Homilia del diumenge 29/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

“HEUS ACÍ QUE HO FAIG TOT NOU”

L’evangeli o transpira aquest aire primaveral de cosa nova, de vida vella de nou cridada a vida novella o més bé tira endarrere, s’enxiqueix, no invita a viure; i tirar endarrere és ¡tornar a l’hivern! Les successions de les estacions són les que són. No podem trabucar-les al nostre albir. ¿I quina és la novetat de les novetats en l’evangeli?: CRIST. He estat dubtant de posar per títol o capçalera d’aquestes reflexions, d’aquests sentiments: Mirar, admirar, fer amistat amb Crist, portats de la mà de l’evangelista Marc, que és el que toca enguany. Marc va de pressa a situar-nos davant per davant de la figurassa de Jesús. Amb els dos primers capítols ja en té prou per posar en escena tots els personatges, ¿starring en diuen? i tota la trama del “seu evangeli”: Primer surt el Pare que posa Jesús de Natzaret com a focus de la nostra mirada , de la nostra admiració i del nostre tracte amorós: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” Després el Baptista l’assenyala com el que esperen i més i tot del que esperen: “Mireu l’Anyell de Déu”. Ara, a l’evangeli d’avui, és l’admiració de la gernació que l’envolta. I tot desemboca en el trobament admiratiu dels primers deixebles: “Veniu i ho veureu”. Finalment, ara és el nostre torn en aquest enfilall d’admiracions, d’estimacions i del nostre seguiment: estimeu-lo, “creeu lligams” amb el Crist. Tot l’evangeli rau en els tres verbs assenyalats: Mirar-lo embadalits, admirar-lo com la gran novetat i fer-nos-hi AMICS. ¡Què n’és de senzilla la profunditat.

Tot so, tota expressió musical forma part d’una simfonia; per a nosaltres venturosament “la simfonia del nou món” (Crist, Dvorak). La desharmonia no serà mai la nota final: així ho crec, ho espero i ho estimo, a l’avançada. Tot focalitzat, imantat en i pel Crist. Crist al centre de tot l’univers. “Recapitular-ho tot en el Crist”. I tots abraçats en l’àmbit humà i diví del Fill de Déu, Ell irradiant energies noves, vida de la seva Vida. No hi ha perifèria en aquest entramat de relacions. Tot està interactuant en aquest cosmos. Tot amb tot i tots en tots. Un univers gravitant en el “nostre sol” Hi va molta diferència entre amb i en. Només cal fer-ne particular experiència. ¿Eh, que s’entén una mica més allò de l’Eucaristia: Per Ell, amb Ell i en Ell? ¿Eh, que no s’entén un Déu sense món i un món sense Déu? A partir sempre de la fe, naturalment. Teilhard posa com a primer amor precisament el Món. Tot ho veu enllaçat i formant “un món”. Som també nosaltres món. Són els lligams primordials. El món es torna cosmos: bellesa una.

En conseqüència, ens “debem” els uns als altres, perquè en el fons és el Crist l’únic “acreedor” nostre, tots som “crèdits” o “acreditats” del Crist. La nostra riquesa és una anticipació gratuïta. Hem de retornar, però fruitant amb qualitat de vida, sense interessos (¿què podem retornar a Déu, que no ho haguem rebut?) la “hipoteca” del nostre viure. Poc a poc, microcrèdits fàcilment retornables amb el treball de les nostres “microempreses” que es rentabiltitzen per l’afany nostre de cada dia a glòria de Déu i sempre a benefici nostre. Déu només pot ser generós, crear és generar...Aquest és el món nou i la terra nova anunciats segles endarrere. Només cal traspassar, elevar el to, desplaçant el teclat com es fa o es feia amb els harmòniums, els d’abans; ben poc m’hi entenc d’aquestes músiques celestials... En la nostra simfonia del món nou tot quadra. En els “pressupostos de l’Esperit” les coses funcionen a l’inrevés de les dels bancs, borses i economies públiques... En comptes de “retallades” tot són “afegits”. “Al qui en té, més se li’n seran donades”. El plus domina en la novetat cristiana. O ho veiem i ho sentim tot en el que ens envolta, com a novetat o tot plegat no ens serveix de gaire res. Viure la novetat és no repetir-se mai (Eh, Saskia, ja t’ho va dir el teu pare, Tiziano Terzani” poc abans de morir: “Recorda això: No intentis repetir-te mai. I viu l’ara”. (“El fin es mi pricipio” llibre i film també). A veure: Som únics tots i cadascun, únic és el moment que vivim; i, si és únic, és nou. Aquesta és la nostra manera de veure i de viure; és l’autèntica. “Tot serà nou, si vols”, que diu la cançó. Aquest hauria de ser el nostre estil, la nostra “mística”, si em permeteu aquesta paraula.

A veure: de Mestre nou, allò que es diu nou, només un. El que ensenya –fent-nos-hi fixar, ¡distrets que som de mena!- només en les coses essencials. De Déu només un, el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. Ell és la permanent novetat, la més fonda, la que no es devalua ni es repeteix mai. Són els nous temps augurats pel profeta: “Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú es recordarà del passat, no hi pensarà mai més” (Deixo constància de la cita per si hi voleu “picar”: Isaïes 65, 16 b- 25). Sant Pau torna a insistir en la novetat del Crist i dels que es fan o, millor, dels que es troben fets “seus”: “Els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou” (2Co 5, 17). Això no és fruit de les nostres fantasies, sinó revelació per FE. Escric això tocat per la celebració de la conversió de Pau (25 gener).La seva conversió té tota la plenitud d’una revelació; descobreix tot el que en Crist hi ha de novetat. No fou una conversió, d’antuvi, a la moral. Ell era un fariseu zelós com el primer. No fou l’enlluernament del moment, sols. (Simbòlicament va quedar a les fosques. Quan de negra nit camines, amb la flameta davant teu, fent “coveta”, perquè no hi hagi vents insidiosos que puguin apagar les seves pampallugues, les foscors resten darrere teu, i tu vas -temorenc i esperançat- pel petit ròdol que t’obre exigu camí, donant-te la mínima llum necessària per poder posar els minsos passos, suficients amb tot, encara que no pas massa. ¿Tu creus que Pau es va convertir de cop i volta? No t’ho creguessis pas. Algú li feu de pigall i sentí una veu que li digué: “Ves i se’t dirà el que has de fer) No esmentem a Abraham, ¡un altre dels bons! Va fer Pau un camí de fe, com tots, fins que “confiat” es va donar al Crist d’una manera única. El Crist era el seu tot. La fe genera confiança i la confiança és la que obre camins inèdits, plens de novetat. “Sé de qui m’he confiat”, dirà Pau, bo i invitant-nos a fer la gran experiència de la fe, sempre novella. “Per a mi Crist és la meva vida, el meu viure”.

En qualsevol relació, de parella, de paternitats, d’amistat s’han de crear els seus propis ritus, els seus codis relacionals. Dues darreres lectures, per aportar-hi probes d’autoritat: Saint-Exupéry fa dir a la Guineu al Petit Príncep: “Duc una vida monòtona, però si em “domestiques” la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Calen ritus. És una cosa massa oblidada. És el que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora , de les altres hores. Només es coneixen les coses que es domestiquen. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!” I l’altra lectura la de l’Albert Espinosa: “ Les parelles i els seus ritus. Les parelles i els seus codis. Totes les parelles tenen el seu codi a l’hora de discutir, de fer l’amor, de perdonar-se i fins i tot d retreure coses a l’altre. (Per no allargar-me us remeto a la pàgina 23 de “Si tu em dius vine ho deixo tot...”) ¡Què deliciós saber com un estima! Ara, només voldria retenir el sentiment i el goig de la novetat que sempre entranya, l’amor o l’amistat. I he escollit entranya a posta...

Marc fa ressaltar – a amb això ja en tinc prou per ara- la meravella de la reacció espontània de la gent que sempre li feien rodona, anés on anés.

Acabo, perquè no vull diluir el punt central del meu comentari. Jesús és la definitiva novetat i un no es “converteix” fins i tant no veure-ho tot sota el signe il·luminador de la novetat. Em tempta imaginar-me com seria viure el dia a dia en novetat. Un dia m’hi deixaré caure i us diré què vol dir això per a mi, i fins on ateny una vida viscuda en novetat. Penseu-ho i després podrem confrontar-ho. Jesús és “el Diferent”, és “la Novetat” per definició i –¡tant de bo!- per experimentació. Evangeli=bones NOVES. Secrets, designis, misteris tots ells plens de novetat i de novetats. Només de pensar-hi, ja m’hi trobo... ¿I vosaltres?

Diumenge IV de durant l’any, 29 de gener de 2012. Barcelona