Homilia del diumenge 18/12/2016 del P. Josep Mª Balcells

“VARIACIONS”  DEL  VERD  ESPERANÇA ( i 4)

                                               Avui posarem la nostra atenció focalitzada en la Verge Maria, que va viure el més dens i singular Advent entre tots els que foren, són i seran. Per una feliç coincidència, avui també celebrem la memòria de la Mare de Déu de l’Esperança, i és, per això, que aquest últim diumenge d’Advent per a nosaltres que hem fet el nostre camí conjunt durant aquestes quatre setmanes, com a “colla” i en bescanvi de gràcies i comunicació de bens espirituals, bo i caminant vers les “Fonts de l’Evangeli”, ens plau invitar a la Mare de Déu del Camí, perquè ens faci participants  dels aprofundiments que feu en els nou mesos de gestació del Fill de Déu en les seves entranyes: el primer i ver Advent, del qual en prenen exemple i mestratge tots els que intentem viure’ls, per tal d’arrodonir aquesta preparació espiritual i litúrgica que se’ns demana. Voldria pensar que més “indinsada” i més entranyada i entranyable que els altres antecedents. Tant de bo!  Déu ho faci!

                                               Déu Pare, Ell que és el creador de tot, va demanar a Maria, “noia del poble”, que pogués fer entrada en la família dels humans a través de i en ella, per tal de dignificar-la i de fer-la partícip del “designi secret, (de) la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef.1, 9-10); i això fet d’una faisó entranyablement humana, fent-se criatura, “nasciturus” en el si de la Verge Maria. Li demanà permís –oh gentilesa de Déu!- sense forçar-la, ans exposant-li que esdevindria Mare del Messies, mare de l’Església i mare de tota la Humanitat. Ja ho va profetitzar el profeta Isaïes: “Fes més espaiosa la tenda on vius, desplega les veles que la cobreixen, allarga les cordes i reforça els seus pals, perquè t’hauràs d’obrir a dreta i esquerra; la teva descendència ocuparà els altres territoris i repoblarà les ciutats abandonades. El teu creador t’ha fet el teu marit, el seu nom és El-senyor-de-l’univers... T’estimo amb un amor etern”. Recordeu allò de Joan: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1, 14-15)

                                                Tot això ho aniria descobrint pas a pas al llarg de la seva vida i des de la plenitud de vida des de Déu. En efecte, diu el Vaticà II: “En engendrar el Fill, que Déu va constituir primogènit entre molts germans, això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”.

                                              L’Esperit Sant la va fecundar i va fer que un doll de gràcia i de vida brollaria del seu si, inundant la història de tota la humanitat.  Va venir al món d’una manera deliciosament humana: va “fer-se”, va ser gestat en el seu ventre, igual que les mares que viuen la seva maternitat. Ja de temps considero que la maternitat és el punt àlgid de tota experiència humana. Sabent per l’àngel el que ella sabia, com en serien aquests nou mesos de privilegiats! Ella n’era ben sabedora, però al llarg del seu embaràs pensaria, gaudiria, es faria tota una amb el seu Fill que anava prenent forma i figura al seu si. Recordaria de ben segur aquell salm que ella el posaria en boca del seu Fill estimat: “Vós heu creat el meu interior, m’heu teixit en les entranyes de la mare. Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable, és meravellosa la vostra obra. Ho reconec amb tota l’ànima. Us era tot jo ben conegut, res de meu no us passava per alt, quan jo m’anava fent secretament, com un brodat, aquí baix a la terra” (Salm 138, 13-15).

                                               Com va viure Maria aquest fet tan personal i tan transcendent a la vegada de portar el primer alè de vida al Déu fent-se home, criatura! Per més que ella ho anés pensant, com creixeria i creixeria el seu estupor! Deixem-la que vagi sentint el seu glatir en el glatir del seu fillet. Estem en un àmbit d’inefabilitat, que val tant com inexplicabilitat. Sobren les paraules perquè mai estaran al nivell del que succeeix. Maria va descobrir el silenci profund de Déu, escoltant-lo en el batec del cor del seu fill. Contemplació, mans posades tendrament en el seu ventre. Allí hi ha en aquesta relació de mare i el “fillet” tot un evangeli únic, que mai serà desvelat! Havíem dit d’anar a les Fonts de l’Evangeli: aquí les tenim! “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa glòria”.

 

                                               Potser la “transparència” del fet de la gestació la podríem captar des de l’escena gloriosa i plena d’una casolana familiaritat de la trobada de les dues parentes, totes dues amb els fruits de llurs ventres. La Visitació és un corol·lari de l’Anunciació, allí hi trobem més clarícies que les rebem com un testimoni del què era la vida de Maria en gestació senzilla i profunda. Maria se’n va delerosa de poder felicitar la seva parenta que, a les seves velleses com ella mateixa, havia rebut el do de la maternitat. Sabem el què significava l’esterilitat al poble d’Israel. Una ignomínia per  a ella i per a la seva família! Calia, doncs, felicitar-la i més en coincidència amb l’Anunciació que Elisabet va saber pel salt de joia que fa el seu fill, Joan. Sent com una acció inesperada, no sols uns moviments de la criatura que ja era de sis mesos i ja s’iniciava a donar-se a conèixer pel seus bellugueigs, però ara era tota una altra cosa! És la presència de l’Esperit la que promou l’exultació del petit Joan. Així s’expressa Elisabet: Només sentir la teva salutació, el nen manifesta el goig, com si quedés inundat per l’Esperit Sant. “Benaurada tu que has cregut, per la teva fe es compliran les paraules que se’t van adreçar”. Maria, dona d’una fe incommensurable que abans d’infantar el fill en el seu si, el va infantar per la fe en el seu cor. (sant Ambròs)

                                               I Maria prorromp amb el Magníficat, un himne de lloança al Senyor, que veient la petitesa de la seva serventa s’hi va enamorar i li feu un devessall de dons i l’omplí de gràcies “conjuntament amb el Fill” –que diu Pau-. Les meravelles que Ell contínuament posa a mans de Maria, de forma que s’establirà una comunió de vida, i una vida de comunió, que ja per sempre més hi haurà una unitat tan excelsa entre Jesús i Maria que farà bona la expressió del Vaticà II: “Mentre la Mare és honorada, el Fill, per raó del qual tot fou creat i en el qual va plaure al Pare etern de fer habitar tota plenitud, sigui degudament conegut, estimat, glorificat, siguin guardats els seus preceptes”. L’Advent de Maria es torna Bressol, on ens invitarà a adorar el Fill, fruit beneït del seu sant ventre. En Ell troben plenitud d’acompliment totes les promeses fetes als seus -i nostres- pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. Que ella, doncs, “intercedeixi prop del seu Fill conjuntament amb tots els Benaurats, fins que tots els pobles de la humanitat, tant els que tenen la sort de dir-se cristians com els que encara desconeixen el seu Salvador, tinguin la felicitat d’aplegar-se amb pau i concòrdia en un sol Poble de Déu, a glòria de la Santíssima i indivisible Trinitat”. Així acaba l’últim capítol del document conciliar sobre l’Església, titulat “Maria, signe d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa”, poble que som tots nosaltres després d’haver invitat a Maria a fer l’últim tram de camí d’Advent. Així acaben les “Variacions” del verd esperança. Sense pretensions forçades voldríem que renovéssiu les ganes de seguir units fent camins per la vida humana i cada vegada més divina. Així sia. Per Nadal joiosos ens retrobarem!

                                               Segur que més d’un em dirà: aquí manca una cosa que és il·luminadora del sentit litúrgic. Teniu raó. Compleixo: “Infoneu, Senyor la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Una abraçada d’arribada al Nadal, perquè serem encara més “colla”. No o sí?

Diumenge IV d’Advent, 18 de desembre del 2016.  Sabadel 

Homilia del diumenge 11/12/2016 del P. Josep M· Balcells

“VARIACIONS”  DEL   VERD ESPERANÇA (3)

                                               Avui, per la joiosa consonància amb les lectures de la litúrgia dominical, no puc pas començar sense fer una invitació a viure allò que dèiem abans els celebrants, només arribar al presbiteri just als graons de l’altar: -“Al Déu que omple de goig la meva joventut”. Raó de més, compteu quantes vegades surten termes com alegria, goig, festa, bona notícia als texts de la litúrgia d’avui, i comprendreu per què de la missa d’avui se’n diu domínica gaudete! No passeu per alt, tampoc, el que seria el propi cant d’entrada: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu sempre contents: El Senyor és a prop”. Que el cant que fa de substitut, cantat a començ de missa, com se sol fer,  comuniqui la joia d’esperar, l’art d’estimar, a partir d’una fe viscuda com a “llum de la vida”. Podria ser: “Oh, quin gran goig, quina joia quan els germans s’estimen”. Noteu també, com ja ens és habitual, la col·lecta: “Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera ple de fe, la festa del naixement del vostre Fill; concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit”. Res tan condensat en tan poques paraules: festes, alegria, goig de l’Esperit!

                                               I molt més encara. Vull citar el document conciliar “Constitució pastoral sobre l’Església en el món d’avui”: I ho faig posant en majúscules les dues primeres paraules en llatí, que és com se solen citar els documents de Roma: GAUDIUM ET SPES. “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors”. Només podem compartir tot l’espectre de vivències del món sencer, si sabem viure en sintonia en cada “situació personal i social”, vivint la joia amb els qui la viuen; sofrint l’esperança en els qui la lluiten; també si estem emocionalment emparellats amb els tristos i els angoixats, sempre amb les preferències evangèliques amb els infants i els pobres, singularment. Quin humanisme més contundent!: “No hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco  en els cors dels deixebles de Crist. “La comunitat del creients (de veritat), en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària amb tot el gènere humà i amb la seva història. (Tant de bo, tant de bo que fos així, que es notés a les clares, que fos una vertadera aspiració dels cristians de base, sobretot!)

                                               Els subratllats dels paràgrafs anteriors i la similitud amb les finalitats que hem emprès en començar a caminar per les rutes de l’Advent, tot ell centrat en identificar-nos vivencialment amb Jesús: recordeu que de les tres domíniques d’Advent n´hem dit “Variacions”. Avui hem de fer insistència en el goig esperançat que ens ve de Déu i que secunda sempre els nostres intents i compromisos per tal d’honorar la humanitat glorificada del Crist i la de tots els germans en expectativa de glorificació. Sentir el goig és la “variació” d’avui.

                                               Hem de recuperar les invitacions a la festa de la joia que ens han transmès els papes darrers: Des de Pau VI en el seu document Gaudete in Domino del 1975: que recorre a la mateixa idea “primordial” de Déu i de l’home: Déu té el goig creatiu de comunicar-se gratuïtament i l’home posa la plenitud de la felicitat en la possessió entranyada en Déu, a través de Jesús, l’Home Nou que viu en el goig del Pare. Seria llarg posar cites dels successius papes després de Pau VI. I passo a la darrere invitació feta pel papa Francesc amb La Joia de l’Evangeli, on dirà que la Joia, per ser plena, ho ha de ser derivada de l’Evangeli viscut i compartit, i que l’Evangeli o és la participació de la joiosa comunió amb Déu o no és res. D’aquí se’n deriva la interrogació permanent: Com visc de l’amor joiós de Déu?  No oblidem que els salms regalimen goig i festa. Són himnes per ser cantats. Valgui per tots: “M’ensenyareu el camí que duu a la vida: Joia i Festa a desdir a la vostra presència; al vostre costat delícies per sempre”. No podem passar per alt l’explícit Testament de Jesús quan, en l’evangeli de Joan, ens diu: “el vostre cor s’alegrarà, quan us tornaré a veure, i la vostra alegria ningú no us la prendrà”, lligada a l’efusió de l’Esperit Sant. I no oblidem que el que fa fruitar la nostra existència cristiana és el mateix Esperit Sant, actuant en Jesús, ànima del ser i viure dels deixebles, amb aquests dons: “amor,  goig,  pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ga 5, 22-25).

                                               L’alegria és consubstancial al viure la fe, l’esperança i la caritat. Com podríem viure les peripècies de la vida, sense el costat que ens fa Déu mateix, a través de la vivència de la seva presència i acció, en tot el nostre viure i conviure?  I no són només moments concrets, on el to existencial sembla que puja com de cop, vivint l’exquisidesa d’atènyer com instants radiants fora del normal... D’això no en podem dir que siguin la vertadera felicitat, com no ho són l’estampida fugaç en obrir un cava, per dir-ho així... A allò a què hem d’aspirar -col·laborant amb la gràcia de Déu- és a un estat, a una actitud que s’allarga com un fil d’or i que és el to sostingut o música de fons, que no el perdem, encara que hàgim de passar, en moments concrets, “per la vall tenebrosa...! “Ben cert, tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor”. (salm: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”). Trobo que no és el mateix el goig que l’alegria.  Una mare esguardant el seu nadó no direm que té alegria, sinó un goig inigualable... És o no?

                                               Precisament aquests dies he llegit la ressenya d’un llibre de Frédéric Lenoir que es titula “El poder de l’alegria” de Plataforma Editorial, del qual se n’han fet més de 250.000 còpies a França. Diu: “L’alegria sovint truca a la porta sense avisar: estiguem prou atents, presents, oberts per rebre-la i assaborir-la”. “Descriu un cert nombre d’actituds i de maneres de fer que ens permeten crear aquest terreny propici al sorgiment de l’alegria, com l’atenció, la presència, la meditació, la confiança i l’obertura del cor, la benevolència, la gratuïtat, perseverar en l’esforç, renunciar al control i al consentiment, i gaudir del cos... “Rebre la vida com un regal i no com una càrrega, l’alegria de viure no té cap altra causa que el simple fet d’existir. No s’exigeix res més: ni les comoditats, ni l’èxit, ni tan sols la salut. Un ésser humà que ha arribat a superar les seves passions (gelosia, enveja, necessitat de dominar, falta o excés d’autoestima, por de perdre...) i a transformar-les en alegries actives, ja no pot perjudicar els altres”. Parla d’una resposta pràctica a través de la transmissió d’un fort amor per la vida, d’un compromís a favor de tots els éssers vius. Cada progrés en el camí de l’alliberament (personal i social) condueix a l’alegria. Com més ens alliberem del que ens aliena –i de les passions- més alegres estarem”. Dirà que Jesús ho va posar en pràctica en nom de l’espiritualitat de l’amor. La rastreja, aquesta, en un sentit de transversalitat en múltiples filosofies, religions, experiències transcendents. Voldria dir, a tall d’honestedat, que no he fet més que extractar paràgrafs d’un article de Dídac P. Lagarriga, que és un dels habituals d’una secció setmanal –del dijous: “Estils”- del diari Ara, que aprofito  per recomanar-la: la segueixo de prop i sempre la trobo de gran interès humanístic.

                                               Potser caldria parar atenció també a l’autor André Comte-Sponville que té guanyada l’estima per publicacions com aquesta que, ja paga la pena, o millor dit, el goig, només ja pel sol i mateix títol: “Esta cosa tierna que es la vida” (Edit. Paidós); que han guanyat el favor de cert públic de França per la riquíssima divulgació de temes sobre l’experiència vital que ens poden fer un gran bé a la nostra espiritualitat, sense tancar-nos a visions limitades i algunes potser que són cristianes sense massa ànima, és a dir -clar i net- que no són cristianes, per més que ens ho semblin. Cal obrir horitzons a tot humanisme digne d’aquest nom i després passar-los per l’alè de l’Esperit, que alena no només “a casa”, sinó als quatre punts de l’horitzó.

                                               Farem bé d’obrir-nos a tot el que sigui l’amor per la vida. En Fromm en diu biofília, que és una expressió ben encertada. En ella sempre hi trobarem, si no anem a ras de volada, la font primordial de la joia i de la felicitat, enteses com a cristians que som, com a anticipació o preludi . “Joia que ets dels déus guspira, generada dalt del cel...”

Diumenge III d’Advent, 11 de desembre del 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge 04/12/2016 del P. Josep Mª Balcells

                                  “VARIACIONS”  DEL  VERD ESPERANÇA (2)

                                               “Tenim posada en Crist la nostra esperança”. Tota? No ens enganyem! La fe-esperança són vida i són estructura mental, cordial i experiencial; i les notem per la confiança que posem en la persona de Crist. No en tenim prou en fer escadusserament actes que en diem de fe-esperança (oracions, pronunciar el credo tanmateix); cal anar arribant a una actitud que ens permeti experimentar-les al “calor i al fragor” del cada dia; si no hi ha trobada amb Crist i no se sent el goig que l’acompanya, humilment haurem de pensar que és minsa la nostra fe i dèbil l’esperança, i aleshores caldrà suplicar com el centurió; “Ajuda’m a tenir-ne més, de fe esperançada. És més una qüestió de qualitat del viure. No ho podrem verbalitzar, potser, però un s’adona de que confia, de que quelcom d’essencial se’ns dóna gratuïtament, i es rep amb delectança. “Molts haurien volgut veure i sentir el que vosaltres teniu la gràcia de sentir-ho”.

                                               No ens oblidem del que deia Pau, com donant un toc d’atenció: “Sigueu conscients del moment que vivim”. Cal advertir que el present és el “present” (=l’ara mateix i un regal), i no val a deixar-ho per demà, ni viure’l de les escorrialles de l’ahir. Posem-nos-hi de cap i coll en el tràfec del cada dia, del cada instant... Ah, i més, també de Pau: “Avui tenim la salvació més a prop nostre”. Advent són expectatives d’urgència, n’hauríem d’estar ben delerosos. (quina paraula més plena, aquesta, si a la paraula s’hi corresponguessin les actituds de rebre Jesucrist amb complaença i amb un desig irresistible!). Cal, doncs, fer molta “gimnàstica espiritual”, la  qual ens ha de portar a les deus d’una fe joiosa que ens mantindrà en una esperança ferma, reforçada, per tal de poder mantenir l’ardidesa amb què hem d’escometre la lluita de cada dia. Tot això dibuixa un amor en creixement. Les virtuts teologals, que sempre van juntes, són gràcia que ens ve de l’Esperit, a qui hem de mirar amb el cor amatent per quan vingui... i no passi de llarg. L’Esperit és sempre sorprenent, “entusiasmant” (etimològicament=divinitzant).

                                               Mantinc, com us deia el diumenge passat, allò del verd esperança, compartit en  “Comunió de bens espirituals” amb tots els qui seguiran el nostre Advent, fent l’experiència de llegir -entrar el més a fons possible- en el missatge rebut, condensant-lo en una frase de l’evangeli diari de la litúrgia que podreu seguir en el llibre PARAULA I VIDA, del qual en fem difusió, sabent que és la nostra contribució a expandir “La joia de l’Evangeli”, com ens ho demana explícitament el nostre estimat  papa Francesc: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans”. I al final d’aquest mateix número de la seva primerenca exhortació apostòlica, fet amb una insistència cordial, que, fruit de tant d’amor fratern que ens té, ens parla directament de la seva experiència de fe: “Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet aixecar  el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No defugim la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”. Una mica més enllà diu taxativament: “Joan Pau II ens va invitar a reconèixer que “és necessari mantenir viva la sol·licitud per l’anunci” als qui estan allunyats de Crist, “perquè aquesta és la tasca primordial de l’Església. L’activitat missionera “representa encara avui dia el major desafiament per a l’Església” i “la causa missionera ha de ser la primera” Què passaria si ens prenguéssim realment de debò aquestes paraules? Simplement, reconeixeríem que la sortida missionera és el paradigma de tota obra de l’Església. En aquesta línia, els bisbes llatinoamericans van afirmar que ja “no podem quedar-nos tranquils en espera passiva als nostres temples” i que fa falta passar “d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera”. “No he escrit tot això amb la intenció d’oferir un tractat, sinó sols per mostrar la important incidència pràctica d’aquests afers  en la tasca actual de l’Església. Tots ells ajuden a perfilar un determinat estil evangelitzador que invito a assumir en qualsevol activitat que es realitzi. I així, d’aquesta manera, puguem acollir, enmig del nostre compromís diari, l’exhortació de la paraula de Déu: “Alegreu-vos sempre en el Senyor. Us ho repeteixo: alegreu-vos!” (Filipencs: 4, 4). Joia versus evangelització; evangelització versus joia. Aquí rau el secret.

                                               Mireu quina consonància trobem amb el que ens diu Pau: “Germans, tot el que diuen les  Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir l’esperança. Que Déu, que us encoratja i us conforta, us concedeixi també d’estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor”. Que la bíblia entri en les nostres llars!

                                               Avui apareix la fulgurant figura de Joan Baptista que invita a fer-nos conscients de que no podem esperar pas el Crist de qualsevol manera. Cal deixar les obres del pecat i fer confiança que el Senyor omplirà de sentit el viure nostre humà, i de que en la fe i l’esperança hi ha un tresor amagat que hi és com en un camp que caldrà cultivar, esterrossar, adobar i sembrar i esperar que la pluja benefactora faci germinar gairebé miraculosament la llavor, tirar tija amunt i veure verdejar i esgrogueir les espigues, fer-hi la sega, batre el blat a l’era i ensacar-lo i guardar-lo en els baixos de la casa per a sosteniment de la família, amb el pa olorós, llescat per posar-hi una bona untada de tomàquet i fer-ne amb una llescada de pernil, el goig i la festa del  nostre pa de cada dia. Se m’ha anat la mà en escriure a dictat del cor de pagès que alguns encara conservem dels nostres majors... (Recordo la cançó d’en Llach, i el foc a terra de fa uns quants anys. Sempre seran un record, com una mena de  sagrament de vida de les nostres llars pairals. (“Sagraments de vida i vida dels sagraments”, llibre de la simbòlica de la quotidianitat, de Leonardo Boff). Cal rescatar-lo perquè és ple de poesia i d’espiritualitat molt humana.

                                               Recordem que el Baptista se’ns presenta com un pre-cursor. Un que passa davant, “obrint camins a l’esperança”). Jesús ens vol enviats de dos en dos, si és possible, (el matrimoni, la parella) a anunciar amb goig que el Senyor és a prop, que està arribant i que l’hem d’acollir com en les trobades narrades a l’evangeli: algunes ocasionals (fem-n’hi atenció! ): com el cec de naixement, com Zaqueu, com la viuda de Naïm i tants d’altres. Altres, més intenses, per voluntat expressa del Mestre: Emaús, Llàtzer, Transfiguració, la Magdalena. Els evangelis es podrien sintetitzar com el trobar-nos, el trobar-nos de veritat, amb el Jesús, el “Rabbuni!” cridat i traspassat de goig amorós de la gran Maria Magdalena. Deliciós aquest passatge; Jesús estimava de cor, i com!  Hi ha passatges evangèlics que els hem de llegir sovint...

                                                Tornem al llibre de text, com vam quedar en encetar el nostre Advent creatiu el diumenge 1er.: “Recordo també la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient. De maneres variades, aquestes joies beuen a la font de l’amor sempre més gran que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir (jo també ho he fet moltes vegades amb il·lusió!) aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament  amb un esdeveniment, amb una persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (paraula pròpia de Francesc, però molt interessant i molt més avui dia): posar-nos a nosaltres mateixos com a punt i centre de referència, com a lloc d’on fem derivar tot, tot el nostre viure, digues-n’hi: individualisme, egoisme, la pròpia llibertat per damunt de tot i de tots, narcisisme, el jo, només jo  i  sempre jo. Tantes vegades inconscient!

                                               La festa d’avui ens permet de llegir amb màxima atenció el Benedictus, l’himne de Laudes, on comencen a sortir paraules-clau del Regne del Pare: Beneït, benedicció, redimit, salvador, alliberar-nos, l’amor fidel, donar culte amb la santedat i la justícia del nostre viure, l’amor entranyable, il·luminació, guiar els nostres passos per camins de pau. Quines ressonàncies no hi ha en aquest himne de Zacaries, que tant es pot referir al seu fill nadó, Joan, com a nosaltres, si saben apropiar-nos aquest verset: “I a tu, infant (posem-hi noms propis) et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins”. Què em dit, si no, que érem missioners de Crist? Sabeu que als primers cristians, als primeríssims, els deien del grup del “camí? I ara, què som, si no, seguidors de la missió de Jesucrist? Vam dir que ens posàvem en marxa: “Quina alegria quan em van dir anem a la casa del Senyor”. Bona ruta, pelegrins de la fe, del “verd esperança”, i sobretot de l’amor entranyable del Nostre Déu. Benvinguts els nous, que sempre se n’hi afegeix un o altre! Ens posem en marxa altra vegada, després de la pausa que hem fet per recobrar forces. Amunt, amunt que tot és vida! Quin Advent més novedós, no?  Creguem-ho així i exultem-hi! Evangeli a casa, al carrer, per tot arreu!

Diumenge II d’Advent, 4 de desembre del 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge 27/11/2016 del P. Josep Mª Balcells

“VARIACIONS”  DEL  VERD ESPERANÇA

                                               Punt i a part. Diumenge passat donàvem per clos l’any litúrgic 2016 i avui enfilem el nou, diguem-ne aproximadament el del 2017. Traspassat un, Visca el Nou! És Advent. Per a nosaltres els deixebles de Jesús això suposa encetar un nou tram del Camí de l’Evangeli. Som els seguidors d’un Jesús, Bon Mestre, bo i acompanyant-lo pels pobles i pels cors de Terra Santa, que ho són ara pels de totes les terres i tots el cors... El teu cor és terra santa! Ets temple de l’Esperit Sant i l’Esperit hi treballa! No ho sents?

                                               Aquesta nova anyada litúrgica ens valdrà per un “crèdit” en la llicenciatura titulada: “La joia de l’evangeli”.

                                               Proposo de fer del transcurs d’aquest any litúrgic com si fos un pelegrinatge a les Fonts de l’Evangeli. Ens posaríem en camí tot el grup de lectors dispersos ací i allà, però aplegats per aquestes “variacions”, que les anirem fent, variacions, com ho solen fer els músics a l’entorn d’un motiu musical del que en donen diverses interpretacions que les tradueixen diversament, així nosaltres n’escoltarem (en llegirem) des d’una molt gran quantitat i qualitat de perspectives que, orgànicament ajuntades, ens menaran a formar i gaudir d’una doble fraternitat: 1er.) una –i és la més important de totes elles-: és la que anirem fent, endinsant-nos-hi, amb i en Jesús, en la que Ell ens anirà descobrint els misteris de la seva persona, vida i missatge; i 2on.) l’altra, la fraternitat  que anirem fent entre nosaltres –caminants, pelegrins- mirant de posar-nos en xarxa espiritual, com una mena de Petita Comunió dels sants-pecadors, que som tots els que anirem configurant-la; sempre en relació estreta amb la Gran Comunió dels Sants de l’Església Universal, ja descrita per Pau. Entrarem en “Comunió de Béns Espirituals” i amb la gràcia que hi aportarà cadascun dels que llegeixen aquestes reflexions  setmanals, així ens estimularem els uns als altres per fer el millor Camí Bíblico-Litúrgic. Serà un goig, però també al mateix temps una “coresponsabilitat”, perquè s’estableixi com una comunió càlida entre tots els que llegim aquest escrit, setmana rere setmana, sota la lectura directa i feta oració dels textos i de l’esperit litúrgic dels moments que anirem recorrent...

                                               Aquest any ens acompanyarà a més l’evangelista Mateu. Avui   encetem pelegrinatge a les “Fonts de l’Evangeli”. El reclam del concili Vat II d’anar “a l’arrel o a les Fonts” farà que estiguem centrats en allò que és més fonamental i bàsic, que en llenguatge eclesial en diem el primer anunci o Kerygma, és a dir el que és el nucli essencial de la fe, per tal de poder-nos sentir i dir-nos cristians. Aixó ho expressa sintèticament el papa Francesc: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te. “El kerygma és trinitari. És el foc de l’Esperit que es dóna en forma de llengües i ens fa creure en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció ens revela i ens comunica la misericòrdia infinita del Pare”.

                                               Això no vol dir només “saber”, sinó tenir-ho com a experiència vàlida i sostinguda per vertadera i vital, en la manera d’interpretar i viure el sentit de la vida. Una fe que no arribi i alimenti la vida personal i social no l’hem de tenir com a fe. Seran idees, sabers, però això no és fe. Si no hi ha experiència de ser posseïts per l’amor de i a Déu i del corresponent amor a tothom, en fraternitat, no seríem deixebles en formació permanent. Si no tenim aquella il·luminació, també permanent, que la fe dóna al viure quotidià, compartint en esperit la fe, tant com l’esperança i com l’amor a Déu i als germans, no seríem res; si no els tenim, no podem anomenar-nos de veritat cristians. Units en desig serem com una petita església domèstica “en sortida” en el camí de la vida.

                                               “Caminante, no hay camino, se hace el camino al andar”. Què n’es de veritat això! Si pretenem anar per un camí prèviament traçat, sempre el mateix, arrutinat, no farem bon camí. No és ciència sinó saviesa evangèlica, el que ens cal. Ho direm amb les mateixes paraules de Francesc en el llibre “de text” per a aquest imaginat, sí, però real, curs, i serà LA JOIA DE L’EVANGELI. Si no el teniu, compreu-lo, perquè en faré moltes citacions i referències. Efectivament, diu Francesc en el número 39: “Quan la predicació és fidel a l’evangeli, es manifesta amb claredat la centralitat d’algunes veritats  i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi, no és una mera filosofia pràctica ni un catàleg de pecats i errors. L’evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i “sortint de nosaltres mateixos” per buscar el bé de tots. Aquesta invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes les virtuts estan al servei d’aquest resposta d’amor. Si aquesta invitació no brilla amb força i atractiu, l’edifici moral de l’Església corre el perill de convertir-se en un castell de cartes, i aquí rau el nostre pitjor perill. Perquè no serà pròpiament l’evangeli el que s’anunciï, sinó alguns accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El missatge perillarà de perdre la seva frescor i deixarà de tenir “olor d’Evangeli”.

                                               Estem a la meta de sortida. Tenim el mateix dorsal que hi posa: La joia de l’Evangeli.  Marató o pelegrinatge, com vulgueu. Anirem en equip. Tots l’enriquim i tots en som solidaris. Ens posem en marxa. A dosificar bé la respiració i a tensar bé els músculs! Som “Colla”, la colla, l’equip de les “Fonts de l’evangeli”. Ajudem-nos, si algú té dificultats. Si guanya algú som tots a guanyar, si es descavalquen alguns, som tots a perdre. Recordeu: no sou sols lectors, sou caminants. Llegia en el salm 36: “Els passos de l’home són do del Senyor, que vetlla per ell i l’assegura pel camí; si mai cau, no queda estès a terra, perquè el Senyor li dóna la mà”. I al salm d’avui que és el 121, és un dels “salms per al pelegrinatge”, que cantaven quan anaven a Jerusalem en les celebracions de la Pasqua i similars i que bé se’ns hi escau en posar-nos avui en camí... “Quina alegria, quan em van dir: “Anem a la casa del Senyor”...

                                               Per què verd esperança i no morat? La cosa és ben senzilla pels habituals a l’Evangeli i a l’Eucaristia sovintejada; ras i curt, hem de fer cas del papa Francesc que en clausurar l’Any Jubilar de la Misericòrdia ens va dir que havíem d’emportar-nos-en, any amunt, les dues misericòrdies essencials: la que Déu té sempre, repeteixo, sempre, envers nosaltres, pobrets pecadors, i les que podem, i més: devem tenir amb el proïsme. Massa relleu es dóna als pecats! Creguem més en la gràcia que sempre ens acompanyarà: “les tres gràcies”: la precursora, la d’acompanyament i la previsora de futur. Sempre he pensat que ens han posat abusivament en la consciència la centralitat en el pecat, quan diem que Jesús ens és el Redemptor, i que morí per donar-nos la vida i el goig de viure en i amb Déu. Li fem massa menysteniment a Crist Redemptor, com si fos més fort el pecat que la gràcia! Això és blasfem, permeteu-m’ho de dir.

                                               Quan els predicadors d’Advent ens parlin tant i tant de “conversió”, això s’ha d’entendre sobretot d’enfocar, de focalitzar-ho tot en Crist que ens allibera del pecat. Posem Crist en el primer pla de tot el treball d’Advent, sobretot en els misteris de l’Encarnació i de la Redempció. Visquem el goig de saber que Crist es féu Home per descobrir-nos que se’ns estima de sempre i per sempre. Ell és el centre de l’Advent i de totes les successives celebracions. Tinguem en compte que en el cada dia hi ha inclosos tots els misteris vius i actius a la vegada. Sabem què és la missa? Allí hi ha la vida, passió, resurrecció, el Regne, l’Esperit Sant. És més important el punt central que la circumferència que pedagògicament destriarà cada celebració concreta. Cada dia és Nadal, Pasqua, Pentecosta. Jesucrist da Jesucrist -vàrem dir diumenge passat- Senyor i Rei de tot l’univers. No desenfoquem els misteris, més ben dit, l’únic misteri que és Crist, que els engloba tots. No oblidem, com ja iniciàvem en dir-ho que farem un pelegrinatge tots junts el lectors i farem les parades senyalitzades que seran només “variacions” del verd esperança, que és camí verdejant, rejovenit. Dues coses per tot equipatge: JOIA i EVANGELI. Que no se’ns perdi aquest “de” que les uneix, que és bidireccional. L’Advent no ha de ser sempre el mateix. Tinguem la creativitat de les interrogacions (?) i de les exclamacions (!) Bona ruta tot l’any, sempre vers les FONTS de L’EVANGELI. “En Marxa”, no deixeu els menuts, els que perden el pas. Pau és un excel·lent despertador de consciències. Quin ban més íntim aquesta epístola d’avui. “Conscients dels moments que vivim!” Sempre a punt.  I quin final com el lema nostre del curs: “Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor” Apa, espabil!

Diumenge I d’Advent, 27 de novembre del 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge 20/11/2016 del P. Josep Mª Balcells

RECAPITULAR-HO  TOT  EN  CRIST

                                               Avui, Solemnitat de Crist Rei. Mireu com s’enuncia aquesta celebració, molt significativament: de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. I la seva explicació la tenim en el prefaci, preciós, i en la col·lecta: “Déu que heu volgut reunir totes les coses en el vostre Fill estimat, Rei de l’univers”. Posa: reunir, formar un Tot en estreta unió, en comunió, entrellaçat. Recapitular: vol dir sintetitzar, resumir, fer convergir, relligar, fer abocar les aigües de tots els rierols, afluents en el riu mare on, sense perdre res del propi nom particular, pren el nom del riu-rei(na) mare-pare total. No és, enteneu-ho bé, sols el Cos Místic, que és l’Església, sinó de tot allò que existeix, des de l’àtom fins les galàxies més insondables... Teilhard ho explica molt bé. És la participació total del creat per mor de l’inefable misteri de l’Encarnació. D’ella, de l’Encarnació, diu el Vaticà II que, “En realitat, el misteri de l’home, no s’aclareix, sinó en el misteri del Verb encarnat”. No solament dels cristians, sinó de tota la humanitat de tots els temps i llocs; i més, de tot l’univers: mireu cel amunt, cel avall, a llevant i a ponent (amb les seves belleses, mai repetides, en creació permanent)! “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació (crida de i a tots els humans) a la comunió (digueu-li com vulgueu: recapitulació, convergir, reunificar-ho tota la creació en l’home que és veu i consciència hímnica de tot l’univers), deia, de la comunió de l’home amb Déu”, que és mitjançant Jesucrist, L’HOME-DÉU, únic mitjancer, ho dirà infinitat de vegades el mateix Vaticà II. D’Ell, de Jesucrist, dirà que “és la imatge del Déu invisible, (que)Ell és l’Home Perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina deformada des del pecat primer.  Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva Encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes.  “L’home, ja des de que neix, és invitat a un col·loqui (comunional) amb Déu: (L’home, tot home) no existeix sinó perquè, creat per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat, si no reconeix lliurement aquest amor, i es dóna al seu Creador”.

                                               Fins aquí tota la grandesa de l’home en Crist Rei , si voleu dir-ne-li-ho així , perquè el misteri que celebrem va més i més enllà: és el Crist Total en tots, i tots creats i tornats a crear ara amb destinació a plenitud per Crist, amb Crist i en Crist)... “L’home per la seva interioritat excedeix la universalitat de les coses. Pot arribar endinsar-se en aquestes profunditats, quan mira al seu cor, on Déu l’espera...”

                                                 Ja veieu on ens ha portat la Solemnitat de Crist Rei!  Vocació, seguiment, motivació, gràcia assistencial, camí, veritat i vida. Crist i nosaltres, cadascú en particular, i tots formant una sola comunió, no sols la humanitat sinó de l’univers enter. Recordeu allò del poeta: “nosaltres som pols d’estrella”, més i tot; som veu d’himne a la glòria de Déu Pare Creador, des de Jesús, Déu i Home a la vegada. Els poetes són el dit que senyala les estrelles... Atenció! que no ens quedéssim només en el dit! Mirada fixa en Crist, Rei de l’Univers. “No fixeu els ulls en ningú només que en  Ell...” (de la cançó tan bonica, contemplativa, a més no poder).

                                               No hi ha res més a dir, només contemplar a cel obert i tot puntejat d’estrelles. Si ho hagués sabut el Petit Princep no hauria d’haver fet el seu viatge còsmic i terraqui en cerca d’un Amic. Esperem que deixant-se “domesticar” per l’amor a la bellesa i en el perfum de la seva Flor, en el cada dia, regant, posant paravents, trien herbotes i baobabs pugui finalment trobar molt endins d’ella , el Gran Amic, que és U, Veritat, Bondat i Bellesa: Crist, Alfa i Omega, i tot l’abecedari grec, sencer, com aquell nostre,  que apreníem de memòria, en alguns llocs, bo i cantant... Aprendre jugant. Us estalvio la llatinada.

                                                Acabo els paràgrafs citats del Vat.II amb aquestes frases, a benefici dels que no saben, si creuen en Déu o no: “En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dóna a si mateix, però a la qual ha d’obeir”, (salva la seva llibertat, que mai no és imposició ni constrenyiment, sinó dolça i ardida invitació tan sols). En paraules conciliars: “L’home no pot donar-se al bé, si no és lliurement. Aquesta llibertat, els nostres contemporanis la consideren de gran importància i l’exalten amb entusiasme i amb raó. Amb tot...”( ja se sap cadascú els límits reconeguts i autoimposats). “La seva veu, invitant-lo sempre a estimar i a fer el bé i a evitar el mal, quan convé sona a les seves oïdes: “fes això, evita allò...”.  “La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat”.  I ara sí, final de les citacions del Concili. “Gràcies al do de l’Esperit Sant, l’home arriba a contemplar i a gustar per la fe el misteri del designi diví, expressió que surt en els himnes de Pau ”. 

                                               Avui, dia de tots els “retorns”, dels de tots: d’un “Cami de Jerusalem”, en el sentit que li dóna Lluc en el seu evangeli: des dels seus fidels, que entendran només més tard el sentit ple, aparentment de “desfeta”, fins al mateix Bon Lladre que, compadit de Jesús, fa que Ell li “regali” la seva estada en el Regne del Cel. Va intuir que, aquell INRI, més que una sarcàstica burla de Pilat a tot el Sanedrí en pes, era la definitiva Declaració de la seva Veritable Reialesa. Aquest, es va avançar en la fe a “la resurrecció de totes les resureccions”, la seva; de dret, darrere de la de Jesús. Fe fulminant, en qüestió de pocs minuts delerosos... El centurió als peus de Jesús també ja fa la seva recitació del Credo comprimit, que és ni més ni menys: “És veritat, Aquest era Fill de Déu!”. Sols que nosaltres canviem el verb de passat a present  “Era, era i és avui i per sempre el Fill de Déu”, del present d’indicatiu. Allò del dit del poeta (atenció a l’etimologia de la paraula indicatiu: com en diem del dit de la mà quan assenyalem? Índex, no? Tot clar, doncs.

                                               Avui, una ajustada recomanació, permeteu-me-la: Llegiu, si us plau, els evangelis de cada dia al llarg de tot l’any vinent, acompanyats ara, en lloc de Lluc, sobretot per l’evangelista Mateu. Llibres que podeu utilitzar: de menys a més: “Paraula i Vida”; La Missa de cada dia; o molt millor: a partir de la Bíblia  mateixa, de preferència la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional)  o bé només del Nou Testament.

                                               Som-hi: Bíblia oberta davant vostre, recolzada en la taula, on no hi hagi res més; en tot cas, una imatge de Jesús, per exemple el Crucifix o bé un quadre com el de Rembrandt “El retorn del fill pròdig”, o el què millor us inspiri. Acostumem-nos a llegir els contextos del fragment evangèlic que toca. Situem-lo en l’abans i el després. Llegiu-lo amb veu alta, poc a poc, d’un glop a un altre glop, fent comes i punts. Tanqueu els ulls un breu moment. Sentiu l’acció, el buf de l’Esperit, possiblement percebut espiritualment; si sí, agraïu-li-ho i somrieu-li; i si no, seguiu endavant, pausadament, fins al final. Ara, sí, tanqueu els ulls, si convé tapant-los-els  amb les mans, i aneu rumiant, donant valor als verbs, adverbis, a qui , què, com i al fil narratiu, al punt central. Escolliu la frase que més us hagi colpit, repetiu-la unes vegades, poc a poc. Memoritzeu-la, perquè us farà de stop algunes vegades al dia, espaiades, tranquils. Si us atrevíssiu a escriure-la en un dietari evangèlic, on només anireu consignant el tros escollit, això seria anar a la perfecció. Recordeu que la Paraula és un signe eficaç, com un petit  sagrament domèstic. Jesús hi és i us parla al cor. Això és com allò, que ens deien de la comunió espiritual, no gens menys. A veure si rescatem la Litúrgia de la Paraula, de cara als adoradors en esperit i en veritat!  Escriure-la és com fer un gravat,  una petita artesania. Oh, meravella, sembla de no res! Només que ho féssiu un mes seguit, ja de ben segur que arribaríeu als 365 dies. Qui mes passa, any empeny! Vol constància per arribar a que esdevingui un hàbit, una habitud, a un habituar-s’hi. Una frase il·luminarà la resta i trobareu un tresor amagat, si sou perseverants.  Us imagineu que arribéssiu a tenir el degoteig de l’evangeli, del què us ha anat dient?  Fàcilment, anireu entrant en l’àmbit del seguiment personal i individualitzat de l’experiència de JesuCrist!  M’ha sortit d’aquesta manera, que intenta o vol subratllar que Jesús és Senyor: Déu i Home vertaders!

                                               Permeteu-me dir , segons consta a la capçalera de la segona epístola d’avui aquesta sigla: (Col, així es podrà llegir a quina part del NT heu d’anar a pouar, en aquest cas: a l’Epístola de Pau als cristians de Colosses, Colossencs. Després hi ha sempre el capítol a que correspon; i a continuació els versets, d’on començar -guionet- fins al final, inclosos tots dos. Avui, només dir que en la segona lectura  hi trobareu la millor significació de la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist (Déu, el Fill gloriós del Pare) Rei de tot el Món, ja ho hem dit, abastament, al principi: “Per Ell, amb Ell i en Ell (donem valor a cada preposició) hi ha resumida, recapitulada, exaltada i glorificada tota la creació que sempre és viva, permanent; també la re-creació (la retornada a crear, a un nivell de gràcia, aquesta vegada per sempre més, incloent-hi tot: l’univers, les persones, els animals, les coses innúmeres (terra, cel i tot l’univers: “aquesta faç immensa” de Maragall); tot contínuament vivent i actuant en xarxa en cadascú de nosaltres, tant si en som conscients com si no. Ai, Déu, m’agenollo, com Pau, literalment enlluernat en el “camí”, i quan escriu les seves definitives epístoles; i em sento petit i paradoxalment gran, abismat, lliurat, perdut... Co-responsable.

                                               Acabo. Aquest, el d’avui, és un dels himnes dedicats litúrgicament a la glorificació de Jesucrist, la experiència del qual queda a besllum de la nostra petitona fe, d’una esperança ferma i decidida, ardida, lluitadora i que és una flama ardent, d’estimació, mig oberta de mans que il·luminen, que donen i reben consol i misericòrdia, participada de la del Déu de totes les misericòrdies. Ens el trobarem al res de Vespres, igual que els que us invito a llegir, tal com us motivava a fer-ho, ja a partir de l’Omega que es torna Alfa novament en Advent, per recorre tot l’abecedari grec, Alfa, Beta, Gamma de l’any litúrgic. Obriu el dietari evangèlic, si us plau, per favor, i gracies de part de Jesús a qui tornarem a tenir ben aviat com a “Reietó de la Mare”..., i perdó a tants que ja sabíeu, i millor que jo, tot el que he dit metodològicament. Campanya de lectura de la Paraula de Déu. A cada llar una Bíblia, amb les ganes de llegir-la, com fan els protestants o feien!  És el nostre torn, a 500 anys de l’inici dels luterans, els nostres germans en Crist!

                                               Poso els quatre himnes, a excepció dels trets de l’Apocalipsi. Aquests els glosarem en els dies d’Advent, Dios mediante, que em sembla més ben dit, teològicament parlant. Vegeu que em reca de posar: si Déu vol, perquè segur que ho vol o li agradaria, on sigui i quan sigui...

                                               Els poso, ja siglats, tots de Pau, un enamorat de Jesús. A més del d’avui, posat com a exemple a tota la manera de procedir, aniran sortint a la Litúrgia de les Hores, a Vespres només, tots ells  i repetits: Ef 1, 3-14, als Efesis; Fl 2, 6-11, als Filipesos o Filipencs. Atreviu-vos-hi!

                                               Deixeu-me afegir-hi una notícia sensacional que potser ja la sabíeu per “CATALUNYA CRISTIANA”, per RÀDIO ESTEL , per  CATALUNYA-RELIGIÓ.cat, o altres mitjans: Del 21 al 27 de nov. per primera vegada es farà a nivell de tot Catalunya “La setmana de la Bíblia”.

                                               Podeu entrar-hi a www.setmanadelabiblia.cat

Diumenge de la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 20 de novembre, Clausura de l’Any Jubilar de la Misericòrdia.   Sabadell.

Homilia del diumenge 13/11/2016 del P. Josep Mª Balcells

LA  FELICITAT  ÉS…

                                               No, no és una felicitació de Nadal anticipada, segons els usos i costums tan difosos ara feia dos dies, en què un omplia el tarjetó amb una pretesa  enlairada saviesa, treta d’un sant o persona que fa una llista de consideracions curtes i esglaonades amb punts i a part. No és res d’això. A part que avui el mòbil  s’ha tornat omnipotent (?). Rebeu cartes i felicitacions per correu? Apa, deixem-ho que ara no toca.

                                               Mogut, en realitat, per les referències explícites a la felicitat en la litúrgia d’avui (col·lecta, primera lectura, també l’oració sobre l’ofrena), i més que més perquè estem al final de l’Any litúrgic i també singularment per la conclusió de l’Any de la Misericòrdia. Finals que bé es mereixen un bon The End que s’adigui amb un apuntar alt i joiós a les envistes d’un cel que invita a plenitud. Ens hi va encarrilar ja l’evangeli de les Benaurances que són la felicitat des d’una perspectiva evangèlica, tot i que no són de fàcil consecució, perquè són ben bé paradoxals. Ja hi tornarem més endavant.

                                               Diguem d’entrada que és excessiu parlar de la Felicitat amb l’article la com si fos possible una definició aplicable universalment i, a més, amb una Felicitat en majúscula i subratllada, decididament inaccessible aquí, a mesura humana. Les generalitzacions són excessives quan fugen del concret i del complex. Tolstoi digué que en tot cas difereixen les parelles infelices; cadascuna d’elles segons motius diferents, mentre que les “felices” són ben semblants.  La felicitat agermana.

                                               Atènyer un cert  grau de felicitat “en un moment” ja ens indica que és una sensació plaent passatgera. Sentir-se feliç ara i aquí vol dir ser-ho en un moment donat, que no garanteix ni el grau ni la duració. La vida és en poques paraules un aprenentatge a sentir-se feliç, incidentalment, per bé que si un ha aconseguit un tarannà dotat i donat a veure i experimentar els fets, les coses o les persones des de la positivitat, i que sap mantenir un esperit obert i agraït al moment a dins o a fora, curt o més llarg, això afavorirà la percepció d’una mena de satisfacció íntima o benestar com un fil vibrant d’un solo de violí que irromp o que s’allargassa a plaer. He dit satisfacció íntima o benestar precisament perquè, fent referència a una obra treta de les converses que tingueren aquests dos savis i excel·lents persones que són Valentí Fuster i José Luis Sampedro (+)  recollides en el llibre “La Ciència i la Vida”, troben excessiu parlar de felicitat i s’acontenten amb aquests termes més accessibles al comú de la gent. És un llibre planer i entenedor. La sensació de pau i satisfacció íntima però moderada sentits en un mateix, pot servir com a expressió de matisada felicitat. Seguirem parlant de felicitat però coincident amb aquests savis i bondadosos com es diu en la introducció del llibre. Son mesurats i venen a dir que per ser feliç cal conèixer-se un mateix, no tenir rampells “de coses massa altes per a mi”, com diu el salm, ben bé “com un nen a la falda de la mare”. Un s’hi troba bé. Això és felicitat, al meu entendre. Així de fàcil...

                                               Afeccionat com sóc a l’educació trobo que en els tres documents prospectius de la Unesco ja des de fa anys, que s’han anat enriquint successivament i han centrat l’educació vàlida pel nostre temps en visió a mitjà i llarg termini en els quatre pilars que en diuen ells, tots basats, no en el coneixement sinó en l’aprenentatge, el subratllo perquè el viratge educatiu passa per l’experiència acumulada i per tant potenciada a-) de l’aprendre a ser; repeteixo aprendre, b-) a saber; aprendre  c-) a fer en el sentit de fer feina ben feta, en podria dir amb creativitat; i aprendre d-) a conviure. Entenc que aquí hi ha “El tresor amagat a dins de l’educació”, de les finalitats i de l’aprenentatge del viure feliçment. Tant de bo l’educació fos per a la vida, pel sentit de la vida per la qualitat i pel goig de viure! Voleu felicitat més amable que aquesta?

                                               Detallem-ho una mica més: A ser: Es tot un art i una creació el fer-se un mateix. I és que la vida és essencialment fer-se. Invertir en el teu talent. Mai arribaràs a ser el què tu pots ser. Allò d’Einstein que ens quedem, i massa satisfets, amb el 10% de la nostra capacitat en tots els múltiples aspectes de la nostra riquesa potencial. És el clàssic “conèixer-te tu mateix”. Feina de tota la vida, formació permanent. Ampliar capacitats, Arribar a més endins i més alt. A aconseguir aquell “plus” de Bergson, que apuntava a la transcendència de i en tu mateix.

                                               A fer: Deia Goethe que en un principi fou l’acció. Cert, tota la panòplia de la creació. Estem fets per a l’acció, per al treball, per a la “creació” d’art o d’artesans. Escapolir-se de les rutines. Fer la feina, per petita que sigui, ben feta, creativament, posant-hi imaginació i un gran amor casolà. Small is beautiful. És o no és? L’arrel grega de la paraula crear i poesia són les mateixes. S’obre tot un món!

                                               A saber: Microcosmos, macrocosmos. Àtom i galàxia. Com més saps menys creus que saps. La docta ignorància. Cultura general àmplia, com més millor. El saber és com una xarxa, tot enllaça amb tot. Com més n’hi poses, més n’hi cap. Avui, s’obren nous mons, no geogràfics, si voleu, però mons. Neurologia, cosmologia, física. Aviat ens podrem trobar “estrangers” a casa pròpia. Saber per Gustar. Internet. Allò virtual, tot sembla un joc de mans. Recerca. Descoberta. Eureka.

                                               A conviure: Pluralisme. La relació nostra de cada dia. La interdependència. Més reptes per a la llibertat, llibertat –això sí- en senyal de maduresa. Avui aprendre a optar és bàsic, per fer-se o per desfer-se (Atenció que ens la juguem!) Ciutadania. Col·laboració. Treball en equip. El món s’ha fet rodó, un mocador. Bé comú a promoure, a respectar i a gaudir-ne. “Alguns pensaran que és una utopia, però és una utopia necessària, realment vital si volem sortir d’un cicle perillós sostingut pel cinisme o per la resignació”. (Unesco)

                                               Hi ha una felicitat de tall evangèlic. Que sempre pressuposa una base humana sobre la què estintolar-se, altrament seria edificar sobre sorra, com diu el mateix evangeli. Ja Malaquies ens profetitza avui que “Els qui veneren el nom de Déu” la vida la viuran com un sol suau de felicitat com en un dia d’alba riallera. No l’alba en sí, sinó la percepció agradable, sorprenent, d’aquest moment de glòria tan donada gratuïtament a aquells que veuen Déu on s’hi manifesta. Quan has gaudit de l’última alba radiant i amorosida? I de les postes de tardor? La d’avui! No badem, que ens ho perdem i no ho podem recuperar. Quan perdut, perdut queda.

                                               La sensació de pau i d’agradositat en un mateix pot ser –i de fet ho és- una percepció de matisada felicitat. No fa falta anar-ho a buscar, cal saber estar al cas de la bellesa i de la bondat de fets, persones, coses que ens obren a una comunió desitjada i valorada. Aprendre a ser un mateix, aprèn dels altres, veure bondat, veure bellesa, veure que tot té propensió a ser u, la neurologia avui ens ho confirma una vegada més. Som únics, sentir aquesta unitat en el propi cos i el propi esperit, gaudir-la. La salut la percebem com un no sentir cap cosa que es pugui més o menys localitzar; harmonia gustada assaborida, el respirar a fons, detingudament en el seu inspirar i expirar, a fons. La felicitat de les coses i fets petits, més si són entranyables. Les virtuts teologals en exercici sabut, volgut, sostingut. La bondat en els altres, en la volenterosa actitud envers els altres i més si són de família, si són amics, i més enllà si es pot... Tenir “ulls i cor de fe” que ens vagin fent descobertes amables, sorprenents. La bellesa de la natura, de les creacions artesanes i les més enlairades de l’art, de la poesia senzilla que la descobreixes i que t’omple, el retornar, parar a veure “distintament” una flor, un acte de generositat propi i dels altres. La veritat que veiem ressaltar en paraules i accions, tot això és la felicitat assequible, que floreix espontàniament, regaladament.

                                               Jesús a l’evangeli ens ve a dir que la virtut de l’esperança és fortalesa en el conviure. Quina intensitat té aquesta expressió en sí mateixa i més pel context de probes, “acusats de portar el meu nom” (diu meu, meu nom; oh relació de comunió!). “Però no es perdrà ni un dels vostres cabells” (S’entén figuradament, però quina fortalesa no dóna!); i aquí ve la gran frase que tanca la perícopa apocalíptica, és  dir que parla dels temps finals, de la Parusia o de la darrera vinguda d’un Crist triomfant que ens obrirà els cels per a gaudir-los en la definitiva i plena felicitat. Aleshores serem feliços: no sabem com, sí sabem que Ell serà Tot en tots per donació total de la misericòrdia amorosa d’un Déu que ens ha creat per fer el llarg aprenentatge de ser aquí feliços en creixença. De poc, a més i més. Fins a ser autènticament BENAURATS a plenitud. La frase conclusiva és: “Sofrint amb constància (recolzats en la seva fortalesa)

Us guanyareu per sempre la vostra vida”. Què esplèndid que és Jesús dient-nos que us guanyareu, (però si serà do total!) per sempre la vostra vida”. La vostra Vida. Serà la vida feliç aquí. Que ens és un dret diví i un deure humà. No s’ha de posar a les Constitucions civils, aquest dret, com algú ha pretès, sinó al cor amb cultura (cultivat) del dalt i del baix i del visible i de l’invisible, aquest més sorprenent per ser invisible (El Petit Princep dixit, és el gran secret de la Guineu).

                                               És gran i admirable sentir la discreta, petita però sovent felicitat que ens dóna saber que Jesús ens garanteix les paraules i el capteniment en moments insidiosos. Sentir en un mateix aquesta salvaguarda ens dóna coratge i l’empenta feliç de saber que si Déu és amb nosaltres, ¿a qui hem de tenir por? La felicitat de l’audàcia i de la confiança per damunt de tot.

                                               La felicitat, la bona, és sempre treballada. No és una explosió, és una certesa personal i molt endinsada. La felicitat no són alegroies sobtades o cercades com a finalitat, passatgera, compulsiva, deixeu-m’ho dir: passional. És més aviat una sensació de fons, agradosa, senzilla, que la sentim molt nostra i evangèlicament regalada, en el sentit de regalimada, però mansoia, no provocada, sinó “florida”.

                                               És més un somriure suau, gens forçat, natural, espontani, fruit d’un nivell d’humanitat i de divinitat aconseguits per obra i gràcia d’un treball mancomunat entre Déu que hi posa l’increment i nosaltres que som treballadors que “només fem el que ens toca”, això sí amb responsabilitat -que vol dir sabent donar respostes a les invitacions de l’Esperit que bufa però que ens força a estar atents al joc diví. Ara en el llenguatge canviant i de tall “anglesat” se’n diu mindfulness, (atenció o consciència plena). Que de tot hem de saber i no és ganes de..., sinó saber viure en el món i dia d’avui. Saviesa budista, cercada en el dedins d’un mateix. Pot ser tant i millor sentir el batec de l’Esperit Sant que ens vol alegres, feliços, sabent que Déu omple la consciència i l’atenció i ens hi fa “pessigolles” plaents o “bombolles” irisades, que ens fan ser agraïts pel dolç hostatge que ens visita sovint. Dulcis Hospes animae (Pentecosta dixit!)

Ja ho veieu: dos estrats de felicitat: el treball humà en nosaltres i allò que Déu hi posa “per graciosa de més a més”. Tots dos conflueixen en bé nostre. Péguy parlava o millor feia parlar la petita esperança que discretament i segura enllumena el viure a la menuda de cada dia. Ja ho veieu: esperança i felicitat són les dues bessones i femenines, ai què bé! En podríem parlar i ben llarg i plausiblement...

Diumenge XXXIII de durant l’any, 13 de novembre del 2016.  Sabadell

Homilia del diumenge 06/11/2016 del P. Josep Mª Balcells

VEIG  OBERTS  ELS  CELS…

                                               Els cels oberts. Més que una idea hauríem de dir que és una imatge, tot un símbol. Del cel, que sapiguem, no n’ha vingut mai ningú per dir-nos què és, com un  s’hi troba i com un hi pot habitar. Només el Verb de Déu, Jesús ens en pot fer una certa mesura, condicionada però, a la incapacitat de poder captar-ho, si no és per via negativa, en realitat és més fàcil dir què no és, que no pas què és. Així tal com ho dic… Justament ara a les acaballes de l’Any Litúrgic en toca parlar-ne, pel seu sentit escatològic habitual aquests dies: Tots Sants, Difunts, etc., perquè les lectures d’avui en parlen i a l’evangeli d’una manera ben estranya. Ho veurem. Els saduceus és ben sabut que no creien en el més enllà: ni cel, ni resurrecció. Això els porta a proposar una pregunta que no és més que una trampa a la descoberta, risible; i ho fem de veritat, d’enriure-nos-en. Jesús es pren la molèstia, per dir-ho d’alguna forma, de clarificar les coses a partir del que diuen; i així ens obre a nosaltres un porticó per imaginar el cel: “En el món que vindrà… (Ja implícitament diu que hi haurà un altre món). Seguim: “i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir” mai més. Allí, al cel, tot serà ben bé tota una altra cosa. De moment ja els fa l’afirmació de que hi ha resurrecció, al contrari del que ells diuen. Ja no serà la supervivència la llei bàsica del viure. Només en Déu hi ha xifrada la pervivència. No cal pensar en la descendència com a desitjada prolongació nostra en els fills. El levirat portat al cel és superflu. I hi resulta ben fora de lloc. Allí hi ha un món transcendit fora dels paràmetres d’aquí baix. “Serem com els àngels i com a fills de Déu”. Ho podrien entendre? Jo penso que a ells els faltava imaginació per a tot allò “que transcendint transcendeix”, que diu santa Teresa. Tindrem una vida nova. És allò d’en Llorenç Gomis en el sonet que ha fet fortuna: Altra i Vida. És curiós com Casaldàliga fa aquest comentari sobre Llorenç Gomis. Parla de la mort com d’un traspàs pasqual. Es refereix també a les memòries que va publicar amb aquest preciós títol: “Una temporada a la Terra”. Afegeix  pel seu compte: “Jo dic sempre que la nostra alternativa és: vius materialment o vius ressuscitats. Tinc un poema que diu: “I arribaré amb esglai de veure que vaig caminar tota la vida a la palma de la teva mà, Pare”. No ens seguirien pas per aquests raonaments els desconcertats o empedreïts saduceus! Una vida de plenitud, no fàcil d’identificar, ara i aquí. Una vida espiritual en un cos com el del Mestre ressuscitat, que ultrapassa lloc i temps. Sense història, molt més que història. Ja ho diu el salm: Serà com un “desvetllar” diferent del pas del son a la vetlla, del pas al despertar. Serà una contemplació que arribarà a una plenitud on la visió i emoció seran curulls, que assaciaran al ple.

                                               Res pot mantenir el signe de igual (=) en relació al cel. “Altraietat” (tot Altre), per dir-ho d’una forma que no admet comparació. Pau ho dirà també afirmant que tot s’esdevindrà en raó d’haver-nos estimat tant que ens farà el do d’un consol etern i una esperança acomplerta. Què sabem nosaltres de l’Amor de Déu?

                                               L’Apocalipsi el presenta, el cel, com una esplendent Litúrgia que se celebrarà a la presència del Déu i Pare de Jesucrist, l’Anyell que ens ha merescut de poder-hi ser com a participants,  deixades les vestes terrenals i per dir-ho així endiumenjats, i sobretot, sobretot amb el goig ple a vessar. La diferència entre cel i terra marca la distància entre un i l’altra. Unes altres contraposicions: nit i dia, llum i tenebra , el visible i l’invisible per a la nostra condició natural. Dit segons la consideració del hebreus en un plural: cels, donant entenent que aquests són morada de Déu. “Al qual el veurem tal com és”. Meravella! Inexplicable! I podríem seguir amb altres expressions bíbliques més. No en visió natural sinó d’una mena de percepció total que superarà tota veritat, bondat i bellesa. On tota pregària esdevindrà el goig perdurable d’una lloança plaent, definitiva.

                                               És allò superlatiu que no es pot concebre ni dir. Aquell Déu Tot en tots. El superlatiu fet natural i comunicat a tots i cadascun diferentment i alhora igual de ple. “Regalar” diem en català, regalimar, vessar de plenitud. Allò que narra santa Teresa de l’Infant Jesús: gots plens però de capacitats diferents. Tots en plenitud però amb plenitud diferents, és la justícia amorosa de Déu, que omple tothom però de manera diversa.

                                               Jesús, en Persona, en Finalitat i en Projecte del Regne del Pare, acomplertes les mesures distintes, podria ser la millor manera de dir l’indicible.

Si parléssim d’amor, que és de l’únic que es pot parlar des de Déu, seria el més aproximat dir que el cel és un amor “a vessar”. Mai ningú fa de l’amor del Déu Pare que  estima, com a DÉU i com a PARE, del FILL que precisament s’ha fet germà, perquè és l’estimació més gran i més propera, d’un ESPERIT que alena amor, mai aquí hi haurà ningú capaç ni d’imaginar, ni de desitjar, ni d’experimentar l’Amor diví. Déu és tot l’Altre, tot Diferent. I nosaltres serem en l’Altre i en el Diferent. Compartirem, en mesura humana transcendida, el mateix Déu, un Déu definitivament en i amb nosaltres.

                                               Després d’un basquejar-me intentant apuntar cap al cel, haurem de deplorar que els saduceus –ai, Déu i com és que cada dia hi ha més homes “saduceus” que no poden entendre allò que els infants, tot i materialitzar-ho en les seves fantasies, almenys entenen que és quelcom fora de lloc, cosa de fades.  Déu no té nom, perquè els té tots. És l’innominat. Ja ho intuïen els hebreus que no volien ni parlar d’un nom de Déu i maldaven per abstenir-se d’anomenar-lo i en tenien prou per denotar les distàncies  d’aquell “Jo sóc el que sóc”, “Jo sóc allò que és”. No ho l’anomenaran Yahveh i en llegir l’escriptura el substituiran per Adonai, o millor Elohim, i en grec posaran Kyrios. Aquest respecte tan endinsat en els hebreus ens parla de l’actitud àdhuc del dolç  temor  davant Déu. Només Jesús trencarà aquest costum anomenant-lo El Pare del cel, el Pare Amorós. I ens demana que el lloem, que el beneïm, que l’adorem, que el glorifiquem i que li donem gràcies –atenció- ¡per la seva immensa glòria!

                                               Resta una pregunta a fer-nos i a fer-la en veu alta: Com és que la gent –molt estranyament moltíssima gent no és capaç de “desitjar” allò que va més enllà de tot humà desig. Hem perdut el SOMNI, hem perdut el sentit de la benaurança, ens hem perdut en l’auto-enclaustrament asfixiant; el “presentisme” ha engolit  el Present Etern. No es parla massa de cel ni de Déu. Com és que la religió i el cristianisme està en declivi i se’ns està esfumant, desdibuixant, anorreant el que ÉS.  Senyor, no ho entenc, ni ho vull entendre! On hem arribat, Senyor? Perquè aquest silenci nostre respecte a Déu? La indiferència que diu el papa Francesc que és un nou paganisme. Anem endarrere. Fins on, Senyor? No ho vull entendre, ho repeteixo. Sort que avui apunten diversos brots d’espiritualitat. Si són consistents, hauran de convergir en almenys l’agnosticisme que no nega però tampoc afirma. Trobo més humà l’agnosticisme que no l’ateisme. De la rèmora la que menys. Tenso que aquest llibre de l’escolapi Ramon M. Nogués  “Salut espiritual” fa d’intermediari per desitjar que els homes cerquin, intentin trobar el camí, mig desdibuixat, que els porti a Déu, ni que sigui per intermediacions, per giragonses. Què pobres els paradisos perduts, què pobres els paradisos de l’Alcorà plens de sexualitat, què desnortats els pobrets somnis escapçats, concupiscents: diners, poder, sexe? Què entotsolats tots els que avui, somiant cels terrenals es queden en tan poca cosa! ¿És que avui no hi ha profetes o poetes que aspirin a “una major naixença”?

                                               Em quedo decebut dels meus propis somnis; es queden, ai, tan curts... Déu és tot, tot, tot l’Altre. M’estic asfixiant de tanta pol·lució espiritual. El cel és més i més amunt. No ens deixeu abandonats de Vós, Senyor!

Diumenge XXXII de durant l’any, 6 de novembre de 2016. Sabadell