LA PAU, ¿QUINA PAU I ON?Tres commemoracions se sobreposen, avui, l’una a l’altra: la solemnitat de la Mare de Déu, coincident amb l’octava de Nadal i també, ja des de fa 45 anys, l’Església ens invita a celebrar la Jornada Mundial de la Pau, aquest any amb el lema “Educar els joves a la Justícia i la Pau”.
Si agafem la problemàtica de l’educació en la Pau en el sentit més ampli, de ben segur que ens hi perdríem. El món està tan contínuament lacerat pels flagells de les guerres, ací i allà, que la mateixa petita filòsofa, Mafalda, assenyalant el globus terraqui mal apedaçat per totes bandes li deia, tot remenat el cap: “Pobret, estàs fet un bon Llàtzer. No sé pas si ens en sortirem”.
Com que ja hem parlat a bastament sobre la Mare de Déu i l’Infantó, avui m’abelleix de fer una incursió en el tema sempre obert de la Pau, tot i rebaixant-ne el tractament i referint-me a la Pau que un pot viure en el dia a dia. És aquí on ens la juguem tant i més que en les reunions de l’ONU. Volen resoldre les coses des dels pinacles del poder mundial, mentre estem travats i entretinguts nosaltres en mil i una disquisició i polèmica (aquesta paraula vol dir literalment guerra). Necessari, certament, que es reuneixin, però insuficient, ineficaç moltes vegades. Tothom ho sap i ho diu...
Per a nosaltres el cristians la Pau ens ve de Déu. Jesús és presentat com a Príncep de la Pau i, en néixer, els àngels allà a Betlem “pel món han estat escampant”: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau als homes que Déu estima”. Recordeu que en una altra traducció, que els mateixos al·ludits la fèiem grinyolar, se’ns deia: I Pau als homes de bona voluntat”. Es veu que no n’hi havia pas tanta, de bona voluntat, i ara ho han traduït d’una manera millor. Ja no estem pas interpel·lats per suposades interpretacions personals: Déu ens és la Pau, perquè –simple- ens estima. Com que ho hem vist i ho “notem” en la persona de Jesús, ja no hi ha distorsionadores interpretacions: Ens donen la Pau com a benedicció, com a do i penyora i així contents i admirats “ens en tornem”, com els pastors, “glorificant Déu i lloant-lo pel que hem vist i sentit”.
I ara tornats, com ells, a casa i als nostres afers de cada dia, heus aquí que ens trobem entre les mans el tresor de la Pau i ¿què en fem? Només la podem fer operativa amb la nostra “bona voluntat”. No tenim escapoliment possible. ¡Doncs, som-hi! Del que vull tractar en podríem dir la “Pau domèstica”. Res de nou. Ja ens ho repeteix el sacerdot en nom de Jesús després de resar el Parenostre: “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau”. “Tot per fer i tot és possible”; ¡mans a la feina! Voldria, doncs, aterrar-la, la Pau, en l’àmbit familiar. Aquesta sí que la podem assumir, bo i aprofundir-la, fer-la fructificar, fer-la nostra i per als altres...
Una consideració prèvia, molt important: No creguéssim pas que és obra nostra aquesta possible pau casolana. No puc deixar de recordar un passatge de Pau que l’he repetit moltes vegades. Són els fruits de l’Esperit Sant: “Amor, Goig, Pau,...”. De moment deixem la resta. La Pau forma part de la trilogia dels primers fruits-dons de l’Esperit Sant. Ara desgranaré alguns dels aspectes de la Pau domèstica:
La pau no és primàriament fruit dels nostres esforços, és do, regal, i -a més- ben nadalenc. Així el farem fructificar de bones a primeres, només agraint-lo.
La pau es nota pel “trobar-s’hi bé” tots. Mira què senzill.
No hi ha pau, si aquesta no és durable, si no és un broll continuat com ho és l’amor i el goig.
La Pau no s’esdevé per un acte concret, és més bé una actitud de fons, permanent, un hàbit espiritual.
La Pau val tant com el goig i l’amor. En el fons són la mateixa experiència. La Pau és gustosa i joiosa com l’amor. L’amor és pacífic. El goig és amorós.
La Pau posa oli perfumat a les relacions en la família. El “setrill” diví.
La Pau no és cridanera, ni explosiva. És discreta, és presència agradable. No li calen paraules. És com una escalforeta com d’una llar o foc a terra.
Moltes vegades es torna com una música que ens enjoia el cor i tota l’ànima.
És reconciliadora quan les aigües de superfície s’arrissen.
És una abraçada que no és forçada ni forçadora. És la llibertat amorosa.
La pau habita en el cor i es manifesta en la mirada, en un rostre acollidor. És de maneres suaus. És de bon tracte, que deia Pau.
És pactista. No és filla de cap regateig, sinó que sap cedir i pren la iniciativa per resoldre les contingències de cada moment. Té la intuïció de saber-se avançar.
La Pau és l’altra cara de la Felicitat. Si ets feliç ho notaràs en la Pau. Si ets pacífic i pacificador et notaràs feliç.
La Pau és la prova del nou de qualsevol iniciativa que prenguis en favor de... N’és el comprovant. Si després d’una acció no tens pau, desconfia del que has fet.
“Fer les paus” és propi de qui té la pau al cor.
Sant Agustí deia que la felicitat-pau és “la tranquil·litat en un ordre”. Ordre vol dir consciència d’uns camins estables, d’una disciplina personal, no imposada.
La Pau no és mai un parèntesi entre guerres. Més bé és la capacitat d’apagar focs de guerres que només s’insinuen. Mai és el bomber que apaga focs ja presos.
La Pau és serena, tranquil·la, assossegada i assossegadora.
La Pau posa bon humor, somriure en les relacions. És riallera.
La Pau és un hàbit espiritual, humaníssim, fruit de llargs aprenentatges.
La Pau és petita, té la mesura humana. No es deleix per coses grans.
La Pau intueix la bondat i la bellesa de les persones i de les coses i les irradia.
La Pau no és “no fer res”, fer la migdiada enmig de qualsevol tràfec. Com si a ella no li anés de res... És feinera, matinera, eficaç.
La Pau és activa i posa l’oli necessari perquè les relacions sobretot familiars llisquin bé. Benzina, sí; però també oli, eh!
La Pau no diu mai: “estem en paus”. Sempre és donada com una expansió del cor. Mai fa comparacions, ni es materialitza en els drets i deures. És gratuïta. És sobreabundant. És sobrepuig.
La Pau dóna “treva” llarga a tota dificultat, no es precipita, sap esperar, és pacient.
La Pau cada vespre tanca la jornada sense deure res, ni creient que li deuen quelcom. Així podrà començar de bell nou de zero l’endemà.
En la Pau tots hi troben caliu, acolliment, oblit de deutes, perdó que ennobleix.
La Pau s’escampa en cercles concèntrics. Mai saps on arriba ¡per bé! Comença al cor de l’home i acaba restant en el cor del món.
La Pau dóna, de lluny però certament, la imatge de l’amor paternal de Déu.
“Benaurats els qui treballen per la Pau: Déu els anomenarà fills seus” (Mt 5, 9).
Recordeu aquella pregària atribuïda a Sant Fransesc d’Assís. “¡Senyor, fes de mi un instrument de la teva Pau!”
Solemnitat de la Mare de Déu, 1 de gener de 2012. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada