Homilia del diumenge 17/01/2021

                          

 VV                 VENIU  I  HO  VEUREU

 Ens trobem tot just començant el nou any litúrgic, on qui ens conduirà  com de la mà serà l’evangelista Marc tot al llarg d’aquesta anyada que ara “emprenem”. Dic emprendre perquè cal prendre d’entrada la condició de pelegrins, de caminants per veure si en la companyia del Jesús, narrat per Marc, ens porta a obrir llargues i renovades perspectives evangèliques. Per tant caminants amb un propòsit ben concret: saber i sentir més i més de Jesús, de llavis seus que ens menin a una experiència d’intimitat amb el Mestre. No obstant tot el que acabem de dir, avui no iniciem pròpiament el Camí del Senyor amb Marc, sinó amb l’evangelista Joan com fent una prèvia que ens semblarà de pura lògica, car llegirem una perícopa on se’ns parlarà del “traspàs” de l’Antic al Nou Testament. La figura del Baptista fa com de frontissa, com d’enllaç entre ell, Joan el precursor i el Baptista i el mateix Jesús. Caldria llegir anticipadament fins al final del primer capítol de l’evangelista Joan tots els versets que arrodoneixen l’himne o pròleg (aquest el vàrem llegir dues vegades: per la missa de Nadal i en el diumenge següent abans de la Festa d’Epifania, degut a la importància que té el misteri de l’encarnació per entendre la figura transcendent de Jesús, cabdal, referent indispensable). I això perquè? Joan Baptista és l’introductor en escena de Jesús. Fa, com aquell qui diu, de traspàs del “testimoni” en aquesta cursa que és pròpiament la Història de la Salvació. I ho farà davant de la legació que han enviat els caps de Jerusalem per comprovar si és o no és el Messies. No podem oblidar la gran anomenada que tenia al seu temps la figura del precursor. Presentarà públicament Jesús com el veritable Messies als enviats com “l’Anyell de Déu que lleva els pecats del món”, imatge bíblica que ells la podien entendre, car era celebrada en la tradició profètica, sobretot en el Cant del Servent que assumirà els pecats de tot el poble. (Is 52,12 – 53,1-12) que travessarà després tot el Nou testament fins a l’Apocalipsi, on l’Anyell serà entronitzat i glorificat”. A més i tot, el proclamarà com a Fill de Déu. L’evangeli de Joan, degut a que va ser escrit molt a finals del segle primer ja el presentarà sempre al llarg de tot el seu evangeli com al Déu fet home; i serà ben diferent per exemple Marc on Jesús no vol que sigui presentat com a messies per evitar que ho entenguessin  segons era la tradició aleshores, com un Messies polític que contrastaria el poder dels romans...

Centrant-nos ara en el passatge de l’evangeli d’avui veurem com aquesta perícopa va inserida com l’episodi de traspàs dels deixebles del Baptista a esdevenir els primers deixebles de Jesús. L’escena s’origina en la repetició de mostrar a dos dels seus deixebles que Jesús és l’Anyell de Déu. Una crida-invitació explícita de Joan Baptista a adreçar els dos deixebles d’ell a Jesús, cosa que fan i que aprofita Jesús per preguntar-los: Què voleu? I la resposta dels dos és intencionada: On us allotgeu? Jesús els invita d’una forma inesperada: “Veniu i ho veureu”. Hi anaren i s’hi van passar tot el dia! Què va passar en aquestes hores entre Jesús i cadascú d’ells? Què van “veure”, què van experimentar? Només cal veure que -en sortint només- ja fan de “recomanadors” entusiastes. Actuaran com a invitadors de companys i parentela. A Andreu un dels dos li falta temps per avisar al seu germà Simó Pere: “Hem trobat el Messies, que vol dir Ungit”. Les escenes següents són de cooptació vocacional promoguda com una estupenda escampadissa. Què van viure en aquelles hores de convivència i d’intimitat... Joan, que era l’altre dels dos deixebles, en la seva primera Carta parlarà encisat del que seran els moments sovintejats inoblidables amb el Mestre. Així s’expressa: “Us anunciem... allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans”. Quina efusivitat, quina pregona experiència que denoten aquestes expressions fascinants.

 Ara és el moment de llegir en la primera lectura d’avui aquestes escenes de la vida dels primers anys de Samuel, del que serà el gran jutge i profeta de l’Antic Testament. El veiem, minyó, a la casa-santuari del Gran Sacerdot Elí. Sabem que la seva mare, Anna, va ser agraciada a través de precs molt sentits demanant a Déu de ser mare, defugint les befes de les altres dones del seu marit. Una vegada més us invito a llegir els tres primers capítols del I Llibre de Samuel on queda inserida l’escena preciosa de avui llegim, d’un candor exquisit. Anna en agraïment a la maternitat concedida lliura a Déu el seu fill que  serveix i conviu amb el sacerdot Elí. És emocionant la disponibilitat del noi Samuel i de la promptesa a servir Elí, tot i essent de nit. Aquest meravellós “Aquí em teniu”, coronat després en aquell “Parleu que el vostre servent us escolta”. Aquesta deliciosa escena ve corroborada per aquest salm responsorial que tant el podem aplicar a Samuel com al mateix Jesucrist que deia que el seu aliment era fer la voluntat del seu Pare. D’aquesta promptitud el salmista n’ha fet tot “un himne de lloança al nostre Déu”.

 

Hi hHi ha tot un seguit de verbs que dins dels dos contexts queden subratllats i avui se’ns tornen crida-invitació de tipus vocacional a ser deixebles de Jesús que ens podran il·luminar en el nostre compartit del “Camí del Senyor”.

 

MirMireu (ai, la mirada dels que miren amb fe les circumstàncies de la vida, que saben subratllar només posant els ulls en les novetats i detalls de la quotidianitat, i els viuen amb els ulls plens de sorpreses, d’intuicions, d’admiracions! Se senyala una persona que ha de concentrar totes les mirades. La paraula que conté totes les epifanies, les manifestacions.

 

VeniVeniu: predileccions de Déu. Ara que després de l’Advent sabem la riquesa estremida que hem après tot pregant que vingui el Senyor esperat, desitjat, gaudit. Totes les grans aventures de l’evangeli comencen per aquest “veniu” invitador... No forçarà ningú; l’opció serà lliure o no serà.

 

VeuVeureu: les experiències d’intimitat, les entrades en el misteri de la quotidianitat del conviure amb Jesús. Quina concisió, més elusió, què s’amaga en aquest notar -com de passada- que s’hi varen estar unes hores només. Quin misteri es trasllueix en no dir allò que seria impossible de contenir amb dues paraules. Experiència inefable com ho anirà brodant en tot el seu evangeli. De veres es pot singularitzar com el deixeble estimat del Mestre.

 

         Aquí em teniu: disponibilitat en el servei agradós i agraït. La joia de poder servir com a “donat”, com aquell al qual li és tan senzill posar a disposició allò que un és i que un pot. “Serviu el Senyor amb alegria” “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa que Ell ha fet en mi meravelles”.

 

Parleu: Parlem: estem a l’escolta de la paraula de Déu. Sabent discernir quan Déu parla a través dels “signes dels temps”, o quan ens fa veure més intensament, més personalment en el dia a dia. Cada paraula de Déu conté tot el seu misteri i és una invitació a fer-hi parada i fonda. Tot el mestratge de Jesús està en estar atents a tota paraula que surt de la boca de Déu. Jesús és presentat per Joan com la Paraula creadora i regeneradora que diu més del que podem percebre si estem pendents... L’atenció com més purificada és la porta d’accés al gran dedins que conté tota Paraula de Déu. Misteri doble: en l’atenció i en la Paraula de Déu.

P.Josep P. Josep Mª Balcells

Diumendiumenge II de durant l’any, 17 de gener del 2021.  Sabadell                                                                       

Homilia del diumenge 10/01/2021

                 EL  RETORN  A  LES  FONTS…

Sí, a les fonts baptismals. A bona part dels creients ens resulta boiròs –no el record (obvi!)- sinó el fet transcendent del nostre baptisme, no valorant la seva capital importància; i això per no haver fet un aprofundiment catequètic específic. En ser impossible en la immediació del moment d’haver de rebre’l, demanaria de poder-lo fer, sobretot ja adults i en situació de pràctica sacramental habitual. Això ja està previst en el que s’anomena el catecumenat d’adults. Tant és així, que en l’Església d’avui hi ha moviments o grups que en fan d’ell com una espiritualitat  pròpia. El Moviment neocatecumenal, els moviments del Baptisme en el Esperit (Pentecostals), per exemple. Per què no formar uns grups que facin del Baptisme una renovació catequètica a fi d’entrar en la seva riquesa fonamental? Això, no dels que es preparen per rebre’l ja en edat ben entrada, que ja ho solen fer, sinó per cristians ja adults –nosaltres!- que es volen  conscienciar més plenament de significacions  baptismals més elaborades, que afecten directament en la vivència de creients. Definits com som pel Vaticà II com a poble de Déu que “té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar (Jo, 13, 34). En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan Crist que és la nostra vida es manifestarà...” “Amb el nom de laics –nosaltres- s’entenen els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i real del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món”. (Constitució dogmàtica sobre l’Església).

Som cristians inicialment perquè som batejats. El sagrament del Baptisme no és un ritus solament, sinó la base i la font de la gràcia primera i arrel de les consegüents, de la qual en dimanen la identitat de cristians. En el seu conferiment prenem nom i el fet de dir-nos i de sentir-nos “afillats” per Jesús, el qual ens en serà el valedor i el determinant, perquè entrarem en una comunió estretíssima amb Ell per sempre, malgrat les inconseqüències nostres en què podem recaure. Abans hi havia tota una mentalitat “religioso-sacral” de què ens havien de batejar el més aviat possible, urgència per mor d’uns “llims” a evitar (!); àdhuc perquè el fet de no estar batejats podia semblar una indeterminació existencial que havíem d’evitar. (Evito dir-hi expressions que avui serien condemnades per tots els textos del Vaticà II).  Ai, els nostres avis, dels quals en sortien els padrins amb el dret (?) d’imposició del nom, i d’uns deures que quedaven en la inoperància més determinant... Avui, ja van essent menys els qui demanen el baptisme. Son els pares que no ho valoren i que ho descuiden... i ara ja ens trobem que des de la generació posterior a la nostra hi ha un buit d’aquella tradició sacral que no se sent i, per tant, no hi ha peticions per rebre el baptisme. Aquest no pot néixer si no és des d’una consciència del valor que entranya. Opció, per més que no se’n precisen massa les conseqüències vitals.

Avui, som nosaltres els super-adults cristians els qui hauríem de fer revalorar el sagrament del  propi baptisme. Avui, arriba a ser d’una certa urgència promoure grups de catecumenat per a “vells” cristians. De la nova renascuda valoració en podrien derivar uns beneficis pastorals, tant per a nosaltres mateixos com per poder donar relleu àdhuc social a la pertinença a l’Església, a la Comunió dels creients en Jesucrist. Aquest “reset” ens hauria de portar a entendre que el baptisme és la porta d’accés a la gràcia de la comunió amb Crist. Abans estàvem molt condicionats per la percepció prevalent, sinó gairebé única de que el baptisme ens perdonava tots els pecats, sobretot un pecat original que no acabàvem d’entendre massa. És l’Esperit que ens ungeix amb el seu Segell (=marca, caràcter indeleble, arres, unció, DO). S’obre tot l’àmbit esplendorós de la Gràcia!

Juntament amb els sagraments de la Confirmació i de l’Eucaristia formen la tríade dels sagraments d’iniciació cristiana, el que vol dir que haurien de formar el nucli fonamental de la nostra identitat i del sentir-nos com a membres d’una comunitat de vida. Evidentment que la FE és el do més preuat que rebem. Aquesta capacitat de viure com a fills de Déu, incorporats a la filiació de i en Jesucrist, Cap del Cos místic: consepultats en la mort de Jesús (redempció de tota màcula de pecat) i conressuscitats amb Ell (d’aquí pren origen la visió de renaixement en Crist). I els ritus de la nova vesta i del ciri pasqual en els ritus del baptisme en son un bon simbolisme. El baptisme és un sagrament comunitari. Hi va implicada tota l’Església, comunió dels sants. Son els pares i padrins els garants d’una educació cristiana, moltes vegades oblidada.  Entrar en la pastoral postbaptismal suposaria una renovació que anés més enllà de les discretes i a vegades ritualitzades cerimònies de la renovació de les promeses del baptisme. D’unes renúncies més rituals que autèntics compromisos de renovació, que se sol fer en la vetlla del Dissabte Sant.

El sagrament del baptisme no es pot reiterar per mor de ser una inserció indeleble en el teixit de la gràcia fontal en el Crist i en la seva Església. És l’expressió d’una gràcia que s’anticipa a qualsevol mereixement, i que és durable i font d’un seguit de gràcies que ens faculten per iniciar i -en el nostre cas de “catecúmens”- de seguir en els camins de la vida cristiana i evangèlica, conscients, agraïts i seguidors de la vida de Jesús com a referent i també de la seva missió, de crida oberta a seguir-lo del més de prop possible, de forma que en Ell hi trobem el coratge, la fermesa de la nostra identitat, del sentit i motor de la nostra vida feliç com a creients.

Tot això trobaria incentiu  en la tercera epifania o manifestació del cicle de Nadal:l’anada dels pastors a Betlem, la crida dels mags. I és en el Baptisme de Jesús –la tercera- que commemorem avui, on és la Trinitat Santíssima la que ens manifesta que Jesús és el Fill de Déu, el predilecte del Pare que en la seva veu ens dona Jesús com a principi i fonament de la nostra Fe i Vida cristianes. Jesús és la revelació pública de la seva actuació redemptora i sanadora d’una humanitat o poble de pobles que espera la vinguda d’un Messies, profetitzat i realment proper que instaurarà el seu Regne dels creients, dels esperançats i dels estimats i “estimadors” de Déu. Ningú neix cristià, un n’ha d’esdevenir. I són les deus o fonts divines les que ens en donen la certesa i el vigor per fer que el fill d’adopció -que som nosaltres- esdevinguem cada vegada més semblants al model que tenim en Crist, en el qual ens hi hem d’identificar.

El cicle nadalenc que avui arrodonim ens ha de portar, com sempre hem recalcat a una adoració plena de Jesús com a Fill estimat de Déu Pare, ungit de l’Esperit Sant, que l’acompanyarà de nit i de dia en la seva missió de Messies i de Profeta i de Taumaturg. No podem oblidar de cap de les maneres el misteri secret que s’ha palesat a l’hora de la manifestació en el Baptisme de Jesús. És la seva encarnació, en la seva assumpció de la naturalesa humana, sense deixar de ser el Fill primogènit de Déu... Així ho deia amb una certa solemnitat l’apòstol Pau el dia de l’epifania: “El secret és aquest: que, des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles , en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen una mateixa promesa”.

Recordo un religiós nostre avançat en anys i saviesa que tenia permanentment un petit pessebre tot l’any a la taula del seu escriptori, on hi  contemplava una i altra vegada el misteri de l’Encarnació. A la taula o bé millor en el nostre cor seria bo que no ens hi manqués el pessebre on renovem el que varen fer pastors, macs i avui nosaltres, en l’escaiença del baptisme de Jesucrist, en el seu i en el nostre propi: Una profunda adoració i immersió en el misteri de l’Encarnació.  “El qual, Jesús, “per nosaltres i per la nostra salvació, davallà del cel. I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home”. “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa Glòria”.

P. Josep Mª Balcells.

Baptisme del Senyor,Sabadell 10 de gener del 2021.   

Homilia del diumenge 03/01/2021

                    ENDINSANT-NOS  EN  EL  MISTERI  DE  L’ENCARNACIÓ

El cicle de Nadal obre un espai per a fer unes reflexions el més acurades sobre el gran misteri de la nostra concepció sobre qui és Déu i qui és l’home, bo i cercant les nostres arrels en la persona de Jesucrist en qui nosaltres fem confluir els dos vessants de ser vertader Déu i a la vegada vertader home. Això és una dada de la nostra fe. Ho podem afirmar només a partir de les dades de la nostra fe; de no ser així no podríem entrar-hi, doncs es podrien presentar les dues afirmacions com a inconciliables. Els raonaments vindran només després de l’afirmació capital: Jesús és ensems Déu i Home veritables. Les dades de la fe ens porten a afirmar que hi ha en la Persona de Jesús –única- dues substancies, dues naturaleses: una divina, l’altre humana, concordades inextricablement. En la Confessió de fe litúrgica “llarga” (el Credo dels concilis de Nicea i de Constantinoble) professem que “Jesús per nosaltres els homes i per la nostra salvació, davallà del cel. I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria i es féu home”. “Reprenent l’expressió de Joan -“El verb es va fer carn”- l’Església anomena “Encarnació” el fet que el Fill de Déu assumís una naturalesa humana, a fi de dur a terme, per mitjà d’ella, la nostra salvació. L’esdeveniment únic i absolutament  singular de l’Encarnació del Fill de Déu “no significa que Jesucrist sigui  en part Déu i en part home, ni el resultat d’una barreja confusa entre  el diví i l’humà. Es va fer home veritable sense deixar de ser veritable Déu. Jesucrist  és veritable Déu i veritable home: Aquesta veritat de fe, l’Església ha hagut de clarificar-la i defensar-la durant els primers segles contra les heretgies que la falsificaven”. (Catecisme de l’Església Catòlica).

Ens diu Josep Vives en el seu llibre Creure el Credo: “El meu amic J. L. González Faus diu gràficament  que la disputa cristològica significava els corrents permanents de les “heretgies de dretes” i les “heretgies d’esquerres”. Les primeres no saben afirmar Déu, més que a costa de la realitat humana:  Déu, per ser Déu, no podria deixar que Jesús sigui al mateix temps veritablement home amb totes les conseqüències: Jesús tindria només una aparença humana, que en realitat seria només una disfressa o una màscara de Déu. Consegüentment, aquesta gent tendeixen a creure que, per tal que Déu sigui Déu, els homes han de deixar de ser homes, i ser només titelles manipulats per Déu. A l’extrem oposat –i segons com coincident- les heretgies d’esquerres creuen que només es pot afirmar l’home a costa de Déu. Si Jesús és home passible i sotmès a les limitacions humanes, ja no pot ser Déu impassible i infinit. I si els homes tenim veritable responsabilitat i llibertat en aquest món de realitats limitades, ja no es pot admetre la senyoria i la veritable acció de Déu en aquest món”.

“Però el que és absolutament original i singular en la revelació de Déu que se’ns manifesta en el misteri de l’Encarnació és que Déu, sense deixar de ser Déu infinit, etern i impassible, s’ha fet realment solidari de nosaltres i s’ha identificat amb nosaltres en tot el que és propi dels homes, encara que –això sí- sense fer el mal ús que els homes fan dels seus atributs, especialment la llibertat: és a dir “fet en tot igual a nosaltres, menys en el pecat”. Tot el que és veritablement humà, Déu ho ha fet cosa pròpia i seva. És per això que, en l’Encarnació, la “humanitat”, el ser home, se’ns manifesta com quelcom d’una profunditat i d’una dignitat infinites. L’home és veritablement la imatge de Déu, la transparència de Déu, la manifestació de Déu en les condicions de la temporalitat... “En Jesús, Déu ha assumit com a propi tot el que els homes són i fan i pateixen, per bé i per mal... “El nostre Déu és un ésser que pot patir pels homes, i pot fer-se tan solidari amb ells que es fa un d’ells sense deixar, però, de ser Déu. “Tant estimà Déu el món, que li ha lliurat el seu propi Fill, l’únic. La contracara d’això és que Déu dona a l’home una importància i un valor immensos. Es revela aquí la dignitat màxima de l’home i de l’home concret, Jesús de Natzaret fill de Maria, que és presència de Déu mateix com a tal en el nostre món, en condició humana. I, també de tots els homes, en favor dels quals, i amb solidaritat amb els quals, Déu es féu present en Jesús. La conseqüència lúcida i inevitable és la de la primera carta de sant Joan: “No som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que  és Ell qui ha estat primer d’estimar-nos, i ha enviat el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres hem d’estimar-nos els uns als altres” (I Jo, 4, 10) Una vegada Déu s’ha fet home, tot home és digne de respecte i amor absoluts, perquè és l’objecte de l’amor i la preocupació i la solidaritat del mateix Déu. Quan Jesús dona als seus deixebles el “manament nou” d’estimar-se “tal i com jo us he estimat” no es tracta de remarcar un precepte moral d’importància especial: es tracta del punt absolutament central  i essencial  de tota relació entre Déu i els homes, tal com queda constituïda a partir de l’Encarnació: en ella es manifesta que Déu ha estimat els homes fins a fer-se solidari de tots ells: en endavant, ja només es podrà estimar Déu estimant els homes amb qui s’ha fet solidari: “estimant com jo us he estimat”. (Vives 53, 54).

L’Església canta el misteri de l’Encarnació, així: “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, el qual subsistint en la condició divina, no cregué haver-se d’aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s’anorreà a si mateix, prenent la condició d’esclau, esdevingut conforme al que són els homes, i, trobat en el seu capteniment com un altre home, s’humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort i mort de creu” (Fil, 2, 5-8)

Ara podríem explicitar uns dels motius que tingué Déu per donar aquest pas insòlit i humanament indesxifrable, Misteri, i Misteri de tots els altres Misteris de Jesús, que en dimanen:  “Per nosaltres els homes i per la nostra salvació davallà del cel i per obra de l’Esperit Sant s’encarnà de la Verge Maria i es féu home”. “Per reconciliar-nos amb Déu”. “Perquè així coneguéssim l’amor de Déu envers nosaltres”. “Per fer-nos participants de la naturalesa divina”. “Perquè esdevinguéssim fills de Déu”. “Perquè prenguéssim consciència de la dignitat humana, de tot home i de tots els homes”. “Per perdonar-nos els pecats”.  “Per fer-nos participants del Regne de Déu”. “Perquè tinguéssim consciència de formar tota la humanitat una sola família”. “Per fer-nos participants de la vida en i amb Déu en el cel”.

Estem ben bé al mig del cicle nadalenc. Ara s’anirà fent present l’Evangeli de sant Joan i com a complementària la primera carta de sant Joan. Convindria, doncs, entrar-hi en allò que posen de manifest les conseqüències del misteri de l’Encarnació. La més singular expressió és que Déu és Amor. I només que Amor. La invisibilitat essencial de Déu s’ha fet visible, tant que Joan parla d’haver-lo sentit, vist, tocat. Se’ns ha presentat com a Paraula plena de comunicació, com a Vida que és viscuda per nosaltres en comunió i és Llum que il·lumina totes les nostres foscors. Així, si caminem a la seva llum, ens permet de saber de Déu és el nostre Pare i que tota estimació donada a qualsevol persona per petita que sigui és estimació donada directament a Déu. Que ensems al Pare ens ha donat coneixença de l’Esperit Sant que és unció i perfum de Déu. Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la vida i que nosaltres hi hem de correspondre donant també la vida pels nostres germans. Les necessitats dels altres són adscrites al mateix Crist. L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ens ha estimat primer. Si ens estimem Ell està en nosaltres, i dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. La victòria que ha vençut el món és la nostra fe. On hi ha amor no hi ha por, ja que l’amor quan és complet treu fora la por. La por i el càstig van junts; per això només té por qui no estima Déu plenament. El concili Vaticà II, a més, ens diu categòricament: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Més, encara, el Fill de Déu, per la seva Encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots el homes. L’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina. Hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se al misteri pasqual. Tal és i tan gran el misteri de l’home que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Nadal endins hi trobarem conjuntament Pasqua i Pentecostès. Feliç Nadal; el Nadal autèntic de veritat, que se’ns farà accessible contemplant com feia Maria.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II després de Nadal, 3 de gener del 2021.  Sabadell

Homilia del Nadal del 2020

NO  ENS  DEIXEM  PRENDRE  EL  NADAL  NADAL

Aquest any l’hivern ha envaït pràcticament tot el curs de les distintes estacions i hi ha una gelor com mai. Els últims reductes de la taula familiar d’un cert i mínim Nadal les confinacions l’han deixat ben trastocat. Es nota una invasiva pandèmia de contorns afilats. Una -diguem-ne pandèmia espiritual ha estès un agrisat mantell d’indiferència ambiental; i s’han apagat àdhuc les últimes estrelles de Nadal en places i carrers... Tanmateix, per contraposició, es retalla l’essencialitat més pura del Nadal d’abans. Un Nadal de pocs que esdevé, per això més íntim, reviscut, compartit. D’entre tantes despulles que no hi manqui l’anada al Betlem de la nostra fe amorosa, ardorosa. Així preservarem concentrat el Nadal de Maria i Josep i el nostre de sempre... Bon, bell Nadal que ens enamora de més en més, de pur que el sentim i gaudim. Visca el goig, visca la joia, penyores del Nadal més retrobat. D’aquest Nadal com de l’alegria que Jesús ens va pronosticar que ningú ens la podrà prendre. Ell en surt vàlid fiador.

Nadal és una fita, se’ns dubte, però és només  un bell començament. Bé, ja ho significa la celebració que és d’un natalici. Tot és fer una parada, felicitar i felicitar-nos, fer una profunda i sentida adoració i reemprendre el “Camí del Senyor”. La litúrgia té això de bo: que no permet una estada llarga, perquè la història continua i és una història singular, en diem història de salvació, que ens ha d’agafar caminant fent història de la bona, petjant la realitat de cada dia amb un esperit renovat... La salvació de veritat és la que ens surt a peu de ruta.

Aquests dies els dos únics evangelistes (Mateu i Lluc) que ens narren fets, que són símbols del començament d’un pelegrinatge, que l’anirem acomplint, bo i madurant la nostra condició de creients-creïbles i anirem fent una immersió cultual ( que vol dir no només fer memòria d’un fet passat, sinó viure l’efemèride de la millor manera desitjable: no un calc, sinó el més semblant a l’original, a allò venturós que va succeir dos mil anys endarrere). Si no hi ha l’autèntica experiència novedosa del primer Nadal, passaríem de buit, i de ben poca cosa serviria la celebració. La litúrgia és actualització, és tornar al fet i assistir-hi amb la gràcia de ser el fet únic i compartit des de la renovació dels acords presos, sí, en aitals circumstàncies. Només la fe esdevinguda “amor fidel” ens portarà a dins del misteri. I haurà un acord reviscut i engrandit en la mesura en què tot es basi en un “encontre” entre Déu i cadascú de nosaltres. Meravellats, presos per la mateixa intimitat dels “fets”, reviurem l’ Emmanuel”, Déu en i amb nosaltres. Ens emportem al cor allò viscut al Pessebre vivent.

Les commemoracions d’aquests dies nadalencs porten el perfum de moltes tendreses i redescobertes que ens retornen el gust de la pertinença, de saber-nos seus, de Déu, i de ser-ne renovelladament testimonis enaltidors. L’hem desitjat, l’hem pregat, l’hem trobat, l’hem abraçat, l’hem adorat i ens l’emportem al cor.

Una naixença d’un Déu per fer-se humanament accessible, que ens ha sorprès fent-se un de nosaltres; igual, però ben  diferent. I tant! El serà –hauria de ser- la referència fonamental del nostre viure i conviure. No podem perdre “passada”, perquè una en porta d’altres com a baules d’una cadena interminable. El naixement és un re-naixement amb tota la càrrega d’humanitat i d’humanismes. Aquest dia de Nadal llegirem amb complaença aquesta invitació que ens arriba al cor: “Adona’t, oh cristià, de la teva dignitat, fet ja partícip de la naturalesa divina, no vulguis retornar a la petitesa d’abans. No oblidis el cap i el cos dels quals ets membre. Recorda’t que t’han tret de la potestat de les tenebres i que has estat traslladat al Regne i a la llum de Déu. El sagrament del baptisme t’ha fet temple de l’Esperit Sant: no vulguis fer marxar de tu un estadant tan magnífic ni tornar-te a subjectar a l’esclavitud: és la sang de Crist la que t’ha comprat. Pren consciència, recorda’t, sigues conscient, atenció.  Aquestes són les actituds fonamentadores, per Simone Weil, de la persona madura per poder entrar en el secret i en el misteri de tota cosa i de tota persona. Diu ella: “l’atenció purificada és ja de per sí tota ella oració”. Som pel que tenim de poder d’atenció. És com un bisturí que aprofundeix, que entra entranya endins, que ens revela la realitat amagada de tot. La realitat no és l’escorça visible. És la filigrana que roman amagada; allí hi ha la deu de l’ésser. En la col·lecta del diumenge passat dèiem: “Feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’Encarnació de Jesucrist, el vostre Fill”. Conèixer segons la cultura hebrea té una profunditat que va molt més enllà de saber, de tenir idea. Només “sap” veritablement aquell que ha fet una experiència immersiva que engloba totes les capacitats i se centra en un trobament existencial que abraça totes les facetes d’intus-legere (de llegir des de dins), psicològiques, emocionals, intuïtives, creatives, interrelacionades.  Ai, i què poc coneixement que tenim de tot; menys encara  d’allò que hem vist epidèrmicament. S’hi adiu això al que en diem l’actitud empàtica. “Tocar” per dins. Si no deixa “marca”, i profunda, en realitat “no ho sabem”. Avui acostumats a imatges fugisseres, superficials hem d’estar advertits de que si no “demorem” no sabem en realitat de veritat. D’aquí que avui s’ha posat de moda el mindfulness (=atenció plena) que és una tècnica instrumental per habituar-nos a aturar-nos encalmadament posant la fletxa intencional en la diana que hàgim escollit. Romandre, seria el terme just. Allò que diu Joan de l’estreta vinculació entre el cep i les sarments.

Un punt d’atenció de la que dèiem suara l’hem de posar en l’expressió l’encarnació. Aquesta paraula ens pot distreure de capir-la, fins on és mínimament desitjable. Encarnar-se vol dir fer-se humà. I fer-se humà, què difícil que ens pot ser d’entendre-ho. Què és l’home? Què ets tu? Qui soc jo? Si conèixer-se un mateix ja és el desideràtum socràtic, què podrem intuir si ho diem de Jesús, Déu i home a la vegada? Aquesta és la nostra fe. No hi ha fe sense amor. Ambdós han de créixer a l’uníson. És una reiterada experiència, encara més, aplicant-la a un nadó! No ens deixéssim portar només per la tendresa que suscita la vista d’un petitó. Imatge visible del Déu invisible. El Nadal el vivim en una sedimentació d’experiències d’anys i anys que ens ajudaran a configurar-ne la d’enguany. No comencem de zero, de cap de les maneres! Hi ha un llibre que es titula encertadament “Un Crist adult per Nadal” d’un biblista molt connotat Raymond E. Brown. En l’Infant hi hem de veure com sintetitzat ja tot el transcurs de l‘evangeli, el Mestre adult que ens ha alliçonat, que en ha obert a la percepció del Regne al qual hem estat cridat. No podem tenir una mirada infantil i menys infantilitzada.  En tot cas hauria de ser la de l’infant del qual és el Regne de Déu Ser senzill com va dir el Mestre perqu a ells se’ls revela el Regne; els nets de cor, els misericordiosos. En fi, aplegueu totes les benaurances en un pomell i anem a deixar-lo als peus de Jesús, davant l’encanteri de la seva Mare, tota ella una esplèndida benaurança! Isabel ja li ho va cantar a frec de cor i de besada: Benaurada tu que has cregut!

Començàvem  advertint-nos que no ens deixéssim prendre o perdre -pitjor- el valor evangèlic del Nadal, en menyscapte de tants oblits i preteriments. Hem de retornar a la puresa del valor del Nadal. Que cada cor sigui un bressol, que fem besada i acaronament del diví Infant. Tot i que encara no sap parlar, escoltem-lo en el silenci. No li fa falta tenir paraules ell que és “Paraula i Vida” ens remorejarà endins, endins calor de vida eterna. El seu silenci aparent el transformarà en un delicat somriure que ho il·luminarà de sobte com albada, com migdia, com captard. Cada moment del dia té paraules que enamoren. Què menys que de la trobada amb Jesús ens en portem “l’amor, el goig, i la pau, també la irrenunciable paciència, la benvolença, la bondat, la fidelitat, la dolcesa i el domini d’un mateix”. Oh, quina alenada de l’Esperit Sant que acompanya tots els feliços “trobaments” d’aquests dies natalicis: Anunciacions, himnes i naixements. “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ga 5, 22-26). Bo, Felíç, pletòric, joiós Nadal: l’autèntic, el teu propi. Eh, entesos?

P. Josep Mª Balcells

Dies de entre el 23 i el 27 de desembre de l’any 2020. Sabadell

Homilia del diumenge 20/12/2020

COL·LOQUIS  ÍNTIMS  DE  MARE  AMB  EL  SEU  FILL  NONAT

A mesura que ens anem acostant als propis llindars de la celebració de Nadal, Maria pren progressivament un major protagonisme, car ella fou el primer Pessebre Vivent i íntim. El seu Advent es feu al curs de les vivències de persona a persona durant els nou mesos en què el misteri més gran esdevingut mai en la història de la humanitat era present en  el seu si maternal. Mai sabrem les efusions de Maria, mare i filla a la vegada. En la pietat popular en aquests dies liminars de Nadal es venerava la Mare de Déu de l’esperança o també de la Cinta. No hi ha hagut cap Advent més “fecund” i trasbalsador, com aquests nou mesos de gestació de Jesús en el si de Maria. Tots els sentiments, totes les efusions de Mare novella queden aombrats més enllà de qualsevol intent que fem d’entrar en el cor de Jesús a través del cor de la seva mare. Mai ningú ha desitjat tant el primer Nadal com Maria. Advent i Nadal en Maria eren el mateix, es sobreposaven. Diu sant Agustí que Maria va concebre Jesús primer en el seu cor que en el seu si. La fe la va fer mare de totes totes.

L’evangelista Lluc sempre m’ha sorprès per la solemnitat suau i per la tendresa difoses en els anomenats “Evangelis de la infància”. Son dos capítols plens de la Joia per la continguda “revelació” del pla de Déu amagat en el silenci dels segles, però que ara ha sortit a la llum per la decisió del Déu etern, d’acord amb els escrits profètics”, ens dirà Pau a la segona lectura del final doxològic de la seva carta als Romans. Insereix Lluc en aquestes pàgines inicials del seu evangeli no gens menys que els quatre himnes profundament natalicis dels què l’Església en farà un ús permanent. Després de l’anunci i convocatòria als pastors, llegim: “I de sobte s’uní a l’àngel (anunciador) “un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: “Glòria a Déu dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima”, que donarà lloc a l’himne del Glòria, tan usat en la litúrgia, que és un cant exultant que en aquell incís: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria” condensa les actituds natalícies i plenes de joiosa delectació amb el Senyor Jesús, “perquè vós sou l’únic sant, vós l’únic Senyor, vós l’únic Altíssim, Jesucrist”.

Després vindrà el Càntic de Maria, el Magníficat, que la litúrgia ha adoptat per les pregàries del captard de Vespres. En Maria se’ns ofereix a tots els seus fills la invitació a lloar-la, proclamant-la Benaurada, “perquè el Totpoderós obra en mi meravelles, perquè ha mirat la petitesa de al seva serventa”. Essent aquests relats del començament de l’evangeli de Lluc una juxtaposició contrastada entre l’anunci i el naixement de Joan i el de Jesús, que donarà lloc a un altre dels himnes de la Infància, en aquest cas pròpiament referit a Joan, on el seu pare Zacaries prorromp, després d’una mudesa per manca de fe a les paraules de l’àngel, amb el seu Càntic: “Beneit sigui el Senyor, Déu d’Israel: ha visitat el seu poble i l’ha redimit”. La litúrgia el posa en els nostres llavis matiners amb la festosa denominació de Laudes. Zacaries ressalta en Joan la funció de precursor de la vinguda del Messies. I només –darrerament- l’al·lusió al Càntic de Simeó -el Nunc dimittis- que posa brillant colofó a aquestes festes; i a nosaltres ens serveix per posar un joiós amén a la nostra jornada de cada dia, a les Completes. Quatre sols dels nostres dies de Llum...

Torno endarrere; i ara em detindré en aquesta orfebreria que és el relat cabdal d’aquest diumenge, que és l’Anunciació. Sempre que el proclamo tinc la sensació de ser present en aquest Esdeveniment Primordial de la nostra fe. És tan solemne –això sí contingudament- en una “re-presentació” plena de densitats humanes i divines. Es podria fer-ne un diàleg, similar al Passio del Dissabte Sant,  entre el relator, l’Àngel Gabriel i Maria, accentuant així una “delicada i transcendental conversa” entre cel i terra, mai tant ben dit. És un privilegi poder testificar el fet primordial de la nostra fe. No hi serem furtius, no. Tot i ser invitats, hi som a ple dret, perquè en el que s’esdevé ens toca de ple. Els fets són únics i tenen un abast universal i còsmic. Tots els Encontres entre Déu i cadascú de nosaltres en som deutors. Per Maria ens va venint Jesús al llarg del curs de la Història de la Salvació. L’expectació que s’intensifica al fil de la conversa, la vivim pendents del sí de Maria. Per sempre més ja ens englobarà aquesta humil i transcendent aclamació al·leluiàtica d’abans de l’evangeli d’avui: “Soc l’Esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Corroborat a continuació en el diàleg amb la seva parenta Elisabet: “Ets beneïda entre les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. Commoció joiosa en les entranyes d’Elisabet, Joan s’hi remou compartint goig i visita. “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà”.

L’Anunciació: Aquest deliciós exordi de les eucaristies de les misses al voltant de les de Nadal, promouran la jovialitat, característica d’aquests dies nadalencs. Comença amb una entrada en escena d’alt voltatge: El missatger: “Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de Galilea, anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria”. Ja tenim els dos personatges. Curiós que digui que l’àngel entrà a trobar-la: intimitat i trobament. No passem per alt la significació d’aquests dos mots plens de sentits. “I li digué” com a salutació: “Déu te guard. En realitat li diu: Jaire =Alegra’t. I hi afegeix: “plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu”. No és estrany que ella es contorbés a aital entrada. L’àngel surt a aclarir la significació excelsa, amagada d’aquelles paraules. “No tinguis por, Maria”. En la tradició jueva la primera i instintiva reacció davant d’un emissari diví era el respecte amb un temor reverencial. Immediatament, encara s’enlairen més les paraules de Gabriel: “Déu t’ha concedit la seva gràcia”. Ara bé l’inaudit!: “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús (=el Senyor salva). Més enlairat fora mida el que ve a continuació tot d’una tirada, joiosament angoixant: “Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron del seu Pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi”. Consternació, no n’hi ha per menys. Tot l’antic Testament se li aplom damunt!

Crec que entre la concentració de l’inaudit missatge i les ressonàncies alterades al seu cor de jove esposada amb Josep, abans de conviure-hi segons els costums legals del seu poble, amb un filet de veu avança la pregunta: “Com podrà ser això, si jo soc verge”. Resposta alienant, però serena: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra, com planava al desert com un núvol que feia presència: “per això el fruit que naixerà serà sant. I l’anomenaran Fill de Déu”. La visió se li esbarrieix a Maria... I sense demanar-li proves, l’àngel li’n presenta la d’Elisabet – que estèril i gran- també ha concebut un fill. I la suprema proba: Perquè per a Déu no hi ha res impossible. Missatge conclòs. El missatger espera resposta. I Maria hi fa: “Soc l’esclava del Senyor; que es compleixin en mi les teves paraules”. No podia respondre millor. Contraposa la seva petitesa a la grandesa del que el Senyor farà a partir d’ella a tota la humanitat per sempre més. Un silenci ple de preguntes, d’exaltaciones, dels goigs que en pervindran. .. Que el temps deixi de córrer i si Maria, Mare també nostra, ens deixa dir una paraula de complaença l’anirem donant-la-hi un darrere l’altre. I hi passarà tota l’Església a la casa de Maria, lloc on el món ha estat cridat a coses majors, que digué Jesús en una ocasió. Voleu més Advent i Nadal que els que s’agermanen en l’Anunciació. Aquest relat conté tot l’evangeli condensat i viscut en primera persona per i en Maria. I a seguici d’ella tots els seus fills. Vull acabar amb els precs de l’oració col·lecta  d’aquest diumenge: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut  (en el sentit de forta i trasbalsadora experiència) l’Encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la Resurrecció”. Tinc la sensació de no haver sabut explicar-me, a una mínima insuficient alçada, de l’ESDEVENIMENT. Poseu-hi vosaltres “els plens” que jo no he sabut expressar. La meva felicitació va en la línea de desitjar-vos una creixent vivència de Nadal, viscuda intensament en tots els anys de gràcia, a començar per aquest 2021 i sempre. Auguris!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV d’Advent i setmana que ha d’esclatar en un NADAL revisitat. Sabadell

Homilia del diumenge 13/12/2020

                                                                DOMÍNICA  GAUDETE

Així se l’ha denominat a aquest tercer diumenge d’Advent pel solemne Introit de quan es cantava en llatí i gregorià. Intento explicar el per què. Comencem pel nom: Gaudete del verb gaudire. La paraula que més ostensiblement guarda la seva arrel és gaudi i, la justament derivada, gaudir. Crido l’atenció que gaudi és molt més profund que l’alegria que també així se sol traduir. Trobo aquest mot com contaminat pel seu plural “alegries” que, al meu entendre, al parcel·lar-les d’una en una,  les veig com a poc con-sistents. Les coses o els fets que es posen en plural, de per sí, perden consistència. Tenir consistència vol dir que marquen una continuïtat. Que en el nostre cas, el del gaudi, pressuposa una actitud, un estat d’ànim que és sostingut i consistent, que -per bé que pugui tenir els seus alts i baixos- manté no obstant un flux seguit, un contínuum que en podríem dir-ne “tarannà”, manera de ser o d’estar. En Coromines ens diu que gaudi té la mateixa arrel que goig, gaubança; emparentades,  ambdues, amb festa, festejar. Aquí volia arribar perquè aquests mots subratllats tenen una clara incidència en la felicitat, que és, a fi de comtes, a què ens invita l’Advent més treballat, més dens... Goig, joia és el que sobresurt en totes les lectures d’aquest diumenge. I és la nota pròpia del motiu de fons que les fan posar ben bé en el cor. Ens ho diu sant Pau: “Perquè el Senyor és a prop”. És el gran misteri de l’encarnació, el Déu–amb-nosaltres, dit “Emmanuel”. En som conscients? Estem massa acostumats a traginar (perdoneu l’expressió) la paraula encarnació; millor seria dir-ne la humanització de Déu. El fer-se com un de nosaltres... Amb el que això suposa d’abaixament en principi, kènosi, per bé que en resultarà la magnificació de la natura humana. Que Jesús no deixarà la condició humana en la seva exaltació i resurrecció definitives. No oblidéssim pas mai que el goig és un do, una gràcia de l’Esperit Sant. Ja sabeu que tinc una particular afecció als fruits de l’Esperit Sant: Quina consistència, quin pes cadascun i tota la “xarxa” fructífera de l’Esperit Sant: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” Ga 5, 22-23) Recordeu que l’Esperit Sant és present i actuant en els passatges més típicament nadalencs. Anunciació, Visitació, Magníficat, Natalici, Presentació i Encontre amb Simeó.  Advent, Nadal i Epifania són temps litúrgics plens de la tendresa i de l’endinsada proximitat de Déu. Leonardo Boff té un llibret deliciós, titulat NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Tres capítols: - El projecte de Déu: fer-se home.- El projecte de l’home: fer-se Déu i - Jesucrist , Encontre de Déu i de l’home”.

Faig una passejada cerimoniosa, lenta per tota l’estructura litúrgica d’aquest diumenge, que és ben bé al centre d’aquest temps “fort” d’Advent. Arreu ens trobem amb indicacions que estimulen al goig, a la joia. Per exemple posar com a salm responsorial el mateix Magníficat i  més accents jovials. La segona lectura de Pau: una invitació a viure sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres. No sufoqueu l’Esperit”. Una paraula, la de contents, que curiosament vol indicar plens, reblerts de joia. Les etimologies reserven autèntics enigmes!  Només encetar la Col·lecta ja trobem tota la gamma de sentiments profunds que han d’arrelar en aquest Advent-Nadal: “Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera, ple de fe la festa del Naixement del vostre Fill; concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit.  No oblideu que sempre totes les pregàries les rubriquem Per nostre Senyor Jesucrist.  Que és el toc de gràcia d’elles!

Mireu: Una expressió d’enamorats. Un sentiment que denota un emmirallar-se l’Amic amb l’Amat. Aquí és al revés: Demanem que Déu ens miri afectuosament. La de vegades que se sospira en els salms que Déu ens miri bondadosament. El cel el tenim posat en un veure Déu cara a cara. “Apaga mis enojos, / pues que ninguno basta a deshacellos, / y véante mis ojos, / pues eres lumbre  de ellos, / y solo para ti quiero tenellos. // Descubre tu presencia / y máteme tu vista y hermosura; / mira que la dolencia / de amor, que no se cura / sino con la presencia y la figura.” (del Cántico Espiritual).

Espera: que es tradueix sovint amb el prec insistent: “Veniu, Senyor, veniu!  És el temps d’una esperança que ja s’albira com a possessió. És irreductible la virtut teologal de l’esperança per do de l’Esperit. Veniu a tres temps: Abans de l’Encarnació: delitosa expectació. / Veniu a Betlem: el goig de la Trobada i / Veniu definitivament: Marana-ta (així acaba l’Apocalipsi: amb un “calderó vibrant d’esperança):

Ple de fe: és ja tenir anticipadament allò que sabem que ha vingut, que ve i va venint i sobretot que vindrà. Satisfacció per les “abraçades” tingudes i les contingudes, després de dilacions enutjoses...

És festa, festassa jo diria que la fonamenta: És com una Comunió permanent. Ja ho diem popularment: festes, les de Nadal! Que ningú no ens les robi. Atents que hi ha una munió de sabotejadors: el virus i les famílies desfetes, ai!

Del vostre Fill, que ens ha fet fills a nosaltres. Fets i Refets Fets: a semblança, a imatge de Déu Pare Creador. Refets: a imatge de Jesús. Atenció que hem de testimoniar Filialitat i Fraternitat. No serem testimonis sense una penetrant experiència antecedent. Es testimonia allò que és intensament viscut...

Arribar. Havíem convingut que l’Advent era una caminada en cerca d’un gran Encontre. Ens en recordem? Hem perdut el nord? Sabem on anem? “Anem a Betlem a veure el Messies, anem a Betlem i l’adorarem”. No defallir: ens ho ha repetit moltes vegades el gran pregoner de l’Advent, l’inefable profeta Isaïes: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten...” “Déu dona forces als qui estan rendits, i als dèbils els fa robustos”.

Amb alegria. Ja hem dit que tot el que no contingui la traducció de la felicitat sostinguda, una actitud més que una emoció, no ens és vàlid. Hi ha moments en les simfonies en què es posa “Al·legro vivace”.  Que deixi petja aquest Nadal... Que ens emportem “camí del Senyor” enllà les vivències d’aquests dies! Som “caminants” per definició . “Obrim camins a l’esperança... ”Obrim camins a cops de vida”.

Celebrem-les solemnement. Acompanyant i acompanyats o bé sols amb la soledat de la intimitat amb el Senyor, fet company, “amic e amat”. La solemnitat és més del cor que d’exterioritats i rebomboris i clincs-clincs... Somrients, hilarants, simpàtics, irradiants, plens, reblerts de joia...

Goig de l’Esperit: La felicitat joiosa, “encarnada”, encomanadissa, arrelada, fruitosa, sucosa, gustosa. Mel al cor, perfum de Nadal...

Canta i Camina: Els sacerdots resem de bon matí precisament el que en diem Matines o bé l’Ofici de lectures. Avui –deia- he de fer el canvi del volum del Breviari precisament per encetar el dels dies d’Advent. I la lectura matinera que feia era de sant Agustí: El títol podria ser la frase que he seleccionat més amunt: “Cantem tots l’Al·leluia aquí a la terra, tot i que ens trobem entre perills i temptacions”. I hi afegeix aquest paràgraf que no el vull perdre per a goig vostre i meu: “Cantem, doncs, oh germans meus, no com a delectança en el descans, sinó com a consol en la fatiga. Tal com solen cantar els caminants: canta, però camina. Consola la teva fatiga amb el cant, avorreix la peresa, canta i camina. Què vol dir ”camina”? Progressa, progressa en el bé. L’Apòstol diu que hi ha qui progressa en el mal. Tu, camines si progresses; però progressa en el bé, progressa en la fe veritable, progressa en els bons costums: canta i camina”. Què seria d’un Nadal sense nadales? Canta i camina que tot va junt i un potencia l’altre; no ho sents així?

P. Josep Mª Balcells

Setmana tercera d’Advent, del 13 al 19 de desembre del 2020                                            

Homilia del diumenge 06/12/2020

“SORTIR  A  L’ENCONTRE  DEL  VOSTRE  FILL”

 De la col·lecta del dia: “Déu ple de bondat, feu que les preocupacions de les coses terrenes  no ens impedeixin  de córrer a l’Encontre del vostre Fill, i que el coneixement d’Aquell que és la vostra Saviesa en faci participar de la seva Vida”.  Això, això és l’Advent (bé, hauria de ser): delir-nos per fer una abraçada “d’Amic a Amat”, de... (poseu-hi la relació la que més us plagui, que tot serà poc). Estem “de buit” de les abraçades que essent-nos consubstancials, humans com som, ara per mor de les distàncies socials (quina denominació més pobreta!) d’aquest virus que ens deshumanitza i –ai, las!- que ens tenen prohibides i vetades, no sigui que... M’adono que he escrit  sortir i era córrer!

La paraula Encontre està carregada d’humanitat i referida a Jesús, ara Infant, ens l’embolcalla de divines transparències. Un somriure que ens porta a altres expressions sollevades, ai! No ens hi retraiem, que per fer-lo possible i deliciosament desitjable, Déu s’ha vestit dels nostres parracs i se’ns ha atansat i fet accessible en la petitesa d’un nadó, per tal d’omplir-nos d’una insòlita interposició que ens fa germans, amics, amats i tot allò de més preciós que hi ha en el nostre con-viure. Déu s’ha fet un de nosaltres -oh misteri indicible!- a fi de que nosaltres ens féssim semblants, parents, familiars, amics d’Ell! L’Advent es fusiona amb el Nadal i propicia una càlida abraçada, una besada continguda. Ara, entenc les “besades,” de persones que evidencien així els seus sentiments mes íntims... Hi ha sentiments i sentiments, cadascú se sap els propis. Salvem la intimitat de tothom amb un respecte cautelós i digne.

Els nostres Germans Ortodoxes tenen una festa -de les de ressò entre ells- que conté molts quirats nadalencs. És la festa pròpia de l’ENCONTRE, que ells en diuen de “papantos” i fa referència evangèlica a la Presentació de l’Infant Jesús al Temple, amb una significació que l’hauríem de subratllat també nosaltres. És el passatge del sant Trobament del vell profeta Simeó i la també profetessa Anna, tots dos cridats o conduïts per l’Esperit Sant, per poder tenir el goig doble de veure i sostenir el Nen Infant en els seus braços i de l’exultació profètica dels seus cors. Del passatge evangèlic ens en resta un himne que el cantem -a entrada de nit- com a resum i penyora del nostre viure de cada dia. Nunc dimittis. “Ara Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, tal com li havíeu promès (li tenia promès l’Esperit Sant a Simeó que veuria acomplerts els seu anhels, els desitjos més profunds: veuria el Messies abans de ser reconegut, temps a venir) i per capir la pregonesa de la significació d’aquest Esdeveniment. I prorrompria en paraules profètiques dolces i doloroses. També Maria hi pren l’aire i rol maternal de la Dolorosa...: “Els meus ulls –magnificats- han vist el Salvador, que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles: (llum auroral)que es reveli a totes les nacions, Glòria (esplendorosa) d’Israel, el vostre poble”. En aquest “Encontre” hi ha contingudes totes unes redescobertes experiències, que jo les trobo subratllades en el llibre : “Vers una espiritualitat dels sentits” de José Tolentino Mendonça (Fragmenta). Fareu bé de fer-hi una bona immersió. Us obrirà horitzons en l’àmbit del que avui se’n diu la intel·ligència emocional. Ja hi tornarem a pleret el diumenge després a tocar de Nadal.

No em puc treure de la imaginació l’escena de les Floretes de sant Francesc, el poverello d’Assís,  en les intuïcions a Greccio, en el que fou el primer Pessebre Vivent de la història, agombolant el diví Infant i cantant nadales o ninous... I els nostres rústics pessebres que no ens hi manquin a qualsevol calaixera... Són una invitació a obrir els nostres afectes, íntimes ressonàncies. Per què Nadal ens desperta el millor de nosaltres? Deu ser perquè ens retorna a una altra infància segellada per la fe que començava a fer un camí de per vida...

No puc pensar en la pregonesa pròpia dels successius ENCONTRES amb Jesús, Mestre i Bon Pastor, que figuren al meu llibre de la vida de Fe, sense anar als llindars de l’Exhortació Apostòlica del papa Francesc “La Joia de l’Evangeli”, on reporta una cita del primer escrit del papa Benet XVI, l’encíclica “Déu és Caritat”, que comença així: “Déu és amor, i qui roman en l’amor, roman en Déu i Déu en ell. Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i la consegüent imatge de l’home i del seu camí.  A més a més , en aquest verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, la formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor de Déu i hem cregut en Ell”.

“Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No és comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per un encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i amb això, una orientació definitiva. En el seu evangeli Joan havia expressat aquest Esdeveniment, amb aquestes paraules: “Tant va estimar Déu el món que va lliurar el seu Fill únic, per tal que tots els qui creuen en Ell tinguin Vida eterna”. La fe cristiana posant l’amor al centre, ha accentuat allò que era el nucli de la fe d’Israel, donant-li al mateix temps una nova profunditat i amplitud (cita el doble manament). I doncs ja que és Déu qui ens ha estimat primer (I Jo 4, 10), ara l’amor ja no és solament un “manament”, sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual ve al nostre Encontre”.  Diu el papa Francesc: “La societat tecnològica ha aconseguit de multiplicar les ocasions de plaer, però troba molt difícil engendrar la Joia. Puc dir que els goigs més bonics i espontanis que he vist en els meus anys de vida són els de les persones molt pobres que tenen poc a què aferrar-se. També recordo la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient, desprès i senzill. De formes variades, aquestes joies beuen a la font  de l’amor sempre més gran de Déu, que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli, citades suara, més amunt. Afegeix: “Nomes gràcies a aquest trobament – o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (=egocentrisme). Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”.

Aquests són dies plens de tendreses. En un món “guerrer”, poc espai hi ha per obrir-nos a una super-sensibilitat que hauria d’amarar les nostres relacions i els nostres més ardits lligams afectius. No us ressonen les paraules amb que vàrem iniciar aquest Advent: “tot allò que feu a un d’aquests més petits m’ho feu a mi?”. Que totes les nostres relacions humanes posades en joc en el fer de cada dia tinguin besllums d’Encontres i esdevinguin veritablement Esdeveniments en Persona subrogada, interposada. Així farem un Advent ple de Nadals menuts, concrets, que faran acció i presència amigables, amants. Serà com una sembra de “flors a cada instant”. Les Trobades personalitzades demanen consciència de a qui i de què. Maria de Betània ho va saber interpretar pla bé: Jesús en digué: l’únic necessari. Acollir-lo amb preuat amor! Per contra Felip és advertit:  “Tant de temps que estic amb tu i encara no em coneixes?”

Ramon Llull ho va entendre molt bé, esplèndidament en el seu Llibre d’Amic e Amat. Diu:  “Digues, foll, per quina cosa pots ser més semblant al teu Amat? Respongué: Per entendre i estimar amb totes les meves forces els capteniments del meu Amat (206)  O bé: “Per l’amor especial que l’Amic tenia a l’Amat, estimava més el bé comú que el bé especial, per tal que comunament el seu Amat fos conegut, lloat i desitjat” (162). Encara: “Demanaren a l’Amic de qui era. Respongué: -De l’Amor. /-De què ets? -D’amor. /–Qui t’ha engendrat? –Amor. /–On vas néixer? –en Amor. /-Qui t’ha nodrit? –Amor. /-De què vius? –D’Amor /-Com et dius? –Amor. /-D’on vens? –D’amor. /-On vas? A Amor. /On ets? -En Amor. /  -Tens més que l’Amor? –Respongué: -Sí, culpes i danys contra el meu Amat. /-Hi ha perdó en el teu Amat? –L’Amic va dir que en el seu Amat hi havia misericòrdia i justícia, i per això el seu estatge era entre temor i esperança” (97).

P. Josep Mª Balcells.

Setmana segona d’Advent, 13 – 20 de desembre de 2020.  Sabadell