El
tema “felicitat” és tan llarg i fecund –dóna tant de si!- com la mateixa llarga
història de la humanitat. Tothom
fa a la vida mil assajos per tal d’aconseguir la “felicitat”, encara que només
sigui en petites treves. D’això no se’n pot pas dir felicitat, perquè, aquesta,
no és mai un cop de sort, ni com uns moments plaents ploguts del cel. Una
felicitat feta amb “coses”, amb encontres fets a l’atzar no en direm més que
moments d’alegria, pujades de tensió emotiva o sentimental, potser. Res més.
Les “coses”, les “situacions” que no durin, que no portin en si una continuïtat
de fons, malament en podríem dir felicitat. La felicitat és aquest flux
subterrani que omple, que es manté més enllà de tota contingència. I que dóna
una música de fons que encanta, sense deixar que seguim vivint la vida més
normal. No sé pas com dir-ho: com una mena de fil musical que acompanya i no
distreu i eleva l’ànim i et dóna ganes de fer –i bé- el què estàs fent.
¿Per
què encetar aquest tema ja una mica “desgastat” de tant passar com expectatives
pels cors de tants; i no parlem d’escrits: un munt? Avui hi ha una raó que bé la justifica. M ’explico:
El diumenge passat, si no s’hagués escaigut amb la festa de la Presentació de
Jesús, (sempre les festes del Senyor tenen preferència litúrgica sobre els
textos i l’arquitectura -per dir-ho així- del diumenge de durant l’any).
Aquesta vegada el quart. I no vull perdre l’ocasió aquesta volta de tornar
endarrere a “repescar” els textos de la missa dominical passada, perquè és a partir d’aquell diumenge que es començava a
fer la lectura contínua del Sermó de la Muntanya, que s’allargarà
fins a arribar als diumenges de Quaresma. I precisament començava per les
Benaurances, que són el pòrtic d’aquest discurs potser el més significatiu de tot l’evangeli de Mateu.
No les podíem passar per alt, a no ser deixant-lo incomplert.
N’hi
ha dues versions; la que seguirem és la de Mateu que és la llarga i la més corrent i la de Lluc que es fa en un
altre context. Seria bo que comparéssim els dos textos en paral·lel: Mat. 5 – 7
i Llc 6, 20-49. I jutgéssim per
nosaltres mateixos. Hem de portar la Bíblia a la consuetud. Llegir-la
directament, lle-gir-la. El context explica el text i llegir-la només a
trossets és perdre’n el significat.
En la de Mateu es fa explícit
que s’assegué com acostumaven a fer-ho els Mestres de la Llei, ells per
donar-se importància; aquí, més modestament en Jesús, senzillament com a Mestre
o Rabí. Se li atansa la multitud. (Ho diu intencionadament per incloure’ns a tots:
als oients d’aleshores i ara a nosaltres, als lectors). I
intentant de conjuntar tots els que Ell anomena Benaurats, Feliços, en faig la
llista dels qui en són i de les conseqüències de benaurança
evangèlica que en recolliran: són els pobres en l’esperit, l’estar de dol i
saber-lo acompanyar en un mateix i en els altres, la humilitat, l’estar afamats
i assedegats per la justícia (personal i social), el ser compassius, nets de
cor, pacificadors, perseguits però ferms, el ser perseguits sabent-se mantenir
en la pròpia condició i identitat, malgrat tota maltempsada. Tots aquests
seran feliços i benaurats amb una felicitat fonda, sostinguda, més enllà de
tota eventualitat. Garantida, assegurada, com aquell fons melòdic que acompanya
i sostè una gran peça musical.
Les benaurances són el cor de la Bona Nova del Regne,
“són el cor de la predicació de Jesús. El seu anunci continua les promeses
fetes al poble elegit des d’Abraham, les completa i les ordena no pas a la pura
fruició d’una terra, sinó a la possessió del Regne del Cel” (Cat. Esgl. Cat), però ja pregustades en el viure evangèlic
quotidià. Tot comença ja aquí i rebrà plenitud en el futur definitiu…
He
començat per dir que la felicitat és troba en el sentit que donem o
trobem en la nostra pròpia vida. “Donar, trobar”; seria potser més exacte dir
“rebre”, perquè la felicitat i tot el que la promou és un do de Déu que ens fa
percebre el sentit de la vida i del
cada dia del nostre viure; per tant afecta a una actitud de fons (a una
manera d’enfocar la vida), gairebé m’atreviria a dir que és una actitud
permanent, o una capacitat d’enfocar el viure que és com si fos un hàbit i no
produït per unes circumstàncies que un podria dir-ne favorables. No és per un
atzar, ni per una percaça específica que un “troba la felicitat”. Et trobes
renovat, experimentant sentit al que vius, sents, penses i fas. És com un
renèixer, com glosava
Jesús a Nicodem…L’Esperit hi juga el seu paper. Sense
l’Esperit per a un cristià no hi pot haver espiritualitat, font aquesta de la
felicitat –repeteixo- evangèlica.
Les
benaurances donen pas a fets i expressions de Jesús que en conformen la seva
identitat, bé sigui de la seva figura, bé de la seva doctrina,
que entre els oients la consideraven nova, dita amb plenitud d’autoritat, ben
diferent de la que sentien dels mestres de la llei. Convergent
i alhora divergent a la comuna doctrina del Poble de Déu. Deia Jesús: “No he
vingut a canviar la Llei”, però amb tot li donava una pregonesa que la feia
veure com a diferent, com a sublimada, portada més enllà de la norma o de la
interpretació literal. En Jesús sempre hi trobem un “plus”, un aprofundiment que va més enllà
de la lletra, empalma amb l’esperit de la lletra i ens obre els ulls al
fet de que mai arribem al fons de res; mai hem atès al fons inexaurible de
qualsevol proposta. Jesús sempre li dóna a tot el què diu el perquè, el per
a què i el com. Cadascú és invitat a una consciència oberta, pregona i
plural, dinàmica. En Mateu tenim un primer intent de saber llegir el que tants
han llegit anteriorment sense copsar-hi aquell “més enllà” que no se satisfà de
la literalitat, ni que sigui estricta, sinó que la paraula se’ns torna
l’esperit de la paraula. Són
els estrats del sentit, sobreposats, fondals.
Les
lectures d’avui van desenvolupant el programa del Sermó de la Muntanya, no pas
desvinculat de les Benaurances sinó com a conseqüències d’elles. Qui viu
d’acord o bé amb ganes de “seguir Jesús”, model i paradigma de les benaurances
viscudes en persona, no podrà per menys que ser sal de la terra i llum del món.
No es tracta de grans espectacles de lum ni d’esbarriar sal arreu. Som
afortunadament limitats i només es tracta de posar un pessic de sal, ni
excessiu ni escàs, per donar aquell gust que fa dir: “està al seu punt de sal”.
Tots els extrems són dolents i totes les masses piquen. A part, que avui la sal no té el valor que
tenia en temps remots... Tampoc se’ns demana d’enlluernar ningú, sinó de posar
aquell punt de llum que trenca la foscor i que dóna intimitat a la casa o a la
peça on estem. La gràcia està en com posem la llum: posició, intensitat que ens
permeti trobar-hi calor i intimitat. Altra vegada tenim allò de la proporció,
el disseny: el “ne quid nimis”, el no sobrepassar-nos. Tant la sal com la llum són
el reflex d’una intensitat mesurada de vida evangèlica que faci exclamar: ¡què
bé!, ¡quina harmonia i bellesa en el gust i en la vista! ¡Què bé que s’hi està
convivint amb aquestes persones que són aquests puntets, els justos, d’escalforeta
i d’agradositat per trobar-s’hi bé com a casa pròpia. No fa falta més
Avui
estem avesats a la desmesura, potser perquè així ens donarem “de més” i farem parlar
i…envejar. En Jesús no es dóna mai l’enlluernament, el cop d’efecte. Tot té la
mesura que farà bona l’expressió personalitzada en Ell que l’home Jesús és
la mesura de totes les coses.
És
bo ser-hi per posar aquest component de bon gust evangèlic i aquesta claror
matisada que són les que més s’agraeixen. No les estupefaccions, no les
desmesures. El cristià és modest, afable, proper, comunicador sense
protagonismes. Què n’és de gran saber ser petit, què n’és d’agradós ser-hi
sense fer-se notar, no tenir grans paraules, ni fer discursos, parlar amb el
cor a la mà, ser discrets. Ser cristià vol dir ser subtil, no pas dir
subtilises. Saber que la vertadera vida és paradoxal com ho són les
benaurances. El senzill somriure podria ser el baròmetre per saber quants graus
tenim de benaurança evangèlica. El somriure, les benaurances practicades són
encomanadissos. Posa’t les “piles” i seràs llum i sal, gust i claror.
Diumenge
V de durant l’any, 9 de febrer del 2014
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada