Homilia del diumenge 16/02/2025

                                        BENAURATS, BE(E)NAURATS

                                               El mateix títol ja em porta a la “tornada” de l’Evangeli d’avui que l’hem cantat moltes vegades i mai és sobrer tornar-ho a fer joiosament, perquè és la proposa com a “cànon de la santedat” senzilla però pregona, a començar pel propi papa Francesc que en el seu vademècum sobre la santedat entesa, aquesta, amb ulls d’Evangeli i amb ulls d’avui dia, que saben no veure, sinó mirar i endemés admirar les persones que ens haurien de ser referents o -si voleu- pals de paller perquè amb ells, elles, a la vora, es respiren sentors que tonifiquen, donen descans i inviten a una “resistència íntima” (Esquirol dixit), anar a contracorrent (en diu el papa) o bé a una “resiliència”, sostenibilitat, “parresia”, a la santedat, -diguem-ho clar i net-. El papa ens va escriure amb aquesta frase que surt al final com a colofó de les benaurances: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. (En llatí amb les dues paraules com comencen els documents eclesials, conciliars i sinodals: “Gaudete et Exultate”. En la part central del Document del papa Francesc s’hi donen uns senzills aterratges al dia a dia de les vuit benaurances que són com el clímax o l’epítom de la santedat que visqué Jesús i que varen veure els deixebles que acompanyaren i foren –millor- acompanyats per Jesús, Mestre, Profeta, “Guaridor” i Messies. Els volia a la vora, perquè convisquessin amb Ell. La convivència no traeix mai: som com són les nostres relacions domèstiques...

                                               Diu el papa: en el Capítol tercer del Document al·ludit: A la Llum del Mestre: “Pot haver-hi moltes teories sobre què és la santedat, abundants explicacions i distincions. Aquesta reflexió podria ser útil, però res no és més il·luminador que tornar a les paraules de Jesús i recollir la seva manera de transmetre la veritat. Jesús va explicar amb tota senzillesa què és ser sants, i ho féu quan ens deixà les benaurances (dues presentacions: la de Lluc: 6, 20-23: conté també malaurances, com ho veieu a l’evangeli d’avui); i les més arrodonides, les vuit que comenta el papa en el seu escrit que estan en (Mt 5, 3-12). Les benaurances “Són com el carnet d’identitat del cristià. Així, si algun de nosaltres es planteja la pregunta: “¿Com es fa per arribar a ser un bon cristià?: cal fer, cadascú de la seva manera, el que diu Jesús en el Sermó de les Benaurances. En aquestes s’hi dibuixa el Rostre de Benaurat del Mestre, que som cridats a transparentar/endevinar en la nostra vida diària. La paraula “feliç” o “benaurat” passa a ser sinònim de “sant”, perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu de la seva Paraula assoleix, en el lliurament de si mateix, la vertadera felicitat”.

                                               A l’Antic Testament benaurat vol dir feliç. Abunda aquesta expressió i se’n poden comptar més de cinquanta. Són felicitacions. Se’n diuen “macarismes”. Sobre tot surten en llibres sapiencials: com qui felicités algú per ser i fer com és i fa. La salut/ació que fa l’àngel a Maria és Salve, Agraciada. Jaire, Plena de gràcia, salutació que és ensems felicitació, desitjos de que siguis feliç, que tinguis salut i benestar, que experimentis la joia, el goig de viure i de saber que Déu està en tu i sobretot en el germà. El papa al·ludeix al capítol de l’Evangeli de Mateu, el 25 després de les dues paràboles (la de les deu verges i la dels talents) que són un estímul a viure amb coneixement i responsabilitat tot el devessall de gràcia sobre gràcia que és el viure la santedat primordial a que està cridat tot batejat, posa una escena del suposat judici final. El papa en diu el Gran Protocol. És a dir, com serem judicats: versets del 31 al 46 que és el judici de les sorpreses tant pels benaurats, així declarats pel Jutge que serà el mateix Jesús com al Fill de l’home que dirà als qui seran admesos: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam i em donàreu menjar; o que tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vàreu acollir; anava despullat i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a visitar-me. Llavors esclata la sorpresa: els justos li respondran: Senyor, ¿quan us vàrem veure afamat, i et donarem menjar... ¿Quan et vam veure malalt o a la presó i et vinguérem a veure’t? El Rei els respondrà: “Us ho asseguro: tot allò que féreu a un d’aquests germans meus més petits, a Mi m’ho fèieu”. Ja ho sabem: tota obra de misericòrdia es comptabilitzada com una benaurança i és signe de santedat i mereix la millor valoració, perquè la misericòrdia “és el cor de l’evangeli”. (Hi va haver un any sant dedicat a les obres de misericòrdia i fou l’any 2015). Efectivament aquests versets 35-36 de Mateu al capítol 25 “no és una simple invitació a la caritat: és una pàgina de cristologia, que il·lumina el misteri de Crist”. En aquesta crida a reconèixer-lo en els pobres i sofrents es revela el mateix cor i rostre de Jesús, els seus sentiments i opcions més profunds amb els quals tot sant mira de configurar-se.

                                               Només per posar accents a cadascuna de les benaurances hi posaré uns comentaris, esperant que féu cosa semblant cadascú de vosaltres.

            1ª: Pobres -. Lliures de tot esclavatge admès per debilitat. No idolatrar res ni ningú. Alliberament  interior. Un cor de pobre que hi ha optat. La divisa del papa: ser pobres, vivint amb els pobres. ¿Quin són els pobres avui: nens, dones, aturats, desnonats

             2ª: Humils -. ¿Qui soc jo davant de l’Altíssim? ¿Què tens que no hagis rebut? Sóc de poble, vinc de pagès. Puja o millor baixa els graons de la teva genealogia aviat tocaràs terra. La millor humilitat és la mansuetud amb el nostre tracte. Senzillesa.

             3ª -.  Sé domèstic, ser de casa. No sóc dels que es perden anant d’ací d’allà. Saber fer costat. Ser “presencial”. Que et trobin sempre qui et busca. Admira les paraules que comencen per sim/patia, sin/tonia, com/panyia, em/patia. Tot el que fa ajuda a que no es trobin-se sols. Siguem corals. Fer companyia.

             4ª -.  Justícia per  tothom, començant pels més desiguals, per baix. Pa per a tothom. Com/partir el pa per justícia. Saber fer el modestperò efectiu, miracle de la multiplicació dels pans: Càritas, mans unides, ONG efectives. Que la dreta no sàpiga que fa l’esquerra. Com/panys. Pa/beguda accessibles

             5ª -. Misericordiosos. Tingueu pietat de nosaltres, pecadors. Perdonar i eradicar  les llavors tenaces dels rancors. Saber oblidar: sense oblit no hi ha perdó. El perdó donat mesura el perdó rebut de dalt. El cor no mesura, és o no és generós. Apropar-se

             6ª -.Nets de cor. Tenir ulls panòptics que acaronin i somriguin. Tant tens de netedat de cor com et brillen els ulls. Besa amb el cor. El mirar net troba transparents coses i persones. Siguem llum ni que sigui d’una espelma. Llum que il·lumina i escalfa.

             7ª -. Fes-me instrument de pau! Doneu-vos la pau. Sembradors de llavors de pau: acostar-se, mirar als ulls, escoltar, dialogar. Que et trobin a faltar quan no hi ets, perquè posaves avinença, serenitat, donar la mà: encaixar-la. Mans a les mans. Avui serà per a mi dia de “mans-obertes”. Fer lligams, embastar possibles amistats

             8ª -. Sàpigues “entomar”. Sigues positiu. Cada dia té els seus “destrets”, que no ens vinguin mai de nou. No dramatitzar situacions. Saber ser tu mateix quan vagin maldades, hem de saber ser estoics en el sentit de saber més excusar que no tirar pel broc gros. Contenció de paraules, gestos, saber “senyorejar” per damunt de tot. Equànime, si no magnànim.

                                               Estem fent una experiència de tenir un quart d’hora després de la Missa dominical per veure’ns de prop, per anar sabent noms de cadascun, per fer un diàleg sobre document eclesial i indicant els números sobre fer-nos preguntes i respostes, per aclarir conceptes i així anar puntejant els pensaments, volers, desigs, del que anem llegint o rellegint, subratllant, admirant, exultant, compartint emotivitats contingudes, en una paraula convertint-nos en una assemblea sinodal acompanyar-nos en el camí que fa cadascú, posant vasos comunicants entre nosaltres, 

P. Josep Mª Balcells.

16/2/25  Sabadell

Homilia del diumenge 09/02/2025

                                        GRÀCIA  SOBRE  GRÀCIA

                                               Avui, prenent peu i motiu de la Col·lecta que diu molt escaridament: “Déu, vetlleu bondadosament per la vostra família; protegiu-la i defenseu-la sempre, ja que només espera en la vostra gràcia celestial”. Una invitació a parlar de la gràcia que és la que ens és determinant per entendre el canvi de to i de nivell de vida a la que ens ha portat Jesucrist. I hem de començar pel mateix proemi de l’evangeli de Joan, que de sobres sabeu que m’encisa cada vegada més i millor. Diu Joan només encetar el seu Evangeli: són els versets 16 i 17, que fan així: “De la seva plenitud (la de Crist fet un de nosaltres i infinitament més, incomparable) tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”. Sota aquesta nova manera de relació amb Déu ve gloriosament accentuada per la gràcia. Jesús ens ha estat el nostre Red-emptor (=comprador) i el nostre Salvador. La seva gràcia: favor, do, regal, obsequi, bondat. Noteu la rellevant diferència entre Moisès i el centrar-ho tot en la Llei i Jesús que obre la vivència, en la “Gràcia”, paraula nova, Pau la utilitza una enormitat de vegades, centrats sobretot amb les epístoles als Romans, les dues als Corintis, Gàlates i Efesis. Emblemàtic allò de que “d’allà on abundà el pecat, allí hi sobreabundà la gràcia”. “Ara impera la gràcia mitjançant  la justícia salvadora i ens porta a la vida eterna, per Jesucrist, Senyor nostre”. Així s’obre el capítol 6è que desclourà l’epígraf: “La nova vida en Crist. Ara hem de viure de la gràcia i per a la gràcia. Prou pensar en els nostres pecats que han quedat dissolts, cancel·lats, esborrats, rasats, esborrats, anul·lats, no sé com dir-ho. Jesús els ha assumit i desfets i ara només compta la graciosa bondat de Déu i això ens porta a viure en la excelsitud de la vida nova en Ell. Donem-ne gràcies com ho expressem en el Glòria de la Missa: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. Visquem la novetat de vida. De fer-ho amb cor agraït ens portarà a viure tots els fruits de l’Esperit Sant (sabeu que hi tinc tirada: “Amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix o temperància”). La nostra espiritualitat ha de ser deixar-nos portar per l’Esperit Sant. Allò de Pau arrodonint el què és la vida nova de Crist. Ho diu de meravella, Pau, que és el gran apòstol de la vida de la gràcia. Diu així: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. I qui si no? Siguem agraïts sempre.

                                               Com que la nostra arrossinada manera de veure i viure encara està encallada amb la visió dels nostres mancaments, siguem lliures amb aquest pensament: És de ben nascuts donar gràcies per tot el que hem rebut i el que anem rebent. A Déu no l’interessen els nostres pecats, sinó que anem despertant a un viure agraciat, ple de la gràcia que ens eleva com ho deia Simone Weil: “La gravetat -que tira avall- i la Gràcia -que ens eleva-“. Tinguem confiança en Déu, (la més i millor que puguem!), que ens porti a tenir confiança en nosaltres mateixos; Déu ens atrau i venç les caigudes de tensió evangèlica que per presumpció pròpia ens portaria avall, però mirant Jesús Redemptor i Salvador ja tenim ultrançada visió. Si caus, demana perdó i gràcia per no tornar-hi i endavant: confiança per confiança. Dels “fiats” és el Regne del Cel.

                                               Com que de gràcia no en sabem massa, per prèdiques més de l’Antic Testament que del Nostre que és el Nou en Jesucrist, em sembla que farem bé de llegir un florilegi sobre la Gràcia que  el copio del  Catecisme de l’Església Catòlica, a veure si corregim dèficits i ens enriquim amb pensaments de gràcia. Agraciats, no hi ha més! Això és la novetat del Nou Testament. La que ens fa viure Jesús, dador de gràcia, en tot moment, si en som conscienciosos. Ell “genera” generosament gràcia sobre gràcia. És o no  és? La gràcia no és un “esborrador” per cancel·lar, “borrar” pecats, sinó un regenerador, un vitalitzador, un empelt en els sarments del CEP eclesial! Punt i final

                                               La gràcia de l’Esperit Sant té el poder de justificar-nos, és a dir, de rentar-nos dels nostres pecats i comunicar-nos “la justícia de Déu per la fe en Jesucrist i pel Baptisme: “la seva mort fou una mort al pecat una vegada per sempre, però la seva vida és una vida  per a Déu. Així també vosaltres tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en el Crist Jesús (Rm 6, 8-11)

-.Pel poder de l’Esperit Sant, prenem part en la passió de Jesucrist morint al pecat, i en la seva resurrecció, naixent a una vida nova, som els membres del seu Cos que és l’Església, les sarments empeltades al cep que és Ell, esdevenim participants de la naturalesa divina. Per això en aquells en qui habita l’Esperit són divinitzats.

-.La primera obra de la gràcia de l’Esperit Sant és la conversió que opera la justificació de Jesús al començament de l’Evangeli: “convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop”. Sota la noció de justificació hem d’entendre a més del perdó dels pecats l’acolliment de la vida de la gràcia, la infusió de les virtuts de la Fe, de l’Esperança i de la Caritat que ara operaran en el nostre esperit, oberts a les invitacions permanents de Déu, per do i gràcia. Tot obra de la misericòrdia activa de Déu en nosaltres. S’obre un diví “joc” d’amor entre Déu i nosaltres. Deixem-nos oberts i operatius i Déu farà la seva obra d’autor en nosaltres. L’Esperit Sant és el mestre interior, som lliures per a Déu. La raó última de la nostra llibertat és deixar-nos amb una “passiva activitat” perquè faci fruitar com a fruit la santedat i a la fi en serà la vida eterna, ja ara, en el moment present.

                                               La nostra justificació ve de la gràcia de Déu, és consistent, és la fluïdesa vital que podem percebre en el pensament, voluntat, emotivitat, actituds vitals. “És el favor, auxili gratuït que Déu ens dóna per poder respondre a la seva crida: arribar a ser (en creixent empoderadament) fills de Déu, fills adoptius, participants de la vida divina. La gràcia és una participació a la vida de Déu. Ens introdueix en la intimitat de la vida trinitària. Pel baptisme el cristià participa de la gràcia del Crist, Cap del seu Cos. Aquesta vocació a la vida eterna, gràcia santificant, deïficant és l’obra de la santificació personal. És un do habitual, una disposició estable i sobrenatural que perfecciona l’ànima per fer-la capaç de viure amb Déu, d’actuar pel seu amor. Cal distingir la gràcia habitual, disposició permanent a viure i a actuar segons la crida de Déu i les gràcies actuals que designen les intervencions en el curs de l’obra de santificació. El mateix acolliment de la gràcia és ja una gràcia, una obra que propicia l’anar de gràcia en gràcia. La lliure iniciativa de Déu demana una apertura d’esperit perquè la voluntat amorosa tingui una resposta amorosa. És la gran aspiració a la vida obsequiosa a l’Amor que no ens faltarà mai. És la consciència de que a nosaltres ens tira, ens esperona a crear en el nostre entorn l’anomenada civilització de l’amor. Per Jesús viure és estimar, per Jesús només hem de tenir un mirada misericordiosa envers els altres. Mirar com mirava Jesús. Les aspiracions a la veritat, a la bondat, a la bellesa, a la unitat són gràcia del Déu nostre, entranyat, estem “embarassats” de Déu. La mateixa possibilitat de sentir, d’auscultar, de conèixer i de comprendre és fruit d’aquesta presència i acció de Déu. Hi ha gràcies d’estat: estàs casat, tens família, ten amics: tot això és presència i acció positiva de Déu en tu i els teus. Hi ha gràcies, vocacions de servei, són els carismes: cadascú el seu de present i pot ser que la gràcia ens en faci veure d’altres al llarg del camí de la vida. Les virtuts teologals són els nostres ulls per veure, són el nostre cor que estima el que la fe li fa veure. La sensibilitat, la tendresa, la bondat, l dolcesa, el goig i la pau que ens enfervoreixen.  Tot és obra de Déu nobiscum, l’en més inextricable. Els sants han forjat aquesta expressió que nosaltres només podem desitjar-la, que ens l’expliquin els que la viuen: Tot és gràcia. Qui més en sàpiga, més en diga.                  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V, 9 de febrer del 2024  Sabadell

Homilia del diumenge 02/02/2025

               PRESENTACIÓ  DE  JESÚS  EN  EL  TEMPLE 

                                               Amb el relat que respon a la veu profètica de Malaquies (és la primera lectura d’avui) coronem les diferents facetes panòptiques del nostre misteri de Nadal, sempre sondejant l’incommensurable misteri de l’Encarnació;  i volem posar-hi així com a punt i final, o millor seria dir-ne: i punts suspensius..., per la coneixença de l’inabastable misteri, que per a mi és el que els engloba tots, de la mateixa manera que Nadal és la irrupció de Déu entre els homes en la història global, en la persona de Jesucrist. Farem parada i fonda en la filigrana de la presentació que ens narra l’evangelista Lluc recollint la narració del fet profètic de la presentació que feu Simeó aprofitant l’escena de la purificació de Maria que comportà inesperadament l’anada -per suggestió de l’Esperit Sant- de Simeó al Temple (i col·lateralment de la profetessa Anna). Hi ha una conjunció de temes radicats en l’Antic Testament. L’escena esdevé al Temple, eix de l’espiritualitat d’Israel. El poble estava en candent expectació per la vinguda d’un Messies. Conflueixen precisament en el Temple Simeó i Anna i els pares amb el Nen Jesús; i Simeó beneeix els pares i sostenint Jesús en braços i com oferint-lo a Déu, prorromp en unes paraules d’intens goig i d’acció de gràcies per mor de la promesa feta per l’Esperit de que no moriria sense haver vist el Messies. Imatge preciosa digna de tota la tradició de les ofrenes fetes pels sacerdots en el Temple.  Amb una emoció total, bo i presentant-lo i oferint-lo a Déu, diu solemnement: “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com  li havíeu promès: “Els meus ulls han vist el Salvador, que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles, llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble”. No podem passar per alt les paraules que Simeó adreçà a la Mare, perquè guarden íntima relació dins del misteri de l’encarnació amb el “fet” de presentar-la sempre en comunió amorosa amb la Persona del seu Fill i la missió amb què compartirà tot un futur ara amagat, a penes mig entrevist només: “Aquest infant serà motiu de controvèrsia i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima”. És gairebé com passar pàgina de l’Antic Testament. Serà en el Temple, en efecte, on Jesús trobarà en el ministeri evangelitzador les confrontacions més acerbes  “Des d’aleshores oferiran al Senyor una oblació digna” ens ha recordat Malaquies. Com per cloure amb el cant responsorial, 23: “Portals alceu ls llindes que ja d’entrar el Rei de la glòria”, preciosa relíquia veterotestamentària ja que d’ara en endavant el Temple serà el propi Jesús que en serà a l’ensems l’oferent, l’oferta i víctima, àdhuc el mateix altar. Ho hem seguit amb la lectura de la Carta als Hebreus on Jesús com aquell qui diu clausurarà el Temple i les víctimes que s’hi oferirien... Una situació en paral·lel la trobem en el correlat, aparentment inexplicable, del fet de quedar-se a Jerusalem Jesús als dotze anys, davant les ànsies dels seus pares que desfan el camí de tornada i passen tres dies angoixosos tot buscant-lo arreu, fins a trobar-lo al Temple i recriminar-lo: “Fill meu, perquè t’has portat així amb nosaltres. I la resposta incomprensible: “No sabíeu que jo he d’estar en les coses del meu Pare”. Nota l’evangelista: “però ells no entengueren aquest resposta. Amb tot, afegirà Lluc com a colofó de tota la vivència: “Maria conservava tot això en el seu cor”.

                                               Escenes plenes del millor sentor de tot l’Antic Testament les imaginem en Maria i Josep en les llargues converses entre ells dos, mirant d’entreveure tot el futur del seu Fill, bo i intentant-lo de seguir en un saber i en un no saber... Així passarien en una convivència d’escolta i de sostenir-lo en tot i per tot, però no intuint-lo més que el que propiciava l’amor i la conjunció de destins. I van passar una trentena d’anys entre joies i ventures i desventures... Misteri de la vida privada i domèstica d’una encarnació que s’anava fent conviscuda i en el misteri d’intuicions tan sols... Oh, i com ens costa quedar-nos expectant descobrir el sentit de cada cosa i dia?

                                               Ara és el moment de viure en la litúrgia d’aquest diumenge d’una manera personalitzada les significacions fonamentals d’aquests misteris que en  perceben de viu en viu: presentació, manifestació o epifania, una més de les assignades al viure del Nadal, en major amplitud i més interioritzadament. És el misteri insondable de l’Encarnació, de la “presa i assumpció de la condició humana” de la persona de Jesús. Això ens afecta de ple. Ho hem dit de diverses maneres. Ell s’ha fet home, perquè nosaltres esdevinguem fills de Déu, copartícips de tota la riquesa que ens ha tocat per herència. “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió que dona glòria i lloança a la Gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat... La riquesa de la Gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”. Hem estat escollits abans de la Creació, “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls”. En Ell hem estat santificats, som ofrena grata a ulls de Déu. La nostra vida és sagrada i consagrada. No ens pertanyem. Estem vinculats a l’ofertori compartit amb Jesús en totes les nostres Misses. Cal fer-nos-en ben conscients i quan el sacerdot fa l’ofrena del pa i el vi i desgrana l’oració sobre les ofrenes hem de veure que no és el sacerdot, sinó Crist qui fa l’ofrena i no és tan sols de pa i de vi sinó també de nosaltres mateixos; i d’aquesta manera s’obrarà en nosaltres una commutació i esdevindrem cos i sang del Cos i Sang de Crist i de l’Església. El Baptisme que vàrem rebre nadons fou una llavor de Crist mort i sepultat al pecat i ressuscitats a vida nova, la de Crist en nosaltres. En l’ofertori ens hem d’oferir a Jesús perquè ens deixi compartir en la resurrecció que suposa comunicar-nos eucarísticament. Així la mateixa Eucaristia esdevé en nosaltres, tal com diu el Vaticà II: “El Fill encarnat, d’alguna manera, en cadascú de nosaltres, en la nostra natura humana”.

                                               Aquest dia és el dia de la celebració de totes les consagracions a Déu per intermedi de la mateixa consagració de Jesucrist. Tots tenim de base la consagració Baptismal, la de la Confirmació i també la del nostre estat: casats, sacerdots o religiosos. En efecte, llegeixo en el document conciliar sobre l’Església: “Tots els membres se li han de configurar fins que Crist sigui format en ells. Per això, som assumits en el misteri de la seva vida: configurats, commorts i conressuscitats amb Ell, fins que corregnem  amb Ell. Mentre peregrinem a la terra i seguim les seves petjades en la tribulació i la persecució ens associem als seus sofriments com el Cos al Cap, sofrint amb Ell, a fi de ser amb Ell conglorificats”. I afegeix: “participant  en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana, ofereixen a Déu la Víctima divina i ells mateixos amb Ella; així, tant per l’oblació com per la sagrada comunió, tots compleixen la pròpia part  en l’acció litúrgica, no pas de forma indiscriminada, ans cadascú a la seva manera. I refets en la sagrada Comunió amb el Cos de Crist, manifesten de manera concreta la unitat del Poble de Déu, que és encertadament significada i admirablement realitzada per aquest sagrament augustíssim. Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, dotats de tants i de tan grans mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cadascú pel seu camí, a la perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte”.

                                               Amb el nom de laics s’entén tots els fidels, menys els membres de l’ordre sagrat i de l’estat religiós, és a dir, els fidels cristians que, com incorporats a Crist pel Baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a llur manera del ministeri sacerdotal, profètic i real de Crist, per llur part realitzen la missió de tot el poble cristià en l’Església i en el món. La característica secular és pròpia i peculiar dels laics. Per llur pròpia vocació, pertoca als laics de cercar el Regne de Déu gestionant les realitats temporals i ordenant-les segons Déu. Viuen en el segle (=món), és a dir, en tots i cadascun dels deures i treballs del món i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, de les quals llur existència resulta com reeixida. Allí Déu els crida a contribuir com des de dins, a tall de llevat, a la santificació del món, practicant llur pròpia professió guiats per l’Esperit evangèlic i a presentar així Crist als altres, sobretot amb el testimoniatge de llur vida resplendent de fe, d’esperança i de caritat. Per això, els correspon en especial d’il·luminar i d’endreçar totes les coses temporals, a les quals són fortament vinculats, de manera que sense parar es realitzin i creixin i siguin segons Crist, a lloança del Creador i Redemptor.  Tos els laics tenen l’obligació gloriosa de treballar perquè el pla diví de salvació arribi cada vegada més a tots els homes de tots els temps i arreu del món, Cal, doncs, esbatanar-los la porta a fi que també ells participin activament en l’obra salvífica de l’Església, d’acord amb llurs forces i amb les necessitats dels temps. Davant el món, cada laic ha de ser testimoni de la resurrecció i de la vida del Senyor Jesús i signe del Déu vivent. Tots plegats i cada un per la seva part, han d’alimentar el món amb fruits espirituals (amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i temperància o control d’un mateix)   i escampar-hi l’esperit, del qual són animats aquells pobres, mansuets i pacífics, que el Senyor proclama benaurats en l’evangeli (Mt 5, 3-9). En una paraula, “allò que l’ànima és en el cos, això han de ser els cristians en el món”. Crec que la lectura i diverses relectures contemplatives del document del papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” us pot servir de valent, com ho tenim experimentant en un grup sinodal i enclòs en aquest Any Sant que l’hem de dinamitzar amb creativitat. Que Déu us beneeixi i us faci “sants” al mode accessible i realitzat en el viure i conviure domèstic, usual... Laus Deo!

P. Josep Mª Balcells.

Presentació del Senyor, 2 de febrer del 2025, Any Sant.   Sabadell    

Homilia del diumenge 26/01/2025

                          MANIFESTACIÓ  DE  MESSIANITAT

                                               Hem d’agrair que la litúrgia d’aquest diumenge ens presenti Lluc amb el seu evangeli, del qual durant tot l’any litúrgic ens en serà el torsimany; només encetar-lo a part de la dedicatòria i del treball que ha fet de recopilació, s’inicïa avui amb l’anada de Jesús al seu poble, Nazaret, ja envoltat d’una creixent anomenada per totes les terres de Galilea, i a la sinagoga després de la lectura del rotlle que és del profeta Isaïes que profetitza la vinguda del Messies i que Jesús el corona amb una clara solemnitat, dient-los: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Deixem fins aquí les paraules de l’Evangeli d’avui i deixant de banda tota la segona part del relat per ser ominosament un refús de la seva persona, tal que per poc no l’estimben pels espadats de la muntanya on s’assentava el seu poblet!  Avui, una vegada més prenem motiu de la declaració de Jesús, n’hem anat denominant epifania i manifestació, per poder viure de retop un deliciós allargament de les festes de Nadal, posant l’esguard del cor en el misteri de l’Encarnació, misteri que no varen voler copsar, tot el contrari, els seus convilatans; i sí, ho podem fer nosaltres, amb el “goig i l’aclamació”(Gaudete et Exultate) dels que anem fent via, intentant que la invitació del papa Francesc vagi calant en les entreteles del nostre cor, amb pas pausat, amb unes experiències “contemplatives” que ens permetin viure un Nadal més endinsat i més present en el “viure i conviure” de cada dia, fent de l’Encarnació l’eix suprem de l’atansament a l’Encontre amb Jesús, imatge visible del Déu invisible, Déu fet home, per mor de fer-nos-el el més accessible possible i per poder anar sospitant la riquesa que ens permeti sentir-nos fills en el Fill i germans (tutti) en el Germà, compartícips d’una herència-segell de l’Esperit Sant promès, “penyora que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria” (Ef 1, 13-14).

                                               Una altra manera de viure aquesta “Realitat” divino-humana, és com a poble sant que drets en la Proclamació solemníssima que feu Esdres al retorn de Babilònia, bo i escoltant la Lectura del llibre de la Llei. Beneïts per Esdres “tot el poble alçà les mans i respongué “Amén, amén”. Tota la gent “plorava”, mentre escoltava les paraules de la Llei. “No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força”. Veieu, comparant la primera lectura del llibre de Nehemies amb l’evangeli de Lluc, notareu com hi ha una correspondència d’actituds de reverència, d’estupor, perquè en ambdues proclamacions hi intuïm una presència i una acció divines que ens porten a les certeses corresponents d’una proximitat de Déu i d’una invitació a viure com a persones a qui Déu s’adreça per invitar-los a viure-conviure com a predilectes de Déu i de Jesucrist en relació amb nosaltres. Som poble, som església, som benamats!

                                               Això ens permet endinsar-nos en la segona lectura que d’alguna manera “remata” el tema del Cos Místic i de com ens hi situem en Ell cadascú de nosaltres, en condició de membre específic, singular, entre els quals hi ha una interdependència que és goig i compromís, diguem–ne vocació o al estil de Pau com a carisma. Pel fet de ser batejats, nosaltres compartim vida divina amb Jesús i amb els germans creients. Estem molt probablement “mancats o deficitaris del sentit comunitari”, de a penes saber-nos compartint el goig de pertànyer a un Cos enllaçat a un esperit, el Cap del qual és Jesucrist. D’això, vivencialment, en preníem principi i motiu de ser núvies del nuvi que és Jesucrist. La celebració del convit de Canà ens hi introduïa essent Pau en la Carta als corintis el que ens feia més que de Cap de Servei del Convit de noces. Fins on en tinc consciència viva i proactiva? De Déu vinc i en Jesucrist -viu i vivificador- en visc jo en el viure de cada dia, i a partir d’aquesta convicció jo em puc preguntar quina és la meva radicació, el meu lloc i situació en el conjunt de l’organisme viu, eclesial? Vencem, deconstruïm els individualismes pertinaços i apuntem-nos a una identificació com a membre concret, des d’on jo rebo i des d’on jo remeto. Tot és gràcia: rebuda, agraïda i revertida en el flux d’esperit que és la participació de la vida divina. “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme,  un sol Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que és el tot i és en tots”. Acaba aquesta magna visió del que és el Poble de Déu com un Cos, com una existència comunitària tan en dins per la intercomunicació de tots en tot, com pel fluir en connexió de tots en tots i en tot. Fins aquí arriba la imatge del Cos Místic i de la relació de cada membre en cada membre i de la connexió “ad extra”, la vida divina que circula empesa per cada membre amb la seva funció específica i correlacionada amb el tot. Encara més, perquè és el mateix Esperit el qui actua primàriament a benefici de tot el Cos. Parlàvem del Nuvi que és Jesucrist i de la núvia que potencialment és cadascú de nosaltres; això lliga amb l’acabament d’aquest capítol 12 per enter, on llegim dos versets que fan d’enllaç amb el capítol següent el 13 i que diu així; “Anheleu, però, els dons més grans! I ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt!”.  S’obre el capítol següent que parla de l’excel·lència de la caritat, de l’amor, de l’amistat amb Déu i amb el germans. L’amor que tot ho lliga i perfecciona! Aquest amor ens portarà a sentir-nos integrats, vinculats al Crist total (Ell en cadascú de nosaltres i de nosaltres, cadascú, en Ell, compartint flux de gràcia sobre gràcia i també cal subratllar-ho: testimonis vius i per tant de missió d’evangelització. Dèiem que santa Teresa de Lisieux ens va passar al davant lligant lloc i motiu (el Cor i l’amor que donaven la identificació en un carisma extraordinari: ser amor per als altres!)

                                               En la proclamació del profeta Isaïes es feia referència a portar la Bona Nova (del Regne), a proclamar la llibertat de tots els “desposseïts” i a proclamar l’Any de Gràcia del Senyor. No podem oblidar que estem precisament involucrats en aquesta tasca des de fa un parell de setmanes. El papa Francesc ens hi té convocats amb el document “L’esperança no defrauda”. En un món, més aviat donat als pessimismes, el papa ens vol pelegrins d’esperança i ens dóna les motivacions més arrelades a l’Evangeli per ser testimonis d’una esperança sostinguda, treballada i treballadora que “brolla del Cor de Jesús traspassat a la Creu “perquè si vam ser reconciliats amb Déu al preu de la mort del seu Fill quan encara érem enemics, molt més ara que ja estem reconciliats, serem salvats gràcies a la seva vida (Rm 5, 10) I la seva vida es manifesta en la nostra vida de Fe, que comença amb el Baptisme, es desenvolupa en la docilitat a la gràcia de Déu, i, per tant, està animada per l’esperança que es renova sempre i es fa indestructible per l’acció de l’Esperit Sant”.

                                               Ancorats en l’esperança. “L’Esperança juntament amb la Fe i la Caritat, formen el tríptic de les “virtuts teologals”, que expressen l’essència de la vida cristiana. En el seu dinamisme inseparable, l’Esperança és la que, per dir-ho així, assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana. Per això l’apòstol Pau ens convida a que “l’Esperança ens ompli d’alegria, a ser soferts en les penes, a assistir sempre a la pregària”. Sí, necessitem que “sobreabundi l’Esperança” per a testimoniar de manera creïble i atraient la Fe l l’Amor que portem al cor; perquè la Fe sigui joiosa i la caritat entusiasta, perquè cadascú sigui capaç ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’Esperança per a qui ho rep”. “Som Església en sortida”. Prests?

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de durant l’Any Sant  26 de gener del 2025   Sabadell

Homilia del diumenge 19/01/2025

                             ROMANDRE  EN EL  SEU  AMOR

                                                Hi ha intuïcions en el poble senzill cristià que venen de lluny-lluny i que malgrat florir insistentment avui, en ambients asèptics -si no deleteris- a les tradicions cristianes heretades dels nostres “pares”, es mantenen fermes per la força del que havíem “sentit, tocat, contemplat” de temps antics... Dins del garbuix de “si, pessebre: sí o no?”, de si penjolls lluminosos cridant tradició purament nadalenca o no?, alguns “anant a contracorrent” (paraula classificatòria, aquesta, del papa escrivint-nos darrerament) mantenen el Pessebre (en majúscula) “plantat” fins passat justament el 2 de febrer per la Festa de la renovellada epifania que pren el nom de la Purificació de Maria i de la Presentació de Jesús al Temple allargant la felicitació nadalenca de Pau quan ens invita a aprofundir en el coneixement, en la realitat, del “qui és Ell”. En efecte, resten encara tres més celebracions de caire nadalenc; ja ho explicarem: les Bodes de Canà, que les celebrem avui; la del diumenge següent, 26 de gener, en què sota la narració de la manifestació de Jesús als seus convilatans com el Messies esperat i profetitzat per Isaïes; i acabant amb l’epifania del nadó en mans del també profeta Simeó, donant gràcies per haver pogut tenir en els seus braços el Messies abans de morir... Cal advertir que aquesta visió àmplia del Nadal s’ha d’entendre més sobre el misteri de l’Encarnació; no tan lligada a l’edat inicial de Jesús nadó. Que és el veritable misteri de la presència i acció de Jesús, fet home sense deixar de ser Déu, tot i que d’una manera amagada, no perceptible, com s’anirà descobrint per fe: aquesta capacitat de veure i estimar més enllà del que poden percebre els ulls humans. És una descoberta nova que ens presenta un Nadal veritable, més enllà del naixement de Jesús, condicionats per relat contingent d’una vida que es comença a descloure’s, el seu infantament. Ja hi anirem posant més consideracions a cada una d’aquestes tres celebracions. Ara centrem-nos en aquest diumenge, el de les Bodes de Canà.

                                               Joan, l’evangelista, present al desposori ell també, amb Maria, invitada d’excepció per les traces que se li suposen; a part de la invitació que rebé també Jesús i els primers deixebles que havien començat a missioner feia poc per terres de Galilea. Vivien tots ells els “fasts” del casori amb la joia de sempre, sempre nova, que, segons les habituds pròpies del país i de la seva cultura, es perllongaven gairebé una setmana. Per les seves bones maneres, Maria que estava al cas del que succeïa, s’adona que a les mateixes acaballes havien fet curt de la beguda. En un discret apart amb el seu fill li fa avinent del problema que estava apunt d’esclatar. Jesús de primer s’excusa de que encara no havia arribat la seva hora i que, per tant, no era el moment de poder-hi fer res. Amb tot, Maria s’atansa al cap dels servidors i només els diu en veu privada: “Feu el que Ell us digui”. Ja sabeu com va acabar la intervenció de Jesús. Un, més que miracle, àdhuc operat “al destemps de Jesús”. Oh, goig, la festa acabà esplèndidament! Cal reportar els comentaris de Joan en el seu evangeli: (Jo 2, 1-12) “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea i –això te molta més importància per Joan- afegeix i serà el “ritornello” usual després de tots els miracles que s’esdevindran al llarg de tots relatats en el seu evangeli: “Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell”. Això, rubricat per com acaba globalment tot el seu evangeli amb una finalitat declarada, denominador comú de tots els seu relats. Diu ponderant-ho: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no estan escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom”. Deixeu-me subratllar que més enllà del miracle es palesa aquí que fou una primera manifestació, una més d’entre tantes, però l’important en relació a aquest Nadal ampliat que la litúrgia ens posa a la nostra consideració. És allò que us deia que Nadal pròpiament i primàriament és la manifestació o epifania del gran misteri de l’Encarnació, aquest presentar-se’ns com a Déu i Home a la vegada. Val la pena d’allargar aquest període litúrgic per poder contemplar aquest impensada i impensable aparició-epifania-manifestació del Déu Humanat. Això pretenen tots els evangelis i les evangelitzacions en llurs cartes, de Pau, Joan, Pere, Jaume, i altres: conèixer qui és Ell. Hi accedim com ell, Joan, i com molt bé diu i insisteix com  una finalitat radical, a través de la Fe, els testimonis dels apòstols així ens ho permeten afirmar. Dirà Joan a la seva Carta primera que Déu és AMOR i que nosaltres com els mateixos apòstols “Hem cregut en l’AMOR” un autèntic doble motiu; creure i estimar i -en realitat- ser estimats. Això serà sempre el misteri de l’Encarnació.  Encara hem d’anar més lluny. Seguiu-me. Isaïes en la lectura primera d’avui presenta a Jesús com el nuvi i a nosaltres (oh dignitat, oh dignació!) com la núvia en el convit. No res menys! I ho explico: vaig a la segona lectura que és de Pau i ens diu que som (Crist i nosaltres) el Cos místic i que, en aquest, operen anomenades, com a servei “en bé” de tot el Cos, una sèrie de carismes-dons-serveis que l’Esperit distribueix gratuïtament en favor dels altres. La pregunta que em faig i us faig: Teníeu notícia de que en el Cos Místic de Crist encara avui és donen, aquests carismes, en funció de la missió evangelitzadora?  Ras i curt: en tens tu també? Quin? Ho deixarem per ara: la resposta fins al diumenge següent en què seguirà la carta de Pau en referència als carismes. Tenim el cas excepcional de Santa Teresa de Lisieux que es plantejà aquesta pregunta sobre el lloc i missió concretes on es veia i amb el carisma i servei per a “donar”. Va ser ben esplèndida en si mateixa: Va escollir no gens menys que el cor eclesial. Ho explica amb galanteria i satisfacció. Molt bé, però  no tingueu una mica d’envegeta, no. No hi ha motiu, perquè després que el papa Francesc en la última encíclica “Dilexit nos”, en el cor del Cor de Jesús hi ha bona, esplèndida cabuda, on un de més sempre hi és benvingut i ben trobat. Jo us la recomano ferventment, llegida molt a poc a poc, assaborida, rellegida, contemplada. Us satisfarà i hi podeu buscar el vostre carisma que ara per ara, potser no acabeu de convèncer-vos-en de tenir-lo!  Oh, se’ns dóna una oportunitat de fer que cali el misteri del Déu fet home, imatge visible i accessible, de viure’l experimentalment, com ens toca de ple aquell capgirament de restar enriquits de divinitat a través de la Humanitat de Jesús. Seria una descoberta axial per a la nostra espiritualitat evangèlica. És allò que s’explicita en l’aclamació: “Déu, valent-se de l’Evangeli, ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist, el nostre Senyor”. O bé el mateix títol d’aquest escrit: “Hem conegut l’amor que Déu ens té”, frase que té totes les traces de ser de la primera carta de Joan, que l’hem pogut llegir i rellegir durant aquests dies nadalencs, una pura delícia que ens ha ben amarats, atansant-nos precisament al Cor sagrat de Jesús, que és el discórrer mateix de l’encíclica de què us parlava. Per tant és ben pertinent un nou auguri i renovada felicitació: Bon Nadal en el misteri de l’Encarnació. És l’apropament a un Encontre amb la persona de Jesús, que pot ser subversiu. Teniu-lo i gaudiu-lo de ple! “Se’ns ha manifestat el Crist, veniu, adorem-lo”. El Glòria de la Missa per a mi s’ha convertit en l’himne a la Persona de Crist humanat i  humanitzant i divinitzant tot a l’hora. Pau a vosaltres.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 19 de gener del 2025, Any Sant.   Sabadell

Homilia del diumenge 12/01/2025

                              FELICITACIONS  NADALENQUES

                                               Va de felicitacions, n’és encara temps. La que s’ha demorat més és precisament la que valoro més que totes. No gens menys que és de l’amic Pau (és pressuposat això d’amic, encara que no li he preguntat, perquè crec que, benvolent, s’hi avindria de mil amors). Sí, de Pau de Tars, el gran evangelitzador i apòstol tardà però el més efectiu, crec -sense desmerèixer cap del altres dotze. Me l’envia com es feia abans: per carta que  l’adreça als seus efesis i de retruc a tots els qui es vulguin posar a la fila, perquè n’hi ha per tants quants volen afegir-s’hi. L’havia confegit, la felicitació, fa temps i acostumava a posar-la a l’inici de totes les seves cartes, tenint ben present a totes les persones que ell coneixia i estimava. Ara, renovellada, ens l’envia també a nosaltres i com a signe d’amistat us la copiaré fil per randa, tot i agraint-la-hi ben i ben de cor. Va in extenso, com a salutació nadalenca, després del text que per a mi és dels més fonamentadors, ja us ho he dit manta de vegadeseu insert a la Carta als Efesis 1,14s). La felicitació us la poso  tal i com la pogueren llegir els seus deixebles de la ciutat d’Éfes. Us la copio paraula per paraula, perquè no en perdem res per la valoració que jo en faig; vosaltres mateixos la  jutjareu després d’una llarga, pausada lectura, sentint-vos implicats, tal com jo us dic que m’ha arribat al cor: “D’ençà que m’han parlat de la vostra Fe en Jesús, el Senyor, i del vostre amor a tots els del Poble Sant, no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us tinc presents en les meves pregàries. “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè /conegueu /de veritat /qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre els sants. I quina és la grandesa immensa del seu poder  que obra en nosaltres, els creients, em refereixo a la força poderosa i eficaç, amb què va obrar  en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel”. Llarga, certament, però no se li pot suprimir cap consideració encara que supera els límits i referències al Nadal per veure com l’encarnació suposa tota la peripècia de la vida i missatge de Jesús. Àdhuc més i tot, anava a dir: des que la Paraula era Déu “quan ens escollí en Ell abans de la Creació, quan ens “pensà” perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls”. Estem, doncs, abans de deixar aquest temps litúrgic de Nadal que arriba fins avui Commemoració del Baptisme de Jesús i del nostre propi també. Recullo totes les epifanies (=manifestacions, “presentacions de credencials” honorades) en fer-se present entre nosaltres creats a imatge i semblança de Déu, i ara és el mateix Jesús que  ha volgut prendre imatge i semblança humanes, dignificació inversemblant! Descabdello una per una les manifestacions o epifanies. He de començar per la seva Mare que el va infantar i donar a llum. Aquest primer moment en què una mare novella té finalment el seu nadó  entre els braços... No ens ha quedat l’himne que li  sortiria del cor davant el fill entranyable, mai tan ben dit i apropiat: seria una profunda adoració, que li va  donar, a penes, a penes nascut. Veniu, adorem-lo. Ens és Déu i home a la vegada, ric en l’amor del qual omplí el cor maternal de Maria. Conjuntament amb ella, també hi té part Josep com a pare que n’ha de fer i ser. Ell entona un himne de glòria suau, amorós...  Els àngels allà a la glòria entonen el seu meravellat “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que Déu estima”. Il·lustraran els pastors l’avui de l’esdeveniment i al Pessebre hi aniran a constatar la invitació angelical. Ens ha nascut un fill; veniu i adorem-lo! Després, des de llocs diversos i al seguici d’una mateixa estrella una mags arribaran on vivia Maria i el Nen i adoraran l’infantó. És la ciència del moment que ret adoració al Creador de cels, universos i de les estelades immenses... Joan Baptista se suma a la cohort dels adoradors en batejar a Jesús amb l’apertura concomitant del cel i la paraula del Pare que li manifesta el seu beneplàcit, dient-li: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Es manifestava també l’Esperit Sant que en visualització d’un colom l’acompanyarà tota la seva existència. Encara hi ha més epifanies que les hem llegit durant aquests dies: La manifestació de Joan Baptista que el presenta com l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món. Nosaltres asseguts a la taula de l’Eucaristia, direm aquelles glorioses paraules tan lloades pel mateix Crist: “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima”. Aquesta serà la suavíssima manifestació que ens portarà fins a la imponderable possessió que Jesús farà de cada deixeble que s’atansa joiós i adorador de Déu en el misteri de l’Eucaristia: veniu adoradors, veniu i adorem-lo!

                                               Avui és un dia propici per parlar del nostre baptisme del qual no en tenim ni memòria però que fou la nostra entrada solemnial en l’Església. Sabem que als inicis el baptisme era precedit d’una llarga catequesi, d’una iniciació en els misteris de la incorporació o configuració en Aquell que prenent figura humana ens ha fet el do de compartir la naturalesa divina. Aquest és el misteri de l’Encarnació d’Ell en humanitats i nosaltres per gràcia sobre gràcia en les divinitats. Ho creiem només per Fe, tan gran és aquesta manifestació i epifania concretes, singulars, la teva i la meva i la de tothom immergit en les aigües baptismals. Era una entrada en l’arcà, en allò que hi ha de més íntim i gelosament amagat, i compartit en el tracte reverencial i amorós amb Jesucrist. Del baptisme en parla Pau fent referència al renéixer com a creatura nova. Una mena de nova encarnació, dient el Vaticà II: “El Fill de l’home, amb la seva encarnació, d’alguna manera, s’ha unit amb tot home”. No sabem quina dignitat tenim per gràcia! Ens passa, consternats amb Nicodem que no encerta a desentranyar què vol dir que hem de renéixer... Valorem el baptisme per la cancel·lació de tots els pecats i no entenem que allí on abundà el pecat hi sobreabundà la gràcia. Ens manca un aprofundiment en l’espiritualitat del baptisme. Que ens fa participants de la mort de Jesús i la nostra en la d’Ell i en la mateixa resurrecció que compartim també en la d’Ell.

                                               Potser seria una bonaventura que d’aquests dies natalicis aprenguem allò que hem repetit una i altra vegada en el res dels matines d’aquests   de Nadal: “Se’ns ha manifestat el Crist; veniu adorem-lo”. Epifania i reconeixement. Què vol dir adoració: reconeixement com a Déu (recordeu allò més entranyable de la felicitació nadalenca de Pau: conegueu/ i reconegueu/ de veritat/ qui és Ell. Evitar tota mena d’idolatria que només l’adoració és retuda a Déu: Hi ha tantes idolatries en aquest món que negant-se a adorar Déu, fa déus que no parlen, i són de fusta o omplen de “narcisos” el cor humà. “Que res no s’anteposi al culte de Déu”, deia Benet als seus monjos. Adoració té a veure amb la resurrecció de Jesús quan el Pare l’entronitza com a Déu, d’aquesta condició també en participem en esperança, quan compartim la vida eterna, com una incipient resurrecció que veiem, astorats, en el dia a dia en Crist..

                                               El Catecisme de l’Església Catòlica dibuixa així l’adoració: “És l’acte primer de la virtut de la religió. Adorar Déu és reconèixer-lo com l’Amor infinit i misericordiós. Adorar Déu és reconèixer, amb el respecte més gran i la màxima submissió, “el no-res de la criatura, que només existeix per Déu. Adorar Déu és, com Maria en el Magníficat, lloar-lo, enaltir-lo, i humiliar-se un mateix, bo i confessant amb agraïment que ha fet meravelles i que el seu nom és sant. L’adoració del Déu únic allibera l’home de replegar-se en ell mateix i de l’esclavitud del pecat i de la idolatria del món. Entre totes les paraules de la Revelació, n’hi ha una d’especial que és la revelació del seu Nom. Déu confia el seu Nom als qui creuen en Ell. Se’ls revela en  el misteri personal  pertany a l’ordre de la confidència i de la intimitat. “Perquè són vostres el Regne, el Poder  i la Glòria”.     

P. Josep Mª Balcells.

Baptisme del Senyor 12/1/25   Sabadell

Homilia del 05/01/2025

                   BENEIU,  QUE  ÉS  LA  INVITACIÓ  REBUDA

                                               Només encetar l’any de gràcia, 2025 i de gràcies per la singularitat de ser Any Sant no deixaré sense acomplir l’encàrrec agradós, i més, ben joiós que ens arriba del Senyor Déu des de les entranyes de l’Antic Testament una expressió de benedicció que solemnement jo elevo al Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el seu Fill benamat per a tots els qui, benvolents, em llegiu setmana rere setmana: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi./ Que  el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu. /  Que  el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la Pau”. No em volia perdre-la, la benedicció, per la densitat històrica que comporta i perquè la Sagrada Família, el mateix Jesús infant, adolescent, jove i persona madura l’hauria rebuda de segur en la sinagoga del seu poblet Natzaret o bé en les pujades rituals al Temple de Jerusalem. La pau desitjada, ara ja en ple Nou Testament és la del mateix Jesús Nounat que celebrem aquests dies nadalencs. Ho recordem a la Missa quan diem abans de la Comunió que és també una cobejada benedicció: “Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: -i que ens arriba per conducte del sacerdot celebrant- “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau. No mireu els nostres pecats, sinó la Fe de la vostra Església, i doneu-li  aquella Pau i aquella Unitat que Vós mateix vau demanar”. I, a continuació, se’ns diu: “Doneu-vos la Pau”.  No estaria de més que féssim com Sant Francesc, que ens deia: “Senyor, fes de mi un instrument de la teva Pau! Que on hi hagi odi, hi posi amor; on hi hagi discòrdia, hi posi la veritat; on hi hagi dubte, hi posi la Fe; on hi hagi desesperació, hi posi la llum; on hi hagi tristesa, hi posi la Joia”. Ep, només puc ser-ne, d’instrument  de Pau, si pacifico primer el meu cor. Pacificats versus pacificadors! Ai, Gandhi i la difícil no-violència, avui arreu...

                                               No és debades que en la segona lectura hi trobem amb goig, perquè ens ve de repàs, el principi de la Carta de Pau als d’Èfes, no res menys que una altra benedicció, aquesta, vinguda des del cel mateix, oh meravella!, i que és el pla i designi secret amagat de salvació, que Déu tingué, palès ara ja en Crist, pensant-nos com a escollits perquè fóssim sants. “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist...”. Avui es veu que la litúrgia no ens deixarà sense haver-nos ben amarats de Benedicció i de Pau! Fem-la durar durant el transcurs d’aquest Any Sant, jubilar, on a suggeriment directe i afable del papa Francesc, ja vellet i ves a saber si el perdrem d’un dia per un altre..! i que prendrem el seu document: “Alegreu-vos-en i celebreu-lo” com si fos el seu testament-deixa que va més enllà de llegir-lo tant sols, sinó d’intentar portar-lo al dia a dia. Seria, de ser efectius, com una autèntica revelació destinada als senzills, tal volta a cadascú de nosaltres... Bingo, si és així!

                                               Podria passar com llegim a la segona part de la Carta als efesis en què Pau ens felicita perquè és un desig seu, ungit d’Esperit: “He sentit parlar de la Fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels” i per mor del qual “no em canso de donar gràcies per vosaltres-nosaltres” i “ens recorda en les seves pregàries” (des de l’empiri celestial: que els sants estan tothora fervents d’intercessions per a tota la collada de seguidors i deixebles seus, ara, en l’entramat de les petites històries nostres). I la cosa no para pas aquí, car “demana al Déu de nostre Senyor Jesucrist, al Pare gloriós que ens concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè coneguem de veritat “qui és Ell”; demanant-li també que il·lumini  la mirada interior del vostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria  ens té reservades, l’heretat que Ell ens dóna entre els sants”. Ai, que ja no ens hi cap gairebé res més en les seves tantes promeses! Tot, vingut del cel, al qual ens delim de poder accedir-hi i reposar-hi en Déu i amb tota la humanitat redimida, per poder-hi donar gràcies a tots els benefactors coneguts i gloriosament descoberts... a començar pel mateix Déu Pare, per Jesucrist, fill estimat del Pare i per l’Esperit Sant que no deixa de vessar-nos uncions a desdir. També a Pau que en les seves epístoles encara és ben vivent i activament fent diana en tants cors. Els nostres! Tenir Pau com a mestre espiritual, quin do de Déu!

                                               No puc deixar de posar l’Aclamació que és de les que es recorden per la intensitat que hi posem en escriure-la i en proclamar-la: “Glòria a Vós, oh Crist, proclamat a tots els pobles; glòria a Vós, oh Crist, cregut en el món”. Aclamació que és com sempre un exordi, una invitació a submergir-nos en la densitat de l’evangeli que és proclamació (no lectura tan sols; en els aparents detalls de com les fem i en com, hi rau la gràcia i les sorpreses a descobrir!). Ai, si visquéssim en un to més enlairat els fets-esdeveniments que ens venen a dins del cor; amb un so de petit misteri Oh pessebre nascut en la nostra mateixa entranya, que ens hauria de deixar quequejants! 

                                               I, per si no n’hi haguessin pas prou, tenim per a aprofundir i a embadalir-nos amb el reiterat Proemi que encapçala l’Evangeli segons sant Joan. La litúrgia d’aquests dies nadalencs subratlla textos que son determinants per entrar en el misteri de l’Encarnació que és el que festegem per Nadal. No és iteració, és el desig de que arribem a sintonitzar dins, molt dins del misteri, perquè ens cal una actitud d’escolta, ombrejada de silenci, d’humilitat, de receptivitat, inusual avui en la vida casolana i domestica... Tot ho posa en el principi de tots els principis inimaginables, barbollejants, encuriosits, badant no-seny i tota possible perceptibilitat. Ell, el diví Nadó, era la Paraula que era Déu. Tenia en Ell la Vida i la Vida era la Llum dels homes. Vida, Llum, Resplendor: abassegats: sí, això! Present al Món, al Món que li deu l’existència (en aquest món jo m’hi trobo i, per tant, li dec l’existència, mai per mai em puc pensar que jo me l’he donada, fatuïtats en les què vivim, existim i som... Som de, des de Déu, mireu quin origen, quina mena de plasmació tenim i som! Oh desagraïts per ignorantets; som pols; sort que hem descobert que en som, de pols, però d’estrelles!; o sigui que podem aviar-nos i tornar per la via conduent... Encara tenim l’oportunitat de saber acollir el Nadó-paraula-plor-goig-bes-carícia; i, en correspondència, de l’acolliment, dels qui l’han rebut, dels qui creuen en el seu Nom, ens ha concedit (posa: concedit, donat, agraciat, regalat) el poder ser fills de Déu; i a continuació: “hem contemplat la seva glòria, glòria que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat”. “Glòria a Déu a dalt del cel... El Glòria que entonem a les Solemnitats!!!

                                               La raó de tot plegat no és altra que la santificació, que això és la participació de la Vida divina. S’escau de proposar-nos en ferm caminar amb molta senzillesa per camins de pau, aquella somiada al començament d’aquestes -mal girbades- línies, que volen ser -entre tot el que ha precedit- que sigui en creixement obert i que sigui la felicitació que us faig arribar per conducte d’aquestes expressions d’amistat i de germanor intensiva. No està de més que us posi l’oració de les ofrenes, ben adient al propòsit de tot l’any SANT: “Santifiqueu Senyor, les ofrenes que us presentem en el naixement del vostre Fill Unigènit que ens mostra el camí de la veritat i ens promet la  Vida del Regne del Cel”.

                                               Ja d’entrada en la Col·lecta universalitzem el desig que hem fet ben nostre i que ara voldríem que arribés d’una forma o  altra com un Nadal que en mode evangèlic i eclesial el volem compartir sinodalment arreu, arreu: “Oh Déu, que sou la llum dels creients, ompliu el món amb la vostra Glòria i manifesteu-vos a tots els pobles amb l’esclat de la vostra Llum.  

Que us acompanyi la benedicció de Déu, Pare, Fill nat a casa nostra i amb els nostres i Esperit Sant en aquest Any 2025 

P. Josep Mª Balcells. Som 5/gen/ 25