit el qui actua primàriament a benefici de tot el Cos. Parlàvem del Nuvi que és Jesucrist i de la núvia que potencialment és cadascú de nosaltres; això lliga amb l’acabament d’aquest capítol 12 per enter, on llegim dos versets que fan d’enllaç amb el capítol següent el 13 i que diu així; “Anheleu, però, els dons més grans! I ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt!”.  S’obre el capítol següent que parla de l’excel·lència de la caritat, de l’amor, de l’amistat amb Déu i amb el germans. L’amor que tot ho lliga i perfecciona! Aquest amor ens portarà a sentir-nos integrats, vinculats al Crist total (Ell en cadascú de nosaltres i de nosaltres, cadascú, en Ell, compartint flux de gràcia sobre gràcia i també cal subratllar-ho: testimonis vius i per tant de missió d’evangelització. Dèiem que santa Teresa de Lisieux ens va passar al davant lligant lloc i motiu (el Cor i l’amor que donaven la identificació en un carisma extraordinari: ser amor per als altres!)

                                               En la proclamació del profeta Isaïes es feia referència a portar la Bona Nova (del Regne), a proclamar la llibertat de tots els “desposseïts” i a proclamar l’Any de Gràcia del Senyor. No podem oblidar que estem precisament involucrats en aquesta tasca des de fa un parell de setmanes. El papa Francesc ens hi té convocats amb el document “L’esperança no defrauda”. En un món, més aviat donat als pessimismes, el papa ens vol pelegrins d’esperança i ens dóna les motivacions més arrelades a l’Evangeli per ser testimonis d’una esperança sostinguda, treballada i treballadora que “brolla del Cor de Jesús traspassat a la Creu “perquè si vam ser reconciliats amb Déu al preu de la mort del seu Fill quan encara érem enemics, molt més ara que ja estem reconciliats, serem salvats gràcies a la seva vida (Rm 5, 10) I la seva vida es manifesta en la nostra vida de Fe, que comença amb el Baptisme, es desenvolupa en la docilitat a la gràcia de Déu, i, per tant, està animada per l’esperança que es renova sempre i es fa indestructible per l’acció de l’Esperit Sant”.

                                               Ancorats en l’esperança. “L’Esperança juntament amb la Fe i la Caritat, formen el tríptic de les “virtuts teologals”, que expressen l’essència de la vida cristiana. En el seu dinamisme inseparable, l’Esperança és la que, per dir-ho així, assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana. Per això l’apòstol Pau ens convida a que “l’Esperança ens ompli d’alegria, a ser soferts en les penes, a assistir sempre a la pregària”. Sí, necessitem que “sobreabundi l’Esperança” per a testimoniar de manera creïble i atraient la Fe l l’Amor que portem al cor; perquè la Fe sigui joiosa i la caritat entusiasta, perquè cadascú sigui capaç ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’Esperança per a qui ho rep”. “Som Església en sortida”. Prests?

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de durant l’Any Sant  26 de gener del 2025   Sabadell

Homilia del diumenge 19/01/2025

                             ROMANDRE  EN EL  SEU  AMOR

                                                Hi ha intuïcions en el poble senzill cristià que venen de lluny-lluny i que malgrat florir insistentment avui, en ambients asèptics -si no deleteris- a les tradicions cristianes heretades dels nostres “pares”, es mantenen fermes per la força del que havíem “sentit, tocat, contemplat” de temps antics... Dins del garbuix de “si, pessebre: sí o no?”, de si penjolls lluminosos cridant tradició purament nadalenca o no?, alguns “anant a contracorrent” (paraula classificatòria, aquesta, del papa escrivint-nos darrerament) mantenen el Pessebre (en majúscula) “plantat” fins passat justament el 2 de febrer per la Festa de la renovellada epifania que pren el nom de la Purificació de Maria i de la Presentació de Jesús al Temple allargant la felicitació nadalenca de Pau quan ens invita a aprofundir en el coneixement, en la realitat, del “qui és Ell”. En efecte, resten encara tres més celebracions de caire nadalenc; ja ho explicarem: les Bodes de Canà, que les celebrem avui; la del diumenge següent, 26 de gener, en què sota la narració de la manifestació de Jesús als seus convilatans com el Messies esperat i profetitzat per Isaïes; i acabant amb l’epifania del nadó en mans del també profeta Simeó, donant gràcies per haver pogut tenir en els seus braços el Messies abans de morir... Cal advertir que aquesta visió àmplia del Nadal s’ha d’entendre més sobre el misteri de l’Encarnació; no tan lligada a l’edat inicial de Jesús nadó. Que és el veritable misteri de la presència i acció de Jesús, fet home sense deixar de ser Déu, tot i que d’una manera amagada, no perceptible, com s’anirà descobrint per fe: aquesta capacitat de veure i estimar més enllà del que poden percebre els ulls humans. És una descoberta nova que ens presenta un Nadal veritable, més enllà del naixement de Jesús, condicionats per relat contingent d’una vida que es comença a descloure’s, el seu infantament. Ja hi anirem posant més consideracions a cada una d’aquestes tres celebracions. Ara centrem-nos en aquest diumenge, el de les Bodes de Canà.

                                               Joan, l’evangelista, present al desposori ell també, amb Maria, invitada d’excepció per les traces que se li suposen; a part de la invitació que rebé també Jesús i els primers deixebles que havien començat a missioner feia poc per terres de Galilea. Vivien tots ells els “fasts” del casori amb la joia de sempre, sempre nova, que, segons les habituds pròpies del país i de la seva cultura, es perllongaven gairebé una setmana. Per les seves bones maneres, Maria que estava al cas del que succeïa, s’adona que a les mateixes acaballes havien fet curt de la beguda. En un discret apart amb el seu fill li fa avinent del problema que estava apunt d’esclatar. Jesús de primer s’excusa de que encara no havia arribat la seva hora i que, per tant, no era el moment de poder-hi fer res. Amb tot, Maria s’atansa al cap dels servidors i només els diu en veu privada: “Feu el que Ell us digui”. Ja sabeu com va acabar la intervenció de Jesús. Un, més que miracle, àdhuc operat “al destemps de Jesús”. Oh, goig, la festa acabà esplèndidament! Cal reportar els comentaris de Joan en el seu evangeli: (Jo 2, 1-12) “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea i –això te molta més importància per Joan- afegeix i serà el “ritornello” usual després de tots els miracles que s’esdevindran al llarg de tots relatats en el seu evangeli: “Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell”. Això, rubricat per com acaba globalment tot el seu evangeli amb una finalitat declarada, denominador comú de tots els seu relats. Diu ponderant-ho: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no estan escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom”. Deixeu-me subratllar que més enllà del miracle es palesa aquí que fou una primera manifestació, una més d’entre tantes, però l’important en relació a aquest Nadal ampliat que la litúrgia ens posa a la nostra consideració. És allò que us deia que Nadal pròpiament i primàriament és la manifestació o epifania del gran misteri de l’Encarnació, aquest presentar-se’ns com a Déu i Home a la vegada. Val la pena d’allargar aquest període litúrgic per poder contemplar aquest impensada i impensable aparició-epifania-manifestació del Déu Humanat. Això pretenen tots els evangelis i les evangelitzacions en llurs cartes, de Pau, Joan, Pere, Jaume, i altres: conèixer qui és Ell. Hi accedim com ell, Joan, i com molt bé diu i insisteix com  una finalitat radical, a través de la Fe, els testimonis dels apòstols així ens ho permeten afirmar. Dirà Joan a la seva Carta primera que Déu és AMOR i que nosaltres com els mateixos apòstols “Hem cregut en l’AMOR” un autèntic doble motiu; creure i estimar i -en realitat- ser estimats. Això serà sempre el misteri de l’Encarnació.  Encara hem d’anar més lluny. Seguiu-me. Isaïes en la lectura primera d’avui presenta a Jesús com el nuvi i a nosaltres (oh dignitat, oh dignació!) com la núvia en el convit. No res menys! I ho explico: vaig a la segona lectura que és de Pau i ens diu que som (Crist i nosaltres) el Cos místic i que, en aquest, operen anomenades, com a servei “en bé” de tot el Cos, una sèrie de carismes-dons-serveis que l’Esperit distribueix gratuïtament en favor dels altres. La pregunta que em faig i us faig: Teníeu notícia de que en el Cos Místic de Crist encara avui és donen, aquests carismes, en funció de la missió evangelitzadora?  Ras i curt: en tens tu també? Quin? Ho deixarem per ara: la resposta fins al diumenge següent en què seguirà la carta de Pau en referència als carismes. Tenim el cas excepcional de Santa Teresa de Lisieux que es plantejà aquesta pregunta sobre el lloc i missió concretes on es veia i amb el carisma i servei per a “donar”. Va ser ben esplèndida en si mateixa: Va escollir no gens menys que el cor eclesial. Ho explica amb galanteria i satisfacció. Molt bé, però  no tingueu una mica d’envegeta, no. No hi ha motiu, perquè després que el papa Francesc en la última encíclica “Dilexit nos”, en el cor del Cor de Jesús hi ha bona, esplèndida cabuda, on un de més sempre hi és benvingut i ben trobat. Jo us la recomano ferventment, llegida molt a poc a poc, assaborida, rellegida, contemplada. Us satisfarà i hi podeu buscar el vostre carisma que ara per ara, potser no acabeu de convèncer-vos-en de tenir-lo!  Oh, se’ns dóna una oportunitat de fer que cali el misteri del Déu fet home, imatge visible i accessible, de viure’l experimentalment, com ens toca de ple aquell capgirament de restar enriquits de divinitat a través de la Humanitat de Jesús. Seria una descoberta axial per a la nostra espiritualitat evangèlica. És allò que s’explicita en l’aclamació: “Déu, valent-se de l’Evangeli, ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist, el nostre Senyor”. O bé el mateix títol d’aquest escrit: “Hem conegut l’amor que Déu ens té”, frase que té totes les traces de ser de la primera carta de Joan, que l’hem pogut llegir i rellegir durant aquests dies nadalencs, una pura delícia que ens ha ben amarats, atansant-nos precisament al Cor sagrat de Jesús, que és el discórrer mateix de l’encíclica de què us parlava. Per tant és ben pertinent un nou auguri i renovada felicitació: Bon Nadal en el misteri de l’Encarnació. És l’apropament a un Encontre amb la persona de Jesús, que pot ser subversiu. Teniu-lo i gaudiu-lo de ple! “Se’ns ha manifestat el Crist, veniu, adorem-lo”. El Glòria de la Missa per a mi s’ha convertit en l’himne a la Persona de Crist humanat i  humanitzant i divinitzant tot a l’hora. Pau a vosaltres.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 19 de gener del 2025, Any Sant.   Sabadell