divendres, 21 de febrer del 2014

Homilia del diumenge 23/02/2014 del P. Josep Mª Balcells

ANAR  ENCARA  MÉS  ENLLÀ

                                               Anem endinsant-nos mica en mica en el Sermó de la Muntanya. Potser sigui bona aquesta expressió “endintsant-nos”. Arriba un moment en què hem de fer un esforç de confiança plena en qui ens diu el què ens diu. Una vegada més hem de dir ben alt que l’ideal evangèlic no és un joc de nens. Cal confiança plena.

                                               1.- Mira que demanar-nos que posem l’altra galta, quan se’ns bofeteja! Mira que anar per la vida amb l’escreix o bé sobrepassant-nos en gratuïtat i en generositat, donant no del que ens sobra, sinó d’allò de què tens necessitat. (Recordem la velleta al Temple i com la lloa que en fa Jesús!) No ho fem massa al.legòric això d’oferir l’altra galta, perquè pot perdre el ver signficat simbòlic que té. Per exemple, saber callar quan en diries quatre de fresques. No entrar en raons. Deixar-ho còrrer:  mil petites segones galtes ofertes…

                                               2.- “Manllevar”: un verb estrany, anòmal. Ara ja comença a prendre color propi l’evangeli. L’evangeli és dels de "a peu dret”, no d’aquells que esperen que no els “atabalin”, demanant de compartir allò que tenen. Benaurat sant Martí que sabè compartir capa i, doncs, aixopluc.

                                               3.- I ara se’ns demana la “grossa”: estimar els enemics.

                                               A veure, estudiem-ho, perquè la triada d’aquest diumenge és progressiva i va molt rostos amunt.  Recordeu l’ultim tram del Cavaller de l’armadura oxidada?

                                               1 bis.- De bones a primeres se’ns demana d’arraconar la llei del Talió: a foc, foc; a patacada, patacada; a rencor, rencor. I així podríem seguir fins que ens encalcès el pas a l’armistici. Per pegar-se almenys se’n necesiten dos. Si un no vol brega, si un sap rebaixar els tons, aviat s’acabarà la gresca. Amb tot, això del Talió em sembla que encara és vigent en altres religions: a l’honor malmès, l’honor recuperat a cops de pedra. I de l’àcid sulfúric a la cara, què me’n dieu? Parlem, amb tot, de nosaltres: saber perdonar les petites dificultats de relació, incomprensions, malentesos, fer “morros” i silencis tallants d’hores, si no d’alguns dies. Veritat que trobaríem els nostres equivalents domèstics?.. Ai, perdonar, ¡i què n’és de difícil…tant més si tenim la pell prima-prima! Aquestes guerres de llar, de simple convivència. Per qui hauríem de començar? Hi ha un focus de rencor genealògic que es va fent gran dins de la família i que passa de generació a generació. No tenint enemic, no hi ha batalla; vet’ho-aquí. Començem pel dia a dia. El papa Francesc que arriba a tanta gent, perquè veu i palpa les coses des de baix i des de dins, acaba d’aconsellar a una parelleta de recents casats; “No aneu mai a dormir sense haver-us reconciliat abans”. No feu que els mals miraments s’embruteixin ni que les rancúnies es podreixin. Anar al comptat sempre, sense coses pendents.

                                               2 bis.- Bé, anem per la segona: No pledegem, que hi sortirem sempre perdent. Ai! I pagar les “costes”? Siguem pactistes de veritat. Les persones parlant (pactant) s’entenen. I què més té un mantell de més? Acostuma’t a donar, per-donar=perdonar del tot. Cada dia allò tan oblidat de la BO dels escoltes. Tria el tall petit; deixa passar al davant l’altre. Minúcies evangèliques, que valen més del que no pesen.

                                               3 bis.- I anem per la tercera que és la superació, i de molt, de les anteriors. No diu senzillament perdonar; ara va més enllà: diu estimar els enemics. Això ja és medalla d’or en la cursa de la vida. Sembla talment que no podem viure sense fomentar enemistats. Si sabéssim valorar més la convivència, la conllevància, allò que en diuen el bé comú. Si no l’arméssim a la primera. El perdonar l’enemic depèn de tu. Comença a donar els primers passos. Procura rebaixar les catalogacions i no tinguis enemics. Si els altres se’n senten, fes passos per diluir aquesta boira que es posa entre dues persones i que és fatal, perquè ho entenebreix tot. Al final ja no és l’altre, sinó tu l’intemperant, perquè s’han de donar, si vols petits passos per sortir a l’encontre. Fins que no s’arriba a l’abraçada, encara hi ha camp per córrer, encara hi ha camí entremig: no creguis que forçosament aquest ha d’estar minat. Són més suposicions que altra cosa. Vivim en un món enemistat; tothom té raons perquè de busca-raons en som de mena. I les enemistats es van fent llargues si se les deixa crèixer.

                                               Jesús acaba l’evangeli d’avui: si cessen les guerres de tota mena i mida anem de cara a la bassa d’oli. Tant de bo! Idealisme? Il·lusionisme? No comencis pel “tres bis” Avui l’evangeli ens vol fer les coses una mica més fàcils, tot i la seva intrínseca dificultat. No ens enganyem que la cosa és seriosa. Comença per la primera. No vulguis fer el camí a l’inrevès. És prácticament impossible. La tàctica és fer petits passos possibles i efectius. Així podem anar a l’impossible a través de petites experiències de possibles, accessibles.


                                               Recordo aquella frase pintada a la Universitat de Nanterre del maig del 68: “Sigueu raonables, demaneu l’impossible”. Garaudy a “Paraula d’home” en fa un comentari que sempre m’ha plagut. La diferència que hi ha entre l’impossible i el possible és aquesta terra de ningú, inexplorada, que té la frontera corredissa. Si ens atrevim a travessar els confins del que crèiem impossible, a cops petits o audaços posibles, veurem, meravellats, que allò de primer que consideràvem impossible era perquè no ho havíem probat mai: estem mal fixats i parats. Falten “cops de possible” i veurem com canvien les fronteres de l’impossible. L’impossible és allò que no hem experimentat com a possible per infundades conviccions, per manca de creativitat i d’esforç. Jo crec en el possibilisme coratjós i tenaç. És com l’atleta que sap regular-se adequadament i així va aconseguint metes més altes, més récords. De fet així mateix s’expressa Pau: ¿No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L’atleta s’absté de moltes coses…”

                                               Una darrera paraula de fills afectes al Pare: “Sigueu bons com ho és el vostre Pare celestial”, o bé allò que llegim al final de la segona lectura:  “Tot és vostre: el món, la vida, la mort, el present i el futur, pero vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”.  A part que d’impossible-impossible gairebé no hi ha res i menys quan parlem a nivell humà i diví, és a dir segons l’evangeli. Acabo invocant l’arrodoniment de l’evangeli d’avui: ·Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare  Celestial”. Afegim-hi el que demanem a l’oració col·lecta:  “Feu que per la meditació assidua del bé, complim de paraula i obra la vostra voluntat” o bé a la primera lectura: “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant”. O també allò del salm 12, 6: “Jo sabent que m’estimeu, tinc plena confiança.  El meu cor s’alegra; ja em veig salvat i canto al Senyor pels seus favors”. El sermó de la Muntanya només es pot entendre i viure des de la fe summament confiada en la gràcia de Déu que sempre ens precedeix, ens acompanya i ens prevè. Aquesta convicció té una força gegantina: “Com un Pare s’apiada del fills, el Senyor s’apiada dels fidels, perquè és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Beneeix el Senyor, ànima meva, no t’oblidis dels seus favors”.


            SetmanaVII de durant l’any, 23 de febrer del 2014.   Sabadell