MANIFESTACIÓ DE MESSIANITAT
Hem d’agrair que la litúrgia d’aquest diumenge ens presenti Lluc amb el seu evangeli, del qual durant tot l’any litúrgic ens en serà el torsimany; només encetar-lo a part de la dedicatòria i del treball que ha fet de recopilació, s’inicïa avui amb l’anada de Jesús al seu poble, Nazaret, ja envoltat d’una creixent anomenada per totes les terres de Galilea, i a la sinagoga després de la lectura del rotlle que és del profeta Isaïes que profetitza la vinguda del Messies i que Jesús el corona amb una clara solemnitat, dient-los: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Deixem fins aquí les paraules de l’Evangeli d’avui i deixant de banda tota la segona part del relat per ser ominosament un refús de la seva persona, tal que per poc no l’estimben pels espadats de la muntanya on s’assentava el seu poblet! Avui, una vegada més prenem motiu de la declaració de Jesús, n’hem anat denominant epifania i manifestació, per poder viure de retop un deliciós allargament de les festes de Nadal, posant l’esguard del cor en el misteri de l’Encarnació, misteri que no varen voler copsar, tot el contrari, els seus convilatans; i sí, ho podem fer nosaltres, amb el “goig i l’aclamació”(Gaudete et Exultate) dels que anem fent via, intentant que la invitació del papa Francesc vagi calant en les entreteles del nostre cor, amb pas pausat, amb unes experiències “contemplatives” que ens permetin viure un Nadal més endinsat i més present en el “viure i conviure” de cada dia, fent de l’Encarnació l’eix suprem de l’atansament a l’Encontre amb Jesús, imatge visible del Déu invisible, Déu fet home, per mor de fer-nos-el el més accessible possible i per poder anar sospitant la riquesa que ens permeti sentir-nos fills en el Fill i germans (tutti) en el Germà, compartícips d’una herència-segell de l’Esperit Sant promès, “penyora que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria” (Ef 1, 13-14).
Una altra manera de viure aquesta “Realitat” divino-humana, és com a poble sant que drets en la Proclamació solemníssima que feu Esdres al retorn de Babilònia, bo i escoltant la Lectura del llibre de la Llei. Beneïts per Esdres “tot el poble alçà les mans i respongué “Amén, amén”. Tota la gent “plorava”, mentre escoltava les paraules de la Llei. “No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força”. Veieu, comparant la primera lectura del llibre de Nehemies amb l’evangeli de Lluc, notareu com hi ha una correspondència d’actituds de reverència, d’estupor, perquè en ambdues proclamacions hi intuïm una presència i una acció divines que ens porten a les certeses corresponents d’una proximitat de Déu i d’una invitació a viure com a persones a qui Déu s’adreça per invitar-los a viure-conviure com a predilectes de Déu i de Jesucrist en relació amb nosaltres. Som poble, som església, som benamats!
Això ens permet endinsar-nos en la segona lectura que d’alguna manera “remata” el tema del Cos Místic i de com ens hi situem en Ell cadascú de nosaltres, en condició de membre específic, singular, entre els quals hi ha una interdependència que és goig i compromís, diguem–ne vocació o al estil de Pau com a carisma. Pel fet de ser batejats, nosaltres compartim vida divina amb Jesús i amb els germans creients. Estem molt probablement “mancats o deficitaris del sentit comunitari”, de a penes saber-nos compartint el goig de pertànyer a un Cos enllaçat a un esperit, el Cap del qual és Jesucrist. D’això, vivencialment, en preníem principi i motiu de ser núvies del nuvi que és Jesucrist. La celebració del convit de Canà ens hi introduïa essent Pau en la Carta als corintis el que ens feia més que de Cap de Servei del Convit de noces. Fins on en tinc consciència viva i proactiva? De Déu vinc i en Jesucrist -viu i vivificador- en visc jo en el viure de cada dia, i a partir d’aquesta convicció jo em puc preguntar quina és la meva radicació, el meu lloc i situació en el conjunt de l’organisme viu, eclesial? Vencem, deconstruïm els individualismes pertinaços i apuntem-nos a una identificació com a membre concret, des d’on jo rebo i des d’on jo remeto. Tot és gràcia: rebuda, agraïda i revertida en el flux d’esperit que és la participació de la vida divina. “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que és el tot i és en tots”. Acaba aquesta magna visió del que és el Poble de Déu com un Cos, com una existència comunitària tan en dins per la intercomunicació de tots en tot, com pel fluir en connexió de tots en tots i en tot. Fins aquí arriba la imatge del Cos Místic i de la relació de cada membre en cada membre i de la connexió “ad extra”, la vida divina que circula empesa per cada membre amb la seva funció específica i correlacionada amb el tot. Encara més, perquè és el mateix Esperit el qui actua primàriament a benefici de tot el Cos. Parlàvem del Nuvi que és Jesucrist i de la núvia que potencialment és cadascú de nosaltres; això lliga amb l’acabament d’aquest capítol 12 per enter, on llegim dos versets que fan d’enllaç amb el capítol següent el 13 i que diu així; “Anheleu, però, els dons més grans! I ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt!”. S’obre el capítol següent que parla de l’excel·lència de la caritat, de l’amor, de l’amistat amb Déu i amb el germans. L’amor que tot ho lliga i perfecciona! Aquest amor ens portarà a sentir-nos integrats, vinculats al Crist total (Ell en cadascú de nosaltres i de nosaltres, cadascú, en Ell, compartint flux de gràcia sobre gràcia i també cal subratllar-ho: testimonis vius i per tant de missió d’evangelització. Dèiem que santa Teresa de Lisieux ens va passar al davant lligant lloc i motiu (el Cor i l’amor que donaven la identificació en un carisma extraordinari: ser amor per als altres!)
En la proclamació del profeta Isaïes es feia referència a portar la Bona Nova (del Regne), a proclamar la llibertat de tots els “desposseïts” i a proclamar l’Any de Gràcia del Senyor. No podem oblidar que estem precisament involucrats en aquesta tasca des de fa un parell de setmanes. El papa Francesc ens hi té convocats amb el document “L’esperança no defrauda”. En un món, més aviat donat als pessimismes, el papa ens vol pelegrins d’esperança i ens dóna les motivacions més arrelades a l’Evangeli per ser testimonis d’una esperança sostinguda, treballada i treballadora que “brolla del Cor de Jesús traspassat a la Creu “perquè si vam ser reconciliats amb Déu al preu de la mort del seu Fill quan encara érem enemics, molt més ara que ja estem reconciliats, serem salvats gràcies a la seva vida (Rm 5, 10) I la seva vida es manifesta en la nostra vida de Fe, que comença amb el Baptisme, es desenvolupa en la docilitat a la gràcia de Déu, i, per tant, està animada per l’esperança que es renova sempre i es fa indestructible per l’acció de l’Esperit Sant”.
Ancorats en l’esperança. “L’Esperança
juntament amb la Fe i la Caritat, formen el tríptic de les “virtuts teologals”,
que expressen l’essència de la vida cristiana. En el seu
dinamisme inseparable, l’Esperança és la que, per dir-ho així, assenyala
l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana. Per
això l’apòstol Pau ens convida a que “l’Esperança ens ompli d’alegria, a ser
soferts en les penes, a assistir sempre a la pregària”. Sí, necessitem que
“sobreabundi l’Esperança” per a testimoniar de manera creïble i atraient la Fe
l l’Amor que portem al cor; perquè la Fe sigui joiosa i la caritat entusiasta,
perquè cadascú sigui capaç ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una
mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en
l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’Esperança per
a qui ho rep”. “Som Església en sortida”. Prests?
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge III de durant l’Any Sant 26 de gener del 2025 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada