divendres, 28 de febrer del 2014

Homilia del diumenge 02/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

NO  US  NEGUITEGEU

                                               El neguit en totes les seves formes és malaltís, tant corporalment, anímic com espiritual. És d’experiència normal –això sí-, ens pot passar a tots, però quan és persistent no deixa de fer mal, molt de mal, diria... Afecta naturalment a la persona que ho “pateix”, però  és encomanadís, emmalalteix tots els qui han de conviure amb un “neguitós”. Déu ens en ben reguardi  d’haver de compartir parella, família, treball, lleure amb una persona que està habitualment descol·locada, que no sap estar on està i que sempre veu, preveu, cerca i es cansa fora de lloc i de temps. Un torment, sí. Un atormentador, també.

                                               Avui l’evangeli ens prevé contra el desassossegament, ens tranquilitza i ens ensenya a viure a poc a poc i sabent què és el que fem, què és el per què ho fem i, en definitiva, ens dóna la certesa que estem fent el que ara i aquí ens toca fer, sense la irrupció de les pre-ocupacions del que vindrà o que sospitem (¡) que pot venir. És quan l’esdevenidor irrumpeix sobre el present i el malmet. Per això parlava de des-col·locament.  Com una peça de mal encaixar. El nostre evangeli d’avui forma part del Sermó de la Muntanya. Del preciós, àdhuc poètic, capítol sisè. No de tot el capítol -per desgràcia-, perquè en començar la quaresma haurem d’entrar en un altre context, ja encarats a la Pasqua i, per tant, haurem de deixar una part substanciosa del “nostre” Sermó de la Muntanya. La perícopa (=fragment) de l’evangeli que ens toca ara és la que ens vol asserenar. Aquesta expressió m’ha donat voltes i més voltes aquests dies en que rumio el que us vull comentar. El primer que m’ha vingut en ment ha estat “el sereno”. Molta gent ni l’ha conegut i els joves possiblement ni saben el què era el sereno. Mirem d’explicar-ho amb poques paraules. Era el vigilant que de nit feia la “ronda” i portava un bon manyoc de claus, prácticament les de gairebé totes les cases. I quan s’esqueia que un arribava a hores tardanes, anava a trobar el sereno i li demanava que li obrís la porta de casa seva. I una altra cosa ben singular, almenys als pobles, que és del que jo tinc una lleugera informació, “cantava” les hores i hi afegia el temps que feia: Les dotze… i serè (que no plovia!) Ja ho veieu: vigilant i metereòleg tot en una mateixa persona. Era sobretot a pagès.  Ara voldria tenir a mà l’Amades per veure’n més detalls d’una pràctica que ha desaparegut...

                                               El capítol sisè de Mateu l’hauríem de tenir emmarcat i a la vista i relegir-lo de quan en quan, per donar-nos o retornar-nos la serenor a què ens invita l’evangeli d’avui. Ja hi tornarem perquè -en un pressupòsit que no vol molestar ningú- m’agradaria detallar-lo tot, perquè si per cas no l’haguéssiu llegit tot sencer no us el perdéssiu, perquè és de les pàgines més boniques de tot l’evangeli. Comencem, doncs:

                                               Donar prioritat, millor exclusivitat a la privacitat en la vida de fe. Mireu que el Mestre interior, que és el nostre, vol que els canvis que hem de fer siguin també interiors, que la gent els noti només pel perfum que exhalen les conseqüències del què fem. Invita també a ser discrets en l’almoina. Avui hi ha alguns teòlegs que no parlen d’almoina, ni de fer Caritat, sinó d’exigir Justícia. Aquesta malaurada justícia, rosegada per tantes i tantes injustícies. Donar, seria per a ells (i per a nosaltres), restituir el que no és nostre i que d’alguna manera incívica, “in-jus-ta”, els ho hem o han pres. Bé, ja tenen raó, ja, però ho expliquen sovint com qui fa un míting de no sé quina sigla política d’esquerres, naturalment. Jesús també aquí vol màxima privacitat, perquè així la relació amb Déu i amb els “ajudats”, qualsevol trasbassament els és degut, no perquè em sobra, sinó per equitat en la distribució dels béns que ens són comuns. Això no és fácil d’entendre, i molt més avui en què el nombre de milionaris es va inflant com una nova bombolla que no deixa de crèixer, i això ho han xuclat dels aturats per les embolicades de fa fort i les corrupcions que estan a l’ordre del dia. Els aturats, els pobres, estan ben aturats i sembla que falten bons samaritans que els donin l’empenta per posar-los en marxa. Diuen els emigrants que el què volen ells és senzillament treballar. Els és degut, ho diuen totes les Grans Cartes de Drets personals i dels pobles.

                                               Després ve el fragment sobre l’oració, feta també en secret, feta amb Déu i demanant que als que no tenen pa se’ls faci la justícia de tenir-ne i guanyat per la suor del seu front. Ja ho hem dit: no és Caritat, sinó Justícia. Tot, sota la delicadesa de qui sap que pregar és una delicadesa que Déu ens en fa el do. Posa, llavors, el Pare Nostre. Punt i a part! Algun dia n’haurem de fer un abundós comentari, a fi que quan el resem ho fem “pausadament, reflexivament, atentament, sensiblement i gaudiosament. Vagi per endavant abans que toqui dir-ho que el Pare Nostre és una mena d’Eucaristia que ens alimenta, sobretot per la presència del Pare en nosaltres i és com si estès expectant; es posa tendre amb els seus fills i se sent pare-paràs. S’allarga amb el perdó,  perquè el perdó ha de ser llarg i –llàstima- perquè nosaltres sempre ens quedem curts i no deixarem mai d’obrar-lo, el perdó, sense que ens fereixi l’espineta de com hem tractat l’altre, que ens deixa ennuvolada la conciència. Què dificil que és perdonar de cor… Només saber i sentir que ets acceptat (=perdonat); que ets volgut, que Déu fa anar més el borrador que el guix, això omple, vaja si omple. I invita a fer-ho, i set vegades set, és a dir: sempre.

                                               Dejunar també sense fer “posats” com de qui ens manca alguna cosa, afamats… que per sort la majoria de nosaltres potser per recomanacions dietètiques ens aniria bé moderar-nos i de l’estalviat en viandes tant de bó ho podéssim compartir. Diuen els diaris que a Espanya es fan malbé tantes i tantes tones de menjar que bé podríem compartir i se’n va a les escombreries! On vas, on anem amb aquest flagrant desperdici? Abans al pa primer d’encetar-lo li fèiem una creu i si en queia un tros a terra el recollíem i el besàvem. Oh, dejuni precari dels nostres dies… Farts i plens de delicatessen. L’evangeli i els metges a una.


                                               Moderats, lleugers però continguts. Venem el “Ferrari” (¿) i agafem els mitjans públics i atresorarem humanitat que ja és en part divinitzat (“El què fas a un d’aquests infants m’ho fas a mi”). Posem el cor en el cor i així tindrem un Tresor que ningú ens el podrà arrabassar.

                                               I arribem a la pàgina de més alta i senzilla poesia. Jesús vivia concentrat en aquest paràgraf de (Mt 6, 24 – 34) Per cinc vegades repeteix Jesús: “No us inquieteu”. No us ho volgueu fer tot només vosaltres. Deixeu espai a Déu perquè hi faci les seves meravelles, tant petites com grans. Quin profit en treus de neguitejar-te? Avançar no se sap ben bé per assegurar ves a saber què. Tranquil, home, tranquil. Serè. Confiat. Amb poca cosa ja passem. No cal inflar les bosses als súpers. Menjarem del què hi hagi. No cal cap “estrella Michelín”. Sols la dolçor i l’amor de qui ens ha donat de menjar avui, sigui el que sigui, ja és d’agrair. I del vestit i dels complements i dels adjectius qualificatius…d’això no cal perdre-hi temps. Abans les mares cosien i apedaçaven. Ara disseys i  passarel·les.

                                               Són dos móns ben diferents al món del desfici per adequar els vins que s’escaiguin a la menja que es faci del menú més gastronòmic que hi pugui haver. Despresos, adaptables, sobris. Tot això i més diu Jesús que és afegitura, és la “torna” evangèlica. Sobretot no depassar el sentit utilitari i simplement instrumental de l’haver i del tenir. Quina gran significció no té aquest “de més a més” evangèlic.

                                               Déu que és Pare-Mare sap ben bé tractar-nos amb senzillesa, descartant neguits i angúnies. Avui parlem poc de la Providència. És Jesús qui en parla. Qui ens hi invita i qui ens sadolla. Val més un tros de pa compartit i una bona sobretaula. Aquesta és la poesia de la vida. Aquella que no has de fer cap esforç fora mida per entendre-ho. No us desficieu per res. “Confia, fill”. Déu procura per a tu. Estàs en les millors mans. “Deixa en mans del Senyor el teu destí”; ell et mantindrà”. Sinònims d’inquietud: excitació, neguit, intranquil, impacient, preocupat, desconfiat, capficat, esverat, encaparrat, nerviós, alterat, ansiós, alarmat, agitat, torbat. Apa!, qui en dóna més? Serenor, serenor, seneror. “Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot l’altre us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldcecaps”. Mt 6, 25 -34)  

                                               Quin preludi tan esplèndid per començar la Quaresma d’enguany! La volem diferent! Pensem-la amb l’evangeli a les mans!


                        Diumenge VIII de durant l’any, 2 de març del 2014.   Sabadell