¿SER O ESDEVENIR CRISTIANS?En realitat no en som, fins i tant que no s’hagin obrat en i per a nosaltres les primeres paraules que diu Jesús a l’inici de les transcrites per Marc, al començament de la seva predicació a Galilea (=terra mig gentil), verdadera “perifèria” per a la gent del sistema. Donaven aquesta denominació els de Jerusalem, centre prepotent. “De Natzaret, ¿en pot sortir alguna cosa bona?”. Nosaltres som els zeladors del Temple-Llei-Tradicions, el “Sagrat és el sagrat”. Fariseus i escribes, per més senyes. Després s’hi afegeixen de seguida el herodians a complotar… Ja l’han condemnat abans de deixar que digui i que faci… En Marc tot es precipita. Ens ha estat encomanada la puresa legal. En som els fiscalitzadors. Som els “burots” espirituals. Després, ai! les comentarem…
Ja de bon començament es posen en contrast els tres angles de visió dels que estan a la vora de Jesús: a) Jesús que es percebut com el “diferent”, té autoritat, té poder sobre el Mal i el seus inductors, ensenya una doctrina nova; b) la bona gent que sempre l’envolta, s’empenteja per estar a primera fila per veure meravelles, sobretot gent feta a l’espectacle, oients, o millor, vidents, ¿curiosos?, no deixebles. Segons els espectacles hi són, avui sí; demà, ¡vés a saber!; i c) la colla dels fidels, dels íntims, d’aquells que un bon dia el Mestre els dirà que no són tinguts com a servents, sinó com a amics… Ja tenim l’escenari ben muntat i a punt. Comença l’obra, atenció. “S’ha complert el temps / el regne de déu és a prop / convertiu-vos / i creieu en la bona nova”.
¿Com s’ha de llegir? No, segons les idees preconcebudes tradicionals. S’ha de veure que hi ha una fractura de mentalitats. Ho perceven tots: gent, fariseus i deixebles. Mai es podien esperar que Déu s’atansaria tant, com ho afirma admirat Pau, escrivint als filipencs: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res; prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes” (¡I més!) “Tingut per un home qualsevol...” Deixem-ho així. Qualsevol, no; diferent, sí i tant! Ho aniran descobrint tots amb estupefacció, els oients ocasionals, a mesura que anirà desmuntant, en el que fa i en el que diu, davant del tancament, millor, entossudiment progressiu de fariseus i escribes i també confabulats els herodians (tots gent del “sistema”, dels que el defensen perquè en viuen moralment i “trinco-trinco, en veritat sigui dit).
Marc en tindrà prou amb els dos primers capítols per “desmuntar-los” la “paradeta”, la dels zeladors del “sistema”, i per anar posant en negre sobre blanc què és ser “deixebles”, ben diferent dels que ells patrocinaven. Ells són d’un poble que en la relació amb Déu estaven esclerotitzats. Es va configurant, per contra, la nova manera de seguir i escoltar el nou Mestre. Jesús dóna aire a aquell “sistema” viciat de tan clos. Predica, no normes, insufla esperit. En una paraula: invita a la “llibertat dels fills de Déu”. No a enfocar “microscòpicament”engrandit: el pecat, el mal, la in-salut, la taca puntual, concentrada en un punt, vull dir; sinó a mirar “telescòpicament” per veure l’espaiositat del “cosmos”. Una visió, perdoneu el vocable, arrodonida, un tot, plena d’harmònics, on tot lliga amb tot. La imatge la manllevo d’un llibre que de passada us podria recomanar: fa pensar i ensenya coses ben pregones, de tant humanes. (“El fin es mi principio”. De Tiziano Terzani. Ebolsillo. Afanyeu-vos que s’està esgotant per moments. També estan fent-ne una pel·lícula a l’Alexandra, vosaltres mateixos).
Reprenem el fil de l’evangeli i anem-lo deixatant de mica en mica:
Ha arribat l’hora: S’ha acomplert el temps. Pau en fa aquesta lectura: “No podem deixar perdre l’oportunitat present”. Per Joan que està corprès per la punyent experiència que acaba de fer com a novell deixeble, traspassat de Joan Baptista al Mestre Jesús i que en sortir de l’atapeïda convivència en dóna l’hora precisa: eren les quatre, per a ell no hi haurà altres quatre com aquelles... L’hora de Jesús: un bateig, un constrenyiment, no trobo la paraula. És el “carpe diem” que comenta la segona lectura, És el gran moment de les oportunitats, de veure-ho tot per dins. El Concili reprèn les paraules, d’antuvi, meteorològiques, per fer-ne Jesús una transferència als temps messiànics: “els signes del temps”, els nous de trinca, aquells que passen en un present que no tornarà a passar mai més, que et porten com diu l’autor Terzani, abans al·ludit. Diu parlant estant ja a les últimes últimes: “Ha sido agradable. Recuerda esto, Saskia: no intentes nunca repetirte, ¡Y vive ahora! El pasado es simplemente un recuerdo, no existe. Son tus recuerdos acumulados, reordenados, falseados. Ahora, en cambio, no falseas nada. Lo que esperas del futuro es una caja repleta de ilusiones, vacía. ¿Quién te dice que se llenará? “Ahora trabajo, luego me jubilaré e iré a pescar”. ¿Quién sabe si aún habrá peces? La vida sucede en este momento y en este momento es cuando uno tiene que saber disfrutar de ella”. Dèiem els signes del temps figurats, configurats en el Mestre (persona, missatge, tot d’una, intercanviables) únic. Jesús, ara i aquí, només Ell.
El Regne de Déu és a prop: Tant que el podeu veure, tocar, escoltar, respirar. És enmig d’ells. És Déu fet història, proximitat. Cantem: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell. No espereu, amics, (no adoreu) a ningú més que en Ell”. El Regne de Déu és Jesucrist que s’ha fet rostre, que podem veure, tenir a les mans, estimar amb el cor i el secret del secret és que a Jesús el tenim en el pobre, el petit, el necessitat. ¿Més a prop?, ¡impossible! No val a badar.
Convertiu-vos: Feu-vos deixebles meus. Res d’interpretacions moralitzadores. ¿Eh, que en sentir converteix-te, ja d’esma havies pensat en el pecat; més, en els pecats –el plural et porta pensar en concrecions, en quants...- No home, no. Convertiu-vos a mi. Mira’m, féu experiència de mi. Altrament, no sortiràs de tu, del teu “ego”, conflictiu (¿no?, pregunteu als altres, si no). Repapiejat en el teu sofà, aquest lloc de les solemnes dormidetes, capcinades. Som gent d’ordre, tenim clares les normes de “vialitat”. Aquí no es passa de 30 km., allí a 50, aquí stop, aquí, marxes llargues. Que no, que no és res d’això. Si no hi ha meravellada experiència del Mestre ben endins teu. T’ho diré com ho diu en Torralba: “En sentit estricte, l’opció pel Crist és fer de la pròpia vida un camí de seguiment de Jesús, de les seves ensenyances, del seu mestratge; un seguiment que obre horitzons en la vida personal i social, que desenvolupa, al meu entendre, la potencialitat creativa de tot ésser humà i activa la seva infinita capacitat d’estimar. Jesús es converteix així, en l’horitzó de a meva vida, en el meu ideal, en el referent a imitar, però amb la convicció que en aquest seguiment sóc empès per una força, l’Esperit, que actua dins el meu ésser i fa possible l’anhelada transformació”. Això, afegit amb un to de vertadera experiència de fins on arriba en un mateix la feblesa i la grandesa de ser cristià: “Quan algú em demana: ¿Encara ets cristià?”, penso en el meu dedins: “encara intento de ser-ho”, però a la vegada, m’adono que sóc lluny encara del model que presenta Jesús en les seves paràboles, que la meva vida dista d’aquella vida plena... No puc deixar de ser cristià, perquè encara no n’he estat mai”. Sóc al començament, a les beceroles”.
Creieu en la bona nova: Frase densa. Nova, no notícia de fugissera actualitat, primera pàgina del diari d’avui. ¿T’has fixat que tot balla en la seva aparatosa actualitat? No notícia, bones noves, no en plural; bona nova sinó en la seva singularitat que és igual que dir evangeli: Eu = bo, feliç, benaurat; angelium=àngel, pregoner de notícies fresques, trencadores, noves de trinca, mai sospitades. És el temps de les grans respostes. “Mireu l’Anyell de Déu”. Aquí teniu el Present Permanent, no queda temps d’espera: o ara o mai. Ara, però, no ho som del tot, ni molt menys; de no ser així infravaloraríem el que se’ns presenta com el Gran Present (en el sentit d’Ara i de Regal) Un deixeble no es fa en un dia, caldrà posar-hi temps llarg de maduració. Deixebles en podem dir en desclosa, en poncella, (més poètic, impossible) Feina menuda, de disseny, d’artista. ¡Deixa’l fer! Déu que crea i s’hi recrea, creant-nos i recreant-nos. Estem en les millors mans, a fe. Dues accepcions de deixebles: dòcils, que es deixen ensenyar, que es deixen modelar, que no oposen resistències. I una altra: grans i amatents aprenents. Desitjosos de que el Mestre ens traspassi la seva saviesa del viure. ¿Que com ha de ser un deixeble? Atents a l’evangelista Marc. El seu evangeli iniciàtic, és dels catecúmens (així ho afirma el gran biblista Carlo Martini), dels que s’inicien, “aprenents” a emmirallar-se en el fer del seu “Mestre d’obra”. En realitat com en els bons temps dels “aprenents”: “Feu el que Ell us digui”. Seguiment de Jesús de Natzaret i atents sempre a la jugada. Ben a prop i sense que se t’escapi res del què fa; no dubtis de fer-li les preguntes que et venen, a la vista del què fa. Ben simple: s’aprèn a fer fent, no hi ha més misteri. Déu en Jesús s’ha fet de tan proper, creïble. Digne de fe i de plena confiança. Creieu. Tot es juga en una fe adulta, que és com haver aconseguit la segona i més plena ingenuïtat. Feliços, si ho heu descobert per experiència de primera mà. En la nostra fe hi està el nostre goig, ben bé.
Diumenge III de durant l’any, 22 de gener del 2012 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada