VEIG OBERTS
ELS CELS…
Els
cels oberts. Més que una idea hauríem de dir que és una imatge, tot un símbol.
Del cel, que sapiguem, no n’ha vingut mai ningú per dir-nos què és, com un s’hi troba i com un hi pot habitar. Només el
Verb de Déu, Jesús ens en pot fer una certa mesura, condicionada però, a la
incapacitat de poder captar-ho, si no és per via negativa, en realitat és més fàcil
dir què no és, que no pas què és. Així tal com ho dic… Justament ara a
les acaballes de l’Any Litúrgic en toca parlar-ne, pel seu sentit escatològic
habitual aquests dies: Tots Sants, Difunts, etc., perquè les lectures d’avui en
parlen i a l’evangeli d’una manera ben estranya. Ho veurem. Els saduceus és ben
sabut que no creien en el més enllà: ni cel, ni resurrecció. Això els porta a proposar
una pregunta que no és més que una trampa a la descoberta, risible; i ho fem de
veritat, d’enriure-nos-en. Jesús es pren la molèstia, per dir-ho d’alguna forma,
de clarificar les coses a partir del que diuen; i així ens obre a nosaltres un
porticó per imaginar el cel: “En el món que vindrà… (Ja implícitament
diu que hi haurà un altre món). Seguim: “i en la resurrecció dels morts no es
casaran, perquè ja no podran morir” mai més. Allí, al cel, tot serà ben bé tota
una altra cosa. De moment ja els fa l’afirmació de que hi ha resurrecció, al
contrari del que ells diuen. Ja no serà la supervivència la llei bàsica del
viure. Només en Déu hi ha xifrada la pervivència. No cal pensar en la
descendència com a desitjada prolongació nostra en els fills. El levirat portat
al cel és superflu. I hi resulta ben fora de lloc. Allí hi ha un món
transcendit fora dels paràmetres d’aquí baix. “Serem com els àngels i com a
fills de Déu”. Ho podrien entendre? Jo penso que a ells els faltava imaginació
per a tot allò “que transcendint transcendeix”, que diu santa Teresa. Tindrem
una vida nova. És allò d’en Llorenç Gomis en el sonet que ha fet fortuna: Altra
i Vida. És curiós com Casaldàliga fa aquest comentari sobre Llorenç
Gomis. Parla de la mort com d’un traspàs pasqual. Es refereix també a les
memòries que va publicar amb aquest preciós títol: “Una temporada a la Terra”.
Afegeix pel seu compte: “Jo dic sempre
que la nostra alternativa és: vius materialment o vius ressuscitats. Tinc un
poema que diu: “I arribaré amb esglai de veure que vaig caminar tota la vida a
la palma de la teva mà, Pare”. No ens seguirien pas per aquests raonaments els
desconcertats o empedreïts saduceus! Una vida de plenitud, no fàcil
d’identificar, ara i aquí. Una vida espiritual en un cos com el del Mestre
ressuscitat, que ultrapassa lloc i temps. Sense història, molt més que
història. Ja ho diu el salm: Serà com un “desvetllar” diferent del pas del son
a la vetlla, del pas al despertar. Serà una contemplació que arribarà a una
plenitud on la visió i emoció seran curulls, que assaciaran al ple.
Res
pot mantenir el signe de igual (=) en relació al cel. “Altraietat” (tot Altre),
per dir-ho d’una forma que no admet comparació. Pau ho dirà també afirmant que
tot s’esdevindrà en raó d’haver-nos estimat tant que ens farà el do d’un consol
etern i una esperança acomplerta. Què sabem nosaltres de l’Amor de Déu?
L’Apocalipsi
el presenta, el cel, com una esplendent Litúrgia que se celebrarà a la
presència del Déu i Pare de Jesucrist, l’Anyell que ens ha merescut de poder-hi
ser com a participants, deixades les
vestes terrenals i per dir-ho així endiumenjats, i sobretot, sobretot amb el
goig ple a vessar. La diferència entre cel i terra marca la distància entre un
i l’altra. Unes altres contraposicions: nit i dia, llum i tenebra , el visible
i l’invisible per a la nostra condició natural. Dit segons la consideració del
hebreus en un plural: cels, donant entenent que aquests són morada de Déu. “Al
qual el veurem tal com és”. Meravella! Inexplicable! I podríem seguir amb
altres expressions bíbliques més. No en visió natural sinó d’una mena de
percepció total que superarà tota veritat, bondat i bellesa. On tota pregària
esdevindrà el goig perdurable d’una lloança plaent, definitiva.
És
allò superlatiu que no es pot concebre ni dir. Aquell Déu Tot en tots. El
superlatiu fet natural i comunicat a tots i cadascun diferentment i alhora
igual de ple. “Regalar” diem en català, regalimar, vessar de plenitud. Allò que
narra santa Teresa de l’Infant Jesús: gots plens però de capacitats diferents.
Tots en plenitud però amb plenitud diferents, és la justícia amorosa de Déu,
que omple tothom però de manera diversa.
Jesús,
en Persona, en Finalitat i en Projecte del Regne del Pare, acomplertes les mesures
distintes, podria ser la millor manera de dir l’indicible.
Si parléssim d’amor, que és de
l’únic que es pot parlar des de Déu, seria el més aproximat dir que el cel és
un amor “a vessar”. Mai ningú fa de l’amor del Déu Pare que estima, com a DÉU i com a PARE, del FILL que
precisament s’ha fet germà, perquè és l’estimació més gran i més propera, d’un
ESPERIT que alena amor, mai aquí hi haurà ningú capaç ni d’imaginar, ni de
desitjar, ni d’experimentar l’Amor diví. Déu és tot l’Altre, tot Diferent. I nosaltres
serem en l’Altre i en el Diferent. Compartirem, en mesura humana transcendida,
el mateix Déu, un Déu definitivament en i amb nosaltres.
Després
d’un basquejar-me intentant apuntar cap al cel, haurem de deplorar que els
saduceus –ai, Déu i com és que cada dia hi ha més homes “saduceus” que no poden
entendre allò que els infants, tot i materialitzar-ho en les seves fantasies,
almenys entenen que és quelcom fora de lloc, cosa de fades. Déu no té nom, perquè els té tots. És
l’innominat. Ja ho intuïen els hebreus que no volien ni parlar d’un nom de Déu
i maldaven per abstenir-se d’anomenar-lo i en tenien prou per denotar les
distàncies d’aquell “Jo sóc el que sóc”,
“Jo sóc allò que és”. No ho l’anomenaran Yahveh i en llegir l’escriptura el
substituiran per Adonai, o millor Elohim, i en grec posaran Kyrios. Aquest
respecte tan endinsat en els hebreus ens parla de l’actitud àdhuc del dolç temor davant
Déu. Només Jesús trencarà aquest costum anomenant-lo El Pare del cel, el Pare
Amorós. I ens demana que el lloem, que el beneïm, que l’adorem, que el
glorifiquem i que li donem gràcies –atenció- ¡per la seva immensa glòria!
Resta
una pregunta a fer-nos i a fer-la en veu alta: Com és que la gent –molt
estranyament moltíssima gent no és capaç de “desitjar” allò que va més enllà de
tot humà desig. Hem perdut el SOMNI, hem perdut el sentit de la benaurança, ens
hem perdut en l’auto-enclaustrament asfixiant; el “presentisme” ha engolit el Present Etern. No es parla massa de cel ni
de Déu. Com és que la religió i el cristianisme està en declivi i se’ns està
esfumant, desdibuixant, anorreant el que ÉS. Senyor, no ho entenc, ni ho vull entendre! On
hem arribat, Senyor? Perquè aquest silenci nostre respecte a Déu? La
indiferència que diu el papa Francesc que és un nou paganisme. Anem endarrere.
Fins on, Senyor? No ho vull entendre, ho repeteixo. Sort que avui apunten
diversos brots d’espiritualitat. Si són consistents, hauran de convergir en
almenys l’agnosticisme que no nega però tampoc afirma. Trobo més humà
l’agnosticisme que no l’ateisme. De la rèmora la que menys. Tenso que aquest
llibre de l’escolapi Ramon M. Nogués “Salut
espiritual” fa d’intermediari per desitjar que els homes cerquin, intentin
trobar el camí, mig desdibuixat, que els porti a Déu, ni que sigui per intermediacions,
per giragonses. Què pobres els paradisos perduts, què pobres els paradisos de
l’Alcorà plens de sexualitat, què desnortats els pobrets somnis escapçats,
concupiscents: diners, poder, sexe? Què entotsolats tots els que avui, somiant
cels terrenals es queden en tan poca cosa! ¿És que avui no hi ha profetes o
poetes que aspirin a “una major naixença”?
Em
quedo decebut dels meus propis somnis; es queden, ai, tan curts... Déu és tot,
tot, tot l’Altre. M’estic asfixiant de tanta pol·lució espiritual. El cel és
més i més amunt. No ens deixeu abandonats de Vós, Senyor!
Diumenge
XXXII de durant l’any, 6 de novembre de 2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada