Homilia del diumenge 27/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

L’ANY LITÚRGIC: DE SOL A SOL

Encetem avui l’Advent, és cert i és bonic començar estrenant –gràcies a Déu no deixem de ser infants tota la vida-, però convindria que no oblidéssim que amb ell donem curs i pas a tot l’Any Litúrgic. Un arc que va des d’abans dels temps fins on quan s’acabaran els temps. Joan comença el seu evangeli, dient “Al principi existia la Paraula... La Paraula era Déu... Per Ell tot ha vingut a l’existència. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes... El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria. De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia; la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”. (Fou mort i ressuscità i fou endut al cel i envià el seu Esperit). Mateu ens assevera de totes totes: “Jo sóc amb vosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món”. I Zacaries és qui ens profetitzarà que en l’entremig, en el temps: “Perquè (Déu) ens estima, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort i guiar els nostres passos per camins de pau”. Tenim ja configurat així tot l’any litúrgic: abasta tota la història del creat i de la humanitat: “Tot recapitulat en Crist”. I això és el que celebrem en la litúrgia en el gir anual i destacant com concentrant-lo en el diumenge (dia del sol, que ja ho era pels pagans, ara convertit en el dia del Sol, Jesucrist Ressuscitat, el dia més important, plenitud del sàbbat, en resposta setmanal a la invitació de Jesús: “feu això en memòria meva”, celebració pasqual intensiva) i, de seguida històricament, feta coextensiva en la celebració cabdal de la Pasqua, pic de la serralada, amb aigües a tots vessants. Dada, aquesta, de la història de com es formà l’entramat de l’any litúrgic. Primer fou el diumenge; després en sortí l’arquitectura de tot l’any litúrgic, amb la Resurrecció com a punt central de referiment. Cada dia, a més a més, des de l’aurora, passant pel zenit, fins a la posta és també la gran al·legoria del “Crist, ahir i avui, Principi i Fi, Alfa i Omega. D’Ell són els temps i els segles. A Ell la glòria i el poder per tota l’eternitat. Amén. “Que la llum de Crist ressuscitat gloriosament dissipi les tenebres del cor i de l’esperit”. I amb la llum auroral del Crist, cada any litúrgic ens posem en marxa a partir de l’Advent. Per a la litúrgia cada dia és Pasqua, ho són tots els dies eucarístics, on compartim vida, passió, mort i resurrecció de Jesucrist en l’Església i personalment. L’arc iris litúrgic: Advent, Nadal, Epifania, Quaresma, Setmana Santa (Sant Sopar, Passió, Mort, Resurrecció), Ascensió, Pentecosta, Festes de durant l’any, Festa de Crist Rei (fi dels temps) quan Déu ho serà tot en tots, natura inclosa. (Sant Pau ens ho diu taxativament). Tot (natura, història, humanitat sencera), tot en tot i en tots.

Emprèn, doncs, volada avui aquest Sol que ens il·luminarà i escalfarà i ens embellirà des del presagi multicolor de “l’aurora encesa”, passant pel sol esplendent de migdia fins al captard de cada dia i de la història personal de cap a cap i de tota la nissaga humana. Les nostres petites històries dins de la gran Història, il·luminades totes elles pel Sol de Déu, Història de Salvació. Així amb tota la seva magnificència ho ha vist el poeta Narcís Comadira en el pròleg del seu llibre “Les paraules alades”, on fa el gran elogi de l’any litúrgic, més aviat des d’un punt de vista estètic i emotiu, de sentit aconseguit i intensament copsat, tot presentant-lo com a art total. “Una representació dramàtica total que integra lletra i música, acció i instal·lació (lloc i escenografia que crea significat): drama joiós, i que dura tot un any. És una obra superior als drames lírics d’aquell Wagner que volia precisament arribar a l’art total. L’Any litúrgic seria, doncs –aspectes teològics i pastorals a part- l’Òpera de Déu. El cant gregorià, la cera dels ciris, l’oli consagrat, l’aigua beneïda, l’arquitectura, l’atrezzo d’orfebreria, escultura i pintura, jocs de llum, els oficiants, un públic que és més que públic... Si això es perd, “Occident haurà perdut una de les seves millors obres d’art”.

“Llum, llum”, que deia Goethe en morir. Això és la resposta de l’any Litúrgic: Paraula, Acció, Presència (narració, commemoració i celebració del misteri de l’Encarnació, Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, que n’és el protagonista i que ens aniran “transfigurant”, de tast en tast, amb el SOL de les nostres vides, vivificades, a imatge i semblança del Crist Transfigurat i Ressuscitat. Aquesta visió assolellada d’un Sol –valguin les redundàncies a posta volgudes- que ha entrat endins de la nostra humanitat i que irradia tothom, de sol a sol, d’alba a crepuscle. ...M’he deixat portar per ressonàncies del Petit Príncep. Ja m’ho sabreu dispensar. És l’encís d’aquell “planeta, el més petit de tots, on només hi cabien un fanal i un fanaler. És preciós. Poseu el punt de llibre al capítol VI i passeu al XIV i rellegiu-los i embadaliu-vos-hi. Amb aquest final que els lliga tots dos. “Sospirà (el Petit Príncep) amb tristesa i digué: - Aquest és l’únic de qui hauria pogut fer-me amic. Però el seu planeta és massa petit. No hi ha lloc per a dos. Allò que el Petit Príncep no gosava confessar-se era que enyorava aquell planeta beneït a causa, sobretot, ¡de les mil quatre-centes postes de sol en vint-i-quatre hores!” No sabem el què valen aquestes postes tardorals. ¡Oh, bellesa!

Posta de sol (Festa de Crist Rei) i albada, l’Advent: fi i principi: tot el cicle nadalenc amb el prefaci dels temps més carregats d’esperances, que es desclou en el goig immarcescible de saber i sentir que Déu en Crist (Sol que ve del cel) se’ns ha badat –poncella- en el cor... ¡Ai, Teilhard, potser hi tindria quelcom a dir (“La Missa sobre tot el Món”)!, ell que havia connectat Creació, Encarnació i Acabament final –també dit Parusia-, i que uneix l’Encarnació, l’Església i Eucaristia. Aquests tres misteris ens revelen per excel·lència la iniciativa divina de la salvació, la intervenció redemptora de la vida de la humanitat; en aquests tres misteris la humanitat pren consciència de la seva impotència fonamental. La consagració eucarística fa presents, en la vida militant de l’Església d’avui, la consagració acomplerta i la victòria final. A partir de l’Eucaristia són renovades la fe i l’esperança per perseverar en el bon combat; a partir d’aquí som enviats, consagrats i fortificats per Crist perquè acomplim fins a la fi, la nostra tasca en la humanitat i en el món”.

Llegim en el document del concili Vat.II sobre la Sagrada Litúrgia: “L’Església no ha parat mai de reunir-se per celebrar el misteri pasqual, llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia, en la qual es fa present la victòria i el triomf de la mort de Crist, i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el Crist Jesús, “A lloança de la seva glòria”, per la virtut de l’Esperit Sant”.

“Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques... Aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al Pare etern... Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist Sacerdot i del seu Cos que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficiència de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap acció de l’Església”. Tot i que “la sagrada litúrgia no exhaureix pas tota l’activitat de l’Església, amb tot, la litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força: ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu en l’Església, participin en el Sacrifici i el Sopar del Senyor. I la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que mantinguin vivent allò que reberen per la fe”; i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font i obté, amb la màxima eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

“Cal que els pastors d’ànimes persegueixin amb constància i paciència la instrucció litúrgica i la participació activa dels fidels, interna i externa, d’acord amb la seva edat, estament, forma de vida i grau de cultura religiosa. L’Església, doncs, intenta amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa, siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat en Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”. “El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit en que era lliurat, va establir el Sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el que es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

Hem de concloure aquestes pinzellades sobre la importància de la litúrgia en cadascú de nosaltres, sabent que la Missa és ¡massa missa! per a molts de nosaltres... Si no la celebrem amb una fe ben alluentada, ben preparada, amb concentració intensiva i oberts a l’acció del Senyor Transfigurant, ens podem quedar –llàstima seria- en les nostres eucaristies en l’àmbit de la pietat, més que en l’experiència de la participació real, per bé que no visible, de la persona de Jesús, el nostre Salvador. Vertaderament: ¡Misteri de la fe! La fe es pressuposa, s’exerceix, madura, s’alimenta i esdevé la pregustació de l’Inefable. Sense fe no hi pot haver ni litúrgia, ni eucaristia, ni goig de l’esperança, ni el fogar d’un amor, per petit que sigui, caliu sota tanta cendra. ¡Quan, quan, quan n’aprendrem...!

Diumenge I d’Advent, 27 de novembre de 2011. Barcelona


Lema, leimotiv de tots els Advents passats, presents i venidors:

Mentre esperem
l’acompliment de la nostra esperança:
la manifestació de Jesucrist,
el nostre Salvador.

Aclamació: Perquè són vostres, per sempre, el Regne, el Poder i la Glòria