Homilia del diumenge 20/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

EL FI ÉS EL MEU PRINCIPI

Darrerament, una novel·la i el film corresponent han posat d’actualitat un llarg col·loqui promogut per un pare amb el seu fill, que ve a ser com el seu testament espiritual. Després d’una vida apassionant i apassionada en la que ha fet acopi d’experiència i de maduresa, vol que el fill la rebi com el tresor i el secret desvelat de la seva peripècia vital. Penso no fer cap tort ni cap tergiversació en utilitzar-lo com a resposta a la festa de Crist Rei, festa que fa el cim de l’any litúrgic, i on es dóna la millor i definitiva interpretació de tota ètica possible. L’evangeli d’avui és la coronació de l’ensenyament de Jesús, en forma senzilla de judici. Sense les retòriques acostumades en presentar el Judici Final, en versió –diríem- no apocalíptica, el Mestre escenifica el secret que donarà l’última motivació-sorpresa per part de tots, a l’hora de fer el recompte i balanç de la vida viscuda des de l’òptica de la síntesi del viure evangèlic. Ens hi podríem perdre fent la típica relació de les nostres mancances com qui compta una per una les nostres accions. Avança Jesús sorprenentment la profecia de com serem jutjats tothom, en darrera instància. És una anticipació, un descobrir “el joc i les cartes”, per tal que sabent quin serà el raser i el calibrador que utilitzarà Jesucrist, una vegada més com a Pastor i Mestre que anticipa possibles sorpreses, com per no haver de fer de Jutge, quan sigui l’hora final, quan ja tot estigui “dat i beneït o a l’inrevés “dat i maleït”. El secret del viure ofert a tothom, als que creuen en Jesucrist i els que no en tenen ni consciència ni tan sols coneixement. Tots seran judicats a través d’una transferència d’identitat. És una de les pàgines més transparents de l’evangeli: seran beneïts tots els que hagin fet l’opció i compromís actiu en pro de la humanitat en les seves concrecions, amb un sobretot per als més oblidats, els menystinguts. L’opció preferencial pels pobres, feta pel Concili, no sempre atesa, ni molt menys.

El Senyor no feu en vida –i li reconeixen els mateixos fariseus- ni farà a l’hora de passar els comptes darrers, distincions identitàries: tots fills de Déu; i seran judicats com a persones humanes en el sentit més ple: mirarà només el cor bolcat en la misericòrdia, en els qui actuen en favor dels més petits, dels no valorats, dels que són tinguts com no res. Jesús divinitza l’humanisme; no hi ha valor més gran que el qui s’atansa a un altre que té necessitat de ser ajudat, de ser amorosit –¡quina expressió més bonica i més trencadora!-. Teló de fons sempre: la Paràbola integral del Bon Samarità. No hi ha fronteres de les que solem posar, ni de races, ni colors, ni religions. ¿Recordeu la cançó: “¿De qué color és la piel de Dios?” Només es valorarà la humanitat, humanitzada, com diu Casaldàliga, a partir de la proximitat, que vol dir aproximació física, cordial, personalitzada. Com més enllà anem en direcció al necessitat, més humans ens farem, ells i nosaltres, i més divinitzats ens veurà i judicarà el Mestre i Pastor. ¿Recordeu també allò de Terenci: “No considero aliè a mi res del que és humà”. ¡Ai, el menysteniment de les humanitats, de tot el que ens porti a descobrir i reafermar la dignitat humana. “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació”.

He de retornar una vegada més al Concili Vaticà II, al document “L’Església en el món d’avui”: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist és el nou Adam (en qui tenim atorgada la gràcia original, contrapunt del pecat original), en qui en la revelació del misteri del Pare i del seu amor,manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Ens ha restituït la semblança divina a tothom. Ell per la seva encarnació -perquè la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida- per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Tothom participa de la natura divina. Tot el que es pugui dir no sols és vàlid per als cristians, sinó també per els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Crist va morir per tots i l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina”.

Casaldàliga en rebre el Premi Internacional Catalunya 2006 s’enfila a l’hora de posar les causes per les quals creu que li han ofert aquesta distinció. Són en una atropellada seqüència: “Les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Causes meves, però també de tots nosaltres: causes d’aquesta petita Església de Sâo Félix do Araguaia, en nom de les quals ja ha donat suor i fins i tot sang. Causes específiques de la Nostra Amèrica: la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’erradicació de qualsevol marginació; de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; del diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també) quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida.

“L’objectiu i la mediació de totes aquestes causes nostres es poden formular en aquest postulat: humanitzar la humanitat practicant la proximitat. ¿És una utopia? ¡L’evangeli és una utopia encara més gran! Adaptant la paraula del poeta, vaig titular així la meva última circular: “Utopia necessària com el pa de cada dia”. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia”.

“La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascú i cadascuna de nosaltres. La ciència, la tècnica, el progrés, només són dignes del nostre pensament i de les nostres mans si ens humanitzen més. M’he de fer pròxim descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant o donant-me al seu servei. Només estimo el pròxim en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari- acostant-m’hi, acostant-lo a mi.

“La humanitat no s’humanitza amb aparells i formulacions (útils al seu temps i de la forma adequada), sinó amb l’aproximació humana de cadascun i cadascuna, de cada persona i de cada poble. Humanitzar la humanitat, practicant la proximitat. La teologia de l’Alliberament ens ha recordat que la veritable ortodòxia es verifica en l’ortopraxi. L’essència de Déu “consisteix a estimar” ens diu al NT la primera carta de Joan (4, 8. 16)... “Humanitzem-nos per sempre més, humanitzem-nos sempre, practicant la proximitat.”

Ara és l’hora de donar raó del títol que podia semblar a primera vista estrany. El final de tot l’ensenyament de Jesús és com el testament final on lligant en sorprenent síntesi ens exemplifica què i com podem estimar Déu i els germans. ¿Qui no hi veu en aquest: “Veniu, beneïts del meu Pare, preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”, qui no hi endevina un ressò de les Benaurances del Sermò de la Muntanya? Benaurats perquè han estat beneïts. Hi ha hagut un diví traspàs d’imatges i semblances entre Jesucrist i els humils i humiliats.

Cal tenir el cor ben agraït perquè el final i la finalitat de l’ensenyament de Jesús ens dóna pas a un nou començament. Déu és a prop, tant com ho pugui ser qualsevol persona. Servim-lo, estem advertits, estem iniciats en el secret evangèlic. Fem de Bons Samaritans. No som estrangers de ningú i ningú ens és aliè. Un altre món és possible, un altra vivència del servei i acolliment ens obren els ulls, les mans i el cor: Misericòrdia. Fer, fer fer i deixar fer. “Solo en el amor està mi ejercicio”. Tornem a començar il·luminats per “l’examen avant la letre”. ¡Quina Festa de Crist Rei més humana i a tocar de peus al terra de l’evangeli! M’hi he trobat a cor que vols. I ¿tu?

Festa de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 20 de novembre del 2011 Barcelona