Homilia del diumenge 18/12/2011 del P. Josep Mª Balcells

MARE DE DÉU DE L’ESPERANÇA

Aquesta feliç coincidència no ens la deixarem pas escapar. Aquest dia 18 de desembre se celebra la festa de la Mare de Déu de l’Esperança i coincideix amb el Quart Diumenge d’Advent on les lectures de la Missa donen pas a la figura de Maria, tota ella símbol i coprotagonista dels últims dies de l’embaràs de Jesús. Aquesta Eucaristia se’ns ha revestit d’una aproximació estremida. Em deia algú que avui quan parlen de l’embaràs en una parella que esperen sobretot el primer fill, utilitzen un plural: “estem embarassats”, que jo trobo d’un encant i com a expressió d’una joia compartida, que bé ens la podríem aplicar tots els “altres” fills de Maria, a la qual invoquem en la “Salve” com a “Reina i Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra”... i en acabar-la tot fent-nos ressò de records i d’una munió de vegades que l’hem resada en els nostres millors temps “marians”, deixen en l’aire del nostre cor, com si fos una aura, aquests entranyables: “¡Oh, clementíssima, oh, piadosa, oh dolça Verge Maria!”

Estem vivint aquests dies darrers abans de Nadal el moment esplendorós de l’aurora de l’Encarnació. ¡Oh, quin esplet de colors i de formes en aquest moment primer del gran dia que s’anuncia amb l’alba! Expectants que el SOL s’anunciï matiner i amb la llum que en una pau dilatada es vagi obrint camí. És ben escaient que ens adrecem a Maria, “estel del matí”, bo i dient-li: “Mostreu-nos Jesús, fruit beneït del vostre ventre. ¡Oh, maternitat de maternitats! Amb Jesús nascut també renaixem tots els fills d’humana natura, sense exclusions de cap mena. Mare –“¡oh, quin gran goig, quina joia quan els germans s’estimen, com a “germans de veritat”-. Déu que es fa, segons l’encertada expressió patrística no solament Logos, Paraula, ni tan sols Veu, sinó Rostre: “Deixa’ns, Maria, gronxar el nadó, com feu Francesc d’Assís, pioner de tots els pessebres a que aquesta tan tendra escena ha donat lloc al llarg dels temps i llocs. ¡Que ningú no ens robi el Pessebre, fem-lo vivent amb la nostra mateixa presència! ...Ja sabem que els poetes nostres, moderns, han posat llàgrimes en el nadó, prefigurant la vida no gens fàcil que li espera al nostre petitó. “I avui ja ho diu tothom: si l’Infant nasqué trist és que llegia la història de demà. I seguirem els homes les guerres de costum, però resta la fe petita com un pessebre al passadís. (Pere Quart). Neguem-nos avui les llàgrimes, que no siguin més que les de la felicitat. Estem vivint dies –i ho seguirem fent tota una vida per endavant- en que ja no sabem ni volem distingir entre Advent i Nadal, perquè l’Advent ja és Nadal i Nadal no deixarà de ser mai un Advent de tantes vingudes de Jesús en el nostre viure, les que Ell vulgui i les que siguem capaços d’esperar. Voleu més dolça barreja entre l’esperar i el gaudir-lo d’aquest clam que travessa tota l’Escriptura, de Gènesi a l’Apocalipsi, i tota la història de petites i progressives plenituds que volem viure en aquest entremig, que ve d’ahir i va fins l’endemà del demà: “Veniu, Senyor Jesús”. Aneu venint Senyor, que sempre trobareu uns braços com de mare, com quan per primer cop li posen el nadó en els seus braços. ¡Quina escena materna més profundament humana, quan anirà passant el “noi de la mare” de bes en bes, de braços en braços, de cor en cor! Voldríem aturar el temps, mentre discorre lentament, concentradament i arribem al final del viure amb la pregària final de l’Escriptura, en l’Apocalipsi personal, bo i dient: “Veniu, Senyor Jesús. ¡Marana ta! (En arameu). El qui dóna testimoni de tot això, diu: Sí, vinc de seguida. Amén. Vine Senyor Jesús. Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom”. ¿És Advent, és Nadal la vida tota? És tot a la vegada.

Quina entrada més solemne, en el document del Vaticà II sobre l’Església, sobre Maria, que finalment va trobar lloc aixoplugat com a últim capítol d’aquest document, amb el que va guanyar “categoria conciliar”, molt més que si hagués anat com a document separat, com es pretenia en un primer moment. Maria hi és presentada com un membre més del Poble de Déu, bé que amb unes particularitats pròpies, que la fan única en la relació tan estreta –biològicament, educadora, enllaçada, “domèstica”- amb Jesús. ¡Maria és la paradoxa vivent de l’evangeli! Com ningú, a la redempció obtinguda per Jesús. Redempció en el sentit més ple, inigualable en Jesús Redemptor i compartit a diverses intensitats per tots els deixebles i seguidors de Jesús. Maria és la capdavantera i la que més exemplarment s’apropa espiritualment i físicament a Jesús, Home i Déu a la vegada. És d’una consternació sempre més intensa entendre amb els “ulls del cor” el fet de que una “noia del poble” fos Mare de Déu. És esplèndid, per més que no s’entén... Evidentment allò que a nosaltres ens deixa sense paraules, ¡com no seria en Maria estupor, compenetració, el quedar-se enlluernada..! “Maria, la seva mare, conservava tot això en el seu cor i ho meditava”. Ja no era la torbació primera de l’Anunciació. Per l’extraordinària salutació de l’àngel Gabriel i per la manera com vindria a ser fecunda i per tant mare... Per més vegades que un llegeix el dolç i solemne relat de l’Anunciació, no deixa de produir-se l’embadaliment, sostingut per aquesta afirmació que ho sosté tot i més encara: “Perquè per a Déu no hi ha res impossible”. Rubricat per aquest acte de fe, el més pur i dens que mai no s’hagi pogut fer i sentir: -“Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”, que corroboren les que li dirigí Elisabet: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!”. Entenc una mica la fascinació de Paul Claudel en la seva obra: “L’anunciació feta a Maria”. No sortim d’aquesta sensació d’irrealitat real d’aquests relats. Un hi pot tornar una i altra vegada: és la meravella de Déu.

Més amunt havia fet referència a l’entrada solemne del Capítol VIII del document sobre l’Església és a dir: “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de crist i de l’Església: “Déu benigníssim i sapientíssim, volent dur a terme la redempció del món, “quan arribà la plenitud del temps, va enviar el seu Fill, nascut d’una dona... perquè rebéssim la filiació” (Gàlates 4, 4). El qual per nosaltres els homes, i per la nostra salvació, davallà del cel i, per obra de l’esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria”. Aquest misteri diví de salvació se’ns revela i va prolongant-se en l’Església, que el Senyor va instituir perquè fos el seu Cos, i en el qual els creients adherits al Crist com a Cap i units en una mateixa comunió amb tots els seus sants, cal també que venerin la memòria “primerament de la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de Déu i del nostre Senyor Jesiucrist”. “En efecte, la Verge Maria, que arran de l’anunciació de l’Àngel acollí el Verb de Déu en el seu cor i en el seu cos i així féu present de la Vida al món, és reconeguda i honorada com a autèntica Mare de Déu Redemptor. Redimida en atenció als mèrits del seu Fill d’una manera més sublim i unida a Ell amb un lligam estret i indissoluble, és ennoblida amb aquesta màxima prerrogativa i dignitat per tal que sigui l’engendradora del seu Fill, i, doncs, la filla predilecta del Pare i el temple de l’Esperit Sant. Aquest altíssim privilegi fa que sobrepugi de molt totes les altres criatures, del cel i de la terra, talment, però, que es troba unida a tots els homes del llinatge d’Adam que s’han de salvar, més encara, “esdevé literalment mare dels membres del Crist... ja que empesa per l’amor ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest Cap, neixin dins l’Església”. És per això que fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular de l’Església, com el seu més bell tipus i espill en la fe i en la caritat, i que l’Església catòlica, guiada per l’Esperit Sant, l’honra com a mare amantíssima amb el més filial afecte”.

Mai tindrem ocasió millor de lloar la nostra Mare –tot donant gràcies per la devoció, i més, espiritualitat mariana que ens inculcaren els nostres mestres en la fe, pares, sobretot mares, catequistes, ambient en les esglésies, altars, representacions de tota mena, amb les mil devocions escampades per esglesioles, amb noms que han arribat al cor de tants com nosaltres i més que nosaltres- mai tindrem ocasió i oportunitat, dic, com ara en que el Nadal venturosament s’ha menjat l’Advent, i la Pasqua ha ungit tot el misteri cristià. Paraules finals del document al·ludit: “entre som aquí baix, la mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura, així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor (2 Pe,3, 10) resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa”.

Perdoneu. He quedat descansat, satisfet i enamorat del que he transcrit.

Bon final d’Advent treballat amorosament. Diumenge vinent ens trobarem a Betlem “i a Jesús adorarem...”

Diumenge IV d’Advent, 18 de desembre de 2011 Barcelona