ECOLOGIA ESPIRITUAL
Hi
ha moltes versions d’ecologia (no perdem de vista la seva etimologia: oicos
igual a “casa”. Quin encert vincular-ho amb la casa que engloba tants sentits, tants
sentiments, Tothom ha de tenir i sentir-se unit a la seva casa. Tot el creat
forma com un u. Estem pastats d’una sola i mteixa pols. “Recorda’t, home, que
ets pols”. Pols ho és la terra, pols és el món vegetal. Pols també “tota cuca “
que viu. I nosaltres també som argila acaronada en el torn del terrissaire
universal. A nosaltres se’ns ha fet administradors de tot aquest bé de Déu. Per
poder-lo administrar fidelment hem de conèixer i admirar el món, des dels
microcosmos fins a les alçàries del macrocosmos, la grandesa en la infinitud d’allò
que no veiem i hi és, fins a les estrelles que poblen l’ignot del firmament.
Déu estima “entranyablement” tot el que ha creat i segueix creant. “Crist ha
esdevingut un no res prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als
homes”... fins a atènyer l’excelsitud de Rei i Senyor de l’univers.
Administrador
vol dir conèixer, conrear, portar a plenitud el que Déu ens ha posat a les
nostres mans, encara que puguin semblar buides. Els palmells estan plens de
món. Crist és ja ara després de la Resurrecció el Crist còsmic. Tot ve de Déu, passa per ell i s’encamina cap a Déu.
Això és el sentit plenari de la
Creació. Déu , alfa i omega de tot el creat en procés. Hi ha unes lleis físiques; hi ha altres lleis
que es van descobrint en el microscopi i en el telescopi. Hi ha lleis de bon i
bell conviure, de relacions primer de tot amb Déu, després amb nosaltres, també
convivencials de tots amb tots. I nosaltres som consciència viva d’aquesta
meravella d’unitat i diversitat. De Comunió, en definitiva. N’hauríem de ser
conscients. Ens manca aquesta consciència gloriosa i sempre sorprenent per
dèficits educatius. Les ciències de la natura, les ciències socials i les que
transcendeixen i engloben unes i altres. Sant Francesc és el patró de totes les
ecologies per la seva sensibilitat i el preciós tracte amb l’aparent inanimat
fins al cimal de la vida espiritual.
Tot
té vida: alguna se’ns escapa. La geològica; la de la vida vegetal, aquesta més
accessible i sense excusa per part de ningú. Aquesta saviesa l’hauríem de
venerar i exercitar; ...atenció a l’home depredador. Els gels de l’Àrtic i
l’Antàrtic; les aigües i tota vida que en elles hi fan pàtria, les profundes
arbredes que es devasten sense només que el lucre desmesurat, el tercer i quart
món que també són el nostre món. Llàstima que l’escola i la família no ens faci
estimar com caldria la natura!
Som
món, som interdependents, som simbiòtics. Siguem-ho a plena consciència,
estimació, respectuosos. Ens ho demanen tots els humanismes; ens ho demana una
visió sistèmica (expressió nova que vol dir que tot forma un tot, un sistema,
una concatenació), que som baules d’un món més rodó del que explica la
geografia d’abans com una esfera roma pels pols. Ens ho demanen també les
concepcions orientals (taoismes, iogues i similars). Ens ho demana des de
sempre l’encadenat de la concepció unitària del cristianisme.
Avui
en gaudirem amb els textos de la litúrgia. Tots som conscients –o ho hauríem
d’estar- de que hi ha arrels comunes i que la fe ens dóna una visió d’unitat
del creat, perquè un és el creador de tot i “de que som conscients també de no
saber-ho tot, de que existeix un més enllà del que som capaços de comprendre i
de que estem acarats a l’infinit. Paradoxalment, podríem dir que la fe és tenir
consciència de la pròpia ignorància. Nicolàs de Cusa parlava de la “docta
ignorantia”. (Panikkar)
Només
mirant endins del nostre cor i del nostre jo podrem esbrinar que el món
interior és més potent, ampli i per dir-ho d’una forma que jo conceptuo
admirable: tot està regit per una encarnació
que es va fent conjuntant l’abans de la història; també acompanyant-la fins que
tot fineixi en Déu a través de Jesucrist.
Tenim
notícia que el papa Francesc té al teler la redacció d’una segona Exhortació
sobre l’Ecologia. També tenim notícia de que l’ONU està confegint uns nous
Objectius de cara al període 2015 – 2030 sobre la base de l’ecologia.
Tot
té la base en un món en sostenibilitat.
En un món que no acaba en nosaltres i en els nostres egoistes despropòsits. Que
el capitalisme és un món de pocs que prenen i roben el que és de tots i dels
“tots” que vindran després de nosaltres. Cal frenar els egoismes personals, de
classe, de nacions, de blocs. Cal destruir les armes i tota guerra. He llegit
aquestes darreres setmanes molts articles sobre la Gran Guerra i he
quedat escruixit (Recomano un dels darrers números de la revista Sapiens ).
Cal tenir una sensibilitat d’amor a la terra, hem d’establir una solidaritat
oberta, magnànima, començant pel proïsme. No hi ha “coses”, el gran genèric de
tota ignorància. Tot té conseqüències. En tot hi ha un equilibri que se’ns
escapa entre l’immediat-proper i el llarg termini, entre el visible i
l’invisible, entre allò superficial i l’ignot de la realitat. Recordem
l’efecte papallona, espiritual també...
Torralba
parlava en un Foc Nou sobre la solidaritat. D ’entrada fa una distinció que ja es
transparenta en el títol: “La genuïna solidaritat”. Deixant de banda altres
consideracions afirma que “la solidaritat o ajuda mútua no és una anomalia que
trenca les exigències de la lluita per la vida, sinó un fet científicament
demostrat com a factor d’evolució paral·lel i contrari a la lluita per la supervivència. Sols
no ens sortim. Necessitem cooperar, establir ponts i nexes. Acaba dient: “Portat
a les seves darreres conseqüències
l’individualisme , és destructiu per al gènere humà”.
La
idea, sentiment, creença més afí és la del Vaticà
II
Només
encetar el document del Concili sobre l’Església ja invita a sentir-nos Poble
de Déu: “En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és
fidel i practica la
justícia. Déu , però, ha volgut santificar i salvar els homes no
separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha
constituït en un poble que el reconegui i el servís santament... Tots els homes
són cridats a formar part d’aquesta unitat catòlica del Poble de Déu que
presagia i promou la pau universal, i hi pertanyen o hi són destinats de
diverses maneres, ja sigui els fidels catòlics, ja els altres creients en el
Crist, o encara tots els homes sense excepció, cridats com són per la gràcia de
Déu a la salvació”.
Rellegim
poc a poc i deixem-nos prendre per aquest perfum amorós que destil·la Pau als
Romans: “No quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el
d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert tota la Llei... Estimar és
tota la Llei. Que
no es perdi cap germà, ens dirà l’evangeli. “Déu en Crist ha reconciliat el món
amb ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”. A
l’oració sobre les ofrenes: “Feu que tots els que participem d’un mateix
sagrament tinguem un sol cor i una sola ànima”. Hi ha un ressò del mateix en el
cànon, quan diem després de la Consagració:”Us supliquem humilment que
l’Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de
Crist”. I per acabar s’ha dit que la Comunió és la paraula clau de tot el
Vaticà II. Fou Joan Pau II a proclamar en “Al començar del nou mil·lenni” que
la nostra espiritualitat evangèlica és la Comunió. Un altre dia
hi entrarem in extenso.
Diumenge
XXIII de durant l’any, 7 de setembre del 2014
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada