Homilia del diumenge 09/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, LLUITADOR CONTRA EL MAL   (1)

Prolegòmens

                                               Durant tota la Quaresma posarem JESÚS com a centre de les nostres reflexions, com a referent únic i protagonista singular de totes les escenes evangèliques d’aquests diumenges que ens el mostraran en les facetes més importants, tant de la seva figura o persona com del seu missatge adaptat als nostres dies...

                                               Només hi haurà un ressò llunyà pel que fa a la nostra minsa, esquifida resposta a les seves invitacions. El platet de la balança de les nostres referències al pecat: temptacions, passions, pereses, desídies, mancances, mai no podrà, ni de lluny, vèncer el platet de l’esplendidesa de la vida i missió de Jesús, lliurada al Pare en vistes a sostreure’ns de tot mal.

                                               Ja de bones a primeres recomanaria que ens proposéssim de llegir una “vida” o qualsevol llibre que fos una aproximació a la seva biografia. Cosa que potser no l’haurem fet mai d’una manera sistemàtica, com no sigui d’escoltar –llegir, molt millor- els evangelis de les misses dominicals. Demaneu consell, perquè n’hi ha per a totes les expectatives o nivells. Cada dia –així tal com sona!- s’escriu sobre Jesús. Hi ha obres que s’adiuen a allò que voleu o necessiteu, cas de que realment volguéssiu fer una immersió en la persona de Jesús, més enllà del que ja sabem fraccionàriament de les narracions sentides mil vegades en les misses, allunyades de la descoberta de la seva immensa interioritat. Que és la manera més adequada de saber d’una persona, que és conèixer-la en la seva intimitat.

                                               Comencem per aquest diumenge primer de quaresma, presentant Jesús com a lluitador i vencedor contra el mal, contra tot mal. Que per això i més, ens el va enviar el Pare en missió oberta i que continua en cadascú de nosaltres sota l’empara del mateix Jesús. Hi ha molt de mal en el món –com hi ha molt de bé encara que aquest es manté a l’ombra i va d’incògnit-; el mal és una malla que ens atrapa i ens embolcalla més del que sabem. Ja ho deia Benet XVI –va de repetició-: “Les nostres existències estan en profunda comunió entre sí, entrellaçades unes amb les altres a través de múltiples interaccions: Ningú no viu sol. Ningú no peca sol, ningú no se salva sol. En la meva vida hi entra contínuament la dels altres”.

                                               A algú no els cau bé que anomenin Jesús com a Salvador. Salvador , de què?, diuen. Dels nostres pecats, defallences, infidelitats, desídies, mig indiferències, si no oblits. ¿Tan perfecte et sents que no creus en les teves passions, caigudes, “morrades”, menysteniments, voltar la mirada i no veure el mal que pateixen els altres? De tot això Jesús se’n féu càrrec, del teu  i meu i/o de tants que s’esconillen a l’hora d fer front al que sóc i al que faig i no diguem res del que no faig. Prou, que hem dit que només parlaríem de Jesús.

                                               A veure si enllaçant totes les lectures, les pregàries de la litúrgia arribem a copsar aquests sentits “amagats” i els fem explícits, per manca de preparació o bé per falta de convicció –ja prou que anem a Missa, ¿què més se’ns pot demanar?-  Hem de pensar que en cada plec de lectures d’un diumenge hi ha una unitat, hi ha un fil d’or que ho lliga i ennobleix tot. L’un reforça l’altre i tots va a parar com a una unitat de missatge o  experiència espiritual.

Primera crida: L’oració col·lecta no us la perdeu mai que sol estar plena de contingut i que lliga amb el tema unitari.

Segona crida: La lectura primera sempre de l’antic testament ara en quaresma sempre s’ha de connectar amb l’evangeli, per més que d’entrada pugui semblar-ne aliena. Per a l’Església els dos testaments estan lligats i un explica l’altre.

Salm responsorial: és una joiosa i confiada pregària que posa un toc existencial, una aplicació personal i consonant amb la lectura ja feta. Els salms són deliciosos.

Segona lectura: és sempre del NT. Són reflexions dels apòstols que ens inviten a anar més a fons en l’aspecte que esplaiarà l’evangeli, que és el punt focal de tota la litúrgia del dia.

No deixem com de poca importància l’aclamació que és pregària encesa i introducció temàtica a l’evangeli. Bé podria servir de jaculatòria o de “mantra”.

L’evangeli es mereix destacar-lo com a peça primicera de tota la litúrgia que celebrem. Ens posem drets per honorar que sigui el mateix Crist qui en la figura instrumental del sacerdot ens dirigeix la paraula.

No hi ha ofrena si nosaltres no ens hi oferim en el desig de que cada missa sigui un portar a l’altar la vida viscuda fins aleshores i les ganes de viure-la juntament amb el pa i el vi que han de ser consagrats, talment que en la nostra ofrena s’hi pugui donar d’alguna manera una transubstanciació, un canvi profund.

Prefaci propi és el que tenen totes les domíniques de quaresma que fa referència al tema que estem brodant. És donar gràcies –sempre i en tot lloc- amb Jesús per la seva glòria, de la qual en participem segons disposicions.

                                               La missa és un exercici de concentració en el que es diu i es fa. S’hauria de preparar un lloc entrats amb un silenci interior que ens permeti “sentir”, “seguir”, combregar en esperit, abans i tot de l’hora de la comunió. Si no sortim de la Missa “tocats” per obra i gràcia de l’Esperit Sant és que ens ha sortit una missa –perdoneu l’expressió- “fullada”. Haurem complert –ai, quina expressió més ambigua!- però les misses, així, fan munt, s’apilen i tant ne fa una com dues... Requereix atenció, atencions, no distreure’s; per això com més a prop de l’altar millor. La gràcia flueix més abundosa i notarem que quelcom s’ha remogut internament.

És bo donar èmfasi a tot el que siguin respostes. No dir-les de correguda, sabent el que diuen, la memòria i la rutina s’ajunten i no surten més que planes, sense el vigor que dóna la personalització sabent d’on provenen. No dir el què sinó sabent-ne el per a què. El “com” dir-les donarà la intensitat, el to, el clima. D’aquí en sorgirà el sentit, el goig, la fruïció. L’oralitat ara ens fa mal (Ui què dic?) Saber escoltar intensament o bé seguir-ho tot amb els missalets en ús. 

                                               Anar-hi nets de cor, i amb una receptivitat que entén i viu.

                                               L’homilia pot servir si ens dóna peu a refer-nos-la nosaltres. Ja per una lectura prèvia, ja com a suggeriments que el sacerdot ens pugui donar. Deixem que l’Esperit Sant ens digui, ens doni el sentit propi, profund, personal.

JESÚS, MODEL DE LLUITADOR CONTRA EL TEMPTADOR (II)

                                               Ja entrant als textos de la Missa d’aquest primer diumenge de Quaresma farem una repassada transversal per veure’n la unitat i per destacar que el protagonisme és totalment de Jesús que portat per l’Esperit Sant se’n va al desert i allí se’ns el presentarà com el nou Moisès i en connexió amb la primera lectura i això és molt bo de destacar com el nou Adam el que ve a refer la creació amb una Aliança, aquesta vegada “Nova i Eterna” sense retorn, essent Jesús el gran exemple de com s’ha de lluitar amb el mal i com vèncer-lo. “El mal: problema i misteri” de M. Estradé. El paper de Jesús i el nostre que van lligats per gràcia de Jesús, compartint missió: fer el be i curar tothom.

                                               Només encetar la litúrgia en l’oració-col·lecta se’ns invita a demanar a Déu que tota la Quaresma amb les seves intencionalitats ens serveixin de profit per a dues actituds, dues tasques fonamentals: la primera i més important “per a conèixer més i més el misteri de Crist” i l’altra com a conseqüència “per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Un estimulant panorama i també programa, anant a l’essencial: conèixer Jesús en el sentit bíblic de l’expressió, és a dir, tractar-lo ben de prop, tenir una experiència íntima i consolidada amb no gens menys que amb el seu misteri. Que no ens sorprengui que digui misteri, perquè si d’algú podem parlar de misteri és precisament de Crist. Podia haver dit de Jesús amb l’evident temptació de quedar-nos a la superfície de la seva vida. Posant Crist vol dir de Jesucrist, Déu i Home vertaders. Com es pot fer aquesta coneixença? Només a través de la fe, d’una proclamació que Ell sempre se m’escaparà, de que ha de ser l’Esperit Sant que coneix la intimitat de Déu que me’n faci el do i la gràcia de sorprendre’m, de meravellar-me, de veure l’invisible de Déu, i això a partir de la seva vida normal. En Crist tot queda recapitulat, en expressió de Pau. Experiència, saviesa, portar-lo al cor com a amor preferent. No és un coneixement intel·lectual, ni d’exegesi que ens poden donar els estudiosos. Serà un do, una gràcia que se’ns donarà en la contemplació i en una oració fervent i continuada. Sant Joan de la Creu diu que Jesús és com una mina en la qual, com més hi aprofundeixes més filons hi trobes, cosa de mai acabar-se. Això queda expressat en aquest “més i més”. Cosa que s’adiu a dir-ne misteri, que vol dir in-sondable. Mai arribarem al fons i és sort que així sigui, perquè, si no ja no seria misteri. I jo prefereixo misteri a coneixement humà. Això t’impulsa a cercar-lo incansablement i joiosament perquè t’enriqueixen d’allò més. És allò de saciar-te la set i que la font segueixi rajant. La vida, tota vida, essent misteri qualsevol d’elles, coses i persones, t’estimulen a endinsar-te “més i més”, sabent que sempre ens quedarem només al llindar amb les nostres experiències, amb els “sentirs i sabers nostres”. Si no trobes novetat en Crist és que no hi has entrat encara.

                                               Crist vol dir tant com Messies, com a Fill de Déu per a nosaltres els cristians. A Déu mai l’ha vist ningú, sinó el Fill Jesucrist i aquells a qui ell ha donat aquesta gràcia, ara per fe i després per visió. L’hem vist ja d’alguna manera?

                                               Posava “per a” que vol dir finalitat, el motiu últim de tota la Quaresma i de tota la vida que no deixa de ser també una quaresma de preparació per a aquesta trobada amb Déu on es revelarà com a Déu. I també torna a dir “per a” viure’l, experimentar-lo, sentir-lo present, actuant, acompanyant-nos, indicant-nos quina és la voluntat del Pare, subratllant-nos personalment on i què personifica el Regne de Déu, traduït a vida quotidiana, de manera semblant a com Ell la vivia en vida, diguem-ne, històrica. Sense intermediaris, directament com si ens parlés a dins. I hi estès cara a cara.

                                               Posa “d’acord”, en consonància, procurant que reflecteixi que em senti posseït per ell, havent fet un acord (feble de part meva, trencadís com gerro de terrissa, intens i irreversible per part d’ell). El compromís és fidel, plenament fiable, no es tornarà mai endarrere, a menys que ho faci jo, retornant-hi per misericòrdia divina cada vegada que no li sóc fidel. Déu és la paciència misericordiosa... que espera per poder salvar.

                                               Amb les “seves exigències” que ja són paleses en els evangelis i en altres escrits del NT. Sempre viscudes més com a gràcia que no pas per sentir-me obligat o constrenyit. Amb llibertat total. Un amor que et treu la llibertat no pot ser amor. A l’inrevés, com més amor més sentiment de llibertat, com més llibertat més amor. L’amor és exigent, fàcilment exigent, paradoxalment dur i suau. Només cal dir que és fonamenta en la més i més depurada gratuïtat. Ho sé mig escriure però no ho sé viure massa, però les ganes hi són, m’hi falten i a més ho veus com a repte definitiu pel teu viure. O ell o ningú més. Els que sabeu d’amor ja m’ho explicareu, si podeu... L’amor se sent, no s’explica.

                                               A això ens ha portat només l’oració col·lecta, prou important per marcar ruta quaresmal. De fet, no ens mourem d’aquí tots aquests dies quaresmals.

                                               Fem un pas més: En la lectura del Gènesi en la creació de l’home, en donar-li l’alè de vida el fa participar de la vida de Déu. És a partir d’aquí que ja tot l’humà es posa en moviment, però tot just iniciada una història que va per llarg, que ens surt el temptador i ens fa esclaus del mal i portarem aquest estigma ja per sempre: som temptables i caiem de fet. Les coses han anat a tomballons d’ençà d’aquella hora primera i seguiríem així, si Déu amb “un cop de Déu” no hagués previst que, arribada l’hora, el Fill, el Verb es faria humà i anorrearia com un nou Adam una trajectòria esguerrada i amb la seva vida total ens guanyaria la possibilitat de viure com Déu somnia per cada persona humana. Aquesta és la missió de Crist, només un Déu i  Home a la vegada podia esmenar tota una història de degradació, de perdició convertint-la en una història de salvació. Pau, tot un expert en entendre el misteri de Crist, ens diu que on hi havia pecat i desviació, ara Ell, Jesús, hi plantarà una sobreabundància de gràcia que ja no serà possible ignorar: que Déu mai ha deixat d’estimar-nos, fent que els nostres amors dèbils siguin lliures i acompanyats de presència, d’acompanyament i de la seguretat de que la confiança que podem generar en Déu és la nostra salvació. A la caiguda narrada al Gènesi s’hi correspon el salm 50 que és el salm del reconeixement dels nostres pecats. Dóna bo de llegir-los davant de la nostra consciència. Ens purifiquen, sentim el perdó de Déu. Perdó que suposa un envigoriment de les forces de la nostra consciència i sabem que en Ell, en la seva paraula, podem viure la llibertat fructuosa de la vida de Déu.

                                               Sant Pau insisteix en que és per Jesucrist que nosaltres podrem fer el camí que feu Jesús: fent el bé anorrearem el mal en nosaltres i en els altres per la comunió del cos Místic que Jesús hi ha establert. En comparança d’aquest home nou, Adam-Jesús. “per la gràcia d’un sol home, Jesucrist, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que per tot arreu s’ha estès. “Amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran  i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist”. Parla tant de deslliurats del pecat com de la mort (=obtenen la vida). Les temptacions són exemplars, ja es veu que són la contraposició del poble de Déu en el desert que junt amb Moisés varen pecar. Un nou èxode es posa en marxa i en aquest caminar pel desert ens hi trobem nosaltres, però amb Jesús que ens empara literalment amb la seva presència i acció: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins al final gloriós” Jesús “ens ensenyà a treure el llevat de la malícia, perquè nosaltres celebrant dignament el misteri pasqual, fem el pas cap a la pasqua perpètua” (prefaci del dia).

                                               Com podem acabar millor que dient amb profunditat la contraposició que fa Jesús al diable: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Sou els meus fills benamats també vosaltres: escolteu-lo i seguiu-lo Ell és el meu fill estimat, per damunt de tot. És Paraula activa que arriba molt endins.

                                              

                                               Crist, principi  i fi, alfa i omega. La pasqua ja s’olora, és com aquests ametllers que avancen, tot pressentint-la, la primavera-pasqua.

                                   Diumenge primer de Quaresma, 9 de març del 2014  Sabadell

                                    

Homilia del Dimecres de cendra 05/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

RECOMENÇA EL CAMÍ QUE FEU JESÚS…

Dimecres de cendra

                                               Avui comencem els entrenaments en vista de la complementació dels darrers fets i paraules de la missió de Jesús que en direm conjuntadament Quaresma-Passió i Mort-esclat de la Resurrecció-Ascensió-Pentecosta-Església, continuadora de la figura i missió de Jesús en tota la història de la salvació, fil conductor de la manera com Déu estima i vol que tots se sentin fills seus benamats. Déu està “compromès” –encara que aquest terme humà es queda curt aplicat a Déu. Déu, en efecte, crea, regenera i santifica la humanitat i la natura i en fa l’únic i últim acabament del designi diví sobre tota la creació, fent dels homes la consciència viva i joiosa d’aquest misteri de Déu envers tot el creat. Tot és vostre… vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu, el Pare.

                                               Per a nosaltres –és una invitación almenys per part meva- vull concntrar tot aquest llarg viatge, camí o pelegrinatge que emprenem des d’avui sota el lema-motivació-compromís del seguiment explícit de Jesús. Jesús al llarg de l’evangeli invita a seguir-lo vagi on vagi, faci el que faci, parli el que parli.

Aquest llarg cicle –diguem-ne pasqual- l’hem de re- començar com si fos nou o fos la primera vegada que ho volem fer a tota consciència i convenciment interior de qui adreçant-se a cadascú de nosaltres ens diu, personalment: “Si algú vol venir darrera  meu…”

·         que es negui a si mateix.

·         que lluiti contra el mal propi i aliè amb el bé.

·         que perdi la seva vida, construïda maó a maó pels esforços propis i que substitueixi el seu propòsit o projecte personal de creixença, de consciència de saviesa, de tot això i més, per Crist i l’evangeli.

·         Que es deixi portar pel Mestre.

·         Buida’t de tot allò que has conquerit amb els teus esforços i que consideres com a guanyat i doneu en besvanvi per Jesús i el seu evangeli.

·         Ven el que tens (considereu de poc valor) i queda’t només amb el què necesites, restringit a ben poca cosa substancial. Es pot prescindir més del que et penses.

·         Dóna-ho als pobres. No llencis ni malbaratis res. Obre’t a tota solidaritat i a la misericòrdia sesne voraviu de personalisme. Recorda els “Nada de Casaldàliga…

·         Pren la teva creu, comparteix la dels altres i això cada dia. Esmola la teva esperança.

·         Vine amb mi: atansa’t, fes-te proper –millor proïsme de bon samarrità-; sigues proactiu.

·         Viu a plena consciència l’afany propi de cada dia.

·         Vine darrere meu. No t’avancis a res i a ningú.

·         No el deixis per obscuritats ambientals i interiors que t’encerclin. Cauries a la pitjor trampa possible.

·         Valora més el dia a dia amb modèstia i redueix superfluïtats. Treu-te cada dia una cosa, per petita que sigui i la dones de tot cor potser amb una llagrimeta petitona al cor. Hem d’alleugerir el nostre equipatge.

·         Si en prescindir, si en donar no et neix el goig, pensa que potser no has estat donant bé. La suma de donar és igual a pau, goig i amor, felicitat.

·         Deixa’t curar que tots estem malalts de quelcom que potser només ho sap Ell. “Només que toqués l’orla del seu vestit…”

·         Et vindrà la temptació de deixar-ho que vol dir deixar-LO per peresa, per no entendre’l, perquè et sembla massa exigent. No el deixessis pas en aquest moment neuràlgic. Estima’l més, encara que no el “sentis”. Estàs en proves de major qualitat!

·         “Jo estaré sempre, cada dia en vosaltres (en tu) fins a la meta, tota meta és principi d’un graó més alt.

·         Fes-te deixeble meu dels de la vora. Escolta’l, medita el que digui i evoluciona cap a sentir-te cada dia més filla/fill de Déu.

·         Per a Déu, tu, la teva persona ets més important que tots els teus pecats.

·         Ja et poden oferir tot el que vulguin, Jesús sempre val més, molt més, incomparablemente més.

·         Jesús: “Senyor meu i Déu meu”. Digues-ho sovint.

·         “Converteix-te (deixa’t convertir) i creu (amb fe indeclinable) en l’evangeli (=Jesús, l’evangeli, el NT).

·         Ompla’t de paraula de Déu: sempre actua i fa diana i fa forat.

·         Un desig: comença a caminar a petits passos en el seguici del Mestre. Veuràs coses inaudites, més grans que les de Jesús: ho va rubricar Ell mateix.

·         No t’atabalis amb tot el que està escrit. N’hi ha una o dues que fan per a tu. Amb elles ja en tens prou.

·         Llegeix aquesta llista poc a poc i sovint. Déu t’espera a qualsevol cantonada de la teva vida.

·         Repassa la lliçò com un nen de primària. Seràs benaura’t i el Regne de Déu t’està reservat.

·         Jesús prenia els nens en braços i els beneia

  

                                               Tot per a una Quaresma diferent, més personal i més evangèlica. No t’hi sentis lligat. Prova de llegir-ho i rumiar-ho i ja n’hi prou. Tot el que pugui venir de més a més és obra de l’Esperit. Obra-t-hi.

            Dimecres de cendra, inici de la Quaresma. 5 de març de 2014.  Saba

Homilia del diumenge 02/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

NO  US  NEGUITEGEU

                                               El neguit en totes les seves formes és malaltís, tant corporalment, anímic com espiritual. És d’experiència normal –això sí-, ens pot passar a tots, però quan és persistent no deixa de fer mal, molt de mal, diria... Afecta naturalment a la persona que ho “pateix”, però  és encomanadís, emmalalteix tots els qui han de conviure amb un “neguitós”. Déu ens en ben reguardi  d’haver de compartir parella, família, treball, lleure amb una persona que està habitualment descol·locada, que no sap estar on està i que sempre veu, preveu, cerca i es cansa fora de lloc i de temps. Un torment, sí. Un atormentador, també.

                                               Avui l’evangeli ens prevé contra el desassossegament, ens tranquilitza i ens ensenya a viure a poc a poc i sabent què és el que fem, què és el per què ho fem i, en definitiva, ens dóna la certesa que estem fent el que ara i aquí ens toca fer, sense la irrupció de les pre-ocupacions del que vindrà o que sospitem (¡) que pot venir. És quan l’esdevenidor irrumpeix sobre el present i el malmet. Per això parlava de des-col·locament.  Com una peça de mal encaixar. El nostre evangeli d’avui forma part del Sermó de la Muntanya. Del preciós, àdhuc poètic, capítol sisè. No de tot el capítol -per desgràcia-, perquè en començar la quaresma haurem d’entrar en un altre context, ja encarats a la Pasqua i, per tant, haurem de deixar una part substanciosa del “nostre” Sermó de la Muntanya. La perícopa (=fragment) de l’evangeli que ens toca ara és la que ens vol asserenar. Aquesta expressió m’ha donat voltes i més voltes aquests dies en que rumio el que us vull comentar. El primer que m’ha vingut en ment ha estat “el sereno”. Molta gent ni l’ha conegut i els joves possiblement ni saben el què era el sereno. Mirem d’explicar-ho amb poques paraules. Era el vigilant que de nit feia la “ronda” i portava un bon manyoc de claus, prácticament les de gairebé totes les cases. I quan s’esqueia que un arribava a hores tardanes, anava a trobar el sereno i li demanava que li obrís la porta de casa seva. I una altra cosa ben singular, almenys als pobles, que és del que jo tinc una lleugera informació, “cantava” les hores i hi afegia el temps que feia: Les dotze… i serè (que no plovia!) Ja ho veieu: vigilant i metereòleg tot en una mateixa persona. Era sobretot a pagès.  Ara voldria tenir a mà l’Amades per veure’n més detalls d’una pràctica que ha desaparegut...

                                               El capítol sisè de Mateu l’hauríem de tenir emmarcat i a la vista i relegir-lo de quan en quan, per donar-nos o retornar-nos la serenor a què ens invita l’evangeli d’avui. Ja hi tornarem perquè -en un pressupòsit que no vol molestar ningú- m’agradaria detallar-lo tot, perquè si per cas no l’haguéssiu llegit tot sencer no us el perdéssiu, perquè és de les pàgines més boniques de tot l’evangeli. Comencem, doncs:

                                               Donar prioritat, millor exclusivitat a la privacitat en la vida de fe. Mireu que el Mestre interior, que és el nostre, vol que els canvis que hem de fer siguin també interiors, que la gent els noti només pel perfum que exhalen les conseqüències del què fem. Invita també a ser discrets en l’almoina. Avui hi ha alguns teòlegs que no parlen d’almoina, ni de fer Caritat, sinó d’exigir Justícia. Aquesta malaurada justícia, rosegada per tantes i tantes injustícies. Donar, seria per a ells (i per a nosaltres), restituir el que no és nostre i que d’alguna manera incívica, “in-jus-ta”, els ho hem o han pres. Bé, ja tenen raó, ja, però ho expliquen sovint com qui fa un míting de no sé quina sigla política d’esquerres, naturalment. Jesús també aquí vol màxima privacitat, perquè així la relació amb Déu i amb els “ajudats”, qualsevol trasbassament els és degut, no perquè em sobra, sinó per equitat en la distribució dels béns que ens són comuns. Això no és fácil d’entendre, i molt més avui en què el nombre de milionaris es va inflant com una nova bombolla que no deixa de crèixer, i això ho han xuclat dels aturats per les embolicades de fa fort i les corrupcions que estan a l’ordre del dia. Els aturats, els pobres, estan ben aturats i sembla que falten bons samaritans que els donin l’empenta per posar-los en marxa. Diuen els emigrants que el què volen ells és senzillament treballar. Els és degut, ho diuen totes les Grans Cartes de Drets personals i dels pobles.

                                               Després ve el fragment sobre l’oració, feta també en secret, feta amb Déu i demanant que als que no tenen pa se’ls faci la justícia de tenir-ne i guanyat per la suor del seu front. Ja ho hem dit: no és Caritat, sinó Justícia. Tot, sota la delicadesa de qui sap que pregar és una delicadesa que Déu ens en fa el do. Posa, llavors, el Pare Nostre. Punt i a part! Algun dia n’haurem de fer un abundós comentari, a fi que quan el resem ho fem “pausadament, reflexivament, atentament, sensiblement i gaudiosament. Vagi per endavant abans que toqui dir-ho que el Pare Nostre és una mena d’Eucaristia que ens alimenta, sobretot per la presència del Pare en nosaltres i és com si estès expectant; es posa tendre amb els seus fills i se sent pare-paràs. S’allarga amb el perdó,  perquè el perdó ha de ser llarg i –llàstima- perquè nosaltres sempre ens quedem curts i no deixarem mai d’obrar-lo, el perdó, sense que ens fereixi l’espineta de com hem tractat l’altre, que ens deixa ennuvolada la conciència. Què dificil que és perdonar de cor… Només saber i sentir que ets acceptat (=perdonat); que ets volgut, que Déu fa anar més el borrador que el guix, això omple, vaja si omple. I invita a fer-ho, i set vegades set, és a dir: sempre.

                                               Dejunar també sense fer “posats” com de qui ens manca alguna cosa, afamats… que per sort la majoria de nosaltres potser per recomanacions dietètiques ens aniria bé moderar-nos i de l’estalviat en viandes tant de bó ho podéssim compartir. Diuen els diaris que a Espanya es fan malbé tantes i tantes tones de menjar que bé podríem compartir i se’n va a les escombreries! On vas, on anem amb aquest flagrant desperdici? Abans al pa primer d’encetar-lo li fèiem una creu i si en queia un tros a terra el recollíem i el besàvem. Oh, dejuni precari dels nostres dies… Farts i plens de delicatessen. L’evangeli i els metges a una.

                                               Moderats, lleugers però continguts. Venem el “Ferrari” (¿) i agafem els mitjans públics i atresorarem humanitat que ja és en part divinitzat (“El què fas a un d’aquests infants m’ho fas a mi”). Posem el cor en el cor i així tindrem un Tresor que ningú ens el podrà arrabassar.

                                               I arribem a la pàgina de més alta i senzilla poesia. Jesús vivia concentrat en aquest paràgraf de (Mt 6, 24 – 34) Per cinc vegades repeteix Jesús: “No us inquieteu”. No us ho volgueu fer tot només vosaltres. Deixeu espai a Déu perquè hi faci les seves meravelles, tant petites com grans. Quin profit en treus de neguitejar-te? Avançar no se sap ben bé per assegurar ves a saber què. Tranquil, home, tranquil. Serè. Confiat. Amb poca cosa ja passem. No cal inflar les bosses als súpers. Menjarem del què hi hagi. No cal cap “estrella Michelín”. Sols la dolçor i l’amor de qui ens ha donat de menjar avui, sigui el que sigui, ja és d’agrair. I del vestit i dels complements i dels adjectius qualificatius…d’això no cal perdre-hi temps. Abans les mares cosien i apedaçaven. Ara disseys i  passarel·les.

                                               Són dos móns ben diferents al món del desfici per adequar els vins que s’escaiguin a la menja que es faci del menú més gastronòmic que hi pugui haver. Despresos, adaptables, sobris. Tot això i més diu Jesús que és afegitura, és la “torna” evangèlica. Sobretot no depassar el sentit utilitari i simplement instrumental de l’haver i del tenir. Quina gran significció no té aquest “de més a més” evangèlic.

                                               Déu que és Pare-Mare sap ben bé tractar-nos amb senzillesa, descartant neguits i angúnies. Avui parlem poc de la Providència. És Jesús qui en parla. Qui ens hi invita i qui ens sadolla. Val més un tros de pa compartit i una bona sobretaula. Aquesta és la poesia de la vida. Aquella que no has de fer cap esforç fora mida per entendre-ho. No us desficieu per res. “Confia, fill”. Déu procura per a tu. Estàs en les millors mans. “Deixa en mans del Senyor el teu destí”; ell et mantindrà”. Sinònims d’inquietud: excitació, neguit, intranquil, impacient, preocupat, desconfiat, capficat, esverat, encaparrat, nerviós, alterat, ansiós, alarmat, agitat, torbat. Apa!, qui en dóna més? Serenor, serenor, seneror. “Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot l’altre us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldcecaps”. Mt 6, 25 -34)  

                                               Quin preludi tan esplèndid per començar la Quaresma d’enguany! La volem diferent! Pensem-la amb l’evangeli a les mans!

                        Diumenge VIII de durant l’any, 2 de març del 2014.   Sabadell

Homilia del diumenge 23/02/2014 del P. Josep Mª Balcells

ANAR  ENCARA  MÉS  ENLLÀ

                                               Anem endinsant-nos mica en mica en el Sermó de la Muntanya. Potser sigui bona aquesta expressió “endintsant-nos”. Arriba un moment en què hem de fer un esforç de confiança plena en qui ens diu el què ens diu. Una vegada més hem de dir ben alt que l’ideal evangèlic no és un joc de nens. Cal confiança plena.

                                               1.- Mira que demanar-nos que posem l’altra galta, quan se’ns bofeteja! Mira que anar per la vida amb l’escreix o bé sobrepassant-nos en gratuïtat i en generositat, donant no del que ens sobra, sinó d’allò de què tens necessitat. (Recordem la velleta al Temple i com la lloa que en fa Jesús!) No ho fem massa al.legòric això d’oferir l’altra galta, perquè pot perdre el ver signficat simbòlic que té. Per exemple, saber callar quan en diries quatre de fresques. No entrar en raons. Deixar-ho còrrer:  mil petites segones galtes ofertes…

                                               2.- “Manllevar”: un verb estrany, anòmal. Ara ja comença a prendre color propi l’evangeli. L’evangeli és dels de "a peu dret”, no d’aquells que esperen que no els “atabalin”, demanant de compartir allò que tenen. Benaurat sant Martí que sabè compartir capa i, doncs, aixopluc.

                                               3.- I ara se’ns demana la “grossa”: estimar els enemics.

                                               A veure, estudiem-ho, perquè la triada d’aquest diumenge és progressiva i va molt rostos amunt.  Recordeu l’ultim tram del Cavaller de l’armadura oxidada?

                                               1 bis.- De bones a primeres se’ns demana d’arraconar la llei del Talió: a foc, foc; a patacada, patacada; a rencor, rencor. I així podríem seguir fins que ens encalcès el pas a l’armistici. Per pegar-se almenys se’n necesiten dos. Si un no vol brega, si un sap rebaixar els tons, aviat s’acabarà la gresca. Amb tot, això del Talió em sembla que encara és vigent en altres religions: a l’honor malmès, l’honor recuperat a cops de pedra. I de l’àcid sulfúric a la cara, què me’n dieu? Parlem, amb tot, de nosaltres: saber perdonar les petites dificultats de relació, incomprensions, malentesos, fer “morros” i silencis tallants d’hores, si no d’alguns dies. Veritat que trobaríem els nostres equivalents domèstics?.. Ai, perdonar, ¡i què n’és de difícil…tant més si tenim la pell prima-prima! Aquestes guerres de llar, de simple convivència. Per qui hauríem de començar? Hi ha un focus de rencor genealògic que es va fent gran dins de la família i que passa de generació a generació. No tenint enemic, no hi ha batalla; vet’ho-aquí. Començem pel dia a dia. El papa Francesc que arriba a tanta gent, perquè veu i palpa les coses des de baix i des de dins, acaba d’aconsellar a una parelleta de recents casats; “No aneu mai a dormir sense haver-us reconciliat abans”. No feu que els mals miraments s’embruteixin ni que les rancúnies es podreixin. Anar al comptat sempre, sense coses pendents.

                                               2 bis.- Bé, anem per la segona: No pledegem, que hi sortirem sempre perdent. Ai! I pagar les “costes”? Siguem pactistes de veritat. Les persones parlant (pactant) s’entenen. I què més té un mantell de més? Acostuma’t a donar, per-donar=perdonar del tot. Cada dia allò tan oblidat de la BO dels escoltes. Tria el tall petit; deixa passar al davant l’altre. Minúcies evangèliques, que valen més del que no pesen.

                                               3 bis.- I anem per la tercera que és la superació, i de molt, de les anteriors. No diu senzillament perdonar; ara va més enllà: diu estimar els enemics. Això ja és medalla d’or en la cursa de la vida. Sembla talment que no podem viure sense fomentar enemistats. Si sabéssim valorar més la convivència, la conllevància, allò que en diuen el bé comú. Si no l’arméssim a la primera. El perdonar l’enemic depèn de tu. Comença a donar els primers passos. Procura rebaixar les catalogacions i no tinguis enemics. Si els altres se’n senten, fes passos per diluir aquesta boira que es posa entre dues persones i que és fatal, perquè ho entenebreix tot. Al final ja no és l’altre, sinó tu l’intemperant, perquè s’han de donar, si vols petits passos per sortir a l’encontre. Fins que no s’arriba a l’abraçada, encara hi ha camp per córrer, encara hi ha camí entremig: no creguis que forçosament aquest ha d’estar minat. Són més suposicions que altra cosa. Vivim en un món enemistat; tothom té raons perquè de busca-raons en som de mena. I les enemistats es van fent llargues si se les deixa crèixer.

                                               Jesús acaba l’evangeli d’avui: si cessen les guerres de tota mena i mida anem de cara a la bassa d’oli. Tant de bo! Idealisme? Il·lusionisme? No comencis pel “tres bis” Avui l’evangeli ens vol fer les coses una mica més fàcils, tot i la seva intrínseca dificultat. No ens enganyem que la cosa és seriosa. Comença per la primera. No vulguis fer el camí a l’inrevès. És prácticament impossible. La tàctica és fer petits passos possibles i efectius. Així podem anar a l’impossible a través de petites experiències de possibles, accessibles.

                                               Recordo aquella frase pintada a la Universitat de Nanterre del maig del 68: “Sigueu raonables, demaneu l’impossible”. Garaudy a “Paraula d’home” en fa un comentari que sempre m’ha plagut. La diferència que hi ha entre l’impossible i el possible és aquesta terra de ningú, inexplorada, que té la frontera corredissa. Si ens atrevim a travessar els confins del que crèiem impossible, a cops petits o audaços posibles, veurem, meravellats, que allò de primer que consideràvem impossible era perquè no ho havíem probat mai: estem mal fixats i parats. Falten “cops de possible” i veurem com canvien les fronteres de l’impossible. L’impossible és allò que no hem experimentat com a possible per infundades conviccions, per manca de creativitat i d’esforç. Jo crec en el possibilisme coratjós i tenaç. És com l’atleta que sap regular-se adequadament i així va aconseguint metes més altes, més récords. De fet així mateix s’expressa Pau: ¿No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L’atleta s’absté de moltes coses…”

                                               Una darrera paraula de fills afectes al Pare: “Sigueu bons com ho és el vostre Pare celestial”, o bé allò que llegim al final de la segona lectura:  “Tot és vostre: el món, la vida, la mort, el present i el futur, pero vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”.  A part que d’impossible-impossible gairebé no hi ha res i menys quan parlem a nivell humà i diví, és a dir segons l’evangeli. Acabo invocant l’arrodoniment de l’evangeli d’avui: ·Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare  Celestial”. Afegim-hi el que demanem a l’oració col·lecta:  “Feu que per la meditació assidua del bé, complim de paraula i obra la vostra voluntat” o bé a la primera lectura: “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant”. O també allò del salm 12, 6: “Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança.  El meu cor s’alegra; ja em veig salvat i canto al Senyor pels seus favors”. El sermó de la Muntanya només es pot entendre i viure des de la fe summament confiada en la gràcia de Déu que sempre ens precedeix, ens acompanya i ens prevè. Aquesta convicció té una força gegantina: “Com un Pare s’apiada del fills, el Senyor s’apiada dels fidels, perquè és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Beneeix el Senyor, ànima meva, no t’oblidis dels seus favors”.

            SetmanaVII de durant l’any, 23 de febrer del 2014.   Sabadell

Homilia del diumenge 16/02/2014 del P. Josep Mª Balcells

PER A UNA MÉS FINA SENSIBILITAT EVANGÈLICA

                                               Quan un es deixa qüestionar per la vida que viu i que veu, no pot pas dir sense més que “ja anem bé, personalment i col·lectivament”. Estem en un món en canvi en molts punts de vista. Alguns s’han inventat aquesta frase per tal de significar-ho: estem en un canvi d’època o epocal, que vol dir que hi ha com una fractura amb el món d’ahir, a ben segur que fou el nostre, a tants de nosaltres. Passa el que passa: i és que ens anem acostumant als canvis “del carrer”, a allò que veiem, i anem assimilant els canvis exteriors, potser blasmant-los de primer, però al final i insensiblement ens els fem nostres, perquè “són” expressió de la normalitat, –paraula traïdora aquesta que passa com a veritat “nova” sense més ni més-. Fruits de l’avenç de la ciència i sobretot de la tecnologia, perquè ens tenten més per la seva amplificació dels serveis que ofereixen i que ens resolen, sense massa esforç de part nostra. Són les joguines d’avui, de grans i dels petits del segle XXI.  I això no té aturador: només cal que ens fem aquesta pregunta que ens pot semblar ben innocent: ¿De quins artilugis ens en podríem estar, perquè no els necessito? Les empreses són ben “pitllos”, cadascuna joguina de “nova” enterra l’anterior i sempre estem a l‘espera de l’última novetat, que curiosament sempre és penúltima... Frisança, seria la paraula a deduir-ne. La mà de noms tots en anglès, que ho fa gairebé tot, només prement el dit o fent-lo córrer per la pantalla. Només cal agafar el metro o bé un tren i veus la “gent” volcats literalment en els seus artilugis. D’instruments d’utilitat hem passat a la satisfacció que dóna tenir l’aparell d’última entrega que ho fa gairebé tot i que ens semienterra amb la màgia digital en la seva operativa... Som i en gaudim si tenim l’últim –que mai és l’´´ultim- model, el que encara no tenen la “competència” (?).

                                               És curiós -¿alarmant?- com per mor de l’utillatge som o bé ens creiem cridaners “progres”, quan en altres aspectes més interiors, més de valors humans, no diguem divins, som més conservadors, àdhuc regressius. Posant la qualitat del viure en artefactes que fan l’inverosímil sense esforç, només amb una mica d’entrenament. És cosa més que tòpica de tant dita que no avançem tant en valors com en instruments. Sí, ja sé que no es pot generalitzar més del compte, però aquest gap, aquesta fractura entre els avenços instrumentals i els valors va accentuant-se de tal manera que de certa generació que conviu amb nosaltres o que som nosaltres mateixos se n’ha dit l’home ludicus, que vol dir que la diversió, el joc ens està embolcallant amb la seva “malla espessa” i estem frenats pel que fa als valors que donen qualitat al viure. Va sortir un llibre titulat “Valors Nous en Temps Durs”, fruit d’una “Enquesta Europea de Valors” que disenyava els valors dels europeus al voltat de la família, de la feina, de la política, de la religió i, en definitiva, dels estils de vida. Aquesta vegada en tenim una d’específica per a Catalunya. S’ha aconseguit una vera radiografia del nostre país, també amb la possibilitat de comparació amb altres societats. Cal dir que no n’hi ha prou amb una diagnosi, sinó que “s’ha de complementar amb fer la projecció per trobar les línies mestres que permetin bastir l’imprescindible  projecte de país i de futur”. No és ara el moment d’entrar-hi més a fons. Bo seria donar-hi una bona ullada i un diàleg.

                                               Sembla que en la vida domèstica, lúdica i de descans els valors més en boga són: la comoditat, la poca cultura de l’esforç, l’escapisme lúdic i de lleure (horaris llargs de TV que no ens deixen dormir el necessari), la peresa, l’individualisme en contraposició a l’altruisme que genera compromisos, el minimalisme moral. Si això resultés ser veritat en un percentatge ampli, difícilment en àmbits eclesials podríem parlar del plus(més) i del melior(el millor) I aquesta importància, rellevància humana un bon xic decapitada, incapacita per entrar en el cor de l’evangeli que va per altres perspectives que donen perdurable estimació a valors que no són precisament els que es dedueixen de l’enquesta, com a estil de vida. Les pàgines que llegirem aquests successius diumenges són una invitació a la superació tant personal com relacional; i forçosament ens haurem d’entrabancar amb els plantejaments que ens fa l’evangeli d’avui amb aquest “però Jo us dic” que suposa posar el llistó de viure uns punts més amunt del que ens és habitual, i anem fent camí, potser sense ser-ne massa conscients, cap a les metes morals de l’AT. Regressius, m’alarmen!

                                               Sempre he cregut que la moral responia als condicionaments ambientals més que no pas a compromisos ben madurats que ens fan virar (“convertiu-vos”) en el sentit i el fer de cada dia. Per això parlem més de “moral”, l’arrel de la qual es troba etimològicament en els costums (mos, moris en llatí) més que no pas en una concepció de la vida amb un “ethos” ( d’on prové ètica, que suposa altres aspectes més profunds que afecten més la persona entera i la suposen més madura, més feta, diríem en català). Cal advertir que les càtedres universitàries són d’ètica i no pas de moral. L’ètica és una qüestió més personalitzada, més pròpia, fruit d’una reflexió-discerniment i d’un compromís de creixement. Em balla pel cap que és una qüestió d’afinament de la sensibilitat i d’un implicar-se en aspectes de major finor i d’anar a fons a l’hora d’enfocar la pròpia vida. Moral de molts; ètica d’uns quants, només.

                                               Els “majors” hem perdut un tren per desconeixement de que existís: el que se’n diu la formació permanent. Aquesta sensibilitat que ja ha entrat de fa temps en el món laboral o empresarial, encara fa tentines en el món de l’humanització creixent , en canviar el veure i el viure en tot l’arc de sant Martí del viure “de cada dia”. Mai ets del tot, sempre estàs en devenir... Això humanament i divinament.

                                               ¿Que potser sóc pessimista? En tot cas ho seria primer en relació amb mi mateix, abans de dir res en relació amb els altres. Això ho tinc clar.

                                               L’evangeli d’avui se’ns manifesta en les derivacions que anem veient, conseqüència directa de les benaurances, com a més exigents, com de major qualitat en el veure, però sobretot en el conviure. Avui es posa més èmfasi en tota l’espiritualitat interrelacional que explica en Torralba (“La intel·ligència espiritual”) i que troba nova expressió en un treball prospectiu referent a l’educació, dit en breu Informe Delors. Als tres pilars que explicitava l’altre Informe Faure, l’anterior: aprendre a ser, aprendre a conèixer, aprendre a fer, s’hi afegeix ara el quart pilar: l’aprendre a viure junts desenvolupant la comprensió de l’altre i la percepció de les interdependències. Aquesta és nova, afegida com a molt important pel món en què vivim i en el proper. Quedi així de moment... i em sap greu no poder-ho explicitar més.

                                               Fora del món del treball hi ha una més que moderada, escassa afecció a prendre responsabilitats. Acostumem a dir: “sempre són els mateixos” els que s’impliquen; hi ha una certa apatia que modula passos curts i lents. Si enmig d’això –pressuposant que sigui cert!) el Sermó de la Muntanya ens proposa enmarcat en un :”Es va dir als antics, ...però Jo us dic, d’afinar més i més en el que diu, que no deixen de ser mers exemples, però que cadascú s’hauria de veure de cos sencer al mirall-lluna per on anem de balders o més aviat escassos. Ens hauria  almenys de fer pensar que tot plegat no es tracta de ser morals, sinó de ser evangèlics, que és una apertura d’horitzons nous. Aquesta és la Bona Nova, per aquí es dibuixa el Regne predicat per Jesús. Ha vingut a completar, a donar un tomb qualitativament a les prescripcions de l’AT.

                                               Si la Paraula de Déu ha perdut capacitat de remoure’ns a un anar a més qualitat, això vol dir que la sal ha perdut salabror i que la llum fa pampallugues. Hem demanat de vegades a les oracions col·lectes que tota la nostra vida estigui sostinguda per la gràcia. Aquesta i no altra ens obrirà les portes del “més i millor”, és a dir que només serà la gràcia la qui ens evangelitzi a fons fins a entroncar-nos amb l’espiritualitat a que ens invita l’evangeli.

                                               Fem-ne d’aquest “Però Jo us dic” com un mantra invitador, renovellador. Repetim-lo fins a fer-nos’el ben nostre.

                                               “Més i millor” podria ser un bon lema. Repetim-lo sovint. Dels actes ens farà passar a les actituds, de les actituds passaríem a les aptituds.  I posats aquí en el dia a dia seríem capaços d’entendre creativament el que l’Esperit ens aniria suggerint. Estupenda manera d’entendre els signes dels temps, dels nostres temps. Quin goig passar per la vida corrent, la del dia a dia, amb la garantia d’un sí, quan és sí i d’un no quan ha de ser un no. El més bell camí vers la plenitud evangèlica, modestament assolible amb ganes d’anar a “mes i millor”. D’un minimalisme que no encoratge i produeix agror d’anima, a un mediocratisme que ni fu ni fa, vers un estimulador “més i millor”, en vies de progrés constant. Abans ens deien: les coses santes s’han de tractar santament. Apa, nois i noies, que ens hi juguem el viure la felicitat o benaurança que se’ns ofereix, que el mateix Jesús ens brinda. Benaurats els qui saben escoltar...

            Diumenge VI de durant l’any, 16 de febrer del 2014.   Sabadell

Homilia del diumenge 09/02/2014 del P.Josep Mª Balcells

LA  FELICITAT  ES  TROBA  EN  EL  “SENTIT”

                                               El tema “felicitat” és tan llarg i fecund –dóna tant de si!- com la mateixa llarga història  de la humanitat. Tothom fa a la vida mil assajos per tal d’aconseguir la “felicitat”, encara que només sigui en petites treves. D’això no se’n pot pas dir felicitat, perquè, aquesta, no és mai un cop de sort, ni com uns moments plaents ploguts del cel. Una felicitat feta amb “coses”, amb encontres fets a l’atzar no en direm més que moments d’alegria, pujades de tensió emotiva o sentimental, potser. Res més. Les “coses”, les “situacions” que no durin, que no portin en si una continuïtat de fons, malament en podríem dir felicitat. La felicitat és aquest flux subterrani que omple, que es manté més enllà de tota contingència. I que dóna una música de fons que encanta, sense deixar que seguim vivint la vida més normal. No sé pas com dir-ho: com una mena de fil musical que acompanya i no distreu i eleva l’ànim i et dóna ganes de fer –i bé- el què estàs fent.

                                               ¿Per què encetar aquest tema ja una mica “desgastat” de tant passar com expectatives pels cors de tants; i no parlem d’escrits: un munt? Avui hi ha una raó que bé la justifica. M’explico: El diumenge passat, si no s’hagués escaigut amb la festa de la Presentació de Jesús, (sempre les festes del Senyor tenen preferència litúrgica sobre els textos i l’arquitectura -per dir-ho així- del diumenge de durant l’any). Aquesta vegada el quart. I no vull perdre l’ocasió aquesta volta de tornar endarrere a “repescar” els textos de la missa dominical passada, perquè és a  partir d’aquell diumenge que es començava a fer la lectura contínua del Sermó de la Muntanya, que s’allargarà fins a arribar als diumenges de Quaresma. I precisament començava per les Benaurances, que són el pòrtic d’aquest discurs potser el  més significatiu de tot l’evangeli de Mateu. No les podíem passar per alt, a no ser deixant-lo incomplert.

                                               N’hi ha dues versions; la que seguirem és la de Mateu que és la llarga i la més corrent i la de Lluc que es fa en un altre context. Seria bo que comparéssim els dos textos en paral·lel: Mat. 5 – 7 i  Llc 6, 20-49. I jutgéssim per nosaltres mateixos. Hem de portar la Bíblia a la consuetud. Llegir-la directament, lle-gir-la. El context explica el text i llegir-la només a trossets és perdre’n el significat.

                                   En la de Mateu es fa explícit que s’assegué com acostumaven a fer-ho els Mestres de la Llei, ells per donar-se importància; aquí, més modestament en Jesús, senzillament com a Mestre o Rabí. Se li atansa la multitud. (Ho diu intencionadament per incloure’ns a tots: als oients d’aleshores i ara a nosaltres, als lectors). I intentant de conjuntar tots els que Ell anomena Benaurats, Feliços, en faig la llista dels qui en són i de les conseqüències de benaurança evangèlica que en recolliran: són els pobres en l’esperit, l’estar de dol i saber-lo acompanyar en un mateix i en els altres, la humilitat, l’estar afamats i assedegats per la justícia (personal i social), el ser compassius, nets de cor, pacificadors, perseguits però ferms, el ser perseguits sabent-se mantenir en la pròpia condició i identitat, malgrat tota maltempsada. Tots aquests seran feliços i benaurats amb una felicitat fonda, sostinguda, més enllà de tota eventualitat. Garantida, assegurada, com aquell fons melòdic que acompanya i sostè una gran peça musical.

                                                Les benaurances són el cor de la Bona Nova del Regne, “són el cor de la predicació de Jesús. El seu anunci continua les promeses fetes al poble elegit des d’Abraham, les completa i les ordena no pas a la pura fruició d’una terra, sinó a la possessió del Regne del Cel” (Cat. Esgl. Cat),  però ja pregustades en el viure evangèlic quotidià. Tot comença ja aquí i rebrà plenitud en el futur definitiu…

                                               He començat per dir que la felicitat és troba en el sentit que donem o trobem en la nostra pròpia vida. “Donar, trobar”; seria potser més exacte dir “rebre”, perquè la felicitat i tot el que la promou és un do de Déu que ens fa percebre  el sentit de la vida i del cada dia del nostre viure; per tant afecta a una actitud de fons (a una manera d’enfocar la vida), gairebé m’atreviria a dir que és una actitud permanent, o una capacitat d’enfocar el viure que és com si fos un hàbit i no produït per unes circumstàncies que un podria dir-ne favorables. No és per un atzar, ni per una percaça específica que un “troba la felicitat”. Et trobes renovat, experimentant sentit al que vius, sents, penses i fas. És com un renèixer, com glosava Jesús a Nicodem…L’Esperit hi juga el seu paper. Sense l’Esperit per a un cristià no hi pot haver espiritualitat, font aquesta de la felicitat –repeteixo- evangèlica.

                                               Les benaurances donen pas a fets i expressions de Jesús que en conformen la seva identitat, bé sigui de la seva figura, bé de la seva doctrina, que entre els oients la consideraven nova, dita amb plenitud d’autoritat, ben diferent de la que sentien dels mestres de la llei. Convergent i alhora divergent a la comuna doctrina del Poble de Déu. Deia Jesús: “No he vingut a canviar la Llei”, però amb tot li donava una pregonesa que la feia veure com a diferent, com a sublimada, portada més enllà de la norma o de la interpretació literal. En Jesús sempre hi trobem  un “plus”, un aprofundiment que va més enllà de la lletra, empalma amb l’esperit de la lletra i ens obre els ulls al fet de que mai arribem al fons de res; mai hem atès al fons inexaurible de qualsevol proposta. Jesús sempre li dóna a tot el què diu el perquè, el per a què i el com. Cadascú és invitat a una consciència oberta, pregona i plural, dinàmica. En Mateu tenim un primer intent de saber llegir el que tants han llegit anteriorment sense copsar-hi aquell “més enllà” que no se satisfà de la literalitat, ni que sigui estricta, sinó que la paraula se’ns torna l’esperit de la paraula. Són els estrats del sentit, sobreposats, fondals.

                                               Les lectures d’avui van desenvolupant el programa del Sermó de la Muntanya, no pas desvinculat de les Benaurances sinó com a conseqüències d’elles. Qui viu d’acord o bé amb ganes de “seguir Jesús”, model i paradigma de les benaurances viscudes en persona, no podrà per menys que ser sal de la terra i llum del món. No es tracta de grans espectacles de lum ni d’esbarriar sal arreu. Som afortunadament limitats i només es tracta de posar un pessic de sal, ni excessiu ni escàs, per donar aquell gust que fa dir: “està al seu punt de sal”. Tots els extrems són dolents i totes les masses piquen.  A part, que avui la sal no té el valor que tenia en temps remots... Tampoc se’ns demana d’enlluernar ningú, sinó de posar aquell punt de llum que trenca la foscor i que dóna intimitat a la casa o a la peça on estem. La gràcia està en com posem la llum: posició, intensitat que ens permeti trobar-hi calor i intimitat. Altra vegada tenim allò de la proporció, el disseny: el “ne quid nimis”, el no sobrepassar-nos. Tant la sal com la llum són el reflex d’una intensitat mesurada de vida evangèlica que faci exclamar: ¡què bé!, ¡quina harmonia i bellesa en el gust i en la vista! ¡Què bé que s’hi està convivint amb aquestes persones que són aquests puntets, els justos, d’escalforeta i d’agradositat per trobar-s’hi bé com a casa pròpia. No fa falta més

                                               Avui estem avesats a la desmesura, potser perquè així  ens donarem “de més” i farem parlar i…envejar. En Jesús no es dóna mai l’enlluernament, el cop d’efecte. Tot té la mesura que farà bona l’expressió personalitzada en Ell que l’home Jesús és la mesura de totes les coses.

                                               És bo ser-hi per posar aquest component de bon gust evangèlic i aquesta claror matisada que són les que més s’agraeixen. No les estupefaccions, no les desmesures. El cristià és modest, afable, proper, comunicador sense protagonismes. Què n’és de gran saber ser petit, què n’és d’agradós ser-hi sense fer-se notar, no tenir grans paraules, ni fer discursos, parlar amb el cor a la mà, ser discrets. Ser cristià vol dir ser subtil, no pas dir subtilises. Saber que la vertadera vida és paradoxal com ho són les benaurances. El senzill somriure podria ser el baròmetre per saber quants graus tenim de benaurança evangèlica. El somriure, les benaurances practicades són encomanadissos. Posa’t les “piles” i seràs llum i sal, gust i claror.

                        Diumenge V de durant l’any, 9 de febrer del 2014    Sabadell