DÉU COMPASSIU I BENIGNE
Això ho diem del Pare que ens mira com a fills, estimats en el seu FILL estimat (recordeu que la veu del Pare ho va declarar i proclamar en el Baptisme al Jordà i va tenir una revalidació en la Transfiguració en el Tabor), això mateix em plau de dir-ho amb tota la capacitat d’afirmació de l’Esperit Sant, citat i ennoblit pel papa (a qui desitgem que ens acompanyi uns altres anys més per acabar d’assimilar les seves intervencions, moltes d’elles sorprenents, com feia temps que no en sentíem!). Ara em referiré a tres documents recents que em demano a mi de ser-ne seguidor agraït, que ja els hem començat a dilucidar i a entrar-hi “al mode i estil nou: sinodal”. Ja ho hem iniciat en una Eucaristia d’un lloc determinat, promovent com uns deures-opcionals a fer, ara estem entrant en el recent: PER UNA ESGLÉSIA SINODAL: COMUNIÓ, PARTICIPACIÓ, MISSIÓ (Document final) consistent en reflexionar uns punts concrets i que, seguits diumenge a diumenge, anem puntuant sostingudament tot el document. Ho promovem a tots els assistents, intentant que tinguin a casa el document que anem seguint i a més a més amb un grupet que ho vulgui ens reunim un quart d’hora després de Missa, només per veure’ns, per estimar-nos en el fet ja més personalitzat de trobar-nos i retrobar-nos. Allí fem una pluja d’idees, preguntes/respostes sintètiques, amb usura del temps, anant al gra i satisfactòriament per la constància en anar fent entre tots (participació) una parròquia a l’estil sinodal que vol caminar junts en el misteri del Crist que ens ha aplegat com a batejats que prenem consciència de ser-ho i de “voler-ho ser” i amb ganes de saber-ne més per la satisfacció de que ser batejat és per nosaltres el valor primordial del nostre viure i conviure per mostrar en nosaltres la credibilitat de ser el que som i volem ser més i més.
Vàrem començar després de Nadal i ho vàrem iniciar amb el document Alegreu-vos-en i proclameu-ho que és una descortesia(!)no haver-lo llegit encara; i que és una invitació del papa a prendre consciència que per vocació i unció baptismal i de confirmació tots som invitats a esdevenir “sants” (no de pedestal i sense corona) sants dels que avui necessita el món d’ara allunyat, secularitzat, si m’ho permeteu dir-ho sense ganes d’ofendre ningú: pa-ga-nit-zat. El papa es lamentava que li diguessin que sempre parlava només dels pobres i de la justícia i de la pau i que no invitava a ser pietosos (no en el degradat sentit d’abans!) ni a ser cristians de veritat. Ell va dir, modestament, si no havíem llegit encara aquest document. Va ser una experiència vertaderament il·luminadora, llegiu-lo i m’ho sabreu dir. És els sants d’avui, amb una santedat accessible, no la de ser bones persones, que ho hem de ser per dignitat humana, sinó afegint-hi les característiques que ell en diu: domèstiques, portats per la gràcia de ser persones obertes a Déu i que donen gràcies per veure que ens perdem les ocasions de fer el bé als altres com uns bons samaritans que acullen, que fan el bé, estant atents als petits serveis que ens podem fer en el tram tram de cada dia. Hi fa un comentari en el document sobre les benaurances que fan delir de tan fàcils i tan transcendents, una autèntica descoberta i invitació amorosa a estar més pendents dels altres que de nosaltres mateixos. Feu-ne l’experiència i no cal que em digueu que la cosa “va a missa”. Després vàrem seguir amb el decret sobre l’any Sant que tothom té a casa i que l’anirem desenvolupant tot al llarg del 2025. Feina, i noble, que ens ha posat en “la via sacra” d’Isaïes com a “pelegrins d’esperança, cristiana però, per no fer volar coloms. Ja hi tornarem al llarg de tot aquest Any de Gràcia. Ara hem començat les conclusions/ millor propostes, perquè tenen un sentit operatiu, novedós, el papa parla de ser creatius, en el sentit d’allò que el papa ho proclama de sentir (escoltar i gaudir en el sentiment/emotivitat) la veu de l’Esperit Sant, del que Jesucrist ens va prometre abans de ressuscitar i ascendir vers el Pare. És la pregunta que fa l’Esperit a cadascuna de les primeres esglésies, narrades per Joan en l’Apocalipsi. Què ens diu com a comunitat, anava a posar com a col·lectiu, però he vist que traïa el tríptic del Sínode: presentat com a comunió-participació-missió. Tothom a l’Eucaristia tindrà el document de les propostes-conclusions-inicials per anar-les deixatant poc a poc, practicant el que se’n diu “la conversa en l’Esperit”: moment d’escolta què em diu l’Esperit Sant a mi en tot el meu viure-conviure, fent l’art de l’escolta, per després comentar-ho amb els altres pelegrins d’esperança, en una con-versa mútua, allò tan oblidat que se’n diu de tota la vida i en puresa en tots els diccionaris del món: dialeg. Agafo el que tinc a mà i diu: “Conversa entre dues o més persones. També conversa entre els personatges d’una obra teatral, d’un film, d’uns que es troben en ocasió d’un esdeveniment per conversar o prendre posició d’idees contrastants per aclarir-se mútuament. Parla també, /oh estetes!) del món harmoniós d’una composició musical en què dos instruments, dues veus es responen l’un a l’altre (oh, polítics de mala xeixa, oïu-vos, què dimonis i doneu-nos exemples de persones que ens representeu! Tots, més enllà de partits). També posa: Comunicació bidireccional entre dos equips informàtics. (aquí sí que m’hi perdo...) només a destacar això de comunicació (paraula interessant a retenir; i més encara bidireccional!). Estem a la “casa comuna”, domèstics de Déu per anar amarant-nos de veritat i de vida. Pau diu els que som ungits per l’Esperit Sant que hem d’obrar portats per l’Esperit. I els que s’hi atreveixin fruitaran el que és singular, el fruit de l’Esperit Sant perquè els engloba tots. Eh, que em permeteu de tornar-los a escriure perquè no se’ns oblidin?: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix, allò que en diem que ens fereix tant la nostra vista amb això de control... temperància” (Ga 5, 22-23). Comencem aquest diumenge. Són conclusions estimulants, proactives que les hem de dialogar havent estat amb conversa amb l’Esperit per veure com m’invita a descobrir el meu carisma propi i desenvolupar-lo ministerialment (paraula molt precisa que vol dir posar-se al servei del bé comú d’una manera personal i específica. N’anirem parlant setmana a setmana fins que harmonitzem una Missa sinodal, creativa i que sigui discretament “cridanera”.al estil sàlmic perquè les nostres eucaristies han de ser acollidores, plenes de vigor espiritual, que siguin testimonials, que peixin els nostres esperits.
Farem referències més disteses sobre les lectures que aniria molt bé que ens les llegíssim prèviament a venir a Missa i que ens les haguéssim no dic, llegit, sinó pregat. Abans ens deien que no podíem combregat si no ens havíem abstingut de menjar, ara ens hauríem de comprometre a haver llegit en Paraula i vida o millor en “La Missa de cada dia”. Ja som madurets com a creients i hauríem de parlar no d’oïdes sinó per haver-hi dedicat uns minutets, cadascú sabrà què, com, quan i on i perquè i per a què: preguntes clares de que anem no a complir un precepte de l’Església, sinó que anem a, una més, multiplicació del pa transformat en l’EU-Xaristia.
Avui
tenim un gran exemple en David del que ens dirà Lluc a l’Evangeli: la seva
versió del Sermó de la muntanya que, ara en Lluc en diuen del pla.
Les invitacions són de categoria: almenys escoltem-les amb dignitat i diguem:
Senyor ajudeu-me que no m’hi veig amb cor... Amb la vostra ajuda gratuïta i
permanent m’hi aniré acostant poc a poquet i aniré veient si trobo algú que ja
ha assimilat aquesta pressa grossa
d’estimar els enemics. Això
segons l’evangeli va de summa cum laude. Començaré per aquelles constatacions a
les que m’hi podria anar obrint de mica en mica. Si ens hi volem fer nosaltres
perquè ens creiem què, fracàs segur. El referents són tres: el Pare que ens ha
perdonat un munt de vegades. Jesucrist que el Pare ens l’envià perquè
aprenguéssim d’Ell que és l’Anyell de Déu, estimat perquè va estimar-nos Tant! Superlatiu Diem al Glòria:
“perquè Vós sou, l’únic Sant. L’únic Altíssim Jesucrist, amb l’Esperit Sant, en
la Glòria de Déu Pare. Nois, a esmolar-nos els instruments de lluita, demanem
coratge i cantem: (és metàfora, com a mínim) el salm responsorial i deixem-nos embolcallar per aquesta pregària
doble: cantar és resar dues vegades, segons sant Agustí. Poc a poc decantem els
mots essencials: “Estimeu els enemics (no et dic res!), beneïu els qui us
maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. Una de més grossa: “Si algú et pega a una galta, para-li l’altra (per aquí no
puc, ho sento! Ja ho aprendràs al seu moment, per ara no toca, més endavant). Si algú et pren una cosa no
essencial, dóna-ho per donat. Aquesta va d’examen, atenció: “Feu als altres allò que ells us facin”.
Ja veig que anem entrant a perdre-ns quan ens diran “Tal” com Jo us he estimat. Déu il·lumina la segona part: Sigueu
compassius, no judiqueu, no condemneu, absoleu, doneu amb generositat. La imatge
que ens porta l’evangeli em fa recordar quan les mestresses tornaven de l’hortet
de casa amb el davantal ple, curull de peces de l’hort. Així poèticament hem
d’estar davant de Déu: ningú guanya Déu en generositat: ens farà una mesura
“atapeïda, sacsejada i curulla i més i tot: això és el “no va a más”, no
sé com dir-ho: fins a vessar. Ai, Senyor, i, quins servents us heu “firat?”.
Alguns, Senyor, ja han començat els seus carnavals, sense quaresma. Al país de
Jauxa, disbauxa. No hi ha més! I aquest és el no-nostre, però que el tenim a
tocar: sorolls, desmesura, dir-ne “animalades”, avui resulta ofensiu per mor
dels que en morir els posen als testaments... Acabo de llegir al periòdic que
tinc a mà en el QF(què fem?): ha començat la bogeria del Carnaval. Estiguem
bons que no és pas fàcil...
Diumenge VII de durant l’any sant, 23 de
febrer del 2025 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada