Homilia del diumenge 19/01/2025

                             ROMANDRE  EN EL  SEU  AMOR

                                                Hi ha intuïcions en el poble senzill cristià que venen de lluny-lluny i que malgrat florir insistentment avui, en ambients asèptics -si no deleteris- a les tradicions cristianes heretades dels nostres “pares”, es mantenen fermes per la força del que havíem “sentit, tocat, contemplat” de temps antics... Dins del garbuix de “si, pessebre: sí o no?”, de si penjolls lluminosos cridant tradició purament nadalenca o no?, alguns “anant a contracorrent” (paraula classificatòria, aquesta, del papa escrivint-nos darrerament) mantenen el Pessebre (en majúscula) “plantat” fins passat justament el 2 de febrer per la Festa de la renovellada epifania que pren el nom de la Purificació de Maria i de la Presentació de Jesús al Temple allargant la felicitació nadalenca de Pau quan ens invita a aprofundir en el coneixement, en la realitat, del “qui és Ell”. En efecte, resten encara tres més celebracions de caire nadalenc; ja ho explicarem: les Bodes de Canà, que les celebrem avui; la del diumenge següent, 26 de gener, en què sota la narració de la manifestació de Jesús als seus convilatans com el Messies esperat i profetitzat per Isaïes; i acabant amb l’epifania del nadó en mans del també profeta Simeó, donant gràcies per haver pogut tenir en els seus braços el Messies abans de morir... Cal advertir que aquesta visió àmplia del Nadal s’ha d’entendre més sobre el misteri de l’Encarnació; no tan lligada a l’edat inicial de Jesús nadó. Que és el veritable misteri de la presència i acció de Jesús, fet home sense deixar de ser Déu, tot i que d’una manera amagada, no perceptible, com s’anirà descobrint per fe: aquesta capacitat de veure i estimar més enllà del que poden percebre els ulls humans. És una descoberta nova que ens presenta un Nadal veritable, més enllà del naixement de Jesús, condicionats per relat contingent d’una vida que es comença a descloure’s, el seu infantament. Ja hi anirem posant més consideracions a cada una d’aquestes tres celebracions. Ara centrem-nos en aquest diumenge, el de les Bodes de Canà.

                                               Joan, l’evangelista, present al desposori ell també, amb Maria, invitada d’excepció per les traces que se li suposen; a part de la invitació que rebé també Jesús i els primers deixebles que havien començat a missioner feia poc per terres de Galilea. Vivien tots ells els “fasts” del casori amb la joia de sempre, sempre nova, que, segons les habituds pròpies del país i de la seva cultura, es perllongaven gairebé una setmana. Per les seves bones maneres, Maria que estava al cas del que succeïa, s’adona que a les mateixes acaballes havien fet curt de la beguda. En un discret apart amb el seu fill li fa avinent del problema que estava apunt d’esclatar. Jesús de primer s’excusa de que encara no havia arribat la seva hora i que, per tant, no era el moment de poder-hi fer res. Amb tot, Maria s’atansa al cap dels servidors i només els diu en veu privada: “Feu el que Ell us digui”. Ja sabeu com va acabar la intervenció de Jesús. Un, més que miracle, àdhuc operat “al destemps de Jesús”. Oh, goig, la festa acabà esplèndidament! Cal reportar els comentaris de Joan en el seu evangeli: (Jo 2, 1-12) “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea i –això te molta més importància per Joan- afegeix i serà el “ritornello” usual després de tots els miracles que s’esdevindran al llarg de tots relatats en el seu evangeli: “Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell”. Això, rubricat per com acaba globalment tot el seu evangeli amb una finalitat declarada, denominador comú de tots els seu relats. Diu ponderant-ho: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no estan escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom”. Deixeu-me subratllar que més enllà del miracle es palesa aquí que fou una primera manifestació, una més d’entre tantes, però l’important en relació a aquest Nadal ampliat que la litúrgia ens posa a la nostra consideració. És allò que us deia que Nadal pròpiament i primàriament és la manifestació o epifania del gran misteri de l’Encarnació, aquest presentar-se’ns com a Déu i Home a la vegada. Val la pena d’allargar aquest període litúrgic per poder contemplar aquest impensada i impensable aparició-epifania-manifestació del Déu Humanat. Això pretenen tots els evangelis i les evangelitzacions en llurs cartes, de Pau, Joan, Pere, Jaume, i altres: conèixer qui és Ell. Hi accedim com ell, Joan, i com molt bé diu i insisteix com  una finalitat radical, a través de la Fe, els testimonis dels apòstols així ens ho permeten afirmar. Dirà Joan a la seva Carta primera que Déu és AMOR i que nosaltres com els mateixos apòstols “Hem cregut en l’AMOR” un autèntic doble motiu; creure i estimar i -en realitat- ser estimats. Això serà sempre el misteri de l’Encarnació.  Encara hem d’anar més lluny. Seguiu-me. Isaïes en la lectura primera d’avui presenta a Jesús com el nuvi i a nosaltres (oh dignitat, oh dignació!) com la núvia en el convit. No res menys! I ho explico: vaig a la segona lectura que és de Pau i ens diu que som (Crist i nosaltres) el Cos místic i que, en aquest, operen anomenades, com a servei “en bé” de tot el Cos, una sèrie de carismes-dons-serveis que l’Esperit distribueix gratuïtament en favor dels altres. La pregunta que em faig i us faig: Teníeu notícia de que en el Cos Místic de Crist encara avui és donen, aquests carismes, en funció de la missió evangelitzadora?  Ras i curt: en tens tu també? Quin? Ho deixarem per ara: la resposta fins al diumenge següent en què seguirà la carta de Pau en referència als carismes. Tenim el cas excepcional de Santa Teresa de Lisieux que es plantejà aquesta pregunta sobre el lloc i missió concretes on es veia i amb el carisma i servei per a “donar”. Va ser ben esplèndida en si mateixa: Va escollir no gens menys que el cor eclesial. Ho explica amb galanteria i satisfacció. Molt bé, però  no tingueu una mica d’envegeta, no. No hi ha motiu, perquè després que el papa Francesc en la última encíclica “Dilexit nos”, en el cor del Cor de Jesús hi ha bona, esplèndida cabuda, on un de més sempre hi és benvingut i ben trobat. Jo us la recomano ferventment, llegida molt a poc a poc, assaborida, rellegida, contemplada. Us satisfarà i hi podeu buscar el vostre carisma que ara per ara, potser no acabeu de convèncer-vos-en de tenir-lo!  Oh, se’ns dóna una oportunitat de fer que cali el misteri del Déu fet home, imatge visible i accessible, de viure’l experimentalment, com ens toca de ple aquell capgirament de restar enriquits de divinitat a través de la Humanitat de Jesús. Seria una descoberta axial per a la nostra espiritualitat evangèlica. És allò que s’explicita en l’aclamació: “Déu, valent-se de l’Evangeli, ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist, el nostre Senyor”. O bé el mateix títol d’aquest escrit: “Hem conegut l’amor que Déu ens té”, frase que té totes les traces de ser de la primera carta de Joan, que l’hem pogut llegir i rellegir durant aquests dies nadalencs, una pura delícia que ens ha ben amarats, atansant-nos precisament al Cor sagrat de Jesús, que és el discórrer mateix de l’encíclica de què us parlava. Per tant és ben pertinent un nou auguri i renovada felicitació: Bon Nadal en el misteri de l’Encarnació. És l’apropament a un Encontre amb la persona de Jesús, que pot ser subversiu. Teniu-lo i gaudiu-lo de ple! “Se’ns ha manifestat el Crist, veniu, adorem-lo”. El Glòria de la Missa per a mi s’ha convertit en l’himne a la Persona de Crist humanat i  humanitzant i divinitzant tot a l’hora. Pau a vosaltres.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 19 de gener del 2025, Any Sant.   Sabadell