Homilia del diumenge 09/06/2019

LA  IRRUPCIÓ  DE  L’ESPERIT

                                               Estic fet un autèntic garbuix. Com parlar de l’Esperit per fer-ho d’una manera entenedora? Totes les “entrades” al tema de l’Esperit ens porten a “extrems”: o bé de trontolls, de sacsejades o bé de fines fineses. En qualsevol cas expressen sempre la sensació d’omplir-ho tot. Sigui per via d’esclat, de so irromput, sobtat, bé sigui per l’envaïment suau d’una dolçor entranyable. Una i altra forma et “prenen”, se t’empoderen sense que hi puguis fer res; no et pots quedar simplement esmaperdut; tot el contrari: t’agafa, t’implica, et fa sortir de quadrícules i de rutines... Sigui com sigui, doncs, l’Esperit “omple” on es dóna, s’esbatana, i més. Porta a una resposta imminent, quan hom es visitat per la força interior, per la dinàmica de l’Esperit Sant. Es fa notar i de quina manera! Sorollós, en el sentit més noble que puguem donar a aquesta expressió o en l’altre ordre de coses, s’insinua, parla fluixet però convincent a cau d’orella, xiuxiueja . Motiva a l’acció, això sempre. Estimula la vida a nivells cada vegada més alts i més compromesos. “Vosaltres que sou espirituals”, dirà Pau.

                                               És Esperit i Sant de noms i de fets. Esperit=que convoca a espiritualitat, i Sant=perquè afina i modela els cors tocats per Ell. Convida a l’acció o a la contemplació o a ambdues actituds a l’una. Desvetlla els cors ensopits amb una sacsejada o convida a retir amb una presència que enamora, inundant els sentits. No ho oblidem pas mai que el proclamem vivificador. Posa qualitat en el viure. Vaja, en cap cas no deixa indiferent, ben a l’inrevés, compromet. L’Esperit és un poema a la vida... divina.

 

                                               És ben difícil de posar-hi relats, fora dels que queden explicitats en les Escriptures. Avui ho farem en la narració mateixa que emmarca la Festivitat Pasqual, culminant dintre de la Litúrgia, la Pentecosta: És dels Fets dels apòstols, que corprèn per la seva plasticitat: “Estaven junts, possiblement pregant, com els havia previngut el Mestre en anunciar-los que estiguessin amatents a la vinguda de l’Esperit, sense saber ni massa què seria ni com. Heus ací que “de sobte”, remarcant la imprevisibilitat i posant de relleu la sacsejada emocional, “se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta i omplí tota l’estança on estaven... Desconcertats. No tenien personalment experiències similars anteriors on agafar-se. I més esglai: “Veieren que com unes llengües de foc es posaven sobre cadascun d’ells”. D’immediat, se sentiren plens de l’Esperit. Plenitud mai sentida i experimentada anteriorment. Encara amb l’ensurt al cor, mirant-se uns als altres, estupefactes, la gentada que aquells dies celebraven la festa jueva de Pentecosta, encuriosits, van a veure que ha estat aquell prodigi i, nova meravella d’uns i altres, parlaven en la llengua dels interlocutors. Esbalaïment mutu! Tots, homes religiosos, es posen a proclamar les grandeses de Déu. No n’hi havia per menys! És el que glosa com sempre el salm responsorial: “Quan envieu el vostre alè, Senyor, reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra. Glòria al Senyor per sempre! Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet. Que li sigui agradable aquest poema, són per a Senyor aquests cants de joia”. Expressió coral de plenitud i d’entusiasme. Déu és aquí, senten com una presència viva, però sense nom, encara.

                                               Més continguda és la narració del mateix fet a l’evangeli de Joan, que havia parlat ja -i molt- de l’Esperit Sant i ho hem seguit en les lectures d’aquests dies antecedents. Aquesta pregària de Jesús acomiadant-se dels seus deixebles; aquest capítol 17è. que l’hauríem de saber de memòria! “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant”. Tan plena, l’una com l’altra, narració. D’ambdues es veu prioritàriament que són expressió d’un “Aneu”, d’una “missió”. Aneu i digueu tot el que heu vist i sentit: “Vés! Que ho sentin les muntanyes. Digues-ho ben fort per tot arreu. Vés! Que ho sentin tots els homes: He vist el meu Senyor”. L’Esperit Sant és l’ànima, l’animador, el pro-motor de tots els que se senten missioners (“Mou, Senyor, mou la meva ànima, oh, mou-la, Senyor”). Es dona profusament en el baptisme. El papa Francesc aprofitaria per dir-nos que parlar de Crist és parlar de l’Esperit i parlar de l’Esperit és fer-ho de Crist . “Ell parlarà de mi”, posarà l’accent en la missió donada als apòstols d’”anar”, de sortir a batejar en l’Esperit. Són seves aquestes invitacions que obren la Exhortació “L’alegria de l’Evangeli” sobre l’anunci de l’Evangeli en el món actual”. Diu amb èmfasi: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia.  Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell”. I hi torna més endavant: “L’Evangelització (obra de l’Esperit Sant) obeeix el mandat missioner de Jesús. “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i el Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps (Mt 28, 19-20) En aquests versets es presenta el moment en què el ressuscitat envia els seus a predicar l’Evangeli en tot temps i a tot arreu, de manera que la fe es difongui en cada racó de la terra. En la Paraula de Déu apareix permanentment aquest dinamisme de “sortida” que Déu, a instàncies de l’Esperit Sant vol provocar en els creients. Avui, en aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església, i tots som cridats a aquesta nova “sortida” missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”.

                                               Torna insistentment sobre la necessitat de que tothom se senti cridat a posar evangeli de pensament, paraula i obra arreu, començant per les coses i ambients més propers, família, treball, amistats, això: arreu! “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí i per a tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó”. Sense l’alè de l’Esperit reconegut i fet propi.

                                               I hi torna amb vertadera insistència. A una altra seva Exhortació: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” hi posa la marca de la casa: “No tinguis por de la santedat” (que és d’això que ens parla). “No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot al contrari, perquè arribaràs a ser el que el Pare va pensar quan et creà i seràs fidel al teu propi ser . En la mesura en què se santifica, cada cristià es torna més fecund per al món. No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia.

                                               La ignorància, l’oblit de l’acció de l’Esperit denota a les clares que el nostre nivell d’espiritualitat és encara ben minso, de poca qualitat. Que aquest Pentecostès sigui una sacsejada ben forta, que somogui la nostra consciència de que ara hem de ser, també, “deixebles, oients, amics, seguidors” de l’Esperit! ¿Per què es parla de l’Esperit com a “beguda, com a unció, com a alè, com a segell?”.  M’ho podríeu dir? Viure a fons l’Esperit de Jesús que és el nostre mateix Esperit. Així cada dia i cada moment seran Pasqua granada. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ga 5, 22- 25)

P. Josep Mª Balcells 

Festivitat de Pentecostès, 9 de juny del 2019.   Sabadell 

Homilia del diumenge 02/06/2019

A LES  ENVISTES  DE  TOTA  UNA  VIDA

                                               Enquadrada dins del cicle pasqual hauríem de veure i viure l’Ascensió com un final de cursa, com una arribada al terme d’un pelegrinatge que té un final, finalíssim, d’una Persona que s’ha fet “amor, goig i pau” per als seus seguidors. És la victòria definitiva, tot i que no em plau aquest terme agonístic. Jesús el Crist, Déu i Home a tot ser-ho, s’envola al terme de la seva vida, traspassant les fronteres tènues de l’existència i així és definitivament glorificat pel Pare com a reconeixement públic i manifest a tota una missió única, que transcendeix tota ponderació humana. En ella, vida i missió que fan un tot inseparable, ens ha donat a conèixer que Déu -diguem-ho trinitàriament: Pare, Fill i Esperit Sant- estima cadascuna de les persones, bé per creació permanent i bé per regeneració viscuda com a signe i pla d’amor d’un Déu que s’ha manifestat com a Creador, Redemptor i Santificador. L’ascensió forma un mateix misteri que ens afecta en l’ànima i el cos. Son ja ascendits en la seva Ascensió en esperança. Proclamarem en el Prefaci del dia: “El mitjancer entre Déu i els homes, el Jutge dels vius i dels morts, el Senyor de l’univers, no hi ha pujat per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres, tinguéssim  confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor”.  Corroborat en la col·lecta del dia: “Oh Déu meravellós, concediu-nos e ldo d’una alegria sant i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensó de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi”. “O bé en el llenguatge de Pau als colossencs (1, 20): “Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist”. 

                                               Per tal de concebre el fet de l’Ascensió com a –no tan sols com a fet rellevant- sinó com a expressió de les pregoneses de l’estimació de Déu, fetes epifania en Jesús en el moment del comiat dels seus, bo i enviant-los al mateix temps a prosseguir la seva mateixa missió d’anunci del Regne de Déu, en favor de tota la nissaga humana. Ho faré en dos moments narratius per tal d’anar copsant, si puc, allò d’inefable i únic que té la Paraula de Déu. En primer lloc, prenent peu de l’inici del capítol 14è de Joan que és la narració, a l’avançada, del què, del com i del per a què de l’Ascensió, narrada com a expectativa nostra i com a punt final de la convivència de Jesús amb els seus deixebles més propers. Destacaré expressions dites en la intimitat dels seus:

        -. Que els vostres cors s’asserenin: Jesús veu que els seus entren des del núvol del no-saber, del no-entendre en un estat de xoc. Perdran una estimada presència corporal, però no estan oberts encara a veure-ho tot des de la fe. Què en fou de difícil entrar en els cors temorencs dels “seus”! El temor, la por barren la vista endinsada en els misteris...

         -. Creeu en Déu, creieu també en mi: A seguit, els invita precisament a un acte de fe explícit, tant en relació al seu Pare com a Ell mateix. Estaven alliçonats llargament a tenir una visió creient de Déu com a Pare, però... Saben també que Jesús es manifesta com a Fill unigènit del seu Pare, seu i nostre per adopció, però... Som fills en el Fill, però... Hi ha, doncs, un fons de familiaritat amb el Pare, a través de Jesucrist. Això l’hauria de fer definitivament, proper, accessible, complaent; també nostre, però...

         -. Torno al Pare: Del Pare n’ha vingut i en la figura entranyable de Fill, després d’acomplerta la missió d’evangelització dels seus, ara és l’hora del retorn, de la tornada a Casa. El cel a imatge d’una casa pairal, bell, s’olora ja el benestar integral... Això donarà lloc a l’expressió següent:

         -. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts: en termes literals: hi ha moltes estances. Hi sereu benvinguts, acollits. Estances ve d’”estar”, sereu uns més de la família. No hi sereu en la condició de passavolants. Tindreu hostatge particular i personal; podreu finalment fer-hi vida de família, oh goig!

         -. Vaig a preparar-la, l’estada, a la casa del Pare que és també la del Fill. La casa de Déu és la llar que serà ja la nostra per sempre. Quina nota més sostinguda en aquest per sempre...

         -. Us vindré a buscar: dit d’una altra manera: a prendre amb mi. Posseïts per Déu. Pau que en sabia tant, ho comenta a l’epístola als filipesencs (3, 12-13) Posseïts per Déu, posseïdors de Déu. Callo. Això voreja el deliri...

         -. Perquè també estigueu allà on jo m’estic: “Estar amb o millor “estar en mi”: Quines ressonàncies del romandre units, formant un tot, com el cep i els sarments! Major unitat i comunió no hi ha manera de dir-ho més que al·legòricament. Escapa a tota consideració humana. No és un lloc, sinó una manera de ser amb, en. Comunió pura

         -. Torno al Pare: i tot d’una, s’eixamplarà la família. És la forma per dir que se superarà tota provisionalitat. Pare meu i vostre! La tornada només és viscuda des de la fe. Aquesta és fa tan real com la trobada d’un amic que torna a cercar l’amic, d’un parent a un parent estimat, per invitar-lo a viure amb el Pare en el Fill. I per sempre, definitivament. Descans en Déu Pare-Mare i en el Fill! L’encant de tornar a les arrels, a la infantesa, a allò que ens enamora...

         -. Si ni tan sols sabem on vas: ai, sempre la precarietat del no-saber. No-saber perquè només es pot actuar, pensar i saber per la vivència de la fe. És per demès que preguntin pel camí per on s’hi va...

          -. Jo sóc el camí, la veritat i la vida: Ningú arriba al Pare, si no és per mi. Jesús és mitjancer, si és que això ens diu alguna cosa de les relacions íntimes amb Jesús.

          -. Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el Pare: Nou acte de fe. El Pare i jo som una mateixa cosa. És complementen radicalment. Son Déu en unitat i comunió.

          -. Qui m’ha vist a mi, ha vist al Pare: Jesús té el pensar i l’obrar del Pare, identificat essencialment amb Ell. La invisibilitat de Déu en la visibilitat de Jesús.

          -. Qui creu en mi, farà també les obres que jo faig i encara de més grans: Quin poder donat gratuïtament tenen els seus deixebles! Els ho ha certificat manta vegada. És pur domini de Fe. L’àmbit de la meravella de l’acció de Déu en les petiteses de tots els “seus”. Maria n’és el paradigma evangèlic. I el magníficat n’és l’expressió més bella i eficaç, oh Déu; oh Maria. “Feu el que Ell us digui”.

          -. Tot allò que demanareu al meu Pare, jo ho faré:  Jesús en treu la conseqüència: així el Pare serà glorificat en el Fill. Demaneu, demaneu! Pregar és una glòria i una meravella... Demanar per a donar: evangeli pur.

                                               Tot això, del capítol 14è de Joan. Ara m’abelleix de fer una doble lectura sobre l’epifania de l’Ascensió. Les que es corresponen  als Fets i, l’altra, a l’evangeli d’avui, tots dos. Es deuen a la mateixa mà, és cosa sabuda que és Lluc l’autor d’ambdós fragments. Anem als Fets: Així, amb l’Ascensió, comença aquest llibre igual com  així l’acabarà  el seu evangeli. Sembla ser que inicialment formaven, Fets i Evangeli, un sol llibre. Als Fets posa un interval de quaranta dies entre la Resurrecció i l’Ascensió, parlant del Regne de Déu, com si fos la recapitulació de la vida i missió de Jesús. Quaranta dies és un període de temps que en la cultura hebrea denota plenitud. Un dia, però, estant a taula els invita a no restar lluny de Jerusalem, perquè rebran, seran batejats amb l’Esperit Sant. Serà la força que els portarà a continuar la seva missió. I havent dit això, s’enlairà davant d’ells fins que un núvol se l’endugué. Com havia succeït amb altres personatges de l’Antic Testament: Elies a vista d’Eliseu, i altres. Dos personatges, apareguts en aquell moment, els treuen del seu embadaliment i  els certifiquen que tornarà, “vindrà tal com l’heu vist que se n’anava”. En l’evangeli posa una altra escenografia: Els porta a la muntanya de les oliveres, escenari de moltes experiències de la vida de Jesús, sobretot per a pregar, en companyia dels seus deixebles. Visió de fons, panoràmica de la ciutat de Jerusalem...Allí els beneïa i mentre ho feia ells el van adorar, reconeixent-lo com a Déu... Tornen a Jerusalem plens d’una gran alegria i al Temple s’hi reunien sovint en pregària i en espera de la vinguda de l’Esperit, tal i com els ho havia promès que s’esdevindria. Així acaba l’evangeli de Lluc. És un bon acabament, certament. I tot i que reduplicat als Fets, aquí vol fer coincidir Resurrecció, Ascensió i Pentecosta com a obertura a la vida missionera de les primeres comunitats cristianes, com ho hem llegit aquests darrers dies –set setmanes- en les primeres lectures durant el cicle pasqual, totes elles dels Fets dels apòstols.

                                               Aquest comiat de Jesús dels seus em porta a parlar, ni que només sigui breument dels “comiats en els traspassos” dins de les nostres famílies. Què bonic que seria i reconfortant que els poguéssim viure amb una fe en la recepció desitjada del retorn al Pare, per tal de ser acollits a seva casa, com es dóna a entendre en la paràbola del Pare del Fill pròdig, pròdigs com som tots, però sabedors per fe viva que el Pare glateix per rebre’ns i acollir-nos com a estadants en la casa comuna. Que no fem més que el que féu Jesús: un retorn. Ho diu Pau: Tot ve de Déu, passa per Jesucrist i retorna al Pare, per conviure en comunió amb Déu i amb els nostres “estimats”. Lliçó que hauríem d’haver après precisament en la festa de l’Ascensió. Vindrà un dia que ens aplegarem joiosos a cel obert i en uns braços amorosos, fent una ampla abraçada, sabent-nos definitivament en comunió amb Déu! Déu frisa per tenir reunida tota la família humana per tal de fer-los participants de la seva natura divina a les clares. Tot ha d’acabar amb una anhelada abraçada. Allò que és per fe ara, serà al sí del pare plena comunió. No sereu, ni  us sentireu mai orfes. Seria l’impossible de Déu, seria la negació de tots els Credos, de totes les Eucaristies, de tots els manaments de Jesús. Ell ens en farà la gràcia. Així ho esperem, així ens sabem esperonats, així ho creiem, ho estimem, així ho demanem, recordant allò que ja hem glosat: “I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Vivint de manera potser un xic descentrada, però amb ganes de ser i de sentir-nos i d’obrar a tall de deixebles necessitats, posant-hi ganes, aquestes seran beneïdes pel Pare acollidor, Pare per sempre, extensiu a tots els qui hem estimat en vida i també als que hauríem d’haver estimat més i millor. Tot gràcia, tot. Ningú ja no ens en traurà d’aquesta convicció. Nia en tot l’evangeli i radica en els nostres cors de deixebles...

P. Josep Mª Balcells

Festivitat de l’Ascensió de Jesús, 26 de maig del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 26/05/2019

PER  SABER-NE  MÉS  DE  PASQUA:  JOAN,  15-17

                                               Estem atansant-nos a la culminació del temps de Pasqua. Durant set setmanes hem intentat d’entrar en el misteri de Pasqua. És el misteri global de la vida i missió de Jesús, el Crist i Senyor nostre. Hi ha, d’entrada, una lenta assimilació de la Passió redemptora i de la Resurrecció nostres en les de Jesucrist. Això s’efectua misteriosament des del baptisme, que en nosaltres, batejats en els primers moments de la nostra infantesa, ara en cada Pasqua en revivim els seus efectes, reactualitzant-los. El viure cristià radicalment és anar fent l’experiència pasqual. En el dia a dia la irrupció de l’Esperit es va fent l’ànima (d’animació) de la nostra existència. Tot això es fa en la vivència de la comunió i en la “permanència” d’estar units a Crist. Deixem-nos prendre per Crist! (Pau parla de ser “posseïts” per Ell (Fl 3, 12).

                                               L’al·legoria del cep i les sarments, que aquests dies estem intentant de viure-la de la mà i de la mirada intuïtiva de Joan, ens referma en la certesa de que hi ha una estreta vinculació amb Crist, endinsant-nos en el flux de la gràcia que ens fa ser i sentir-nos fills estimats de Déu. La suprema expressió d’aquesta fluència comunional la trobem expressada en Pau  quan diu, millor, exclama!, que viure el Crist és la raó fonamental del seu viure. Gosadia, experiència, plenitud?

                                               Aquesta setmana ens endinsarem en la comunió en el Crist seguint la lectura diària del capítol 15è de Joan. És litúrgicament la penúltima oportunitat de fer eclosió en nosaltres del misteri pasqual. Ja en els diumenges que seguiran, anirem desgranant tot un seguit d’altres festivitats: Ascensió, Pentecosta, Santíssima Trinitat, Corpus, que només les podrem seguir fructuosament, si sortim d’aquests dies ben amarats de la nostra comú-unió amb i en Jesucrist. Aquest és el tot del misteri pasqual vivenciat. M’ha semblat que podria ser il·lustratiu posar en línea les tres pregàries de la litúrgia d’avui per fer un renovat bany d’immersió pasqual:

                        -. Col·lecta: “Déu benigne i entranyable, féu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”.

                        -. Ofertori: “Senyor, que arribin a Vós la nostra pregària i l’oblació d’aquests presents. Així purificats per la vostra misericòrdia, serem més dignes de participar en els sagraments del vostre amor”.

                         -. Postcomunió: “Déu proper i amorós, en la resurrecció de Crist ens heu fet renéixer a la vida eterna, incrementeu en nosaltres el fruit del sagrament pasqual i enfortiu el nostre esperit amb l’aliment salvador”.

                                               Estant units al Cep necessitem que ens sadolli la vitalitat, la saba que dimana d’Ell, per això cal que destaquem com a característica pròpia de l’evangelista Joan aquest “estar en”, aquest “romandre” adherits al Cep que és Jesús. És un “estar en” mutu: Ell en nosaltres i nosaltres en Ell. Cal notar que la paraula “romandre” (méno en grec) és pròpia de Joan. En efecte, la utilitza 40 vegades en l’evangeli i 23 en la Primera epístola seva. Això ens indica que és l’expressió culminant de la nostra relació amb Crist. L’al·legoria és d’una concreció i immediatesa que fa saltar i brollar la viva comprensió del que és la vinculació, millor dit, la comunió amb Jesús. No és d’estranyar que en el Vaticà II se’ns diguí que “Ell, el fill de Déu, per la seva Encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes”. Aquest és en definitiva el misteri pasqual que és el fruit Salvador i Redemptor acomplert del misteri inicial de l’Encarnació. Essent Déu i Home a la vegada  misteriosament ens uneix en el sentit més profund de i en tota vida humana. Deia Joan Pau II: “En el misteri de l’Encarnació hi ha les bases d’una antropologia que és capaç d’anar més enllà dels seus propis límits i contradiccions, movent-se vers Déu mateix, més encara, vers la meta de la “divinització”, a través de la incorporació a Crist de l’home redimit, admès a la intimitat de la vida trinitària. Sobre aquesta dimensió salvífica del misteri de l’Encarnació els Pares hi han insistit molt: només perquè el Fill de Déu es féu veritablement home, l’home pot, en Ell i per mitjà d’Ell esdevenir realment fill de Déu”. “Per, amb i en Ell”.

                                  

                                               D’aquí també en surt tota mena de solidaritats humanes. “L’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina”. És el mateix Esperit Sant qui broda la comunió com a últim misteri de la creació i de la salvació. No és una acció passiva, sinó activa. Déu s’encarna i ens salva  en el gran misteri de la Comunió. Els darrers papes han insistit en que tots estem consagrats en i per a la civilització de l’amor.

                                               Aquests darrers dies hem sentit repetidament que “tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13, 35) La nostra actitud fonamental en la nostra vida ha de ser “la comunió (koinonia), que encarna i manifesta l’essència mateixa del misteri de l’Església. La comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que, brollant del cor de l’etern Pare, es  vessa en nosaltres a través de l’Esperit  que Jesús ens dóna (cf Rom 5, 5), per fer de tots nosaltres “un sol cos i una sola ànima” (Ft 4, 32) Realitzant aquesta comunió d’amor, l’Església es manifesta com un “sagrament” és a dir, com a “signe i instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà”. Les paraules del Senyor, a propòsit d’això, són massa precises per minimitzar-ne l’abast” (Joan Pau II).

                                               Per això serà determinant entrar en una “Espiritualitat de la comunió”. “Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió: aquest és el gran repte que tenim davant nostre si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món. Què significa tot això en concret? Cal promoure una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià..., on es formen els agents de pastoral, on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum del qual ha de ser reconeguda en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat de sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com “un que em pertany”, per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per oferir-li una veritable i profunda amistat. Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat de la comunió és saber “donar espai” al germà, portant “les càrregues els uns dels altres” (Ga 6, 2), i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. (del document “A l’inici del Nou mil·lenni” Joan Pau II). Es tracta de viure plenament la comunió dels Sants. Vida rebuda, vida donada en flux constant i intercomunicat, i en la joia pasqual d’experimentar-ho. Al·leluia, al·leluia! Estem salvats en esperança activa. Al·leluia!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana VII del temps de Pasqua, 26 de maig del 2019 Sabadell                                        

Homilia del diumenge 19/05/2019

JO  FARÉ  QUE  TOT  SIGUI  NOU

                                               Hem d’entrar a fons en la percepció pasqual de la novetat de vida que suposa el baptisme o la seva renovació en la Vetlla Pasqual. Gràcia que ens permet de viure la Resurrecció, assumint que en la resurrecció de Crist hi experimentem la nostra pròpia resurrecció. Aquesta s’esdevindrà dia a dia, progressivament, fins a la transfiguració total, una vegada fet el traspàs del llindar de la mort. Això, en efecte, és el que proclamem en el CREDO: “Crec en la resurrecció de la carn i en la vida perdurable”. Aquests dos articles de la fe pressuposen que creiem que ja ara ens anem renovant, canviant el nostre estil de viure, conscients de que s’ha obrat un canvi fonamental que queda ben expressat en aquesta col·lecta que llegíem aquest dijous passat, que fa així: “Oh Déu, vós en restaurar la naturalesa humana li heu donat una dignitat més gran que la que tingué en el seu origen: recordeu el sagrament inefable del vostre amor i conserveu els dons de gràcia i de benedicció que heu atorgat als qui han renascut en el baptisme”. Cal notar que el baptisme és un nou naixement que ens dona una vinculació tota nova amb Jesucrist. Creats originàriament com a fets a imatge i semblança de Déu, ara estem creats de nou a imatge i semblança de Jesucrist. Com ho afirma Pau abastament. Prenem el que diu a la Carta als colossencs: “Vosaltres que us heu despullat de l’home vell i de les seves obres i us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement”. I desclourà tot el que significa vivencialment centrar-ho tot en la novetat que suposa viure en el Crist. Així ens invita Pau: “Revestiu-vos dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona”.

                                                           Ara i així podem entendre allò que ve a ser, per les circumstàncies en que fou dit, el tot del testament de Jesús. No puc deixar de precedir-ho d’un emotiu i íntim “Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”. Aquest tal com jo només es pot llegir per poder ser factible, no comparativament, sinó a la manera genèrica com Ell ho feia durant tota la seva vida, de la qual ells per la proximitat d’haver conviscut amb Ell tan properament en poden ser uns testimonis oculars, convençuts i convincents. La novetat, per tant, la podem intuir de l’experiència de la vida i missió que varen compartir. Per tal d’entendre la invitació com a quelcom determinant la dóna com a distintiu propi dels seus deixebles, en dir: “Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres, tothom coneixerà si sou deixebles meus”. Caldrà, doncs, estimar en Crist. Aquesta comunió totalment nova porta a Pau a dir que pel coneixement de Crist ha posposat tota cosa i a considerar-la com a escòria i pèrdua “comparat al bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell... Així conec el Crist i la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts”. I ara per a estímul de tots nosaltres ens invita a viure-ho en ardidesa: “No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui  perfecte. Hi corro al darrere per tal d’apoderar-me’n, ja que també Crist es va apoderar de mi. Germans, no em penso pas que ja me n’hagi apoderat, però tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta...” i en un moment d’excelsitud arribarà a afirmar que “per a mi Crist és la meva vida”. Objectiu, desig fervent, meta, anhel de viure la novetat radical d’anar passant de la mort a l’home vell a una resurrecció permanent, coratjosa i esforçada.

                                               Mireu quina és la vida de més novetat a la que ens invita: “Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte (en nota llegeixo la traducció pràctica: ponderació i mesura, flexibilitat i seny), El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

                                               És citat àdhuc pel papa Francesc el començament del discurs inaugural de l’Assemblea Ecumènica d’Uppsala de 1968 que fou tingut pel metropolita Ignasi Hazim titulat “Heus ací que faré noves totes les coses”. Comença dient: “¿Com es fa nostre, avui, l’Esdeveniment Pasqual realitzat una vegada per sempre? Mitjançant Aquell que n’és el seu artífex des de l’origen i en la plenitud dels temps: l’Esperit Sant. Ell és la novetat en acció. En el món Ell és la Presència de Déu-amb-nosaltres, unit al nostre esperit (“els interessos terrenals porten a la mort, mentre que els de l’Esperit duen a la vida i a la pau”: Rom 8, 6) i segueix: “Sense Ell, Déu queda lluny, Crist resta en el passat, l’evangeli és lletra morta; l’Església, pura organització; l’autoritat, tirania; la missió, propaganda; el culte, simple record i la praxi cristiana, una moral d’esclaus. Però en Ell, en una sinèrgia indissociable, el món és alliberat i gemega en infantament del Regne, l’home està en lluita contra la carn, Crist ressuscitat és aquí. L’evangeli és potència de vida; l’Església significa comunió trinitària; l’autoritat és servei alliberador, la missió, pentecosta. La litúrgia és memorial i anticipació, l’acció humana és divinitzada”. Segueix Vives en l’explicació de l’article del Credo: “L’Esperit és el Senyor i infon la vida”: “Aquestes paraules són un excel·lent resum del que ara voldria explicar: L’Esperit és el principi de novetat en la continuïtat en l’obra de realització del Regne. Què vull dir amb això? Vull dir que           Jesús certament va anunciar el Regne de Déu a la terra; però el Regne no queda establert d’una vegada per sempre, tot ben determinat i organitzat, de manera que no hi hagués més a fer que anar perpetuant  i conservant el model ja fet. S’ha d’anar fent nou i vivent cada dia, perquè només hi ha vida allà on hi ha novetat. La vida és un  renovar-se constantment”. (Creure el Credo de Josep Vives s.j. Edit. Claret)

                                               És molt important que vinculem la Pasqua amb Pentecosta. L’Esperit Sant és omnipresent en la vida de Jesús. La seva vinguda en l’Església n’és la culminació volguda i auspiciada per Ell mateix, quan ens digué que ens l’enviaria amb una missió de continuació i aprofundiment. Ell ens portarà al record permanent i vivent i a més en portarà a la més plena comprensió del misteri del Deu-amb-nosaltres. Quan invoquem l’Esperit en diem Creador i per tant com a principi de renovació. També diem, invocant-lo: “”Quan envieu el vostre Esperit, reneix la creació i renoveu la faç de la terra”. La funció de l’Esperit és, doncs, posar-nos en una nova situació en relació amb Déu, posar-nos en situació de filiació. No sols ens fa clamar: “Abbà Pare”, diríem, amb la boca, sinó que ens dóna la confiança per a clamar així, és a dir, ens dóna consciència, audàcia i responsabilitat de ser fills de Déu. Aquesta és la funció de l’Esperit: ens fa fills. L’Esperit és la força de Déu que s’uneix des de dintre al nostre esperit: “l’Esperit s’uneix al nostre esperit per a donar testimoni que som fills de Déu”. Això no s’esdevé al nivell conceptual, s’esdevé al nivell d’experiència de vida. L’Esperit és allò que ens fa viure confiadament com a fills de Déu”. (Vives)

                                               Concloem amb la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós ens heu redimit i ens feu la gràcia de ser els vostres fills, mireu aquests fills vostres que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”. Visquem en novetat de vida. Siguem creatius, esbandim rutines, posem tota la nostra capacitat d’atenció pasqual en tot allò que fem, intentem de fer-ho amb “gràcia”, cada vegada com si fos la primera, deixem-nos portar per l’inesperat, posem al·leluies i somriures al viure modest del quotidià, valorem més un qualitatiu que molts quantitatius, “només per avui”: el decàleg del Bon papa Joan: “Jesús l’eternament jove, vol regalar-nos un  cor sempre jove”. Així ho pregona el papa Francesc en aquesta Carta que envia als joves i a aquells que la pasqua permanent ens rejoveneix i ens porta a inventar una vida digna de ser viscuda. “La veritable joventut és tenir un cor capaç d’estimar. En canvi, allò que envelleix l’ànima és tot el que ens separa del altres”. “ Déu t’estima, Crist et salva i Ell viu i et vol viu!”. Pau diu que ell vol estar unit a Crist per “conèixer el poder de la seva resurrecció” (Fl 3, 10). “Crist viu”, Exhortació apostòlica en resposta del Sínode sobre els Joves. Reconfortant i estimulador! L’hem de llegir i recomanar que sigui llegit.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana V de Pasqua, 19 – 25 de maig del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/05/2019

PRIMACIA  DE  LA  PARAULA  DE  DÉU

                                               Bescanvi de veus. Per la veu ens coneixem i ens reconeixem. No és tan sols per les paraules, també hi juga un paper primordial en les relacions humanes tota la constel·lació no verbal del timbre, to, èmfasi, proximitat, presència, que en el parlar s’hi posa i que ens serveix per a identificar-nos. Això cobra a nivell d’intimitat i de comunió el punt àlgid de comunicació. Les veus estimades són singulars, susciten ressons, són vida donada i rebuda.

                                               Avui posarem de relleu aquestes expressions pasquals: “Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna”. La veu bescanviada identifica l’interlocutor i la veu donada crea lligams i fa llar i família. Allò del Petit Princep: “domestica’m”, fes-me de casa!  L’espera és un ritus...

                                               La veu del Bon Pastor és més que la veu, és tota la Persona de Jesucrist que es fa presència i que enalteix, acarona, guareix. Paraules d’Amor les que intercanviem i que creen vida, familiaritat, amistat, llar...

                                               Quan en els Fets dels apòstols es parla de l’anunci de “La Paraula de Déu” hem d’interpretar que és la mateixa Persona la que s’anuncia, la que es rep, a la qual per la fe i la pregària li donem resposta. Escoltar-la, acollir-la, deixar que remogui el nostre esperit, deixar-nos guiar per l’empenta espiritual que suposa, i que ens situa en l’àmbit d’una fe enfortint-se, donant consistència a la nostra esperança i que ens floreix en una relació renovada amb els altres, a començar pels més propers i, a més, fent que ressoni en onades concèntriques al nostre redós. I sempre va acompanyada per la joia pasqual recíproca. I per la pau que és la salutació usual que usa Jesús en les seves aparicions pasquals.

                                               En la primera lectura d’avui dels Fets dels Apòstols hi surt per ben quatre vegades la Paraula de Déu que hi és personalitzada. És Crist qui s’hi transparenta i és com si fos Ell mateix a anunciar-se. Tan gran és la seva força d’expansió que bé podem llegir dit d’Ell mateix que “La Paraula de Déu s’expandia per tota la regió”. La Paraula de Déu té una forta connotació pasqual: Ens dona a conèixer la figura “transfigurada” que fa present el Regne de Déu incoativament, participat pel baptisme que ens permet escoltar-lo i parlar-hi de cor a cor, d’amic a amic. Justament deia la col·lecta d’aquesta setmana que estem celebrant: “Oh Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit, que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills, esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”.

                                               En una de les quatre constitucions del Concili Vaticà II, la que parla de la Revelació divina se’ns fa l’elogi i dona el lloc privilegiat que la Paraula de Déu té al si de l’Església: “Perquè Déu envià el seu Fill, el Verb etern que il·lumina tots els homes, a fi que visqués entre ells i els manifestés els secrets de Déu (cf. Jo i, 1-18); Jesucrist, doncs, el Verb encarnat, “home enviat als homes, diu les paraules de Déu” (Jo 3, 34) i acompleix l’obra de la salvació que li confià el Pare (cf. Jo 5, 36; 17, 34). Jesucrist , doncs, -veure el qual és veure el Pare (cf. Jo 14, 9); ho llegim avui a l’evangeli-, amb la seva presència i  manifestació personal, amb paraules i obres, amb senyals i miracles, i, principalment, amb la seva mort i resurrecció gloriosa d’entre els morts, finalment enviant-nos l’Esperit de la veritat, acabà la revelació i confirmà, amb el seu testimoni diví, que Déu viu amb nosaltres per alliberar-nos de les tenebres del pecat i de la mort i ressuscitar-nos per a la vida eterna”. Pau (2, Tm. 3, 16-17) afirma: “Tota l’Escriptura és inspirada de Déu i útil per a ensenyar, reprendre, corregir, formar en la justícia, perquè l’home de Déu sigui perfecte, a punt per a tota obra bona”.

                                               Afegeix el Concili: “L’Església ha venerat sempre les sagrades Escriptures com ho ha fet també pel Cos mateix del Senyor, prenent sempre de la taula i distribuint als fidels el pa de vida, tant el de la Paraula de Déu com el del Cos de Crist, molt especialment en la litúrgia... Perquè en els llibres sagrats el Pare que és als cels es gira amb amor als seus fills i els parla; i és tan gran l’eficàcia que té la Paraula de Déu, que és, en veritat, puntal i força per a l’Església, fortalesa de la fe pels seus fills, aliment de l’ànima, font pura i perenne de la vida espiritual: “perquè viva i eficaç és la Paraula de Déu” (He 4, 12), “que té poder d’edificar i de donar-vos l’heretatge entre tots els santificats”(Fets 20, 32; cf. I Te 2, 13)

                                               “El Concili exhorta molt insistentment tots els cristians que aprenguin “l’excel·lència del coneixement de Crist Jesús (Fl. 3, 8) amb la lectura sovintejada de les divines Escriptures. “Perquè el desconeixement de les Escriptures és desconeixement de Crist (sant Jeroni). Que s’acostin, doncs, de bon grat, al mateix text sagrat, bé per la sagrada Litúrgia, plena del llenguatge de Déu, bé per la lectura espiritual, bé per institucions que l’escampen ara arreu de manera molt notable (grups bíblics). Però no oblidéssim pas que cal que l’oració s’agermani a la lectura de la sagrada Escriptura a fi d’encetar un diàleg entre Déu i l’home; perquè “li parlem quan preguem, i l’escoltem quan llegim les paraules divines” (san Ambròs)

                                               “Així, doncs, amb la lectura i l’estudi dels llibres sagrats “la Paraula de Déu” es propagui i sigui glorificada (2 Te. 3, 1) i el tresor de la revelació, lliurat a l’Església, “ompli cada vegada més els cors dels homes. Així com la vida de l’Església rep el seu increment de la constant renovació del misteri de l’Eucaristia, semblantment cal esperar un nou impuls per a la vida espiritual de la creixent veneració per la Paraula de Déu, que roman sempre” (Is. 40, 8).

                                               L’espiritualitat consonant amb el Concili Vaticà II “ha de ser pouada, sobretot, en la font de la Sagrada Escriptura i de la Litúrgia, com un anunci de les meravelles de Déu en la història de la salvació o misteri del Crist, que sempre és present i obra en nosaltres, sobretot en les celebracions litúrgiques”. Ho llegim en la Constitució sobre la Litúrgia. Així uneix la Paraula de Déu amb el Pa de vida. D’ambdues sens demana una més aprofundida formació sobretot a nivell d’adults que no es pot mai prejutjar com si ja en tinguéssim suficient. De l’Ordenament del Missal Romà hi llegim: “La litúrgia de la Paraula ha de ser celebrada de manera que afavoreixi la meditació; per tant, s’ha d’evitar absolutament tota forma de pressa que impedeixi el recolliment. Hi són oportuns també uns breus moments de silenci, adaptats a l’assemblea aplegada, per mitjà dels quals, amb l’ajut de l’Esperit Sant, la Paraula de Déu sigui acollida en el cor i es prepari la resposta amb la pregària”. Darrerament el papa Francesc ha fet un seguit de catequesis que ha aplegat el CPL, fent-ne un folletó titulat LA MISSA, COR DE L’ESGLÉSIA, que faríem bé de fer-ne uns comentaris en els grups formatius. En sortiriem rejovenits. Trobo que aquest temps pasqual n’és molt apropiat. Notem, per exemple que durant aquesta setmana en els evangelis que són de sant Joan es descabdella el sermó del Pa de vida. És una oportunitat més d’anar seguint el pla formatiu que es desenvolupa en les eucaristies ferials.

                                               No oblidem que l’ambient global de les Eucaristies és sempre de pregària, que fem conjuntament amb el sacerdot i que ens hauria de portar a poder pregar llegint i llegint bo i seguint la pregària del sacerdot. Concelebrem amb ell. Així se’ns diu: “L’Església intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la Taula del Cos el Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per mans del Sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge IV de Pasqua, 12 de maig del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 5/05/2019

CRIST  VIU

                                               “A tots els joves cristians us escric amb afecte aquesta Exhortació apostòlica que porta per títol CRIST VIU, és a dir, una carta que recorda algunes conviccions de la nostra Fe i que al mateix temps encoratja a créixer en la santedat (recordeu “Alegreu-vos-en i celebreu-ho!”) i en el compromís amb la pròpia vocació. Ara bé, atès que és una fita dins un camí sinodal, m’adreço al mateix temps a tot el Pobte de Déu, als seus pastors i als seus fidels, perquè la reflexió sobre els joves i per als joves ens convoca i ens estimula a tots”. Com veieu també, en escriure als joves no deixa de pensar en nosaltres, abstracció feta de l’edat, fent vàlida la idea pasqual de que el Crist Ressuscitat ens rejoveneix a tots, ja que pel baptisme i per la confirmació i en la recepció el sagrament de l’Eucaristia retornem a néixer com li explicà Jesús a un incrèdul Nicodem. Estem tots, doncs, en un ambient pasqual intens, només cal recordar la col·lecta del diumenge proppassat: “Oh, Déu sempre misericordiós, que amb el retorn de la festa de Pasqua, reanimeu la Fe del vostre Poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor /quin baptisme ens ha purificat, /quin Esperit ens ha regenerat i /quina Sang ens ha redimit”. Tot això: “Per Crist Senyor nostre”.

                                               El papa emfatitza el tema de bon principi, escrivint: “Viu Crist, esperança nostra, i Ell és la més bonica joventut del món. Tot el que Ell toca es torna jove, es fa nou, s’omple de vida. Llavors, les primeres paraules que vull dir a cada un dels joves cristians són: Ell viu i et vol viu. Ell és en tu, Ell és amb tu i mai no se’n va. Per més que t’allunyis, allí hi ha el Ressuscitat, cridant-te per a tornar a començar. Quan et sentis envellit per la tristesa, els rancors, les pors, els dubtes o els fracassos, Ell hi serà per a retornar-te la força i l’esperança. Si has perdut el vigor interior, els somnis, l’entusiasme i la generositat, davant teu es presenta Jesús com es va presentar davant el fill mort de la viuda de Naïm, i amb tota la potència de Ressuscitat el Senyor t’exhorta: “Jove, aixeca’t” (Lc 7, 14).

                                               Entrant ja en el nucli del tema, Francesc en el capítol quart fa com el gran Anunci (Pasqual). Jo el vaig fer servir com a Pregó el dia de Pasqua  com es fa, i amb tota solemnitat, en la Vetlla Pasqual.  Així s’expressa el papa: “Més enllà de qualsevol circumstància, a tots els joves vull anunciar-los ara el més important, la primera cosa, allò que mai no s’hauria de callar. És un anunci que inclou tres grans veritats que tots necessitem escoltar sempre, una vegada i una altra.

                                               Un Déu que és amor: Abans de tot vull dir a cada un la primera veritat: “Déu t’estima”. Si ja ho havies sentit no importa, t’ho vull recordar: Déu t’estima! No en dubtis mai, més enllà del que et passi en la vida. En qualsevol circumstància, ets infinitament estimat. El que et puc dir-te amb seguretat és que pots llançar-te als braços del teu Pare diví i que te la dóna en cada moment. Ell et sostindrà amb fermesa, i al mateix temps sentiràs que Ell respecta fins al fons la teva llibertat. Per a Ell realment ets valuós, no ets pas in-significant, li importes, perquè ets obra de les seves mans. Per això et presta atenció i et recorda amb afecte.

                                               Crist et salva: La segona veritat és que Crist, per amor, es va lliurar fins al final per salvar-te. Els seus braços oberts a la Creu són el signe més preciós d’un amic capaç d’arribar fins a l’extrem: “Ell que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13, 1). Sant Pau deia que ell vivia confiat en aquest amor que ho va donar tot. “”La meva vida terrenal, la visc gràcies a la Fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar Ell mateix per mi” (Ga 2, 20).

                                               “Nosaltres som salvats per Jesús, perquè ens estima. Podem fer-li les mil i una, però ens estima, i ens salva. Perquè només allò que s’estima pot ser salvat. Solament allò que s’abraça pot ser transformat. L’amor del Senyor és més gran que totes les nostres contradiccions, que totes les nostres fragilitats i que totes les nostres petiteses. Joves estimats pel Senyor, quan valeu vosaltres si heu estat redimits per la sang preciosa del Crist, vosaltres no teniu preu!, no sou peces de subhasta! Si us plau, no us deixeu comprar, no us deixeu seduir, no us deixeu esclavitzar per les colonitzacions ideològiques que ens fiquen idees al cap i al capdavall ens tornem esclaus, dependents, fracassats en la vida”.

                                               Ell viu! Però hi ha una tercera veritat, que és inseparable de l’anterior:  Ell viu! Cal tornar-ho a recordar sovint, perquè correm el risc de prendre Jesucrist només com un bon exemple del passat, com un record, com algú que ens va salvar fa dos mil anys. Això no ens serviria de res, ens deixaria iguals, això no ens allibera. El qui ens omple de la seva gràcia, el qui ens allibera, el qui ens transforma, el qui ens guareix i ens consola és algú que viu. És Crist ressuscitat, ple de vitalitat sobrenatural, vestit d’infinita llum. Per això deia sant Pau: “Si Crist no ha ressuscitat, la nostra Fe és il·lusòria” (I Co 15, 17).

                                               “Si Ell viu, llavors si que podrà ser present en la teva vida, en cada moment, per omplir-lo de llum. Encara que tothom se’n vagi, Ell restarà, tal com ho va prometre: “Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28, 20). Ell ho omple tot amb la seva presència invisible, i vagis on vagis t’estarà esperant. Perquè Ell no sols va venir, sinó que ve  i continuarà venint cada dia per invitar-te a caminar cap a un horitzó sempre nou. Si Ell viu, això és una garantia que el bé pot fer-se camí en la nostra vida, i que els nostres cansaments serviran per a alguna cosa. Llavors podem abandonar els laments i mirar cap endavant, perquè amb Ell sempre es pot. Aquesta és la seguretat que tenim. Jesús és l’etern vivent. Aferrats a Ell viurem  i travessarem totes les formes de mort i de violència que sotgen en el camí”.

                                               “Si aconsegueixes de valorar amb el cor la bellesa d’aquest anunci (pasqual, afegeixo jo) i et deixes trobar pel Senyor, si et deixes estimar i salvar per Ell; si entres en amistat amb Ell i comences a conversar amb Crist viu sobre les coses concretes de la teva vida, aquesta serà la gran experiència, aquesta serà l’Experiència Fonamental que sostindrà la teva vida cristiana. Aquesta és també l’experiència que podràs comunicar a altres joves. Perquè “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o un gran ideal, sinó pel trobament amb un Esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                               Estem en el temps gloriós de la Pasqua que ho omple tot. “Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos-en i celebrem-ho!. “Perdura eternament el vostre amor”. Al·leluia, Al·leluia! Hosanna, beneït el qui ve en nom del Senyor!

P.Josep Mª Balcells 

Diumenge III de Pasqua, 5 de maig del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 28/04/2019

ALEGREM-NOS-EN  I  CELEBREM-HO

                                               Quantes vegades no ens ha sortit aquesta doble afirmació, quantes! Bé la podríem tenir com a un “mantra” pasqual, en alternança amb l’Al·leluia!

                                               Suposo que a aquestes altures pasquals ja en sabem l’origen. És del salm 118, 24, que diu així: “Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegreu-vos-en i celebreu-ho”. Allí, en el salm, hi ha una “variant” que no varia pas per res la seva significació, ans la reforça, car li’n dóna un sentit exaltant, victoriós, quan hi posa “venç”, en ves d’”obrat” que litúrgicament ha prevalgut. L’hem llegit-cantat multitud de vegades. Us en poso el començament per poder-lo identificar a la primera. “Enaltiu el Senyor: què n’és de bo! Perdura eternament el seu amor”, que es va repetint i també el podríem utilitzar com un altre mantra pasqual. Jo us invito a fer una lectio divina  de tot ell i així n’assaborirem el seu missatge, vertaderament no dic pasqual, sinó emmarcat en tot el triduum, que hem viscut i celebrat aquests darrers dies. Només cal posar-lo en la veu de Jesús, envaït per les forces del mal en la seva passió, mort i resurrecció. És d’una confiança en Déu que li és Pare, enmig de tanta sevícia i maldat que es clou amb una gran acció de gràcies pasquals i doncs, eucarístiques.  Partint del verset 21 en endavant, el que al principi era el Crist sofrent, esdevé en Ell tota una interminable “acció de gràcies”: “Et dono gràcies perquè m’has escoltat i has vingut a salvar-me”. Tornem-lo a llegir-rellegir, deixant que sigui l’Esperit Sant que hi posi un toc pregonament evangèlic. Sabreu, de veres “què n’és de bo el Senyor”.

                                               Algunes particularitats són de destacar: Aquest pronom –en  que es fa de tan difícil de pronunciar: “alegreu-vos-en té tota la gràcia perquè lliga amb tot el que ha dit anteriorment, i particularment a la festa que avui  fem per la victòria de Jesús “fet obedient fins a la mort i mort de creu: per això Déu l’ha exaltat ja en la resurrecció. Seva, per de prompte, però nostra per participació progressiva. Com més gran ha estat l’envestida mortal, més alta és la seva victòria (= hosanna en hebreu) en la Resurrecció. Per tant, l’aclamació i el motiu de goig que s’expressen en aquest verset d’aclamació i  en les darreres veus del salm venen a ser com un calderó musical que allarguem pel goig de poder-lo dir i repetir. Ara que dic repetir, noteu que és l’aclamació i al·leluia responsorial que és repetit cada dia d’aquesta octava, de dilluns a dissabte. Així esdevé l’eslògan pasqual per exeel·lència.

                                               Em direu que no donem l’abast. Diumenge passat us invitava en l’homilia a la lectura del document programàtic: “La Joia de l’Evangeli” que és ben bé la joia i regal d’aquest papat. Era la reiterada petició de que el tinguem com a llibre de capçalera. Ell el “piula” sovint, perquè no el deixem empolsinar ni envellir...

                                               Avui, aquest avui que tant s’adiu a l’esdeveniment de la Pasqua, és l’”hora” (en el sentit usat per Jesús i per Joan) de recomanar-vos aquest altre, quan només fa un any que ens l’escriví: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és –tot ell- una invitació ben i ben forta a la santedat accessible i accessible, invitació a tots i cadascun dels cristians de tota condició, gènere, estil, professió i estat: família, amics, coneguts i saludats. Ja de bon començament en el número 1 el situa en el mateix moment en què Jesús enuncia les benaurances, com després s’hi esplaiarà en dir-nos que la santedat té en les benaurances el punt de fulcre. Inicia el seu dir així: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” (Mt 5, 12) diu Jesús als qui són perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així ho proposava el Senyor a Abraham: “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible” (Gn 17, 1).

                                               Després explicita el seu propòsit: “El meu humil objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor” (Ef 1, 4). “El que voldria recordar amb aquesta exhortació és sobretot la crida a la santedat que el Senyor fa a cada un de nosaltres, aquesta crida que t’adreça també a tu: “Sigueu sants, perquè jo sóc sant” (Jv 11, 45; cf. 1 Pe 1, 16). El Concili Vaticà II ho va destacar amb força “tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tan poderosos mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cada un pel seu camí a la perfecció d’aquesta santedat amb la qual és perfecte el mateix Pare”.  “El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar “el millor” de si mateix, allò de personal que Déu ha posat en ell”. (cf. 1Co 12, 7)   

                                               Precisament per posar en relleu el lligam que hi ha entre la crida personal i el temps pasqual que estem vivint en aquests dies, el papa, Francesc, ens afegeix en el seu número 15: “Deixa que la gràcia del teu baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i a tal fi opta per Ell, escull Déu una vegada i una altra. No et descoratgis, perquè tens la força de l’Esperit perquè sigui possible, i la santedat, en el fons, és el fruit de l’Esperit Sant en la teva vida. Així escriu Pau a la Carta als Gàlates: “Els fruits de l’Esperit en la teva vida son: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Quan sentis la temptació d’enredar-te en la teva feblesa, aixeca els ulls al Crucificat i digues-li: “Senyor,  jo soc un pobret, però Vós podeu realitzar el miracle de fer-me una mica millor”. En l’Església, santa i composta de pecadors, hi trobaràs tot el que necessites per a créixer vers la santedat. El Senyor t’ha omplert de dons amb la Paraula, els sagraments, els santuaris, la vida de les comunitats, el testimoniatge dels seus sants, i una múltiple bellesa que procedeix de l’amor del Senyor “com la núvia adornada amb joiells” (Is 61, 10).

                                               No tinguis por de la santedat. No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot al contrari, perquè arribaràs a ser  el que el Pare va pensar quan et creà i seràs fidel al teu propi ésser. En la mesura en què se santifica, cada cristià es torna més fecund per al món”. “Som cridats, en l’esperit  de la nova evangelització, a ser evangelitzats i a evangelitzar a través de l’apoderament de tots els batejats, perquè assumiu els vostres rols com a sal de la terra i llum del món onsevulla que us trobeu”.

                                               “No tinguis por d’apuntar  més amunt, de deixar-te estimar i alliberar  per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Léon Bloy, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sant”.

                                               Dit això, et deixo en mans de qui farà de tu una ceràmica d’autor i seràs la joia del Terrissaire i en la d’Ell hi tindràs la teva pròpia joia. Acabo amb el número que clou aquest bell document d’un papa, Francesc, que és eminentment pastoral i que ens parla amb llenguatge que ens arriba certerament al cor: “Espero que aquestes pàgines siguin útils perquè tota l’Església es dediqui a promoure el desig de la santedat. Demanem que l’Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants per a la major glòria de Déu i encoratgem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”.

P.Josep Mª Balcells

Diumenge II de Pasqua, 28 d’abril del 2019. Sabadell