ENLAIRAT, ATREURÉ
TOTHOM A MI
En
aquesta festa cristològica, en coincidència amb la domínica XXIV de
durant l’any, la celebració de l’Exaltació de la Santa Creu pren més
protagonisme i té preferència litúrgica, d’aquí que té els textos propis de la festa. Festa que ve
de lluny, quan en l’any 335 es van “dedicar” l basílica del Calvari i del Sant
Sepulcre, després que es van trobar allí les relíquies de la Santa Creu. Després
d’enderrocar sobre aquests llocs un temple a Venus es va edificar la basílica en honor i memòria
dels últims esdeveniments de la vida de Jesús. Punt neuràlgic dels
pelegrinatges del món cristià. De l’anomenada Vera Creu es van difondre
relíquies per tot el món, difusió intensificada en temps de les Creuades. Com
podem comprendre no hi havia en la creu vertadera materialment prou fusta per a
tantes relíquies que van constituir tot un món de veneracions on es barrejaven el “poc”
autèntic amb moltes falsificacions fins a fer-ne tot un gran capítol i una
virada en la pietat cristiana. Avui, l’Església ha posat el ralentí a aquesta
profusió que, més aviat pretesament, “santificava” objectes inversemblants fins
al deliri... L’Església de les relíquies afortunadament ha donat pas al Vaticà
II a l’Església de les “fonts i orígens” seus, que són la Paraula i els
Sagraments. De la Creu ens interessa
sobretot el Crucificat. El signe s’ha menjat moltes vegades el significat. I es
comprèn, perquè tot allò que no es visualitza, per les pietats populars “d’ulls
i de tocar”, no existeix o gairebé. Caldrà una certa, moderada però, iconoclàstia,
per tal d’afavorir la vertadera significació espiritual que passi del “sentiment”
pietós a l’experiència d’una més sàvia vivència de fe esclarida i renovada del
per què i del per a què de les nostres conviccions. Molta llegenda i poca
consistència històrica. Molta credulitat i pietat de sentiment... Cal prudència
a l’hora de treure: abans de treure cal veure com i amb què ho substituirem.
Tenim memòria de les presses postconciliars. Sabem què hi vam perdre, no sabem
massa què hi vam guanyar...
Venim d’una Església de religiositat i hauríem d’anar a una Església de
fe, de vivència de la fe, dels compromisos que es deriven de la fe, d’una
pràctica de pietat a la pràctica de l’amor als germans, corresponent a l’amor
que va portar Jesús fins a la
Creu. Avui han desaparegut moltes creus, de la cadeneta al
coll, de les creus de terme, de les creus de capsal del llit, de les capelles
del Sant Crist. No dic que s’hagi de beneir aquesta progressiva desaparició
dels signes. Cal trobar-hi la significació profunda. El sentiment no és
durador, si no va acompanyat de la seva profunda significació. En el nostre cas
de les paraules del propi Jesús “havent estimat els seus de sempre, ara els
estimà fins a l’extrem” L’àngel digué a les dones: “No és aquí, ha ressuscitat,
és viu”. Crec que ni es fa la més mínima menció de les relíquies en els
documents del Vaticà II. He mirat el que
diu el Catecisme de l’Església Catòlica: En parlar de la religiositat popular
diu: “El sentit religiós del poble cristià sempre ha trobat la seva expressió
en les formes variades de pietat que envolten la vida sacramental de l’Església,
com la veneració de les relíquies, etc... Aquestes expressions prolonguen la
vida litúrgica, però no la substitueixen pas... Cal un discerniment pastoral
per a donar suport a la religiositat popular i, si s’escau, per purificar i
rectificar el sentit religiós subjacent a aquestes devocions i per fer
progressar en el coneixement del misteri de l’Encarnació de Jesús.
La
Creu queda dignificada per qui hi fou “penjat”. No podem confondre l’instrument
ignominiós -de fet era la forma més degradant de morir ajusticiat- amb la vera
història de per què i per qui hi va morir i de les motivacions personals que en
Jesús aparentment acaben en la seva passió i mort en Creu. Pels atenesos era
l'absurd de la Creu, pels cristians era l’acte suprem de lliurament de Jesús
a benefici dels deixebles i de tota la humanitat. És la gran paràbola del
Regne. Cal saber fer una lectura sàvia quan diem que fou per obediència al
Pare. Com si el
Pare d’alguna manera l’hagués empès a assumir aquest final tràgic del que Ell anomenava
el seu Fill, el seu Estimat. La comprensió de la mort de Jesús ha portat a
visions que en definitiva van més enllà de la misteriosa saviesa d’un Déu que
s’identifica amb els més infortunats de la vida, assumint tot dolor i donant-li
una plena significació per mor de poder compartir els dolors de Crist en Ell i
en tota situació dolorosa. No sempre s’ha sabut veure les coses en profunditat
i se n’ha derivat cap a una mena d’espiritualitat dolorista i victimal com si
fos el dolor el que purifica i sana i no el Senyor que fent-se no res i com
esclau ha sanejat tot dolor i tot pecat i la seva mort ens permet afrontar la
pròpia, sabent que no és pas el final de tot, sinó l’obertura a un vida nova,
permetent-nos de ressuscitar en la Resurrecció de Crist. Pau ens dirà que
s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per això
Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre
nom, perquè tothom... doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis
reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. Corroborat per Joan
que afirma que “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per
salvar el món gràcies a Ell” i en el prefaci propi: “A vós que heu posat la
salvació del llinatge humà en l’arbre de la Creu i heu fet que d’ella ens
vingués la vida. Per Pau
hem de llegir tot d’una tirada, enllaçant tots els conceptes, perquè només en
el seu encaix troba sentit: vida-passió-mort-resurrecció-exaltació. Crist té
significat entenent-lo com obedient a la missió profètica que rebé del Pare. És
perillós caure en l’atzucac de llegir qualsevol esdeveniment –sobretot la seva
mort- desencaixant les peces que hem unit per guions. No hi ha hagut persona
humana en que el fil de la seva vida total tingués més unitat i sentit. La creu
i la mateixa resurrecció estaven presents en cada alè de la seva vida. “Per
això he vingut al món, li diu a Pilat ratificant la seva reialesa única i
difícilment concebible i més en la situació en que es troba de desempar total a
risc de que Pilat faci d’Ell el que vol omnímodament. Rei, sí, però aparentment
reu. Raó tenien les lectures que en feien els artistes de temps passats que en
comptes d’una corona d’espines n’hi posaven una de Rei, en les Majestats o en
els Pantocrators. Tota la Trinitat està abocada en la Creu de Jesús; així ho
han representat alguns pintors. La Creu victoriosa és l’última epifania o
manifestació en la vida de Jesús, més que en el seu baptisme, més que en la
transfiguració. “Aquest és el meu Fill, més estimat. Guardeu-ne memòria
permanent sobretot en l’Eucaristia.
Crist, en la versió de Joan, mor com a vencedor de la mort, després
d’assumir la dolça i tràgica càrrega de tota la humanitat, que fou, era i
seria. Aquesta mort és única i carregada de sentits que se’ns escapen. No n’hi
haurà cap de semblant. És la mort recapituladora de totes les morts. En ella
tot s’ha acomplert. El món és nou des d’aquest moment tan paradoxal. Tota vida
i de tots els temps pren inici de la mort-resurrecció de Jesús. Som fills de la
Creu que se’ns ha tornat vida i vida que començant aquí estén el seu fil fins a
les glorificacions derivades de la seva glorificació.
Anem als capítols centrals de l’evangeli de Joan. El capítol 17è comença
d’aquesta manera: “Aixecant els ulls al cel, digué:”Pare, ha arribat l’hora;
glorifiqueu el vostre Fill, a fi que el vostre Fill us glorifiqui, segons el
poder que li heu donat sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui
li heu donat. I això és la vida eterna, que us coneguin a Vós, únic Déu
veritable, i el qui heu enviat, Jesús, el Messies. Jo us he glorificat a la
terra, duent a terme l’obra que m’heu donat a acomplir... Sóc glorificat en
ells. Pare Sant, conserveu-los en el vostre nom, els qui m’heu donat, perquè
siguin u com nosaltres som u... Jo els he donat la glòria que m’heu donat,
perquè siguin u com nosaltres som u; jo en ells i vós en mi, perquè siguin
perfectament u... Jo els he conegut, i aquests han conegut que Vós m’heu enviat,
i els he fet conèixer el vostre nom i els hi faré conèixer encara, perquè
l’amor amb que Vós m’heu estimat a mi estigui en ells i jo, en ells”.
L’obediència és l’amor que es dóna. L’acompliment de la gran missió que va
assumir durant tota la vida. La
creu no el deixi en cap moment del seu viure i acaba en el sentit més ple que
pot tenir tot el que és humà. Via crucis, via lucis.
Elevació, Exaltació, Glorificació. Hem guanyat gratuïtament amb la unió
amb el Pare i en Crist la nostra pròpia glorificació. El ressuscitat ens mou a
resurrecció, el glorificat ens mou a glorificació. No és un acte de pietat
venerar l’instrument de la paradoxal glorificació. No és la Creu, sinó el
Crucificat; no és el crucificat, és el ressuscitat, és el glorificat. Hem
entrat en l’àmbit de la
glorificació. No és el dolor el que mou a compassió; és
l’amor el que ens fa u en Crist, Déu i Home. La fe és la que ens dóna la
lucidesa de la contemplació de la Creu. Jesús ens invità a seguir-lo portant la
pròpia creu, que és redemptora com la del mateix Crist. Misteri inabastable...
Quan
fem el senyal de la Creu el fem en nom de la Trinitat. Donem-li
tota la significació de renovació, de redempció, de glorificació, àdhuc de
divinització. En l’eucaristia es resumeix i condensa tot el misteri de vida
evangèlica, de mort i de resurrecció de
Jesús i de la nostra pròpia, vida, passió i resurrecció. “Feu això en
memòria meva”: “Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze, anunciem la vostra mort, esperem el vostre
retorn, Senyor Jesús. Salvador del món, salveu-nos, vós que ens heu alliberat
per la vostra Creu
i la vostra
Resurrecció.
Exaltació de la Santa Creu , diumenge,
14 de setembre de 2014. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada