PER A UNA MÉS FINA
SENSIBILITAT EVANGÈLICA
Quan
un es deixa qüestionar per la vida que viu i que veu, no pot pas dir sense més
que “ja anem bé, personalment i col·lectivament”. Estem en un món en canvi en
molts punts de vista. Alguns s’han inventat aquesta frase per tal de
significar-ho: estem en un canvi d’època o epocal, que vol dir que hi ha
com una fractura amb el món d’ahir, a ben segur que fou el nostre, a tants de
nosaltres. Passa el que passa: i és que ens anem acostumant als canvis “del
carrer”, a allò que veiem, i anem assimilant els canvis exteriors, potser
blasmant-los de primer, però al final i insensiblement ens els fem nostres,
perquè “són” expressió de la normalitat, –paraula traïdora aquesta que
passa com a veritat “nova” sense més ni més-. Fruits de l’avenç de la
ciència i sobretot de la tecnologia, perquè ens tenten més per la seva
amplificació dels serveis que ofereixen i que ens resolen, sense massa esforç
de part nostra. Són les joguines d’avui, de grans i dels petits del segle XXI. I això no té aturador: només cal que ens fem
aquesta pregunta que ens pot semblar ben innocent: ¿De quins artilugis ens en
podríem estar, perquè no els necessito? Les empreses són ben “pitllos”,
cadascuna joguina de “nova” enterra l’anterior i sempre estem a l‘espera de
l’última novetat, que curiosament sempre és penúltima... Frisança, seria la
paraula a deduir-ne. La mà de noms tots en anglès, que ho fa gairebé tot, només
prement el dit o fent-lo córrer per la pantalla. Només
cal agafar el metro o bé un tren i veus la “gent” volcats literalment en els
seus artilugis. D’instruments d’utilitat hem passat a la satisfacció que dóna
tenir l’aparell d’última entrega que ho fa gairebé tot i que ens semienterra
amb la màgia digital en la seva operativa... Som i en gaudim si tenim l’últim
–que mai és l’´´ultim- model, el que encara no tenen la “competència” (?).
És
curiós -¿alarmant?- com per mor de l’utillatge som o bé ens creiem cridaners
“progres”, quan en altres aspectes més interiors, més de valors humans, no
diguem divins, som més conservadors, àdhuc regressius. Posant la qualitat del
viure en artefactes que fan l’inverosímil sense esforç, només amb una mica
d’entrenament. És cosa més que tòpica de tant dita que no avançem tant en
valors com en instruments. Sí, ja sé que no es pot generalitzar més del compte,
però aquest gap, aquesta fractura entre els avenços instrumentals i els
valors va accentuant-se de tal manera que de certa generació que conviu amb
nosaltres o que som nosaltres mateixos se n’ha dit l’home ludicus, que
vol dir que la diversió, el joc ens està embolcallant amb la seva “malla
espessa” i estem frenats pel que fa als valors que donen qualitat al viure. Va
sortir un llibre titulat “Valors Nous en Temps Durs”, fruit d’una “Enquesta Europea
de Valors” que disenyava els valors dels europeus al voltat de la família, de
la feina, de la política, de la religió i, en definitiva, dels estils de vida.
Aquesta vegada en tenim una d’específica per a Catalunya. S’ha aconseguit una
vera radiografia del nostre país, també amb la possibilitat de comparació amb
altres societats. Cal dir que no n’hi ha prou amb una diagnosi, sinó que “s’ha
de complementar amb fer la projecció per trobar les línies mestres que permetin
bastir l’imprescindible projecte de país
i de futur”. No és ara el moment d’entrar-hi més a fons. Bo seria donar-hi una
bona ullada i un diàleg.
Sembla
que en la vida domèstica, lúdica i de descans els valors més en boga són: la
comoditat, la poca cultura de l’esforç, l’escapisme lúdic i de lleure (horaris
llargs de TV que no ens deixen dormir el necessari), la peresa,
l’individualisme en contraposició a l’altruisme que genera compromisos, el
minimalisme moral. Si això resultés ser veritat en un percentatge ampli,
difícilment en àmbits eclesials podríem parlar del plus(més) i del melior(el
millor) I aquesta importància, rellevància humana un bon xic decapitada,
incapacita per entrar en el cor de l’evangeli que va per altres
perspectives que donen perdurable estimació a valors que no són precisament els
que es dedueixen de l’enquesta, com a estil de vida. Les pàgines que llegirem
aquests successius diumenges són una invitació a la superació tant personal com relacional; i
forçosament ens haurem d’entrabancar amb els plantejaments que ens fa l’evangeli
d’avui amb aquest “però Jo us dic” que suposa posar el llistó de viure
uns punts més amunt del que ens és habitual, i anem fent camí, potser sense
ser-ne massa conscients, cap a les metes morals de l’AT. Regressius, m’alarmen!
Sempre
he cregut que la moral responia als condicionaments ambientals més que
no pas a compromisos ben madurats que ens fan virar (“convertiu-vos”) en el
sentit i el fer de cada dia. Per això parlem més de “moral”, l’arrel de la qual
es troba etimològicament en els costums (mos, moris en llatí) més que no
pas en una concepció de la vida amb un “ethos” ( d’on prové ètica, que suposa
altres aspectes més profunds que afecten més la persona entera i la suposen més
madura, més feta, diríem en català). Cal advertir que les càtedres
universitàries són d’ètica i no pas de moral. L’ètica és una qüestió més
personalitzada, més pròpia, fruit d’una reflexió-discerniment i d’un compromís
de creixement. Em balla pel cap que és una qüestió d’afinament de la
sensibilitat i d’un implicar-se en aspectes de major finor i d’anar a fons a
l’hora d’enfocar la pròpia vida. Moral de molts; ètica d’uns quants, només.
Els
“majors” hem perdut un tren per desconeixement de que existís: el que se’n diu
la formació permanent. Aquesta sensibilitat que ja ha entrat de fa temps
en el món laboral o empresarial, encara fa tentines en el món de l’humanització
creixent , en canviar el veure i el viure en tot l’arc de sant Martí del viure “de cada
dia”. Mai ets del tot, sempre estàs en devenir... Això humanament i divinament.
¿Que
potser sóc pessimista? En tot cas ho seria primer en relació amb mi mateix,
abans de dir res en relació amb els altres. Això ho tinc clar.
L’evangeli
d’avui se’ns manifesta en les derivacions que anem veient, conseqüència directa
de les benaurances, com a més exigents, com de major qualitat en el veure, però
sobretot en el conviure. Avui es posa més èmfasi en tota l’espiritualitat
interrelacional que explica en Torralba (“La intel·ligència espiritual”) i que
troba nova expressió en un treball prospectiu referent a l’educació, dit en
breu Informe Delors. Als tres pilars que explicitava l’altre Informe Faure,
l’anterior: aprendre a ser, aprendre a conèixer, aprendre a fer, s’hi
afegeix ara el quart pilar: l’aprendre a viure junts desenvolupant la
comprensió de l’altre i la percepció de les interdependències. Aquesta és
nova, afegida com a molt important pel món en què vivim i en el proper. Quedi
així de moment... i em sap greu no poder-ho explicitar més.
Fora
del món del treball hi ha una més que moderada, escassa afecció a prendre
responsabilitats. Acostumem a dir: “sempre són els mateixos” els que
s’impliquen; hi ha una certa apatia que modula passos curts i lents. Si enmig
d’això –pressuposant que sigui cert!) el Sermó de la Muntanya ens proposa
enmarcat en un :”Es va dir als antics, ...però Jo us dic, d’afinar més i
més en el que diu, que no deixen de ser mers exemples, però que cadascú
s’hauria de veure de cos sencer al mirall-lluna per on anem de balders o més aviat
escassos. Ens hauria almenys de fer
pensar que tot plegat no es tracta de ser morals, sinó de ser evangèlics, que
és una apertura d’horitzons nous. Aquesta és la Bona Nova , per aquí es dibuixa el Regne
predicat per Jesús. Ha vingut a completar, a donar un tomb qualitativament a
les prescripcions de l’AT.
Si
la Paraula de Déu ha perdut capacitat de remoure’ns a un anar a més qualitat,
això vol dir que la sal ha perdut salabror i que la llum fa pampallugues. Hem
demanat de vegades a les oracions col·lectes que tota la nostra vida estigui
sostinguda per la gràcia.
Aquesta i no altra ens obrirà les portes del “més i millor”,
és a dir que només serà la gràcia la qui ens evangelitzi a fons fins a
entroncar-nos amb l’espiritualitat a que ens invita l’evangeli.
Fem-ne
d’aquest “Però Jo us dic” com un mantra invitador, renovellador. Repetim-lo
fins a fer-nos’el ben nostre.
“Més
i millor” podria ser un bon lema. Repetim-lo sovint. Dels actes ens farà passar
a les actituds, de les actituds passaríem a les aptituds. I posats aquí en el dia a dia seríem capaços
d’entendre creativament el que l’Esperit ens aniria suggerint. Estupenda manera
d’entendre els signes dels temps, dels nostres temps. Quin goig passar per la
vida corrent, la del dia a dia, amb la garantia d’un sí, quan és sí i d’un no
quan ha de ser un no. El més bell camí vers la plenitud evangèlica, modestament
assolible amb ganes d’anar a “mes i millor”. D’un minimalisme que no encoratge
i produeix agror d’anima, a un mediocratisme que ni fu ni fa, vers un
estimulador “més i millor”, en vies de progrés constant. Abans ens deien: les
coses santes s’han de tractar santament. Apa, nois i noies, que ens hi juguem
el viure la felicitat o benaurança que se’ns ofereix, que el mateix Jesús ens
brinda. Benaurats els qui saben escoltar...
Diumenge VI
de durant l’any, 16 de febrer del 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada