Homilia del diumenge 15/12/2024

                           ALEGREU-VOS-EN  I  CELEBREU-HO

                                               “Alegreu-vos-en i celebreu-ho...” -així s’obre camí el document del Papa Francesc que ens adreçà l’any 2018: (en l’en hi ha la cita de Mateu, referida la última benaurança. Totes elles camps de santedat!) i segueix: ...”diu Jesús als qui són perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així ho proposava el Senyor a Abraham: “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible”. “El meu humil objectiu –així ho diu el papa- és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat...” (Recordeu tot el capítol V,  “Vocació universal a la santedat a l’Església) “...procurant encarnar-la en el context actual, amb les seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, als seus ulls per l’amor”. Em revé aquell text del qual he fet i faré referència, perquè el considero dels textos més rics i que més de prop ens toquen, on es podria dir que abasta de molt tot el Document-Crida a la santedat que comentem (Ef. 4s)

                                               Estem ja a la tercera setmana d’Advent. L’Eucaristia en aquest moment progressiu ens invita en diferentes ocasions a la Joia, que és més fondal que simplement a l’alegria. Dirà a la Col·lecta: “Concediu-li d’arribar a fruir d’una salvació tan gran i de celebrar-la solemnement amb goig desbordant”. Això ve repicat a la segona lectura de la Carta de Pau als de Filips: “Germans, (expressió d’amistat preuada, i no és retòric, no, sinó sentit de ple per Pau!): viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents” Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. (Ara posa el perquè:) El Senyor és a prop. No us inquieteu per res”. Assentades així les bases del nostra goig, que el mateix Pau ens diu que és un fruit de l’Esperit:  la famosa llista que ja us he posat tantes vegades, i més que ho aniré fent: “Amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. “Si vivim gràcies s l’Esperit, comportem-nos  d’acord amb l’Esperit”. Insistim una vegada més amb el salm responsorial, que comenta sempre la lectura antecedent, tot ell reblert de elevacions plenes de goig i exultació. Llegiu-lo pausadament i discerniu si el vostre Advent ja té la tessitura del goig en el Senyor, que és a prop, que el teniu a punta de dits, com aquell qui diu. No hi ha santedat sense alegria, sense benaurança, sense gaudir de la proximitat de Jesús, encarnat, fet un home de plena humanitat, paradigmàticament. Estem  al que jo en dic segona onada d’Advent. La primera era de les salutacions, “entranyaments” i brodats que les mares (Elisabeth i Maria) anaven fent per nou mesos en llurs sins, concepcions singulars, en l’ordre de la salvació! Amb exclamacions com les que ens narra Lluc als inicis del seu evangeli: “Qui soc jo perquè la mare del meu Déu em vingui a visitar? Feliç tu que has cregut allò que el Senyor t’ha anunciat, és complirà”. O bé allò de la nostra mare en la fe: “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, des d’ara totes les generacions em diran benaurada”. O allò de Zacaries, destravada la llengua, incrèdula en un primer moment: “A tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor... Per l’amor entranyable del nostre Déu ens visitarà un sol que ve del cel...

                                               Estem amb Joan al segon “envolament” en espiral on Joan Baptista pren la iniciativa i es presenta amb tirats profètics, batejant i cridant a conversió. El Regne és anunciat i amb ell que és conscient que és només pre-cursor i d’acord amb aquesta missió deixarà pas a Jesús que encarna el “moment i l’hora de Déu” i que invitarà a fer espai a l’Esperit i a donar pas al Veritable Baptisme amb Esperit Sant i amb foc. Tot amb tot, Jesús farà valdre el seu testimoni respecte de Joan amb el qual -com diu Lluc: “Joan anunciava la bona nova”. Jesús dirà emfàticament: “Us dic amb tota veritat: “Entre tots els que les mares han portat al món no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista, tanmateix...(amb aquest però, trabuca tot el que ha dit sense negar-ho, però afirma:) que el més petit seguidor del Regne del cel és més gran que ell. Certament, aquesta actitud ja l`havia assumit Joan quan deia: convé que jo deixi pas a Jesús, “que Ell creixi i jo minvi”) i com a traspàs de Testaments, amb una dita que la litúrgia ens ha conservat: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món”. Així reconeixia i instava als seus deixebles a seguir les petjades del Mestre. I, segons l’evangelista Joan, el van seguir Andreu que cridà el seu germà Pere i es va anar fent una crida encadenada de cridar-se uns als altres, segons consigna Joan. Amb Joan Baptista acaba pràcticament l’Antic Testament, del qual n`és l’exponent més pregon i que responia amb una ascètica del millor que oferia el pacte del Sinaí i, certificant Jesús, que Joan podia ben ser anomenat Elies que, segons tradicions del poble jueu, havia de precedir la vinguda i manifestació del Déu encarnat, llavors impossible ni d’imaginar....misteri que ens acompanya, cert, però sempre com a misteri.

                                               La tercera onada d’Advent serà la Mare de Déu que ens portarà del dia 18 de desembre fins al portal de Betlem i ens introduirà en el misteri   de l’Encarnació, font d’una concepció humana de Déu que ens esperona a viure la nostra condició humana amb un humanisme que queda descrit en un document també del concili Vaticà II que és del número 22 de l’altre document punter: “L’Església en el món d’avui” i que obre horitzons per viure en plenitud pressentida, en creixença i en modulacions antropològiques que ens han de permetre viure un Nadal no d’infants,  amb records familiars que avui ja s’han anat oblidant però que conformen la nostra identitat de cristians de sempre, evangelitzadors i prèviament oberts a l’evangeli a quatre horitzons.

                                               Anem seguint el nostre llibre del curs 24-25. A la descoberta d’una santedat accessible però en gran mesura compromesos. En el seguit del relat del papa Francesc es van posant les bases d’una santedat que lluny d’enlluernar-nos ens la fa propera casolana, anava a dir, feta a la mesura de la quotidianitat, primejant les relacions amb les persones de casa i les “del pis del costat”. De trobar la felicitat en el gest amable, en una ajuda senzilla, en un somriure, en un donar la mà. Anant a contracorrent amb tots els “ismes” d’avui dia que plens d’autoreferencialitat amaguen un viure amb promptesa, caminant amb recerca limitada al guany, al plaer, als empoderaments i valorant més el poder, tenir, gaudir en els enfaristolaments. Cadascú, doncs, fent el seu propi camí, únic i diferent.

                                               El papa té un número que no me’l puc saltar, perquè fa justícia de la bona. Ja ho veureu!: “Dins les formes variades, vull destacar que el “geni femení” també es manifesta en estils femenins de santedat, indispensables per a reflectir la santedat de Déu en aquest món. Precisament, fins i tot en èpoques en què les dones van ser més relegades, l’Esperit Sant suscita santes la fascinació de les quals provocà nous dinamismes espirituals i importants reformes en l’Església. Podem esmentar santa Hildegarda de Bingen, santa Brígida, santa Caterina Siena, santa Teresa d’Àvila o santa Teresa de Lisieux. Però m’interessa recordar tantes dones desconegudes o oblidades que, cada una de la seva manera, han sostingut  i transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoniatge”. I que la seva fe ens és un referent imperible, gran a tot ser-ho!

                                                           Seguim els propis camins amb expectatives d’anar creixent i tenint un puntet de microutopies, de bé comú, de fer les BO sovintejades de l’escoltisme. De saber que som poble, que tot esdevé comunitari, de ser no-violents en el fer senzill de cada dia, ser instruments de pau, a l’estil de Francesc... Ser fidels al Senyor que n’és i tant a diari!. Ser missió, més que tenir-ne. Saber que avui o som “místics” o no som el que creiem ser... Freqüentar la reflexió de la Paraula de Déu, bé sigui amb preparacions per a les Eucaristies, bé llegint llibres d’espiritualitat recomanats. Què poc llegim llibres que enarborin els nostres cors i pensaments, tota una emotivitat de la bona per accedir a persones de talla espiritual que ens enriquirien de valent!  Anem desgranant oportunitats: Tenir cura de les ambientacions en les festes sobretot familiars d’aquests dies. No perdre de vista que l’Advent és un temps d’aquells que es consideren “forts”, plens de pensar la nostra fe i d’enriquir-la amb els fruits de l’Esperit. Refrescar el nostre estil de viure per a Déu i per als germans. Pensar que no estem mai sols en els nostres propòsits: que podem i devem creure que la gràcia ens precedeix, en acompanya, ens sosté i ens aromatitza el bon fer, proper, humà, senzill. Pensar que el més interessat en que visquem modestament o més compromesament la nostra senzilla santedat; és el mateix Déu qui ens segueix com a estimats. Recordo un escrit del papa Joan XXIII que deia: “Només per avui...” i seguien fets, puntuals, però que enriquien el viure i el  conviure: ser, estar, fer, deixar fer i fer conjuntament. Acabo com ho fa Francesc: “No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humans, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Leon Boly, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sant”.

                                               Sant Joan no és pas un sant que animi al goig i a la pau. Però la seva crida, potser estentòria, a l’estil dels vells profetes, rondinaires que esventaven dicteris contra les idolatries dels seus contemporanis, no deixa de ser precursora en el sentit que ultima la crida de l’Antic Testament. Jesús ens portarà una crida molt tremendament humana, però no per restar mig adormits, sinó per desvetllaments i aprofundiments en les nostres imatges de Déu que suscitin ganes d’atansar-nos-hi amb amor i delicadesa: al Déu Pare de nostre Senyor Jesucrist.

                                                El diumenge vinent haurem de fer una reflexió sobre el misteri de l’Encarnació, misteri del fet que el Fill de Déu, la Paraula convivent amb el Pare es faci home i assumeixi la Humanitat sencera i ens introdueixi en el misteri de Déu u i tri, donant-nos la condició de fills en el Fill i compartícips de la vida eterna. Jo ja començo a pregar i a provar de viure més intensament aquesta realitat ine-fable, aquest realitat, subratllada, única, Ell, Jesús, com a tant Déu com Home veritable...

P. Josep Mª Balcells.

Tercera Setmana d’Advent del 15 al 22 de desembre del 2024   Sabadell

Homilia del diumenge 8/12/2024 Dia de la Immaculada Concepció

                                               ENS  ESCOLLÍ  EN  ELL

                                               Tot començà abans de començar. “En un principi ja existia Déu” i segons Joan “existia el qui és la Paraula” i tota la Trinitat divina, i abans de la creació de tot, Déu ja ens havia somiats i pensats en la millor visió-versió de nosaltres mateixos. En Déu el seu somni era una prefiguració, un pensar-nos i voler-nos a l’avançada amb una estimació ine-fable, que no es pot ni pensar, perquè és incom-mensurable, tot quan ho diem només de Déu. El pla salvífic de Déu respecte de tota la humanitat era ja una pre-visió de tota l’epopeia creatural i humana, i hi tenia lloc privilegiat el miracle de tots els segles que és l’Encarnació del que és la Paraula i d’allò que hi concerneix de més íntim i resolutiu; naturalment Maria hi jugarà un paper insubstituïble. Serà la seva Mare humana i companya-deixeble de missió, i se la voldrà única i amb totes les prerrogatives que la faran única de les úniques. La prepararà ja tota immaculada des de la primera existència seva. És allò d’aquell teòleg que ho sintetitzà en visió ja profundament i deliciosament humana: “Voluit, decuit, ergo fecit”. Ell que era ja present abans de tota creació, ja va pensar la seva pròpia mare com a única per estimació ja pretesament divinofilial: “Ho volgué, ho pogué, per tant ho feu”. Pau i Joan faran d’heralds dels somnis de Déu Pare-Mare respecte de tots els futurs, àdhuc els més íntims i referits a la Paraula que s’havia d’encarnar al “mode humà”, escollint una mare “plena de gràcia”, incontaminada com Ell mateix. És perfectament “pensable” tota aquesta configuració devotíssima de fill a la que havia de ser la seva mare. Maria va sortir del pensament més amorós de Déu envers la que havia de ser corredentora, endinsada d’allò més i més en la vivència definitivament humana de la Paraula feta home en el si de Maria, estimada com mai ningú com Ell a la seva Mare, en persona i en missió. Llegeixo en aquell pas de la Carta de Pau als efesis: “Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat”. I també llegeixo a l’inici de l’evangeli de Joan: “Al principi, existia el qui és la Paraula. La Paraula estava en Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l’existència, i res no ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes”. Aquí hem de posar la pre-existència i després la  concepció immaculada de Maria, rebroll de gràcia, única entre totes les dones. El Senyor és excepcionalment en tu. Mare de Déu i per gràcia també Mare nostra. En Ella tot és gràcia, preventiva, consecutiva i permanentment activa i corresposta. Maria en aparèixer en el món i en el pla de salvació com a baula d’una ininterrompuda cadena, lligam estretíssim entre Jesús i Maria i d’ambdós en nosaltres. Déu en somiar Maria hi veia no solament a Jesús sinó a tota una descendència humana i singularment la cristiana. Baixant de Déu i del seu somni creador i redemptor ens situarem nosaltres on conjuntament amb Jesús gaudim d’una filiació única, definitiva. Fills de Déu i també fills de la nostra Mare, Maria, Mare de l’Església. 

                                               Estem tot just encetat l’Advent i per escaiences de temps –cronos- avui Maria s’ha enarborat i pres presència litúrgica en el segon diumenge, Sempre coincidia amb el dia 8 de desembre la seva Concepció singular, i això ens marca un accent més fort encara i ja els textos de la Missa ens transfereixen als dies de corredempció i bé podríem dir que ja celebrem els mesos d’embaràs de Jesús, fent-se com un brodat en les entranyes virginals de Maria. M`ha vingut al pensament de fer amb Ell i Ella i en nosaltres una mena de Calendari d’Advent amb una explicitació dels misteris marians, dia per dia. Seria, de fer-ho, el millor Advent que hem pogut somiar, perquè després de Déu faríem un itinerari dia per dia per tal d’omplir-nos de l’Amor de Mare en clares perspectives evangèliques. Què us en sembla? Repassem les referències marianes d’aquests dies litúrgics i anem posant el motiu marià que ens acompanyarà aquest Advent inventat, el somiat dels seus fills estimats, marians a tot ser-ho!  Som-hi, veniu amb mi?

-. 7 de desembre: S’activa el somni de la Trinitat respecte de Maria, en el misteri de Jesús i de la seva Església: és concebuda sense traça de pecat: oh goig inefable! Causa de la nostra alegria: prega per nosaltres. Tot l’obrar del Senyor és fruit d’amor fidel.

-. 8 desembre: Fem festa per l’inici d’una vida que ens afectarà a tot el poble de Déu. Veniu, Senyor, a visitar-nos i doneu-nos la pau; que de tot cor puguem alegrar-nos davant vostre. Que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i finor d’esperit.

-. 9 des,: Joaquim i Anna esperen el do de Déu, la seva filleta, més enllà del que somien: Déu us ha beneït donant-vos la que haurà de ser Mare de Déu i també oh, paradoxa: Mare vostra, no gens menys!

-. 12: Es presentada al Senyor i beneït sigui el Déu i Pare de tota paternitat-maternitat haguda i per haver: Ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ara, doncs advocada nostra gireu aquests ulls vostres tan misericordiosos!

-. 13: Maria “creixia i s’enfortia, plena d’enteniment; i Déu li havia donat el seu favor”. Igual que farà Jesús a la casa de Maria! “Noia del poble, Maria / d’un poble de vinya  i blat, / si tens morena la cara / és del sol que t’ha colrat, / Déu per vora teu passava, / vora el camí et va trobar. / Noia del poble, Maria, / Mare de l’amor més clar”.

-. 14: Segellen matrimoni Maria amb Josep de la tribu de David: Estrella del matí, estrella de David, guieu-nos a port segur, estrella del mar. “El dia del Senyor és a prop, ja ve a salvar-nos”. Oh cel deixa caure la rosada; que el bé plogui dels núvols, i la terra obri el seu si, per fer-ne germinar la salvació.

-. 15: L’àngel del Senyor va anunciar a Maria: “Déu vos guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu: Tindràs un Fill per nom Jesús. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob. L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà Sant, i l’anomenaran Fill de Déu”. Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.

-. 16: Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús. La Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel. Viviu sempre contents en el Senyor, ho repeteixo: viviu contents, El Senyor és a prop!

-. 17: Oh Mare virginal, Santa Maria, Vós sou la nostra llum, la nostra guia, puig Déu de terra i cel Senyora us feu: Sigueu nostra salut, Mare de Déu. Dels àngels i dels sants, dolça Regina, per vostra intercessió la mà divina ens obre el gran tresor de l’amor seu. Sigueu nostra salut, Mare de Déu.

-. 18: Comunica a Josep la seva concepció virginal. Josep esbandeix els dubtes per la visió de l’àngel: “No tinguis por de prendre Maria per esposa a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l’Esperit Sant. Tindrà un fill i li posaràs el nom de Jesús (que vol dir salvador), perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble”. I, després d’aquest exili, mostreu-nos Jesús, fruit  beneït del vostre ventre. Oh clementíssima, oh piadosa, oh dolça Verge Maria.

-. 19: Maria se’n anà diligentment a casa de Zacaries i saludà Elisabet i l’infant saltà d’entusiasme dins les seves entranyes i quedà plena de l’Esperit Sant: “Ets beneïda entre totes les dones. Qui  soc jo perquè la Mare del meu Senyor em vingui a visitar-me!?. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!”

-. 20: Càntic de Maria: La meva ànima magnífica el Senyor; el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, des d’ara totes les generacions em diran benaurada, el Totpoderós  obra en mi meravelles. El seu Nom és Sant i l’amor que té als qui creuen en Ell s’estén de generació en generació.                                                                                                                                                   

-. 21: Càntic de Zacaries: Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: ha visitat el seu Poble i l’ha redimit, fa que s’aixequi un Salvador poderós a la Casa de David, el seu Servent, com ho havia anunciat de temps antic, per boca dels seus sants profetes. I tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al Poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats!

-. 22: La joiosa espera de Maria. Mentre Maria brodava el seu fill en les seves entranyes, intimava amb el seu fill esperat, desitjat, estimat, raó del seu viure i del seu compartir la sort del seu fill: corredemptora et diran i Mare de l’Església. I  lloava Déu, el Deu que em salva. Mare, aquí tens el teu fill i en ell tots nosaltres, amb l’amor que té als qui creuen en Ell, que s’estén de generació en generació.

-. 23: viatge a Betlem per mor del cens amb Josep. Que Jesús vingui sempre amb mi. Tot al llarg del meu viatge que Jesús vingui sempre amb mi: en les penes, en la lluita, en l’angoixa vingui amb mi.

-. 24: Mentre eren allà se li compliren els dies, i va néixer el seu fill primogènit. Maria el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no van trobar cap lloc on hostatjar-se. Mare del Fill de Déu i, per tant filla predilecta del Pare i sagrari de l’Esperit sant. Santa Maria, Mare de Déu: pregueu per nosaltres, pecadors però fills vostres.

-. 25: A la mateixa contrada hi havia uns pastors. Un àngel del Senyor se’ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum i els digué: “Us anuncio una bona nova que portarà una gran alegria: Avui, a la ciutat de David us ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor”. I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant; “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima”: Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa  Glòria... perquè Vós cou l’únic sant, l’únic Senyor. L’únic Altíssim Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare. Amén. 

   Temps de Nadal: “ens ha nascut el Salvador. Alegreu-nos-en. Avui la pau ha baixat del cel”. “El qui és la Paraula s’ha fet home, contemplem la seva glòria”. Neix la claror d’un dia sant: veniu pobles, adorem el Senyor, que avui ha baixat a la terra una gran llum. Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra la salvació del nostre Déu. Beneït el qui ve en nom del Senyor. El Senyor és Déu. Ell ens il·lumina. “Oh Déu us lloem, Senyor, us glorifiquem. El cor gloriós dels apòstols us dóna lloança. L’exèrcit dels màrtirs us dóna lloança.  Que el Senyor Jesús ens ompli abundosament amb la seva vinguda i resti sempre en el nostre cor. Estimats per ell, sapiguem viure l’amor en tota ocasió i el sapiguem irradiar entorn nostre. Visquem un Advent i un Nadal permanent.

P. Josep Mª Balcells. 

Immaculada Concepció de la benaurada Verge Maria, 8 de desembre 2024 Sabadell           

Homilia del diumenge 01/12/2024

                                         PELEGRINS  D’ESPERANÇA

                                               Aquesta és la lleva que el papa Francesc ha promogut per a aquest any o curs i ens  hi apuntem perquè aquest Any és Sant i ens plaurà de seguir-lo, sense perdre’ns lliçó ni les pràctiques subsegüents, perquè no són lliçons magistrals sinó plenes de relació estreta de Mestre a deixebles en quotidianitat i en proximitat. Per tal d’aprofundir tot el que es pugui i a fi de suscitar preguntes i explanacions tenim com a llibre de referència un document que ja està esperant preguntes i respostes des de fa ben bé sis anys, és de 2018. El  llibre es titula: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” No us estranyi aquest títol. Ja tindrem ocasió d’explicar-lo. Ara com ara només cal dir-vos que parla de la santedat nostra de cada dia “a peu d’obra”, la senzilla santedat normal, d’aquí a la vora, a tocar de mans o bé de donar-hi una bona ullada complaguda. Prou per ara. Això, a tan pocs anys vista: sis!, no és res. En la vida normal d’un document això és encara “recentet”. Normalment els documents tenen un període de “recepció” llarg i amb voltes i més voltes: que estem –valgui la afirmació peremptòria- com a “eclesials” bastant desinformats... El que no hem sabut valorar oportunament, de cop i volta pren embranzida i arriba el moment just per fer-ne una revaloració, Mai és tard si el goig és bo, actualitzat. Això no és pas nou. Ja ho sabem per exemple amb els documents del Concili Vaticà II, alguns dels quals no perden rellevància, ans al contrari, rellegits ens poden portar les novetats que no vàrem saber justivalorar en el moment de la seva publicació. Ara tornats al prosceni d’una nova actualitat, ara els hauríem de o llegir per primer cop o bé de rellegir. Escrit, no rellegit, o bé no té interès o bé no el vàrem saber llegir i ponderar i hi hem de retornar per arribar a descobertes no fetes anteriorment. Ara em perdonareu, perquè faré una postil·la  en terreny no agradable: Estem tan acostumats a allò que més d’un anomena “ pantallisme”, on tot és visualització i, a més,  apressada. Acabo d’encetar un llibre que porta per títol: “Contra la ignorància informada”. I tenim una informació desinformada i en quedem in albis , és a dir sense saber, pensant que sabem, com hi ha món!. Un llibre és un artefacte indispensable. Les imatges, no valen per mil paraules com ens van dir temps ha. Cada paraula justa, meditada, val per tot un món, moltes vegades. Necessitem lectors els que ens diem cristians de tota la vida. Veure un cristià amb un llibre a les mans és com trobar un tresor. Necessitem com a creients haver pensat -llibre en mà- les implicacions que té el creure en Déu, i per a nosaltres, en Crist. Llegim ben poc. Aquest poc que sigui per compartir-ho amb els companys de ruta. Llegeixo a la premsa un article que es titula: Hem de parlar: recensiona un llibre per a l’articulista, formidable, que acaba de publicar  Rubén Amón: Tenemos que hablar, subtitulat (La conversación en los tiempos de censura, la soledad y la tecnologia). Reivindica la bona conversa i el seu poder terapèutic en temps d’hipercomunicació, plena de soroll... N’he pres nota perquè jo també voldria parlar, dialogar, escoltar-vos i fer-vos preguntes i respondre les vostres. Tinc massa records de fa més de setanta anys, essent un nen que un grup de persones diumenge a la tarda cap a sol ponent es reunien tots -no hi mancava ningú- i feien unes admirables converses que cadascú hi aportava el que vivia, eren artistes molts d’ells. Una delícia que durà fins que la tele va fer irrupció i va desfer, rompent una amistat d’anys...

                                               Tornem a l’inici. En aquest començament de l’any litúrgic, aquesta vegada és més que el transcurs de Naixement fins a la Parusia (=el retorn de Jesús) que el veiem anunciat i volen alertar-nos per aital esdeveniment que no sabem quan s’esdevindrà. Més val que ens centrem en el dia d’avui: Tenim no un sinó dos llibres. A  part del que ja havíem citat, un altre que és el vademècum d’aquest any Sant: 24-25.. “L’esperança no defrauda” que és crida, proclama, orientació i recursos per enfocar degudament aquests anyada que ens obre horitzons i perspectives dignes de seguir. Aquest document està signat el maig del 2024. Fa quatre mesos, per tant és  novetat. Aquest document el que pretén és mobilitzar-nos, en el sentit directe i literal del terme. Hi proclama de lleva: ecce adsum. Aquí estic!, apunteu-me!  De tots dos documents en resultarà un crida a la santedat senzilla, apropiada a la nostra petitesa, som de la “tropa”, aspirants a ser-ne una mica cada dia i una mica més, si ens visita la gràcia com a empenta a ser-ne més; caldrà ser insistents, consistents, i sostenibles que es diu avui dia. Ens hi ajudarà la lectura d’aquests  dos documents. Poc a poc. Entenent cada frase i sabent lligar-les com a reclams del viure i del conviure.

                                               Cal dir que posant-nos a pelegrinar, cal fer-ho -si és possible- en companyia d’altres que ambicionen el mateix propòsit i que posats en el camí a seguir, cal pensar que hi trobarem companys de ruta, de camí. El camí emprès tant pot esdevenir una ruta com la d’Emaús, amb sagrades presències que donaran agradables sorpreses d’acompanyament donat i rebut.

                                               Potser ens convindria fer una ullada al Document del Vaticà II sobre el misteri de l’Església que ens faci de fonamentació dels nostres propòsits. Anem-hi Conté vuit capítols. Els recenciono, De fons té una història gens menyspreable que ara no és del cas, entrar-hi. Cada capítol entranya una declaració de base. Primer capítol: El misteri de l’Església. Segon: El poble de Déu. Tercer: La jerarquia. Quart: Els Christifideles és a dir: els laics. Cinquè: la vocació universal a la Santedat en l’Església. Sisè: els religiosos. Setè: Dimensió escatològica de l’Església pelegrina i la seva unió amb l’Església celestial. I Vuitè: La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església.

                                               Com a senzilla introducció als dos documents que voldrem aprofundir al  llarg de tot l’Any Sant em permeto citar l’entrada del capítol cinquè del document sobre l’Església és a dir la “Vocació universal a la santedat en l’Església”: “Creiem que l’Església, el misteri de la qual és exposat pel Sant Concili, és indefectiblement santa. Perquè Crist, Fill de Déu, proclamat l’únic sant, amb el Pare i amb el Sant Esperit, ha estimat l’Església com a Esposa seva, donant-se Ell mateix per ella, a fi de santificar-la se l’ha unida com a Cos seu i la curullada amb el do de l’Esperit Sant a glòria de Déu. Per això, en l’Església tothom som  cridats a la santedat, tal com diu l’apòstol: “La voluntat de Déu és aquesta: la vostra santificació” (1Te 4, 3) I aquesta santedat  de l’Església es manifesta i s’ha de manifestar constantment en els fruits de la gràcia, que l’Esperit produeix en els fidels; que en el seu estat de vida s’encaminen a la perfecció de la caritat, edificant els altres”.                                          

                                               “El Senyor Jesús, Mestre i Model diví de tota perfecció, va predicar a tots i a cada un dels seus deixebles, de qualsevol estament, la santedat de vida, de la qual Ell és autor i consumador: “Sigueu perfectes, tal com ho és també el vostre Pare celestial. I així, envià a tots l’Esperit Sant, a fi que els mogui des de dintre a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit i amb totes les forces i a estimar-se els uns als altres com Crist els ha estimats. Els seguidors de Crist, cridats per Déu no pas d’acord amb llurs obres, ans segons el Seu beneplàcit i benvolença, i justificats en el Senyor Jesús, han estat de debò fets          fills de Déu pel baptisme de la fe i partícips de la naturalesa divina, i, per tant realment sants. Els cal, doncs, amb el do de Déu, conservar i completar en llur vida la santificació que van rebre”.

                                               Posats en situació de marxa o “en curs” ara hem de prendre la més ajustada impedimenta –lleugers d’equipatge- i amb el valor que ens dóna l’esperança “obrim camins a l’esperança, obrim camins sense tardança, obrim camins que el món avança, obrim camins ara mateix. Obrim camins a cops de vida, obrim camins és nostra  crida, obrim camins de joia i vida, obrim camins ara mateix”. La travessa és llarga, però hi ha moltes experiències a fer i a compartir. No saps mai que  et pots trobar. Potser com els d’Emaús ens pot sorprendre el mateix Jesús Ressuscitat, caminant al costat nostre. Hi ha tot un plec de salms graduals, perquè eren usats per caminar vers Jerusalem. El Camí dels pelegrins saben d’on surten i saben també indefectiblement on serà el punt final. Som i venim de Déu, passem per Jesucrist i ens encaminem cap a Déu. 

                                               El camí, la travessa es posen en marxa. Tenim un any per endavant. Som-hi.    

P. Josep Mª Balcells.

Primer diumenge d’Advent, 30 de novembre del 2024  Sabadell 

Homilia del diumenge 24/11/2024

                     VINGUI  A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE

                                               Avui, final de trajecte; hem arribat a la meta final de l’Any litúrgic. Tot concentrat en una Persona, única, Jesucrist, Fill de Déu, el nostre Pare del Cel, Rei de tot el Món, moment de la seva Glorificació És, en propietat, com un viatge al llarg de tota una anyada, millor, de tot un Curs, ja ho sabeu pels comentaris del diumenge passat. És el moment de fer un resum, una síntesi: On vàrem començar i com? Què recordem del nostre Advent passat. Quines experiències hem tingut del Nadal, de Pasqua de Resurrecció, de la vinguda de l’Esperit Sant, i del Sínode, què? a nivell personal, adquisicions, proves superades o amb nota? La sensació, -la tenim?- de cursar amb un seguit de descobertes grupals? Tenim la vivència de que anem fent via com a poble, que és la gran definició de tots els caminants (ei, gerundi: actius, interdependents activament i passiva!), els creients en Crist, (som així anomenats en el Document conciliar sobre l’Església com a “christifideles”) La nostra definició és fonamentalment comunitària, en tot i per tot (llegeixi’s: eclesials). Som “cursadors”, deixebles, alumnes del màster: “Ser cristians” a tot raig, a tot ser-ho”. Els altres som “nos-altres”, con–deixebles, amb el mateix Mestre, el millor Mestre, Jesucrist, avui li conferirem –és un dir!- com a conclusió del curs el doctorat honoris causa(!) en “Lletres divino-humanes: en evangelització”. És, avui, la seva confirmació “com a únic sant, únic Senyor, únic Altíssim Jesucrist amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare”. Una  mirada també amb quins companys de curs? Hem fet “bones migues” amb tots ells? No hi ha cap jo sense un tu! Qui o quins tenies al costat com a company(s) de caminada? Hem intimat amb ell(s), hem compartit experiències comunes? Potser és ara el moment de llegir en la Constitució sobre l’Església en el capítol segon, on -abans i tot de parlar sobre la Jerarquia (!)-, llegim sota aquest epígraf: El Poble de Déu: “Plagué a Déu de santificar i de salvar els homes no pas d’un a un, sense cap lligam entre ells, ans de constituir-los en poble, que el reconegués en veritat i el servís en santedat... Perquè Crist establí un nou pacte, que és el Nou Testament en la seva sang, convocant un poble format de Jueus i de Gentils, que es fusionés en unitat, no pas a base de la carn, sinó per l’Esperit, i fos el Nou Poble de Déu”. I hi afegeix les notes “fonamentadores”: “Aquest Poble messiànic té per Cap Crist... Té per condició: la dignitat i la llibertat dels Fills de Déu, en els cors dels quals l’Esperit Sant habita com en un Temple. Té per Llei el manament nou d’estimar com el mateix Crist ens ha estimat. Té, finalment com a objectiu el d’eixamplar encara més el Regne de Déu, iniciat en aquest món pel mateix Déu, fins que també Ell el completi al final dels temps, quan Crist, la nostra vida, és manifestarà i “la mateixa creació” serà alliberada de la servitud de la corrupció, passant a la llibertat gloriosa del fills de Déu, és llavor molt sòlida d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el llinatge humà. Establert per Crist a intercomunió de vida, de caritat i de veritat. Ell també l’assumeix per instrument de la redempció de tothom i l’envia per tot arreu com a llum del món i sal de la terra”. No deixa d’afegir amb caràcter d’animosa  urgència: “Pobre de mi... si no proclamés l’Evangeli!” Tot deixeble de Jesucrist té l’obligació d’expandir la fe, per la part que li toca. “I així l’Església prega i treballa alhora a fi que la plenitud de tot el món es transformi en Poble de Déu, Cos del Senyor i temple del Sant Esperit, i en Jesucrist, Cap de tots, sigui donat al Creador i Pare de l’univers tot honor i glòria”.

                                               Avui Festa, què festa(!), Solemnitat, de Jesucrist Rei de tot el món. Ja veieu que és una reialesa que no té parió no comparança amb cap rei més. Ja ho va dir Jesús a Pilat, el qual no va entendre res, llevat de que li era una qüestió aliena, cosa i litigi religiós d’entre els “Jueus”... Amb tot, feu una mofa cínica amb el cartell posat a la creu ben visible, que especificava el motiu de la mort i en creu, amb el INRI que ho proclamava en tres parles o llengües. Motiu de controvèrsia encesa amb els caps dels jueus que volien que hi hagués posat: que ell era qui ho hagués dit de si mateix Jesús de Nazaret, Rei del jueus. Avui, després de més de 2000 anys la reialesa de Jesús es torna a revalidar en ocasió d’aquest final d’any litúrgic, final de curs de formació i d’experiència cristianes, on posarem amplificat que no és únicament rei dels jueus”, sinó Rei de tot el món i de tot el creat, llegim en Pau als efesis: “El Pare ens ha beneït en Crist amb rota mena de benediccions... Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquests saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses tant les del cel com les de la terra”.                                         

                                               Avui és el moment i dia més apropiat per entonar conjuntament amb els cors angèlics el Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que estima el Senyor: Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la  vostra immensa Glòria.  Jesús no ho va dir explícitament que fos rei, va defugir una vegada que l’en volien fer. Per Ell, només és el Pare qui és Rei. Serà després de la seva Resurrecció que tothom reconeixia que era al Pare, a qui ens encomanà que li demanéssim que s’apressés la vinguda del Regne, com ho preguem en el Pare Nostre: “Vingui a nosaltres el vostre regne”. La tradició nostrada ens el presenta en la creu coronat com Rei, són les Majestats que n’hi ha moltes a casa nostra. Cobert ja el deure i el dret de glorificar Déu u i tri, ara hem de girar el nostre esguard vers la propera anyada litúrgica i posar-nos en camí (sínode) i mirar d’acompanyar els nostres companys de ruta i mirar d’aprofitar-nos d’una formació permanent per endinsar-nos en el misteri del Regne, portant el propòsit-determinació de maldar per que tinguem un coneixement i una saviesa i major penetració del misteri de Jesús en la seva encarnació-redempció, tenint com a aspiració un major coneixement del que significa Ser Cristià. Hi ha precisament tota una difusa bibliografia a tocar de mans, només cal tenir-ne ganes, millor famejar-ho. Cal també fer experiències de camí conjunt, sentint-nos vertaderament pertanyents, a plena consciència, eclesials. Hem de cobrir un dèficit de formació permanent, quan ja és cosa aconseguida en tants aspectes de la vida professional, encara estem reclosos en una pietat de religiositat d’antany, recolzada més en sentimentalismes i en pràctiques de poc calat teologal. Ja ha passat aquell entorn d’estampetes  i de cercar indulgències i més coses de poca incidència en el creixement de la nostra adhesió a Crist. Potser, si no ho tenim de temps, caldria adquirir una Bíblia i entrar en la coneixença de sant Lluc que és el mestre que ens tocarà aquest curs. Hi ha comentaris del seu evangeli ben a mà. Bon viatge, bones experiències! Pelegrins d’esperança, com ens anomena el papa. Aquest, any Sant: 24-25. Convindria estar adscrits a alguna revista de caire clarament cristià. Avui, fora del nostre cercle propi, poca cosa en sabríem dels signes dels temps eclesials, per l’escassetat i àdhuc silenciació de les nostres informacions pròpies en els mitjans habituals. Siguem cristians amb ets i uts, hem de ser proactius, perquè, si no, anirem perdent el poc o més que sabem. Hem dit que l’any litúrgic és tot un curs, siguem-ne adscrits, no solament “oients”. Portem seriositat a la nostra identificació com a cristians de pensament, paraula i obra de misericòrdia. L’Advent ens obre a les portes. Siguem renouers,  avantatjats deixebles, aspirants a les millors notes en els estudis teologals. Una fe il·luminada, una esperança batallera i un amor a Déu i als germans que sigui el nostre goig preludi d’un cel definitiu.     

P. Josep Mª Balcells.

Jesucrist Rei de tot el món. 24 nov. 2024  Sabadell                                                                                                                                

Homilia del diumenge 17/11/2024

                                     PELEGRINS  D’ESPERANÇA

                                               Aquest diumenge ve amb una consonància de diversos fets i circumstàncies com de les postrimeries que en dèiem abans i jo en diria de les ultimitats, del final de la humanitat i també del final de tota la Creació. No res menys! Tot comença per nosaltres cristians amb el crit i formulació de la nostra fe, dient que Jesucrist és Senyor i que tot conflueix en la Glorificació de Jesús i nostra en la d’Ell. La nostra vida és un riu que flueix corrent avall en cerca de l’oceà de Déu. Per tant, és ben normal que ens sapiguem situar en el demà dels nostres dies i –insospitadament- de tot l’univers! Hi ha un demà desprès del morir, essent la nostra mort una “major naixença”. Caminem, doncs, amb propòsit ben esclarit, tota passa té sentit, i les penúltimes tenen sentit més ple, Morir per néixer i el curs de la vida augurant el demà millor de tots els somnis d’aquí, ara, l’”ara mateix” de la cançó. Una coincidència nova a afegir, i no de poca substància, si anem només que hi arribem amb el  discret “fent via”. Estem ja en els preludis de l’Any Sant que s’escau en el 2025. El papa Francesc ja ens ha anat convidant a celebrar-lo amb tot un seguit de raons que ha detallat en el Document L’esperança no defrauda, movent-nos a posar-nos en marxa o -“en curs” dit per instàncies postsinodals- com a pelegrins d’esperança. Llegiu-lo per poder-vos situar en camí ja que ens vol “pelegrinants (m’agraden els gerundis de moviment!), viadors, companys de ruta. Ja veieu que principi i fi s’amalgamen i es complementen; tot fi és ensems començ i no hi ha cap final que no sigui un començ mes esplendorós. El papa i la litúrgia han escollit com a motiu de fons de les tres celebracions: dues últimes domíniques i entrada a l’any Sant amb l’esperança, virtut teologal i plena també de pregones significacions humanes, personals, socials, culturals... S’explica ell mateix: “Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé (i del Bé), fins i tot ignorant el que demà portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme. Com si res no pogués oferir-los felicitat. Que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança. La Paraula de Déu ens ajuda a trobar-ne les raons. Deixem-nos conduir pel que l’apòstol Pau va escriure precisament als cristians de Roma: “Ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per Ell que la fe que ens ha donat entrada en aquesta Gràcia que posseïm tan en ferm, i que és per Ell que tenim la satisfacció d’esperar la Glòria de Déu, |...| I l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor” (Rm 5, 1s). “La virtut de l’esperança està estretament emparentada amb la virtut de la paciència. Estem acostumats a voler-ho tot i immediatament, en un món on la pressa less’ha convertit en una constant. Ja no es té temps per a trobar-se, i sovint fins i tot en les famílies es fa difícil reunir-se i conversar amb tranquil·litat. La paciència ha estat relegada per la pressa, ocasionant un dany greu per a les persones. De fet, ocupen el seu lloc la intolerància, el nerviosisme i a vegades la violència gratuïta, que provoquen insatisfacció i  tancament. Aquest entreteixit d’esperança i paciència mostra clarament com la vida cristiana és un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble  que permet entreveure la meta que és l’encontre amb el Senyor Jesús”. Ai, Pascal, dóna’ns un seient per asseure’ns i començar a esmerçar una bona estona de reflexió, de discerniment, d’ajuntar les dues mans i així poder veure, jutjar i actuar en les pluralitats de la vida!                                                        

Jesús, el gran i summe i únic sacerdot de la Nova Era, que amb una sola oblació, “ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats” com llegim en la Carta als Hebreus, d’avui. És un moment, avui, per parlar dels últims dies que no s’han de témer sinó d’agrair-los a Jesús que és principi i fi, alfa i omega de tot l’abecedari de la nostra vida: un escalat de bonances i de malvestats. Ell omple de sentit, d’espectatives, de “dreams”, com els que han après a no deixar de pensar com a possibles, més, accessibles les que Esquirol anomena “microutopies”, que diuen tant del goig en l’esperança d’arribar a situacions òptimes de desenvolupaments personals i socials, d’ara i aquí. En la primera lectura del somnis de Daniel hi llegim que en els darrers temps “els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”. En el salm responsorial se’ns fa caminants juntament amb el Senyor: invitació renovellada a fer camí conjuntament amb Ell, “Senyor, heretat meva i calze meu, vós m’heu triat la possessió, sempre tinc present el Senyor, amb Ell a la dreta, mai no cauré. M’ensenyareu  el camí que duu a la Vida, joia i festa a desdir a la vostra presència, al vostre costat delícies per sempre”. I ho recalca a la Col·lecta: “Senyor, Déu nostre, feu que us servim  sempre amb el goig al cor, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a Vós, autor de tots els béns”.  Mercè que se’ns fa, ja a tocar de mans!

                                               Lectura apropiada per  aquests dies finals del curs (m’agrada més dir-ne curs que any litúrgic: curs per aprendre, curs per fer-nos preguntes, per esbrinar el que es pot esbrinar que tot i ser essencials més ens diuen com hem d’enllestir-nos a la brega de la quotidianitat, ni que aquesta fos l’última, ignorada... L’ametller en plena florida és el signe del temps que ens acosta a la veritat plena del cada estiu. És aquí on trobem la verificació de la nostra esperança en joc. Els deixebles freturaven per saber, fent preguntes que no eren adequades. Sabem què i per a què; ignorem, parò, el quan i el com: ja n’hi ha de sobres per exercitar l’esperança! Tornem al papa Francesc: ”Sí, necessitem que “sobreabundi l’esperança” (cf Rm 15, 13) per a testimoniar de manera “creïble” i atraient la fe i l’amor (secundades per la germana petita de Péguy) , virtuts-força “que portem al cor: perquè la fe sigui joiosa, la caritat entusiasta ( i l’esperança juganera i resilient) ; perquè cadascú sigui capaç de donar, ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’esperança  per a qui ho rep. Però, quin és el fonament del nostre esperar? Per a entendre-ho és bo que ens aturem en les raons de la nostra esperança:  “Perquè és voler de Déu que obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seva ignorància; sou lliures, però no utilitzeu la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria: comporteu-vos com a servents de Déu. Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu...

                                               El proper Jubileu serà un Any Sant (un meravellós “curs”) caracteritzat per l’esperança que no declina , l’esperança en Déu. Que ens ajudi també a retrobar la confiança necessària, en l’Església com en la societat, en les relacions interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte en la creació. Que el testimoni creient pugui ser en el món llevat d’esperança genuïna, anunci dels cels nous i terra nova, on habiti la justícia i la concòrdia entre els pobles, orientats cap al compliment de la promesa del Senyor. Deixem-nos atraure des d’ara per l’esperança  i permetem que a través de nosaltres sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen, Que la nostra vida pugui dir-los: “Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor! Que la força de l’esperança pugui omplir el nostre present, en l’espera confiada de  la vinguda de nostre Senyor. 

P. Josep Mª Balcells.

Bon final i Bon Advent Jubilar 25 Diumenge XXXIII 17/11/24  Sabadell

Homilia del diumenge 10/11/2024

                                                         JA LLEGIU? 

                                               Ara vindrà l’explicació. No sé quin savi, del qual només me n’ha quedat un bri (excepcional, però) de la seva saviesa. Diu així la seva proposta (cito ad sensum): Tota persona madureta d’acord amb les adquisicions pròpies, i ponderant el pes de la seva motxilla, és a dir tota aquesta mena de “sapiens” hauria de llegir tenint en una mà els signes dels temps  (entengui’s: en el millor dels casos la mirada observadora, la premsa diària –diaris, revistes, llibres:  “nulla dies sine linea”-. No s’hi val només en els mitjans (la llista seria interminable: poseu-hi pantallització de tota mena...), Els signes suara dits en una mà, sigui la dreta o l’esquerra, d’acord amb les tendències de valoració de persones i social. A l’altra: la Paraula de Déu (entengui’s: Els evangelis: imprescindible la Bíblia tota sencera o a ser possible en els Instruments a mà: recomanats –Paraula i vida- més recomanats: La Missa de cada dia) I, apa, començar a fer el joc de confrontar una mà amb l’altra. Fer que dialoguin els fets reals vistos o llegits signes amb l’evangeli.

                                               Jesús, avui mateix en l’evangeli del dia ens invita a asseure’ns a pensar una mica, a ser possible, dues miques. Parla d’un que ha de construir una casa (mai tan a propòsit amb la Dana catastròfica) “¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses” i on plantareu els fonaments (tinc massa presents els comentaris sobre edificacions en llocs no edificables, ai làs!? Jesús no obliga mai, només de-mana, bo i respectant la llibertat, però cal saber què vol dir ser(?) lliure. Molt fàcil de dir: Lliure per a què?; aquí hi ha el “”busilis de la qüestió! Tens principis? Doncs ja saps com t’has d’exercitar. Veure possibilitats i fronteres i trobar el punt just..!

                                               Cada dia hem d’exercitar-nos, gimnàstica mental i cordial, establir el diàleg entre les dues mans. Aquest és el nostre DIR on fer musculatura i estiraments. Pascal, aquest gran savi de fa temps, ens va deixar una obra inacabada que recollida van fer un manat de Pensaments on hi llegim: “Els problemes d’avui –ho deia fa segles- rauen en la no habitud d’asseure’ns cada dia uns deu o més minuts a pensar (pensar, etimològicament, vol dir pesar, ponderar) el nostre viure i el viure del nostre entorn i més lluny, si és possible) per orientar-nos i mirar de ser coherents amb els principis, si els tenim o bé que ens ajudin a tenir-los; lluny dels “diuen, diuen”, “corren rumors de...”,he llegit, però sense més criteris que una absència de joc crític. Per tal de fer bona i profícua l’operació “sedentària” convindria (ja se’ns ha advertit que cal asseure’ns -de propòsit- per fer ben fet allò que ens prescriu el Sr. Pascal. Llegir la vida és imprescindible per tenir una mirada panòptica -a quatre cantons visuals- per “saber i tenir” o enfortir el pensament del fet de viure i conviure, a partir dels “fets” propis o aliens, ponderats, apamats, passats per la mola d’un -com a mínim- un humanisme personalista, o bé amb els criteris de l’evangeli. És tracta de veure: dues mirades: pre-veure i post-veure, per ser i estar amb personalitat pròpia en l’escalat de mons que a partir del meu jo –com a centre visual- es van desenvolupant cercles concèntrics que es van obrint a tall de pensar la vida i l’entorn. No hi ha persona que no estigui situada, allò del jo i les meves circumstàncies orteguià.

                                               L’Home nou, sigui a tall humà, millor a mode evangèlic serà savi si va decantant fets, idees, esdeveniments, si sap ampliar coresponsabilitats. Massa sorolls, massa dispendis lumínics, estem abocats a l’excés. “Ne quid nimis”. Res en excés. Donar sentit de prioritat al que sigui ponderat, proper, a l’abast de la mà, vull dir de les dues a la vegada, i tornem a la lectura ponderada i generosa  “al veí del replà” segons el dir del papa Francesc, en un document seu que hauria de ser encomiàsticament recomanable!: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” del papa Francesc a qui augurem més anys d’estar amb nosaltres donada la necessitat i dificultat de la lectura dels signes dels temps presents i més propers, ja que “pìnten bastos”. Podem  anar “a trompades” pròximament! Sort que el papa, ja previsor, ens ha donat per exercitar-nos “pascalment” en una petita o més gran esperança (com la llegia Péguy). En invitar-nos a asseure’ns literalment i evangèlicament a saber llegir “els signes dels temps any24 que dóna entrada a l’Any 25, Any Sant on se celebraran moltes activitats eclesials que ens portaran a fer valoracions i a anar aprofundint en la segona virtut teologal, tan indispensable per anar per la vida endavant i enlaire, lema de Teilhard i que ja me l’he fet meu, de fa temps. El professor Esquirol m’ha ensinistrat a ser Resistent íntim , bo i llegint el seu llibre que planteja com fer front a la vida amb esperança, coratge i determinació teresiana. El papa sembla que s ’ha decidit a escriure unes memòries seves intitulades també Esperança, amb les que esperem tenir el re-goig semblant al Diari d’un ànima d’un colós evangèlic que es va dir Joan XXIII.

                                               A les lectures d’aquest diumenge van com anells als dits, en consonància amb els signes dels temps amb la Gota freda a València i en com ens ha fet recompondre la fake news respecte al parer que contamina i enfanga el pensament sobre el jovent, pensant i pitjor dient: que si tal, i que avui el jovent és això i allò altre. En sentit pessimista. Aneu a Paiporta i us en diran de meravellosos i dignes de quan parlem del jovent d’avui dia: hem de pensar que hi ha de tot i que pel que hem pogut veure, cal traure’s el barret i dir, sí, senyor... Fer judicis genèrics és un error i possiblement una falsedat. Amb veure no n’hi prou. Cal ponderar i sobretot hem de saber llegir els signes pro-pers del nostre dia i temps. Hi ha més bondat de la que “sospitem”, sí, sospitem més que aclarim. Cal estar a veure-les venir i fent-ne les lectures pertinents... Dèficits de lectura comprensiva, és ben veritat. Manca asseure’s i pensar llarg. Les presses de sempre ens maten literalment...

                                                           Només començar les lectures d’avui salta el cor de goig. Elies demana a qui gairebé no té i la resposta esplèndida de la bona dona de la Fenícia d’aquells temps, ens fa estimar la bondat superior a tota ponderació i que val  per ella i família que no li arribaran a mancar mai més ni l’oli ni la farina. Miracle number One. I no hi ha un sense dos. És doble en l’evangeli d’avui: Jesús està assegut i el seu mirar no para: és el gran llegidor dels signes dels temps i mira i admira com els fidels tiraven les  seves ofrenes al tresor del Temple: mira i admira en sentit                   “plus quam perfectament” i fa el comentari sobre la velleta, viuda, dues vegades pobre de solemnitat i comenta la jugada als seus deixebles: “Us dic “amb tota veritat” (expressió usada quan n’ha de dir una de bona, de veritat) que “aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per viure,  ha donat tot el que tenia”. Reivindicat ja abans per l’Aclamació. Hi llegim, mai tan oportunament: “Feliços els pobres en l’esperit; el Regne del cel és per a ells”  S’han quedat sense res, ni casa, ni la guarnició de les coses que més valen, perquè són tota la pròpia vida. Han de començar de nou. Quins agraïments, i què sentits als voluntaris. Per als voluntaris hi ha una nova benaurança a estrenar, i no la dic jo; segur que els qui tenen fe l’han pronunciat en la intimitat. Hi ha una solidaritat que em fa pensar en la bondat de tantes persones anònimes que han i segueixen demostrant que hi ha tempera humana més del que creiem i del que ens sembla erròniament. Benaurats vosaltres tots els que heu aportat el que sigui. És el manament segon, configurat al primer. De vosaltres és el vostre futur, testimoni d’avui sense anar més lluny: la dona de Sarepta, rèplica assimilable a  les  viudes i altres molts afectats per la Dana que ens han il·lustrat al viu què, qui, com i per què som germans uns dels altres. Us felicito amb tot el cor. Sou evangeli vivent tots plegats.  

P. Josep Mª Balcells

Setmana XXXII, 10/11/24  Sabadell                       

Homilia dels dies 1, 2 i 3/11/2024

                          QUE  ESTIMEM  ALLÒ  QUE ENS MANEU

                                                           Dues remarques: Allò que va dir el Concili Vaticà; i recomanar-vos tot un document del papa Francesc que ens dóna la traducció actual de la paraula de la crida a la santedat, que ens empaoreix, com si fos un jou al bescoll, pesant, opriment, que no ens deixa viure. Mireu com la presenta, la santedar; Alegreu-vos i celebreu-ho. Tota una invitació a  gaudir d’una santedat no meritòria, sinó donada en el sentit de do, per gràcia amorosa, sense més, coparticipant de la vida divina. Obrim pàgina conciliar i mirem de re-conciliar-nos amb la nostra crida a la santedat personal en pau i amb una mirada prou evangèlica, que ens permeti rutllar a pas tranquil que és el de la santedat. No podem arrencar més que en primera, per vèncer tota inèrcia i allò que Esquirol en la seva aportació des de la filosofia podem anar construint-la sense presses ni ofegaments que no es corresponen amb la realitat. Només per agafar-ne ganes: “El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes (el victimisme dels anys 50 i successius, si és que estem encallats en flagel·lacions i similars, vàlga’m, Déu!). De sacerdot en puritat només n’hi ha un que és Crist que ens alliberar de pecat i de mort!, aquesta és la culminació de la vida terrenal, en tenim una altra d’eterna en el cel! Ell és el Redemptor i el salvador. 

                                                           Començo: “Shemà Israel!” Capítol cinquè del Document conciliar sobre l’Església: “Vocació universal a la santedat en l’Església”: “Creiem que l’Església, el misteri de la qual és exposat pel Sant Concili, és indefectiblement santa. Perquè Crist, Fill de Déu, proclamat “l’únic sant”          amb el Pare i amb l’Esperit, ha estimat l’Església com a Esposa seva, donant-se Ell mateix per Ella a fi de santificar-la (cf.  Ef 5, 25-26), se l’ha unida com a Cos seu, i l’ha curullada amb el do de l’Esperit Sant a glòria de Déu. Per això, en l’Església tothom, tant els qui pertanyen a la jerarquia, com els qui són pasturats per ella, som cridats a la santedat, tal com diu l’Apòstol: “La voluntat de Déu és aquesta: la vostra santificació (Ef 1, 4). I aquesta santedat de l’Església es manifesta i s’ha de manifestar constantment en els fruits de la gràcia, que l’Esperit produeix en els fidels: s’expressa de moltes maneres en els individus, que en el seu estat de vida s’encaminen a la perfecció de la caritat, edificant els altres i es presenta de forma fins a cert punt pròpia en la pràctica dels consells que se solen anomenar evangèlics. Aquesta pràctica dels consells, que sota l’impuls de l’Esperit Sant molts cristians ha fet pròpia, tant en privat com en situació o estat  aprovats dins de l’Església, dóna i cal que doni en el món testimoniatge i exemple esplendorosos de la mateixa santedat.(ai, làs!) El Senyor Jesús, Mestre i Model diví de tota perfecció, va predicar a tots i a cada un dels deixebles, de qualsevol estament, la santedat de vida, de la qual Ell és autor i consumador: “Sigueu perfectes, tal com també ho es el vostre Pare celestial” (Mt 5, 48) I així, envià a tots l’Esperit Sant a fi de que els mogui  des de dintre a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit i amb totes les forces (cf Mc 12, 30) i a estimar-se els uns els altres, com Crist els ha estimats (cf Jn13, 34; 15, 12). Els seguidors de Crist, cridats per Déu, no pas d’acord amb llurs obres, ans segons el Seu beneplàcit i benvolença, i justificats en el Senyor Jesús, han estat de debò fets fills de Déu en el baptisme de la fe i partícips de la naturalesa divina i, per tant, realment sants. Els cal, doncs, amb el do de Déu, conservar i completar en llur vida la santificació que van rebre. L’Apòstol els amonesta a viure “tal com pertoca a sants” (Ef 5, 3) i a vestir-se  com a escollits de Déu, sants i estimats, d’entranyes de misericòrdia, amb benignitat, modèstia i constància (Col 3, 12), i a donar fruits de l’Esperit per a santificació (cf Ga 5, 22; Rm 6, 22). Però, com que tots ensopeguem moltes vegades (Jm3, 2), necessitem constantment la misericòrdia de Déu i hem de demanar cada dia: “perdoneu-nos les nostres culpes” (Mt 6, 12)

                                               Per a tothom és, doncs, evident que tots els fidels cristians, de qualsevol estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, santedat que, àdhuc en la societat terrenal, contribueix a una forma més humana. Per assolir aquesta perfecció, els fidels empraran les forces rebudes d’acord amb la mesura  de la donació de Crist, així, seguint les Seves petjades i configurats a la Seva imatge, sotmesos en tot a la voluntat del Pare, es consagraran amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme. Així la santedat del Poble de Déu produirà fruits esponerosos, tal com esplèndidament demostra la vida dels sants en la història de l’Església.

                                               En les diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els qui, conduïts per l’Esperit de Déu i obedients a la veu del Pare i adorant Déu Pare en esperit i en veritat, segueixen Crist pobre, humil i carregat amb la creu a fi de merèixer participació en la Seva Glòria. I cadascú, segons els seus dons i encàrrecs, ha d’avançar constantment pel camí de la fe viva, que desperta l’esperança i actua per la caritat. Per tant, tots els fidels cristians  se santificaran cada dia en la situació, en les obligacions i en les circumstàncies de llur vida i per mitjà  de totes elles, si les reben totes amb fe de la mà del Pare celestial, i col·laboren amb la voluntat divina, manifestant a tothom, àdhuc en el mateix servei temporal, la caritat amb que Déu ha estimat el món.

                                               Així, doncs, tots els fidels cristians són convidats i obligats a procurar la santedat i la perfecció de l’estat propi. Cal, doncs, que tots mirin d’encaminar rectament llurs afectes, perquè l’ús de les coses temporals i l’adhesió a les riqueses contra l’esperit de pobresa evangèlica, no els impedeixin  d’avançar vers la caritat perfecta, tal com indica l’Apòstol que els qui s’ocupen d’aquest món, no s’hi detinguin; perquè la figura d’aquest món es passa (1Co 7, 31)!  Fins aquí uns paràgrafs de la Constitució eclesial on tots ens sentim emparats i com a casa

                                               I ara uns apunts del Document del papa Francesc: Comença així: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho (d’una de les benaurances) diu Jesús als qui són perseguits i humiliats per la seva causa. El Sentor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així ho proposa el Senyor a Abraham “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible” (Gn 17, 1) El meu humil objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls” (Ef 1, 4).  No pensem solament en els ja beatificats o canonitzats. L’Esperit vessa per tot arreu en el sant poble fidel de Déu, perquè “fou voluntat  de Déu santificar i salvar els homes, no aïlladament, sense cap connexió dels uns amb els altres, sinó constituint un poble, que el confessés en veritat i el servís santament”. El Senyor, en la història de la salvació, ha salvat un poble. No existeix identitat plena sense pertinença a un poble. Però ningú se salva sol, com a individu aïllat, sinó que Déu atrau tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que s’estableixen en la comunitat humana: Déu volgué entrar en una dinàmica popular d’un poble. M’agrada veure la santedat en el poble pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per dur el pa a casa seva, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen somrient. En aquesta constància per tirar endavant dia a dia, hi veig la santedat de l’Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat “de la porta del costat”, d’aquells que viuen a prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per fer servir una altra expressió, “la classe mitjana de la santedat”.

                                               Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils. La santedat és el rostre més bonic de l’Església. Però fins i tot fora de l’Església catòlica i en àmbits molt diferents, l’Esperit suscita “signes de la seva presència” que ajuden els mateixos deixebles de Crist. Cada un pel seu camí, diu el Concili. Llavors no es tracta de descoratjar-se quan hom contempla models de santedat que li semblen inassolibles. Hi ha testimonis que són útils per a estimular-nos o motivar-nos, però no perquè provem de copiar-los, perquè això fins i tot podria allunyar-nos del camí únic i diferent que el Senyor té per a nosaltres. El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf 1Co 12,7), i no que es desgasti intentant imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però existeixen moltes formes existencials de testimoniatges. Dins les formes variades, vull destacar el “geni femení” també es manifesta en estils femenins de santedat, indispensables per a reflectir la santedat de Déu en aquest món. Precisament, fins i tot en èpoques en què les dones van ser relegades, l’Esperit Sant  suscità santes, la fascinació de les quals provocà nous dinamismes espirituals i importants reformes en l’Església Podem esmentar santa Teresa d’Àvila o sant Teresa de Lisieux.(faig una falca: apreciació meva: Cristina Kaufmann: “La fascinació d’una presència”)  Però m’interessa recordar tantes dones desconegudes o oblidades que cada una de la seva manera, han sostingut i transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoniatge. Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú per a donar-ho tot, per a créixer cap a aquest projecte únic i irrepetible que Déu ha volgut per a Ell des de l’eternitat. “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta” (Jr 1,5) Nosaltres arribem a comprendre molt pobrament la veritat que rebem del Senyor. Amb major dificultat encara aconseguim expressar-la. Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba.

                                               Hi ha un altre capítol en el document sobre l’Església  sobre el de la crida universal a la santedat que es el setè (set sentit de plenitud per als hebreus. Havia de ser el darrer com a colofó i final de la història de la Salvació. Per motius aliens en van afegir un post/darrer dedicat a La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri  de  Crist i de l’Església. El setè, doncs, diu: Dimensió escatològica de l’Església peregrina  i la seva unió amb l’Església celestial. Comença així: “L’Església, a la qual som tots cridats en Crist Jesús i en la qual, per la gràcia de Déu, adquirim la santedat, només es realitzarà plenament en la glòria celestial, quan arribarà el temps de la restauració de l’univers (cf  3, 21) i amb el llinatge humà també tot el món, que és íntimament unit a l’home i arriba al seu fi per mitjà d’ell, serà perfectament restaurat en Crist (cf. Ef 1, 10; Col 1, 20; 2Pe 3, 10-13)  Em quedo amb unes ganes boges de parlar de la Casa comuna i definitiva on participarem gaudint cara a cara... Inefable, només intuïcions i volades espirituals. Hem de parlar més de la culminació i confluència de tota vida, on tot és inclusiu. En parlarem.

                                               Només afegir-vos que el llibre del professor Josep M Esquirol “La Resistència íntima” s’adiu, s’avé meravellosament al tema nostre d’avui. Ens presenta la condició de resistent enfront dels pessimismes i nihilismes macro-ambientals i en com hem d’esdevenir lluitadors i saber remar contracorrent d’un món de cansats i sovint alienats. Avui es parla molt de salut mental. La paraula salut, serveix per saludar, per no caure en estrès, depressions i similars, per prevenir la nostra salut de l’esperit. Que Déu ens beneeixi. Amén 

 Tots sants, dia dels difunts, redimits per Jesús i per mostrar els horitzons de la salvació i, endemés.

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge de l’Amor. Setmana XXXI durant l’any 1,2 i 3 de nov. Sabadell