Homilia del diumenge 07/04/2019

L’OBRA  DE  DÉU: RECONCILIATS  PER  I  EN  CRIST

                                               Els nostres èxodes i els nostres exilis han retornat al lloc on havien començat, desencarrilats com anàvem pels nostres disbarats i atzagaiades. Diumenge passat es va produir -finalment- el nostre Retorn al Pare. Allí vàrem ser acollits amb sorpresa afegida per la liberalitat i prodigalitat del Pare que està sempre a l’espera de tots els retorns, els nostres i els de tots; i meravellats –també tots!- de que el Pare organitzi festa major per la tornada del qui sigui, tots fills preferents: tots cabem en el si entranyable del Pare; sense cap proporcionalitat a res, perquè afortunadament Déu és Déu i Ell no és  solament molt, molt humà, a tot el que dona sinó humanament diví. Si sabrà què és l’humà, essent Ell el Creador de tota creatura i la minsa mesura humana! Establerts, amb goig –noblesa obliga!- amb la delicadesa a flor de pell, de que no es perdi aquest encanteri nostre a la Casa del Pare, que és i serà sempre Casa nostra! Posem, doncs, amb aquest final incomparable la nostra errant història que hem fet sense Pare ni Casa, sense consciència de les nostres errades, valga’m Déu!. Aquí acaba la nostra quaresma, treballada o no... Final feliç sobre manera! I que Déu no ens permeti de fer altra vegada una escapada –que sempre és fugida!- sense miraments ni delicadesa.

                                           Ara, als dos diumenges següents hem de seguir i viure, si ens és possible, el final de la Quaresma Fonamental, que és la de Jesús. Una tragèdia, seguida d’un final radiant. La Primera Quaresma seguida de la Primera Pasqua, la de Jesús, MORT  I RESSUSCITAT. Atents, doncs, que aquestes dues setmanes són de Passió: Aquest diumenge i setmana quinta i la Setmana Santa les hem de viure amb l’ai al cor de no perdre’n gota. Amb el sottovoce de la Passió de Bach, segons sant Mateu. Amarem-nos-hi i no pensem més que en el nostre Salvador i Redemptor. Ell és el centre neuràlgic de totes les quaresmes que es fan i es desfan. Punt i apart. Silenci de l’ànima. Punyent tragèdia a la qual no ens hi podrem acostar pietosament, si Déu no propicia l’entrada suaument o amb tantes esgarrifances! La litúrgia d’aquests dies –parem atenció plena- és ja la de tots els misteris de goig, de dolor i de glòria. Ho llegia avui dijous:”Déu estima (en present)  tant al món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”. No et dic res! Feu que ho entengui una mica; més no demano...

                                   Començo empalmant amb el primer paràgraf de la segona lectura del diumenge passat: “Germans, aquells que viuen en Crist són una creació nova: tot el que era antic ha passat; ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb Ell mateix en CRIST”. Aquell començament lliga en un tot amb la mai ben ponderada segona epístola de Pau als de Filip. No conté cap incís que no tingui el millor dels sentits. Llegim-la les vegades que calguin, fins que ens enterri pors, pecats, dubtes; i fins que ens sentim invitats a reviure allò que hauria de ser consciència sostinguda que doni deler, esperança i convicció a la nostra pobreta fe, esperança i amor. Entre cada una d’aquestes anomenades virtuts teologals hi faig un inspiració que m’arriba a les entranyes fondals del meu ésser. Començo a copsar de lluny els llindars del misteri... Estupefacció! Dèiem que exilis i èxodes, tots –el viscut per Jesús i els nostres- tots paren a Casa, la del Pare, la de Crist i també la nostra! Només cal fer una llarga pausa i deixar així concluses les nostres quaresmes amb un final eminentment de llar, de casa nostra i fer festa en trobar-nos amb la família, sobretot amb el Pare i Jesucrist, el Fill, en qui té totes les seves predileccions. Totes elles posades a la nostra disposició! Ara ens hem d’endinsar durant aquestes dues setmanes següents en el final de la quaresma de la vida de Jesús, el Crist. Aquests diumenges que venen son de la Confrontació amb els “jueus”, de la Passió –“obedient fins a la Mort”-, i aquesta en  Creu, i de la Resurrecció de Jesús. Caldrà fer silenci per poder acompanyar Jesús, el nostre Mestre, que ara intensivament es convertirà en el nostre Salvador i Redemptor. Demanant el do d’una proximitat amb i en Ell per poder copsar –i és do!- el misteri que amaga i revela al mateix temps el seu tràgic i també esplendorós final, que dona començament a tot el misteri que podem compartir del què significa que Jesús és la nostra SALVACIÓ.

                                               Poso, a continuació, la col·lecta d’avui per a centrar-nos, ja a partir d’ara, en els misteris que celebrem aquests dies. Només per gràcia podem atansar-nos-hi! Son els fonaments de la nostra fe: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort”. Recordeu, a més a més, la col·lecta que pregàvem el primer diumenge on atalaiàvem on ens havia de portar-nos la venturosa Quaresma: “Oh, Déu benigne i entranyable, feu que les celebracions anyals de la Santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer  més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”.

                                               Durant aquests dies d’entre setmana ens hem trobat ja perles que ens afecten dins, dins, tant i tant: “Déu meu, creeu en mi un cor pur (senzill a tot ser-ho). Torneu –me el goig de la vostra salvació”. Ja tot es decanta cap al final de la vida de Jesús on Ell es mostrarà Salvador i Redemptor. No ho diguem d’oïdes, parem atenció a tots els indicis que ens ho certifiquen, captant detalls plens de Déu: “Us preguem que els vostres sagraments ens renovin, ens donin vida, ens santifiquin i ens menin a la glòria eterna”. “Senyor, que l’exercici quaresmal disposi els nostres cors, perquè puguin  celebrar  dignament el misteri pasqual i anunciïn la grandesa de la salvació”. “Que el valor d’aquest sacrifici ens alliberi de l’antiga vida de pecat i ens endinsi en la nova vida de redimits”. “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món, gràcies a Ell” “jo sóc la Resurrecció i la vida, els qui creuen en Mi no moriran mai més”. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”. L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. “El Senyor és a prop dels cors que sofreixen”. “Oh, Déu, Vós doneu l’ajut convenient a la feblesa humana; feu que rebem amb alegria i reproduïm en el nostre capteniment els efectes de la vostra gràcia”. “Que l’acció de la vostra misericòrdia, Senyor, mogui els  nostres cors, ja que sense Vós no us podem complaure”. “Per la riquesa dels favors de Déu hem estat rescatats amb la sang de Crist, les nostres culpes han estat perdonades”. Deliciosament perdut entre tantes crides, invitacions i gràcia.Tot això ja només en pla d’entrenament, abans de la celebració del diumenge cinquè de QUARESMA, ara la del Crist, muts i expectants. Que tot ens sigui profitós de cara as la immersió propera en la Pasqua de Crist i també nostra, rebatejats en Crist: Això és PASQUA, germans!

                                               No puc deseixir-me de la segona lectura, hi torno una i altra vegada, i mai en tinc prou! Tot el que no sigui “poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor, ho considero un desavantatge. Tot ho conceptuo como un llast pesant, a canvi de guanyar Crist i veure’m INCORPORAT (in- corporat... M’hi perdo!) a ELL. I continua Pau, conscient com mai que res m’ha portat a cap guany, sinó l’amor de Crist i del Pare. Dirà admirat Joan evangelista per boca de Jesús: “El Pare i Jo son U”. I encara va més enllà, Pau. “No puc exhibir cap justícia de part meva i del meu esforç patit i escrit amb tinta escorreguda, il·legible. Res de res, de tant poca cosa que es creu i de veres. Qui no és humil es que és un innoble!; no sé com dir-ho. Fixeu-vos què diu, oh cels!: “Aquella justícia que prové d’haver cregut en Crist, aquella que Déu dona als creients. Insisteix Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Se sincera Pau: “Encara no he obtingut aquella plenitud que busco” (la salvació total). “Corro amb l’esperança d’apoderar-me’n. I soc conscient de que puc fer-ho, ja que Crist s’apoderà de mi”. Tot queda oblidat i menystingut –ja ho havia dit a l’inici- com aquell que del sarró va alleugerint el pes de les andròmines, fins a deixar caure i tot el sarró, i lliure ja de qualsevol impedimenta “es llança tot ell cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta”, sabent que el vent de l’Esperit m’és favorable. M’adono que Jesucrist, com a Salvador i Redemptor meu, em dona franquícia per trucar a una altra casa de més gran o admirable: la del Déu de cel i terra. Diu la pietat popular: Que allà ens puguem veure!

                                               No he dit res de l’evangeli d’avui que és de l’evangelista Joan, com ho seran els dels dies que venen. Joan és un experimentat que parla del que ha viscut. Cal fer-li atenció. Amb ell arribem al cim de la predicació de Jesús, perquè espigola trets gairebé en exclusiva i el seu evangeli ens vol portar als llindars del misteri de Jesús i nostre per gràcia. No vull parlar del patriarcalisme del més vell, vellíssim encuny que traspuen les escenes, com la de l’adúltera... Es veu que els altres, els barons, per no dir-ne penjaments, s’escapolien sense més. (Com hi ha món!) No mereix cap comentari, per no espatllar el bàlsam que transpira el millor Pau. Només poso un apunt de com Jesús resol la situació delicada. S’escorren, un a un començant pels més vells, i queden sols: Jesús i la dona. Jesús diu no pas retòricament. Ningú t’ha condemnat? Ningú, Senyor! Tampoc jo no et condemno, i d’ara endavant no pequis més. Absolució General, sense ni confessió com li passà a l’atribolat primer i després sorprès, fill pròdig. “Aniré al meu pare  i li diré...” L’abraçada li ofega la seva confessió. No atabaleu amb preguntes als que van a confessar-se, ens digué Francesc a l’any jubilar de la Misericòrdia. A veure si Pau ens parla al cor. La Salvació és la paraula-actitud-misteri fonamental de la nostra fe. Hi creus tu, jo, l’altre? De tot el que hem parlat, si això té algun sentit, els TÉ TOTS. Ens veiem la Setmana entrant. Tant de bo que ens sigui aclaridora, bo i encenent una flameta molt endins, endins. Deia Agustí: “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i tan nova. Us he estimat ben tard! I Vós éreu dintre i jo fora, i era fora on jo us cercava... M’heu tocat, i m’ha arborat la vostra Pau”. (Confessions).

P. Josep Mª Balceslls.

Diumenge i cinquena setmana de Quaresma, 7- 13 d’abril del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 31/03/2019

NOBLESA  OBLIGA

                                               No sabia com titolar-ho. M’ha temptat l’expressió que surt aquests dies d’entre setmana: “Reconcilieu-vos amb mi de tot cor –diu el Senyor-, que soc clement i misericordiós”. La paraula re-concilieu-vos és de les més atraients que es poden llegir i sentir. A la segona lectura d’aquest diumenge l’apòstol Pau en fa no solament l’elogi, sinó com una invitació, posada en imperatiu, exhortatiu. Diu: “Us ho demanem (com qui suplica, perquè en sap la fondària i després vindrà el canvi en veure les coses, a partir d’aquesta expressió) en nom de CRIST: reconcilieu-vos amb Déu”. Quan a inici de quaresma dèiem que volíem una quaresma plena d’evangeli, us volíem dir canviem la mentalitat (convertir-se); no ens posem nosaltres al centre, sinó llegim bé què ens demana Crist que hi surt anomenat sis vegades en aquest fragment de la Carta als cristians de Corint. En Crist les coses es plantegen diversament a com es va fer anys i anys, tot barrat i empastifat de les nostres nicieses. Pecat i més pecat i un Déu que no respon al Pare de l’Evangeli d’aquest diumenge. No és la paràbola del fill pròdig, sinó de la gran “prodigalitat del Pare”. Sant Pau ens digué -a veure si ho aprenem d’una vegada!: “Allí on abundà el pecat, allí hi sobreabundà (sobreabundà!) la gràcia”. Deixem que Déu sigui Déu i nosaltres amb les mans obertes a entomar tot el devessall –mireu què significa: pluja a doll; no els degotalls!- que ens ve a sobre! A Déu no l’interessen els nostres pobretons pecats, Ell el que vol és poder estimar-nos, i més enllà del què ni podríem somiar. Comença així la segona lectura: “Germans: aquells qui viuen en Crist son una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un mon nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb Ell mateix, per Crist. Ho creus tot això? “Finesse obligue”, que diuen els francesos. Hem de demanar a Déu que ens eixampli el seu Sant Nom. Com més s’enlairi el sentiment, la idea, la grandesa, la proximitat, la dignificació de Déu en els nostres cors, més petits ens tornem nosaltres en la grandesa que té un fill pel seu Pare! Sabeu per què Jesús quan es dirigia a Déu l’anomenava Pare? Parlar amb Déu és com tornar a casa. Allí sempre hi ha qui ens espera i, a més, té la gran sorpresa de que ja feia temps i temps que ens estava esperant... Això és evangeli pur, depurat, simplicíssim. A l’aclamació abans de l’evangeli diem:”Aniré a trobar el meu Pare”. Millor exclamació no en trobaríem pas cap altra, de ben segur!

                                               A voltes, algú em diu: quin llibre podria llegir aquests dies de quaresma? Fa de mal aconsellar; que cadascú agafi el que més li plagui… Amb tot, si puc suggerir-ne un que trobo encertadíssim i que us pot centrar en els treballs quaresmals en els què ens trobem tots plegats, us n’aconsellaria un que ha fet molt de bé a tantes persones que l’han llegit, l’han meditat, que -glopada a glopada- l’han passat pel cor, tancant els ulls per no perdre la focalització a què ens porten els sentiments, la finesa, la capacitat de no ser espectadors, sinó actors d’allò que llegim, el perdre’ns en les invitacions que el text ens encomana… I va, ara sí, el títol del llibre: “El retorn del fill pròdig”, que porta per subtítol. “Una història de tornada a casa”. El seu autor: Henri J. M. Nouwen, publicat per l’Editorial Claret. Amb l’afegit que el seu traductor al català és de l’enyorat monjo de Montserrat, Miquel Estradé, a qui devem tants i tants llibres d’espiritualitat, anys enrere, quan encara no s’havia dissociat la vida de la fe de la vida quotidiana. Déu se sentia bategar al cor de casa i teníem ulls i cor per anar al dedins de tot… La fe ens era una actitud domèstica i en el trobar-nos-hi a pleret, això mateix ens portava a aprofundir en la interioritat. I això ens omplia de sentit el viure i el conviure. Quanta pèrdua, abans d’entendre l’evangeli, ai, las!

                                               A veure com plantegem bé les nostres coses! El punt central de la Quaresma, de la Pasqua, de tota la vida no som nosaltres. Què lluny  ens queden els reduccionismes del déu de la raó, les ciències, de saber-ho tot! Poso una paraula que cita sovint el papa Francesc, l’autoreferencialitat. Nosaltres sempre amb aquest auto- que ens agradaria posar-ho com a targeta de visita, que vol dir, sense vergonya: “jo, jo i sempre jo”. Com és possible que posem al centre geomètric de l’univers (el meu, s’entèn!) una petita mota, un bull que s’emporta el vent de qualsevol bufada? Crist és el centre dels centres!

                                               Donem-nos espai i temps per llegir-nos a nosaltres mateixos i als qui conviuen al nostre redós. Mirem-los amb benvolença. Acollim-los, estiguem per ells, escoltem-los –aquesta és la paraula màgica que fa casa, que fa llar, que fa intimitat-. Fem festa quan algú arribi. La festa del pobre que com que no té res per a donar i oferir, dona temps, acolliment, potser silenci, que és oxigenació espiritual. Siguem Marta, però millor Maria bocabadada, tota ulls pendents de l’Hoste. No tant donar, sinó donar-se!

                                               Finesa obliga. Déu ens tracta com a Pare, Ell que és clement i  misericordiós, sobre manera! Tinguem els mateixos sentiments que ens té el Fill (Jesús) d’un Pare que ens acull a tots. A tots ens té un amor preferencial. I és un miracle que no faci comparacions, amb l’afecte que l’entenem singularment com a propi, ben propi...

                                               Estem gairebé a les portes del misteri Pasqual que és el que obre l’enteniment, el cor i els sentiments per a entrar en el misteri del què significa veritablement aquesta expressió reconciliació. Tornar a casa. Recalar-hi. El sentir-hi la tebior de sempre. Tornar-nos-hi infants. Amb la porta sempre entreoberta i amb un Déu vos guard, a punt.  “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.

                                               Contrastem les col·lectes del primer i del quart diumenges de quaresma i veureu si anem fiats pel bon camí:

                                              

                                               “Déu benigne i entranyable, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma en siguin profitoses per a (finalitat explícita!) conèixer més i més el misteri del Crist; per a viure’l d’acord amb les seves exigències (sorpreses, meravelles). Primer diumenge.

                                               “Oh, Déu, Vós per mitjà del vostre Fill, reconcilieu meravellosament amb Vós el llinatge humà; feu que el poble cristià s’afanyi amb deler amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. Quart diumenge.

                                               Ara, segur que entendreu per què he posat el títol de Noblesa Obliga, Déu ens vol ben a prop per poder experimentar que ens és més a prop del que crèiem, fent bona la dita del Deuteronomi que llegíem dimecres: “I realment, ¿quina és la nació que tingui els déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop sempre que l’invoquem?  Estigues atent i guarda‘t d’oblidar mai els fets que has vist amb els teus ulls. Que en tota la teva vida no se’n vagin del teu cor, i fes-los conèixer dels teus fills i als fills dels teus fills”. Ara, resem el salm i encomanem-nos-el.  “Tasteu i veureu...” Salm 33.

                                                “Hi ha una memòria de Déu, per expressar-la d’alguna manera, és com una “música sense paraules”, la qual, ignorant fins i tot negant la gramàtica de l’oralitat... fa present i honora en una atmosfera musical beneficiosa i pacificadora la cara del proïsme, s’hi aproxima, se n’ocupa i se’n preocupa, mitjançant la gramàtica de l’amor que és, pròpiament, la gramàtica veritable i universal compartida per Déu i per tots els éssers humans; és, en resum, la gramàtica de la fraternitat universal... “Ja us dic jo que en la mesura –afirma Déu en una paràbola de judici- en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu” (Mt 25, 40) El veritable coneixement de Déu consisteix en la praxi quotidiana de la misericòrdia, que és, en realitat, coneixement de Déu a través del reconeixement del proïsme (pròxim)” Son paraules del monjo Lluís Duch. Ja ho hem dit a bastament: La noblesa de Déu envers nosaltres, demana noblesa envers els altres. Generositat per generositat. “Tot el que teniu ho heu rebut” (Pau), per tant finor...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge quart i setmana successiva, del 31 de març al 7 d’abril del 2019. Sabadell                          

Homilia del diumenge 24/03/2019

“NOU”  ANY  JUBILAR  DE  LA  MISERICÒRDIA

                                               Vivim la vida d’una forma accelerada i això dona, entre altres conseqüències, un to de superficialitat que és encomanadís i és com un vent rasant que ho encomana per tot. L’actualitat es menja a si mateixa. Ara hi és, ara desapareix. Busquem per anhel l’impacte; i les bufades en cerca i captura del “sensacional” ens fan lliscar pel pendent avall, camí de la insignificança i del no res”. En aquest Cafarnaúm de retalls d’un trencadís i/o puzzle que no encaixa mai de tot i res a la vegada, hem de frenar-nos de totes totes, ni que només sigui per “higiene  mental, no diguem si es tracta de la salut espiritual”. Fora la guerra de nervis, perquè això no és vida! La vella saviesa evangèlica ja ens aconsellava: “No us inquieteu per res”. Desassossegueu-vos: aquestes esses seguides fan xerric de frenada! En les coses de l’Esperit guanyen enters els Keep Kalm. El Regne de Déu cercat i recercat en primera i última instància, i -tot l’altre- vindrà d’escreix, donat. Com sempre, repatanis que arribem a ser, bon Déu! “No us pre-ocupeu pel demà!”.

                                               Si volem reeixir en les coses de Déu, l’atenció als detalls s’ha de fer parsimoniosament. Perquè els detalls, ben focalitzats, donen la serenor i la pau, indispensables per trobar la poesia del sentit o el sentit de la poesia. Exclosos, un i altra, tindrem la sensació de ser llisquents, desaprofitant la riquesa de les “accions de Déu”, que aquests, de quaresma, son temps plens d’oportunitats. Ja n’estem ben advertits per Pau. Ens diu que “No vol que ens passi per alt una lliçó de la història”, que és la que se’ns narra a la primera lectura, que és de l’inici de l’Èxode, quan el Déu dels Pares, dit així en sentit de fidelitat a les promeses, sempre acomplertes per Aquell que “És el Que És”. “Ell m’envia a vosaltres per alliberar-vos de tot esclavatge”. Què és la quaresma, sinó, un temps de profund alliberament de tot mal averany, de tot allò que anorrea la gracia del viure! En iniciar-la ja vam ser-ne fets conscients: “Convertiu-vos, el Regne del cel és a prop”. Ja està tustant als batents del nostre cor. Deixeu entreoberta la porta... i es produirà el misteri, no en dubteu pas! Hi ha garantia d’efectivitat, a la que simplement ens deixem prendre per la presència i acció de l’Esperit Sant... Anem, com sempre a la col·lecta d’aquest III diumenge que ens donarà una pista d’enlairament per fer més grans volades espirituals, sí!

 

                                               “Oh, Déu, Pare de Misericòrdia i font de tota bondat, Vós ens heu ensenyat que el dejuni, l’oració i l’almoina són remei per a les nostres culpes; escolteu la nostra humil confessió: “Que els qui ens sentim afeixugats (del feix pesant!) per la nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra Misericòrdia”. Fa bo de sentir-se en els agombolants llaços del Déu de totes les misericòrdies i de totes les bondats. Aquest és el nostre únic Déu i Senyor nostre! El Déu de totes les entranyables abraçades com les que va saber pintar el Rembrandt dels últims dies seus, abatut per mil maltempsades.

                                               Ara, veureu el miracle que ús deia abans: Ara fa cinc anys llargs el papa Francesc, tot just iniciat el seu pontificat, va inaugurar solemnement L’Any de la Misericòrdia que ara volem tornar a fer nostre. Ens l’inaugurem per a nosaltres, sabem que fem bona la idea de Francesc, fent que perduri durant tot el que resta d’Any Litúrgic fins a la Festa de Crist Rei, com va fer aleshores. Gran idea d’un gran cor d’evangelitzador!: Deia en el document inaugural: “Jesucrist  és el Rostre  de la Misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i ha assolit el seu cimal en Jesús de Natzaret. El Pare, “ric en misericòrdia” (Ef 2, 4), després d’haver revelat el seu Nom a Moisès com a “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor” (Èx 34, 6), no ha cessat de donar a conèixer, de diverses maneres i en molts moments de la història, la seva naturalesa divina. En La “plenitud del temps” (Ga 4, 4), quan tot estava disposat segons el pla de salvació, Ell envià el seu Fill nascut de la Verge Maria per a revelar-nos de manera definitiva el seu Amor. Qui l’ha vist a Ell, ha vist el Pare (cf. Jn 14, 9). Jesús de Natzaret, amb la seva Paraula, amb els seus Gestos i amb la seva Persona, revela la Misericòrdia de Déu”.

                                               “Sempre tenim necessitat de contemplar el Misteri de la Misericòrdia: és font d’alegria, de serenitat i de pau; és condició per a la nostra salvació. Misericòrdia: és la paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia: és l’acte últim i suprem, amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia: És la llei fonamental que habita en el cor de cada persona, quan mira amb ulls sincers el germà  que troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor  a l’esperança de ser estimats, malgrat el límit del nostre pecat”. “Hi ha moments en els quals d’una manera molt més intensa som cridats a tenir la mirada fixa en la misericòrdia per a poder ser -també nosaltres mateixos- signe eficaç de l’obrar del Pare”. El dia III d’advent s’obriria el 2015 la Porta Santa a Roma i a totes les esglésies particulars; i jo em crec amb parresia pastoral per obrir el nostre particular any sant de la misericòrdia passiva i proactiva al llarg de tot l’Any Litúrgic actual, “com un moment extraordinari de gràcia i de renovació espiritual” (l’any de gràcia del 2019).

                                               Ens confiava en aquesta declaració: “Encomanarem la vida de l’Església, la humanitat sencera i l’immens cosmos a la Senyoria de Crist, esperant que difongui  la seva Misericòrdia com la rosada del matí per a una fecunda història, encara per construir amb el compromís de tots en el pròxim futur. Com desitjo que els anys venidors estiguin impregnats de Misericòrdia per a poder anar a l’encontre de cada persona, portant la bondat i la tendresa de Déu! Que a tots, creients i allunyats, pugui arribar el bàlsam de la Misericòrdia com a signe del Regne de Déu que ja és present enmig de nosaltres”.

                                               “És propi de Déu usar Misericòrdia i especialment en això es manifesta la seva omnipotència”, diu sant Tomàs d’Aquí. Així queda constatat en una Col·lecta del segle VIII: “Oh Déu, mai manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu”. Déu serà sempre per a la humanitat com Aquell que és present, proper, provident, sant i misericordiós. “Pacient i misericordiós” és el binomi que apareix sovint a l’AT per a descriure la naturalesa de Déu. Els salms, com el d’avui, en van plens! “Perdura eternament el seu Amor” és la tornada que acompanya cada vers del salm 136 mentre es narra la història de la revelació. En raó de la misericòrdia, totes les vicissituds  de l’AT estan carregades d’un profund valor salvífic. La misericòrdia fa de la història de Déu amb el seu Poble una història de salvació. Repetir contínuament “Perdura eternament el seu Amor”, com fa el salm, sembla un intent de trencar el cercle de l’espai i del temps, a fi d’introduir-ho tot en el misteri de l’Amor. És com si volgués dir que no sols en la història, sinó per tota l’eternitat, l’home estarà  sempre sota la mirada misericordiosa del Pare. No és casual que el Poble d’Israel hagi volgut  integrar aquest salm, el “Gran Hal·lel”, com és conegut, en les festes litúrgiques més importants”. És ben present en les paràboles sobre la Misericòrdia que ens narra Lluc: “Déu és presentat sempre ple d’alegria, sobretot quan perdona. En elles, en les paràboles, trobem el nucli de l’Evangeli i de la nostra fe, perquè la Misericòrdia es mostra com la força que tot ho venç, que omple d’amor el cor i que consola amb el seu perdó”. “Escoltem la paraula de Jesús que ha assenyalat la Misericòrdia com a ideal de vida i com a criteri de credibilitat de la nostra fe: “Feliços els compassius: Déu se’n compadirà!”. (Mt 5, 7) És la benaurança en la qual ens hem d’inspirar durant aquest “Nou Any Sant nostre”; i fem que duri, que duri. “La Misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar revestit per la tendresa amb què s’adreça als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoni envers el món no pot estar mancat de Misericòrdia. La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu. “L’Església “viu un desig inesgotable de brindar “misericòrdia”. Francesc ja cita aquí “L’alegria de l’evangeli”, que és de finals del 2013. Amb aquest papa tot lliga amb llaços de tendresa i d’amor. El deixo acabar: “L’Església sent la urgència d’anunciar la misericòrdia de Déu. La seva vida és autèntica i creïble quan amb convicció fa de la misericòrdia el seu anunci”.

P. Josep Mª Balcells 

Tercer Diumenge i setmana de Quaresma del 24 al 30 de març.  Sabadell

Homilia del diumenge 17/03/2019

ACOMPANYATS  I  ACOMPANYANT

                                               A hores d’ara, ja hem acomplert una quarta part del recorregut litúrgic de la pròpia Quaresma, i és bo, per aquest motiu, de fer una bona parada en el nostre camí emprès. I donar, com se sol fer en tals ocasions, tres mirades de perspectiva per avaluar l’itinerari transcorregut:  El mirar enrere ens donarà la imatge de com vàrem iniciar la marxa. Si ens va costar posar-nos en camí. No sempre és fàcil. Portem una closca (amb perdó sigui dit; si voleu, una infraestructura d’hàbits i maneres,  solidificades per “vells creients” que som; només cal preguntar-se a un mateix que ens ve al cap i  al cor quan diem “entrem en quaresma”) cuirassa inherent al viure de cada dia; i pretendre posar-nos “en mode de partença” no s’hi arriba a fer-ho sense més ni més per les inèrcies de sortir de la, si voleu “gloriosa” rutina del fer diari acostumat. Hem d’alleugerir l’equipatge de sortida, se’n sol dir amb raó: la impedimenta, queda més que justificada la seva denominació conceptual. Allò que ens clava o ens trava on estem i ens dificulta prendre la determinació d’anar... cap on? És la mirada a l’horitzó quaresmal-pasqual final. Sense aquesta claredat de sortida no faríem passes endavant. Les motivacions personals o bé suggerides les trobem en la col·lecta del primer diumenge proppassat. Com en son d’aclaridores les invitacions-pregària de la Litúrgia, si les sabéssim llegir tal com son en realitat, pregària, súplica! Aquest “Preguem” amb que les hi donem entrada és suficientment aclaridor: “Déu benigne i entranyable, feu que les celebracions de la santa Quaresma, ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Em tirat expectatives endavant i intuïm que seria un encert bàsic, ara i aquí, entendre, maldar per experimentar els vessants dels misteris de la persona i obra de Jesucrist, en el qual dipositem el sentit últim del nostre viure i desviure com a creients, deixebles, amics i amats de la persona de Jesús, el Crist. M’ha agradat trobar en el teòleg Kaspers aquesta afirmació: que dir Crist de Jesús, ja és en sí i per sí un acte de fe. Ara ja no puc dir sense més Jesu-Crist, sense pensar que ja faig en dir-ho una professió de fe. Crist val tant com Messies, l’Ungit. Un primer i predeterminant tast dels molts i tants misteris que engloba la figura de Jesús! Això, només apuntant a la llunyania del re-corregut quaresmal. Mai hi havia caigut en la densitat de les expressions que acostumem a dir sense més ni més. Això que pot semblar tan poc ja és un fruit de començar amb ganes i amb propòsit d’enriquiment quaresmal. Jesús d’inici es presenta com el Messies esperat i mig tergiversat, polític, ai las! La feinada que va tenir per no ser mal interpretat: tot jugava a la contra!

                                               Iniciar el camí quaresmal, ja d’entrada, vol dir que prenem per company de camí el mateix Jesús i acompanyats i acompanyant a, per i amb Jesús, se’m fa més entenedora així l’expressió que diu el Mestre de ser el camí, la veritat i la vida. Tot això ja pren un gruix i la textura com d’una teranyina que em caça i em té deliciosament presoner. Em trobo caminant de costat amb Jesús, Mestre itinerant amb els seus deixebles, que ara som també o preferentment cadascú de nosaltres. Aquella dita oriental que invita a calçar les sandàlies d’aquell que fa via al teu costat per poder entendre com és la persona i la seva vida interior. Em descalço de les meves andròmines i provo de calçar les sandàlies del Mestre. Sempre m’ha fet enveja i il·lusió poder saber què feien els deixebles que compartien fatics i converses diürnes i nocturnes. En una paraula, entrar en la seva intimitat, saber l’evangeli no escrit, però tant o més consistent que el que ens han transmès. Presències plenes d’humanitat, gestos, mirades, pregàries en vetlles nocturnes. Tota la riquesa intraevangèlica a la qual els deixebles més propers van tenir accés i que donarien tema, com diu Joan, per escriure mil evangelis i que ell que en fa una primera temptativa, ho deixa testificat en la seva primera carta: “Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesu-Crist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa” (I Joan 1, 1-4). Allò que us deia: compartir itinerari evangelitzador amb el que és Evangeli per definició. Voleu més radicalitat que compartir el viatge de la vida del Mestre: Ara dono valor real i simbòlic en grau d’iniciació als misteris a l’expressió viscuda i més conviscuda de Jesús “el camí, la veritat i la vida”. Això, tot de cop i volta, ens diu grandeses misterioses de Jesús, el Crist. Per a mi són exclusivament els únics camins, veritats i vida. Fins aquí la teoria, la pràctica, ai, la pràctica, a vegades, no moltes, ai Déu!

                                               Del punt de partença en una revolada hem anat a la finalitat del nostre viatge quaresmal. Anar a la identificació vivencial amb el(s) misteri(s) pasqual(s) on hi ha una conformació, configuració amb la mort i la resurrecció de i en Jesucrist, que serà la gran celebració per sempre més com ens ho dirà Pau en les festes pasquals: “Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu, estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida és amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra Vida, també vosaltres apareixereu amb Ell plens de glòria”. (Col 3, 1-4). Això es farà palès tots els dies de Pasqua.

                                               Tornem al passatge de la Transfiguració amb una finalitat molt definida de fer veure que no hi ha Pasqua sense quaresma, ni hi ha d’haver un passar per alt allò que no ens plau, però que entra en els misteris amorosos de Déu Pare. Jesús manifesta als companys de ruta de “la història de salvació” i als amics, Moisès i Elies, que estan en plena conversa sobre els incidents ja propers, car estan de pujada a Jerusalem; i seran els tres apòstols els qui testificaran, passada la tempesta, en què sembla que tot va en orris i que tot acaba en el dolç moment en què pels poblets de Galilea ha format el Mestre unes persones addictes a la seva persona i doctrina, presentada amb autoritat moral compassiva i compromesa amb el poble senzill. Misteris de glòria barrejats amb els de dolor. Sempre ha estat així, per més que no ho volem acceptar, Pere n’és exemple que mereix la reprimenda del Mestre...

                                               Els tres el seguiran però, homes porucs com son, l’abandonaran com ha passat una i altra vegada i ara som nosaltres els que ens trobem en plena quaresma i no som del tot fiables pels motius al·ludits a l’inici amb les nostres alèrgies. Per això hem de prendre consciència després de tot un seguit d’evangelis d’aquests deu dies;  la major part d’ells trets del Sermó de la Muntanya, on s’exposen els criteris ferms del discipulat, aquells que ens venen de pinta, però també i ineludibles aquells que s’endinsen en els misteris de dolor pels quals s’ha de passar per tal de provar-nos la qualitat i fermesa de la nostra fe. Ressonen invitacions com que hem d’estimar els enemics, com que ens hem d’excedir en les prestacions als nostres germans. Sabem que no estem  sols, que podem recolzar-nos en el nostre company de camí. Sabent que mai serem provats més enllà del soportable, garantia de la Paraula!

                                               El papa Francesc, en La joia de l’evangeli, ens dona uns consells molt atinents sobre L’acompanyament personal dels processos de creixement. No fem mai el camí tots sols. Mai és aconsellable anar sense la cartografia dels passatges que hem de recórrer. Millor acompanyats i acompanyant. Tenir un expert, encara que només sigui una presència que ens motivi. Tenim el passatge paradigmàtic dels deixebles d’Emaús.  Ja ens entenem... Donem-li a Francesc la paraula: “L’Església haurà d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i laics- en l’art de l’acompanyament, perquè tothom aprengui sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre (cf. Ex 3, 5). Hem de donar al nostre caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió, però que al mateix temps guareixi i encoratgi a madurar en la vida cristiana. Més que mai necessitem homes i dones que, des de la seva experiència d’acompanyament, coneguin els processos on campeja la prudència, la capacitat de comprensió, l’art d’esperar, la docilitat a l’Esperit... Necessitem exercitar-nos en l’art d’escoltar, que és més que sentir. La primera cosa en la comunicació amb l’altre, és la capacitat del cor que fa possible la proximitat, sense la qual no existeix un veritable trobament espiritual.  L’escolta ens ajuda a trobar el gest i la paraula oportuna que ens desinstal·la de la tranquil·la condició d’espectadors. Només a partir d’aquesta escolta respectuosa i compassiva es poden trobar camins d’un genuí creixement, desvetllar el desig de l’ideal cristià, les ànsies de respondre plenament a l’amor de Déu i l’anhel de desenvolupar el millor que Déu ha sembrat en la pròpia vida... La paciència és com sempre una bona consellera per no precipitar o forçar respostes que encara han de madurar. “D’aquí que faci falta una pedagogia que porti les persones, pas a pas, a la plena assimilació del misteri. Per arribar a un punt de maduresa, és a dir, perquè les persones siguin capaces de decisions veritablement lliures i responsables, cal donar temps amb una immensa paciència. Com deia el beat Favre: “El temps és el missatger de Déu”.

                                               “L’acompanyant sap reconèixer la situació de cada subjecte davant de Déu i la seva vida en gràcia és un misteri que ningú no pot conèixer de fora estant. L’evangeli ens proposa de corregir i ajudar a créixer  una persona a partir del reconeixement de la maldat objectiva de les seves accions (cf. Mt 18, 15), però sense emetre judicis sobre la seva responsabilitat i la seva culpabilitat (cf. Mt 7, 1; Lc 6, 37). De tota manera, un bon acompanyant no consent els fatalismes o la pusil·lanimitat. Sempre invita a voler curar-se, a carregar la llitera, a abraçar la creu, a deixar-ho tot, a sortir sempre de nou a anunciar l’evangeli. La pròpia experiència  de deixar-nos acompanyar i curar, capaços d’expressar amb total sinceritat la nostra vida davant el qui ens acompanya, ens ensenya a ser pacients i compassius amb els altres i ens capacita per a trobar les maneres de despertar la seva confiança, la seva obertura i la seva disposició per a créixer”.

                                               Sé que estic obrint el meló d’una necessitat indefugible, tancats com estem en una cristianisme solipsista, encara massa individualistes, sense identificació com a Poble de Déu com ens demana el Vaticà II, amb la porta lleugerament entreoberta, un fil de llum només. Cadascú senyor i custodi de la pròpia intimitat, no deixant marge per a compartir l’experiència de la nostra relació amb Déu a través dels germans. Ens mancarà l’encoratjament del petit grup i els silencis i les absències es faran pesades, opressores. Romandrem muts guardant el propi tresor en el cor. Francesc tornarà sobre el tema vist des de la perspectiva del discerniment. Això ho tractarà en el document “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. En els números 166 – 175. és una bona entrada a l’acció ungida de l’Esperit Sant: “Com podem saber si una cosa ve de l’Esperit Sant o si el seu origen està en l’esperit del món o en l’esperit del diable? L’única forma és el discerniment, que no suposa tan sols una bona capacitat de raonar o sentit comú, sinó que és també un do que cal demanar. Si el demanem confiadament a l’Esperit Sant, i al mateix temps ens esforcem per desenvolupar-lo en la pregària, la reflexió, la lectura i el bon consell, segurament podrem creure en aquesta capacitat espiritual”.

                                               Estem a les portes d’una nova espiritualitat, més comunitària, més compromesa, més evangèlica. És molt demanar que ens ho plantegem amb seriositat en aquests benaurats temps de Quaresma-Pasqua. Que no sigui debades!

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge i setmana segona de Quaresma, 17 -23 de març del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 10/03/2019

PER  UNA  QUARESMA  MÉS “EVANGÈLICA”

                                               Així, “més evangèlica”, ni més, però ni menys. Hem de sortir d’una quaresma “sociològica”, a l’estil de les d’abans, normalitzada i puntejada per pràctiques pròpies d’aquesta ocasió, molt centrada en l’omnipresent pecat i no tant en la gràcia “sobreabundant. Cadascú s’ho sabrà, no cal entrar en menudeses... És indispensable centrar, per tant, qualsevol acció o “exercici de la milícia cristiana” ; -de militans, però!- com se’ns insinua en la col·lecta del dimecres de cendra, en qüestions de gruix. “Perquè els qui hem de lluitar contra l’esperit del Mal, ens sentim enfortits amb l’auxili de la sobrietat”. Voldria posar en relleu, per tant, els perquès de qualsevol pretensió de millora, de creixement en la nostra vida interior. Si les motivacions són fermes i consistents n’hem d’esperar se’ns dubte l’enfortiment interior per poder mantenir i sobretot “sostenir” els nostres propòsits. Quaresma, temps fort litúrgicament,

                                               Aquest temps d’entrenament per mirar de muscular espiritualment el nostre tremp cristià, i més, evangèlic, que ha de tenir una durada bíblicament connotada de quaranta dies de ple esforç espiritual, a fi de poder-nos “reinventar” en el tram tram del “cada dia”; i que ens portin a una revisitació “a l’alça” dels eixos definidors que pressuposen el seguiment de Jesús (Lluc 9, 22-25). No oblidem el contingut bàsic precisat d’una Quaresma Evangèlica en la col·lecta d’aquest diumenge: “Oh Déu, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a vuire’l d’acord amb les seves exigències”.  Aquesta, i no altra, hauria de ser l’explícita finalitat de tot el treball personal d’aquesta concreta Quaresma nostra. Cercar  l’aprofundiment en l’experiència global de la persona i missatge de Jesucrist, i fent que aquesta vivència sigui motor, incentiu i sentit del nostre viure i conviure habitual i sostingut, intensivament ara, en el temps i oportunitat quaresmals.

 

                                               Sense aquesta convicció viscuda en el dia a dia no sortirem de les nostres “beneïdes” rutines que gronxen l’estat de discret confort pietós. Si no “destravem” fort les nostres actituds, no farem el què l’Església espera de nosaltres en aquest “temps i hora favorables”. “Ara és el dia de la salvació”. “No malverseu la gràcia que en Jesús heu rebut”. (Alliçonats, urgits pel mateix Pau, des de bon començament, a viure significativament la Quaresma).

                                               “Avui dia, vist l’entorn d’una certa deixadesa espiritual ambiental en el qual vivim, si no hi ha una predisposició amb ganes afinades de viure intensament l’oportunitat d’una Quaresma ben personal, malmetrem unes possibilitats de poder fer net i cau d’una espiritualitat somorta potser, per passar a una altra de més exigent i voluntariosa, sempre -tot amb tot- amb la convicció que ens reforça la col·lecta del dijous passat: “Senyor, preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi (una altra manera de dir perquè, la finalitat) que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per Vós arribin a la seva fi”.

                                               Seria bo que escollíssim un sol objectiu, però d’amplitud de recorregut i que ens hi centréssim de tal manera que cada dia ens poguéssim avaluar si el complim d’una manera satisfactòria. Centrats, doncs, en el dia a dia, buscant que allò que hem programat s’enforteixi en el fet diari. Comprovar la fidelitat menuda del quotidià ens permetrà pensar que portarem a terme el nostre propòsit global. Gra fort.

                                               Partint del supòsit ferm de “centrar-nos en el coneixement, espiritual més aprofundit dels misteris polièdrics de la persona de Jesús, hauríem de proposar-nos quelcom que guardi relació directa amb la reflexió de la Paraula de Déu. Destinar un espai més llarg i sistemàtic de temps, com -per exemple- per seguir les lectures de “La Missa de cada dia”. Amb el ben entès que estan molt ben triades i que  ens podran suggerir actituds de servei domèstic i convivencial, que puguin il·luminar la quotidianitat. Fer-ho sostingudament ens permetrà enfortir un hàbit que obrirà horitzonts sostinguts. Fer de la lectura pausada i il·luminada de les lectures diàries motiu de reflexió i de contemplació posarà un eix definitori de la nostra espiritualitat evangèlica. Esdevindria com seguir la Missa diària “des de casa”. No com qui fa un deure, sinó maldant per entrar-hi a fons. Que em digui i que pugui dir... Per emportar-nos-en una frase i poder-la repetir durant la jornada per a estímul i goig sostinguts.

                                               Jesús en la seva particular “quaresma”, la primera i més exemplar, se’ns presenta avui com una persona amarada de Paraula de Déu, que li serveix per vèncer les insidies del Mal, en la figura del Maligne. La Paraula de Déu és viva i eficaç, com diu a partir de l’experiència un gran atleta de l’esperit, Pau. Noteu que l’aclamació abans de l’evangeli ens dóna la plena significació del relat subsegüent: “L’home no viu només de pa, sinó de tota la Paraula que surt de la boca de Déu”

                                               Per a més inquiets, potser seria bo fer una relectura compromesa del Sermó de la Muntanya en versió de Mateu (capítols del cinc al set inclosos ambdós) i/o bé del Sermó de la plana de Lluc (6, 20-49). O bé meditar seguit tot l’evangeli de Lluc, que és l’evangelista que se’ns proposa per aquest any litúrgic.

                                               Altra possibilitat seria fer una incursió en el salteri, acompanyat per algun llibre que ens hi introdueixi: El del p. Hilari Raguer o bé el carteig del p. Fossas. També els escrits del Cardenal Martini. Seguir Laudes i/o Vespres.

                                               Hi ha la possibilitat ben recomanable, per altra part, de llegir poc a poc, ben rumiats, algun dels documents del papa Francesc: “La joia de l’evangeli”, “Lloat sigueu”. “L’alegria de l’amor”. “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. “La Missa, cor de l’Església”. Què em diuen de cara a les meves actituds evangèliques.

                                               Per als més atrevits, seria excel·lent llegir- meditar alguna biografia sobre Jesús: Pagola, Rovira Belloso, Dodd, Armand Puig o altres.

                                               Ja veieu que les recomanacions van en la línea del document “L’Església catalana: present i futur” que he comentat darrerament. Centrats 1.- en la revaloració del sentit comunitari, 2.- en la lectura de la paraula de Déu, singularment en la relació 3.-  amb l’Eucaristia i 4.- en la koinonia o servei als germans en totes les perifèries, tant les socioeconòmiques com les existencials (solituds, etc.)

                                               Cadascú té la paraula lliure i compromesa, “però deixem que el Senyor vingui a despertar-nos, a sacsejar-nos del nostre ensopiment, a alliberar-nos de la inèrcia. Desafiem el costum, obrim bé els ulls i les orelles, i sobretot el cor, per tal de deixar-nos descol·locar pel que passa al nostre entorn i pel crit de la Paraula viva i eficaç del Ressuscitat”.  “Demanem al Senyor la gràcia de no vacil·lar quan l’Esperit ens reclami que fem un pas endavant, demanem el valor apostòlic de comunicar l’Evangeli als altres i de renunciar a fer de la nostra vida cristiana un museu de records. En tot cas, deixem que l’Esperit Sant ens faci contemplar la història en clau de Jesús ressuscitat. D’aquesta manera l’Església en lloc d’estancar-se, podrà tirar endavant acollint les sorpreses del Senyor”. Dels nn. 137 i 139 d’”Alegreu-vos-en i celebreu-ho.

P. Josep Mª Balcells

Comença la santa Quaresma: Dimecres de Cendra i Setmana I, 6- 16 de març del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 03/03/2019

VOSALTRES  QUE  PORTEU  LA  PARAULA  DE  VIDA

                                               Abans que res voldria posar l’accent en el verset d’aclamació que acostumem a cantar embolcallat entre al·leluies. Cal destacar que acostuma a ser un pensament molt rellevant i que sol condensar el que s’explanarà en l’evangeli o bé en dóna una interpretació sintètica en profunditat. En aquest cas nostre, abans de que per unes setmanes del cicle pasqual, continguts, silenciem els al·leluies, voldria cridar l’atenció, atenent les sigles de què s’acompanya, de que el  verset procedeix de l’epístola als filipencs i que la paraula de vida té la significació de l’evangeli viscut que el cristià professa i que l’identifica en el millor dels cassos. Vegeu la complementarietat de l’evangeli d’avui, amb el qual es conclou el Sermó de la plana, que així es coneix la versió de Lluc,  que completa els evangelis dels dos darrers diumenges. Així, en el seu conjunt, tenim configurada la diferenciada identitat del cristià. Tinguem present també que deixarem interromput el treball continuat dels diumenges de durant l’any, per iniciar aquest proper dimecres el temps de quaresma del cicle pasqual. Convé, doncs, endinsar-nos-hi en ambdós amb la consciència neta de qui som i de a què ens crida aquesta “paraula de vida” que portem “com un tresor evangèlic en el més noble del que conté el cor: imatge i símbol d’identitat viscuda.

                                               Avui, la mirada va dirigida a allò fonamental que, segons Pau en la lectura continua que hem anat fent els darrers diumenges com a segona lectura treta de la carta primera adreçada als corintis; fonament que és precisament la victòria de Jesús sobre la mort, participada per i en cadascun dels creients, que som nosaltres. Marcats per aquesta identitat evangèlica, Pau ens hi encoratja així: “Germans meus estimats, manteniu-vos ferms, incommovibles sobre aquest fonament: prodigueu-vos (quina riquesa no té aquesta inusitada expressió!; té tota la força parenètica que no tindrien tantes paraules d’encoratjament); sí, prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor, segurs que el vostre treball no serà en va”.

                                               I entrem de ple en l’evangeli a través de proverbis i comparacions: el cec que pretén guiar, el deixeble que “mestreja” i la hipocresia de qui veu i retreu en l’altre coses que en nosaltres fan de més embalum. Entrem també en el què per a mi és una de les lliçons més importants i de més actualitat com és tot el que fa referència a no jutjar, un dels capítols més evangèlics i que porta a la valoració que podem i devem fer de la convivència. Punt de clar lligam amb les actituds de no voler per als altres allò que no volem per a nosaltres mateixos. Tot judici pressuposa una implícita, si no una explícita, pretensió d’alliçonament de l’altre. L’expressió hipòcrita és prou cridanera per entendre que estem jugant desconsideradament i que fer-ho suposa dues coses: la nostra immaduresa d’una banda i la nostra malevolència, d’altra.

                                               Un tema que avui mateix omple diaris i informatius televisats. Estem en una època de les què menys fiabilitat podem esperar, perquè la ideologia sobretot, la mentida, les mitges paraules, les fakes news i les posveritats omplen la quotidianitat. Estem lluny del “sí, sí” i del “no és no”. Estem en una veritable pandèmia on cal ser molt prudent per avançar o –pitjor- llançar paraules o enverinades o bé malintencionades o bé insensates. Avui ser persones de seny en el que pensem, diem o malinterpretem ens hauria de fer ser ben previnguts, les honorabilitats avui van massa menystingudes i podem fer mal quan sembla que tothom i en tot volem dir-hi la nostra.

                                               Vivim una època en què les emocions, diguem-ho clar les passions estan desbordades, no contingudes. Avui, és freqüent que ens deixem portar per una manca de reflexió, i per parers no ben fonaments, fruits d’interessos solapats, inconfessables. Manca honradesa i sobren paraules. La paraula hauria de tornar a ser sagrada, com als vells temps en que, nues només, feien contracte. Qui pot assegurar que el que sona és el que és veritat? Rumors, murmuracions, hipercriticisnmes...

                                               Hauríem de pensar que la presumpció d’innocència hauria de passar per endavant de qualsevol judici o pronunciament. Ens aniria molt bé fer objecció de consciència de tanta paraula sobrera, de tanta garleria, de tanta taula rodona, de parlar de tot i més. Menys tertúlies i més llegir articles de fons i, a més, contrastats.

                                               Tornem al tresor del cor del què ens parla l’evangeli d’avui. Posa dos extrems: el tresor de bondat i el de tresor de maldat. Els efectes són ben clars: Un, el de cor net i ple de la simplicitat evangèlica; l’altre, turmentat i turmentador. Acaba l’evangeli d’avui amb una perla: “La boca parla d’allò que desborda del seu cor”. “Pels seus fruits els coneixereu”. Per les seves paraules endevinareu els seus cors. Ja ens diu l’Escriptura: “En el molt parlar no hi mancarà el pecat”. El savi es valida més pels seus silencis que no pas per l’abundància del seu parlar. Si la teva paraula no conté més saviesa que el teu silenci, millor calla-la.

                                               Les paraules diuen més de nosaltres que dels altres. Quan volem donar lliçons no demanades, donem peu als altres que es formin de nosaltres allò que potser recriminem en ells. Llegíem divendres passat: “La conversa amistosa multiplica els amics, molta gent saluda el qui parla afablement”. L’afabilitat és un promotor d’aproximació. Afable és aquell amb qui es pot parlar. Avui hi ha pocs amics, companys potser, estirant una mica la cosa. Ai del virtual i dels emoticons! El nostre mestre Pla distingia entre “amics, coneguts i saludats”. Hem perdut el bon costum de saludar amb un bon dia empàtic (!), no fa falta més per amorosir la convivència. Abans –no sé si ara també- els muntanyencs se saludaven amb dos mots i un somriure. Espero que encara sigui així. Amb els coneguts una mica de conversa, un bon dir hi estarà la mar de bé. I pels amics fidels, una bona parada: En diu l’Escriptura d’aquests “amics fidels que són un tresor trobat; no té preu i és d’un valor inestimable, és remei que retorna la vida”. I acaba d’una manera sorpressiva: “i el trobaran l’amic fidel els qui estimen el Senyor. El qui venera el Senyor estrenyerà aquella amistat, perquè tal com és ell, és el seu amic”. El “venerador” del Senyor és humà, divinament humà: ho diu Ell!

 

                                               La comunicació no verbal és una mena de comunicació prevalent, moltes vegades potser inconscient. Un bon somriure val més  que moltes paraules. El to, el gest, les vibracions, la presència, l’escoltar parlen un llenguatge ben i ben profundament humà. Discrets, atents, mirant als ulls, donar la mà afectuosament i contingudament, quanta amabilitat no donen entenent! Fer humans els humans, sobretot els propers, rubrica mestre Casaldàliga!

                                               “Sacsegeu el garbell, i quedarà el rebuig. Així serà l’escòria de l’home quan serà examinat. L’obra del terrisser  ha de superar la prova del forn: així serà provat l’home al moment de donar comptes. El fruit de l’arbre demostra el bon conreu”.

                                                L’evangeli d’avui, quantes, quantes reflexions ens porta a fer i quant d’evangeli no trasllueixen! Posem punt final, de moment, a tot el Sermó del Pla i fem que “vosaltres que porteu la paraula de vida resplendiu

 com estrelles en un cel de nit”.

P. Josep Mª Balcells

Setmana VIII de durant l’any, diumenge 3 de març del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 24/02/2019

ÈTICA  DEL  “MÉS  I/O  MILLOR”? O  DEL “DIFERENT?”

                                               L’Ètica cristiana o dimanant de l’Evangeli, per dir-ho millor, no és tan sols de superació, que no és pas poc, sinó “tallats” segons la manera de fer i d’obrar de Jesús, això ens és un repte constant. Cal sorprendre’ns a nosaltres mateixos amb “sortides” davant de les circumstàncies de la vida, que no siguin ni les habituals, ni aquelles que hem après de menuts, mancats encara de perspectives evangèliques. Ja ho afirmava Jesús amb l’expressió: “Se us ha dit, però Jo us dic”. Hi ha quelcom que successivament va marcant la diferència. No n’hi ha prou no fent comparacions, a no ser les que hauríem de fer amb allò “millor” de nosaltres mateixos, que no seria pas poc. No podem agafar com a  patrons allò que el comú de la gent fa. A aquest propòsit el papa Francesc ens diu que “encara que les paraules de Jesús (fa referència a les Benaurances) puguin semblar–nos poètiques (que també ho son, afegeixo jo), tanmateix van molt contra corrent respecte al que és costum, al que es fa en la societat (amb tanta permissivitat, àdhuc fluixesa, afegeixo jo també!) i, si bé aquest missatge de Jesús ens atrau, en realitat el món ens duu cap a un altre estil de vida”. El paràgraf següent ens aclareix dues coses: primer, les benaurances de cap manera no son una cosa lleugera o superficial; ans al contrari, segon, ja que només podem viure-les, si l’Esperit Sant ens envaeix amb tota la seva potència i ens allibera de la feblesa de l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull”.

                                               El creixement ètic es va donant per estímul, per ensenyament o bé per confrontació (bé o mal) en allò que ens diuen o que veiem. En definitiva, l’ètica comença des de ben menuts (“fes, no facis”) i l’hem d’anar madurant; d’això se n’aprèn o no durant l’adolescència, quan sovint rebutgem allò que ens havien imposat i fem l’experiència de fer un discerniment pel nostre compte, assumint comportaments que considerem adequats o bé seguint inconscientment allò que “toca” al grup, o bé ja adquirint normes o costums que considerem bons per saber conviure o per punts de saviesa que considerem ben “nostres”. És una seqüenciació que pot anar del rebuig de la llei del Talió (no ser venjatius, ni tornar mal per mal), passant cap a expressions d’amor o estima, amb una “consciència” que va guanyant terreny i que encara que no ho semblin son reflex d’una estimació pròpia. Aquí venen a compte els tres també que surten a l’evangeli d’avui. Jesús diu: “això també ho fan els “pecadors” (curiosament diu pecadors!), perquè responen a “t’estimo perquè també tu m’estimes”. D’aquí surt la norma universal de “feu als altres allò que voleu que ells us facin”. “Do ut des”. No sembla pas poc, però Jesús ens diu que l’evangeli és encara una altra cosa.

                                               Si voleu entrar en l’ètica de l’evangeli, caldrà fer un pas més, que d’entrada ens pot semblar gairebé impossible. Caldrà arribar a aquells verbs dels quals en parla l’evangeli d’avui: “estimar els enemics, fer bé als qui no us estimen, beneir als qui us maleeixen, pregar pels qui us ofenen, oferir l’altra galta a qui ens hi donen una plantofada, excedir-nos a donar amb un “a més a més”, no reclamar allò que t’han pres... No puc seguir, la veritat és que m’hi ofego d’alguna manera. I em dic: Fins on? Sempre? No deixo de recordar allò de “set vegades set” pel perdó!

                                               A veure: d’això, de gent d’aquesta mena, ben poca a jutjar per allò que es veu al voltant. Només amb ulls del cor es poden endevinar persones d’aquesta extraordinària qualitat humana; encara més, fan falta ulls de la fe per copsar aquests models de vida i és que la bondat, així en general, cerca l’anonimat i cal perspicàcia evangèlica per adonar-nos-en. Només qui viu així té capacitat d’entreveure el cor dels altres. Només per afinitat un descobreix el valor dels altres “consanguinis”, podríem ben dir-ne.

                                               Replantegem les coses des de bon començament sense temença: Jesús ens diu: “Sigueu perfectes com el Pare n’és de perfecte”. Hem de desxifrar aquesta paraula “perfecte”. Expressió composta de per- i –fecció:  -fecció igual a fer; el per- vol donar a entenent que és rodonament o simplement ben fet en grau més que normal, no pas, però, absolutament bé. Estem en un atzucac: no podem argüir el sentit habitual de perfecció, a menys que ho entenguem “a mesura humana”, que voldria dir: anar creixent en més i millor, o bé d’una manera diferent. Com serà possible tot plegat? Jesús ens dirà que fent-ho així, “serem fills de l’Altíssim”. Que, segons l’aportació del salm 102 que és el d’avui: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No ens castiga com mereixíem, no ens paga com deuria les nostres culpes... Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels”. “És bo amb els desagraïts i amb els dolents”. I per reafirmar-ho pren per l’aclamació o al·leluia d’abans de l’evangeli, com qui el sintetitza: “Us dono un manament nou que us estimeu els uns altres, tal com Jo us he estimat” (tret de Joan 13, 34). Tal com vol dir a la manera que un pot anar percebent, anant veient-ho més i més, mai arribant a un ple total, per impossible, ja per definició.  Què bé que hi consona això amb la col·lecta del diumenge passat: “Oh Déu, vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor; feu que, “per la vostra gràcia”, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”. Aquesta menció a la gràcia és fonamental. A cada do que se’ns fa d’excedir-nos evangèlicament, hi ha un oferiment de gràcia per poder-ho portar a terme. Crida=Do de Gràcia-Fer-ho lliurement.

                                               Torno tot just al primer capítol del document “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és on se’ns diu que “tot és gràcia” i que sense la gràcia no som res. Recordeu el capítol 15 de Joan, el del cep i les sarments: “Sense mi no podeu fer res”. I amb mi, tot. “Així, sota l’impuls de la gràcia divina, amb molts “gestos”, àdhuc els senzills del dia a dia, “anem construint la figura de santedat que Déu volia, però no com a éssers autosuficients sinó “com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu” (I Pe 4, 10). “És possible estimar amb amor incondicional al Senyor, perquè el Ressuscitat comparteix la seva vida poderosa amb les nostres fràgils vides; “el seu amor no té límits i un cop donat no es fa mai enrere”. Va ser incondicional i restà fidel. Estimar així no és tan fàcil, perquè som tan febles. Però precisament per a provar d’estimar tal com Crist ens estimà, Crist comparteix la seva pròpia vida ressuscitada amb nosaltres. D’aquesta manera, les nostres vides demostren el seu poder en acció, àdhuc enmig de la debilitat humana. Per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió a la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè “aquesta és la voluntat  de Déu que visquem santament” (I Te 4, 3) Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli”. “Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s’entén des d’Ell. En el fons la santedat és viure en unió amb Ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-nos  a la mort i resurrecció del Senyor d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb Ell. El designi del Pare és Crist, i nosaltres en Ell. En darrer terme, és Crist estimant en nosaltres, perquè “la santedat no és sinó la caritat plenament viscuda”. Per tant, “la santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau com amb la força de l’Esperit Sant, modelem tota la nostra vida segons la seva”. “Així cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de Jesucrist i regala al seu poble.

                                               Arribats aquí sentim les paraules del papa: “Deixa’t transformar, deixa’t renovar per l’Esperit, perquè això sigui possible, i així la teva preciosa missió no es farà malbé. El Senyor la complirà també enmig dels teus errors i mals moments, a condició que no abandonis el camí de l’amor i estiguis sempre obert a la seva acció sobrenatural que purifica i  il·lumina”. Acabem amb la col·lecta d’avui: “Deu benigne i entranyable, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge VII de durant l’any, 24 de febrer del 2019.  Sabadell.