ANAR
ENCARA MÉS ENLLÀ
Anem
endinsant-nos mica en mica en
el Sermó de la
Muntanya. Potser sigui bona aquesta expressió
“endintsant-nos”. Arriba un moment en què hem de fer un esforç de confiança
plena en qui ens diu el què ens diu. Una vegada més hem de dir ben alt
que l’ideal evangèlic no és un joc de nens. Cal confiança plena.
1.-
Mira que demanar-nos que posem l’altra galta, quan se’ns bofeteja! Mira que
anar per la vida amb l’escreix o bé sobrepassant-nos en gratuïtat i en
generositat, donant no del que ens sobra, sinó d’allò de què tens necessitat.
(Recordem la velleta al Temple i com la lloa que en fa Jesús!) No ho fem massa
al.legòric això d’oferir l’altra galta, perquè pot perdre el ver signficat
simbòlic que té. Per exemple, saber callar quan en diries quatre de fresques.
No entrar en raons. Deixar-ho còrrer: mil
petites segones galtes ofertes…
2.-
“Manllevar”: un verb estrany, anòmal. Ara ja comença a prendre color propi l’evangeli.
L’evangeli és dels de "a peu dret”, no d’aquells que esperen que no els
“atabalin”, demanant de compartir allò que tenen. Benaurat sant Martí que sabè compartir
capa i, doncs, aixopluc.
3.-
I ara se’ns demana la “grossa”: estimar els enemics.
A
veure, estudiem-ho, perquè la triada d’aquest diumenge és progressiva i va molt
rostos amunt. Recordeu l’ultim tram del
Cavaller de l’armadura oxidada?
1
bis.- De bones a primeres se’ns demana d’arraconar la llei del Talió: a foc,
foc; a patacada, patacada; a rencor, rencor. I així podríem seguir fins que ens
encalcès el pas a l’armistici. Per pegar-se almenys se’n necesiten dos. Si un
no vol brega, si un sap rebaixar els tons, aviat s’acabarà la gresca. Amb tot, això
del Talió em sembla que encara és vigent en altres religions: a l’honor malmès,
l’honor recuperat a cops de pedra. I de l’àcid sulfúric a la cara, què me’n
dieu? Parlem, amb tot, de nosaltres: saber perdonar les petites dificultats de
relació, incomprensions, malentesos, fer “morros” i silencis tallants d’hores,
si no d’alguns dies. Veritat que trobaríem els nostres equivalents domèstics?..
Ai, perdonar, ¡i què n’és de difícil…tant més si tenim la pell prima-prima!
Aquestes guerres de llar, de simple convivència. Per qui hauríem de començar?
Hi ha un focus de rencor genealògic que es va fent gran dins de la família i
que passa de generació a generació. No tenint enemic, no hi ha batalla;
vet’ho-aquí. Començem pel dia a dia. El papa Francesc que arriba a tanta gent,
perquè veu i palpa les coses des de baix i des de dins, acaba d’aconsellar a
una parelleta de recents casats; “No aneu mai a dormir sense haver-us
reconciliat abans”. No feu que els mals miraments s’embruteixin ni que les
rancúnies es podreixin. Anar al comptat sempre, sense coses pendents.
2
bis.- Bé, anem per la segona: No pledegem, que hi sortirem sempre perdent. Ai!
I pagar les “costes”? Siguem pactistes de veritat. Les persones parlant
(pactant) s’entenen. I què més té un mantell de més? Acostuma’t a donar,
per-donar=perdonar del tot. Cada dia allò tan oblidat de la BO dels escoltes.
Tria el tall petit; deixa passar al davant l’altre. Minúcies evangèliques, que
valen més del que no pesen.
3
bis.- I anem per la tercera que és la superació, i de molt, de les anteriors.
No diu senzillament perdonar; ara va més enllà: diu estimar els enemics.
Això ja és medalla d’or en la cursa de la vida. Sembla talment
que no podem viure sense fomentar enemistats. Si sabéssim valorar més la
convivència, la conllevància, allò que en diuen el bé comú. Si no l’arméssim a la primera. El perdonar
l’enemic depèn de tu. Comença a donar els primers passos. Procura rebaixar les
catalogacions i no tinguis enemics. Si els altres se’n senten, fes passos per
diluir aquesta boira que es posa entre dues persones i que és fatal, perquè ho
entenebreix tot. Al final ja no és l’altre, sinó tu l’intemperant, perquè s’han
de donar, si vols petits passos per sortir a l’encontre. Fins que no s’arriba a
l’abraçada, encara hi ha camp per córrer, encara hi ha camí entremig: no
creguis que forçosament aquest ha d’estar minat. Són més suposicions que altra
cosa. Vivim en un món enemistat; tothom té raons perquè de busca-raons en som
de mena. I les enemistats es van fent llargues si se les deixa crèixer.
Jesús
acaba l’evangeli d’avui: si cessen les guerres de tota mena i mida anem de cara
a la bassa d’oli. Tant de bo! Idealisme? Il·lusionisme? No comencis pel “tres
bis” Avui l’evangeli ens vol fer les coses una mica més fàcils, tot i la seva
intrínseca dificultat. No ens enganyem que la cosa és seriosa. Comença per la primera. No vulguis
fer el camí a l’inrevès. És prácticament impossible. La tàctica és fer petits
passos possibles i efectius. Així podem anar a l’impossible a través de petites
experiències de possibles, accessibles.
Recordo
aquella frase pintada a la Universitat de Nanterre del maig del 68: “Sigueu
raonables, demaneu l’impossible”. Garaudy a “Paraula d’home” en fa un comentari
que sempre m’ha plagut. La diferència que hi ha entre l’impossible i el
possible és aquesta terra de ningú, inexplorada, que té la frontera corredissa.
Si ens atrevim a travessar els confins del que crèiem impossible, a cops petits
o audaços posibles, veurem, meravellats, que allò de primer que consideràvem
impossible era perquè no ho havíem probat mai: estem mal fixats i parats.
Falten “cops de possible” i veurem com canvien les fronteres de l’impossible.
L’impossible és allò que no hem experimentat com a possible per infundades
conviccions, per manca de creativitat i d’esforç. Jo crec en el possibilisme
coratjós i tenaç. És com l’atleta que sap regular-se adequadament i així va
aconseguint metes més altes, més récords. De fet així mateix s’expressa Pau:
¿No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només
un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L’atleta s’absté de
moltes coses…”
Una
darrera paraula de fills afectes al Pare: “Sigueu bons com ho és el vostre Pare
celestial”, o bé allò que llegim al final de la segona lectura: “Tot és vostre: el món, la vida, la mort, el
present i el futur, pero vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”. A part que d’impossible-impossible
gairebé no hi ha res i menys quan parlem a nivell humà i diví, és a dir segons
l’evangeli. Acabo invocant l’arrodoniment de l’evangeli d’avui: ·Sigueu bons del
tot, com ho és el vostre Pare
Celestial”. Afegim-hi el que demanem a l’oració col·lecta: “Feu que per la meditació assidua del bé,
complim de paraula i obra la vostra voluntat” o bé a la primera lectura:
“Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant”. O també allò del
salm 12, 6: “Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. El meu cor s’alegra; ja em veig salvat i
canto al Senyor pels seus favors”. El sermó de la Muntanya només es pot
entendre i viure des de la fe summament confiada en la gràcia de Déu que sempre
ens precedeix, ens acompanya i ens prevè. Aquesta convicció té una força
gegantina: “Com un Pare s’apiada del fills, el Senyor s’apiada dels fidels,
perquè és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Beneeix el Senyor,
ànima meva, no t’oblidis dels seus favors”.
SetmanaVII de durant l’any, 23 de
febrer del 2014. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada