Homilia del diumenge 19/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

“SOLO  DIOS  BASTA”

                                               La no resposta (!) de Jesús ja és una molt bona resposta. “Què us en sembla? “És lícit o no de pagar tribut al Cèsar? Jesús a qui no va passar per alt la malícia de la pregunta, a més sota la sospita de la melositat fingida amb que comencen... No deixa de dir-los: Hipòcrites!, perquè proveu de comprometre’m? No oblideu que estem a l’última setmana de la vida de Jesús i que té molt probablement com a teló de fons el mateix Temple i que hi van juntament els fariseus amb els herodians per poder “caçar-lo” amb tots els “testimonis” possibles per als propers esdeveniments... Una trampa ben parada. Ara l’enxamparem. Hipòcrites...! “Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. Jesús va més enllà del que un podria pensar per el suggeriment de les dues cares de la moneda. La temptació seria derivar la resposta obrint dos horitzons coexistents (El Poder i Déu) Això posava en evidència que hauria de dir, en contra d’Ell mateix, que havien de pagar el tribut als que “retenien”el poder.  També resulta enganyós que pugués derivar la resposta sobre la “laïcitat” tal com l’entenem avui (que seria respectar les dues cares de la moneda: independents de base i interdependents en el bon i respectuós conviure) La circumstància viscuda aleshores no admetia el que podia ser avui una resposta adequada als temps.

                                               Jesús es manifesta com un gran dialèctic, quan veu clar que hi ha la trampa-mina-personal sota els peus. Salta elegantment, deixant-los sense resposta directa. Evita com a bon jugador “l’escac i mat”. Ells el sotmetien a un “au–aut”, amb alternatives aparentment ben clares. Havia d’optar netament comprometent-se per qualsevol alternativa. La resposta no donada, per més que “donada” no deixa de ser un enigma. Queden vençuts i el seu mutisme, constatat per l’evangeli, ho diu a les clares: “En sentir aquesta resposta, es van quedar sorpresos i, deixant-lo se’n van anar”. Un a zero. El mutisme d’ells suposa que varen constatar que no van poder amb ell. Frustració per a ells. Però ara ve la bona per a nosaltres. “¿que en podem pensar a dia d’avui després d’una visió global “de i dels” evangelis, amb la perspectiva del Regne? Els Cèsar d’avui, pobrets ells, de domini ben poc, el poble ja comença a alçar la veu: vox populi vox Dei. Sotmet el Cèsar de torn a la Llei, d’altra part mudable segons qui “mana (?) circumstancialment. Déu és Déu. Senyor de cels i terra, per més que serà discret sempre, malgrat les “bravates”. ¡En un parlament van posar a votació si Déu existia! Fins aquí podíem arribar..! Déu, però, és demòcrata, conté el seu poder perquè els fills puguin sentir-se lliures i per tant responsables, a fi de comptes una cosa suposa l’altra.

                                               Com obraven els primers cristians en referència a la pregunta feta a Jesús? En tenim un document del temps. És el Discurs a Diognet, probablement de principis del segle segon: “Els cristians no es distingeixen dels altres homes, ni pel país, ni pel llenguatge, ni pels vestits. Perquè no habiten ciutats exclusivament d’ells, ni parlen cap dialecte especial, ni duen un vida a part. Per altra banda, bo i repartint-se en les ciutats, gregues o bàrbares, tal com a cadascú  hagi tocat en sort, i emmotllant-se als usatges locals en qüestió de vestimenta, menjar i convivència, mostren l’admirable i -per confessió de tothom- paradoxal condició de llur ciutadants. Resideixen en les pròpies pàtries, però com a forasters; compleixen tots els deures ciutadans i suporten totes les càrregues com els estrangers, qualsevol terra estranya resulta per a ells pàtria, i tota pàtria estranya. Es casen com tothom, engendren fills; però no exposen els nadons... Es troben dins la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps sobre la terra, però tenen els drets de ciutadania al cel. Obeeixen les lleis establertes, però amb llurs vides superen les lleis. Estimen tothom... En un mot: el que és l’ànima en el cos, així són en el món els cristians. La tradició dels cristians no té pas un origen terrestre... sinó que aquell que és veritablement totpoderós, el Creador de totes les coses, l’invisible, Déu mateix, féu baixar dels cels la Veritat i el Verb sant i inconcebible per als homes i l’ha afermat en llurs cors... Ell és l’enviat per Déu als homes! L’ha enviat com a Déu que era, l’ha enviat com convenia als homes: per salvar-los, per persuadir, no per violentar –car en Déu no hi ha violència-. L’ha enviat per cridar-nos, no per acusar-nos; l’ha enviat per estimar, no per jutjar”... Ha volgut que creguéssim en la seva bondat i que el tinguéssim com a nodridor, pare, mestre, conseller, metge, intel·ligència, llum, honor, glòria, força, vida, sense preocupar-nos del vestit ni pel menjar”. “Atanseu-vos-hi, escolteu amb diligència, i sabreu tot el que Déu atorga als qui l’estimen de debò”. Ha estat un xic llarga la cita, però té el valor de la resposta implícita a la pregunta dels oponents: “(Retorneu) a Déu allò que és de Déu”.

                                               Retorneu: expressió que suposa o bé que hem sostret coses de Déu o bé les hem oblidat, amb la “indiferència exclusivista” d’avui, on Déu és omès, no compta per res per tants i tants, que és meravella com es pot viure sense “aixecar els ulls al cel”. No hi ha jerarquització, com si Déu estès per damunt de tot, sinó que ho amara tot, ho engloba tot, ho recapitula tot. Déu és, més que està, que també. Hem de retornar el mateix nom de Déu, i així santificant-lo. “L’innombrable és el més formós de tots els noms de Déu”. Un misteri doble, perquè és, alhora “el Déu sense Nom” i, en Jesús, “el Déu amb rostre humà”. Llocs concrets de presència divina: el núvol, l’arca, el temple, etc, són exemples d’una fe primitiva que Jesús farà madurar quan afirmi que a Déu  no se l’adora en un lloc concret, sinó “En esperit i veritat”. La distinció entre el sagrat i el profà desapareix en el Déu revelat en Jesús. El veritablement sagrat és “el creixement en humanitat de l’ésser humà:”pescar homes”, com deia Jesús, en continuïtat amb el llenguatge profètic de Déu, sembrador d’homes(Jr 31, 27).

                                               Ara contemporàniament llegeixo i segueixo el quadern CJ titulat “DÉU” de Gz. Faus, n. 190. Hi trobo molts suggeriments que ens poden donar les bases per parlar de Déu, no de l’existència sinó més bé de la seva relació amb nosaltres, que això el fa més visible (!) i més proper i així podem entendre amb més concreció allò del Glòria: us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa glòria”. En l’apartat “Significat humà de l’existència de Déu i en seu subapartat primer: enllaça la trilogia de la Revolució francesa que el papa Joan Pau II a França digué que “són paraules cristianes” i Chesterton dirà que “el món modern està ple d’idees cristianes que han embogit” I Gz. Faus comenta amb gràcia i profunditat, dient: “El sentit cristià del crit de la revolució era: dignitat de fills de Déu, de la qual brolla la llibertat com a contingut d’aquesta dignitat. Aquesta llibertat de fills exigeix la fraternitat, amb tots els fills d’un mateix Pare. I la fraternitat reclama igualtat, sense la qual es desnaturalitza. Llibertat per a la fraternitat i per a la igualtat és la conseqüència ineludible de tota fe o afirmació del Déu cristià. No hem puc estar de seguir citant-lo: ”separada d’aquest cordó umbilical de la filiació, que la converteix en un llibertat rebuda i responsable, la llibertat de la Revolució Francesa es va anar convertint en una afirmació i autoassignació del propi orgull. Des d’aquesta falsa llibertat, cada individu es va divinitzar a ell mateix. Amb això, la igualtat amb els altres es presentava com una amenaça a la pròpia absolutesa; i així els altres van anar deixant de ser germans per passar a ser ”déus rivals”. I així tenim l’’actual llibertat contra la igualtat i contra la fraternitat, que és el resultat d’”haver tornat boja” la idea de llibertat de fills per a la fraternitat i la igualtat.  Avanço la conclusió que em plau sobretot pel seu títol: CREURE EN L’AMOR. Que posa com a subtítol: “la fe cristiana professa que hi ha una manera infal·lible  de contactar amb Déu, i és la dedicació amorosa als sofrents de la terra. Aquest contacte podrà ser percebut o no, però es donarà sens dubte”.  Sembla que hem retornat al principi implícit: “Retorneu a Déu el que és de Déu. Tot, d’una manera o altra. Fem els honors a Santa Teresa de Jesús en el 500 aniversari jubilar de la seva naixença. Ella en sabia un niu de retornar i més a Déu tot el que és de Déu: Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta. Solo Dios basta”.

                                   Diumenge XIX de durant l’any, 19 d’octubre del 2014.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

TENIM  SEMPRE  TAULA  PARADA

                                               Deixeu-me fer una entrada que us pot semblar potser inadequada, si no poc respectuosa:

                                              

                                               -Tots a dinar! Diu una veu estimada des de la cuina. Tothom a taula!  A la taula d’en Bernat qui no hi és... –“Deu i Pare omnipotent, amb vostra divina paraula...” o més ligth: -“Quants més serem a taula...” -Ja t’has rentat les mans? Són, en pàgines viscudes, la traducció a ras de vida familiar la versió moderna (?) de l’evangeli d’avui. Deixarem per un llarg parèntesi, oblidant-nos de moment: a qui anava dirigida la vera paràbola sortida de llavis, si no del cor, de Jesús. També deixaré la segona part que és la negativa, la contraposició, que en podríem dir el que n’és l’anti-paràbola. I sobretot el remat final: la frase que ho sintetitza tot.

                                               Està en marxa un sínode sobre la família aquests dies i no em puc contenir de parlar de la família des d’un punt de vista més que res de la quotidianitat familiar...i des de la visual de l’educació en l’humanisme i en l’evangeli.

                                                No deixa de ser una admirable paràbola parlar de la taula familiar. Tenir taula parada és ben bé la gran al·legoria i un punt neuràlgic de la pedagogia familiar. Taula vol dir tenir “i fer” família i/o amistat. Recordo d’un educador, em sembla que argentí, que deia que la taula és el sagrament de la família, un mica en la línea del llibre de Leonardo Boff : “Sagraments de vida i la vida dels sagraments”, on les coses domèstiques –en el sentit que li dóna la guineu del Petit Príncep- agafen miraculosament caràcter de sagramentalitat, es converteixen en ritus... Tinc la mala fama ben guanyada de recomanar llibres. Deixeu-m’hi caure una vegada més: Val la pena de llegir aquest petit-gran llibre de Boff. De fet fa temps que va prendre volada l’expressió Església Domèstica atribuïda a la família, i amb força raó: Allí s’hi dóna, o si hauria de donar, tot el bo i millor que ofereix l’església conciliar, a saber: Poble, assemblea, convit, comunió, festa, diàleg, mirada cap el món d’avui i del futur, evangeli, sagrament, cel en la terra i terra en el cel, fe, esperança i AMOR.

                                               La taula no és tant important pel que hi ha, pel què hi mengem, com pel que hi compartim.  “Allí on dos o més estan reunits, Jo estic enmig d’ells”. Crist és enmig de tots els comensals i és Ell que parla en la veu de pares i fills i qui invita a diàleg i és el fonament de la comunió i de la formació i nodriment de la família. Tothom és copartícep, estar tots junts –més: units- és un do de Déu i sobretot ho és el fet de poder compartir: tots contents i joiosos el fet de trobar-se junts i units, de trobar-s’hi bé. Sense TV que ho impedeixi, ni mòbils ni altres artefactes de des-informació o que poden portar al solipsisme, al tancament en una campana de vidre, cadascú a la seva. Dient i rient i fent brometa no feridora de ningú, fent un repàs del dia o de la setmana. Els animalons mengen individualitzadament i moltes vegades agressivament contra congèneres. Res més lluny de la humanització que suposa menjar a redós d’una taula, convertint-ho en un convivi, en un banquet, on se sadolla estómac i esperit. Omplir-nos de “l’esperit de família”. La millor paràbola de la humanització és treure “bon profit” de la paraula i de la menja. Feliços els que saben resguardar i salvar com a mínim un àpat familiar al dia. El Regne del cel s’assembla a la convocatòria que fa el Rei a estar junts per alimentar cos i esperit. Les circumstàncies sincopades dels temps d’ara fan difícil, que no impossible, el tenir almenys un àpat en família, sí, ja ho sabem, que si el treball, que si les conciliacions horàries, ¡oh, però, la taula i la sobretaula de casa! És a la llarga i a la curta també la juguesca educativa per a la vida de la família. La taula és com la Missa de la família: paraula, comunicació, rialles, somriure, brometa feta amb gràcia. Són les vitamines estimulants i la comunió de tots amb tots. Allò de menjar-se a petons, que diem...

                                               A l’evangeli surten moltes invitacions a taula,  Jesús es deixava convidar i sempre en sortia una joia o altra, menjava amb els deixebles, alimentava multituds, va rebre hospitalitat a Betània, va fer l’últim sopar, i va fer el miracle de l’eucaristia en prova d’estimació fins a exhauriment, com a preludi del Convit que serà el Cel.  Entre els grecs s’hi feien uns simposis de gran altura i Plató va recollir les converses a taula-sobretaula de Sòcrates, en els seus “diàlegs”. Molta saviesa antiga i moderna prové de les converses, entaulats, compartint menges de diversa qualitat, digestiva i espiritual. La taula del menjador té la importància cultural i històrica de la invenció de la roda i del foc...

                                               A l’evangeli s’hi constaten moltes excuses dels considerats inicialment com a “invitats de primera”. Nosaltres també tenim les pròpies, algunes forçades, alienes a la nostra voluntat, altres realment són fugides d’estudi, mai tan ben dit. Els àpats són lliçons i mai hi sortim de buit.  A la Taula hi ha com unes sinèrgies, unes irradiacions, com un aire que ens embolcalla a tots i que bé en podríem dir “l’esperit de família”. Quan són més grandets els fills s’han d’allargar les sobretaules, per tal de que ens intercanviem les “taules informatives, els telediaris nostres” i fem un repàs de tots els móns de tots els “Bernats”; això atansa petits i grans i grans i petits. Allí s’hi condensen presències actives, somriures espontanis, donar generosament gràcies, allargar la mà servidora, amplificar la germanor i la delicadesa. A la taula –sembla una paradoxa- hem de maldar més per donar que per rebre. S’ha d’estar atent a l’altre, tenir mirades de complicitat. També com se sol dir : “es menja amb els ulls” en el sentit més humà de mirar-nos i comunicar-nos, de “menjar-nos”. Parar i desparar taula és una bona manera d’aprendre a servir. A la taula es concentra el bo i millor de la vida i del futur.

                                               ¿Ho pinto massa bé, un excés d’utopia? Sí i no. El “sí” té matisos i diverses graduacions com té graus el vi. Es creix a taula i es fa ostensible, des de la cadireta pels menuts, la trona, fins a converses de gent gran i assabentada del que passa en el món interior i en la pel·lícula de la vida de societat. El “no” és sempre negatiu. La taula es podria convertir regressivament en un “com” -amb perdó-. I no hi valen excuses...

                                               Bé, potser que tornem a les lectures litúrgiques.  El diumenge passat Isaïes ens parlava del Cant de l’enamorat de la vinya. Avui el mateix Isaïes ens entaula a dalt d’una muntanya que és senyal de qualitat i de saviesa, és la imatge de Sió de Jerusalem. Allí Déu prepararà per a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes i clarificats. Aquell dia diran: “Aquí teniu el vostre Déu! Havíem posat en ell l’esperança i ens ha salvat”. A la resposta al salm responsorial hi trobem aquesta tornada: “Viure sempre a la casa del Senyor” com a desig permanent, i a continuació ve el salm tan freqüentat per totes les excel·lents coses que s’hi diu: “Jo sóc el bon Pastor. Davant meu pareu taula vós mateix. Em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna, etc”. (Gustem-lo ben a poc a poc, fem-lo ben nostre, com si pastor i ovella fossin Jesús i jo mateix) A la carta als filipesos tan suculenta, que ens ha acompanyat durant diversos diumenges seguits, ens diu Pau que a la generositat que els de Filips van tenir amb ell, això li permet de fer aquesta súplica i regraciament: “El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist” i així obre els finestrals del cel, perquè puguin veure el gran convit a que són invitats, indescriptible! A més d’una referència al convit de l’Eucaristia, la gran taula parada a tots els que s’hi senten cridats, gent de poble, empesos per suplir els que se n’han fet indignes, refusant la invitació. Recordem les paraules que el sacerdot diu abans de la Comunió com al banquet del cel: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula”. ¡Com hauríem de respondre, amb quina fe que fa miracles, com la d’aquell bon home, el centurió, que li demanà que curés el seu criat. I provocant l’admiració de Jesús, li fa: “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i la meva ànima (el meu criat) serà salva”. Fe esplendorosa que va suscitar aquell elogi tan extraordinari: “Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe”.

                                               He promès de dir a qui anava dirigida aquesta paràbola, quasi no cal ni dir-ho, ja ho heu endevinat: Jesús proposà aquesta paràbola als grans sacerdots i als notables del poble. I també com acabava: “Els cridats són molts, però no tants els elegits”. Que puguem ser d’aquests últims. Bon profit a tots els àpats familiars!

                        Diumenge XXVIII de durant l’any, 12 d’octubre del 2014  Sabadell                                                           

Homilia del diumenge 05/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

PRÈVIA AL  “CANT DE L’ENAMORAT” A LA SEVA VINYA

                                               Avui he donat un pas que ja portava temps que volia donar. Es tracta de parlar-vos de la necessitat, tot i només al meu concret parer; i qui més en sàpiga que més hi digui. Comencem, doncs, amb la prèvia o la introducció fora de tema directament:

                                               És de tots exalçat el gran pas endavant que ha fet l’Església del Concili ençà en el que es refereix a la reforma i promoció de la Litúrgia. Avui em vull referir a dos temes que per a mi tenen una relació intrínseca. Ho faré citant alguns paràgrafs del document conciliar sobre la litúrgia, Sacrosanctum Concilium, com se solen anomenar els grans documents del Magisteri de l’Església. Reconec que potser sóc massa repelós:

“L’Església, doncs, (aquesta paraula no és innòcua, suposa que hi ha un lligam amb un abans que enllaça o bé causalment o bé deductivament), intenta amb cura sol·lícita que els cristians no assisteixin a aquest misteri de la fe com a espectadors estranys i muts, sinó que entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada d’una manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la paraula de Déu... (n. 48) Afegirà després: “perquè la taula de la Paraula de Déu sigui parada amb més abundància a favor dels fidels, s’han d’obrir més els tresors bíblics.”(n. 51) Els dos temes:                        

Participació activa i coneixença de la Paraula de Déu.

                                               Potser ja ho he dit altres vegades que em sorprèn i em fa pensar molt l’expressió tan freqüent a La Contra de La Vanguardia: “Jo sóc catòlic, però no practicant”. Aquí hi llegeixo un rerefons de concentrar significativament tan sols el catolicisme amb l’anada (obligatòria) a Missa els diumenges. Pobresa de formació i també una requisitòria per les Misses que a voltes diem, més que celebrem, de poca substància... Ser catòlic vol dir ser deixeble de Jesucrist en tota la nostra vida: de pensament, paraula, obra i omissió. Jesucrist vol dir immersió contínua en l’Evangeli. Noto de passada un llibre d’en Tuñi que es titula “L’evangeli és Jesús”, que no aconsello –perdoneu-, si no és per a persones ja més avançades en el coneixement i vivència, en aquest cas, sobre l’evangeli de sant Joan. El cito només per la condensació que dóna a entendre ja tan sols amb el títol...

                                               Torno a la participació activa, i, sense aprofundir-hi massa, diria que això remet a una actituds de fons de que estem units a Crist, a l’Església igual que amb aquells amb els qui compartim l’Assemblea en congregar-nos “en aquest sagrament memorial de la passió i resurrecció de Jesucrist; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. (n. 47)

                                               I enllaço amb la primera part de la Missa, taula en diu, ben parada, no tant en abundància, sinó i sobretot en la qualitat comprehensiva de la menja. ¿Com aconseguir que la Paraula marqui l’esperit? Si no es fa una lectura comprensiva de ment i de cor, tot queda en un ritus que ens mena a la rutina o poc menys. Tanta “comunió” hi ha en la litúrgia de la lectura com en la litúrgia del sagrament eucarístic. El mateix Concili ens diu el profund lligam entre la anomenada “Litúrgia de la Paraula amb la Litúrgia del Sagrament (cànon).

                                               Vull fer una afirmació que m’agradaria poder contrastar-la. Em sembla que tenim una preparació pobreta i, doncs, inadequada i insuficient tant de l’espiritualitat litúrgica com en la de la Paraula de Déu. Ja resulta sospitós que la preparació d’iniciació cristiana se’n digui: preparació o bé catequesi de primera  comunió (Massa centrat amb l’acte de la Comunió sagramental) Ens falta més imaginació i una visió més ampla de l’evangeli en tots els seus diversos aspectes, adequadament als nens, és clar.

                                               Les lectures sense conèixer-ne el context no s’acaben d’interioritzar i, per tant, de comprendre-les en els seus sentits, més enllà del que s’explicita, sobretot quan en fem massa només una lectura eminentment moral. Així ens passen volant (i això, a més com que per mor del ritus no podem demanar explicacions, exposar els nostres dubtes, expansionar-nos en les pròpies vivències, etc.) anem tirant endavant sense que, moltes vegades, que sense que se’ns mogui el cor i l’ànima... Llàstima. Hem perdut la gràcia possible i abundosa derivada de la Paraula.

                                               Sobre la importància del context en posaré un exemple de l’evangeli d’avui: Mateu capítol 21. Si comencem a llegir des del primer verset veurem que estem a l’última setmana de la vida de Jesús. S’obre capítol amb l’entrada “triomfal” del Messies. Hi ha en tota aquesta fase final de l’evangeli un anar in crescendo de confrontació amb els “grans” del poble jueu, la gent dels diners (els saduceus, que copen gran part del Sanedrí, els Mestres de la Llei i els escribes i els fariseus). Volen que els nois que l’havien rebut amb palmes i brancatge deixin “d’hosanejar-lo”. Jesús expulsa els venedors del Temple. L’ambient es fa per moments tens, tens. Es retira a Betània a passar la nit. De bon matí tornant a Jerusalem, bo i passant davant una figuera la maleeix en no trobar-hi fruit. Un fet simbòlic i premonitori, que s’anirà entenent tot seguit. Aprofita Jesús per estimular els seus deixebles a la fe, dient-los que la fe si és plena farà que succeeixin esdeveniments més grans. Contraposició amb les actituds dels “grans” que li retreuen amb quina autoritat o poder fa el que fa, singularment al Temple. Ell els posa a prova amb un argument que els fa callar: El baptisme de Joan, ¿de qui era? ¿Del cel o bé dels homes? Cap sortida: els té ben agafats, i callen. La contrastació augmenta a continuació amb la paràbola dels dos fills. Ells entenen que va directament per a ells i hi ha aquesta sentència forta, molt forta: “Us asseguro que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant en el Regne de Déu, perquè ells van creure en Joan; en canvi vosaltres, ni després de veure això, no heu pensat de penedir-vos i creure-hi”. Ho rubrica amb una altra paràbola, la dels vinyaters rebels que va amb precisió profètica directament en contra d’ells, anunciant la tragèdia que s’atansa. “Per això els serà pres el Regne de Déu i serà donat a un poble que el farà fructificar”. “Quan sentiren això comprengueren que parlava d’ells; i se’n volien apoderar, però van tenir por de la gent, perquè el consideraven  un profeta” Aquí acaba el capítol. ¿Eh, que s’entén més bé així contextualitzat? El context hi ha posat un accent agut, de progressiva contrastació “a mort”, que dóna més lògica en els fets i es va intensificant la passió dels que rebutgen Jesús amb una persecució que venia de molt lluny. Confronteu-ho amb Marc que ja dels inicis del seu evangeli, capítol 3r., després d’una guarició en dissabte “i l’espiaven a veure si el curaria en dissabte per poder-lo acusar... Així que sortiren, els fariseus, en consell amb els herodians, prengueren una decisió contra ell sobre la manera de perdre’l”. Bé, ja em dono per explicat a través del context. Com en seria de molt més entenedor si ens preparéssim les lectures abans d’anar a la celebració. Aleshores la Paraula de Déu -¡Paraula directa de Déu a cadascú!- tindria una eficàcia de gràcia i de renovació interior que potser ara no té o massa poc. Això potser és novetat, però es justifica pels fruits més gustosos i de més substància.

                                               Em quedo amb les ganes de comentar pel context el Cant epinici de Déu al seu estimat poble, a la seva vinya, a nosaltres. Compareu-ho amb Joan 15, una deliciosa alegoria de la inimaginable relació de Jesús amb cadascú de nosaltres: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater...” “Vosaltres sou les sarments. Qui resta en mi, i jo, en ell, aquest dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Se sent sentor i perfum del Càntic dels Càntics i del Càntico Espritual de sant Joan de la Creu i dels salms, oh, els salms!: “Em sento ple d’amor”. “Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n”. “T’estimo, Senyor, força meva”.  “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”  “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. “Perdura eternament el seu amor”. “Que el Senyor continuï afavorint-me. El teu amor perdura sempre, Senyor! No abandonis l’obra de les teves mans!” “M’he enamorat de Vós”.  Dedico aquest cant de la vinya (el Poble i jo en ell) al seu Estimat;  cant de l’enamorat al Senyor de la vinya”.

                        Diumenge XXVII de durant l’any, 5 d’octubre del 2014  Sabadell

Homilia del diumenge 28/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

TINGUEU ELS MATEIXOS SENTIMENTS DE JESÚS...

                                               Aquesta sintonia tan fonda se’ns demana que la tinguem amb el mateix Crist. D’això van les lectures litúrgiques d’avui. ¿És això possible? Tot depèn de com anem “seguint” Jesús ben de prop, anant més a fons en les seves paraules, sotjant-hi el que hi ha de “comunicació no verbal”: dels seus èmfasis, de quan diu per recalcar-ho: “en veritat us dic”, a vegades repetit dues vegades seguides, i altres actituds que suposen els seus sentiments més íntims. Jesús té rostre, mirall del que sent...

                                               Joan Baptista assenyalant Jesús com l’Anyell de Déu, fa com una transferència d’alguns dels seus deixebles. “Ell ha de créixer, jo he de minvar”. Un parell d’ells van seguir Jesús i li digueren: “¿On us allotgeu? Veniu a veure-ho”. Remarquem que diu veure, no escoltar. Hi anaren i s’hi van quedar aquell dia. Recordaven l’hora precisa quan varen sortir! Quedaren corpresos del que van veure i de seguida es van posar a fer “crida vocacional” boca-orella. Andreu n’era un dels dos i en trobar-se amb el seu germà Simó Pere li digué : “Hem trobat el Messies. El dugué a Jesús. “Jesús, mirant-se’l, va dir: Tu ets Simó, el fill de Joan; tu seràs anomenat Quefes”, –que significa Pere”. Jesús més endavant diu als emissaris del Baptista enviats per a confirmar que és el Messies, l’esperat: “Digueu a Joan el que heu vist. Que no són tant els fets miraculosos, sinó la manera com els fa. Els gestos, la mirada compassiva, l’atenció preferent pels malalts ( ja sabeu quina era la manera d’interpretar popularment  les malalties: al cec de naixement: ¿és ell qui ha pecat o són els seus pares?). Jesús atén amb misericòrdia i atenció personal tothom qui ho necessita i s’acull a la seva vora amb confiança. L’hemorroïssa n’és un bon exemple. L’ambient que es respira també parla...

                                                 la mirada-. Els acomiadaments dels curats, amb quina tendresa els diu: “La teva fe t’ha salvat. No tornis a pecar més”. La mirada de pena que fa tot estimant-lo, encara que no s’hagi atrevit el jove ric a abandonar les riqueses per a seguir-lo. El tracte singular amb les dones, sense mirar qui són, només mostrant-los una deferència plena de tendresa... Al camí del calvari com atén les dones ploroses i la Verònica, la seva Mare quin intercanvis de mirades tot un joc de dolor, de goig, de llum i de resurrecció... A la creu, repassem les paraules que pronuncia: allí hi ha concentrada tota l’ànima de Jesús. Amb quina confiança és posa a les mans del seu Pare. Moments en què els sentiments prevalen. Les mirades del cor allí arriben al clímax del que és humà i diví... “Ulls del bon Jesús mireu-me” dèiem...

          Oh, la mirada de Jesús –de l’abundància del cor en parla

                                                           Sabem que els sentiments neixen d’una ànima fonda, transparent, amable, sensible, solidària que propicia una abraçada només en el mirar. Aquesta és una mirada amorosa més fonda que les mateixes paraules. És el missatge del cor.  La mirada d’ànima transparent és una benaurança. Els nets de cor veuran Déu

                                                           També pot ser en negatiu o bé millor en sentit estimulant, aclaridor, com es llegeix al final de l’evangeli d’avui, dirigit a les autoritats del poble que tenen el cor endurit. Ell que ha vingut no a condemnar sinó a salvar: per això ha vingut misericordiós, com a sentiment bàsic de tots els seus sentiments. Quin greu li sap que no s’obrin al reclams del Regne. Quantes vegades us he volgut aplegar com la lloca la seva pollada...

                                                           ¿Quina imatge tenim de Déu –primera lectura- que ens atrevim a reptar-lo, a retreure-li que no ens escolta, que no ens atén. Si serem agosarats! ¿Com podem dir que: “No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor? Fem conscientment o inconscientment retrets a Déu, perquè no té ni pensaments, ni camins, ni sentiments com els nostres. Pere ja en sap d’això alguna cosa... Seria millor callar, confiar i deixar obrar al Déu que pensa, sent el millor per a cadascú de nosaltres. Com si l’obliguéssim a que tot fos “flors i violes”, mentre que Ell pren la condició d’esclau, es fa no res, fins i tot arribant a la mort i mort en creu, per tal de ser conseqüent amb la missió que el Pare li confià (Vegem quina riquesa de sentiments si aplega en la seva disponibilitat i lliurament en favor de tots els homes, de sempre i arreu. Inimaginable!)

                                               Si repassem avui, sobretot la primera lectura, el “seu” salm responsorial ( sempre plens de sentiments, no ho oblideu mai que és una pregària tota ella plena de sentiments: així l’hauríem d’escoltar i millor recitar...) i  a més, arrodonint-ho tot amb la segona lectura, En tot aquest bloc la paraula-clau és el “camí”, l’encaminament vers l’ànima de Jesús, en la que ens manifesta els seus sentiments, en allò que avui en diríem la “Intel·ligència espiritual”( en Torralba en té un llibre molt interessant i il·luminador. Val la pena llegir-lo i rellegir-lo), llibre que atén a les actituds fondes que es trasllueixen en una plètora de sentiments ancorats en la humanitat, plena pels creients de divinitat de Jesús. L’expressió més apropiada seria l’amistat feta de presència mútua, de complaença, de mirar-nos els ulls, del goig de saber-se estimat i de poder estimar, de mantenir el cor en sintonia i vibració amb el de Jesús. És el que avui se’n diu l’experiència, el tracte personalitzat, el record afectuós de la mirada bondadosa, misericordiosa de Jesús.

                                               Tinc davant el llibre que es titula Fit a fit amb Jesús que        s’encapsat-la amb una estrofa del llibre de sant Joan de la Creu que jo en posaré tres. Es tracta del Càntic espiritual. “Apaga mis enojos,/ pues que ninguno basta a deshacellos,/ y veante mis ojos/ pues eres lumbre de ellos/ y solo para ti quiero tenellos.

                                               Descubre tu presencia/ y máteme tu vista y hermosura:/ Mira que la dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura.

                                                Oh cristalina fuente,/ si con esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados”.

                                               “De la geografia del cos humà probablement no hi ha un altre lloc tan singular com el dels ulls, diu el llibre. Abans del contacte físic els ulls són els vigies encarregats d’afigurar a quina distància es troben les presències, tant les desitjades com les no desitjades. Per això, els ulls bé poden ser considerats com una porta de la fe... Els ulls permeten el joc de les mirades. Un joc en què sempre convé tenir present la dita del poeta: “L’ull que veus no és ull, perquè tu el veus,  és ull perquè et veu” (A. Machado) Tres són els autors: Joan María Velasco, Dolores Aleixandre, José Antonio Pagola.

                                              

                                               Si algú el vol llegir jo li diria que comencés al revés, per la major intel·ligibilitat. Pagola és ben conegut i sap escriure d’una forma planera i profunda a la vegada.

                                               Acabem amb el començament de l’epístola als Filipesos: “Germans per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres” Són els sentiments de Jesús transferits a la nostra vida de cada dia.

                                               Cantem: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell...” Això consona amb el que Pau ens deia el diumenge passat: “Ara, a vosaltres us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 28 de setembre de 2014   Sabadell 

Homilia del diumenge 21/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

                        LA  MESURA  DESCONCERTANT DE DÉU I LA NOSTRA

                                               En llegir aquesta paràbola, de sobte entrem en el desconcert. Si no hem estat atents a la primera lectura no tindrem “canviat el chip” per poder entendre, meravellats, el significat de la paràbola. El chip és la mirada de fe. Si Déu no ens desconcerta és que el “judiquem” a la “nostra” manera. Maragall deia “humana és ma mesura” i se n’excusa... En la humilitat de qui sap que Déu és diferent, és l’”Altre” i és lliure d’obrar a la seva manera, que és la que ens deixa astorats, perquè trenca tots els nostres esquemes raonables, que som capaços de demanar justícia deslligada de l’amor. Així inventem el “dura lex, sed lex”, el fet comercial, el do ut des, el premi o el preu del nostre obrar... Ens quedarem sempre curts en Déu, que es defineix com l’Amor essencial. ¿Què entenem per amor, quan esperem una “justa” recompensa? Afortunadament les matemàtiques en Déu funcionen d’una altra manera, això és: divinament. Hi podrem accedir en part si actua en nosaltres “L’era de la fe” que diu Pau.

                                               Aquesta paràbola l’hem de llegir  per poder-la entendre i assaborir des de l’evangeli obert. L’anècdota en que es recolza té literalment un importància secundària. El que en realitat es vol posar de relleu és el final axiomàtic com un aparent afegit paradoxal, fora de la narració que en dóna l’explicació per bé que sorprenent. Tinguem present que llegint els contextos directament en l’evangeli de Mateu (cosa altament recomanable per poder endinsar-nos en els sentits a voltes inèdits, sorprenents del que ens proclamen). La mateixa frase del final ja la trobem abans de la mateixa paràbola. Emmarcada, doncs, en començar i acabar per “aquests: “Així el darrers seran primers i els primers, darrers”. Es veu palesament que aquest és el missatge veritable i no una disquisició gairebé sindical de justícia a la humana... No ens hauria d’estranyar quan Isaïes ens posa en pista de com l’hauríem de llegir la paràbola. “Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt, tant com la distància del cel a la terra”. Recordem també la repulsa que rep Pere quan vol que el Mestre no parli i, a més reiteradament, de la passió imminent. “Fuig de mi, Satanàs, em serveixes d’entrebanc, perquè els “teus sentiments” no són pas els de Déu, sinó dels homes”.

                                               Els pensaments-sentiments de Déu no són pas, els dels homes, afortunadament. Com ens costa d’entendre que Déu té la mesura desmesurada, incommensurable, diferent, distant com la distància del cel a la terra. I això per be, en positiu. Ell ha vingut no a condemnar sinó a salvar. La mesura-patró-metro és l’amor. Exemples: l’ovella perduda, els malalts, els pecadors, les prostitutes, tot el que estava perdut.. Aquests tenen una atenció privilegiada: els darrers, per l’estimació dels que es creuen primers, passaran davant. Recordeu la Gran Paràbola del Senyor-Pare Pròdig (en el sentit etimològic de la paraula) Pròdig el Pare, sobreabundant, magnànim, Pare-Mare. Sempre he cregut per fe que Déu sabria compaginar justícia amb l’amor. ¿Com s’ho fa m’és un misteri de goig, però el fet jo el crec, l’espero i l’estimo; això em dóna pau, la pau del mateix Déu. La tornada del càntic sobre la generositat de Déu, sobre la sobirana acció de Déu en favor dels seus fills és “perquè és eterna la seva misericòrdia”. Déu és substancialment AMOR. El seu amor per cadascú de nosaltres no es pot mesurar. “Tingues fe, la fe t’ha salvat” Una fe circumstancial, concreta, fruit d’una recerca, d’un trobar-lo ara i sempre que es deixa trobar. El salm responsorial, que canta i prega el que ens ha dit avui Isaïes és commovedor: “”El Senyor és compassiu  i benigne. Lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ha creat. Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor” El seu cor és tan ample i tan magnànim que hi cabem tots. És generós a perdonar. ¿Com entenem l’amor (no a mesura humana sinó divina: “perdura eternament el seu Amor”. L’Amor amb que Déu ens estima foragita tot temor, tota por. El seu Amor és delicat i coneix la poca coseta que som nosaltres. No hi caben exigències, les dels treballadors de primera hora. Deixem que Déu sigui Déu. “¿Per ventura no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo SÓC generós? Tota la relació de Déu amb nosaltres està marcada per la generositat. Descansem en Ell, que cuida de nosaltres, un a un. “Deixeu-lo fer”.

                                         En el Cor del Pare hi caben tant el fill “recuperat” com el germà gran, que té el cor “picat” per l’enveja, que fa els recompte dels “greuges” a ¿qui? Al Pare. “Tot el que és meu és teu”. No ha entès el Pare. El Pare surt a buscar el fill perdut i ara recobrat en salut. El gran no vol entrar a casa, fa comparances. Ell sempre ha estat fidel... La fidelitat no amorosa, com si fos una obligació, no és tal. Llàstima que no va “estimar l’estimació del Pare”, en el seu amor acollidor. Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar existencialment com a generositat fora mida, allò de la mesura divina... com a gratuïta que no compte. El fill sempre serà el fill. El fill gran es creu amb mèrits davant dels excessos d’amor, de liberalitat envers aquest que és de l’hora undècima. Déu estima cadascú segons la mirada i el que li dicta el cor. Són expressions humanes. No en tenim d’altres. Deixem que Déu sigui Déu. No li marquem el pas, els temps, les mesures. Déu no té mesures com les nostres. Això ens dóna pau. Beneït sigui Déu, ara i sempre. Ell és Pare-Mare. Déu es manifesta més Déu quan perdona. Perdona setanta vegades set i més i molt més. Nosaltres som mesquins...

• Error: pensar que els meus pecats importen més a Déu que la meva persona.
• Error: pensar que la força del mal més gran pot més que l’Amor generós de Déu.
• Error: pensar que el judici de Déu s’ajustarà a normes, lleis i no a l’Amor de Déu, escenificat en els braços oberts, acollidors. Déu va inventar l’abraçada.
• Error: pensar que la por pot més que l’amor.
• Error: no et judiquis tu mateix, deixa que et judiqui Déu Pare-Mare.
• Tot ve de Déu. Ell té la iniciativa del perdó; tot passa per ell (és més important deixar-se perdonar que voler ser perdonat, perquè estic arrepentit. Tot s’encamina vers l’Amor. L’única moneda de curs legal és l’amor que perdona.
• El perdó és com un nou engendrament: emergim com a criatures noves. Portem al front el signe de l’amor preferencial de Déu.
• Qui se sent perdonat, és natural que perdoni amb el perdó experimentat en Déu.
• El perdó restitueix. Els pecats queden fosos en la fornal del seu Amor. Deixen de ser. Déu té una immensa capacitat d’oblit. L’esborrador que usa Déu deixa la pissarra completament neta. Polsim de guix, res més
• Tingueu fe en l’amor. Fe absoluta. Quan hi ha fe neix l’amor. Aquest cobreix una multitud de pecats.
• Els braços oberts com fan els pares amb els seus fills i corren a rebre l’abraçada joiosa i confiada. No puc deixar de pensar en el Rembrandt sobre el fill pròdig...
• Si dic que estimo Déu i no estimo els germans sóc un mentider.
• La mirada de Déu és amorosa i activa i abat pantalles i murs, això si ho crec tot és possible i tot és nou. La gratuïtat de Déu obre totes les portes.
• Déu no utilitza balances. Obre el palmells. I sospesa a ull, a ulls d’amor. Sempre fa molt bon pes i àdhuc hi posa una bona torna. Déu fia avui i demà. Confiança.
• Déu és sempre sobreabundant: fa una mesura benvolent: “Abocarà a la nostra falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada a vessar”. Al seu exemple: Ara ens demana que mesurem amb generositat, per tal que al nostre torn ens faci una mesura igual d’esplèndida.
• “No quedeu a deure res a ningú. L’únic deure vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”.
• Estimar és tota la llei. Certament la llei de l’Esperit (Pau)
• “Oh Déu, vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a vós i el proïsme, feu que, per l’observança del vostre manament, meresquem d’arribar a la vida eterna”. “Tant de bo que els meus camins no es desviïn de guardar els vostres decrets”.
• Passen davant els més necessitats: aquesta és la manera de fer de Jesús, en la terra com es fa en el cel. Encara que siguem dels de l’hora undècima, no hi fa res.
• Els primers no haurien de fer prevaler la seva fidelitat, el seu esforç, la justícia comparativa. ¿Què tens que no ho hagis rebut? Davant Déu som publicans; res d’arrogàncies farisàiques. No podem anar a Déu amb les nostres exigències...
• Si dic que estimo Déu i no estimo els germans sóc un mentider (Joan)
• Us demano sols això: que porteu  una vida digna de l’evangeli de Crist (Pau).
• El bon lladre n’ha tingut prou en “entendre” Jesús en la creu. Veu la diferència entre ells dos i Jesús. “Avui estaràs amb mi al paradís”. ¡Marca de la casa!
• “El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho també gratuïtament”.
• “Sigueu misericordiosos com el Pare és misericordiós”.
• La mirada de Déu és activament amorosa: trenca dureses i ensorra pantalles.
• “En les teves mans encomano el meu esperit”

                        Diumenge xxv de durant l’any, 21 de setembre del 2014.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

ENLAIRAT, ATREURÉ TOTHOM A MI

                                               En aquesta festa cristològica, en coincidència amb la domínica XXIV de durant l’any, la celebració de l’Exaltació de la Santa Creu pren més protagonisme i té preferència litúrgica, d’aquí que té els textos propis de la festa. Festa que ve de lluny, quan en l’any 335 es van “dedicar” l basílica del Calvari i del Sant Sepulcre, després que es van trobar allí les relíquies de la Santa Creu. Després d’enderrocar sobre aquests llocs un temple a Venus  es va edificar la basílica en honor i memòria dels últims esdeveniments de la vida de Jesús. Punt neuràlgic dels pelegrinatges del món cristià. De l’anomenada Vera Creu es van difondre relíquies per tot el món, difusió intensificada en temps de les Creuades. Com podem comprendre no hi havia en la creu vertadera materialment prou fusta per a tantes relíquies que van constituir tot un món de veneracions on es barrejaven el “poc” autèntic amb moltes falsificacions fins a fer-ne tot un gran capítol i una virada en la pietat cristiana. Avui, l’Església ha posat el ralentí a aquesta profusió que, més aviat pretesament, “santificava” objectes inversemblants fins al deliri... L’Església de les relíquies afortunadament ha donat pas al Vaticà II a l’Església de les “fonts i orígens” seus, que són la Paraula i els Sagraments.  De la Creu ens interessa sobretot el Crucificat. El signe s’ha menjat moltes vegades el significat. I es comprèn, perquè tot allò que no es visualitza, per les pietats populars “d’ulls i de tocar”, no existeix o gairebé. Caldrà una certa, moderada però, iconoclàstia, per tal d’afavorir la vertadera significació espiritual que passi del “sentiment” pietós a l’experiència d’una més sàvia vivència de fe esclarida i renovada del per què i del per a què de les nostres conviccions. Molta llegenda i poca consistència històrica. Molta credulitat i pietat de sentiment... Cal prudència a l’hora de treure: abans de treure cal veure com i amb què ho substituirem. Tenim memòria de les presses postconciliars. Sabem què hi vam perdre, no sabem massa què hi vam guanyar...

                                                   Venim d’una Església de religiositat i hauríem d’anar a una Església de fe, de vivència de la fe, dels compromisos que es deriven de la fe, d’una pràctica de pietat a la pràctica de l’amor als germans, corresponent a l’amor que va portar Jesús fins a la Creu. Avui han desaparegut moltes creus, de la cadeneta al coll, de les creus de terme, de les creus de capsal del llit, de les capelles del Sant Crist. No dic que s’hagi de beneir aquesta progressiva desaparició dels signes. Cal trobar-hi la significació profunda. El sentiment no és durador, si no va acompanyat de la seva profunda significació. En el nostre cas de les paraules del propi Jesús “havent estimat els seus de sempre, ara els estimà fins a l’extrem” L’àngel digué a les dones: “No és aquí, ha ressuscitat, és viu”. Crec que ni es fa la més mínima menció de les relíquies en els documents del Vaticà II.  He mirat el que diu el Catecisme de l’Església Catòlica: En parlar de la religiositat popular diu: “El sentit religiós del poble cristià sempre ha trobat la seva expressió en les formes variades de pietat que envolten la vida sacramental de l’Església, com la veneració de les relíquies, etc... Aquestes expressions prolonguen la vida litúrgica, però no la substitueixen pas... Cal un discerniment pastoral per a donar suport a la religiositat popular i, si s’escau, per purificar i rectificar el sentit religiós subjacent a aquestes devocions i per fer progressar en el coneixement del misteri de l’Encarnació de Jesús.

                                           La Creu queda dignificada per qui hi fou “penjat”. No podem confondre l’instrument ignominiós -de fet era la forma més degradant de morir ajusticiat- amb la vera història de per què i per qui hi va morir i de les motivacions personals que en Jesús aparentment acaben en la seva passió i mort en Creu. Pels atenesos era l'absurd de la Creu, pels cristians era l’acte suprem de lliurament de Jesús a benefici dels deixebles i de tota la humanitat. És la gran paràbola del Regne. Cal saber fer una lectura sàvia quan diem que fou per obediència al Pare. Com si el Pare d’alguna manera l’hagués empès a assumir aquest final tràgic del que Ell anomenava el seu Fill, el seu Estimat. La comprensió de la mort de Jesús ha portat a visions que en definitiva van més enllà de la misteriosa saviesa d’un Déu que s’identifica amb els més infortunats de la vida, assumint tot dolor i donant-li una plena significació per mor de poder compartir els dolors de Crist en Ell i en tota situació dolorosa. No sempre s’ha sabut veure les coses en profunditat i se n’ha derivat cap a una mena d’espiritualitat dolorista i victimal com si fos el dolor el que purifica i sana i no el Senyor que fent-se no res i com esclau ha sanejat tot dolor i tot pecat i la seva mort ens permet afrontar la pròpia, sabent que no és pas el final de tot, sinó l’obertura a un vida nova, permetent-nos de ressuscitar en la Resurrecció de Crist. Pau ens dirà que s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom... doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. Corroborat per Joan que afirma que “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a Ell” i en el prefaci propi: “A vós que heu posat la salvació del llinatge humà en l’arbre de la Creu i heu fet que d’ella ens vingués la vida. Per Pau hem de llegir tot d’una tirada, enllaçant tots els conceptes, perquè només en el seu encaix troba sentit: vida-passió-mort-resurrecció-exaltació. Crist té significat entenent-lo com obedient a la missió profètica que rebé del Pare. És perillós caure en l’atzucac de llegir qualsevol esdeveniment –sobretot la seva mort- desencaixant les peces que hem unit per guions. No hi ha hagut persona humana en que el fil de la seva vida total tingués més unitat i sentit. La creu i la mateixa resurrecció estaven presents en cada alè de la seva vida. “Per això he vingut al món, li diu a Pilat ratificant la seva reialesa única i difícilment concebible i més en la situació en que es troba de desempar total a risc de que Pilat faci d’Ell el que vol omnímodament. Rei, sí, però aparentment reu. Raó tenien les lectures que en feien els artistes de temps passats que en comptes d’una corona d’espines n’hi posaven una de Rei, en les Majestats o en els Pantocrators. Tota la Trinitat està abocada en la Creu de Jesús; així ho han representat alguns pintors. La Creu victoriosa és l’última epifania o manifestació en la vida de Jesús, més que en el seu baptisme, més que en la transfiguració. “Aquest és el meu Fill, més estimat. Guardeu-ne memòria permanent sobretot en l’Eucaristia.

                                             Crist, en la versió de Joan, mor com a vencedor de la mort, després d’assumir la dolça i tràgica càrrega de tota la humanitat, que fou, era i seria. Aquesta mort és única i carregada de sentits que se’ns escapen. No n’hi haurà cap de semblant. És la mort recapituladora de totes les morts. En ella tot s’ha acomplert. El món és nou des d’aquest moment tan paradoxal. Tota vida i de tots els temps pren inici de la mort-resurrecció de Jesús. Som fills de la Creu que se’ns ha tornat vida i vida que començant aquí estén el seu fil fins a les glorificacions derivades de la seva glorificació.

                                              Anem als capítols centrals de l’evangeli de Joan. El capítol 17è comença d’aquesta manera: “Aixecant els ulls al cel, digué:”Pare, ha arribat l’hora; glorifiqueu el vostre Fill, a fi que el vostre Fill us glorifiqui, segons el poder que li heu donat sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li heu donat. I això és la vida eterna, que us coneguin a Vós, únic Déu veritable, i el qui heu enviat, Jesús, el Messies. Jo us he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’heu donat a acomplir... Sóc glorificat en ells. Pare Sant, conserveu-los en el vostre nom, els qui m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres som u... Jo els he donat la glòria que m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres som u; jo en ells i vós en mi, perquè siguin perfectament u... Jo els he conegut, i aquests han conegut que Vós m’heu enviat, i els he fet conèixer el vostre nom i els hi faré conèixer encara, perquè l’amor amb que Vós m’heu estimat a mi estigui en ells i jo, en ells”. L’obediència és l’amor que es dóna. L’acompliment de la gran missió que va assumir durant tota la vida. La creu no el deixi en cap moment del seu viure i acaba en el sentit més ple que pot tenir tot el que és humà. Via crucis, via lucis.

                                             Elevació, Exaltació, Glorificació. Hem guanyat gratuïtament amb la unió amb el Pare i en Crist la nostra pròpia glorificació. El ressuscitat ens mou a resurrecció, el glorificat ens mou a glorificació. No és un acte de pietat venerar l’instrument de la paradoxal glorificació. No és la Creu, sinó el Crucificat; no és el crucificat, és el ressuscitat, és el glorificat. Hem entrat en l’àmbit de la glorificació. No és el dolor el que mou a compassió; és l’amor el que ens fa u en Crist, Déu i Home. La fe és la que ens dóna la lucidesa de la contemplació de la Creu. Jesús ens invità a seguir-lo portant la pròpia creu, que és redemptora com la del mateix Crist. Misteri inabastable...

                                           Quan fem el senyal de la Creu el fem en nom de la Trinitat. Donem-li tota la significació de renovació, de redempció, de glorificació, àdhuc de divinització. En l’eucaristia es resumeix i condensa tot el misteri de vida evangèlica, de mort i de resurrecció de Jesús i de la nostra pròpia, vida, passió i resurrecció. “Feu això en memòria meva”: “Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze, anunciem la vostra mort, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Salvador del món, salveu-nos, vós que ens heu alliberat per la vostra Creu i la vostra Resurrecció.

        Exaltació de la Santa Creu, diumenge, 14 de setembre de 2014.   Sabadell

Homilia del diumenge 07/09/2014 del P. Josep Mª Balcells

ECOLOGIA  ESPIRITUAL

                                               Hi ha moltes versions d’ecologia (no perdem de vista la seva etimologia: oicos igual a “casa”. Quin encert vincular-ho amb la casa que engloba tants sentits, tants sentiments, Tothom ha de tenir i sentir-se unit a la seva casa. Tot el creat forma com un u. Estem pastats d’una sola i mteixa pols. “Recorda’t, home, que ets pols”. Pols ho és la terra, pols és el món vegetal. Pols també “tota cuca “ que viu. I nosaltres també som argila acaronada en el torn del terrissaire universal. A nosaltres se’ns ha fet administradors de tot aquest bé de Déu. Per poder-lo administrar fidelment hem de conèixer i admirar el món, des dels microcosmos fins a les alçàries del macrocosmos, la grandesa en la infinitud d’allò que no veiem i hi és, fins a les estrelles que poblen l’ignot del firmament. Déu estima “entranyablement” tot el que ha creat i segueix creant. “Crist ha esdevingut un no res prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes”... fins a atènyer l’excelsitud de Rei i Senyor de l’univers.

                                               Administrador vol dir conèixer, conrear, portar a plenitud el que Déu ens ha posat a les nostres mans, encara que puguin semblar buides. Els palmells estan plens de món. Crist és ja ara després de la Resurrecció el Crist còsmic. Tot ve de Déu, passa per ell i s’encamina cap a Déu. Això és el sentit plenari de la Creació. Déu, alfa i omega de tot el creat en procés.  Hi ha unes lleis físiques; hi ha altres lleis que es van descobrint en el microscopi i en el telescopi. Hi ha lleis de bon i bell conviure, de relacions primer de tot amb Déu, després amb nosaltres, també convivencials de tots amb tots. I nosaltres som consciència viva d’aquesta meravella d’unitat i diversitat. De Comunió, en definitiva. N’hauríem de ser conscients. Ens manca aquesta consciència gloriosa i sempre sorprenent per dèficits educatius. Les ciències de la natura, les ciències socials i les que transcendeixen i engloben unes i altres. Sant Francesc és el patró de totes les ecologies per la seva sensibilitat i el preciós tracte amb l’aparent inanimat fins al cimal de la vida espiritual.

                                               Tot té vida: alguna se’ns escapa. La geològica; la de la vida vegetal, aquesta més accessible i sense excusa per part de ningú. Aquesta saviesa l’hauríem de venerar i exercitar; ...atenció a l’home depredador. Els gels de l’Àrtic i l’Antàrtic; les aigües i tota vida que en elles hi fan pàtria, les profundes arbredes que es devasten sense només que el lucre desmesurat, el tercer i quart món que també són el nostre món. Llàstima que l’escola i la família no ens faci estimar com caldria la natura!

                                               Som món, som interdependents, som simbiòtics. Siguem-ho a plena consciència, estimació, respectuosos. Ens ho demanen tots els humanismes; ens ho demana una visió sistèmica (expressió nova que vol dir que tot forma un tot, un sistema, una concatenació), que som baules d’un món més rodó del que explica la geografia d’abans com una esfera roma pels pols. Ens ho demanen també les concepcions orientals (taoismes, iogues i similars). Ens ho demana des de sempre l’encadenat de la concepció unitària del cristianisme.

                                               Avui en gaudirem amb els textos de la litúrgia. Tots som conscients –o ho hauríem d’estar- de que hi ha arrels comunes i que la fe ens dóna una visió d’unitat del creat, perquè un és el creador de tot i “de que som conscients també de no saber-ho tot, de que existeix un més enllà del que som capaços de comprendre i de que estem acarats a l’infinit. Paradoxalment, podríem dir que la fe és tenir consciència de la pròpia ignorància. Nicolàs de Cusa parlava de la “docta ignorantia”. (Panikkar)

                                               Només mirant endins del nostre cor i del nostre jo podrem esbrinar que el món interior és més potent, ampli i per dir-ho d’una forma que jo conceptuo admirable: tot està regit per una encarnació que es va fent conjuntant l’abans de la història; també acompanyant-la fins que tot fineixi en Déu a través de Jesucrist.

                                               Tenim notícia que el papa Francesc té al teler la redacció d’una segona Exhortació sobre l’Ecologia. També tenim notícia de que l’ONU està confegint uns nous Objectius de cara al període 2015 – 2030 sobre la base de l’ecologia.

                                               Tot té la base en un món en sostenibilitat. En un món que no acaba en nosaltres i en els nostres egoistes despropòsits. Que el capitalisme és un món de pocs que prenen i roben el que és de tots i dels “tots” que vindran després de nosaltres. Cal frenar els egoismes personals, de classe, de nacions, de blocs. Cal destruir les armes i tota guerra. He llegit aquestes darreres setmanes molts articles sobre la Gran Guerra i he quedat escruixit (Recomano un dels darrers números de la revista Sapiens). Cal tenir una sensibilitat d’amor a la terra, hem d’establir una solidaritat oberta, magnànima, començant pel proïsme. No hi ha “coses”, el gran genèric de tota ignorància. Tot té conseqüències. En tot hi ha un equilibri que se’ns escapa entre l’immediat-proper i el llarg termini, entre el visible i l’invisible, entre allò superficial i l’ignot de la realitat. Recordem l’efecte papallona, espiritual també...

                                               Torralba parlava en un Foc Nou sobre la solidaritat. D’entrada fa una distinció que ja es transparenta en el títol: “La genuïna solidaritat”. Deixant de banda altres consideracions afirma que “la solidaritat o ajuda mútua no és una anomalia que trenca les exigències de la lluita per la vida, sinó un fet científicament demostrat com a factor d’evolució paral·lel i contrari a la lluita per la supervivència. Sols no ens sortim. Necessitem cooperar, establir ponts i nexes. Acaba dient: “Portat a  les seves darreres conseqüències l’individualisme , és destructiu per al gènere humà”.

                                               La idea, sentiment, creença més afí és la del Vaticà II quan defineix en primera instància l’Església com a Poble de Déu. Aquí tenim la nostra pertinença, aquí hi recolzem la nostra identitat. Diu Ezequiel: “Fill d’home t’he fet sentinella, perquè vetllis sobre el poble d’Israel”. És la nova i universal humanitat, basada en la fraternitat: Germà sol, germana lluna, germana mort...de Francesc d’Assís.

                                               Només encetar el document del Concili sobre l’Església ja invita a sentir-nos Poble de Déu: “En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegui i el servís santament... Tots els homes són cridats a formar part d’aquesta unitat catòlica del Poble de Déu que presagia i promou la pau universal, i hi pertanyen o hi són destinats de diverses maneres, ja sigui els fidels catòlics, ja els altres creients en el Crist, o encara tots els homes sense excepció, cridats com són per la gràcia de Déu a la salvació”.

                                               Rellegim poc a poc i deixem-nos prendre per aquest perfum amorós que destil·la Pau als Romans: “No quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert tota la Llei... Estimar és tota la Llei. Que no es perdi cap germà, ens dirà l’evangeli. “Déu en Crist ha reconciliat el món amb ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”. A l’oració sobre les ofrenes: “Feu que tots els que participem d’un mateix sagrament tinguem un sol cor i una sola ànima”. Hi ha un ressò del mateix en el cànon, quan diem després de la Consagració:”Us supliquem humilment que l’Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist”. I per acabar s’ha dit que la Comunió és la paraula clau de tot el Vaticà II. Fou Joan Pau II a proclamar en “Al començar del nou mil·lenni” que la nostra espiritualitat evangèlica és la Comunió. Un altre dia hi entrarem in extenso.

                        Diumenge XXIII de durant l’any, 7 de setembre del 2014   Sabadell