SANT, SANT, SANT DIUMENGEAdvent, temps excel·lent per repassar les virtualitats del diumenge, en un intent de treure brillantor a la litúrgia. Donem-li el relleu o millor la rellevància que ha tingut des del segon Sant Sopar que ja es va fer de bon començament, des que es van donar sense “parar” els esdeveniments de base del cristianisme: Resurrecció- Ascensió- Pentecosta, i en agraïda resposta a la súplica testamentària de Jesús que els i ens digué amb les seves aparents últimes paraules: “Si em voleu tenir per sempre en i entre vosaltres feu sovint el Sant Sopar. Recordeu que vaig al Pare a preparar-vos lloc preferencial a la taula del “convit celestial”. Ja ho sabeu: us he estimat i la prova suprema de que el meu amor ha arribat fins on només Déu pot arribar-hi, aquí ve la meravella mai somiada: Jo em faré per sempre present com a Mestre, Amic, Metge, Espòs i Taumaturg. Recordant el meu “pas” pasqual entre vosaltres: Èxode, Exili i Retorns de tants exilis personals, també cadascú els seus. Us deixo l’Eucaristia, miracle de l’amor de Déu i a més permanent, ¡a més a més, això! Demaneu i us serà donat. ¿Voleu Paraula?: us la dono. ¿Voleu Presència? Em dono Jo mateix: ¿Eh, que no ho enteneu? Ja us enviaré l’Esperit Sant que us farà prendre consciència de que no hi ha miracle més gran que l’Eucaristia. Feu-ne memòria activa. Per a vosaltres serà: Records, desig, allargar entaulades inoblidables, bonic perquè sí. Per a mi: Presència, Acció, Traspàs de vida divina, Acompanyament, Aliment diví, el tot humà i diví a la vegada...
¡Ai, no marxem, abans d’entrar-hi! Ho he pensat més de deu vegades. Em sap greu, primer per a mi mateix, pels que estimo, encara que no ho sàpiguen; pels que s’han fos pels “laterals” d’un escenari del Gran Teatre del Món, havent fet només probablement de figurants o de figurins, i han fet “mutis”, han obert discretament la porta o l’espai entre decorats. Mutis, i s’han escorregut per la porteta de filferro de la gàbia i, apa, a volar lliurement, els semblava, com més lluny millor, no sigui cas que em prenguin per..., “menyspreant el que ignoren” (Ho deia un poeta, fa anys). Ai, Sant Déu, què poc que n’hem sabut els que estem per sempre empedreïts, encallats a les beceroles de l’evangeli i de les litúrgies. M, a. Ma. “Mi mamà me ama” (els Catons, llibres d’aprendre a llegir anuncis, diaris, llibres-llibres i ¡el mateix evangeli!)
Tot un Senyor Papa ens va escriure el 31 de maig, dia de la Pentecosta (ai, ai, ai... vull dir: Al·leluia) de l’any de gràcia el ¡1998! i any del Senyor, que diem –potser per tòpic i no creient-nos-ho massa (ep, ho dic per mi, no sigueu malpensats), de quan estàvem en ple Estat del Benestar, i nosaltres distrets en pujar maons i pagant hipoteques, traient la llengua un pam per fora... ¿Què va escriure? ¡A que no ho sabeu! És que el capellans ho vàrem “segrestar” sota secret professional com s’acostuma a fer, pensant que no llegeixen els nostres contertulians, vull dir feligresos, ¡ai, i quina paraula més estranya...! Ara, passats 13 anys, ara em toca a mi de fer de despertador amb música clàssica, suau, Chopin o Mozart, ¡què sé jo! i anant apujant el volum poc a poquet, no fos cas que us pervingués un ensurt... Hem d’utilitzar la lletra i la música que s’usa normalment. Ui, diuen, què complicat, què llarg ( aquesta vegada: mea culpa...)
Sense més preàmbuls, que aquesta entrada sembla més un scherzo que no pas l’entrada valenta com tota simfonia digna del seu nom.
El Papa, més escriptor dels que hem tingut, va fer una Carta Apostòlica, no res menys, segurament “retornada” pel carter (que són els mossens) per “destinatari desconegut”. Al davant del sobre s’hi llegia: “El dia del Senyor carta dirigida a tots els de sempre... (amunt, amunt), però es devia llegir borrós: i als fidels sobre la santificació del diumenge. Al darrere posava: “Jo, el Papa de Roma”. Haurien de venir certificades aquestes cartes tan importants, per assegurar que arribessin a destí. Ara com a restitució us en faré cinc cèntims, que estem a l’era (sí, era) digital i els qui hem passat ja dels quaranta i un escaig llarg, llarguíssim, ens podem perdre coses molt interessants, però estan escrites en un llenguatge –no guai- que no acabem d’entendre. Prou de broma. La vostra Carta, va curulla de les raons múltiples per a celebrar el diumenge. En llatí Dies domini, dia del Senyor. Suntang, Sonntag. Dia del Sol. Domenica, dimanche, domingo. Diumenge
Abans, com a primer vestíbul introductori, se’ns diu que no és invent d’ahir tot això del diumenge, que no en sabíem res de res. Ja els primers cristians, abans de dir-se’n, l’endemà mateix, passades d’una tirada Resurrecció, Ascensió i Pentecosta, ja van començar reunint-se. Tenien tan a la vora i tan fresquet tot el que havia passat que varen començar a celebrar dos, tres diumenges en un. Ells: ¿te’n recordes quan el Mestre ens deia..., un record emocionat i llarg d’enyorança, de la que quasi bé se’n morien. L’havien tingut tan a mà i estaven tan i tan distrets, fent de pretendents al tron, esgarrapant els primers llocs: meu; no, meu... Es corfonien d’envegetes, com fem nosaltres -¡ai, què he dit!- Ells, i nosaltres, distrets i distants... del Misteri de Jesús. Encara no havien llegit Montaigne, sentenciós com sempre: “Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut quan s’ha esfumat; la salut tan bon punt ens abandona i la llibertat, aquesta essència preuadíssima de la nostra ànima, només quan estem a risc de què ens sigui “pispada” o ja ens l’hagin “polida” (Això no ho posa el Papa de Roma, ho poso jo dels meus rumiaments. Llibre “Montaigne” de Stephan Zweig. En queden exemplars encara, no correu).
Anàvem dient, no ahir, sinó més amunt, suara que dirien els puristes: La gent de primera generació (sempre n’hi ha hagut, no cal anar a la darrera que canten els mercats...), des dels “temps apostòlics”, la “gent” no anaven pas a Missa, sinó que es reunien per celebrar (quina que me’n dius, no et dic jo...!) el record enyorat. Prenien el pa i el vi que amaguen (en present, caram! –perdoneu l’atreviment- com qui fa l’ullet, el bonàs, l’humaníssim del seu Mestre, que resulta que també ho és nostre, però ara no entenem els temps primers, ara anem esventats, i que jo ho digui, mare meva. (entre parèntesi: no perdem, per favor, la condició d’Home de Jesucrist, per més Déu que és; tiraríem per terra l’admirable En-car-na-ció que és precisament el que intentem de celebrar aquests dies tan joiosos. A mi, anant endavant l’Advent, el goig se’m menja l’esperança, més ben dit, l’esperança se’m vesteix de goig intens, intens, blau cel. Si voleu més explicacions les donaré de paraula). ...I després feien tabola encoratjant-se mútuament a viure com els ho va ensenyar amb paraules, poques, les precises i, sobretot, amb exemples (ai, quina paraula que m’ha vingut als llavis, som ¡incorregibles!) avui s’ha de dir capteniment, n’est-pas? Ai, aquell Mestre que els havia robat el cor –a deshora, cal recordar-ho: Montaigne altra volta. “carpe diem”-. Gaudien reunits, de cor endins, de la seva ¡Presència! amorosa, esperonadora, exaltant i alada; i sortien “disparats” –és un dir- a veure’l i servir-lo en el primer que passava per allí. Després del primer venia el segon, i així feien via con uns bons, què bons, boníssims sa-ma.ri-tans...
El nostre Papa de Roma va escriure en una “parrafada” d’entrada que jo, mer escriba, ho resumiria així: “Tenim mil raons, de pes, per fer “assemblees” cristianes davant d’una “pancarta que diu: “Tot allò que feu a un d’aquests emarginats a les voreres de la vida –ATENCIÓ- m’ho feu a mi”. ¡Se sent, el Crist està present! Indignats i compromesos. Jo us donaré uns ulls misericordiosos: Preneu i Mengeu-ne. És aliment per a enfortir-vos, pel qual us entaulareu cada diumenge, fent pont evangèlic tots els dies feiners, i, apa, enrobustits sigueu uns bons sa-ma-ri-tans, que es vegi que us ve d’arrel! Amb pa es fa el camí de la fortalesa, de la lluita, de la temprança i de l’esperança. Viàtic, literalment. I amb el vi us enjoiareu el cor i així ho veureu tot molt més clar, net i polit, millor que el poeta Foix... Ep, només una sucadeta, i prou. Tot està carregat de poesia i de misteri, d’una humanitat desmesurada, ai, sobretot vist amb ulls de fe, la pobreta que un tingui. Sense aquesta espurna de fe, no hi entendríem pas res de res. ¿Voleu dir que no ens passa això un xic a la majoria? La missa és avorrida, diem. Ho és pels de fe avorrida. Deixeu obrar a Déu i que l’Esperit bufi les cendres i de seguida... escalforeta, parlo en llenguatge col·loquial. Segueixo. Venen temps d’evangeli i seran de qualitat o no seran. Allò d’en Rahner: o serem místics (experimentadors o no serem. Feu-me viure, Senyor, el present (el regal que em feu) i desperteu-me la gana de Déu. ¿Qui només ho pot fer? Ho tinc claríssim, ¿i vosaltres? Escolteu. “Jo estic amb vosaltres cada dia, entre setmana també, que és el període per verificar si hem combregat o no. Desvetlleu-me; no com diu Isaïes, ¡si tindrem barra!: “Desvetlleu-vos i veniu”. Encara us farem pagar els plats trencats....
Primer paràgraf: Posa Dies Domini. Dia de Déu, literalment. Ja ho enteneu. Abans, sabíem un xic de llatí però ara, immersió en l’anglès o, si no, no pesques res a internet. Al diumenge comencem per celebrar l’esplendor de la Creació. Quan Déu anava fent sortir totes les coses del no-res, i vinga coses i més coses i arbres i homes i dones i “Les paraules alades” (Comadira) i, naturalment, la Paraula hi era, ho diu Joan en el Pròleg. “I la Paraula era Déu”. “Al principi Déu creà el cel i la terra”... El setè dia (que els jueus en deien sàbat) va venir el dia joiós de reposar. S’ho mirava complagut i es deia: Tot és bo i anava dient-se: ¡què maco! Tot ho trobava “diví”. Conclusió: Tres: Pare, Paraula i Esperit anaven creant. Per a Déu u i tri (misteri) tot –tot, eh: tu, jo i tots els altres- hem vingut a l’existència. Som vius, vivents, obres d’autor. Úniques. Palpa’t. Tens vida encomanada per Déu, d’Ell en prové tota vida. I Déu, en crear-ho tot peça a peça, home o dona un o una personalment ho anava beneint. Passaren de dissabte a diumenge, els primers cristians. Que aquesta és una altra... i déu segueix en creació permanent. Ep, que no ho sabies. Tu estàs en la colla creada, beneïda i Ell esperant en tu. ¿que no te’n recordes. Si encara fos olor de Déu, de les seves mans...
Segon paràgraf: Dies Christi: el dia del Senyor nascut, viscut, ressuscitat i del do de l’Esperit (Pasqua i Pentecosta). Naturalment el diumenge és la Pasqua setmanal. Esdevingut per a nosaltres el primer dia de la setmana. És el dia de la nova creació. (és molt llarg d’explicar...) Benet XVI ho diu així: “El Fill mateix és la Paraula, el Logos ; la Paraula eterna que s’ha fet petita, tan petita com per estar en un pessebre. S’ha fet infant perquè la Paraula estigui al nostre abast. Ara, la Paraula no sols es pot sentir, no sols té una veu, sinó que té un rostre” que podem veure: Jesús de Natzaret” Podem fer-li “mimos”. Som, en definitiva, renascuts en Ell. El dia vuitè, figura de l’eternitat. “A l’altra riba” sempre és diumenge, i migdia, passa un oreig deliciós... El dia de Crist-Llum, Sol de migdia. També el dia del terratrèmol de l’Esperit. (Joan XXIII sospirava per obrir finestres, que entrés l’aire in-con-ta-mi-nat de l’Esperit. És el dia de la fe per a un cristià és el dia de la nova i eterna Aliança, el dia de l’amor fidel, el dia de la plena confiança en Déu, el dia que bé val un credo. Dia, diu el Papa, I-rre-nun-ci-a-ble. Al principi dels cristians s’aplegaven, ¿ara, només anem a Missa? Falta aire, estem ensopits. Ens ve gran, sobren dues talles. ¿Què fem que no creixem? No es tracta d’escurçar el vestit, necessitem donar nosaltres la “talla” dominical. Encara ho he vist a l’Africa. Allí les Misses són Misses, quin goig que fan... Endiumenjats, mil colors vius, res de grisos, de seda les dones, elegants, empolainats ells; com canten, com porten el pas del ritme del ventet de l’Esperit i de la dansa. Allí, goig del cor i de la vista, allí encara és diumenge.
Tercer paràgraf: Dies Ecclesiae. L’Assemblea Eucarística és el cor del diumenge. Als inicis tothom volia parlar, manifestar la seva experiència de Déu. Pau va posar ordre. Que tothom pugui parlar, però hi haurà qui dirigirà, qui us donarà la paraula. És el dia de la comunitat eclesial -prefigurada per la parroquial-. Tot té sentit i sentor d’Església ( en majúscula: no la flagel·lada Església també institucional). Som la Comunió dels sants, la Santa Mare Església, l’Esposa del Crist, el Cos místic. Cep i sarments. “Sense mi, res”. Dia de l’Església, Poble de Déu, “poble en marxa”. Mira per on: dia de l’esperança: advent permanent. Es para taula, primer la de la Paraula: Moisés. La Llei i els Profetes per un cantó, Pau, Pere i Joan per l’altre i finalment tanca Paraula el qui n’és. Ens posem drets. Després la taula de tots. Aquí, siguin quins siguin, fan representació de tots, cristians i tota la gran família humana, àdhuc els que no tenen nom, innominats per a nosaltres, fills tots estimats per part de Déu. Atenció. Dignitat i capteniment, oració i lloança. Entaulats tots prenem el Cos de Crist, identificats, marcats per l’Esperit. De la filiació a la fraternitat amb anada i tornada: un goig i un auguri. No hi estem pas entaulats tot el dia, ni molt menys. Germans i germanes. Aneu-vos-en en pau. Apa a “trotar” (sigui dit amb respecte i molt d’afecte) senderes d’evangeli. Incís pel precepte dominical (... a consciència). Celebració, ho torno a dir: ce-le-bra-ció, el Papa hi afegeix “joiosa i melodiosa”. Celebració presencial, si es pot, si no, virtuals: retransmissions: ràdio i teles...
Quart paràgraf: Dies hominis. Que es pot traduir a la lletra: Dia de l’home. D’una forma més entranyable: “dia de joia, de repòs i de solidaritat”. No cap de setmana i setmana anglesa, ponts dels pilars. Dia de descans, de repòs i que ningú de fora que no ens molesti. Dia “nostre”, dia de família, dia de dinar tots junts, dia del “tortell”, d’abans. I dia de la solidaritat i del compartir. Tu també ets Càritas: ¿m’explico? Tota Eucaristia que no acabi en l’ajut als germans , esdevenint projecte de fraternitat, no acaba bé. Poseu-hi passejar, poseu-hi esports, poseu-hi música, poseu-hi exposicions, visita als avis, als amics, esbarjo, pau i tranquil.litat. ¡Hi caben tantes coses en un diumenge ben aprofitat!. Atenció: encara no ha acabat l’eucaristia sense haver sentit: Germans i germanes, aneu-vos-en en pau. La pau passa pel cor, per la mà i per la butxaca o si no, no és rodona (no ho dic per l’euro). Aquesta pau dominical no és qualsevol pau, sinó la “meva pau”. Si us entaforeu en el cotxe i a tirar milles, per vosaltres anirà el pollastre. L’experiència ens ho canta. ¡Ben advertits!
Cinquè paràgraf, final de trajecte: Dies dierum. Dia dels dies. El diumenge és la festa primordial. “Reveladora del sentit del temps”. Crist viscut, reviscut i conviscut és l’eix del temps. I això en el dia a dia. Concentrats en el present, en l’ara i aquí. I al cel ens puguem veure. Al cel només hi ha setmanes de vuit diumenges seguits, seguits.
Pic i repicó: de taula eucarística, a taula familiar, a taula del compartir... això fins a arribar un dia entaulats i endiumenjats tota la gran família humana, coneguts, saludats i estimats de tota la vida, el goig de la qual perdurarà in aeternum. El repòs etern fa de bon esperar: allí hi haurà jocs, audiències, Déu en tres i quatre dimensions, corals, sortides, què sé jo, en una paraula: Déu sobre tot, millor: Déu sobretot. Feliços vosaltres.
Perquè no pugueu dir que molt és de la meva collita, acabaré amb les mateixes paraules que són el punt i final del mateix Papa de Roma. Deixem la gresca i posem-nos seriosos. “Que els homes i les dones del tercer mil·lenni, trobant l’església que cada diumenge celebra joiosament el misteri del qual prové tota la seva vida, puguin trobar el mateix Crist ressuscitat. I que els seus deixebles, renovant-se constantment en el memorial setmanal de la Pasqua, siguin anunciadors cada vegada més creïbles de l’evangeli que salva i constructors actius de la civilització de l’amor. A tots la meva benedicció apostòlica”. Joan Pau II, Papa.
Ho veieu: ¡rodó! Per la síntesi maldestra, ja em perdona
Diumenge II d’advent, 4 de desembre de 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada