Homilia del diumenge 29/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

“HEUS ACÍ QUE HO FAIG TOT NOU”

L’evangeli o transpira aquest aire primaveral de cosa nova, de vida vella de nou cridada a vida novella o més bé tira endarrere, s’enxiqueix, no invita a viure; i tirar endarrere és ¡tornar a l’hivern! Les successions de les estacions són les que són. No podem trabucar-les al nostre albir. ¿I quina és la novetat de les novetats en l’evangeli?: CRIST. He estat dubtant de posar per títol o capçalera d’aquestes reflexions, d’aquests sentiments: Mirar, admirar, fer amistat amb Crist, portats de la mà de l’evangelista Marc, que és el que toca enguany. Marc va de pressa a situar-nos davant per davant de la figurassa de Jesús. Amb els dos primers capítols ja en té prou per posar en escena tots els personatges, ¿starring en diuen? i tota la trama del “seu evangeli”: Primer surt el Pare que posa Jesús de Natzaret com a focus de la nostra mirada , de la nostra admiració i del nostre tracte amorós: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” Després el Baptista l’assenyala com el que esperen i més i tot del que esperen: “Mireu l’Anyell de Déu”. Ara, a l’evangeli d’avui, és l’admiració de la gernació que l’envolta. I tot desemboca en el trobament admiratiu dels primers deixebles: “Veniu i ho veureu”. Finalment, ara és el nostre torn en aquest enfilall d’admiracions, d’estimacions i del nostre seguiment: estimeu-lo, “creeu lligams” amb el Crist. Tot l’evangeli rau en els tres verbs assenyalats: Mirar-lo embadalits, admirar-lo com la gran novetat i fer-nos-hi AMICS. ¡Què n’és de senzilla la profunditat.

Tot so, tota expressió musical forma part d’una simfonia; per a nosaltres venturosament “la simfonia del nou món” (Crist, Dvorak). La desharmonia no serà mai la nota final: així ho crec, ho espero i ho estimo, a l’avançada. Tot focalitzat, imantat en i pel Crist. Crist al centre de tot l’univers. “Recapitular-ho tot en el Crist”. I tots abraçats en l’àmbit humà i diví del Fill de Déu, Ell irradiant energies noves, vida de la seva Vida. No hi ha perifèria en aquest entramat de relacions. Tot està interactuant en aquest cosmos. Tot amb tot i tots en tots. Un univers gravitant en el “nostre sol” Hi va molta diferència entre amb i en. Només cal fer-ne particular experiència. ¿Eh, que s’entén una mica més allò de l’Eucaristia: Per Ell, amb Ell i en Ell? ¿Eh, que no s’entén un Déu sense món i un món sense Déu? A partir sempre de la fe, naturalment. Teilhard posa com a primer amor precisament el Món. Tot ho veu enllaçat i formant “un món”. Som també nosaltres món. Són els lligams primordials. El món es torna cosmos: bellesa una.

En conseqüència, ens “debem” els uns als altres, perquè en el fons és el Crist l’únic “acreedor” nostre, tots som “crèdits” o “acreditats” del Crist. La nostra riquesa és una anticipació gratuïta. Hem de retornar, però fruitant amb qualitat de vida, sense interessos (¿què podem retornar a Déu, que no ho haguem rebut?) la “hipoteca” del nostre viure. Poc a poc, microcrèdits fàcilment retornables amb el treball de les nostres “microempreses” que es rentabiltitzen per l’afany nostre de cada dia a glòria de Déu i sempre a benefici nostre. Déu només pot ser generós, crear és generar...Aquest és el món nou i la terra nova anunciats segles endarrere. Només cal traspassar, elevar el to, desplaçant el teclat com es fa o es feia amb els harmòniums, els d’abans; ben poc m’hi entenc d’aquestes músiques celestials... En la nostra simfonia del món nou tot quadra. En els “pressupostos de l’Esperit” les coses funcionen a l’inrevés de les dels bancs, borses i economies públiques... En comptes de “retallades” tot són “afegits”. “Al qui en té, més se li’n seran donades”. El plus domina en la novetat cristiana. O ho veiem i ho sentim tot en el que ens envolta, com a novetat o tot plegat no ens serveix de gaire res. Viure la novetat és no repetir-se mai (Eh, Saskia, ja t’ho va dir el teu pare, Tiziano Terzani” poc abans de morir: “Recorda això: No intentis repetir-te mai. I viu l’ara”. (“El fin es mi pricipio” llibre i film també). A veure: Som únics tots i cadascun, únic és el moment que vivim; i, si és únic, és nou. Aquesta és la nostra manera de veure i de viure; és l’autèntica. “Tot serà nou, si vols”, que diu la cançó. Aquest hauria de ser el nostre estil, la nostra “mística”, si em permeteu aquesta paraula.

A veure: de Mestre nou, allò que es diu nou, només un. El que ensenya –fent-nos-hi fixar, ¡distrets que som de mena!- només en les coses essencials. De Déu només un, el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. Ell és la permanent novetat, la més fonda, la que no es devalua ni es repeteix mai. Són els nous temps augurats pel profeta: “Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú es recordarà del passat, no hi pensarà mai més” (Deixo constància de la cita per si hi voleu “picar”: Isaïes 65, 16 b- 25). Sant Pau torna a insistir en la novetat del Crist i dels que es fan o, millor, dels que es troben fets “seus”: “Els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou” (2Co 5, 17). Això no és fruit de les nostres fantasies, sinó revelació per FE. Escric això tocat per la celebració de la conversió de Pau (25 gener).La seva conversió té tota la plenitud d’una revelació; descobreix tot el que en Crist hi ha de novetat. No fou una conversió, d’antuvi, a la moral. Ell era un fariseu zelós com el primer. No fou l’enlluernament del moment, sols. (Simbòlicament va quedar a les fosques. Quan de negra nit camines, amb la flameta davant teu, fent “coveta”, perquè no hi hagi vents insidiosos que puguin apagar les seves pampallugues, les foscors resten darrere teu, i tu vas -temorenc i esperançat- pel petit ròdol que t’obre exigu camí, donant-te la mínima llum necessària per poder posar els minsos passos, suficients amb tot, encara que no pas massa. ¿Tu creus que Pau es va convertir de cop i volta? No t’ho creguessis pas. Algú li feu de pigall i sentí una veu que li digué: “Ves i se’t dirà el que has de fer) No esmentem a Abraham, ¡un altre dels bons! Va fer Pau un camí de fe, com tots, fins que “confiat” es va donar al Crist d’una manera única. El Crist era el seu tot. La fe genera confiança i la confiança és la que obre camins inèdits, plens de novetat. “Sé de qui m’he confiat”, dirà Pau, bo i invitant-nos a fer la gran experiència de la fe, sempre novella. “Per a mi Crist és la meva vida, el meu viure”.

En qualsevol relació, de parella, de paternitats, d’amistat s’han de crear els seus propis ritus, els seus codis relacionals. Dues darreres lectures, per aportar-hi probes d’autoritat: Saint-Exupéry fa dir a la Guineu al Petit Príncep: “Duc una vida monòtona, però si em “domestiques” la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Calen ritus. És una cosa massa oblidada. És el que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora , de les altres hores. Només es coneixen les coses que es domestiquen. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!” I l’altra lectura la de l’Albert Espinosa: “ Les parelles i els seus ritus. Les parelles i els seus codis. Totes les parelles tenen el seu codi a l’hora de discutir, de fer l’amor, de perdonar-se i fins i tot d retreure coses a l’altre. (Per no allargar-me us remeto a la pàgina 23 de “Si tu em dius vine ho deixo tot...”) ¡Què deliciós saber com un estima! Ara, només voldria retenir el sentiment i el goig de la novetat que sempre entranya, l’amor o l’amistat. I he escollit entranya a posta...

Marc fa ressaltar – a amb això ja en tinc prou per ara- la meravella de la reacció espontània de la gent que sempre li feien rodona, anés on anés.

Acabo, perquè no vull diluir el punt central del meu comentari. Jesús és la definitiva novetat i un no es “converteix” fins i tant no veure-ho tot sota el signe il·luminador de la novetat. Em tempta imaginar-me com seria viure el dia a dia en novetat. Un dia m’hi deixaré caure i us diré què vol dir això per a mi, i fins on ateny una vida viscuda en novetat. Penseu-ho i després podrem confrontar-ho. Jesús és “el Diferent”, és “la Novetat” per definició i –¡tant de bo!- per experimentació. Evangeli=bones NOVES. Secrets, designis, misteris tots ells plens de novetat i de novetats. Només de pensar-hi, ja m’hi trobo... ¿I vosaltres?

Diumenge IV de durant l’any, 29 de gener de 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 22/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

¿SER O ESDEVENIR CRISTIANS?

En realitat no en som, fins i tant que no s’hagin obrat en i per a nosaltres les primeres paraules que diu Jesús a l’inici de les transcrites per Marc, al començament de la seva predicació a Galilea (=terra mig gentil), verdadera “perifèria” per a la gent del sistema. Donaven aquesta denominació els de Jerusalem, centre prepotent. “De Natzaret, ¿en pot sortir alguna cosa bona?”. Nosaltres som els zeladors del Temple-Llei-Tradicions, el “Sagrat és el sagrat”. Fariseus i escribes, per més senyes. Després s’hi afegeixen de seguida el herodians a complotar… Ja l’han condemnat abans de deixar que digui i que faci… En Marc tot es precipita. Ens ha estat encomanada la puresa legal. En som els fiscalitzadors. Som els “burots” espirituals. Després, ai! les comentarem…

Ja de bon començament es posen en contrast els tres angles de visió dels que estan a la vora de Jesús: a) Jesús que es percebut com el “diferent”, té autoritat, té poder sobre el Mal i el seus inductors, ensenya una doctrina nova; b) la bona gent que sempre l’envolta, s’empenteja per estar a primera fila per veure meravelles, sobretot gent feta a l’espectacle, oients, o millor, vidents, ¿curiosos?, no deixebles. Segons els espectacles hi són, avui sí; demà, ¡vés a saber!; i c) la colla dels fidels, dels íntims, d’aquells que un bon dia el Mestre els dirà que no són tinguts com a servents, sinó com a amics… Ja tenim l’escenari ben muntat i a punt. Comença l’obra, atenció. “S’ha complert el temps / el regne de déu és a prop / convertiu-vos / i creieu en la bona nova”.

¿Com s’ha de llegir? No, segons les idees preconcebudes tradicionals. S’ha de veure que hi ha una fractura de mentalitats. Ho perceven tots: gent, fariseus i deixebles. Mai es podien esperar que Déu s’atansaria tant, com ho afirma admirat Pau, escrivint als filipencs: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res; prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes” (¡I més!) “Tingut per un home qualsevol...” Deixem-ho així. Qualsevol, no; diferent, sí i tant! Ho aniran descobrint tots amb estupefacció, els oients ocasionals, a mesura que anirà desmuntant, en el que fa i en el que diu, davant del tancament, millor, entossudiment progressiu de fariseus i escribes i també confabulats els herodians (tots gent del “sistema”, dels que el defensen perquè en viuen moralment i “trinco-trinco, en veritat sigui dit).

Marc en tindrà prou amb els dos primers capítols per “desmuntar-los” la “paradeta”, la dels zeladors del “sistema”, i per anar posant en negre sobre blanc què és ser “deixebles”, ben diferent dels que ells patrocinaven. Ells són d’un poble que en la relació amb Déu estaven esclerotitzats. Es va configurant, per contra, la nova manera de seguir i escoltar el nou Mestre. Jesús dóna aire a aquell “sistema” viciat de tan clos. Predica, no normes, insufla esperit. En una paraula: invita a la “llibertat dels fills de Déu”. No a enfocar “microscòpicament”engrandit: el pecat, el mal, la in-salut, la taca puntual, concentrada en un punt, vull dir; sinó a mirar “telescòpicament” per veure l’espaiositat del “cosmos”. Una visió, perdoneu el vocable, arrodonida, un tot, plena d’harmònics, on tot lliga amb tot. La imatge la manllevo d’un llibre que de passada us podria recomanar: fa pensar i ensenya coses ben pregones, de tant humanes. (“El fin es mi principio”. De Tiziano Terzani. Ebolsillo. Afanyeu-vos que s’està esgotant per moments. També estan fent-ne una pel·lícula a l’Alexandra, vosaltres mateixos).

Reprenem el fil de l’evangeli i anem-lo deixatant de mica en mica:

Ha arribat l’hora: S’ha acomplert el temps. Pau en fa aquesta lectura: “No podem deixar perdre l’oportunitat present”. Per Joan que està corprès per la punyent experiència que acaba de fer com a novell deixeble, traspassat de Joan Baptista al Mestre Jesús i que en sortir de l’atapeïda convivència en dóna l’hora precisa: eren les quatre, per a ell no hi haurà altres quatre com aquelles... L’hora de Jesús: un bateig, un constrenyiment, no trobo la paraula. És el “carpe diem” que comenta la segona lectura, És el gran moment de les oportunitats, de veure-ho tot per dins. El Concili reprèn les paraules, d’antuvi, meteorològiques, per fer-ne Jesús una transferència als temps messiànics: “els signes del temps”, els nous de trinca, aquells que passen en un present que no tornarà a passar mai més, que et porten com diu l’autor Terzani, abans al·ludit. Diu parlant estant ja a les últimes últimes: “Ha sido agradable. Recuerda esto, Saskia: no intentes nunca repetirte, ¡Y vive ahora! El pasado es simplemente un recuerdo, no existe. Son tus recuerdos acumulados, reordenados, falseados. Ahora, en cambio, no falseas nada. Lo que esperas del futuro es una caja repleta de ilusiones, vacía. ¿Quién te dice que se llenará? “Ahora trabajo, luego me jubilaré e iré a pescar”. ¿Quién sabe si aún habrá peces? La vida sucede en este momento y en este momento es cuando uno tiene que saber disfrutar de ella”. Dèiem els signes del temps figurats, configurats en el Mestre (persona, missatge, tot d’una, intercanviables) únic. Jesús, ara i aquí, només Ell.

El Regne de Déu és a prop: Tant que el podeu veure, tocar, escoltar, respirar. És enmig d’ells. És Déu fet història, proximitat. Cantem: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell. No espereu, amics, (no adoreu) a ningú més que en Ell”. El Regne de Déu és Jesucrist que s’ha fet rostre, que podem veure, tenir a les mans, estimar amb el cor i el secret del secret és que a Jesús el tenim en el pobre, el petit, el necessitat. ¿Més a prop?, ¡impossible! No val a badar.

Convertiu-vos: Feu-vos deixebles meus. Res d’interpretacions moralitzadores. ¿Eh, que en sentir converteix-te, ja d’esma havies pensat en el pecat; més, en els pecats –el plural et porta pensar en concrecions, en quants...- No home, no. Convertiu-vos a mi. Mira’m, féu experiència de mi. Altrament, no sortiràs de tu, del teu “ego”, conflictiu (¿no?, pregunteu als altres, si no). Repapiejat en el teu sofà, aquest lloc de les solemnes dormidetes, capcinades. Som gent d’ordre, tenim clares les normes de “vialitat”. Aquí no es passa de 30 km., allí a 50, aquí stop, aquí, marxes llargues. Que no, que no és res d’això. Si no hi ha meravellada experiència del Mestre ben endins teu. T’ho diré com ho diu en Torralba: “En sentit estricte, l’opció pel Crist és fer de la pròpia vida un camí de seguiment de Jesús, de les seves ensenyances, del seu mestratge; un seguiment que obre horitzons en la vida personal i social, que desenvolupa, al meu entendre, la potencialitat creativa de tot ésser humà i activa la seva infinita capacitat d’estimar. Jesús es converteix així, en l’horitzó de a meva vida, en el meu ideal, en el referent a imitar, però amb la convicció que en aquest seguiment sóc empès per una força, l’Esperit, que actua dins el meu ésser i fa possible l’anhelada transformació”. Això, afegit amb un to de vertadera experiència de fins on arriba en un mateix la feblesa i la grandesa de ser cristià: “Quan algú em demana: ¿Encara ets cristià?”, penso en el meu dedins: “encara intento de ser-ho”, però a la vegada, m’adono que sóc lluny encara del model que presenta Jesús en les seves paràboles, que la meva vida dista d’aquella vida plena... No puc deixar de ser cristià, perquè encara no n’he estat mai”. Sóc al començament, a les beceroles”.

Creieu en la bona nova: Frase densa. Nova, no notícia de fugissera actualitat, primera pàgina del diari d’avui. ¿T’has fixat que tot balla en la seva aparatosa actualitat? No notícia, bones noves, no en plural; bona nova sinó en la seva singularitat que és igual que dir evangeli: Eu = bo, feliç, benaurat; angelium=àngel, pregoner de notícies fresques, trencadores, noves de trinca, mai sospitades. És el temps de les grans respostes. “Mireu l’Anyell de Déu”. Aquí teniu el Present Permanent, no queda temps d’espera: o ara o mai. Ara, però, no ho som del tot, ni molt menys; de no ser així infravaloraríem el que se’ns presenta com el Gran Present (en el sentit d’Ara i de Regal) Un deixeble no es fa en un dia, caldrà posar-hi temps llarg de maduració. Deixebles en podem dir en desclosa, en poncella, (més poètic, impossible) Feina menuda, de disseny, d’artista. ¡Deixa’l fer! Déu que crea i s’hi recrea, creant-nos i recreant-nos. Estem en les millors mans, a fe. Dues accepcions de deixebles: dòcils, que es deixen ensenyar, que es deixen modelar, que no oposen resistències. I una altra: grans i amatents aprenents. Desitjosos de que el Mestre ens traspassi la seva saviesa del viure. ¿Que com ha de ser un deixeble? Atents a l’evangelista Marc. El seu evangeli iniciàtic, és dels catecúmens (així ho afirma el gran biblista Carlo Martini), dels que s’inicien, “aprenents” a emmirallar-se en el fer del seu “Mestre d’obra”. En realitat com en els bons temps dels “aprenents”: “Feu el que Ell us digui”. Seguiment de Jesús de Natzaret i atents sempre a la jugada. Ben a prop i sense que se t’escapi res del què fa; no dubtis de fer-li les preguntes que et venen, a la vista del què fa. Ben simple: s’aprèn a fer fent, no hi ha més misteri. Déu en Jesús s’ha fet de tan proper, creïble. Digne de fe i de plena confiança. Creieu. Tot es juga en una fe adulta, que és com haver aconseguit la segona i més plena ingenuïtat. Feliços, si ho heu descobert per experiència de primera mà. En la nostra fe hi està el nostre goig, ben bé.

Diumenge III de durant l’any, 22 de gener del 2012 Barcelona

Homilia del diumenge 15/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

MIREU L’ANYELL DE DÉU

L’expressió ha entrat fortament en la litúrgia i precisament en el moment en que es diu reiteradament, sempre va vinculada al pecat, ¿aclaparadora? De tant repetir-la amb to penitencial (¡), ja no té la vivesa bíblica que tenia originàriament. Hi ha, de fet, incloses en ella totes les Escriptures, ¡totes! Ve a ser com un fil d’or que atravessa des de l’Exode, des de les celebracions de la Pasqua jueva, passant per Isaïes (cal llegir-lo: és el passatge central del Servent del Senyor des del cap. 42, sobretot el cap. 53 , del que se n’ha dit, per la seva alta significación bíblica, el cinquè evangeli) L’expressió, segueixo, pren volada en diferents moments del Nou Testament, avui: Joan 1, 29. I té la seva glorificació en l’escena de la litúrgia del cel en l’Apocalipsi 5,6; 19, 7.9; 21,9. I acaba de retorn en el dia a dia de la litúrgia eucarística, la nostra, celebració sempre pasqual, no ho oblidem…L’Anyell Pasqual era pres, “comunionat” per tota la família jueva. Més que tot un símbol, una profecia sense saber-ho de les taules eucarístiques nostres…

Cal trobar el sentit ple que tenia l’expressió en el Baptista. També cal entendre l’oportunitat del dir-ho: quan, com i a qui. En aquesta denominació de Jesús com Anyell de Déu hi ha inclosa tota la càrrega simbòlica que suposa una teofania més, que promou l’acció expansiva immediatament, després de la que esclatà en el baptisme de Jesús al Jordà, i que n’és com una conseqüència. Al voltant del Baptista s’hi donen les grans teofanies ja ben bé del NT. Inici públic de la missió de Jesús i la primera crida a formar el nucli evangelitzador: primers deixebles. Commocionat record, per sempre...

L’Anyell és la figuració més plena del Messies Esperat. Tots els coetanis de Jesús ho sabien de cor. Els rememorava, des de molt endins, tota la celebració pasqual, feta any rere any en la intimitat de cada família. El petit de la família amb la seva pregunta ritual donava peu a refermar el sentit de pertinença al Poble de Déu, al segellament de nou d’una Aliança, d’un Alliberament. Era una nit de records genealògics, diria, de renovació actualitzada ritualment dels lligams estrets, indestructibles de Déu amb el Poble únic, del poble que tenia el seu Déu, més a prop que no pas cap altre. La raó profunda de la pervivència al llarg de segles d’aquell Poble que se sentia privilegiadament lligat al seu Déu n’és, em sembla molt, com una comprovació. “Ells seran el seu poble i el seu Déu, serà “Déu-que-és-amb-ells” La història de les desventures del poble jueu al llarg d’una història en que no sabem què ponderar més, si les persecucions, expulsions, exilis i genocidis o bé l’urc de sentir-se fortament Poble, Poble de Déu, que es manté viu àdhuc desvinculat del sentit religiós originari... Sionisme, el nou Estat d’Israel, lobbys i... demana.

El Baptista hauria pogut assenyalar Jesús perfectament amb algun altre apel·latiu: Messies, el Profeta, l’Enviat o qualsevol altre dins la rica tradició jueva, però escollí el més adequat: L’Anyell de Déu.

La força, a més a més, que té aquest “Mireu” és de meravellada teofania o manifestació, de veure admirativament acomplertes les expectatives messiàniques. ¡Mireu, fixeu-vos-hi! Veieu més enllà del que veuen els vostres ulls. Era com una invitació a fer un acte de fe plena. L’esperança de segles s’acomplia davant dels seus ulls, esbatanats... Es podria dir d’ells, els primeríssims deixebles: ¡benaurats aquells que, més que veure, experimenten de prop una manifestació de Déu, com cap altra. Perquè no és veure sinó viure, experimentar un encontre amb l’Inesperat. Com si els digués: Admireu-vos, feu-vos-el vostre. Destapar un misteri de Presència. Ocasió solemne, inèdita, en la seva senzillesa... ¡El Senyor és aquí; sortiu a rebre’l!

Immediatament, traspàs de deixebles. ¡Quina finor la del Baptista! No diu aneu, però ja queda dit sense dir-ho. Joan ja sap que la resposta d’aquells dos deixebles que l’havien seguit a ell fins aleshores, serà fulminant. Els coneixia prou bé. S’atansen al desconegut i volen verificar tota la veritat d’aquella denominació que era un “seguiu-lo” amb ell. Jo no he fet més que preparar-vos per fer possible aquest canvi de Mestre. Noteu que qui escriu aquest passatge és Joan, l’evangelista, pretesament ell l’altre deixeble que s’amaga com a narrador, desviant el fet i carregant-lo en el company, Andreu. Però la precisió de l’hora, del diàleg d’atansament, descobreix la intensitat de l’experiència dels dos deixebles. A continuació hi ha la millor narració de com uns aprenents de nous deixebles fan en l’experiència de conviure. “Veniu i ho veureu”. Varen estar amb Jesús tot aquell dia que és el principi d’un seguiment que serà proseguit d’una irradiació irrefrenable, i els dos ho comuniquen als seus germans respectius. Ho explicita només d’Andreu en Pere i el porta a fer la mateixa experiència que ells havien fet. Com va madurar intensament aquella vocació ho confirmarà el passatge on Jesús passant prop del llac “pesca” els pecadors de peixos i els crida a ser i fer de pescadors d’homes. Dos es converteixen ràpidament en quatre. Simó i Andreu i els fills de Zebedeu: Jaume i Joan. Han apostat del tot pel Tot. No hi ha retorn possible, tot i veure que el seu seguiment passarà per situacions de gran prova..., ells fidels. “¿A qui anirien si només vós teniu paraules de vida eterna?”

Aquesta és la més genuïna “pastoral vocacional”. Feta per contagi, per l’entusiasme, per “ser”, per “sentir-se”, per “saber”. Quan un aprecia el que és –el que un ha descobert el que és-, que li ha estat com una revelació, no podrà parar: ho dirà, ho proclamarà, ho “contagiarà”. ¡Què lluny que n’estem ara, prova de les nostres fredors!

¿Que per què no hi ha més vocacions? Manca el contacte viu, la descoberta, l’Encontre amb una personalitat que és diferent, que es concep com a única.

De seguida ho subratllarà el mateix Marc als mateixos inicis de la predicació de Jesús. No hi ha punt de comparació. És un Rabí, Jesús, ben diferent. “La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els Mestres de la llei, sinó amb autoritat. Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: “¿Què vol dir tot això? Una doctrina nova, ensenyada amb autoritat i fins i tot dóna ordres als esperits malignes, i l’obeeixen”. “I la seva anomenada s’estengué de seguida per tota la regió de Galilea”. Hi ha deixebles de primera mà (fills de l’experiència vital amb el Mestre); altres, de segona, en veure l’espectacularitat, els miracles. Aquests són molts, però d’ocasió. Ben diferents dels primers que estaran a les verdes i a les madures... El camí a fer, no pas curt, serà passar dels deixebles que són atrets pels “signes”, “miracles”, a ser deixebles d’experiències personals.

Anem, ara i aquí, a la reevangelització com una descoberta del discipulat de Jesús. És proposada a nivell de tota l’Església universal (s’està quallant un Sínode sobre la nova evangelització), amb el ressò precís en la nostra Església Local (Pla Pastoral de l’Arquebisbat de Barcelona). Hem d refer els passos d’una evangelització real, seguint el patró de l’evangeli d’avui. Primer: Qui ens assenyala el Mestre (com el Baptista) ens ha de merèixer la confiança plena per tal de reconèixer qui és assenyalat per ell. Segon: Ens hem de considerar deixebles del qui assenyala: si no hi ha un feeling entre ell i nosaltres no hi ha traspàs possible. En el fons, hem de poder veure en el seu assenyalar amb el dit l’admiració i la reconeixença d’una experiència prèvia pel primer mestre. Més: hem de comprovar experimentalment si i com pot esdevenir Mestre nostre. La fe o és experiència o no és res: es fa convivint amb ell. Enamorar-nos de la seva persona i després del seu missatge. “Seguiu-me”, començar l’aventura de formar part del seu cercle íntim; segellar una amistat en creixement, finalment ser els seus testimonis, identificats amb la seva missió: Donar a conèixer l’AMOR del Pare envers tothom; l’alliberament del propi “ego”, a fi que Ell visqui en mi. Fer al nostre torn deixebles nostres, com feia Pau, per passar-los després a esdevenir deixebles del Ver Mestre. Així queda tancat el cercle de l’evangelització. Estem molt lluny d’haver fet aquests passos, ¿no us ho sembla? Sobren mestres i manquen testimonis. No podem evangelitzar sense ser antecedentment evangelitzats nosaltres mateixos. Hi ha un document preciós del papa Pau VI “L’Església que anuncia” de l’any 1975 que és molt llegidora i que ens hauríem d’obligar a llegir i a fer-nos-la nostra, perquè respon a les necessitats urgents d’avui i que donaria a ben segur el to evangelitzador que li manca

Tornem a l’Eucaristia. De fet no ens n’hem sortit pas. Tot el rerefons de la litúrgia –que o és bíblica o no és- queda enriquit en aquest toc d’atenció abans precisament de la Comunió: “Mireu l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món”. Insisteixo en el ¡Mireu, admiratiu! Lleva el pecat en el sentit més ple, és a dir: no buida tan sols, sinó que omple de gràcia i de veritat. Si fem un acte de fe explícit des de la nostra condició de deixebles, personalíssim, rubricador, ja des d’aleshores abans i tot de combregar, ens sentim renovats íntegrament en cos, ànima i esperit. I es produeix d’immediat la constatació per part del sacerdot d’una joia, d’un goig que ningú ens podrà prendre: Feliços els convidats (molt més que invitats tan sols) a la seva taula. Aquesta és l’expressió màxima d’intimitat, de familiaritat amb Jesús, que ens és l’Anyell en el sentit ple del terme: tot un borboll dec certeses, d’identificacions, d’amor. “De l’eucaristia al cel”, podríem ben dir, perquè en el fons són el mateix, tot i que l’eucaristia n’és un preludi, una pregustació, un tast. En resposta a invitació tan preuada, nosaltres fem com el centurió de qui Jesús va admirar la seva plenitud de fe, tot meravellat: “Senyor, no sóc digne” que “em combregueu” (!) Només una sola paraula serà més que suficient per donar-me completesa de salut, de sanació, de vida plena. L’Eucaristia és plenitud d’encarnació de Déu en cada fill que s’atansa i s’asseu a la taula de família. Tot l’AT s’aboca en el NT i en ell ens aboquem nosaltres. Misteri admirable (Tantum ergo sacramentum), servit a la vaixella de les nostres “fes petites”, però tan formoses.

Quines intuïcions de fons no hi ha en aquest passatge liminar del començament de l’evangeli de Marc. És una pàgina per tornar-hi una i altra vegada. Hi ha la més profunda immersió en “l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. En aquest moment de l’arcà, del secret de Déu se’ns obren experiències reals, bé que no visibles, de la Comunió de Déu en nosaltres i de nosaltres en Déu, a través de Jesucrist. “El Cos de Crist” Amén. Evangeli (experiencia), no evangelis (llibres). Ara ho podem entendre una mica més. No massa, però. Per això hi podrem retornar fins que s’obri el Pergamí dels Set Segells: ¿qui el pot obrir? Només l’Anyell que ha estat degollat. Estem en plena pàgina central de l’Apocalipsi. És la litúrgia del cel. Llegim a partir del capítol 4 fins al 8, 1. Potser ara ho podrem entendre en totes les ressonàncies bíbliques.

Ai, si sabéssim una mica més de Bíblia. Tot resonaría en tot. I seria un permanent goig pascual. ¡I tant, i tant! Llegim, llegim, entrem en la Paraula de Déu. Com se’ns perfumaria tot l’ambient. Les teves pregàries són incens que puja cel amunt, cel amunt…

Diumenge II de durant l’any, 15 de gener del 2012. Barcelona

Homilia del diumenge 08/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

REEMPRENDRE EL CAMÍ AMB JESÚS DE COMPANY

Altra vegada al punt de partença. Any litúrgic nou, Vida cristiana nova. Ens tornem a trobar a peu de muntanya, perquè la cursa que ens és proposada va sempre costa amunt. De nou els desficis propis d’encetar camí. Camí que pot semblar que és el de sempre, però que en realitat sempre és diferent. Diferent, d’ulls endins. “L’essencial és invisible als ulls. Només si veu bé amb el cor”. “Duc una vida monòtona –s’exclama la guineu- però si em domestiques la meva vida s’il·luminarà... I ara ve la lletania dels si que ho malmeten tot: Si no notem que nosaltres any rere any hem canviat. Si som propensos a sentir la cantarella de la repetició. Si ens venç la rutina. Si no ens meravellem de veure les coses amb una altra tonalitat. Si no ens ha passat res durant aquests dies de Nadal, és que el Nadal ha passat per sobre de nosaltres -llàstima- sense que nosaltres hàgim passat per dins del Nadal.

El dia de cap d’any els parlava a l’eucaristia dominical de prendre un compromís a nivell parroquial, bo i posant greu cautela a no fer una “pila” de propòsits, alertant, per la mateixa experiència viscuda de qualsevol de nosaltres, que hi ha una proporció inversa entre inflació de propostes –que no passen de ser bons desigs, mai propòsits de veritat- i l’eficàcia. No serem pas tan ingenus de pensar que el nostre caminar de cristians sigui un joc d’infants. En veritat, ens hi juguem l’autoestima cristiana. No ens acontentem amb un “ja n’hi ha prou...”, massa corrent, per desgràcia.

Abans de qualsevol determini haurem de ponderar pros i contres, la diferència entre el que jutgem necessari o necessàriament volgut i el que podríem deixar que voli i voli només com a interessant. Altra vegada el si, però ara positiu, esforçat: si no hi ha una determinada determinació, haurem arribat precisament a final de festes, pirotècnia de castell de focs: tot llum i un ¡oh, què bonic! I la resta fum, un fum allargassat que es va esfilagarsant cel amunt...

La meva proposta que ja vinc perseguint feta discretament tan sols invitació fins ara, sense forçar la màquina des de fa unes anyades: Posar el llibre Paraula i vida a l’abast de tots els parroquians, però que ara se m’ha convertit en una convicció que m’agradaria poder compartir amb quants més millor. Ara voldria que fos el “propòsit” únic d’enguany. Trobar uns minuts, un espai vital, on només estiguem pel que ens digui la paraula de Déu. Sense les presses habituals, assossegat l’esperit, respirant profundament la pau, defugint el regolf desbocat dels nostres pensaments (fantasies millor) incessants, abruptes, roda sense fi. Així asserenats, anar llegint pausadament l’evangeli de cada dia amb el corresponent comentari, parant, quan sentim que la Paraula ha fet diana en el nostre cor. I això “demanar-nos-ho (paraula plena de sentit i d’exigència) cada dia, ho repeteixo, cada dia, passi el que passi, en tingui més o menys ganes. Pretén introduir-nos en la pregària a partir de la paraula viva de l’evangeli diari, de la lectura contínua que se’n diu. Invito a convertir aquest llibret en un instrument d’aprenentatges evangèlics. Subratllar-lo (sense por, vencent atavismes escolars), prendre’n alguna nota, com si fos un dietari: ¡això ja seria el comble! Seleccionar la frase que més ens hagi dit, per portar-la al record, de quan en quan, al llarg de tota la jornada, com si fos una mena de bastó on recolzar-m’hi, com un trobar-hi nou alè per anar fent ruta ardida d’evangeli. Una mena de personalització en mi del passatge dels deixebles d’Emaús. Cobrir una jornada amb Jesús per company de camí. Deixar que se’ns escalfi el cor , com reconeixien ells més tard. Aprendre a aprendre del Mestre, aprendre a ser, aprendre a conviure amb, en i per Ell...

Es necessita coratge, volenterositat, paciència perquè pugui quallar com a hàbit espiritual. No fora pas ¡poca cosa! Tinc la sensació de que tot el que no arriba a ser hàbit, de fet és gaire res...

Propedèutica: Cal que hi entrem en silenci profund. Caldrà fer abans unes respiracions ben profundes, caldrà posar la ment en blanc. Si no, “fabricarem” en va un ritu sense ànima. L’empenta ha de ser sostinguda sobretot als inicis, la temptació de deixar-ho de fer per qualsevol motiu serà real i ben real. Hem de passar d’un acte explícit de voluntat a trobar-hi el goig, passant del “deure” al “dret” de poder-ho fer. Els grans no estem habituats a conrear hàbits nous. Anem pel món amb hàbits vells, consolidats. ¡Ai, tornar a començar, i quina mandra! O això, o ben poca coseta, no hi veig alternativa, no ens enganyem...

Els més experts podrien passar a la lectura-meditativa del llibret la “Missa de cada dia”. És un grau més alt. I per els més agosarats se’ls podria proposar de fer la Lectio Divina, aconsellada insistentment pels darrers Papes, i d’una manera ja explícita en el darrer Sínode sobre “la Paraula en la vida i missió de l’Església”.

Vull fer directa invitació a la “parròquia virtual”. A tothom qui a través d’aquest escrit s’hi pugui sentir cridat. També penso en vosaltres els que sou a la llista i als anònims. A tots us adreço aquest “propòsit de cap d’any”. Feu-lo vostre, sisplau.

Si em permeteu, hi ha, a més a més, unes motivacions reforçades que responen al Pla Pastoral de la diòcesi, on tota la tasca pastoral de cara a aquests propers quatre anys va encaminada a fer de pregó i de ressonància de la reevangelització. A passar dels dèbils implícits a la fortalesa dels explícits, a passar d’un “ser” genèric a un “sentir” molt personal.

Se’ns convida a reactualitzar la nostra fe. Per més que siguem dels “adictes”, sempre ens caldrà aprofundir l’experiència de Déu, fer-la més personal i compromesa. Anava a dir fins que la sentim com el referent bàsic de la nostra vida i del fer nostre de cada dia. Prenent consciència de que l’Església va desgranant tot un seguit de “posades al dia”, de la que no en som pas massa conscients, per aplicar-nos-ho a nosaltres mateixos. Closos en horitzons massa curts de vista. Hi ha hagut darrerament dos Sínodes que ens són particularment indispensables per donar més cos i ànima a la nostra fe. L’un sobre l’Eucaristia, l’altre sobre la Paraula de Déu, i ara s’està en plena marxa de preparació d’un altre que respon molt directament a les nostres necessitats actuals dels grups eclesials: “La nova evangelització per la transmissió de la fe”. Aquesta avui està embolcallada d’indiferència i de fredor, ¿I nosaltres què hi diem, què hi fem? És de savis començar les reformes o reformulacions per nosaltres en primer lloc, i després ja veurem què fem o no fem en relació a l’ambient.

A la nostra diòcesi se’ns proposen en el Pla Pastoral quatre objectius: L’anunci de Jesucrist als qui no el coneixen. I qui ho podrà fer, sinó els que s’han proposat ells mateixos de conèixer-lo millor. Nosaltres, un a un, podem fer aquesta missió, ¿o no? Més, quan el segon objectiu també té a veure en la qualitat de la nostra fe: La pastoral de la iniciació cristiana. ¿Quan vàrem tenir l’oportunitat de ser confirmats en la pròpia fe com a persones majors? Podríem emprendre un camí de reiniciació cristiana en petits grups o comunitats que ja en comencen a néixer... La veritable iniciació avui es constata com a imperatiu de cara als adults, sobretot. I tercer objectiu: La solidaritat, expressió de la fe cristiana. Sensibilització i voluntariat. Càritas i similars. Gran feina a fer, amb la crisi galopant que patim o veiem patir.

Ja ho veieu, els reclams hi són i les urgències desborden. Mans a la feina. Siguem cristians cada vegada més contrastats en el dia a dia. Donem gratuïtament el que hem rebut gratuïtament. Siguem generosos i seriosos en la nostra fe. Ens veuen, ens miren i ¿què veuen i què admiren? Comencem per nosaltres i de seguida descobrirem la “proximitat”. La nostra fe deriva del baptisme en l’Esperit. No tenim espai per a comentar-ho. És el baptisme de la gràcia que ens empeny a viure com a fills de Déu. Qui diumenge passa, any litúrgic empeny. No cal córrer, aprofitem cada pas...

Diumenge del Baptisme del Senyor i primera setmana de durant l’any, 8 de gener de 2012. Barcelona

P.S: ¿Li poso, no li poso? Al final m’he decidit pel sí, tot i advertint que això no va en contra del que he proposat al llarg de tot l’escrit, però no em sembla menyspreable tot el seguit de possibles propostes que fa un diari. Al final ha vençut l’escolapi que hi ha en mi.

1. Engegaré una iniciativa professional Posa creativitat en el que fas. Procura que t’agradi el que fas. El canvi no deixa de ser una nova oportunitat.
2. Llegiré mitja hora cada dia. Aprofita el pla Nacional de lectura. Tot és qüestió de trobar el temps i apropiat. Llegeix lentament, rumia. Prova lectures de suc.
3. Parlaré més amb els fills. Valora la qualitat, Fes comentaris de fets, lectures comunes, de la Tele, interessat pels seus interessos.
4. Gestionaré millor el meu temps. Hi ha temps per les coses importants. Selecciona, prioritza. Tinguis temps per a tu.
5. No malbarataré recursos. Modera consums, mai el més pot substituir el millor. No et deixis portar per la moda. Valora les coses pel seu sentit instrumental. El necessari no viu de luxes.
6. Consumiré productes de la terra. Massa llaunes, més verd, més fresc. Comprar al mercat no al “super” per poc que es pugui. Afavoreix els productors de proximitat.
7. Evitaré estressar-me. Massa pressió, massa presses, massa preocupació, massa coses. Cerca el benestar, no esperis que te’l portin amb safata. Slowly. Respira fort i ample.
8. Faré una acció solidària. L’altre també ets tu. Fes voluntariat. En el teu pressupost hi ha d’haver la partida: els altres, fer-ho a la menuda, començant pels propers.
9. Em buscaré una nova afició. Amplia els hobbys suplint els teus dèficits. Tots necessitem alguna activitat que ens ompli. Si poguessis mira d’escollir hobbys culturals, no merament passatemps, millor els que facilitin la relació interpersonal.
10. Entraré a les xarxes socials. Saber els mínims, si no et quedaràs descol·locat. És una nova alfabetització. No et droguis. ¿Saps que la mitjana d’hores de tele a Catalunya és de ¡quatre hores i mitja!? No canviïs el que et va bé per ara. Cauries en la Guerra dels canvis d’aparells. ¡Estàs perdut!
11. Faré més esport. Massa sedentaris. Més natura, més fruir de la bellesa. Mens sana in corpore sano. Els peus lliguen amb el cor i el cap. L’exercici físic també ho és mental. Cura. Asserena. Millor en companyia.
12. Aprendre idiomes. Primer el propi. Obre el diccionari. Enriqueix el teu vocabulari, obre’t a la bellesa del ben dir. L’idioma és també la cultura dels que el parlen. Viatja

Homilia del diumenge 01/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA PAU, ¿QUINA PAU I ON?

Tres commemoracions se sobreposen, avui, l’una a l’altra: la solemnitat de la Mare de Déu, coincident amb l’octava de Nadal i també, ja des de fa 45 anys, l’Església ens invita a celebrar la Jornada Mundial de la Pau, aquest any amb el lema “Educar els joves a la Justícia i la Pau”.

Si agafem la problemàtica de l’educació en la Pau en el sentit més ampli, de ben segur que ens hi perdríem. El món està tan contínuament lacerat pels flagells de les guerres, ací i allà, que la mateixa petita filòsofa, Mafalda, assenyalant el globus terraqui mal apedaçat per totes bandes li deia, tot remenat el cap: “Pobret, estàs fet un bon Llàtzer. No sé pas si ens en sortirem”.

Com que ja hem parlat a bastament sobre la Mare de Déu i l’Infantó, avui m’abelleix de fer una incursió en el tema sempre obert de la Pau, tot i rebaixant-ne el tractament i referint-me a la Pau que un pot viure en el dia a dia. És aquí on ens la juguem tant i més que en les reunions de l’ONU. Volen resoldre les coses des dels pinacles del poder mundial, mentre estem travats i entretinguts nosaltres en mil i una disquisició i polèmica (aquesta paraula vol dir literalment guerra). Necessari, certament, que es reuneixin, però insuficient, ineficaç moltes vegades. Tothom ho sap i ho diu...

Per a nosaltres el cristians la Pau ens ve de Déu. Jesús és presentat com a Príncep de la Pau i, en néixer, els àngels allà a Betlem “pel món han estat escampant”: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau als homes que Déu estima”. Recordeu que en una altra traducció, que els mateixos al·ludits la fèiem grinyolar, se’ns deia: I Pau als homes de bona voluntat”. Es veu que no n’hi havia pas tanta, de bona voluntat, i ara ho han traduït d’una manera millor. Ja no estem pas interpel·lats per suposades interpretacions personals: Déu ens és la Pau, perquè –simple- ens estima. Com que ho hem vist i ho “notem” en la persona de Jesús, ja no hi ha distorsionadores interpretacions: Ens donen la Pau com a benedicció, com a do i penyora i així contents i admirats “ens en tornem”, com els pastors, “glorificant Déu i lloant-lo pel que hem vist i sentit”.

I ara tornats, com ells, a casa i als nostres afers de cada dia, heus aquí que ens trobem entre les mans el tresor de la Pau i ¿què en fem? Només la podem fer operativa amb la nostra “bona voluntat”. No tenim escapoliment possible. ¡Doncs, som-hi! Del que vull tractar en podríem dir la “Pau domèstica”. Res de nou. Ja ens ho repeteix el sacerdot en nom de Jesús després de resar el Parenostre: “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau”. “Tot per fer i tot és possible”; ¡mans a la feina! Voldria, doncs, aterrar-la, la Pau, en l’àmbit familiar. Aquesta sí que la podem assumir, bo i aprofundir-la, fer-la fructificar, fer-la nostra i per als altres...

Una consideració prèvia, molt important: No creguéssim pas que és obra nostra aquesta possible pau casolana. No puc deixar de recordar un passatge de Pau que l’he repetit moltes vegades. Són els fruits de l’Esperit Sant: “Amor, Goig, Pau,...”. De moment deixem la resta. La Pau forma part de la trilogia dels primers fruits-dons de l’Esperit Sant. Ara desgranaré alguns dels aspectes de la Pau domèstica:

La pau no és primàriament fruit dels nostres esforços, és do, regal, i -a més- ben nadalenc. Així el farem fructificar de bones a primeres, només agraint-lo.
La pau es nota pel “trobar-s’hi bé” tots. Mira què senzill.
No hi ha pau, si aquesta no és durable, si no és un broll continuat com ho és l’amor i el goig.
La Pau no s’esdevé per un acte concret, és més bé una actitud de fons, permanent, un hàbit espiritual.
La Pau val tant com el goig i l’amor. En el fons són la mateixa experiència. La Pau és gustosa i joiosa com l’amor. L’amor és pacífic. El goig és amorós.
La Pau posa oli perfumat a les relacions en la família. El “setrill” diví.
La Pau no és cridanera, ni explosiva. És discreta, és presència agradable. No li calen paraules. És com una escalforeta com d’una llar o foc a terra.
Moltes vegades es torna com una música que ens enjoia el cor i tota l’ànima.
És reconciliadora quan les aigües de superfície s’arrissen.
És una abraçada que no és forçada ni forçadora. És la llibertat amorosa.
La pau habita en el cor i es manifesta en la mirada, en un rostre acollidor. És de maneres suaus. És de bon tracte, que deia Pau.
És pactista. No és filla de cap regateig, sinó que sap cedir i pren la iniciativa per resoldre les contingències de cada moment. Té la intuïció de saber-se avançar.
La Pau és l’altra cara de la Felicitat. Si ets feliç ho notaràs en la Pau. Si ets pacífic i pacificador et notaràs feliç.
La Pau és la prova del nou de qualsevol iniciativa que prenguis en favor de... N’és el comprovant. Si després d’una acció no tens pau, desconfia del que has fet.
“Fer les paus” és propi de qui té la pau al cor.
Sant Agustí deia que la felicitat-pau és “la tranquil·litat en un ordre”. Ordre vol dir consciència d’uns camins estables, d’una disciplina personal, no imposada.
La Pau no és mai un parèntesi entre guerres. Més bé és la capacitat d’apagar focs de guerres que només s’insinuen. Mai és el bomber que apaga focs ja presos.
La Pau és serena, tranquil·la, assossegada i assossegadora.
La Pau posa bon humor, somriure en les relacions. És riallera.
La Pau és un hàbit espiritual, humaníssim, fruit de llargs aprenentatges.
La Pau és petita, té la mesura humana. No es deleix per coses grans.
La Pau intueix la bondat i la bellesa de les persones i de les coses i les irradia.
La Pau no és “no fer res”, fer la migdiada enmig de qualsevol tràfec. Com si a ella no li anés de res... És feinera, matinera, eficaç.
La Pau és activa i posa l’oli necessari perquè les relacions sobretot familiars llisquin bé. Benzina, sí; però també oli, eh!
La Pau no diu mai: “estem en paus”. Sempre és donada com una expansió del cor. Mai fa comparacions, ni es materialitza en els drets i deures. És gratuïta. És sobreabundant. És sobrepuig.
La Pau dóna “treva” llarga a tota dificultat, no es precipita, sap esperar, és pacient.
La Pau cada vespre tanca la jornada sense deure res, ni creient que li deuen quelcom. Així podrà començar de bell nou de zero l’endemà.
En la Pau tots hi troben caliu, acolliment, oblit de deutes, perdó que ennobleix.
La Pau s’escampa en cercles concèntrics. Mai saps on arriba ¡per bé! Comença al cor de l’home i acaba restant en el cor del món.
La Pau dóna, de lluny però certament, la imatge de l’amor paternal de Déu.

“Benaurats els qui treballen per la Pau: Déu els anomenarà fills seus” (Mt 5, 9).

Recordeu aquella pregària atribuïda a Sant Fransesc d’Assís. “¡Senyor, fes de mi un instrument de la teva Pau!”

Solemnitat de la Mare de Déu, 1 de gener de 2012. Barcelona

Homilia de NADAL 2011 del P. Josep Mª Balcells

ELS VISITANTS

Estic literalment baixant, perquè en realitat els meus pensaments estan com “imantats” a un lloc i a uns moments determinats. Aquest matí –és 23 de desembre- un grup d’escolapis, passant de llarg la quarentena, hem anat al Monestir de les Benedictines de Montserrat i ens hem aplegat a l’església per fer un recés d’Advent. La ponent ha estat la Teresa Forcades, el tema gairebé enigmàtic en un principi era “Donar a llum la Llum”. Era una glossa de la narració de l’Anunciació, centrat en la persona de Maria. Mai l’havia escoltat de prop. Hi he pujat amb ganes, val a dir-ho.

M’ha encandilat tot el que ha dit de Maria i també com ho ha dit. L’ha presentada com la gran icona de la humanitat a través de la seva maternitat. Ho sabíem pels documents conciliars: Maria, mare de Jesús, mare de l’Església i mare dels creients i de tots el humans. Vaig trobar -no em digueu on- el terme de maternalitat i em va semblar que volia anar més enllà del de la maternitat; aquesta, massa lligada a la biologia, mentre que l’altre aspecte era molt més ampli i podia donar abast a totes les games de maternitat, per exemple, l’espiritual, la oberta a tot creixement de la vida: alimentadora, educadora, la suscitadora de la qualitat i excel·lència de la vida plena i acomplerta. La maternalitat seria la permanència al llarg del procés de desenvolupament de les condicions de possibilitat de treure d’un altre i d’un mateix, primer les aptituds i actituds de configuració d’una persona al seu creixement vers la plenitud; i al mateix temps les capacitats de captar la riquesa de l’entorn com formant-ne part i causa i efecte. Maternalitat que s’adiu tant a la dona com a l’home, i també en relació no sols a un altre, sinó a un mateix. Us recordava el fet significatiu de dir i sentir a la parella, a tots dos: “estem embarassats”. Ben bé és així, quan hi ha una comunió que va més enllà dels sentiments i afectes. Això és viure la maternalitat com a expressió suprema de plenitud humana, en femení i en masculí. La Mercè Rodoreda es va quedar a mig comprendre la darrera veritat, quan diu: “Una dona guanya sempre. Si no és amb la feina, serà amb la maternitat i amb l’amor”. Aquest Advent se’m broda des dels meus teixits més íntims, espontàniament, amb aquestes vivències. He sintonitzat de ple en els plantejaments a que dóna lloc l’escena viva de l’Anunciació, ¡quina humanitat, quina femeneïtat, quina divinitat no irradia, i també deixeu-me dir: ¡quina maternalitat! No són els dubtes, no; són les sorpresas que hi ha en aquesta novetat més novedosa d’un Déu que demana ser acollit per portar endavant el seu designi. ¡Quin Déu més gran, respectant la llibertat de decisió de les seves creatures! És el que en deia la Germana Teresa la necessitat del pol receptor, a més del pol donador i finalmente del pol de la reciprocitat. Una visió trinitària de tot el creat. Quedem-nos de moment subratllant el pol receptor (que seria aplicat a Maria aquí en l’Anunciació i, lluny llunyet, també a nosaltres com a receptors actius de les meravelles que Ell ha obrat i seguéix obrant en i a través de mi. “Sóc l’esclau, fill de l’esclava del Senyor”. No me l’han de “rebotre”, no, la meva petitesa…

Jo em declaro seduït per Maria, particularment en l’Anunciació de l’Encarnació de Déu en Jesús, fill de Déu i fill de Maria i –¡no us esvaloteu!- fill de cadascú de nosaltres, un per un. Nosaltres, en compartir amb Jesús la nostra naturalesa humana, li permetem que pugui ser Fill de l’Home, de tots els homes. Cadascú a partir de la pròpia situació –de la pròpia experiència- del Déu gratuït que es dóna en la mesura en –i només- en la mesura en que nosaltres sabem, i sobretot volem, donar-li entrada en la nostra història personal. ¡Quin Déu més fi i més senyor, valguem Déu!

Ara, resulta que Lluc no parla només de Déu i de Maria, en aquesta pàgina tan solemne i humaníssima. Déu demanant permís per fer-se home entre els homes. Parla implícitament també de Déu i cadascú de nosaltres. Demana permís per entrar en la nostra condició humana. I ja ens veus a nosaltres donant permís d’entrada a que es faci en mi segons la vostra i la meva paraula. De servent he passat a ser com amo de les meves decisions, àdhuc les més divines. Déu parat, esperant vènia, per obrar en mi meravelles. Això és el món capgirat. Tot un altre món que queda esperant que jo li doni el meu beneplàcit per irrompre. Gairebé com haver canviat els papers. ¡Oh, home, reconeix la teva grandesa!, ens dirà aquests dies el papa Gregori, el Gran. Ara m’escau de dir amb Montaigne: A fi de comptes, que sais-je? De les coses de Déu sempre en sóc –quan en sóc conscient- només que un meravellat i balbucejant aprenent desaprofitat... Com ens costa l’aprenentatge de les coses divines i humanes: Tota una vida i sempre fem tard. També són referibles a la paternitat o maternalitat aquestes expressions de Montaigne -ara no em recordo si ja ho havia dit (hi ha repeticions que es magnifiquen en elles mateixes)-: “Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut quan desapareix, la salut en pic que ens abandona, i la llibertat, aquesta essència preciosíssima de la nostra ànima, sols quan estem a punt de que ens l’arrabassin o quan ja ens l’han furtat”. Del que he dit més amunt, ell no ho diu, que jo sàpiga, però passa cosa semblant amb la fe, la gràcia i l’amor de Déu envers cadascú. Ens n’adonem quan ja ha passat el dolç moment. Què en som de tocatardans. Ja ho deia Jesús fent via amb els d’Emaús...

Torno al relat de l’Anunciació: Ara resulta que aquesta ens la fa i moltes vegades Déu a nosaltres. L’anunciació nostra de cada dia... A tu i a mi; no generalitzem que seria una fugida d’estudi, La Visitació la fem nosaltres i, oh miracle: tots esdevenim mares de Jesús, pels nostres consentiments a donar entrada a Déu en tot allò que és més meu: aquesta essència preciosíssima de la pròpia ànima: la llibertat. Llibertat davant Déu, àdhuc contra Déu. L’existencialisme vist des de Déu adquireix un gruix mai somiat pels negadors de Déu, quan volen afirmar l’Home, l’home, l’homenet, ve-t’ho aquí. Com si afirmar Déu comportés negar l’home. ¡Ai, Nietsche, pobret de tu!

¡Quin capgirament d’experiències! ¿Ho sabeu? Els misteris de GOIG dels rosaris existencials m’han pres la primacia respecte a tots els altres. Fruit de l’Advent meu, aquest darrer. Això ha estat com una inundació que vas veient com t’arriba i, ja desbordant-te, t’hi deixes anar... No sabia com fer-m’ho. Ai, aquestes filigranes de la persona humana que lentament es va obrint a la maduresa personal i comunional. Em trobava navegant mar endins entre la tendresa i la joia. M’estava debatent sense decidir-me o per una o per l’altra. Em dono a tot el que hi ha de comú i interrelacionat entre totes dues actituds i les escullo totes dues inseparablement. Sóc humanament i divinament egoista, no hi puc fer més...

Sobre la taula on treballo hi estenc els llibres i documents que ara arreplego i que em forniran de base documental del que ara visc i m’agrada d’irradiar-ho. Entenc que és un joc de Déu, el de l’amic invisible.

D’entrada –i ho repeteixo- em declaro a cor obert com un cristià marià, ni que sigui de via estreta, de tota la vida, més enllà de les restriccions devocionals en els que hem caigut, en la terra “en guaret” del que no fem i omitim. Us seré franc: Si més no, visc de nostàlgia d’altres temps de marianitis, si m’ho permeteu de dir-ho així, per més que no hi cregui, ni hi combregui. No és repetint que millorem una devoció o pràctica devocional concreta, sinó anant més endins en la seva comprensió, no tant intel·lectual, sinó vivencial, d’experiència.

Tinc davant la Bíblia. Lluc és la baula que ens uneix a tot l’AT, sobretot als llibres dels orígens –entengui’s el Gènesi- i al NT, on Maria apareix discretament però suficientment com per poder entendre, o millor besllumar, que mai no passessi d’això: de les paraules-clau de la revelació: Maternitat, Exultança, Magnificat, Encontres de “contagi” de l’Esperit Sant, Epifanies a pastors i reis-savis, Presentacions expectades per Simeons i Annes, totes les infàncies de Jesús nen a Natzaret i baixades a Jerusalem, les creixences en edat, saviesa i gràcia, tot en un anonimat deliciós, allò que abans en deiem la vida privada, amagada del noi de Natzaret, que entusiasmava a tot un Charles de Foucauld i a tants que han trobat la seva grandesa en l’anonimat de temps, lloc i feina.

Un altre document a sobre la taula, aquest dels més valuosos. Ja el tinc citat el diumenge passat: “La Benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. (és “per a examen” que dèiem a l’escola, per ponderar la seva importància).

I un altre de Pau VI que es titula “El culte marial”. I la profusió dels de Joan Pau II a qui ningú guanyaria en devoció a Maria, d’ell és aquest preciós lema Totus Tuus. Només en citaré dos i m’estendré en l’últim dels citats: Fent Col·lecció amb tots els que feien referència explícita a la Redempció; aquest “La Mare del Redemptor” i “El Rosari de la Verge Maria”. Aquí hi ha tot el Papa de la devoció mariano-polaca. Ho dic amb admiració. Recordeu les al·lusions freqüents al “Sant” Rosari. ¡Eh, que dèiem “Sant”! Rosari. És un buc o búcar com un pom de roses, l’expressió rosari, etimològicament.

Una vegada més em lamento perquè no hem sabut traslladar a llenguatge informàtic, entenedor i de poques paraules, precises, de disseny tot aquest devessall de reflexions i d’invitacions a obrir el cor i la ment al GOIG i a la TENDRESA de saber-nos relacionats filialment amb la nostra Mare, Maria.

Endinsem-nos un xic en el Rosari. “Una oració, escriu Joan Pau II, formalment contemplativa en la que, més enllà del caràcter marià, es una oració centrada en els misteris de Crist. En la sobrietat que li és pròpia concentra la profunditat de tot el missatge evangèlic, del que n’és com un compendi. En ell ressona l’oració de Maria en els misteris del seu Fill, i amb ell aprenem de Maria a contemplar la bellesa del rostre de Crist i a experimentar la profunditat del seu amor. Ens fa entrar en comunió vital amb Jesús a través –es podria dir- del cor de la seva Mare”. És com un joc de miralls. Maria mira a Jesús. Nosaltres mirem a Jesús a través de las mirada de Maria”. Molt diferent aquesta mirada nostra, enriquida des de la mirada de Maria, ¿no ho creieu..? “El rosari condueix al cor mateix de la vida cristiana i ofereix una oportunitat ordinària i fecunda, espiritual i pedagògica, per a la contemplació personal, la formació del Poble de Déu i la reevangelització”. No és en la repetició d’Avemaries on rau el valor del Rosari, sinó que, essent una pregària típicament meditativa, es correspon d’alguna manera amb “l’oració del cor” u “oració de Jesús” sorgides sobre l’humus de l’Orient cristià”.

No voldria caure en l’àmbit devocional, després de les paraules tan profundament humanes i divinament sorprenents de la nostra benedictina, que ens ha deixat de dir més coses de les que ens ha dit, donada l’estretor de temps de que disposava...

“Maria viu mirant el Crist”. La contemplació de Maria, d’ençà de l’Anunciació, és un camí profund, inaccessible. Les seves mirades són plenes d’adoració, d’admiració i exultança en el seu Déu encarnat en ella. Maria segueix de prop i de lluny el seu Fill tant i més, incomparablement més, que totes les mares ho fan amb els seus fills. No viu de records, viu vivíssimament de renovades experiències de fe, d’amor, de comunió, de sintonia, d’identificació amb Ell. Recordar, ara, és “actualitzar” les obres –les gestes- d’un Déu que s’ha fet home, s’ha fet història, s’ha fet narració. És la visibilització per la fe d’una acció que salva, que ennobleix la vida del que es deixa prendre per ell. Jesús és l’únic rostre de Déu per a nosaltres. És l’accessibilitat humana d’un Déu que parla, callant. S’ha fet rostre que podem veure, acariciar, establir-hi lligams profunds de presència i de comunió. Congaudir amb els que estimem és la plenitud de les plenituds humanes. Més enllà només queda el joiós encontre i la tendresa embolcallats pel misteri. Em planto; no me’n mogueu. Això és Nadal per a mi. ¿Ho és per a vosaltres? ¡Oh, quin gran goig, quina joia! “Us enalteixo, Pare, perquè heu revelat tot això als senzills i ho heu amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així us ha plagut fer-ho”.

Deixeu-me felicitar tot el cel, Pare, Fill i Esperit Sant pel primer Nadal i pels de sempre. Deixeu-m’hi ajuntar Maria i els “meus” i els que em tenen per “seus”. “¡Exulta, exulta, Israel, a tu ha vingut l’Emmanuel!”. Que tingueu un Bon Nadal, enguany i sempre els de dalt en nosaltres. Així el cercle nadalenc es tancarà venturosament. Amén. Si llarga ha estat l’espera, que en sigui i més la fruïció.

Diumenge i temps de Nadal, d’ençà del 25 de desembre de 2011. Barcelona i arreu